Rentador i antic llac

El rentador és el punt neuràlgic d’un espai natural recuperat recentment i condicionat per a ús lúdic i recreatiu. Encara utilitzat fins fa molt poc temps per algunes dones d’avançada edat del poble, el safareig era un espai de trobada i conversa. D’altra banda, és la demostració palesa de l’abundància d’aigua a les capes subterrànies, que estan a un nivell molt proper a la superfície. L’aigua neix en aquest indret, que va donar lloc a la llegenda de l’abat Rigau que veurem més endavant, i ja en temps medievals va ser canalitzada en un circuit pensat per regar els camps i horts de la zona d’influència del monestir.

Passat, present i futur de Vilabertran
núm. 64 (juliol-setembre)
Girona: Diputació de Girona, 1973

Així mateix, a l’interior de la finca amb què limita aquest espai, hi havia l’antic llac de Vilabertran, avui sec i inaccessible, que dotava l’espai d’un aire molt especial, com evocava l’escriptora Montserrat Vayreda.


M'agrada de tancar els ulls i deixar-me guiar pel somni que em transporta al futur, ja que això em permet, una vegada he baixat del cotxe que m'ha dut a Vilabertran, anar de davant de la plaça de l'església al petit llac que hi confronta, per un caminal ample i ben enllosat. És una tarda d'estiu –una d'aquestes tardes que s'allarguen amb dolça gravidesa– i a tot vol dels camins encatifats d'herba que voregen l'aigua encalmada, hi ha un enfilall de cadires ocupades per un públic atent, gairebé absort. ¿Contemplen potser les grans soques dels arbres blancs que puntegen sobre el llot d'un verd trèmol que decora l'embassament? ¿Què els extasia? Aleshores sento la remor dels arquets, la vibració d'unes notes que minven i creixen com onades acústiques, i m'adono que la petita illa del centre del llac és l'escenari que acull el conjunt de professors d'una orquestra simfònica.

Tardes d'estiu
Mollet del Vallès: Museu Abelló, 2001

En aquest espai, orientats pel seu professor d’institut Juan Núñez, els llavors joves pintors Salvador Dalí i Ramon Reig acostumaven a impregnar-se de l’atmosfera i els paisatges del poble per plasmar-los en les seves teles. Com descriu Blanca Sala al seu article inclòs a Ramon Reig. Una visió transparent d’aquest país, Reig va pintar aquest entorn en quadres com “Carrer de Vilabertran” (1916). Al seu torn, al dietari d’aquella època, publicat a Un diari 1919-1920. Les meves impressions i records íntims, el geni de Figueres recordava el 15 de juny de 1920 un passeig amb la seva tia a Vilabertran, i com s’havia «embriagat amb la llum de la posta, amb les remors capvesprals, amb el brillar de les estrelles». Fruit d’aquestes impressions, el pintor segurament va ubicar a Vilabertran la seva narració de joventut “Tardes d’estiu”.


El sol daurava els cims de les muntanyes i els lloms dels turons, [el poblet tot arrecerat a l’entorn de la gran església romànica] una densa boira difuminava el contorn de les coses i una humitat dolça mullava les prades i humitejava els teulats. De tant en tant, el cant alegre d’un ocell retrunyia per [les] fondalades i les vessants. L’aureig fresc del matí gronxant les musicals arbredes feia l’hora exquisida i somniadora.
En Lluís, amb el balcó obert, anà arreglant i col·locant a son gust les teles i els objectes artístics que portava. [...] Començà a pintar amb febre i encoratjat; la sublimitat de la naturalesa l’encegava, i pintava foll; el seu temperament apassionat feia que pintés més amb el cor que amb la intel·ligència.