Església de Santa Maria i Creu de Vilabertran

En aquest punt, entrem al conjunt monàstic i ens adrecem en primer lloc a l’església romànica, construïda entre 1080 i 1100. El temple consta de planta basilical de tres naus, creuer i capçalera, formada per un absis central i dues absidioles, les tres en forma semicircular. Actualment només podem veure un campanar a la façana, tot i que en principi se n’havien projectat dos. La portada, d’estil gòtic, va restar inacabada.

El temple va viure en època medieval un període de prosperitat, que li va fer augmentar la influència a la zona i el prestigi dins l’àmbit català, fins al punt que va ser l’enclavament triat per Jaume II per celebrar-hi les núpcies amb Blanca d’Anjou el 1295. El cronista Ramon Muntaner va detallar l’esdeveniment:


Què us diré? Tanta de gent hi havia d’una part i de l’altra, que [...] tota aquella encontrada era plena de gent. [...] Les joies foren grans qui es donaren de les unes parts a les altres; i fou ordenat que amb gràcia de Déu, que la missa oïssin al monestir de Vilabertran, i que fessin llurs noces; i el senyor rei féu-hi fer una casa de fusta, la més bella que mai fos feta de fusta. I el monestir és honrat lloc, i bell i bo.

I així com ho hagueren ordenat, així es complí; que al dit monestir de Vilabertran foren duts, i aquí hi hagué gran alegre i gran festa per moltes raons. L’una raó pel matrimoni que a la bona hora es féu, que ben pot hom dir que mai més tan bella parella de marit i de muller no es va veure.

Vilabertran
núm. 405
21 de d'octubre de 1917

Després d’aquells segles gloriosos, el temple va entrar en un estat de deixadesa i abandó deplorable, que a principis del segle passat fins i tot en feia perillar la conservació.


Grans clapes negres ressegueixen la volta, i els altarots esbalandrats, amb els pobres santets arrupits, nien per l’ombra de les naus laterals com a deixalles d’altres dies. Una tanca, millor, una cleda d’envans de fusta miseriosa fa de cor. L’absis amb girola, brodat de columnes, és apariat per un altarot de mal gust, i els arcs que voltaven la girola, a l’extrem de cada una de les naus laterals, també són tapats i també n’hi ha un d’aquests altars plens de floridura.

Esbotzades en part les teulades, quan plou l’aigua s’escorre per mil camins misteriosos fins a l’ossada de l’edifici. En la penombra de la gran església romànica, sòbria, esvelta, digna encara, en la seva desolació, s’hi sent tota la tristesa, tota la melancolia, no de la misèria irreparable, sinó de l’oblit dels homes.

Passat, present i futur de Vilabertran
núm. 64 (juliol-setembre)
Girona: Diputació de Girona, 1973

Per retornar-lo a les formes originals, que també són les actuals, es va constituir un primer Patronat de Santa Maria, format per eclesiàstics i prohoms de la intel·lectualitat empordanesa i presidit pel Dr. Cartanyà, bisbe de Girona, que el 1945 va començar les tasques de restauració per retornar l’església a l’estat que mereixia.


Ells feren possible la restauració interna i externa del temple, retornant-li la puresa de línies primitiva, interferida dins la nau central per la situació i el lloc desmesurat que ocupava l'orgue que havia obligat a la mutilació d'unes quantes columnes. Suprimiren així mateix els altars d'èpoques posteriors que hi havia en les naus laterals, junt amb una sèrie de detalls superposats amb els quals s'encobria la manifestació exacta d'un art que, com el romànic, no necessita d'ornaments per expressar la força d'una arquitectura primitiva que desafia el futur. Una vegada escatades i brunyides les tres naus, la pell bruna de l'església –la noble pedra amb què s'obrí a la vida i a la llum– tornava a rejovenir-se, a transpirar, purificada d'adherències, de superfluïtats, tensant-se de cara el temps que recomençava. Com si no haguessin passat els segles, esdevenia prepotent com el dia en què fou consagrada, aquell 11 de novembre de l'any 1100, el primer dels seus moments més gloriosos, que veié l’assistència de bisbes i cardenals, de l'arquebisbe de Narbona i del cardenal legat per l'església romana.

El monestir de Vilabertran
Figueres: Amics de l'Albera i Cap de Creus / Centre Excursionista Empordanès, 2012

L’entusiasme del primer Patronat no va trobar continuïtat les dècades següents. A principis dels anys vuitanta, en un article recollit a La mirada noucentista, l’escriptor empordanès Jaume Maurici lamentava que de nou «a Vilabertran, les pedres ploren», i reclamava «eixugar el plor de les pedres del monestir». Malgrat que no arribarien noves tasques de restauració fins unes dècades més tard, això no va impedir que la bellesa del temple captivés estudiosos, escriptors i crítics. És especialment significativa la valoració experta d’Alexandre Deulofeu, afirmant que Santa Maria és una de les joies més importants del romànic català:


L’església de Vilabertran arriba en aquell moment en què la perfecció tècnica dintre la màxima simplicitat arriba al seu moment màxim. El conjunt es manifesta amb una harmonia perfecta i un mínim d’ornamentació. No hi arriba l’enfarfec que trobarem en les esglésies romàniques madures, sinó el punt culminant després del qual s’iniciarà l’evolució a la variant gòtica. De les que coneixem, és segurament el model més perfecte de l’art romànic arribat a la màxima espiritualitat. Deixant a part Sant Pere de Roda, construcció papal i imperial, Santa Maria de Vilabertran és de la seva època la nau d’església la més esvelta, la seva simplicitat és impressionant, els seus capitells són d’una gran senzillesa i lliguen perfectament amb l’austeritat de la seva construcció. [...] Això ens permet afirmar que l’església i el claustre són probablement les construccions, en pur romànic, més rellevants de tota l’àrea de l’art romànic.

L’església acull les despulles de l’abat fundador, Pere Rigau. J. Donat, l’agost de 1933, va publicar dos articles dedicats a Santa Maria de Vilabertran a la revista Mirador: hi feia notar l’existència del sepulcre de l’abat fundador, Pere Rigau, amagat en un mur que simulava una paret mestra. Ubicat actualment al mur lateral septentrional, Maria Àngels Anglada va reproduir la inscripció de la tomba a la novel·la Viola d’amore.


Em calia entrar, però, a la vella església. Pensava en l’abat Rigall, que fundà el monestir al capvespre del segle onzè, a tocar de la font i el bassiol que ara és tancat, voltat d’àlbers centenaris. Entrant, a mà esquerra, encara tinc temps de rellegir les lletres capitals que ens informen que a la paret de tramuntana reposa l’abat Pere Rigall:

     DISCAT QVI NESCIT PETRVS ABBAS HIC REQVIESCIT
          NEC TIMEAS FALLI PETRVS FVIT ISTE RIGVALLI

L’altre gran element d’interès de l’església és la creu processional d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya. Del segle XIV, la creu és feta de fusta de roure recoberta per làmines d'argent sobredaurat. Els medallons dels braços estan decorats amb pedres precioses i alguns camafeus reaprofitats d´època grecoromana. En el seu repàs de les trenta-dues gràcies de l’Empordà, Pere Coromines situava la creu en el vint-i-quatrè lloc:


La vintiquatrena gràcia de l’Empordà és la creu de plata de Vilabertran, que si no fou construïda fins al començament del catorzè segle, porta incrustades pedres que els déus d’Empòrias ja degueren lluir. El Crist clavat en aquella creu és un Crist català, com els de Girona i els de Vic, voltat de símbols, representats per sers vivents, com ara l’anyell pasqual, o per monstres ideològics com els dels quatre evangelistes. Els esmalts són de colors tan vius com la mar i el foc, com les flors de la terra i les algues marines. I de les 124 pedres precioses que duu incrustades, n’hi ha que tenen una inscripció gnòstica o que llueixen gravades les imatges de la Fortuna, de Diana i de Apol.

Primer secretari del primer Patronat de Santa Maria, el periodista Manuel Brunet sentia autèntica devoció per la creu. Per això, l’escriptor i catòlic vigatà –però empordanès d’adopció– li va atorgar un lloc destacat dins el seu assaig L’Empordà i els empordanesos, lamentant però que des de la Guerra Civil restés amagada al públic. El 1961, el primer Patronat la va recuperar i ubicar a la capella dels Dolors. Després d’una important restauració, a principis del segle XXI es va ubicar definitivament a la capella dels Rocabertí, lloc d’enterrament dels vescomtes de Peralada.


Per exorcitzar aquest país Nostre Senyor el va declarar sota el patrocini de la Santa Creu i li va donar, cap al segle XIV, una creu d’orfebreria decorada amb gemmes d’Empúries plenes de déus i de deesses, la Creu de Vilabertran. [...] Aquesta creu, potser la més impressionant d’Europa, ja no és a l’altar de la seva església romànica. L’ha substituïda una Assumpta d’autèntica pasta pintada amb colors de roba interior. La creu amb tota la seva alçada, l’alçada d’un home, habita en una casa particular, on està més segura, i dorm o fa veure que dorm en un armari que fa olor de llorer i romaní. Pobre Vilabertran, país de renegaires, voltat d’un bé de Déu d’hortes tancades amb xiprers. [...] Si Figueres tingués un esperit imperialista ja s’hauria annexionat Vilabertran, que és l’únic monument d’aquest veïnat, i la Creu. I amb permís dels vilabertranencs que se l’estimen, que són els que no reneguen, la Creu podria, durant les festes de Santa Creu, presidir l’altar de la parròquia. Segur que s’estimaria més veure’s a l’altar que el règim penitenciari de museu o d’armari. Però com a record de la devoció del país a la Santa Creu només n’han quedat les Fires de Santa Creu.