Torre d'en Reig

Pel carrer de Pau Casals, ens adrecem a la Torre d’en Reig, l’element patrimonial arquitectònic més destacat deixant a banda el conjunt de Santa Maria. D’estil modernista, va ser dissenyada i construïda a principis del segle XX sota la direcció del seu propietari, l’enginyer de forests Josep Reig i Palau (Vilabertran, 1863 - Barcelona, 1917).

El triangle arquitectònic d'un enginyer
núm. 255 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2009

Responsable també del disseny de la casa forestal de la Pena al bosc de Poblet i la casa forestal de Sant Martí d’Empúries, la Torre constitueix la seva construcció més atractiva.


La Torre d’en Reig és majestuosa però tímida al visitant, que, sovint, desconeixedor de la seva existència i més atret pel conjunt monàstic, abandona el poble sense haver-la contemplat. [...] Accedint al conjunt pel seu costat septentrional, hom resta bocabadat en encarar-se a l’imponent entrada noble de l’edifici. La façana de la planta baixa està revestida amb pedra, i per sobre d’aquest nivell està pintada de blanc. L’entrada autèntica era pel primer pis, mentre que la planta baixa servia de garatge per al vehicle, cuina i serveis diversos. Com a element més destacable d’aquest pis, cal esmentar els mosaics decoratius amb trencadís a la llinda del portal i sota una petita volta, únics elements que recorden el modernisme gaudinià.

Ja a fora, la vista no deixa indiferent. 


Amb el Canigó al rerefons, la plana s'estén fins al mar, als aiguamolls llisquen arran de l'aigua salada, la planura empordanesa és esquitxada d'oliveres i xiprers cisellada de viaranys i rierols... Aquest és el paisatge amb què es fon i es confon l'artista. 

El triangle arquitectònic d'un enginyer
núm. 255 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2009

Arreu, les tanques de xiprers, símbol de la tradició horícola del municipi, retallen a primer terme el paisatge que s'ofereix als nostres ulls. En dies clars, la vista a 360 graus és privilegiada: 


A llevant, la serra de Verdera, la intuïció del cap de Creus i la imatge del golf de Roses, nítid i poètic, amb el mar d'una blavor metàl·lica. A ponent s'albira Rocacorba i els pinacles dels santuaris de la Salut i de la Mare de Déu del Mont al fons i, en primer terme, Figueres. Just a tocar dels dits, al sector meridional, s'aprecia el monestir i l'església de Santa Maria, amb el seu característic i inconfusible campanar, amb el Montgrí presidint al fons. Finalment, al costat nord, contemplem meravellats el Canigó, net i enfarinat, i l'Albera, tancament natural del clos empordanès.