A l’arxiu comarcal, en altre temps escorxador, Maria Àngels Anglada va seguir un curs per aprendre a ordenar i utilitzar arxius familiars. Com és sabut, la seva novel·la Les closes està basada en fets coneguts per l’autora gràcies a antics documents trobats en un vell armari a Vilamacolum, a la casa pairal de la família del seu marit, Jordi Geli, propietari agrícola empordanès.
El següent text mostra la força de la passió de l’escriptora per l’estudi de la història familiar i de les qüestions genealògiques.
La família del meu marit, Jordi Geli, és empordanesa d’ençà dels temps més reculats, documentada des del segle XIII. També jo, que sóc vigatana i figuerenca, perquè no renuncio de cap manera a la meva ciutat natal, tinc a la família antecedents de l’Empordà. A l’arbre de la meva mare, aquí present, trobo una pubilla de casa seva, Arcàngela Canal, casada el 1687 amb Rafel Pagès i Claret, un fadristern de Castelló d’Empúries, que va a viure a Vic i esdevé el cap de Casa Canal.
Aquest text extret de Les closes explica com l'autora va treballar amb els documents.
Sovint pensava en la història de la besàvia a l’hora suspesa del capvespre, quan venien «ombres lleugeres i espectres orfes de llum». I això era natural, perquè ella encara no era per a mi una altra cosa que una ombra darrera un nom. ¿Quina claror –pensava– pot revelar-nos el rostre autèntic dels morts que no hem conegut? Només l’opacitat una mica translúcida dels objectes i dels papers que en servem, el vidre entelat dels mots d’aquells que els recorden. I així ens cal endevinar el seu gest, com el pas d’un ocell pel moviment de les fosques fulles de l’heura.
Un vespre, doncs, que tornàvem de les closes, vaig decidir que era per a mi absolutament necessari d’escriure els fets que havien succeït –fa més de cent anys– a la mateixa casa on vivíem, no pas lluny de les suaus corbes del riu Fluvià. Havia sentit parlar força de la besàvia, a la família: sobretot, és clar, del seu procés (decretat, però, per un inexpert i ambiciós fiscal substitut), mesos després de la mort tràgica del seu marit. I em vaig posar a remenar i triar els vells papers del gran armari de noguera cercant-hi la petja de Dolors, Maria Gràcia, Elisabeth Canals. Donava bo de fer-ho perquè la calor havia començat a cedir a l’estiu, arribada la segona quinzena d’agost, s’endolcia en tardes molt benignes, que jo passava empaitant aquella imatge que entrelluïa i s’amagava.
Molt aviat d’altres ombres van venir a fer-li costat: un poble de morts perdia a poc a poc la seva llunyania i habitava lentament la gran i vella casa, la plaça i els carrers polsosos de Vilasirvent, els camps de regadiu, els aspres i les closes on esperava l’herba just tallada i flairosa entre les vorades de saules i freixes ombradissos.