En aquest punt es va viure un episodi que va quedar ben marcat a la memòria de la petita Anglada i de la seva germana Pilar, i que l’autora relata a No em dic Laura.

En aquells anys aquest segon poder, – el poder eclesiàstic - més ben intencionat, s’ocupava en tasques diversificades, a més a més de les que li corresponen per tradició secular: des de reconstruir esglésies fins a arreglar casoris entre persones tímides i piadoses, o empènyer suaument les noies indecises i amb inclinacions poc o molt místiques cap a les portes d’algun dels innúmers convents femenins de la ciutat, els noms dels quals ferien una llista potser massa llarga per al pacient lector. També havia de dedicar una part del seu temps aquest estament a investigar temes com el transcendental de la llargada de les mànegues en els vestits de les dones i noies: era – es preguntava – absolutament necessari que arribessin fins al colze? En cas afirmatiu continuava la qüestió bizantina: l’obligació començava als dotze anys o potser només s’iniciava als tretze, el màgic número femení? I encara més: era disculpable, a l’estiu, que manquessin a les mànegues dos, i fins i tots potser tres centímetres fins al límit sagrat, autoritzat i benvist?
El resultat d’aquestes elucubracions es reflectia de vegades en petites, insignificants escenes al carrer de la Riera, com en altres vies urbanes de Vic. Una tarda hi passàvem la Pilar i jo: ella no duia jersei, jo en canvi en portava perquè sempre he estat més fredeluga; de cop veiem arribar el bisbe amb el seu secretari.
En aquests casos era consuetud entre la mainada acostar-se a besar-li l’anell d’ametista – no sé si del Montseny -. Li beso l’anell i no passa res; l’hi besa la meva germana, que devia tenir nou anys, i en comptes de donar-li una estampa, aquell excel·lent baró - d’altra banda persona molt culta i gran coneixedor de Ramon Llull – que me li diu com si fos la cosa més natural del món:
- Nena, has d’anar més tapada.
A totes dues se’ns van encendre les galtes i la Pilar, de l’enrabiada, puja el pendentcom un llamp fins a arribar al carrer del Caçador, i amb el ferm projecte de no besar mai més de la vida cap ametista episcopal...