La cuina


La cuina de la Casa Masó. Foto Fundació Rafael Masó

L’espai destinat al servei disposa d’una escala de cargol que conduïa fins al tercer pis, a les habitacions de les minyones i cambreres. Un tub amb xiulet —antecedent remot del telèfon— comunicava directament amb la impremta dels baixos. La cuina era l’escenari on es preparaven les receptes casolanes i s’escolava lentament la vida de cada dia.

La casa de la memòria
Girona, 2004


La cuina del primer pis, blanca de rajoles i de plats, dóna a una galeria florida de geranis vermells atapeïda de roba estesa. [...] La minyona, que és vella com una àvia i ha tingut a la falda tots els fills de la casa, coneix les preferències gastronòmiques dels grans i dels menuts i guarda els secrets culinaris transmesos per la tradició; conserva els misteris ancestrals de les receptes no escrites, la gràcia de les fórmules sorgides de l’atzar, intuïdes per la saviesa i confirmades per la paciència. Des de la fosca cadira de balca, passa revista a les olles fumejants, controla el xup-xup de les cassoles i vigila l’oli roent de les paelles. No sap llegir, però recorda la proporció exacta de cada ingredient, la intensitat precisa de la flama, la mesura inequívoca de l’aigua i de la llet, de la sal i del sucre. Les cambreres han vingut de pagès, robustes de cos i vermelles de galtes. Abillades de negre, naveguen ingràvides pel passadís, entre la cuina i el menjador; el vent que bufa per la galeria infla les veles impol·lutes de llurs davantals blancs.