Institut Dalcroze


Pont del Mont Blanc. Foto: Mariàngela Vilallonga

L’objectiu de l’anada a Ginebra era, si més no de cara als pares, el d’estudiar el mètode Dalcroze, amb la finalitat de poder-se guanyar la vida ensenyant-lo al seu torn, un cop obtingut el diploma. La intenció era una, la realitat va ser una altra. L’Institut va ser fundat per Emile Jaques-Dalcroze, l’any 1911 a Hellerau, prop de Dresde, i l’any 1915 a Ginebra. El va dirigir fins a la seva mort l’any 1950. El mètode que va crear es basa en una percepció corporal de la música i va exercir una forta influència en l’ensenyament de la música i la pedagogia curativa. Es fonamenta sobre tres pilars: la música, el moviment i la coordinació. Tenia la seva seu al carrer Terrasière, 44.

Girona: Diputació de Girona, 2013

A Barcelona, Joan Llongueres, professor d’Aurora, havia creat l’Institut Català de Rítmica i Plàstica, futur Institut Joan Llongueres, l’any 1912, seguint el mètode dalcrozià. Ambdós centres, el de Dalcroze a Ginebra i el de Llongueres a Barcelona, són ben actius encara avui.


La meva vida començava a organitzar-se. Aquell mateix matí, el del 5 de setembre, el primer que passava a Ginebra, vaig anar al secretariat de l’Institut Dalcroze. M’hi presentava com a alumna d’en Joan Llongueres, de Barcelona. Però el nom del meu estimat mestre i el de la meva amada ciutat no van fer cap efecte damunt la secretària. Se’ls va escoltar amb indiferència. El seu posat no era gens encoratjador. Anava per feina. [...] Però a l’Institut Dalcroze es respirava una atmosfera d’ordre administratiu, una absència total de calor moral, pitjor encara que la que devien sentir els funcionaris de l’Hotel de Ville, d’on calia treure el permís de residència.

Girona: Diputació de Girona, 2013


«No tenir diners» sempre ha estat un imperdonable mancament en qualsevol lloc i hora on el fet s’escaigui a esdevenir. Però a Ginebra i a l’Institut Dalcroze encara semblava més incomprensible i vergonyós. Jo tenia la sensació d’haver fet una greu ofensa al cos ensenyant i a les tàcites lleis de la Confederació Helvètica. [...] A can Dalcroze no em van rebaixar ni un franc, però em van fer saber que consentien a inscriure’m al primer trimestre si el pagava a la bestreta.

Si jo hagués tingut una mica de seny, hauria arreplegat el violoncel i la maleta i me n’hauria tornat a Barcelona. Però, ja us ho he dit en altres llocs d’aquestes Memòries. Jo, de seny, no n’he tingut mai. Com que continuo no tenint-ne, no sóc capaç de determinar si vaig fer bé o malament de romandre a Ginebra. Però sí que sé, i això del cert, que el meu inexorable fat ho havia decidit així. A Ginebra hi restaria, hi lluitaria, aniria de fracàs en fracàs, hi passaria gana i fred, hi emmalaltiria, m’hi refaria... I, després de tot, no me’n penediria mai, ho acceptaria tot amb una estranya alegria que equival a una altra mena de triomf.

Girona: Diputació de Girona, 2013


L’acusació de monsieur Jacques, feta a una alumna que havia confessat no tenir prou diners per pagar la matrícula sencera, era encara més injusta i cruel que si l’hagués feta –potser la feia una estona o altra– a les riques americanes que vivien en luxosos hotels, anaven a prendre el te a les crémeries de més anomenada i, de tant en tant, al cinema, a sentir bona música al Victoria Hall i..., naturalment, també a Chez Maxim’s, al Kursaal a dansar el foxtrot, el blues i el vals anglès sense per això ofendre la rítmica.

Girona: Diputació de Girona, 2013


L’únic remei que veia a la situació difícil i cada cop més insostenible era trobar feina. El permís de residència atorgat per la Confederació Helvètica als estudiants ho prohibia. L’estudianta estrangera Aurora Bertrana, alumna de l’Institut Dalcroze a Ginebra, legalment no tenia altre dret que el d’estudiar. La policia ens vigilava. Sobretot, els qui vivíem en cambres modestes, sense dret a pensió. Dels qui vivien en pensions luxoses o en hotels, no se’n malfiaven. Es veia prou clar que vivien folgadament i no cercarien feina.