Winkelried

Retrat d'Aurora Bertrana, obra de Robert de Montmollin

Aurora va passar temps difícils a la golfa del carrer Winkelried, 4, per les condicions de l’habitacle, per la seva pobresa, per malalties. Va haver d’ingressar en un hospital a causa d’una pulmonia doble. Reconeix la sort de tenir bons amics que l’ajudarien, com les famílies De Montmollin i Des Gouttes. La van convidar a Perreux, ella va acceptar i va poder viure uns anys tranquils, sense privacions i sentint-se útil ajudant al psiquiàtric. Amb ells deixarà Ginebra.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Darrerament havia augmentat el nombre de les meves amistats amb dues famílies distingides: els De Montmollin i els Des Gouttes. El doctor Robert de Montmollin era un psiquiatre remarcable. Feia de sotsdirector a l’asil d’alienats de Bel-Air. La seva muller cultivava les lletres i la música. Monsieur Des Gouttes era advocat i la seva esposa, escriptora. M’havien demostrat tot seguit molta simpatia i les dues dones s’havien proposat traduir al francès en col·laboració el meu llibre sobre les Illes del Pacífic. [...]                                             

Però Robert de Montmollin era nomenat director de l’Hospice Cantonal de Perreux i els meus amics abandonaven el cantó de Ginebra pel de Neuchâtel, on estava situat aquest establiment de l’estat. Aquell hivern –no puc precisar si era el del 41 al 42 o el del 42 al 43–, vaig arreplegar un fort refredat.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Només sabia que després d’haver estat foragitada de Vil·la Gilly, abandonada pel meu oncle d’Amèrica, refugiada a la golfa de Winkelried, on hi havia passat fred i gana, aquella clínica, amb pulmonia doble i tot, amb cara de cadàver i tot, m’apareixia com un paradís. Si aquella nit hagués cessat de viure, com deien que havia estat ben probable, m’hauria trobat, sense adonar-me’n, a l’altre món, amb la consciència tranquil·la de no haver volgut mai fer mal a ningú i alleugerida de desenganys i preocupacions humans i de sofriments físics.

A la clínica de la Servette només hi vaig rebre alegries. Ja la mateixa tarda del primer dia d’estar-m’hi, s’hi va presentar Antoinette de Montmollin, vinguda expressament de Neuchâtel després d’escoltar la telefonada de Georges Grovety. Així mateix va arribar de Lausana en Ventura Gassol, avisat per telèfon.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Però, tot d’una, Winkelried i fins la meva amada Ginebra m’apareixien com una amenaça, com un parany sempre a punt de tornar-me a atrapar. Winkelried, amb la seva claror grisa, el seu ambient fred, la seva incombatible fortor de resclosit i de rates, era com una gran ombra fantasmal projectada damunt la meva vida. La meva vida! Què podia ésser la meva vida, «el tresor» de la meva vida, fora de Winkelried? Tot d’una, un desig furiós de fugir d’aquell lloc s’havia emparat de mi. Era un despertar? Era, al contrari, un defallir? Déu sol ho sap. Jo sé que hi pensava amb horror, en Winkelried, i, en canvi, en Perreux, hi somiava com en la més lluminosa i càlida de les promeses.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Si els tres anys de la Polinèsia Aurora els qualificava de feliços, els tres anys de Winkelried van ser la cara oposada, l’infern a la terra. Aquestes són les paraules del comiat de Winkelried, que seran també les del comiat a Ginebra.


Liquidar Winkelried vol dir molt més que liquidar un habitacle on hom ha viscut tres anys de la seva vida. Liquidar Winkelried vol dir posar punt i final, cloure una època extraordinària de la meva existència i no cloure-la simplement sense pena ni glòria, sinó amb un goig barrejat de recança. La golfa de Winkelried va ésser l’escenari on jo vivia un dels drames més inhumans de la meva vida, el desenllaç del qual hauria d’haver estat, lògicament, la mort, perquè, lògicament, un cos humà no aguanta tres anys de gana, de fred i d’abandonament de la societat. Però la naturalesa humana ens ofereix sovint les menys lògiques de les solucions, les més grans sorpreses. Dóna vida a un cos depauperat sotmès a rigoroses temperatures i mata un cos ben peixat, ben calefaccionat, del qual han tingut amorosament cura família, parentela i amics. En evocar aquella estranya època de la meva vida reconec que jo estava dotada d’una salut magnífica i d’un poderós instint de conservació. Més que el que menjava a casa m’alimentava potser el que menjava adesiara a casa dels altres. Amb més o menys discreció, jo feia de paràsit, em deixava alimentar i escalfar pels amics, completant així l’absència d’aliment i de calor que Winkelried no em podia oferir. I això tres anys seguits! Però també durant aquests tres anys, quina riquesa, quin tresor d’emocions, de sorpreses i de descobriments humans... Quines experiències més meravelloses, bones i dolentes, del que l’home pot ésser i demostrar...

A Winkelried jo hi havia freqüentat éssers realment extraordinaris i fora de Winkelried, però a causa de Winkelried, també: la bohèmia i el vici, l’egoisme i la gasiveria familiars, l’orgull, el coratge i les conveniències socials folrades d’hipocresia, el coratge, el desinterès, l’amistat... El coneixement de totes aquestes qualitats i de tots aquests defectes humans, jo l’havia tastat a Winkelried, assaborint-ne els uns, acceptant-ne uns altres bo i defensant-me’n.