Aquest és un dels indrets més populars del curs del Fluvià al seu pas per Olot.
Aquest és un dels indrets més populars del curs del Fluvià al seu pas per Olot. En el següent fragment, Berga i Boix descriu l’ambient dels històrics aplecs a l’ermita de Sant Roc i les ballades de sardanes que hi tenien lloc.
L’artístic i hermós paratge de l’ermita es troba a sol ponent de la vila, a la vora del Fluvià i de la gran gorga del Molí de Sant Roc [...] Les ballades es fan a baix a la vora de la font principal, la gran rodona s’omple de pagesos, les barretines hi bullen, pels racons del passeig s’hi formen diferents cèrcols, tots ballen sardanes. Entre uns i altres comencen a aixecar-hi una polseguera que sembla una broma baixa, els encontorns de la font s’omplen d’espectadors, les escalinates de la capella, de les parets dels voltants, des del pont fins a l’església, tot és ple, no es pot passar enlloc. En els hostals del veïnat no s’hi entenen de feina, a les vores del Fluvià, al cim dels marges, a sota dels arbres, pertot on hi ha un raconet desembarrassat, allà s’instal·len famílies, colles de tranquils, grups de forasters.
Molt a prop de la capella de Sant Roc hi ha la font del mateix nom. Cada 16 d’agost s’hi reuneix un gran nombre de ciutadans en agraïment al sant que va salvar la ciutat d’Olot de la pesta borbònica. Des d’aquí podem contemplar tot el passeig:
Per a tots dos costats, un ample passeig hermosament ben descuidat de ximples adornos de quincalleria, però molt net i ombrejat, porta per un cantó a la vila i per l’altre a l’ermiteta de Sant Roc; detràs de la font, dues grans escales amples baixen a la placeta i dalt un tercer passeig va… no sé a on, però hi va molt bé per a acabar d’hermosejar l’aspecte del lloc.
En els següents versos del poema “Font de Sant Roc”, Concepció Carreras enalteix les propietats nodridores de la font:
Font de Sant Roc, xalesta
dins la claror pomposa
que prens de la ginesta
o prens de la resclosa
que el riu ha descarpit [...]
Oh, font pairal i cara
que ens omples de blanícia!
M’apars també una mare
que escampa la letícia
de la maternitat
quan amb cançons alades
del pit turgent aboques
les aigües regalades
que assobten les mil boques
del cor de la ciutat.
La popularitat de les fonts de Sant Roc també s’explica pel fet que era un lloc habitual de trobada entre les dones d’Olot que hi anaven a rentar roba. Així ho descriu Joan Margall:
Jo m’estava assegut en aquell pedrís que volta la plaça, a l’ombra, davant la font, i mirava a baix les dones com rentaven en la corrent de l’aigua.
Era cap al migdia. A sota mateix d’on jo era hi rentava una dona grossa que picava amb molt aire, i a cada punt, amb una veu forta, escridassava als tres o quatre de mainada que li anaven al voltant fent maleses i posant-se en perill de mort a cada moment.
Unes criatures totes vestides de blanc, senyores, baixaven de la font al pas de l’aigua, i tot seguit darrere d’elles l’acompanyanta, ja d’edat, amb cabells blancs, que s’assentà al peu d’un arbre vora d’on rentava la dona.
Començaren a parlar-se; però jo, de moment, no vaig escoltar la conversa; i el cert és que amb el soroll de l’aigua, només sentia la veu, de si tan sonora, de la dona que rentava, que sense esforçar-la gens ja vibrava i s’entenia; mentre que de l’altra, que s’estava d’esquena a mi, jo no n’entenia res.
Anys després, Josep M. Capdevila va descriure el mateix indret prenent el motiu de Maragall:
Ara, on rentaven les dones, que era com un bassal, hi ha un bon safareig. El tren travessa, amunt sobre la font, un segon pis de jardins. Però el canvi no és gaire. Encara renten aquelles dones, en l’estiu, a migdia; encara els infants, amb aquella acompanyant de cabells blancs, baixen de la font al pas de l’aigua, i elles conversen com aleshores que En Maragall hi era.
Al final del passeig de Sant Roc hi havia l’estació terminal del carrilet Girona – Olot. Aurora Bertrana, en les seves Memòries, recull una anècdota del dia de la inauguració de la línia:
El representant del consell administratiu de la Companyia, senyor Bosch i Puig, acompanyat de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, esperava l’arribada del primer comboi. [...] El tren, el primer tren de Girona a Olot, estava a punt d’arribar. Sembla, però, que trigava una mica [...] Era ben bé l’hora de dinar. Almenys se n’havia escolat una de sencera des de la prevista per a l’arribada del tren. Les converses s’esllanguien, les rialles s’apagaven, els nervis es tibaven, els ànims dequeien. Tot d’una, pel bell mig de l’estreta via es va veure venir un home vestit de mecànic. Corria més que no pas caminava. D’una sola gambada saltava de travessa en travessa. A la petita andana, tothom havia emmudit. Tots els esguards restaven fixos en aquell missatger d’alguna imprevisible catàstrofe. L’home va arribar davant per davant del senyor Bosch i Puig. S’aturà, esbufegà, prengué alè.
—El tren s’ha aturat. No vol anar ni endavant ni endarrere.
Vam comprendre que era el maquinista, aquell mateix que es preparava a entrar triomfalment a Olot damunt la locomotora guarnida amb banderes i llorer.
—Descarrilat? –preguntà el senyor Bosch amb estudiada naturalitat.
—No, senyor. La màquina i els vagons continuen damunt els rails.
—Molts ferits? –volia inquirir el rector, decidit a anar a sagramentar-los.
—Només hi anàvem el fogainer i jo. L’he deixat sa i estalvi.
—Alabat sia Déu!
—Anem a dinar –decidí el senyor Bosch.
Santa paraula! Tothom tenia l’estómac als talons.
A l’antiga estació de tren ara s’inicia el carril bici de les vies verdes. Montserrat Vayreda va descriure el camí en els primers versos del seu poema “Des de la font de Sant Roc”:
El caminet de Sant Roc
des de la font a les Preses
s’ha de seguir poc a poc
per sorprendre’n les sorpreses.
Quines són? El Fluvià,
clenxa d’aigua entre les ribes,
el miralleig que el sol fa
enmig plantes sensitives.