Castellfollit de la Roca


Vista panoràmica de Castellfollit de la Roca. Foto: Jordi Miquel

Una comarca singular: La Garrotxa. El jardín de la montaña.
1245
20 de de juliol de 1963

Castellfollit de la Roca, encimbellat sobre el Fluvià, és una imatge ben icònica del paisatge de la Garrotxa.


Colgado como gigantesco nido encima de unas rocas basálticas cortadas espectacularmente sobre el lecho del Fluviá, Castellfollit es una maravilla paisajística. Aquí empiezan a notarse de una manera insistente los residuos volcánicos que la comarca de Olot contiene abundantemente. Situado a 340 m. sobre el nivel del mar, Castellfollit se eleva, desde la base del río al nivel de las casas, 50 m. como cortados con una gigantesca cuchilla. Castellfollit con su airoso campanario es un pueblo acogedor y lleno de un pintoresquismo extraordinario. Deambular por sus calles es estar en contacto con un mundo ya ni soñado.

Barcelona: Impremta de La Renaixensa, 1892

L’orografia de Castellfollit ha condicionat en gran mesura la imatge del municipi, un dels més petits de Catalunya –només un quilòmetre quadrat. Així el descrivia Bosch de la Trinxeria a Tardanies, publicada el 1892:


De sobte es presenten al davant nostre les espadades muralles basàltiques de Castellfollit, que sembla trenquen la vall i el curs del Fluvià que corre encaixonat a llurs peus. Aquí, los enginyers que han construït la carretera, al topar-se davant d’eixa muralla basàltica, hauran hagut de rumiar molt per a obrir pas a la carretera; mes no han trobat cap solució satisfactòria, ja que la fan pujar al poble, zicsajant en rost rapidíssim la mola espadada, fins a dalt.

El mirador del costat de l’església de Sant Salvador està ubicat en una plaça que porta el nom de Josep Pla. Aquesta és la descripció que l’escriptor oferia del municipi en un text escrit a mitjan dels anys 50:


Castellfollit de la Roca continua, com sempre, assentat sobre el seu mur basàltic, el Fluvià als seus peus, i el gran paisatge que aquest riu fa a ponent, tan ple d’elegància. El poble està, aproximadament, com a l’època de la darrera guerra carlina, però la guerra darreríssima ha fet forat. El gran pont que la població tenia sobre el riu (carretera de Figueres a Olot) és trencat, de manera que per arribar-s’hi s’ha de baixar al llit del riu i passar amb l’ai al cor fent salts sobre les estaques del pas improvisat.

És evident que la cinglera sobre la qual hi ha situat Castellfollit ha condicionat l’accés a la població, marcat pel curs del Fluvià i el Toronell, afluent del primer. Prop de Castellfollit hi ha dos ponts trencats: un del segle XX, al costat de l’N260, que després de l’aiguat de 1940 va deixar d’utilitzar-se, i un del segle XII, situat a un quilòmetre de la població, aigües avall del Fluvià, al costat de l’A26. Una riuada de l’any 1977 va endur-se bona part de les restes del pont medieval que encara es conservaven.


Les aigües van cobrar-se un tribut excessiu, arrabassant i arrossegant riu avall el pont Trencat i tot el que li restava d’història, d’inspiració per a artistes, pintors i poetes, així com l’admiració de tots els qui l’esguardaven i gaudien de l’atractiu de les seves pedres, avui ja perdudes, endutes Déu sap on per la tumultuositat de les aigües del riu Fluvià.