Sant Esteve d'en Bas

Vista parcial de Sant Esteve d'en Bas. Foto: Jordi Miquel

 

Sant Esteve d’en Bas és el poble amb més habitants de la vall. Està encerclat per la riera de Ridaura, afluent del Fluvià.

Sant Esteve d’en Bas és el poble amb més habitants de la vall. Està encerclat per la riera de Ridaura, afluent del Fluvià. El riu va inspirar Josep I. Mirabet que, a la seva “Cançó del Fluvià”, va crear una composició poètica fent parlar el riu en primera persona:


Sóc el riu que més fresseja
mentre baixo vers el pla;
de cap altre tinc enveja
per les aigües que passeja,
jo só el Fluvius, el Fluvià.

Paisajes en prosa. El río.
07 de d'abril de 1956

El riu, per la seva condició de portador de vida, ha estat motiu de personificació literària en diverses ocasions. Aquí en tenim un altre exemple, aquesta vegada en la prosa del veterinari Manuel Sobrino, que va col·laborar en diverses revistes culturals garrotxines signant amb el pseudònim de David Angelo.


Bruscamente y tras un prodigioso salto, sin apenas infancia, el Fluviá alcanza la pubertad. A la juventud de sus aguas no le ha dado tiempo para jugar a la piedra alta con los guijos que alfombran su lecho, pues muy pronto adquiere la madurez de su cauce retorcido, escoltado por los enhiestos álamos que flanquean su ribera. Tiene prisa por alcanzar la mayoría de edad y tener su personalidad definitiva.

            La transparencia cristalina de sus aguas, todavía vírgenes, deja ver su fondo sin misterios, limpio como el alma de un niño. El agua clara, diáfana, corre aprisa, cuesta abajo, en busca de metas ignoradas.

            A veces se remansa suavemente en pequeños meandros ocultos para acariciar con su frescor las briznas de hierba que se doblan rendidas a su paso majestuoso, gozándose en la soledad del encuentro. En otras ocasiones salta gozosa, riente, con travesura espumosa, sembradora de rocíos de brillan, iridiscentes, al sol que busca su lámina transparente para mirarse en ella y hacerse el tocado matinal.

            Su camino, lleno de humedades, se corta de trecho en trecho por la quilla pétrea de los pilares de un puente y entonces se abraza a la piedra como queriendo quedar retenido, no avanzar más hacia el inexorable fin de su muerte ahogado en las profundidades de un mar sediento de sus aguas dulces.

Barcelona: Columna, 1989

Joan Teixidor és una de les veus literàries que més paraules va dedicar al Fluvià. En els següents versos esmenta alguns dels indrets que es poden contemplar des de la Vall d’en Bas.


M’arribo a la casa que m’espera fa segles.
Puigsacalm és a prop i el Sallent a tocar.
La fageda s’enfila a l’estimball de pedra
i l’aigua va cantant a la font amagada.

La prada s’allisava talment una catifa.
He pensat, tot tan verd, que estic a Anglaterra.
El ramat s’ha perdut al fil de la carena.
Aniré enyorant-me fins a Font Tornadissa.

OC XXVII
Barcelona: Destino , 1974

I l’escriptor Josep Pla també va dedicar algunes paraules a Sant Esteve d’en Bas:


El poble de Sant Esteve d’En Bas és […] a la dreta del Fluvià, sobre un pujol i al peu de la muntanya de Murrià. És un poble lligat i atapeït, que forma un conjunt compacte i rodó; travessat per diversos carrers estrets, que gairebé tots fan pujada i fan cap a l’església, davant la qual hi ha una plaça regular i algunes edificacions a cada costat. L’aspecte general és més aviat de vella construcció i hi ha alguns edificis còmodes i espaiosos, agradables.

Pau Estorch i Siqués és un dels primers escriptors que va contribuir a la renaixença literària a meitat del segle XIX. Nascut a Olot i metge de professió, va utilitzar el  pseudònim jocfloralesc “Lo tamboriner del Fluvià”. En el següent poema fa referència al futur que espera al Fluvià després del seu naixement:


¡Oh Fluvià deleitós,
més bonic que’l Genil! riu admirable,
saludable i profitós,
que sense gran caudal
en guanyes un jornal
cada quatre minuts, infatigable.
Des de ta cuna augures
lo que seràs després: tot just naixent
ja ser útil procures:
essent flac, petitet
mitigues ja la set
de la ovella del bosc que està sedent.