Avançant per la Gran Via de les Corts Catalanes, ens aturarem en el número 613 on hi hagué l’edifici de les desaparegudes Galeries Laietanes, fundades el 1915 pel marxant i promotor artístic Santiago Segura, i on hi treballà el poeta Joan Salvat-Papasseit com a encarregat de la secció de llibreria. Les Laietanes van ser un important focus cultural del noucentisme i estan vinculades a allò que l’autor anomena «l’ingrés a la jove república de les lletres».
L’any 1920, Fages de Climent va començar a publicar a La Revista, dirigida per Josep M. López Picó. Acabats els estudis universitaris, publicà a Barcelona els primers llibres de poesia: Les bruixes de Llers (1924) i Tamarius i roses (1925). El 1925, juntament amb Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro, Tomàs Garcés i Octavi Saltor, participà en la fundació de la Revista de Poesia, de la qual en fou secretari de redacció.
Vagant per les Galeries Laietanes, o adquirint llibres, havia conegut l’esperit finíssim de Salvat-Papasseit, i suposo que degué ser ell qui em presentà a Josep M. López Picó. El director de La Revista em fixà, una tarda pròxima, a la seva secretaria de la Sociedad Económica de Amigos del País. Vàreig anar, en un pesetero, fins a la plaça Nova, davant del palau del bisbe Climent. [...] López Picó, amb la seva amabilitat acollidora inalterable, em dispensava aquella honor que tenia tot l’aire d’un ingrés en la jove república de les lletres. [...] Quinze dies més tard compaginava, amb els meus dissortats esgarips noucentistes, una doble plana a La Revista.
En aquest punt i en aquesta via tan concorreguda, podem llegir un sonet del llibre Tamarius i roses en què ens parla de la sensació d’enuig que li produïa el brogit de la ciutat. Es titula “Enuig ciutadà”:
El campaneig rebel dels vents de la ciutat
i el follejar dels trams rabents i dels vehicles,
el carro del drapaire del crit acompassat,
i tants d’aparadors de barrejats articles.
El cant aragonès que ve del celobert,
el córrer adelerat dels seguiments macabres,
i tanta de color sense ni un clap de verd,
llevat del verd malalt i desnerit dels arbres.
El ritme esmunyedís del temps callat que fuig,
el pas d’una beutat que no podré reveure,
si m’ha sigut plaent, avui em dóna enuig!
Ara que sé el recer d’un tamariu per seure
i el barracó a l’aguait caçaire dalt del puig,
i el goig escadusser d’una hora de bon lleure.
També en el Segon llibre de sonets hi podem trobar un poema amb el mateix títol, “Enuig ciutadà”, en què el poeta s’expressa en termes semblants, com podem veure en alguns dels versos següents.
Cor trist, sorra a l’escamp, ¿quina esma et du al combat
en corrua, mesell, entre gent enemiga,
pels carrerons errívols, eixorcs de la ciutat
en laberint, perdut com una lleu formiga?
[...]
Ciutat, ets de tothom, com una meretriu.