Castelló d'Empúries

Una de les llegendes més conegudes –i més literàries– que se situa al terme municipal de Castelló d’Empúries és la del Bruel. L’origen es troba en un hipotètic remor profund, semblant al bramul d’un bou, que surt del fons de les aigües d’una petita conca del riu Muga. Molts autors empordanesos, com per exemple Carles Fages de Climent, han fet la seva versió literària d’aquesta mítica llegenda.

Els aiguamolls en la literatura (I)
Girona: Diputació de Girona, 2013

Anglada ens parla d’El Bruel de Fages:


L’obra era un homenatge als aiguamolls: «El personatge central de l’obra, l’únic que ha estat volgudament entretingut per l’autor, que no és ningú i que ho és tot... aquest personatge és el paisatge» . Fins i tot el mateix nom del protagonista, Joncmarí, és tret de la flora. Quant a la llegenda del bruel, ens diu Fages: «Fóra el tornaveu de la mar espitllant-se en les profunditats insondables dels aiguamolls llotosos? Però jo l’he sentit, el bruel». Les referències al paisatge de llacuna són constants al llarg de l’obra: les postes de sol, els vents, els peixos, les plantes. [...] Tota l’acció de la tragèdia té lloc al bell mig de la badia de Roses: ho indica l’escriptor concretament, vora els aiguamolls de la Maçana, entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià: «a mitja escena, un gorg d’aigües mortes, amb una barca mig amagada pels joncars i senissos. Al fons, la mar propera». El poeta, doncs, no pot pas ser més explícit.

Fins i tot la mateixa Maria Àngels Anglada es va decidir a escriure la seva versió d’aquest mite:


Això era i no era una tarda bellíssima a no gaire lluny de la vila de Castelló d’Empúries, on la terra va davallant per trobar-se amb la blava mar a la badia de Roses. Tres rius, la Muga, el Fluvià i el Ter, s’han enamorat de la plana de l’Empordà i han vingut a portar-hi les seves aigües. Entre els camps, les closes i el mar, es troben les llacunes i els aiguamolls. Molts ocells hi fan el niu o hi reposen anant i venint del Nord, molts peixos s’hi belluguen, una munió de plantes hi creixen.


Diem ben fort: que el bruel no ens fa por,
ja coneixem d’on ve el brogit potent.
Cap mal tresor no hi volem amagar;
tranquils vindrem ran de l’estany d’argent.

Petits blavets, gavines i flamencs,
per sempre més us tindrem per amics,
no farem mal als vostres nius ocults,
respectarem aquests estanys florits.

Els aiguamolls s’adormen en la nit
quan el mar blau comença a comptar estels.
La vida hi neix entre l’aigua i els joncs,
la vida hi riu més forta que el bruel.

Flors per a Isabel
Barcelona: Destino, 1981

Sens dubte, bona part de la mitificació del paisatge de Castelló d’Empúries es deu al conjunt d’aiguamolls i maresmes que es troben entre la desembocadura de la Muga i del Fluvià, que ofereixen a les platges que queden en l’endemig unes curioses particularitats.


Pocs de vosaltres deveu conèixer, segurament, la platja de can Comes, de Castelló d’Empúries, passats els aiguamoixos: un llarg i ample sorral de dunes, sense ni una ombra, on el mar acostuma a ser encara net i des d’on es pot albirar, si el dia és clar, des del cap Norfeu fins a l’Escala. Cal fer, però, un esforç, per imaginar-la deserta i nua, només amb el brogit de les onades i els crits dels gavians i de les gavines.

Jaume Fuster i Maria-Antònia, a l’Empordà
Girona: Diputació de Girona, 2014

Un dels camins que Maria Àngels Anglada feia amb les seves amistats era la carrereta que va de Castelló d’Empúries a Sant Pere Pescador, que és la mateixa que ens conduirà tot seguit al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà.


Per la deliciosa carretera de Sant Pere Pescador a Castelló d’Empúries, us vaig acompanyar, amb tant d’orgull com si fossin ben meus, als Aiguamolls de l’Empordà. En vàreu quedar enamorats, i tinc l’esperança, Maria Antònia, que vegis encara, si clous els ulls, el vol blau-verd dels abellerols damunt l’estany més petit, i els estols d’ànecs, la parella de cignes, de fredelugues de cresteta de princesa damunt dels aiguamoixos, les cigonyes i les daines a les closes...