Figueres

L'itinerari literari Maria Àngels Anglada a Figueres, publicat l'any 2010 en aquesta mateixa col·lecció d'autoguies, presenta, amb tota mena de detalls, les passes de l'escriptora per la capital empordanesa. Tot i això, és pertinent iniciar igualment el nostre recorregut a Figueres, la ciutat on Anglada va viure des de 1961 fins a la seva mort. L'escriptora ens convida a passejar-nos per aquesta ciutat de poetes:

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


Tirada de llevant cap a ponent,
camí del sol i el vent,
ciutat sense muralla.

Així veia la ciutat un poeta, Jaume Maurici, que n’era un amant apassionat i enamoradíssim. Però aquest és només un primer apunt de la ciutat actual, perquè bé n’havia tingut, temps era temps, de muralla. La nostra ciutat té un nom plural, com Roses, com Atenes. Sense entrar en etimologies polèmiques, aquest fet ens ofereix l’avinentesa d’acostar-nos-hi amb menys timidesa: indica una pluralitat de caires, l’existència o, si més no, la possibilitat de moltes Figueres. En podem fer, doncs, uns quants esbossos, i no exhaurirem pas els aspectes de l’antiga vila reial, de la Figueres daliniana, dels carrers de bells aparadors i bons restaurants. Ni de la ciutat, no tan coneguda, de racons, de cel i de poetes.

Venturosa ciutat si té un poeta
que enceta un epigrama cada jorn,

escrivia Fages de Climent, fill de Castelló d’Empúries però molt figuerenc de poesia, passejades, estades i amistats, «patró» de la biblioteca pública de la vila. Venturosa, doncs, Figueres, que ens ofereix no un, sinó una colla de poetes per acompanyar-nos a passejar per carrers i places, pel parc i per la mítica Rambla, per a molts ciutadans el més bell dels «escenaris de la memòria».

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

L’atractiu de Figueres no és només literari o poètic, sinó que la capital de l’Alt Empordà destaca també pels seus museus. En primer lloc, és obligat fer referència al Museu Dalí.


Durant els caps de setmana de l’estiu, i fins i tot entre setmana, he vist cues memorables per entrar al Teatre-Museu Dalí. La filera humana, més llarga que un centpeus, certament, baixa pel davant de la placeta de l’església i pel carrer avall, o bé dóna la volta fins a la plaça de l’Ajuntament i encara la desborda pel cantó de migdia. Dos monuments ben diferents, costat per costat, gairebé: l’església de Sant Pere, d’un gòtic auster, reconstruïda després de la Guerra Civil, i l’antic teatre, ara museu.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Com remarca l’autora, el patrimoni museístic de Figueres no s’esgota amb el Museu Dalí, sinó que ben a prop de l’antic Teatre Municipal trobem altres monuments o indrets que són, igualment, d’un gran interès. Anglada sabia fixar-se en les coses que, en un primer moment, poden quedar en segon pla però que amaguen en el seu interior una gran bellesa. Això és també el que passa si ens endinsem a l’interior del Museu Dalí seguint les passes de Maria Àngels Anglada.


Deixo de banda, en la meva visita al museu –que, evidentment, no és la primera–, els grans olis, els paranys plàstics espectaculars, i em decanto per un altre caire de l’artista: l’il·lustrador. Per raó de les meves dèries, m’agraden molt les seves interpretacions dels mites grecs, originals i imaginatives: a tall d’exemple, fixeu-vos en el Narcís-flor, tot un símbol. I encara, en aquesta mateixa obra d’il·lustrador, ja em direu si no trobeu fascinadores les visions que fan plàstica la Divina Comèdia de Dante: especialment, per aquesta imaginació sovint ombrívola, les que corresponen a l’infern dantesc.

No tot s'acaba amb Dalí
Girona: Diputació de Girona, 2013

A la Rambla de Figueres es troben els altres dos museus de la ciutat que, com dèiem, no redueix la seva oferta cultural en l’obra daliniana.


Sembla que aquesta tardor ha dut una veritable revifalla de la vida cultural a Figueres: no tot s’acaba amb Salvador Dalí, el seu Museu, la controvertida Fundació i les dues botigues dedicades a l’artista. Ultra el Museu de l’Empordà, que sembla que és més visitat darrerament, i dels quadres del qual el vigatà Meli ha fet algunes postals noves, funcionen a la capital de l’Alt Empordà diverses galeries d’art.

Joan Brossa i el 'Museu dels joguets'
Girona: Diputació de Girona, 2013

Així mateix, també hem de fer referència al Museu del Joguet, situat a l’antic Hotel París de Figueres. Aquest museu, a més, és un espai que permeté a Maria Àngels Anglada relacionar el patrimoni cultural de la ciutat amb la poesia d’alguns dels seus autors admirats.


Quin és el millor museu de l’Empordà? Molts diran: el Museu Dalí. Uns quants, iniciats, respondran: el Museu de l’Empordà. El poeta Joan Brossa afirma i repeteix que el Museu de les joguines, o dels joguets –nom també català d’ençà de tres segles–, és el millor museu de l’Empordà. Cal comptar, entre aquestes institucions, el d’Empúries, un dels més visitats de tot l’Estat espanyol.

Figueres: vers la promoció social dels gitanos
Girona: Diputació de Girona, 2013

Maria Àngels Anglada fou una escriptora que no es va tancar en una torre d’ivori cultural, sinó que estava atenta als fets i reivindicacions socials. En el següent text podem observar com es va preocupar per la integració social de la comunitat gitana de Figueres.


És un xic difícil de calcular el cens de gitanos de Figueres, perquè fins ara ni solien registrar-se ni, molts, casar-se ni batejar les criatures. Però un càlcul bastant aproximat en dóna un cens de més de 500, que per a una ciutat petita com Figueres és ja una xifra d’un cert pes.

Fins fa uns dos anys, quaranta d’aquestes famílies vivien en condicions pitjors encara que els habitants de les barraques més miserables de Barcelona: sense llum, amb una sola aixeta per a tothom, aprofitant edificacions mig derruïdes al barri anomenat «Caputxins». En la promiscuïtat més absoluta, –al mateix, diguem-ne, matalàs– morien els vells i les dones donaven a llum davant de les criatures. Ningú no treballava. Gairebé cap criatura no assistia a l’escola. Creiem que és interessant de fer conèixer el camí emprès, no acabat ni perfecte, però útil per a una futura integració dels gitanos a la societat.  

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Figueres també té l’encant d’alguns espais naturals, com el Parc Bosc, que van ser descrits amb tota mena de detall per Maria Àngels Anglada.


Sortosament, el Parc Bosc és més que un retall. Ens hi acull una esponerosa i variadíssima vegetació: arbres, arbuixells, plantes de flor, és a dir, les alzines, els pins que la tramuntana escabella, les mimoses, els baladres, les nimfees del bassiol, la glicina amb els seus penjolls liles, els flairosos llorers, i tants d’altres! No n’exhauriríem pas l’enumeració. Els pardals sempre hi troben restes per pellucar. Les merles, poc espantadisses, a penes inicien un breu volteig quan ens hi acostem i s’amaguen després, com qui no vol, entre les fulles d’un lilà. Aviat florirà, em dic, i també ho faran els rosers...

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

En aquest fragment es fa evident la passió –i el coneixement– per la natura de Maria Àngels Anglada. Però una altra de les seves passions fou també la música. En el següent text Anglada relata la vida musical de Figueres:


No és que a Figueres no hi hagi una certa vida musical: comptem amb escoles de música, amb la Jove Orquestra, amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. No hi manquen alguns intèrprets coneguts, se celebren concerts de música simfònica i coral, de jazz, ultra els grups de rock locals, i fins i tot podem escoltar un bon organista a l’església de Sant Pere. Però l’encís de la Schubertíada a Vilabertran és tota una altra cosa, més esperada, més intensa i subtil, i cada any ens sembla un miracle que pugui esdevenir real, ateses les dificultats que han de superar els seus organitzadors. [...]

Figuerencs, empordanesos, francesos, barcelonins i vigatans que han vingut expressament ens trobem als bellíssims claustres de la col·legiata i ens entaforem, feliços, als incòmodes seients del temple. Hi ha un ambient de passió per la música i d’entusiasme: els artistes i el públic sempre estableixen un contacte intens, en aquests concerts, i els bisos són gairebé obligats.

Mentre els assistents tot just enfilen la carretera, els membres de Joventuts Musicals de Figueres atenen els músics, pleguen les cadires, recullen els programes, ho deixen tot en ordre perquè l’església torni a servir per a la litúrgia de l’endemà, quan els concerts són en dissabte.