Vilabertran

Església de Santa Maria de Vilabertran. Foto: Jordi Miri

La novel·la de Maria Àngels Anglada Viola d’amore segueix les passes del Trio Izvorul, encarregat de tancar el festival musical que ja fa anys que se celebra en aquesta abadia. El narrador de la novel·la ens condueix fins a les portes del temple:


La nit del divendres hi havia prou claror –tènue, difusa– per deixar veure el Canigó nevat. La primera i quasi prematura neu de la muntanya no resplendia, simplement es veia una gran taca clara, suspesa entre els turons més baixos i el cel. Ho vaig observar d’esquitllentes, tot conduint sense pressa cap a l’abadia. Ja hi era a tocar. Vell conegut, el campanar il·luminat m’indicava el camí. Alts xiprers obscurs li feien un contrast d’amarga bellesa. [...] Em calia entrar, però, a la vella església. Pensava en l’abat Rigall, que fundà el monestir al capvespre del segle onzè, a tocar de la font i el bassiol que ara és tancat, voltat d’àlbers centenaris. Entrant, a mà esquerra, encara tinc temps de rellegir les lletres capitals que ens informen que a la paret de tramuntana reposa l’abat Pere Rigall:

DISCAT QUI NESCIT PETRUS ABBAS HIC REQUIESCIT
NEC TIMEAS FALLI PETRUS FUIT ISTE RIGUALLI

I pensava, també, en una altra música que ell de segur que escoltava i cantava: les ondulacions del cant gregorià amb la seva mesura vivent i sinuosa, ara gairebé bandejat, al nostre país, del seu marc natural, i no substituït per res que se li pugui comparar.

Notícies de l'Empordà (I)
Girona: Diputació de Girona, 2013

Però Anglada no només es preocupà de transmetre el valor de l’Abadia de Vilabertran en les seves novel·les, sinó que també se’n féu càrrec en els seus articles periodístics. El següent fragment ens parla d’unes pluges que van malmetre part de l’edifici.


Els diaris, amb força exageració, per cert, han parlat de l’enrunament d’una part del Palau de l’Abat, de Vilabertran, a causa de les pluges torrencials que hem tingut. I bé, el Palau està intacte, amb els seus carreus daurats pel temps i els seus finestrals gòtics. S’ha enrunat, això sí, una part d’una casa del pati interior, que ja s’havia de reformar totalment. Era l’única part de tot el conjunt d’on els llogaters no havien volgut anar-se’n fins fa, relativament, poc temps, i per aquesta causa es van retardar les obres. Així és que podeu visitar i trobar intactes el Palau, la sala gòtica i tota la resta d’aquesta joia, juntament amb la Creu romànica, que tant estimava el periodista vigatà Manuel Brunet.

Si visitem l’interior del Monestir de Santa Maria de Vilabertran, podrem observar, tal com ens assenyala el personatge creat per Maria Àngels Anglada a la novel·la Viola d’amore, l’arquitectura del temple i les llegendes que acompanyen la seva història:


El meu veí li explica, de segur, alguna cosa molt interessant, mentre li assenyala amb una mà forta, flexible i llarga diversos punts del monestir: les altes voltes, les columnes llises, sense escultures als capitells, amb l’única i suficient bellesa de la seva forma, els tres absis, els arcs de dovelles ben tallades i allisades, el presbiteri ja tot il·luminat... Moltes vegades els forasters sensibles s’informen més que la gent del país. Qui sap si coneix fins i tot la llegenda del bon abat Rigall, que un dia de tramuntana pujà dalt del campanar de tres pisos i, tot arrapat al batall d’una campana, la tramuntana se l’endugué pels aires! Sort que l’amplària del seu hàbit es bufà tota ella, estarrufant-se amb el vent, com un globus burell, i l’abat volant com una gavina arribà a terra sa i estalvi.


Els entreactes no solien ser gaire llargs en aquells concerts al monestir de Vilabertran: molta gent ni tan sols no es movia dels no massa còmodes seients. Els músics, cansats, reposaven en una de les antigues capelles laterals, o potser a la sagristia, mentre algú dels organitzadors feia guàrdia davant de la porta per defensar-los dels admiradors massa insistents. També hi havia algun grup d’espectadors que aprofitaven la curta estona de descans del concert per agombolar-se entorn de la famosa creu romànica de brillants gemmes i camafeus romans, la creu d’argenteria més gran del nostre país, ben protegida ara amb complicats sistemes d’alarma d’un possible robatori.

D’altres, com jo, s’estimaven més sortir al claustre de quietud acollidora i respirar-hi l’aire net i un xic humit d’aquella nit de setembre. El cel s’havia ennuvolat. Els vuit arcs de cada costat formaven un marc de repòs, i la claror que els il·luminava deixava veure les columnes i els capitells, amb estilitzades fulles d’acant vincladís, amb altres fulles més petites i fruits de mal distingir. El treball d’aquells escultors anònims era bell i digne de mirar-se amb més llum, de dia; ara, en el passeig nocturn, altres coses em ballaven pel cap, mentre silenciosament petjava les antigues pedres.