Garriguella

Cave canem
Barcelona: Empúries, 1999

Una de les moltes característiques d’aquesta zona de l’Empordà és la tramuntana. Maria Àngels Anglada parlà de la força d’aquest vent, tot i que en el fragment del recull Nit de 1911 seleccionat no es presenta amb tota la seva vigoria:


Ahir feia un d’aquells dies de gener que potser enlloc no són tan clars com aquí, entre el mar i les Alberes, quan respira un airet –no vent, encara, no vent, ja– de tramuntana: com si no es decidís a bufar de debò, o ja plegués de fer-ho, com si ni gosés espolsar les tímides flors que uns hiverns massa benignes deixen esclatar massa tard o massa d’hora.

Precisament per ser una zona tan caracteritzada per les fortes ventades, l’any 1984 es va crear, al terme municipal de Garriguella, un parc eòlic de caràcter experimental, ja que era el segon que es creava a tot Europa, i va deixar de funcionar l’any 1992.


Mentre començo aquestes ratlles, sento els xiulets de la tramuntana que fa un parell de dies no para de bufar. Ara es deuen moure de valent els molins del «parc eòlic» de Garriguella, inaugurat no fa gaires dies, a l’Alt Empordà, a la serra de Malaveïna. [...]

Al bell cor de l’Empordà, i al petit turó que molt probablement inspirà a Verdaguer el seu poema famós que duu el nom de la contrada, en comptes de posar-hi una inscripció amb els versos del nostre poeta, que justament parlen de la tramuntana, hom hi ha inscrit uns mots trets del Don Quijote, de Cervantes. Obra immortal, d’acord, però forana i no pas adient al lloc on giren els molins.

Homenatge a Verdaguer, a Garriguella
Girona: Diputació de Girona, 2014

Potser gràcies a aquest article de Maria Àngels Anglada, l’any 1988 es va celebrar a Garriguella un homenatge a l’obra de Verdaguer en un «acte popular i ple de caliu»:


El poble de Garriguella, que pertany a l’Empordà de la vinya, situat en un pla voltat de petits turons, ha erigit un monòlit dedicat al poeta, al cim de la serra de Malaveïna. En aquest bloc de pedra del país –que per cert pesa quatre tones– una placa de bronze reprodueix tres estrofes del poema “L’Empordà”, bellíssim poema líric que descriu la plana empordanesa i s’allarga fins a Banyoles i les Gavarres, sota el cim del Canigó tot plegat: visió de l’Empordà alhora lírica, geogràfica i històrica, suscitada des d’una ascensió al tossal de Malaveïna.

Aquesta referència a Jacint Verdaguer permet establir un paral·lelisme amb la biografia de Maria Àngels Anglada, ja que tots dos autors comparteixen els orígens osonecs i l’encís pel paisatge empordanès. Uns dels textos més bells en què l’autora conjumina la plana de Vic i la plana de l’Empordà és el seu poema “Dues planes”:


He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana,
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.