Llançà

Vista panoràmica de Llançà. Foto: Jordi Miri

Maria Àngels Anglada va fer referència a la platja de Grifeu en diversos dels seus articles periodístics en què exposava la convivència dels turistes –arribats d’arreu– amb els empordanesos:


Una tarda de la setmana passada, assolellada i càlida, prenia el sol i l’aire en una de les petites cales dels volts de Llançà. Molts vigatans i ripollesos les coneixen molt bé; guardo el secret del nom, car no és la de Grifeu, tan plena sempre. L’aigua era netíssima i transparent, una mica freda. És interessant d’observar el comportament de les famílies, grups i persones a la platja; entre altres constatacions, m’agrada mirar els francesos, que hi llegeixen llibres, molt sovint. Alguns catalans també ho fan, ara i adés; les famílies espanyoles, en grups sorollosos, gairebé mai.

Des de Llançà
Barcelona: Columna, 1996

Des de Grifeu estant podem contemplar Llançà en la llunyania. Aquesta població inspirà alguns dels poemes escrits per Maria Àngels Anglada.


Ara em miro les veles sobre el mirall del mar
com un ressò més lent del vol de les gavines.
S’ha mort la marinada i quietud de xiprers
espera sense cap recança el llarg capvespre.
Amb interval divers, molt més tard, els dos fars
amb batuta de llum marcaran el silenci
i qui sap si aleshores envejarem la mar
nosaltres, els vivents entre clarors incertes.

Gener a Llançà
Barcelona: Columna, 1996

La mirada lírica de l’autora sobre el paisatge marítim:


Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d’estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d’infants, al jardí, i una branca
d’ametller. L’escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.