L'Escala

El cementiri blanc
Barcelona: La Magrana, 1980

El cementiri vell de L’Escala, situat no gaire lluny de la platja –al carrer Garbí número 15–, fou declarat bé cultural d’interès nacional. Els seus característics nínxols blancs, encalcinats, tenen la particularitat d’estar coronats amb timpans triangulars, i fan del conjunt un magnífic exemple de l’arquitectura popular del segle XIX.


A en Tero,
al Grup de Defensa de l’Arquitectura Popular
i a tots els meus amics de l’Escala

Jugaven els infants
entre les tombes blanques.
Viva claror d’esguards
entre claror adormida.

Talment com ales, mans
entre les tombes blanques.
El mar bleixava prop
d’aquell vol de gavines.

Ja no dormen els morts
dintre les tombes blanques.
El nacre del record
quieta pau abriga.

Els infants s’han endut
perfils de tombes blanques.
El silenci daurat
enyora el seu somriure.

Caterina Albert, arqueòloga
Girona: Diputació de Girona, 2014

En aquest cementiri hi és enterrada Caterina Albert i Paradís, que Anglada considerava «una escriptora genial, una catalana de l’Empordà». En una conferència sobre Caterina Albert / Víctor Català, Anglada va repassar l’activitat cultural de l’escriptora escalenca, prestant una especial atenció al seu interès per l’arqueologia, desenvolupada a les excavacions de les ruïnes d’Empúries, que acabem de deixar enrere:


Caterina Albert, doncs, podem dir que va sentir un interès apassionat per l’assentament d’Empúries, que sempre anomenava Empori, en singular, que és una traducció exacta de la paraula grega. Aquest interès, però, era de caire arqueològic i històric i, en canvi, curiosament, gens decantat a la llegenda i a la literatura. La seva narrativa tenia tot un altre caire. [...] en narracions com «La pua de rampí» hi ha magnífiques descripcions d’un capvespre, amb una claror que només es troba a les ribes de la Mediterrània, i ella, que explorava –del cor humà, sobretot, i així ho deia– les zones d’ombra que de vegades sembla estendre a la naturalesa, posseïa, en canvi, la visió de la llum de les ribes empordaneses. I la va saber descriure amb tots els recursos del llenguatge, que dominava esplèndidament, amb una riquesa de paraules i matisos comparable a la riquesa que prenen les llargues tardes en els cels de tardor vora el mar d’Empúries.