Propostes empordaneses
Girona: Diputació de Girona, 2013

Maria Àngels Anglada ens mostra el camí per arribar a aquest «modest i molt ben senyalitzat parc megalític», tal com el definí la mateixa autora:


Un altre recorregut, també adient als mesos de maig i juny, és el que us durà, des de Cantallops, als dòlmens de les Alberes. No cal arribar ben bé al poble: una mica abans ja trobareu el senyal. És un camí molt agradable de fer a peu, si sou tan sols un xic caminadors. Aquest any, amb les pluges de finals d’abril i primers de maig –que van entrebancar els firaires– han florit més que mai les estepes, de flors blanques, de flors liles, els brucs, la ginesta, i altres plantes de les quals desconec el nom. Tot fa olor de timons i romaní.

Entorn de l’Albera i d’una excursió extraordinària
Girona: Diputació de Girona, 2013

El recorregut que segueix aquest itinerari dibuixa algunes de les predileccions de Maria Àngels Anglada, que en diverses ocasions va recomanar als visitants de l’Empordà la majoria d’indrets que hem visitat:


Em plauria d’encoratjar els osonencs que vénen a l’Alt Empordà a no restar només a les platges i a enfilar-se un xic cap a aquesta zona: Sant Quirze de Colera, el castell de Requesens, el pic del puig Neulós, i els bells pobles voltats de vinyes com Capmany, Garriguella, Espolla, Rabós...

Notícies de l'Empordà (II)
Girona: Diputació de Girona, 2013

Així mateix, Anglada destacà el valor patrimonial del conjunt monàstic de Sant Quirze de Colera. Seguint les recomanacions de Maria Àngels Anglada, emprendrem novament el camí en la direcció que marca l'obra de l'autora: des de Vilamaniscle, arribarem fins a Garriguella. 


Sembla que va endavant la consolidació i restauració del monestir romànic de Sant Quirze de Colera, la joia desconeguda a l’ombra de Sant Pere de Rodes. Ara pertany, per dir-ho així, al poble i municipi de Rabós, que és conscient de la seva responsabilitat. Us aconsello de fer-hi una visita des de Vilamaniscle, pel camí entre l’Albera. Segur que no quedareu decebuts.

Cave canem
Barcelona: Empúries, 1999

Una de les moltes característiques d’aquesta zona de l’Empordà és la tramuntana. Maria Àngels Anglada parlà de la força d’aquest vent, tot i que en el fragment del recull Nit de 1911 seleccionat no es presenta amb tota la seva vigoria:


Ahir feia un d’aquells dies de gener que potser enlloc no són tan clars com aquí, entre el mar i les Alberes, quan respira un airet –no vent, encara, no vent, ja– de tramuntana: com si no es decidís a bufar de debò, o ja plegués de fer-ho, com si ni gosés espolsar les tímides flors que uns hiverns massa benignes deixen esclatar massa tard o massa d’hora.

Precisament per ser una zona tan caracteritzada per les fortes ventades, l’any 1984 es va crear, al terme municipal de Garriguella, un parc eòlic de caràcter experimental, ja que era el segon que es creava a tot Europa, i va deixar de funcionar l’any 1992.


Mentre començo aquestes ratlles, sento els xiulets de la tramuntana que fa un parell de dies no para de bufar. Ara es deuen moure de valent els molins del «parc eòlic» de Garriguella, inaugurat no fa gaires dies, a l’Alt Empordà, a la serra de Malaveïna. [...]

Al bell cor de l’Empordà, i al petit turó que molt probablement inspirà a Verdaguer el seu poema famós que duu el nom de la contrada, en comptes de posar-hi una inscripció amb els versos del nostre poeta, que justament parlen de la tramuntana, hom hi ha inscrit uns mots trets del Don Quijote, de Cervantes. Obra immortal, d’acord, però forana i no pas adient al lloc on giren els molins.

Homenatge a Verdaguer, a Garriguella
Girona: Diputació de Girona, 2014

Potser gràcies a aquest article de Maria Àngels Anglada, l’any 1988 es va celebrar a Garriguella un homenatge a l’obra de Verdaguer en un «acte popular i ple de caliu»:


El poble de Garriguella, que pertany a l’Empordà de la vinya, situat en un pla voltat de petits turons, ha erigit un monòlit dedicat al poeta, al cim de la serra de Malaveïna. En aquest bloc de pedra del país –que per cert pesa quatre tones– una placa de bronze reprodueix tres estrofes del poema “L’Empordà”, bellíssim poema líric que descriu la plana empordanesa i s’allarga fins a Banyoles i les Gavarres, sota el cim del Canigó tot plegat: visió de l’Empordà alhora lírica, geogràfica i històrica, suscitada des d’una ascensió al tossal de Malaveïna.

Aquesta referència a Jacint Verdaguer permet establir un paral·lelisme amb la biografia de Maria Àngels Anglada, ja que tots dos autors comparteixen els orígens osonecs i l’encís pel paisatge empordanès. Uns dels textos més bells en què l’autora conjumina la plana de Vic i la plana de l’Empordà és el seu poema “Dues planes”. Després d'aquesta magnífica descripció d'un dels paisatges de l'Empordà, seguirem el nostre itinerari per la carretera de la costa fins arribar a la població fronterera de Portbou. 


He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana,
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.

Maria Àngels Anglada va fer referència a la platja de Grifeu en diversos dels seus articles periodístics en què exposava la convivència dels turistes –arribats d’arreu– amb els empordanesos:


Una tarda de la setmana passada, assolellada i càlida, prenia el sol i l’aire en una de les petites cales dels volts de Llançà. Molts vigatans i ripollesos les coneixen molt bé; guardo el secret del nom, car no és la de Grifeu, tan plena sempre. L’aigua era netíssima i transparent, una mica freda. És interessant d’observar el comportament de les famílies, grups i persones a la platja; entre altres constatacions, m’agrada mirar els francesos, que hi llegeixen llibres, molt sovint. Alguns catalans també ho fan, ara i adés; les famílies espanyoles, en grups sorollosos, gairebé mai.

Des de Llançà
Barcelona: Columna, 1996

Des de Grifeu estant podem contemplar Llançà en la llunyania. Aquesta població inspirà alguns dels poemes escrits per Maria Àngels Anglada.


Ara em miro les veles sobre el mirall del mar
com un ressò més lent del vol de les gavines.
S’ha mort la marinada i quietud de xiprers
espera sense cap recança el llarg capvespre.
Amb interval divers, molt més tard, els dos fars
amb batuta de llum marcaran el silenci
i qui sap si aleshores envejarem la mar
nosaltres, els vivents entre clarors incertes.

Gener a Llançà
Barcelona: Columna, 1996

La mirada lírica de l’autora sobre el paisatge marítim:


Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d’estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d’infants, al jardí, i una branca
d’ametller. L’escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins. 

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.


Seguint el perfil dibuixat per les muntanyes just quan acaricien la costa, travessarem Llançà per la carretera que condueix fins a Port de la Selva. No hi farem aturada, però; sinó que ens desviarem per arribar al Monestir de Sant Pere de Rodes.

Propostes empordaneses
Girona: Diputació de Girona, 2013

Ens hi aproximarem de la mà de les paraules de Maria Àngels Anglada.


Us proposo altres visites: per exemple, arribar-vos fins a Pau i, des d’allà, en pocs minuts, anar fins a prop dels estanys de Vilaüt, que pertanyen al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Sortosament, per ara no els amenaça una catàstrofe –provocada– semblant a la del parc de Doñana, tan més gran i divers. El paratge d’aquests petits estanys, però, és encisador: llàstima que ja trobareu els lliris grocs que desfloreixen, si no us hi afanyeu molt.

Aiguamolls 1994. Carta oberta a Jordi Sargatal
Girona: Diputació de Girona, 2013

La preservació del paisatge és un dels ítems que recorre l’obra de Maria Àngels Anglada. Seguint les descripcions encisadores que l’autora evoca, ens acostarem a Castelló d’Empúries.


Els vols dels collverds pels cels claríssims de l’Empordà, el llampec elèctric del blauet, la presència amiga de la cigonya i les innúmeres fredelugues, als aiguamoixos de Castelló...

L’esclat dels lliris grocs als estanys de Vilaüt, no gaire lluny de l’alzina en el seu sòcol de roques, la florida dels ranuncles entre l’increïble equilibri dels cames-llargues. I, simplement, la salvaguarda d’un paisatge de closes i de camps, que cada dia amenacen, fora del Parc, camps de golf, urbanitzacions i fins i tot futurs aeròdroms a l’americana.

Els aiguamolls en la literatura (I)
Girona: Diputació de Girona, 2013

Anglada ens parla d’El Bruel de Fages:


L’obra era un homenatge als aiguamolls: «El personatge central de l’obra, l’únic que ha estat volgudament entretingut per l’autor, que no és ningú i que ho és tot... aquest personatge és el paisatge» . Fins i tot el mateix nom del protagonista, Joncmarí, és tret de la flora. Quant a la llegenda del bruel, ens diu Fages: «Fóra el tornaveu de la mar espitllant-se en les profunditats insondables dels aiguamolls llotosos? Però jo l’he sentit, el bruel». Les referències al paisatge de llacuna són constants al llarg de l’obra: les postes de sol, els vents, els peixos, les plantes. [...] Tota l’acció de la tragèdia té lloc al bell mig de la badia de Roses: ho indica l’escriptor concretament, vora els aiguamolls de la Maçana, entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià: «a mitja escena, un gorg d’aigües mortes, amb una barca mig amagada pels joncars i senissos. Al fons, la mar propera». El poeta, doncs, no pot pas ser més explícit.

Fins i tot la mateixa Maria Àngels Anglada es va decidir a escriure la seva versió d’aquest mite:


Això era i no era una tarda bellíssima a no gaire lluny de la vila de Castelló d’Empúries, on la terra va davallant per trobar-se amb la blava mar a la badia de Roses. Tres rius, la Muga, el Fluvià i el Ter, s’han enamorat de la plana de l’Empordà i han vingut a portar-hi les seves aigües. Entre els camps, les closes i el mar, es troben les llacunes i els aiguamolls. Molts ocells hi fan el niu o hi reposen anant i venint del Nord, molts peixos s’hi belluguen, una munió de plantes hi creixen.


Diem ben fort: que el bruel no ens fa por,
ja coneixem d’on ve el brogit potent.
Cap mal tresor no hi volem amagar;
tranquils vindrem ran de l’estany d’argent.

Petits blavets, gavines i flamencs,
per sempre més us tindrem per amics,
no farem mal als vostres nius ocults,
respectarem aquests estanys florits.

Els aiguamolls s’adormen en la nit
quan el mar blau comença a comptar estels.
La vida hi neix entre l’aigua i els joncs,
la vida hi riu més forta que el bruel.

Flors per a Isabel
Barcelona: Destino, 1981

Sens dubte, bona part de la mitificació del paisatge de Castelló d’Empúries es deu al conjunt d’aiguamolls i maresmes que es troben entre la desembocadura de la Muga i del Fluvià, que ofereixen a les platges que queden en l’endemig unes curioses particularitats.


Pocs de vosaltres deveu conèixer, segurament, la platja de can Comes, de Castelló d’Empúries, passats els aiguamoixos: un llarg i ample sorral de dunes, sense ni una ombra, on el mar acostuma a ser encara net i des d’on es pot albirar, si el dia és clar, des del cap Norfeu fins a l’Escala. Cal fer, però, un esforç, per imaginar-la deserta i nua, només amb el brogit de les onades i els crits dels gavians i de les gavines.

Jaume Fuster i Maria-Antònia, a l’Empordà
Girona: Diputació de Girona, 2014

Un dels camins que Maria Àngels Anglada feia amb les seves amistats era la carrereta que va de Castelló d’Empúries a Sant Pere Pescador, que és la mateixa que ens conduirà tot seguit al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà.


Per la deliciosa carretera de Sant Pere Pescador a Castelló d’Empúries, us vaig acompanyar, amb tant d’orgull com si fossin ben meus, als Aiguamolls de l’Empordà. En vàreu quedar enamorats, i tinc l’esperança, Maria Antònia, que vegis encara, si clous els ulls, el vol blau-verd dels abellerols damunt l’estany més petit, i els estols d’ànecs, la parella de cignes, de fredelugues de cresteta de princesa damunt dels aiguamoixos, les cigonyes i les daines a les closes...

Notícies de gener
Girona: Diputació de Girona, 2013


Més enllà, els tranquils camallargs, a tocar la riba de la llacuna, feien el seu berenar-sopar abans que es pongués el sol. Uns quants cavalls, arribats de la Camarga, controlen sense herbicides l’excés de vegetació, únics cavalls adequats biològicament per viure sempre «de peus a la galleda»: amb les potes a l’aigua. A la platja es distingien les petjades de les felices daines, que gambadegen sota l’aguait superior de les cigonyes. No, encara no us puc donar notícies, naturalment, de cap floració: si voleu contemplar els ranuncles o els iris, haureu de venir quan comenci la primavera. Ara només ha gosat treure el cap, mig amagada, la primera i encara pàl·lida viola.

El paisatge dels aiguamolls es va convertir, en diverses ocasions, en escenari –i gairebé protagonista– d’algunes de les obres literàries de Maria Àngels Anglada. És el cas de la novel·la Les closes, l’acció de la qual es desenvolupa, en molts passatges, en aquest espai natural.


Nosaltres hem conegut sempre aquests prats fins ara, amb el seu floriment natural d’herba: primer s’hi menaven les vaques a pasturar, després se’ls donava l’herba tallada. Potser no et sabries figurar els prats plantats de cotó, amb les seves gracioses flors groguenques, que només conec per alguna il·lustració dels meus vells llibres d’escola. Doncs va haver-hi una curta temporada que els avis les tenien així, perquè van voler provar si els donava bon resultat.

Ja saps que, des de jove, l’àvia sempre es va interessar en les coses de la terra. Un dia, mentre eren plantades amb el cotó de blanc esplet hi van anar a veure com es presentava la collita; ella, lleugera com una daina, corria d’una closa a l’altra amb aquella vivacitat que semblava en ella com l’ombra d’unes ales [...] Havia travessat ja l’última de les actuals closes i era ja a frec del rec; va voler saltar-lo, amb certa imprudència, per veure les closes que aleshores hi havia a l’altra banda; el peu li va relliscar al marge fangós; va provar d’agafar-se a les canyes que creixien a la vorada, però se li van trencar, i ja tens l’àvia al mig del rec [...] Des d’aquell any ja no van tornar a plantar més cotó als prats; potser també perquè eren massa fondals i en anyades de pluja s’inundaven fàcilment.

Hi va tornar a créixer l’herba, ufanosa com mai, des del rec fins al camí dels tamarius; i l’àvia hi va tornar a passejar, amb passos més prudents, sobretot quan tallaven l’herbei en les tardes que semblava que es disputaven l’estiu, ja en retirada, i els paranys humits de la tardor.

La novel·la Les closes, la primera que va publicar Anglada, també incorpora descripcions molt més líriques del paisatge, segurament fruit dels inicis poètics de l’autora, dotada d’una gran sensibilitat.


...les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola.

... les closes a l’hivern –quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança– encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s’emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires.

Flors per a Isabel
Barcelona: Destino, 1981

Però Anglada no només va literaturitzar el paisatge dels Aiguamolls a Les closes. En trobem un altre exemple a No em dic Laura.


Era la primera quinzena de març del 1810 i les closes encara eren, en part, inundades; amb la guerra hom havia deixar de banda la neteja dels recs i un gran estany d’aigües somes s’estenia sota els arbres que començaven de borronar amb els peus xops. Els dos infants s’hi havien apropat amb passes tan lleugeres que els ocells no se n’esveraven; les gavines rialleres, les fotges i els menuts corriols no s’alçaven del nou aiguamoll, on l’aigua manyaga vacil·lava entre el verd blavís i el gris argentat. A mà dreta, però, cap on s’acostaven els nens entre el contrallum, no es veia gairebé el color de l’estany: havien esclatat de cop totes les flors dels ranuncles, com menuts lotus, i el seu blanc i groc omplia d’una rialla alegre l’aigüerol. S’hi dreçaven enmig, cap a la riba, set o vuit camallargs, tan esvelts que semblaven trencadissos damunt els seus nius florits.

Els aiguamolls
Barcelona: La Magrana, 1980

Els Aiguamolls de l’Empordà també van ser objecte de diversos poemes de Maria Àngels Anglada. El primer que reproduïm fou escrit arran de la possibilitat de transformar els terrenys que ara formen el Parc Natural en una urbanització. Aquest fet va provocar una mobilització ciutadana en favor de l’ecologia i la preservació del paisatge, de la qual Maria Àngels Anglada també en va prendre part, tal com demostra el seu poema.


Al Grup de Defensa
dels Aiguamolls de l’Empordà

Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del Nord?
Àlics rosats, amics collverds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l’últim ocell,
lassat del vol, a frec d’aigua alterada,
quan escates d’argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l’home-botxí comença l’agonia.

Carmina cum fragmentis
Barcelona: Columna, 1990

Un cop la lluita ecologista va aconseguir que els aiguamolls restessin fora de perill, l’any 1985, Anglada va versionar el seu propi poema.


No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del nord.
Àlics rosats, amics collverds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
–una treva signada amb aire i ales.

Amb l’aire i les ales lliures de l’especulació urbanístiques, podem sortir del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà per alguns dels camins que es recorren a Les closes fins arribar a Vilamacolum, que a la novel·la pren el nom de Vilasirvent.


Abans de sortir-ne, aquella tarda de setembre, vaig collir-hi algunes flors molt senzilles que encara es badaven pel camí; no pas als prats on tota l’herba ja havia estat tallada.  Arribant a casa les vaig posar entre els fulls d’un llibre perquè s’assequessin bé, senceres.

Els maldecaps de Pere Geli
Barcelona: Empúries, 2000

Maria Àngels Anglada va passar llargues temporades a Vilamacolum, ja que la família del seu marit Jordi Geli era propietària, des de segles ençà, d’un casal situat en aquest petit poblet.


Molts estius passo uns quants dies endreçant vells papers i ordenant l’arxiu de Les Closes, és a dir, de can Geli de Vilamacolum, a l’Empordà. Sembla que un imant m’atregui cap als antics lligalls, les escriptures amb paper segellat més «modernes», els plecs de cartes dels besavis, les llibretes on cada hereu anotava any rere any «los grans collits en l’anyada» i els llibres més antics de capbreus de Sant Quirze de Colera, començant pels de bella escriptura gòtica...

Per això, entre els contes on he deixat lliure el vol de la imaginació, s’ha escapolit de l’arxiu i s’hi ha ficat, com el peixet de plata entre els papers, un relat ben històric, arrelat a la vida quotidiana d’un vell casal empordanès del segle XVIII.

Aquest fragment demostra, de la mà de la pròpia autora, com Anglada va basar-se, en diverses ocasions, en fets i circumstàncies que tenen a veure amb la finca de Vilamacolum per crear algunes de les seves obres literàries. Com ja hem indicat, aquest és el cas de la seva novel·la Les closes, que pren el nom de la mateixa casa.


Assegurava que no va esporuguir-la gens ni mica entrar en aquella casa tan gran, de façana que sembla no acabar mai, amb el gran balcó de barana historiada i una torre al cim des de la qual, deien, es podia veure tot l’Empordà. Ella deia que tot allò que no s’albirava des del mirador de can Moragues ja no era l’Empordà.


Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. [...] pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana... Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.

Vilasirvent des d’aquí dalt us semblarà més gran que no és realment, per l’amplària dels patis i la gran quantitat d’edificacions –cases, pallers, coberts per als tractors, quadres– que s’estenen des del cementiri, a ponent, fins a la petita església romànica que mai no acaben de restaurar, vora els alts xiprers i les atzavares d’una sola florida. Hi ha moltes cases quasi buides: algunes ja mortes, deshabitades, deixades a una lenta destrucció; dues o tres de llogades a passavolants, i altres on el teulat abriga la solitud d’un vell o d’un matrimoni ja molt gran que té els fills –sempre pocs– a ciutat. El poble no arriba ni de bon tros a les tres-centes ànimes, i els nois que volen treballar la terra nodridora sovint no troben una companya que s’hi vulgui casar i s’acontenti de viure en un poble... Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una resclosa que deixa alenar la marinada i arribar gran vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de coll-verds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l’allau de turistes; només alguns escadussers venen a escoltar les sardanes, el dia de la Festa d’estiu, a la plaça voltada d’acàcies encara joves i de cases molt velles amb graciosos ràfecs.

Una festa de poble
Girona: Diputació de Girona, 2013

Anglada també va parlar de les sardanes que es ballen a la plaça de Vilamacolum durant la festa major en un dels seus articles periodístics.


Pocs espectacles m’agraden tant com les sardanes a la plaça de Vilasirvent, per la festa major: la festa d’estiu. Els pobles de l’Empordà acostumen a celebrar, també, la festa d’hivern, però hom no pot negar que la d’estiu és més alegre, més acolorida. Encara no s’ha mort la marinada quan arriben els músics a la plaça. Algun núvol massa gris ens fa estar amb l’ai al cor per si la pluja esguerrava la festa. El perill, però, s’allunya. La plaça es va omplint amb la gent del poble, els parents, els forasters, algun turista curiós. Les padrines velles es posen a l’ombra de les moreres. Joves i avis puntegen les sardanes. En Fèlix trena complicades filigranes al compàs de la tenora. Tota la plaça sembla enlairar-se al ritme de la dansa.

Històricament, Vilamacolum ha estat una població dedicada en bona mesura al conreu. Les descripcions efectuades per Maria Àngels Anglada del paisatge que envolta el poble també tenen en compte aquest aspecte.


Les terres de Vilasirvent són molt bones, llevat dels aspres, i vostè coneix prou bé les collites de blat, blat de moro, mestall, civades i faves que lleven; cal afegir-hi la vinya, realment òptima –ja sap que la viticultura és la meva afició predilecta i àdhuc estic preparant un opuscle sobre el cultiu de la vinya–, i sobretot les closes, que han donat nom a la finca.

Maria Àngels Anglada ens va deixar el 23 d’abril de 1999 i va ser enterrada al petit cementiri de Vilamacolum, al mateix panteó familiar dels Geli on també reposen les despulles del seu marit.


Molts anys els morts de can Moragues, reconciliats tots en aquesta última pau, van reposar en el petit i antic cementiri, prop de l’església, sota baladres blancs i rosats que no demanaven gaire aigua per florir. Però, temps després, es va fer un cementiri nou, més gran i impersonal, a la sortida del poble, i els van haver de dur allà, sota la farigola que hi creix.

Flors per a Isabel
Barcelona: Destino, 1981

En l’obra literària de Maria Àngels Anglada apareixen molts dels camins que es troben entre la Muga i el Fluvià, és a dir: els camins de les closes, dels Aiguamolls dels l’Empordà.


El camí, al començament, vorejava els aiguamolls, els mateixos on el poeta Carles Fages de Climent ens diu que ha passat endinsat fins a la ventrera en la seva euga, sentint-hi el brogit d’un plany llegendari, el bruel. En Moragues els travessava sense cap por ni dificultat; l’estació era ja avançada, moltes parts restaven eixutes, però els joncars, els cenissos  i les sutzures trobaven prou humitat per a la seva creixença. Els ocells de pas havien fet, ja de dies ençà, els camins del nord, i el galop del cavall només es veia puntejat per les orenetes i algunes gavines.

Havent-se ja separat els camins, l’hereu de can Moragues feia galopar el seu fidel «Agut», sense aturar-se a mirar la contrada bellíssima, que coneixia molt bé: les closes, amb els grans ramats d’eugues i els poltres de salts imprevisibles, més endavant ja els conreus, els camins ombrejats, tot ho passà de pressa fins que arribà a les envistes de Sant Pere Pescador; aleshores posà el cavall al pas, i semblava que el mateix «Agut» ja coneixia que havia d’anar més lentament quan s’acostaven a l’indret anomenat dels Horts del Santíssim, on el seu amo hi tenia un camp força extens. Més a poc a poc encara, ja deixant enrera el riu Fluvià i els boscos de ribera que el vorejaven, el cavall feia camí quan aquest enribetava «les Eres», terres bones i fondals, amb els sembrats d’ordi, de civada i de blat que aquell any oferien un immens somriure d’or.

Segurament a causa de l’abundància d’aigua, per la proximitat del riu, els terrenys que es troben prop de la desembocadura del Fluvià són tan fèrtils i acullen tanta vida natural.


Ens havíem aturat, després d’uns tres quarts de camí, a finals de curs i força acalorades, doncs, en una pollancreda a tocar del riu, que no baixava massa ple; aleshores era net, damunt el llit de palets blancs l’aigua corria clara, d’un to verdós, i de tant en tant ens distrèiem mirant saltar l’escata d’argent dels peixos i llençant pedres planes que feien dos o tres rebots. Ens havíem fregat, ho recordo, la pell, amb brins d’alfabreguera per evitar els mosquits.

Platja, perill?
Girona: Diputació de Girona, 2013

Si continuem el nostre itinerari per la carretera que porta de Sant Pere Pescador fins a L’Escala podrem anar repassant totes les platges que formen part del terme municipal de Sant Pere Pescador. Aquesta zona, tal com informà Maria Àngels Anglada...


Té l’avantatge que l’aigua és molt més neta que en la gran majoria de cales més famoses. Ara, en ser més oberta, hi arriben tots els vents, l’arrissen tots els aires. La segona quinzena d’agost hi sol ser dolenta; en canvi, al setembre, hi ha hores de mar tranquil, de sol benigne, d’aire encalmat.

Figueres acomiada unes parets
Figueres: Brau, 2003

Al solar, la Mancomunitat va erigir-hi (1922) un bell edifici, mena de templet clàssic, per allotjar-hi la biblioteca pública. Aquesta meravella va ser assolada i substituïda (1962) per l’actual construcció. La biblioteca, batejada el 1969 amb el nom del poeta, va estar-s’hi fins que el 1995 va ocupar la seu de la plaça del Sol.


La Presó –avui Biblioteca Popular– devia ésser-ne una dependència [de la casa número 17 del carrer de Girona, la Posada del Senyor Rei], a l’extrem nord-est. Els jardins, on hi ha constància d’haver-hi tingut lloc algunes recepcions estivals, ocupaven –segons Rodeja– l’actual solar de la casa Fages, on jo vaig néixer.

El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Figueres: Brau, 2015

Des del Garrigal, tornant enrere, veí de la parroquial de Sant Pere, hi ha el Museu Dalí, instal·lat en el que havia estat, abans de la guerra, el teatre Principal i on Dalí va fer la primera exposició als 16 anys.


La gent diu: aquest noi val
quan, a setze anys, inaugura
al Teatre Principal
una sala de pintura.

El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Figueres: Brau, 2015

Fages l’esmenta en un rodolí de l’Auca del pintor Dalí i de la seva muller Gala per remarcar l’èxit de l’artista a la seva ciutat.


L’Erato li engega el coro,
i arreu li brinden el toro.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002

Entre la clínica del Dr. Vila i la presó, al carrer de Santa Llogaia, paral·lel al de Sant Pau, en una època de no gaire cotxes hi havia el popular garatge Guix, avui establert a la carretera de Roses.


Quan el cotxe no camina
al taller d’en Guix s’adorm
com si enlloc de gasolina
li posessin cloroform.

Romanyà
núm. 175 (març-abril)
Girona: Diputació de Girona, 1996


Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tonelada, de dues tonelades, de tres tonelades, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’alzina, el camí és curt. Els homes blancs que ensenyaven a la joventut el moviment dels astres, la grandesa del món i de la terra, les ciències de la naturalesa, la força i la puixança dels déus immortals. Els seus poders màgics eren innombrables, feien aixecar-se els vents i les tempestes, cobrien la terra de boires per portar confusió als exèrcits enemics. Eren mestres en l’art de transformar els cossos. Segons Plini exercien la medicina per viure. Podien assecar els vius. Fabricaven elixirs d’oblit. Eren capaços de crear visions a distància. Els era interdit de portar armes i matar. Se sabien immortals. Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer còrrer les boires i a adquirir saviesa... no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancs, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada.

Per ganes de joc
núm. 243 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2007


Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra, sigui d’on sigui. Sense panteó, i sense nínxol, sense estela i sense làpida, sense el crisantem, sense la dàlia, sense el lliri morat, ni la llàgrima salada. No vull crisantems, no vull dàlies, no vull lliris de cap color. O bé ser crisantem, dàlia i lliri jo, o bé ser estrella, jo. Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un gat rabiós. Una ànima d’estrella nana a estrella geganta… milers d’anys d’una estrella a l’altra, milions d’anys d’un foc d’estrella a un altre foc d’estrella, mig esglaiada per entre la fúria de les galàxies… Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda.


L’establiment de banys de mar, a Sant Feliu, sempre ha estat al mateix lloc: al peu de la muntanya de Sant Elm. Primitivament, es reduïa a una petita barraca de fusta, plantada vora el rompent, davant del penyal tallat a plom, popularment anomenat “ Sant i fetge”, perquè aquestes paraules són les que cridaven els pillets de platja, a final del Vuitcents, quan es capbussaven des del cim de l’aigua. D’aquest banys rudimentaris se’n deia “Els banyadors”; només servien per despullar-s’hi i deixar la roba, i tot plegat valia 10 cèntims. Després vingué, més cap a la vila i a l’extrem del barri del Raig, l’establiment conegut per “Banys d’en Baldomero”, amb una galeria volada damunt l’estreta platja, compartiments ben separats,  d’homes i dones,  i servei de cafè. [...]

Els establiments de banys de mar eren unes instal·lacions rudimentàries que només es muntaven els mesos d’estiu –com els envelats. No passaven mai de barraques de fusta, a la vora de l’aigua, amb departament d’homes i dones, rigorosament separats. Aquest aïllament de sexes era mantingut fins a dins de mar, per mitja d’uns cortinatges d’espart, espessos i rasposos, i d’un sistema de cordes que barraven el pas. [...]

Per privar que des de la galeria es pogués veure l’interior del reservat de dones, aquest era tapat per una mena de visera. Els dies de festa, a l’estiu, sobretot a migdia, el balcó s’emplenava de curiosos, que prenien l’aperitiu, mentre a baix, a la sorra, una cobla tocava sardanes i musiqueta del género chico.

Les rajoles de Masó
Barcelona, 16 de d'agost de 2012

Josep M. Fonalleras ha vist en aquesta cambra el resum i la síntesi de tota la casa.


La casa és una joia a la vora de l’Onyar que es conserva gràcies a la devoció dels seus hereus i una reconstrucció museística que admet la lectura distreta del profà (com vivien els nostres besavis?) i la inquisició fèrtil de l’entès. I és, sobretot, un viatge delicat a una època en què regnaven la proporció, el gust, la intel·ligència i el rigor. No es perdin, per exemple, ell llum imponent del menjador, l’escala que mena al segon pis, un armari robust i discret, la claror difuminada del vitralls, les jardineres de la galeria que dóna al riu, i, sobretot, el lavabo. El paradís, si existeix, deu tenir un terra de rajoles geomètriques com les d’aquest lavabo.

01 de de gener de 0001

Seguint el perfil dibuixat per les muntanyes just quan acaricien la costa, travessarem Llançà per la carretera que condueix fins a Port de la Selva. No hi farem aturada, però; sinó que ens desviarem per arribar al Monestir de Sant Pere de Rodes. 


Fora de les aules, en el claustre de Lletres, hi descobreix, però, la poesia de Carles Riba i de Salvador Espriu, i, a recer dels vells arbres, hi neix l’amor per Jordi Geli, company d’estudis que esdevindrà el company fidel de tota una vida, com ens diu en el poema “Una història d’amor”:


Va començar a l’ombra de plàtans i til·lers
ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
un cop l’any, i ginesta.
Durava encara quan,
campaneta de plata, la veu clara dels néts
ens abocava a doll l’aigua de la infantesa
als càntirs del record, i la tendresa nova
amb frescor de rosada pellava les ferides
del temps.
Encara dura, com una melodia
trobada en vells papers, i no sencera,
adaptada amb esforç, perquè no es perdi
per a veu i record.

Llegim el fragment final de la novel·la Sandàlies d’escuma:


Sota aquesta ratlla dedicada a les inspiradores de cançons, n’hi escriuré una altra on brilli, cisellat entre mots amb poc relleu, el nom de Lèukion d’or. Tot seguit hi afegiré, en vers, aquestes paraules que ara llegireu escrites d’una manera llisa i senzilla, i que en aquest instant colpeixen la meva ment: que a la pira on cremàrem el cos de Sòtades es cremà també la meva jovenesa; i que, fora de les hores i hores que he passat escrivint poemes, des d’aquella alba, Glauca de Quios s’ha sobreviscut.

En la novena edició del Festival, hi llegí el poema “El jardí de Micol”, escrit el 1987. Micol és la protagonista femenina de la novel·la El jardí dels Finzi-Contini (1962), del seu admirat poeta ferrarès, Giorgio Bassani. Anglada dedicà el poema a la poeta i amiga Marta Pessarrodona, amb qui estableix un diàleg poètic:


Sempre acabem per perdre el jardí de Micol,
els arbres plens de somnis.
Per això el record el dreça i l’enyor afegeix
més verd al verd, n’esborra
les herbes sense flor
com l’artista de llarga paciència
ordeix tota la vida un sol tapís.

Compartim, del jardí, menudes parts
només amb els germans, i provem de vegades
d’ajustar-les amb mots.

Potser a l’amant vam obrir-li la reixa
del jardí de Micol
i de puntetes entràrem al seu.
Fins que, tots dos perduts, ara hem doblat la tasca
de la subtil memòria,
hem doblat la recança
del cor.

Sembla el lloc oportú per llegir el poema “Senyal de perill”, escrit el 1993 amb motiu d’una trobada d’escriptores catalanes amb el president Jordi Pujol.


Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d’un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d’una nit insomne.
No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim – ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó d’alosa...
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l’oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

En la plaça de Sant Jaume, llegim el poema “Quan el nostre poble es retrobarà”:


Quan dits d’alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d’unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s’hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us hi dic amb frisança
i alabatre de vol que m’espolsa
aquest pòsit d’antiga tristesa a les ales.

Marian Llavanera
11 de de novembre de 1927

Aquesta és la descripció, ambientada a la tardor, de Josep Pla:


Lladó és un poble voltat d'oliveres i de terres rogenques posat dins d'una fondalada, amb una església romànica d'or i unes cases amb uns terrats coberts amb arcs. A la plaça hi ha uns plàtans alts que tenien una magnífica esplendor tardoral. Tot plegat era esplèndid i el paisatge d'oliveres, amb la llum mòrbida del diumenge a la tarda, tenia una delicadesa única.

 

L’escriptora Montserrat Vayreda, nascuda a Lladó, just en una de les cases que dona a la plaça, també en destaca els plàtans, però a més a més explica els canvis urbanístics que s’hi van anar produint al llarg dels anys.


Aquesta plaça és una de les més boniques de l'Alt Empordà gràcies a la seva amplària i als plàtans que l'ornamenten, que quan són fullats, es converteixen en els millors para-sols de la vila. En el seu clos, s'hi han ballat sardanes d'antologia, ja que els vells lladonencs n'eren i en són mestres consumats. En entrar-hi, ens adonem del molt que ha guanyat el mur de l'església que dóna a la plaça, després de la supressió de la capella de Sant Llambert, afegida durant el segle XVIII, i que exteriorment era com una mena de goll que ha estat extirpat, així com la font que s'hi arrapava, on les dones anaven a omplir els seus atuells.

 

Efectivament, en un procés de recuperació dels antics elements del monestir es va enderrocar la capella de Sant Llambert, un dels patrons de la vila, que ocupava una part de l’actual plaça Major. Però Vayreda, en el fragment anterior, també recordava les sardanes que es ballaven, i encara avui es ballen, a la plaça. En el següent poema, titulat justament “Les sardanes de Lladó”, Josep Maria de Puig Surós dona compte d’aquesta tradició tan arrelada a la població.

 


Oh sardanes de Lladó,
notes clares i sonores;
Sant Llambert; Festa Major;
quin neguit fan les tenores!

Quin neguit tan dolç que fan,
sota els arbres de la plaça,
a les verges que dansant
van sentint Amor que passa.

Van sentint el cor endins
al costat del ballador
quan hi encaixen fent camins
dins rotllanes de claror...

«Lladó»
18 de de juliol de 1914

En una crònica periodística de la festa del Carme de 1914 també es descriu la imatge de tots els lladonencs units per la sardana:


Era un espectacle gran el contemplar aquella multitud. Els vells pagesos ostentant la mil·lenària barretina i presumint amb ses espardenyes de betes, al sentir lo flabiol preludiar la sardana reviuen, recordant els temps de joventut, i no podent deixar d'estirar les cames i allargar la mà, tornant-se joves, es posen a ballar. És un quadro emocionant i popular; el ric dóna la ma al pobre, el burgès al pagès, al costat de l'artista hi ha l'obrer, i tots plegats donen la forma a la típica sardana, fent un cercle, una cadena d'amor, de pau i germanor, que són el distintiu de nostre poble.


L'església romànica de Santa Maria, amb l'espai quadrat buit del seu claustre, ja que va ser enderrocat en el decurs de la Guerra del Francès, i l'antiga capella de Sant Joan i l'hospital, tot en ruïnes, era la part més visible d'un clos monàstic molt més gran, que es desenvolupava cap al nord. Aquest conjunt, al qual s'accedia per uns porxos, es distribuïa entorn de la plaça del Priorat, i estava format per les cases que havien pertangut als canonges d'ofici de la comunitat: el porcionari, el candeler, l'almoiner... Aquests grans habitatges, mostra de la puixança d'aquests personatges, foren reformats en els segles XVI i XVII i ocupaven tot el pla que hi havia des de l'església fins al rec, a l'altra banda del qual hi havia els horts de la comunitat.

A la novel·la La passió necessària, Joaquim Tremoleda no només explica la vida de Marià Llavanera, reconegut pintor nascut a Lladó, sinó que també ofereix descripcions d’alguns dels indrets del poble, bo i barrejant la història amb la literatura. De fet, a la sala Sant Joan de l’antic conjunt monàstic hi ha exposada una de les peces de Llavanera més impactant, «Les noces de Canà». Es tracta d’un oli sobre tela de gran format, inacabat, que retrata l’escena bíblica des de la personalíssima mirada de Llavanera:

 


El paisatge era un element important, que havia de proporcionar profunditat a la composició. Sobre quina mena de vista s'hi havia de reflectir, no en va tenir cap mena de dubte. Tindria els elements identificadors del poble de Lladó, dels turons i pujols del seu entorn, sota un cel blau empordanès, dotat de núvols de gruix. En aquest paisatge ondulat calia posar-hi algunes arquitectures que servirien per definir llunyanies. El primer que hi va pintar fou el campanar de la parròquia lladonenca, de l'església de Sant Feliu, amb el seu perfil característic que insinua els vuit costats amb què fou construït.

«Lladó, un paisatge equilibrat»
6
01 de de març de 1985

Però Lladó, amb tot el seu passat i tot el seu patrimoni històric, no només ha estat admirat i enaltit pels paisatges que presenta l’obra de Llavanera: 


Quan en un poble sorgeixen artistes remarcables de la categoria d'un Marian Llavanera o d'un Lluis Vayreda —només per citar els més coneguts— és que la terra té alguna cosa d'embruix.

Quan un poble es troba documentat ja el 977 sota la forma de lucduno i compta entre els seus fills amb historiadors de la talla d'un Pere Vayreda i Olivas, pot enorgullir-se d'haver salvaguardat de la depredació dels segles un dels conjunts històrico-monumentals més impressionants de Catalunya.

Josep Pla no es cansava d'admirar la tonalitat de les pedres de l'antic priorat. Deia que tenien «color d'aram». Com si aquest sol empordanès que hi dóna de ple les hagués anat torrant, fins a deixar-hi aquest to rossenc que s'adiu tan bé amb l'entorn paisatgístic.

«Pro turisme»
73
01 de de maig de 1934

El text anterior esmenta la tasca de valorització patrimonial que va realitzar l’historiador Pere Vayreda a l’hora de recuperar i dignificar les edificacions del priorat. Una mostra d’aquesta missió la trobem en un dels seus articles, publicat el 1934:


Les cases on vivien els canonges, la capella de Sant Joan trencant amb el trau de les seves finestres d'ull de bou la morenor del carreu venerable, els porxos de sota la casa rectoral susceptibles d'ésser tornats a ses funcions primitives, tot el bé de Déu de recons, voltes i casalicis gràvids d'història i gens mancats de caràcter en rebre els afalacs dels intel·ligents i ésser posats altra vegada en un pla de preferència per mans amigues tornarien a la nostra vila —no en dubteu— bona part d'uns prestigis que ara van caient, dia rera dia, sota les runes del seu passat gloriós.


Vila de Lledó, la senyorial,
la dels olivars d'or i plata,
les feligresies de baix i de dalt,
el clos de canonges en col·legiata,
i un odi rival
entre el veïnatge de cada beata,
si no surt de missa pel mateix portal!

Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. , 2017

En aquests versos, Fages de Climent fa referència a una certa rivalitat en relació amb la parròquia de Lladó. Santa Maria, com totes les canòniques agustinianes, va ser secularitzada el 1592. A finals del segle XVIII, la Col·legiata va perdre la majoria de possessions pels efectes de la desamortització de 1835 i també per la crisi de les carlinades i la signatura del concordat entre l’Església i l’Estat de l’any 1851, que suprimia les col·legiates. Amb la revolució liberal de 1868 es va expropiar la casa priorat i les seves dependències. Aleshores, la parròquia va passar a l’església de Sant Feliu, situada a la part alta del nucli. Tanmateix, l’any 1929 Santa Maria va tornar a esdevenir parròquia del municipi, i Sant Feliu va quedar fora de culte. De les disputes que aquests canvis van generar entre els veïns de Lladó també en dona compte Josep Berga i Boix:


A la poca estona, baixàrem tots plegats vers la col·legiata [...] Tot admirant l’estil romànic, les preciositats arquitectòniques i les meravelles arxivades en aquell edifici, passàrem el temps fins al vespre, acompanyant-me tots ells, inclús el senyor rector, cap al Puig de Llobinera, situat en una altura a dos-cents metres de la parròquia. És d’advertir que la població compta amb dues parròquies: la de baix, que és la col·legiata, i la de dalt; això data des de la supressió de la col·legiata pels governs progressistes, però ha donat i dóna lloc a competències i renyines que s’acabaran quan s’acabi Lledonera.

«Pro turisme»
73
01 de de maig de 1934

A la plaça de la Col·legiata s’hi celebra, cada dimarts, el mercat setmanal i, actualment, té un espai dedicat als jocs infantils. La vida quotidiana del poble, doncs, adquireix una presència important en aquesta plaça.


Aquests darrers anys hem aconseguit deixar urbanitzada com calia la plaça de la Col·legiata, reforma amb la qual guanya força en gentilesa la gràcil silueta de la nostra església; també les dependències i les construccions pertanyents al conjunt urbà del «Priorat», emprant el llenguatge popular, haurien de tractar-se amb la cura i la polidesa d'aquelles coses que ens són cares si és que volem veure realitzat el somni que ens porta a escriure aquestes ratlles.

Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2014

En aquest indret, és de referència obligada un fragment dels goigs que el poeta li va dedicar:


Del Mont Verge Maria,
reina de l'Empordà,
jo al cel pujar voldria,
    Verge Maria,
    dau-me la mà.

Anem, empordanesos,
d'amor de Déu encesos,
pugem a dalt del Mont
a veure aqueixa Estrella
que riu hermosa i bella
de nostra terra al front.

«Una excursió a la Mare de Déu del Mont»
Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot , 2014

La romeria de Lladó fins al Mont és un esdeveniment que encara es manté, però el pintor Josep Berga i Boix ja relatava aquesta trobada popular en un text escrit el 1894:


La consigna era de reunir-nos a Lladó el dia 3 d'agost per a empendre el viatge cap a la Mare de Déu del Mont. Jo baixava, doncs, carregat de capses i pinzells, amb un fotògraf proveït de clixés i altres andròmines, i el mosso de ca n'Olivas guiava la tartana. [...] L'excursió en massa saludava la Mare de Déu del Mont abans de començar la missa major; després d'oir missa i dessuar-nos una mica, correguérem a contemplar el panorama. N'he vistos a cents i a mils en els Pirineus, però cap com aquell. A mesura que un s'enlaira, l'horitzó s'aplana, les grans masses prenen distinta forma, tot canvia. El que principalment es domina són les comarques de Girona, Figueres i Olot, l'Empordà, la Garrotxa i la muntanya: terreno de set bisbats, alguns diuen de nou. Cercant un punt preferible en l'espai immens, no en vaig trobar cap, tots eren admirables.

«La professó de Lladó al Santuari de la Verge del Mont»
22 de de juny de 1908

De cròniques que descriuen la processió que va cada any de Lladó fins al Mont, n’hi ha moltíssimes. La següent, per exemple, publicada el 1902 a El Regional, destaca per la seva qualitat literària:


El poble de Lladó està situat al llom suau d'una serra argilosa i clapejada d'olivets; es pot dir que és encara un dels últims estreps que s’esbarrien de la muntanya del Mont, quedant quasi abalits a mesura que s'acosten a la plana de l’Empordà.

Aquest poble conserva encara les tradicions que ha trobat dels passats i cada any va en romeria a posar-se als peus de la Patrona i Guardiana d'aquesta Garrotxa. I quan els camps gronxen espigues, les vinyes verdeloses comencen de fer goig i les oliveres com llorers florides esclaten amb garró, llença tothom les eines, magalls i ferramentes i tot lo poble en massa se junta en processó.

De fet, el mas que s’observa quan es mira el Mont de Lladó estant és la casa pairal dels Falgàs.


Eren senyor feudals que es dedicaven a l'explotació dels boscos de la muntanya i a cobrar el delme. El mas, imponent, amb les dues construccions i l'era al mig, es trobava a mitja muntanya. Hi havien anat alguna vegada, però en general preferien les comoditats de la casa senyorial que tenien a Lladó.

Efectivament, la casa del centre de Lladó és la que la família freqüentava més sovint, ateses les facilitats que representava estar-se a la vila en lloc de la muntanya. Com es pot observar, és una de les cases més imponents del poble.


Davant per davant de l'entrada de can Llavanera, s'alçava la mola imponent de can Falgàs. Era un gran casal, fosc i impenetrable, d'estructura massissa, cúbica i rotunda, amb finestres petites, les de la planta baixa enreixades per protegir els béns que atresorava gelosament al seu interior. A l'exterior, una gran balconada al segon pis cavalcava sobre les dues façanes cantoneres.

«Realisme líric»
33
01 de de setembre de 1986

L’escriptor Josep Pla, amb motiu d’una exposició de Lluís Vayreda a l’Almadrava Park de Roses, va escriure les següents notes:


El Sr. Vayreda és un excel·lent pintor i això ho vaig dir la primera vegada que vaig veure les seves teles. I ho vaig dir no per les raons que solen al·ludir els sinistres crítics d'avui parlant de la pintura sinistra que generalment es fa avui, sinó perquè m'agrada a mi. Jo no he defensat mai les coses de l'art per raons filosòfiques, metafísiques, esotèriques, estranyes i grotesques que han contribuït, en gran manera, a l'art que es fa avui. Jo crec que l'art, en un segle com aquest, en el segle més inculte i salvatge de la història, ha de tenir una tradició. Aquesta tradició la té el Sr. Vayreda. Té una tradició de realisme líric que és el que m'agrada a mi. El realisme líric en pintura, és el més difícil de fer i només es pot fer amb una obsessió i una observació permanents. El Sr. Vayreda sap dibuixar i pintar una olivera, un camp de blat o d'ordi, un camí que serveixi per caminar, una casa sòlida i potent, un poble real i positiu. Quan vaig veure la primera vegada la seva pintura, li vaig dir de seguida: segueixi aquesta direcció. No haig de dir res més. Si no bada, amb les insanitats d'aquest segle, té la partida guanyada. Ho repeteixo: no tinc res més a dir.

Figueres: Gràfiques Montserrat. , 1978

Segurament pel fet de ser germans i haver nascut i crescut en aquest mateix entorn, la descripció que Maria dels Àngels Vayreda ofereix del seu «paisatge estimat» coincideix amb el que Lluís Vayreda pintava en els seus quadres.


El meu paisatge estimat, de grans dimensions, una tela d’en Vayreda d’aquest temps, on es veu el poble on vaig néixer amb les seves cases de color mel enfonsat entre els petits turons de la Garrotxa, amb la meravella del Canigó, amb el seu tou de neu dessota la fondària d’un cel blavíssim tacat d’unes lleus nuvolades grises. Aquest cel que el meu germà toca delicadament perquè el porta en les retines, que és el mateix que jo porto tan endins.

«El meu Lluís, el Vayreda de les oliveres»
33
01 de de setembre de 1986

El crític d’art Narcís Pijoan, en conèixer-se la mort de Lluís Vayreda, va escriure unes línies elogioses sobre la seva obra, que van ser publicades al suplement cultural Papers empordanesos. Malgrat la urgència de les circumstàncies en què va ser escrit, l’article constitueixen una de les primeres aproximacions rigoroses al llegat artístic de Vayreda:


Dels voltants de Lladó, d'aquests indrets de privilegi, Vayreda, sense caure en l'afeminament ni la deliqüescència, ens n'ha explicat les qualitats d'unes terres delicadament ondulades, amb el sentit precís, honest, de l'artista que per elles sent devoció. [...] Fidel a la seva visió del natural, cercava sempre de fusionar l'ambient qualitatiu del paisatge amb la veritat geogràfica estricta. I ho aconseguia les més de les vegades. Acarat quotidianament amb els temes monocords i monòtons de la rodalia de Lladó, en va extreure, en va esprémer, el seu equilibri líric habitual amb alguna concessió, inevitable, a la plasenteria ocular. L'espectacle rústec, copsat amb la major vitalitat i concreció, constitueix el punt més excel·lent dels olis de Lluís Vayreda, la força cromàtica dels quals no és menys exemplar que la vigoria de llur ossamenta. Ell creia que la naturalesa és l'herba i les roderes de carros, i la boira i el vent entre les fulles; és la glòria del sol i la bellesa de les oliveres.

«Trippa alla Fiorentina»
09 de de gener de 2007

Començarem per Montserrat Vayreda, bo i llegint un article de Josep Valls escrit arran de la mort de la poeta, en què compara la bellesa del paisatge de Lladó amb la bellesa del paisatge de la Toscana:

 


El dia que enterràvem la Montserrat Vayreda (Déu la tingui inscrita en el llibre de la vida, diuen els jueus pietosos), en tornar de Lladó ens vam parar en una petita alçada a la mateixa carretera, des d’on s’albirava un paisatge esplèndid: la plana empordanesa oberta i generosa com una bacant, l’aire esmolat i gràcil, la llum que baixava del cel, el verd platejat de les oliveres, la ratlla blava del golf de Roses a l’horitzó, tot plegat formava un espectacle visual que, en aquell instant d’exaltació contemplativa, em semblà comparable al paisatge toscà des de San Gimignano delle Alte Torre, o des de la cartoixa del Galluzzo al cimal del Monte Acuto, al sud de Florència.

«Records»
33
01 de de setembre de 1986

També són emotives les paraules que Montserrat Vayreda va dedicar al seu germà Lluís quan va morir:


Fou en plena maduresa quan per pintar, ja no es volgué moure de Lladó on havia nascut i fixat la residència. I les seves composicions a l'oli, sobre tela o paper, tingueren per protagonistes els olivets amics. Aquelles oliveres on s'enfilava de petit, aleshores que tot clamant «Sóc el rei de les oliveres! Sóc el rei de les oliveres!» els peus li lliscaren del branc on s'estintolava i va caure en els solcs terrosos de l'olivar alçant-se'n ple de nafres.

El seu clam, però, esdevingué profètic perquè si de petit es creia «el rei de les oliveres», de gran, potser sense creure-s'ho, ho arribà a ser. Sí, en realitat regnava sobre aquests arbres que el nostre pare ens ensenyà a estimar, en coneixia l'ànima, el pas del gris al glauc, la florida de les minúscules flors, el fruit que passava del verd als tons obscurs, la fortitud de les soques que els anys eixarreïen. Fos en el primer terme, o en el segon pla, elles presidien la tela que sovint es diluïa en llunyanies esborrifades per la calitja, en blaus densos i trèmuls, en perspectives que recollien aquest tros de naturalesa clavada sota els estreps de la Mare de Déu del Mont.

Els seus ulls en coneixien totes les mutacions, tots els secrets i subtileses. Per això avui, quan ja reposa en el son definitiu en el cementiri de Lladó, el podem retrobar en cada una de les seves teles perquè en elles no hi ha solament el paisatge llargament contemplat, sinó l'ànima, la passió pictòrica del germà que acaba de morir sense deixar de viure en el record dels que tant l'hem estimat.

«Marià Llavanera, pintor»
Barcelona: Destino, 1972

I acabem amb les paraules de Josep Pla, que juntament amb Josep Puig Pujades va visitar Llavanera poques hores abans que morís. Aquell succés va impactar profundament l’escriptor, i aquest és el seu testimoni:


Fou un enterrament important. Vingueren clergues de la rodalia a auxiliar el senyor rector. [...] En la suavitat tardoral del paisatge, entre la meravella dels horts i el platejat de les oliveres, aquells bruels desgavellats feien un efecte estrany, inconcebible. Per camins carretals de profundes roderes, arribàrem al cementiri. [...] Darrera del dol, la gent començà a desfilar. Els vestits negres de les senyores en la llum deliciosa del matí feien un efecte terrible. [...]Sortírem del cementiri. Passada la porta, tothom tragué la petaca i clogué un cigarret. Caminant lentament arribàrem a plaça i en acomiadàrem. Amb les anades i vingudes de l’acomiadament, les fulles mortes feien un fresseig metàl·lic, sec.


Antigament a Lladó hi havia hagut, a més d'una escola on anaven els nois, una altra regida per monges, que acolla les nenes. També en temps més reculats havia tingut dos metges i dos apotecaris. Ara no compta amb cap farmàcia i de metge només en té un, i bon goig, car hi ha pobles que s'han quedat sense.

Les paraules de Montserrat Vayreda no han conservat del tot la seva vigència, perquè, des de fa un temps, a Lladó ja torna a haver-hi farmàcia. Però el que és més destacable d’aquest fragment és la referència a les escoles, atès que l’escola d’educació i infantil i primària de Lladó —també hi ha una llar d’infants— porta el nom de Montserrat Vayreda i Trullol. Per fomentar el seu record i mantenir viu el seu llegat, podem llegir el poema “Lladó”, que la poeta va dedicar «A tots els meus».


Lladó de les oliveres
que onegen com les banderes
sota les rauxes del vent.
Vayredes i Llavaneres
n’han pintat les cabelleres
d’un blau-verd, d’un gris turgent.

Lladó de l’alta muntanya;
com a fita que no enganya,
la Mare de Déu del Mont.
De l’ermita a la cabanya
la pluja del sol la banya
posant-li un topazi al front.

Lladó de la vella via
que ara baixa, ara s’enfila
per carrerons plens de llum;
amb cases color d’argila,
amb camps verds, grocs, blaus i lila
on cada herba treu perfum.

Lladó de l’àuria panotxa,
que d’Empordà i de Garrotxa
et fas poble liminar.
L’ull del teu campanar sotja
l’extensa plana on s’estotja
l’aiguamarina del mar.
Lladó de Santa Maria,
la Canonja que sorgia
a recés del Monestir...
Ara ets pedra i elegia
que reciten cada dia
les ombres del teu ahir.

«Marià Llavanera, pintor»
Barcelona: Destino, 1972


Llavanera nasqué i morí en una casa situada davant per davant d'aquest temple i d'aquesta façana. En les seves pedres gairebé mil·lenàries, d'uns daurats densos i pesats, hi ha tota la seva pintura. Quan es coneix una mica l'ambient del pintor, la seva figura, la seva manera de ser i la seva obra, resulta inseparable d'aquestes pedres.

«Marià Llavanera, pintor»
Barcelona: Destino, 1972

Pla i Llavanera van mantenir unes poques trobades, però, segons l’escriptor, «n'hi havia hagut prou amb parlar amb ell tres o quatre vegades perquè sentís que En Llavanera era un home excepcional.» De fet, Pla i Josep Puig Pujades van anar a visitar el pintor poc abans que morís. Així relata aquell fatídic dia:


Anàrem a Lledó dos o tres amics. Era un dia de tardor finíssim, clar, extasiat en una llum aturada, suavíssima. En el poble hi havia un silenci prodigiós. La plaça era coberta de fulles mortes. El romànic de la façana de la canonja, la pedra daurada, tenia una corporeïtat ofensiva. El poble semblava buit. L'atonia tardoral ho cobria tot. Dels grans plàtans de la plaça de vegades en queia una fulla sal i pebre planejant lentament. Davant de l'església, a l'altra banda de la plaça Vella, hi havia una casa rústica però emblanquinada, amb les portes pintades de blau. Era la de Llavanera.

«A l’Empordà se li ha mort el seu pintor»
12 de de novembre de 1927


L'esperit d'En Marian Llavanera en enfrontar-se amb el nostre paisatge, devia produir forçosament aquella seva pintura, sincera, clara i lluminosa, pintura verista sense literatura ni abstraccions de cap mena, pintura tan empordanesa, que semblava pastada amb la nostra mateixa terra argilosa i amb el blau del nostre cel ventejat.

Fitorat ja per la malaltia que se l'ha emportat, el seu art excels havia assolit la suprema perfecció, talment com si el depauperament del seu cos es compensés amb l'afinació del seu esperit...

«Marià Llavanera»
38
01 de de setembre de 1932

Quan feia només un mes que Llavanera havia mort, la Sala Parés de Barcelona va organitzar una mostra individual de la seva obra. El text del full de sala va anar a càrrec del pintor i crític d’art Rafael Benet.


Lledó, poble de l'Empordà de cases cúbiques vigilades pel cloquer romànic color de mel. País d'oliveres d'argent i terres ocre rogenc, que el pintor immortalitzà en els seus paisatges. Bressol i sojorn de Llavanera fou Lledó, del qual s'absentà llargament tan sols quan els seus viatges a Itàlia i a Paris, i quan la seva estada a Barcelona l'any 1925-26. Lledó, terra enyorada de l'artista, en la qual tenia el seu patrimoni, i on es sentia més segur. Allà morí el dia 7 del passat novembre, com un bon cristià.

«El lledonisme d’en Marià Llavanera»
22
17 de de setembre de 1930

De fet, es conserven molts textos que relaten l’estreta relació entre la pintura de Llavanera i el paisatge de Lladó. Aquí mostrem els testimonis de dos lladonencs il·lustres, Pere Vayreda i Montserrat Vayreda.


Una de les virtuts més típiques d'en Marià Llavanera fou indiscutiblement la seva fonda adherència a la vila on havia nascut. Qui sap si precisament d'aquesta amor que el duia als més aspres sacrificis en va brollar, com un do de Deu, la força anímica que l'acompanyà sempre fins a triomfar dels obstacles que li oposava l'ambient pairal i a fer-se un nom entre els artistes de la nostra terra. [...] No tenia pas necessitat de fer gaires recerques per arreplegar temes que donessin fort interès emotiu a la seva obra artística. Ja fos seguint els fondals de la Tria o remuntant les margeneres del Serrallo o bé del Rivot, onsevulla que muntés el cavallet i posés la tela, els agrupaments urbans de Lledó passats per la paleta d'en Llavanera prenien una valor insospitada.

«Can Llavanera de Lladó»
193
01 de d'abril de 1999


Llavanera, totalment atret i abstret pel paisatge lladonenc, pels serrats i veïnats de l’entorn, pels masos amarats de sol que allarguen l’ala de les teulades fins a projectar-ne l’ombra damunt la crosta de la terra, va ser, no sense tenacitat, un creador singular i un observador seduït pels conreus i els olivets que en els faldars de la muntanya del Mont absorbeixen colors i geometries que pel costat de llevant aviven panoràmiques que es despleguen sumptuosament fins a arribar a mar. Sentia seu Lladó, no solament perquè posseïa els paisatges que l’acompanyaven des de petit, sinó perquè la historia que havia generat datava de tants segles, quan la Col·legiata de Santa Maria era la que protegia el llogarret i va continuar protegint-lo fins ben entrada l'època medieval. Va plasmar més d'una vegada la portalada de la seva església, d'airoses arquivoltes, diademes de pedra que encara perduren, en un Lladó que ha recobrat notables peces arquitectòniques que enalteixen la vila.

Montserrat Vayreda va ser una de les persones que va insistir a la també escriptora Carme Guasch d’escriure en català. I totes dues, entre d’altres, formaven part de la colla d’autores que Fages de Climent anomenava les “Cariàtides de l’Empordà”. Però Guasch va mantenir una relació especial amb Lladó ja que, durant la guerra civil, va passar-hi algunes temporades amb la seva família, intentant evitar els bombardejos que es produïen a Figueres. El poema es titula “Lladó” i acaba amb uns versos de Climent Forner.


Em veig a mi mateixa vora el foc
assaborint el gust daurat i rude
del pa torrat en llar desconeguda
ben amarat d’un oli espès i groc.

Hi havia molta fam, i a poc a poc
em feia gran sense consell ni ajuda.
La nina, qui sap on era perduda.
La guerra sola em féu de pedagog.

El temps ha fet girar la seva roda
sobre l’horror d’aquell combat antic.
Però amb els anys la vida s’acomoda

i ara no em resta sinó allò que escric:
records que s’han fet vells com un abric
arnat d’estrelles i passat de moda.

«Lladó, herència del medievalisme religiós»
30 de de juny de 2006


Es tracta d'una nau única, molt àmplia, amb capelles laterals. De l'altre costat de la façana s'erigeix una torre quadrada molt més baixa, que devia ser l'inici d'un altre campanar que no es va arribar a construir. Fou parròquia de Lladó fins el 1929, actualment està tancada al culte i el seu estat de conservació és força lamentable.


El pintor Marià Llavanera solia pintar el campanar de Sant Feliu, que clavat damunt del cos de l’església [...] s’alça ufanós com si se sentís cofoi de superar en altura la parròquia de Santa Maria que, amb el seu campanar a nivell de teulat, resta aclofada en la part baixa de Lladó. Sant Feliu, que data del 1109, fou donada pel bisbe de Girona, Bernat Humbert, a la Canonja de Santa Maria, i el temple fou convertit en una parròquia de la vila. Comptava amb el rector, un vicari i un beneficiat.

La mateixa Montserrat Vayreda va posar lletra a una sardana per a cobla composada per Jaume Cristau. Es titula “Vila de Lladó” i es va estrenar el 9 d’abril de 1989 amb motiu de la celebració dels 900 anys de fundació de la Canònica. Tot i amb això, uns quants fragments de la composició estan dedicats a l’església de Sant Feliu:


Santa Maria pedra i caliu,
campanar altiu de Sant Feliu
campanar altiu te niu
la pell tant bruna com l’argila
la que ha daurat la nostra vila
plenament li dóna llum i amor
que la vigila, la reconforta,
fent-la forta cara al vent.
Ets el recés on hem nascut i hem estimat
on l’alegria cada dia ens ha ajudat,
en tu trobem la petjada de l’amor
i el millor avenir.

Al llarg de la seva trajectòria literària, l’escriptora va deixar constància en nombrosos textos de la seva estima per Lladó:


Perquè hem nascut en aquest poble, perquè l'estimem tant i en coneixem el passat i el present, ens sembla just fer esment dels seus homes més representatius, que, d'una manera o altra, han contribuït a enaltir-lo. [...] I ara perdoneu que faci referència a dos dels meus germans, fills de Lladó, i per tant molt vinculats a aquest poble que ha estat per a ells com el llevat del qual n'havia de sorgir l'obra futura.

I ho considerem així, ja que la meva germana M. Àngels —que morí a Figueres el 25 de maig de 1977—, en la primera part de la novel·la Encara no sé com sóc, amb la qual obtingué el premi Fastenrath, descriu Lladó a través d'una sèrie de vivències de la seva infantesa que tingueren com a mare la plaça i els carrers del poble, els olivets que el volten, els camins que us n'allunyen i us hi retornen, la muntanya del Mont a la qual havia pujat tantes vegades anant de romeria i els petits horts d'on copsava els préssecs i les magranes, la pruna i l’albercoc. Les seves primeres interpretacions teatrals, els primers versos, els tímids intents d'escriure en prosa, aquí van néixer i despuntar.

També vull referir-me a l'obra pictòrica del meu germà Lluís que amb el taller bolcat cara a l'Empordà, sobre aquests inicis de Garrotxa que tantes vegades ha pintat, capta les llunyanies que arriben fins a Roses o acoloreix la cabellera dels olivars que s'estenen a banda i banda del Lladó secular, o el campanar de Sant Feliu, que veu cada matí només de treure el cap per la finestra.

I no seríem justos si en donar aquestes referències familiars, per prejudicis o fals pudor, no recordéssim que aquest caliu artístic va néixer a l'escalf dels nostres pares, que tot i vivint en els estrets límits del poble de Lladó, quan en les primeres dècades del nostre segle no era gaire fàcil de desplaçar-se'n, varen saber crear-se les distraccions a casa mateix i en feren participar, engrescant-lo, tot el poble.

Efectivament, a la novel·la Encara no sé com soc, Maria dels Àngels Vayreda relata les seves vivències de petita a Lladó:


Vivia a temporades al poble, amb els nostres pares, i a temporades amb els nostres avis materns, al mas; del poble al mas dels avis només hi havia mitja hora de camí. Des del balcó de la nostra casa del poble vèiem al lluny el mas dels avis, gran, senyorial, situat damunt d’un turonet voltat de camps on el bon temps abocava els verds i els daurats i l’hivern el gris pastós i humit de les boires i el blanc vidriós dels glaços.


La mamà ens donava una gran llesca de pa amb vi i sucre a cada una i baixàvem a la plaça a menjar-nos-la. Després jugàvem a cromos, a agulles i a bales. Però el que m'agradava més era fer escapades a l'hort, una mica lluny del poble, cosa que teníem prohibida. Hi havia una gran figuera i un pou sense brocal; al costat del pou, un roser que devia comptar molts anys perquè tenia la soca quasi tan gruixuda com un arbre. [...] Sí; m'agradava molt mes viure al poble amb els nostres pares que no pas al mas de l'avi. Amb els papàs teníem molta mes llibertat. A casa tothom feia el que volia. La mamà, com que l'amoïnàvem tant i érem tants a amoïnar-la, ens deia que sí de tot; les escapades a l'hort estaven prohibides, com ja he dit, sobretot a causa del pou sense brocal; però passaven impunement.

«A raíz de una exposición»
25 de de juliol de 1967

En aquest espai dedicat a la família Vayreda, també hem de fer referència a Lluís, germà de Montserrat i Maria dels Àngels, un altre personatge il·lustre de la nissaga. Com hem vist, Lladó ha donat un bon grapat de pintors de renom, al qual hem de sumar-hi Lluís Vayreda. Però també cal tenir en compte els vincles familiars amb Joaquim i Marià Vayreda, màxims exponents de l’escola paisatgística d’Olot. Malgrat això, l’obra de Lluís Vayreda va aconseguir excel·lir amb el seu propi estil.


El mérito más positivo de este gran artista consiste, a mi juicio, en que se independiza de su ilustre apellido así como de lo que estamos tentados de llamar escuela de Lladó, toda vez que hubo en Lladó un artista tan extraordinario como Llavanera. Creo que hay en Vayreda, aparte de un buen gusto innato, un cierto eclecticismo entre corrientes ya periclitadas y otras futuras. Estoy convencido, además, de que tanto Joaquín, el gran poeta de los pinceles, como Mariano, pintor y magnífico prosista, (y eso se lo dije al propio pintor el día del "vernissage") se sentirían orgullosos de él.


L'arquitectura d'aquest edifici era racionalista. La façana era simètrica i plana a una mateixa vertical, en la qual es distingia la planta baixa amb una porta d'entrada, centrada entre dues finestres dobles [...]. L'únic element que sobresortia d'aquesta vertical era una balconada a l'alçada del pis superior, sustentada per quatre pilastres quadrades coronades amb senzills capitells sense estil, que proporcionava un porxo a la sortida de la planta baixa, amb tota l'amplada de la façana. [...] En síntesi, era un edifici senzill, producte d'una arquitectura de disseny classicista, derivat de l'època noucentista, una construcció en dues plantes que proporcionava caràcter a la banda oriental de la plaça.

L'amplitud de l'immoble va permetre desenvolupar la funció de cafè social a la planta baixa i sala de teatre a la planta superior, amb l'escenari a la banda est i una balconada a la banda oest, al damunt de la plaça. El cafè era un espai diàfan, dominat per una gran columna de ferro colat que aguantava la biga central i diverses taules de marbre blanc i potes de ferro, amb quatre cadires cadascuna, que es distribuïen en l'espai.

«El Sindicat i els records de la iaia Sita»
5
01 de de gener de 2020

Efectivament, el Sindicat de Lladó va ser i continua essent, després de la recent rehabilitació, un dels pilars culturals més actius del municipi. Així se celebrava la recuperació d’aquest equipament des de la revista local El cornetí:


El Sindicat sempre ha estat un focus d'activitat pel poble. Els nostres avis i pares hi van desenvolupar una notable activitat teatral. Hi hem fet els pastorets, hi hem vist les pel·lícules de la nostra joventut, hi hem menjat en el restaurant can Kiku, tot un referent de la gastronomia empordanesa durant dècades. La conservació i la restauració d'una estructura d'aquestes característiques constitueix per al poble una fita importantíssima per la recuperació patrimonial i la preservació de la identitat històrica. Aquest edifici aporta personalitat urbanística i arquitectònica a la plaça Major que, un cop buidada de cotxes, esdevé el centre neuràlgic del poble.

«El Sindicat i els records de la iaia Sita»
5
01 de de gener de 2020

La família Vayreda-Trullol va mantenir un paper destacat en els inicis de l’activitat cultural desenvolupada al Sindicat:


Ja feia anys (1904-1905) que s'havia constituït, per iniciativa de Pere Vayreda i Olivas, la societat Sindicat Agrícola de la Garrotxa amb domicili «en el poble de Lladó Plassa de la Constitució, y Carré de la Plassa, nº 1». El germà d'en Pere, en Joaquim, estava casat amb Josepa de Trullol i Pons, qui va impulsar activitats culturals (teatre i biblioteca) a la part superior de l'edifici, afegint a la funció dinamitzadora agrícola un component social i cultural a la societat i a l'edifici.

Així és com Montserrat Vayreda recorda la implicació de la seva mare i la resta de la família en les activitats culturals del Sindicat:


La nostra mare, carregada amb una maternitat que per voler de Déu no va arribar a les dotze criatures, encara tenia esma de tocar el piano i d'escriure comèdies, i no solament d'escriure-les sinó de fer-les assajar i representar per la quitxalla de Lladó. Amb l'ajuda de mossèn Josep M. de Macià, que tenia cura d'introduir-hi la part musical, car era un compositor amateur amb un gran sentit de la melodia popular, organitzava periòdiques sessions teatrals que tots els lladonencs esperaven. El dia de l'estrena el poble en pes es bolcava al Sindicat per veure-la representar pel fill o la filla, el germà, el nebot, o el nét, car tots eren uns a l'hora d'actuar si més no com a comparses.

«Lladó»
18 de de juliol de 1914

L’edifici del Sindicat també va ser escenari de memorables concerts de festa a Lladó:


Diumenge passat se celebrà en aquest poble la tradicional festa petita, anomenada del Carme. [...] A les 3, concert al gran Cafè del Sindicat, que estava curull d'amants de la bona música desitjosos de fruir les belles i delicades peces que executaren «Els Rossinyols», coronant son èxit amb llargs i xardorosos aplausos. [...] En aquells moments en què tota la gent estava atestada a la Plaça, ens poguérem fer càrrec de la immensa gentada, afirmant molts que poques vegades s'havia vist cosa semblant.

De l’església, destaca especialment la façana de ponent, centrada per una magnífica portalada que ofereix un dels conjunts escultòrics més notables del segle XII a Catalunya.


La meravella de la portalada de Santa Maria, amb aquell to de terra cuita que té tots els matisos deixats pels anys, amb les dues columnes que a banda i banda sostenen els capitells i l'arquivolta que desplega diferents motllures amb dibuixos diversos que cisellen la duresa de la pedra, és una lliçó d’art recitada silenciosament. En el timpà, crida l'atenció una pintura, esfumada per la pols, que representa l'Epifania.

«Lladó, herència del medievalisme religiós»
30 de de juny de 2006

L’interès escultòric de l’església també es pot comprovar si visitem l’ interior.


El temple es va començar a construir al segle XII amb una sumptuositat extraordinària. Malgrat tot, aquesta riquesa ornamental no va tenir continuïtat fins al final de la gran obra i, per exemple, els capitells de la nau central van quedar sense ser decorats. [...] El seu interior és una planta basilical central amb capelles laterals. Com a detalls en els quals podem fixar-nos cal destacar la pica monolítica baptismal i diversos capitells que procedeixen del claustre del monestir destruït al segle XVIII. Entre aquests dos capitells hem de remarcar-ne un (en entrar a l'església, a mà esquerra), que serveix de pila d'aigua beneïda. Es tracta d'una de les obres més boniques de l'escultura romànica en pedra, on es troba representada una escena de lluita entre dos animals fabulosos en forma d'ocell.

L’escriptor Carles Fages de Climent també va destacar la bellesa de l’església en els seus versos:


Santa Maria de Lledó! S’atansa
a la col·legiata amb cor humil.
És un crepuscle de mitjans d’abril.
Exulta arreu el goig de viure a ultrança.

Tanmateix, l’estat de conservació del conjunt monàstic no ha estat sempre en òptimes condicions com ho és ara. L’any 1915, el rector Miquell Coll i Salavia es lamentava de la deixadesa en què es trobava la col·legiata.


En comparar la magnífica construcció d'aquesta preuada iglesia de Santa Maria, especialment de sa artística portalada, i la gloriosa tradició de son solemnial culte, amb la pobresa i oblit que actualment l'aclapara, no es pot menys que girar els ulls a l'antiguitat per conhortar-se amb els bells records de sa passada grandesa.

L’espai expositiu té l’objectiu de reivindicar la figura d’aquest artista polifacètic i mantenir viva la seva memòria a Lladó.


Cal deixar constància del pintor Moisès Sidrach que, havent començat per pintar parets, ha acabat pintant quadres. Comença a ser conegut i considerat en la nostra comarca per la seva pintura atrevida i personal que sota el sol de Lladó anirà madurant fins assolir la plenitud.

«Artista local amb vocació universal»
Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 2006

L’activitat cultural de Lladó és notable, i també la quantitat d’artistes, escriptors i creadors que ha donat el poble.


Què tindrà Lladó? Sidrach fou un artista que estigué indissolublement lligat al poble de Lladó. Va néixer en aquesta vila, situada en el tombant de les comarques de la Garrotxa i de l'Empordà, i hi va viure fins a la seva mort, 42 anys més tard, dia per dia. [...] Per tant, en abordar la personalitat artística de Sidrach, hi ha una qüestió que es planteja immediatament. Per què aquest artista sorgeix a Lladó? I també ens cal saber si a més del lloc, aquest entorn exercí alguna mena d'influència en Sidrach.

«Sidrach»
Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 2006

Per a l’escriptor Manuel Pont i Bosch, la relació entre l’obra del pintor i el paisatge de la Garrotxa d’Empordà, el propi de Lladó, és evident. Així ho explicava en el catàleg d’una exposició de Moisès Sidrach a Banyoles:


Lladó és una vila que limita l'Empordà i la Garrotxa, Sidrach té molt d'una i altra comarca. Ha heretat la força feréstega de les muntanyes esquerpes i la suavitat de la plana. Paradoxal, Sidrach; incomprensible si el mesureu amb les eines normals de la normalitat rutinària. Per a Sidrach no hi ha dos dies iguals, ni dues hores, ni dos minuts, ni dos instants. [...] La seva pintura és precisa, clara i definitiva. Cada quatre us convida a submergir-vos-hi a fi de descobrir-ne tots els seus valors i, per damunt de tot, la seva intenció, inspirat, Sidrach.

Des d’aquí també es pot veure el paisatge agrícola que envolta Lladó i podem llegir uns versos del poema “Un cavall de cartró”, que Maria dels Àngels Vayreda va dedicar al seu net Joan:

 


Joan, puja al teu cavall
que et portarà amunt i avall;
correrà per l’Empordà
el pla més bonic que hi ha.
[...]
Aniràs a Segueró
i passaràs per Lladó.
No passis per Cabanelles
que hi deixaries les selles.

Com ja s’ha esmentat, la nissaga dels Vayreda va estar molt vinculada a Lladó. Així ho demostra el text que Montserrat, germana de Maria dels Àngels, va dedicar a Lladó en el seu volum Els pobles de l’Alt Empordà. L’escriptora se’ns presenta com una guia d’excepció i a través de les seves paraules podem conèixer tots els detalls dels encontorns de Lladó.


Enfilem el barri del Serrallo passant pel carreró central que com el fil de la balança de Lladó, de cases repintades i rejovenides com si a cadascuna li haguessin fet la cirurgia estètica amb resultats més adversos que favorables, i, un cop l'hem passat, veiem d'allà estant, com miniat en la llunyania, el poblet de Cabanelles, arraulit i graciós perquè resta exactament igual que cent anys endarrere, rodejat de camps, de boscos, de camins, amb la vastitud del cel que sembla, segons com se miri, allunyar-lo o apropar-lo. El sol se'n va a ponent amb la lentitud pròpia del dia que s'ha anat allargant.

Té un color de llimona subratllat per raigs espectaculars que encenen l'orient del cel, dens com el d'una perla. Descendim un poc fins a trobar el camí de Cabanelles, amb el mas de Can Burjó a mà esquerra, passat el qual la carretera declina gairebé perpendicularment. Des d'allà veiem com la panoràmica s'aviva amb els tons liles i malves que es barregen en els primers termes, mentre perden intensitat en els més llunyans.

En una conferència que Aurora Bertrana va pronunciar a l’Ateneu de Girona l’any 1931, l’autora exposa com el seu impuls creatiu va desvetllar-se en aquest entorn.


Aquesta vella i gloriosa ciutat de tradicions cavalleresques i cultes és la meva vila nadiua. Jo he viscut aquí una infantesa plena de somnis i d'il·lusions. He passat a Girona els primers anys de la meva joventut, època delerosa, inquieta, amarada del foc dels ideals, dels projectes, de les esperances més belles, ensombrida sovint pels dubtes, pels defalliments, per les impotències materials. Aquestes èpoques, ja llunyanes, de la meva vida tan intenses de sentiments no poden esborrar-se. I Girona, la romàntica, la hieràtica, la sensual Girona, va lligada estretament a l'alba de la meva vida, un xic aventurera, als meus somnis més cars, als meus anhels més pregons.

El meu amor per la naturalesa, que més tard ha esdevingut una passió, va desvetllar-se en aquesta contrada. Les primeres emocions que dec al paisatge vaig copsar-les al pla rialler de Girona, a la dolcíssima vall de Sant Daniel, tan tendra a la primavera, a les vores del Ter, a la romàntica Devesa, que em produïa una melangiosa i admirable sensació...

Les meves primeres aficions literàries també les dec a aquesta ciutat, bressol d'arts i lletres, i, sobretot, als gironins intel·lectuals, amics fidels del meu pare. Tal vegada no se m'hauria mai ocorregut d'escriure («tant de bo que no se li hagués ocorregut», dirà algun llegidor decebut) si no hagués estat per aquelles reunions literàries que sovintejaven a casa. Reunions de jurat de Jocs Florals o d'alguna lectura primerenca. Jo tinc el record, estreta ment lligat a les més fortes impressions intel·lectuals d'infantesa, de la barba moresca de Rafael Masó, les ulleres subtils de Carles Rahola, el somriure maliciós de Miquel de Palol, el mantell voleiadís i esquerp de mossèn Francisco Viver, la noble silueta de Xavier Monsalvatje... Passaria hores senceres evocant aquells temps, i recordo que aleshores va néixer el meu desig d'escriure, ensems que naixia el meu gran anhel de viatjar.

«Mort i passió dels jurats literaris»
292
13 de de febrer de 1971

I així és com exposava, en un article publicat a Presència l’any 1971, la tasca dels membres del jurat dels premis literaris:


Si sou català i lletraferit, per poc lletraferit i poc català que sigueu, haureu d’acceptar fatalment la vostra petita o gran aportació a l’heroisme col·lectiu. El sol fet d’escriure en català ja equival a una aventura. [...]

Arribem als herois de segura pena i incerta glòria: els membres del jurat d’un premi literari. Els qui acceptem aquest càrrec tan desacreditat i tan poc remuneratiu, sabem per endavant la sèrie de petits i, potser, inútils sacrificis que ens esperen. Que són petits, ningú no ho dubta, que són inútils, sovint ho oblidem perquè encara ens anima l’esperança de descobrir un nou estel en el firmament tenebrós de la nostra literatura. Tots els qui formem part d’aquest critiquejat gremi de jurats literaris, sabem les llargues i ensopides hores que passem llegint originals poc inspirats, sovint pretenciosos, de llargades aclaparadores, de dubtosa sintaxi, passats a màquina amb cintes o paper de còpia usats; llegint els quals no solament hi perdeu el senderi sinó la vista.

Si s’han presentat vint obres a concurs, posem per cas, un cop discutit, votat i concedit el premi a una de les vint, podeu tenir la seguretat que de tot l’àmbit del país català, i comprès València, les Balears, i, potser fins el Rosselló i l’Alguer, dinou enemics sorgiran i s’alçaran com un sol home contra els individus del jurat literari els quals seran qualificats d’ases, d’ignorants, de bandarres… L’únic que no ens hi considera és el premiat ja que hem estat prou intel·ligents i equànimes per a triar la seva obra.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Així, agafant com a referència el curs del riu Güell, que juntament amb el Ter reguen les hortes de Santa Eugènia, va fer via cap al mar:

 


Jo havia demanat al pare si el mar era molt lluny de casa, i ell m’havia respost:

—Força.

—S’hi pot anar tot passejant?

—Ni somiar-ho. Cal agafar el tren o una tartana.

Jo comprenia que mai no agafaríem ni la tartana ni el tren. Vaig decidir anar-hi a peu. Estava segura que caminant tota una tarda hi arribaria. Caminar m’agradava, i encara més quan es tractava de veure de prop quelcom de tan extraordinari com el mar.

El millor moment per fugir era mentre tothom feia migdiada. Cap grinyol de porta, cap topada amb cossos pesants, no em va denunciar. M’havia esquitllat de casa els avis sense que ningú no se n’adonés. Vaig travessar la placeta assolellada i deserta, vaig agafar un corriolet aixaragallat que baixava fins als horts de la Pepa Mira i enllaçava amb un caminoi que anava de dret al Güell. [...]

Seguia les vores del Güell, convençuda d’haver triat el bon camí. Un rierol va a una riera, la riera va a un riu, el riu desemboca en el mar. Aquesta lliçó de geografia jo la coneixia teòricament i esperava verificar-la ben aviat. El Güell podia ser classificat entre rierol i riera. Més cabalós, a voltes, que un rierol, però gairebé mai amb un cabal d’aigua que mereixés el nom de riera. Travessava camps de sembradura, tan aviat bancals d’userda o de blat de moro, com parcel·les incultes cobertes d’herba salvatge amb escampadissa de floretes de totes formes i colors. Després venia un tros plantat de patates, de cols, d’escarxofes o de mongeteres... [...]

No sentia cap mena de cansament físic però sí una mica d’impaciència. La llargada del Güell i la seva poca pressa a desembocar en un riu —el qual podia també entretenir-se abans de desembocar al mar— començava a inquietar-me. No pensava a retrocedir. Volia continuar endavant fins a l’assoliment d’una conquesta o altra de visions i emocions que s’ho valguessin.

La davallada del sol devers l’horitzó de muntanyes s’accentuava ràpidament, la meva ombra s’allargassava en el corriol i el color dels camps se suavitzava. Una mena de claror rosada ho amarava tot. [...]

La nit m’embolcallava. No veia altra solució que tornar a casa pel mateix camí per on havia vingut, és a dir: seguir les vores del Güell en sentit contrari. Calculant el temps que havia esmerçat a venir, vaig comprendre que no podia ser a casa fins molt entrada la nit o a la matinada. [...]

Romania aturada, indecisa i esporuguida. Encara distingia poc o molt el caminet per on havia de tornar a casa, vençuda. En aquell mateix moment vaig veure espurnar una claror al lluny i tot seguit vaig comprendre que es tractava d’una masia. No vaig dubtar ni un instant més. Me n’hi anava de dret trepitjant terrossos i sembrats, aquí m’entrebanco, allà m’enfonso. Corria adelerada i, en arribar davant la portalada encara oberta de bat a bat, m’hi vaig aturar tot cridant:

—Ave Maria Puríssima!

Els camperols van restar ben sorpresos en veure’m. Em preguntaren d’on venia, de quina casa era i, sobretot, on anava per aquells verals i en aquelles hores. Em vaig haver de resignar a mentir poc o molt. La veritat no l’haurien creguda. Els vaig dir que era de la Rodona, de Santa Eugènia, néta del senyor Salazar.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Heribert Bertrana reposa en aquest petit cementiri, que aplega els difunts del poble de Santa Eugènia de Ter.

 


De sobte, demanava que el deixéssim anar a Girona. S’hi posaria bo. N’estava segur. Nosaltres tractàvem de dissuadir-le’n. Ell s’hi obstinava. Semblava que reunís totes les seves forces per demanar aquesta gràcia.

—Deixeu-m’hi anar! Deixeu-m’hi anar!

Tornava a ensopir-se hores i hores. Només es desvetllava per tossir. I altre cop es colgava en aquell llit de febre. Delirava, gemegava, suava i, finalment, dormia de debò.

L’única cosa que desitjava era anar a la Rodona, de Santa Eugènia, a casa els avis Salazar, com si aquell lloc fos la millor garantia de trobar-hi la salut. El pare l’hi va acompanyar. L’hi va deixar perquè la feina de Barcelona exigia que tornés de seguida. La tieta es feia càrrec del malalt. L’Heribert no podia estar en millors mans. [...]

—Està perdut.

Jo no ho volia creure. Vaig tornar a Barcelona més esperançada. Una setmana més tard, quan vaig tornar a la Rodona, l’Heribert ja no parlava de sortir, parlava de morir. Adesiara, preguntava a la tieta:

—No fa que m’enterrareu al cementiri de Santa Eugènia? És tan bonic! Els de Barcelona són massa grans, massa lluny de casa. Mai no m’hi vindríeu a veure. En aquest em sentiré més acompanyat. [...]

Va morir en plena primavera, quan el pla de Girona verdejava d’horitzó a horitzó i les margarides i les roselles clapejaven els camps coberts d’herba tendra, de blat novell...

Girona: Diputació de Girona, 2013

Els records de l’escriptora sobre aquest domicili es barregen amb una explicació sobre la posició social que ocupaven les dones a començaments del segle XX.


De la pujada de Sant Martí, ombrívola i humida, havíem passat a viure al carrer Nou, al número 4. Coincidint amb aquest moment de passatger optimisme ens va néixer una germaneta. La mare se sentia com avergonyida d’haver posat al món el quart fill després d’uns anys de no tenir-ne cap. En canvi, el pare es mostrava d’allò més content. [...]

A casa continuàvem vivint un poc com en somnis, és a dir, sense tocar de peus a terra. L’Helena i jo ja començàvem a tenir edat de preparar-nos a fer una feina qualsevol fora de casa, ser útils a la família, estudiar mecanografia i comerç o estudiar el batxillerat amb vista a una carrera. Però a ningú no se li havia ocorregut semblant avinentesa. En aquella època, i a Girona, a les filles de famílies burgeses, pobres o no, hom les ensenyava a estalviar però no a guanyar diners. Mentre els obrers o els pagesos, amb més esperit pràctic i sentit comú, les enviaven a servir o a la fàbrica, les «senyoretes» romanien a casa. Si no podien tenir minyona, en feien elles mateixes, amb més o menys dissimulació. I si podien tenir-ne, de minyona, es dedicaven a sus labores, les quals eren moltes i variades: brodar, fer puntes al coixí, fer ganxet i fins robeta de criatura per als robers benèfics.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Força anys abans, però, Aurora Bertrana havia ofert el bust a la Diputació de Girona amb la idea que es pogués instal·lar a la biblioteca de la Casa de Cultura, cosa que no va passar.

 


Prudenci Bertrana era un home ingenu, sense malícia, molt mal armat per viure en una societat carregada d’hipocresia, de males intencions i de rancúnies. [...] Prudenci Bertrana no podria [...] capir la injustícia que hom li feia en no premiar la seva obra i encara capiria menys —si els morts poguessin veure i sentir els fets dels vius— que, trenta anys després de la seva mort, el seu bust que jo oferia a la Casa de la Cultura de Girona fos refusat pel mateix president de la Diputació Provincial.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Així és com Aurora Bertrana recorda l’arribada del Reis d’Orient a la ciutat:

 


Tota la menudalla de la ciutat, enfervorida per la mateixa esperança, anava a rebre els Reis d’Orient amb fanals encesos. [...] L’aire tallava com un ganivet. Dels balcons i dels ràfecs de les cases penjaven caramells de glaç. La mare ens havia abrigat amb guants, mitges, gorra i bufanda de llana. Però, en havent travessat la porta de la muralla, ens descobríem la boca per cantar amb més delit. Grups de famílies voltats de mainada eixien de carrers i carrerons. Tothom anava devers les vies principals que menaven al centre de la ciutat. Com més mainada érem més ens enardíem. En una perfecta anarquia de compàs, de ritme, de to, aquell bagol infantil arribava a la Rambla i a la plaça del Vi, on assolia el seu grau màxim.

«Viva els Tres Reis de l’Orient,

que porten torrons a tota la gent

i una botifarra per la meva dent.»

Girona: Diputació de Girona, 2013

Tanmateix, els pares de la futura escriptora van considerar que calia regularitzar l’aprenentatge de la seva filla i la van inscriure a l’escola del reconegut pedagog Josep Dalmau i Carles, que durant uns anys va ser al carrer dels Ciutadans.


Els meus pares havien decidit cercar-me una escola. Calia completar i, fins en un cert punt, «combatre» la instrucció irregular i deficient que jo devia a la tieta. L’escola que van triar era molt acreditada a Girona. Havia estat fundada per en Josep Dalmau i Carles, intel·ligentíssim didacte, conegut i apreciat no solament a la província i a tot Catalunya, sinó a tot Espanya i fins a l’estranger. [...]

A l’escola Dalmau i Carles, hi aprenia aritmètica, geografia, gramàtica castellana, literatura i fins història de la literatura. L’escola del senyor Dalmau estava instal·lada al carrer dels Ciutadans, no gaire lluny de casa. Abans, ho havia estat al carrer de la Neu i, en temps de la seva fundació, a la plaça de Sant Domènec, en l’antic i venerable edifici anomenat Les Àligues, on havia residit la primitiva Universitat de Girona, fundada el 1446 per un decret d’Alfons IV d’Aragó.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Possiblement va ser durant la tardor de 1908, quan Rusiñol va estar-se a Girona, que Aurora Bertrana va tenir ocasió de conèixer-lo.

 


En Santiago Rusiñol va causar-me una tremenda impressió. Era un dels homes més formosos, més ben plantats i afables que he conegut en la meva vida. Passava temporades a Girona, no sé si per pintar o per esbargir-se. Feia de bohemi ric, que és, segurament, la millor manera de fer-ne. La ciutat antiga i les seves rodalies immediates li agradaven molt. El pare solia acompanyar-lo. [...] Sortien plegats en cerca d’assumptes pictòrics. Solien triar l’Onyar i les cases rònegues i grises que el vorejaven. Mentre treballaven costat per costat, el barceloní no parava de contar anècdotes de la seva vida de bohemi adinerat [...]

Jo em moria de ganes de veure «amb els propis ulls» i sentir «amb les pròpies orelles» el que feia i deia el gran pintor barceloní. En dir «gran» jo no el judicava per les qualitats de la seva pintura —què sabia jo, llavors, de pintura?—, sinó per les seves qualitats humanes. El veia com un home formós, com un home bo i alegre, com un home màgic que d’un ésser ensopit i taciturn com el pare n’havia fet un ésser alegre i comunicatiu.

El pare, que havia endevinat el meu desig d’acostar-me al grup despreocupat d’artistes, un dia em va permetre que l’acompanyés. I aquell dia va ser de goig i d’emoció per a mi. No solament vaig veure i escoltar en Santiago Rusiñol —era un bell espectacle—, sinó el grup de curiosos, el xuflaire i en Pepet Gitano.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Durant molt anys, les fires de sant Narcís s’ubicaven a la Plaça de la Independència, també coneguda popularment amb el nom de Plaça de Sant Agustí a causa de l’antic convent que, fins a començament del segle XIX, hi havia situat en aquest indret.


El 29 d’octubre, festa del gloriós sant Narcís, Patró de Girona, se celebraven les fires i festes de la ciutat. Aquestes fires i festes tenien —potser encara el tenen— un gran ressò a tota la província. Per a nosaltres, infants, encara en tenien més. S’hi feien moltes coses, a Girona, durant els sis dies que duraven les fires, però el que més cridava la nostra atenció era, com és lògic, les barraques i les parades de la plaça de Sant Agustí. [...]

            El mal temps, fred, pluja o tramuntana solien deslluir les fires de sant Narcís, però mai no en disminuïen la concurrència. La plaça de Sant Agustí, sobretot a la tarda, semblava un formiguer humà. Fer-hi un pas resultava difícil i encara més prendre lloc per badar davant una parada. Era qüestió de paciència, constància, resistència i obstinació. [...]

            La mainada, engrescada, s’esgargamellava, bufava xiulets, agitava xerricxerracs, tocava tambors i trompetes, els «cavallets» rodaven i rodaven grinyolant. Els pim-pam-pums espetegaven. La música dels orgues de maneta es barrejava amb la cridòria eixordadora dels firaires.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aurora va viure en aquesta casa, amb els seus pares i la seva germana Helena, durant molt poc temps. Des de fa uns anys, a la façana de l’edifici hi trobem una placa que recorda el naixement de l’escriptora.

 


Vaig néixer al barri del Mercadal, de Girona, en una de les cases veïnes a l’església parroquial, on vaig ser batejada. Feia, exactament, nou mesos que els meus pares, Prudenci Bertrana i Neus Salazar, s’hi havien instal·lat en plena lluna de mel. Compartien l’apartament amb els meus avis paterns, Josep Bertrana i Paula Comte.

Poca cosa puc dir d’aquest lloc, on només vam viure dos o tres anys i vaig fer els meus primers passos. Sé que hi va néixer una altra germana meva i que hi va morir la iaia Paula. Quan aquest luctuós fet s’esdevingué, el bavi Josep ens abandonà. Se’n va anar per les seves a fer de vidu alegre.

La catedral sembla crucial per explicar la primera etapa poètica de Cerverí a Girona, una ciutat que així adquiriria un lloc central en la seva obra —força més que no pensàvem— i, per extensió, en l’evolució de la lírica trobadoresca a Catalunya. La connexió més evident s’estableix amb el canonge Guillem Ramon de Gironella, com hem comentat en passar per Sant Daniel, però potser també hi podem afegir el seu interlocutor poètic, si identifiquem el Poncet amb qui debat amb el canonge Ponç d’Urtx. Guillem Ramon planteja un dubte que el preocupa: a qui estima més una dama, a aquell que gaudeix del seus favors o a aquell que sospira per obtenir-los? Poncet tria sorneguerament la primera opció, tot i que al final contempla la possibilitat que Guillema de Palau l’amonesti per argumentar erròniament. Així doncs, hem de sumar aquesta endreça final a la senyora de Palau, una de les dames de la Recepta de xarob, a qui s’atorga l’autoritat d’un jutge, als elements que ens permeten vincular l’activitat a l’entorn gironí d’aquests trobadors contemporanis.


Del joi d’amor agradiu
chauzetz a lei de cortes,
Ponzet, qu’ieu m’en alegr’e·n pes
e·m n’esfortz e·m n’omeliu,
per que mos fins cors consira
d’una pros dona valen
c’az un dona, d’autre pren.
Diguatz ves qal plus se vira.

En Guilem Raimon, d’aisiu
m’es que, s’ieu chauzisc ades
de fin’amor lo meils, c’apres
no dei’esser tan pensiu,
meten ses joi e ses ira.
E dic que·ill dona s’aten
plus vas sel cui fai prezen
d’aquo don l’autre sospira.
[...]
Sila de Palau que·s mira
en pretz, en joi e’n joven,
Ponzet, si·ll plagues, plus gen
d’est partimen nos partira.

En jutz’om meils no·n chauzira,
qu’il plus gen e·l meils repren
qui razona faillimen,
c’autra non ho acuillira.

 

[Guillem Ramon: Tocant al goig d’amor plaent, trieu com a home cortès, Poncet, que jo per part meva m’alegro, rumio, m’esforço i m’humilio per causa seva i per això el meu cor fidel es preocupa d’una dama noble i valuosa que dona a un i pren d’un altre. Digueu-me cap a quin perfil ella es decanta més.

Poncet: En Guillem Ramon, em sembla adequat que si ara trio allò que és millor de l’amor perfecte, després no em caldrà preocupar-me i invertir-hi esforç sense goig i sense tristesa. I així dic que la dama es decanta més cap a aquell a qui dona allò per què l’altre sospira. [...]

Guillem Ramon: La de Palau, que s’emmiralla en mèrit, goig i joventut, Poncet, si li plagués, decidiria sobre aquest debat de la manera més gentil.

Poncet: No podríem triar un jutge millor, perquè ella reprèn a aquell que argumenta erròniament millor i més gentilment que cap altra dama que ho pogués judicar.]

Girona: Diputació de Girona, 2013


Seguint el consell de la Carme Karr, freqüent i ben escoltada consellera dels pares, aquests van decidir que, en comptes de fer dos fatigosos viatges per setmana a Barcelona, m’hi instal·lés per tot el curs. A mi, el pla m’abellia. Temps ha que tenia la dèria d’ampliar els meus estudis de solfeig a l’Escola Municipal de Música de Barcelona que dirigia el mestre Nicolau. [...] En aquella època, el mestre Nicolau era un tipus imponent: alt, cepat amb abundosa barba de profeta, d’expressió severa i sorruda. M’havia rebut amb un gruny. «Quina edat tenia?». «Eren hores aquelles de començar a estudiar solfeig?». «El solfeig s’ha de començar a cinc o sis anys, no més tard».

Jo havia aguantat el xàfec sense piular. Després li vaig dir que venia de Girona, on ja feia temps que em dedicava a la música. De solfeig ja en sabia puix que havia tocat en orquestres. El que volia era perfeccionar-lo.

Girona: Diputació de Girona, 2013


No recordo qui, segurament la mateixa senyora Karr, em va procurar allotjament en un convent de monges. Em sembla recordar que estava situat al carrer d’Ausiàs March, al de Trafalgar, o al d’Alí Bei, prop del Saló de Sant Joan, no lluny de l’església de Sant Pere de les Puel·les. D’aquest convent, en tinc un record vague i llunyà perquè no m’hi vaig estar gaire temps. [...]

A casa les monges jo ocupava una cambra fosca i tan xica que no hi cabien els cops d’arquet a dreta i esquerra del meu violoncel. Vaig haver d’anar a estudiar en una estranya habitació també fosca –la falta de claror era una de les característiques del convent–, on no hi havia cap altre moble que un confessionari.

Girona: Diputació de Girona, 2013


L’estudi de la llengua i de la cultura catalanes m’interessava tant com el de la rítmica i de la plàstica, les quals no solament continuaven cridant la meva atenció i absorbint el meu temps, sinó que em procuraven guanys materials en ensenyar-les en algunes escoles. El dia, però, era prou llarg per fer-ho seguir tot. Així, sense deixar la música, vaig també entrar a formar part del personal docent de La Cultura (Institut de Cultura de la Dona), institució que dirigia amb gran competència i entusiasme la senyora Francesca Bonnemaison, vídua de Verdaguer, amiga i consellera de Cambó. [...] Hi donava una classe nocturna de lectura en llengua catalana. Les alumnes llegien fragments d’autors catalans que jo havia triat entre els que em semblaven més representatius. [...]

De primer antuvi, les alumnes sentien un cert esverament en adonar-se que no sabien llegir la pròpia llengua. Però aquesta constatació les estimulava a perfeccionar-se. La meva classe era plena de noies àvides d’aprendre a llegir correctament el català i també d’aprendre mots nous que enriquien llur vocabulari.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Manuel de Montoliu, el qual no recordo quin càrrec universitari ocupava en aquell moment, em va aconsellar que em matriculés a història de la literatura. L’ensenyava l’Àngel Valbuena. També em vaig inscriure a castellano clásico i a fonètica castellana, que ensenyaven no sé quins professors.

Gràcies a Miquel Ferrà, bon amic meu, el qual feia de bibliotecari a la Universitat, jo em podia endur a casa volums i més volums.

El 7 de desembre de 1931, en el Cinema Coliseum (Gran Via de les Corts Catalanes, 595), va tenir lloc l’estrena del cèlebre film Tabú, dirigit per F. W. Murnau. En l’acte, abans de la projecció, Aurora Bertrana va pronunciar un «Breu parlament sobre Tabú», del qual en reproduïm un fragment:


Les illes que passaran dintre uns segons sota els vostres esguards meravellats són les illes de la Societat, la beutat de les quals fa presonera l’ànima de tots aquells que hi han viscut, i les illes de corall, més feréstegues i més encuriosides. [...] per concloure, us diré que els personatges de Tabú són autèntics. Hitu, el vell cap, un dels protagonistes, és conegut meu. He estret la seva mà arrugada moltes vegades. [...] Entre els dansaires també tinc diversos coneguts; és més, m’han servit sovint de model per a les fotografies que il·lustren la meva obra Paradisos oceànics.

Ed: Saladrigas, Robert. Destino, 25 de de maig de 1970


¡Claro que me sigue interesando cuanto hacen los demás, en especial la obra de los jóvenes! Ya digo que intelectualmente no me considero «vieja» en absoluto, créame. Incluso me atrevería a asegurar que soy mucho más joven que algunos que lo son por edad y piensan y escriben como auténticos ancianos. Me exasperan los conformismos.


Sempre hi ha un raconet en el nostre ésser capaç de posar-se a vibrar quan li arriba el ressò d’una veu amiga que li evoca un ideal. I aquest ideal, amics meus, ha d’ésser Catalunya i tot el que en ella significa alguna cosa: terres, muntanyes, mar i costes, indústria, comerç, artesania, cants i ballades del nostre folklore i..., per què no?, «literatura!», la nostra literatura, que per això en tenim una.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Anava a l’Acadèmia Ainaud, que estava instal·lada en un pis de la Gran Via. El meu mestre es deia Reventós. Era un bon violoncel·lista i un bon músic. [...] L’Enric Ainaud, director de l’Acadèmia, era un home fi, ben educat, complimentós, un poc esnob, molt complaent amb les noies de bona família. Ell era violinista i tenia com a alumnes el bo i millor de la burgesia barcelonina.

Dirigia una orquestra de la qual, molt aviat, vaig entrar a formar part. Al meu entendre, aquesta orquestra, composta únicament d’alumnes de l’Acadèmia, donava goig d’escoltar. Jo fruïa qui-sap-lo assajant, i per culpa dels assaigs sovint havia de romandre a dormir a Barcelona.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Amb uns amics i amigues ens reuníem cada dissabte a la tarda al cafè Euzcadi. [...] Es parlava de tot: geografia humana, religió, política, literatura... Érem homes i dones lliures de prejudicis amb un anhel de coneixences, d’intercanvis d’idees, de sociabilitat.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Havia oblidat la calamitosa temporada: la mort dels meus dos germans, les malalties de la menuda, la neurastènia del pare, la meva obligació d’ajudar la família amb el meu, moralment, penosíssim treball de violoncel·lista nocturna, les pretensions amoroses dels meus companys de trio amb el coronament de la persecució implacable del «quart violinista», obsessionat sexual contra el qual em vaig haver de defensar amb energia. Tot això s’esvania com un malson. Tornava a creure en la felicitat. Tornava a viure d’il·lusions i d’esperances.

És en aquesta especial disposició d’esperit que vaig entrar a can Tusell de les gomes. Els Tusell fabricaven objectes de cautxú, els administraven des d’un despatx (crec recordar que estava situat al carrer de Casp prop del passeig de Gràcia) i els venien en una o dues botigues instal·lades en llocs cèntrics de la ciutat. Jo treballava al despatx en companyia de sis o vuit noies dirigides i controlades per un encarregat. [...] Quan jo vaig entrar al despatx d’en Xavier Tusell, futur sogre d’en Fèlix Millet, a formar part d’aquest ramat de disciplinades ovelles, no era amb la intenció d’esdevenir una ovella més (si de cas, hauria estat l’ovella negra), sinó de guanyar alguns diners, estalviar-los i fer-los servir en el moment oportú per pagar el meu viatge a Ginebra.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Per trobar-ne una que li convingués, jo comptava amb una bona aliada: la meva exmainadera Carolina, que encara ocupava el lloc de conserge a les oficines de la Companyia de Ciments Asland, al passeig de Gràcia, xamfrà Aragó.  [...]

La Carolina no va pas perdre el temps. Parlà amb el director tècnic de l’Asland [...]. Amb prou feines un mes després d’haver desembarcat a Barcelona, monsieur Choffat entrava com a enginyer a la casa Asland.

Monsieur Choffat havia llogat una torreta a Montcada, just a la banda oposada del turó on l’Asland extreu la pedra.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Un altre espectacle depriment [...] fou la laboriosa crema del convent de les Saleses, molt a prop de casa. Els incendiaris en essència, no en potència, perquè l’edifici no volia cremar, havien celebrat una mena de missa negra amanida amb força cridòria i rebombori amb la convicció –l’entusiasme que hi posaven ho palesava– que, amb aquell «acte de justícia», col·laboraven eficaçment a la revolució social. [...] L’edifici no corresponia al gran anhel justicier de la crema general prevista. Els incendiaris es desfogaven calant foc als mobles i als accessoris [...].

En l’endemig, la gran decepció dels assaltants de les Saleses trobava una consolació: desenterrar cadàvers de monges. Les vives se’ls havien escapat, les mortes no se’ls escaparien. Les treien de llurs sepultures, desclavaven la tapa dels taüts, amb els quals, col·locats drets, feien una gran parada a banda i banda de la portalada de l’església i tot al llarg de la paret lateral del convent.

Barcelona: Il·lustració Catalana, 1910

Abans d’entrar a Vilabertran, ja podem entreveure la seva fesomia, dominada pel campanar de Santa Maria, tal com va testimoniar Carles Rahola fa més d’un segle:


Passant per una carretera de plàtans centenaris i travessant corriols oberts entre camps de blat a punt de segar, hem fet via vers el poble de Vilabertran, atrets per la seva església i el seu monestir. El matí era molt calorós, però de tant en tant s’aixecava un fresc oreig, fent onejar les espigues d’or i estremint les fulles dels arbres. Caminàvem solitaris, i ens plavia caminar així, ben sols i a l’atzar, mentre els nostres ulls amatents cercaven en l’horitzó la vella església. Sentíem una gran pau, un silenci inefable tot a l’entorn, i el nostre pensament, obsessionat per la paorosa lluita, en devenia serè. Així hem caminat uns dos quilòmetres des de Figueres, quan hem començat a veure al davant nostre, no gaire lluny, la torre de les campanes enmig dels arbres, i tot seguit han anat apareixent les cases del poble.

Passat, present i futur de Vilabertran
núm. 64 (juliol-setembre)
Girona: Diputació de Girona, 1973

Així mateix, a l’interior de la finca amb què limita aquest espai, hi havia l’antic llac de Vilabertran, avui sec i inaccessible, que dotava l’espai d’un aire molt especial, com evocava l’escriptora Montserrat Vayreda.


M'agrada de tancar els ulls i deixar-me guiar pel somni que em transporta al futur, ja que això em permet, una vegada he baixat del cotxe que m'ha dut a Vilabertran, anar de davant de la plaça de l'església al petit llac que hi confronta, per un caminal ample i ben enllosat. És una tarda d'estiu –una d'aquestes tardes que s'allarguen amb dolça gravidesa– i a tot vol dels camins encatifats d'herba que voregen l'aigua encalmada, hi ha un enfilall de cadires ocupades per un públic atent, gairebé absort. ¿Contemplen potser les grans soques dels arbres blancs que puntegen sobre el llot d'un verd trèmol que decora l'embassament? ¿Què els extasia? Aleshores sento la remor dels arquets, la vibració d'unes notes que minven i creixen com onades acústiques, i m'adono que la petita illa del centre del llac és l'escenari que acull el conjunt de professors d'una orquestra simfònica.

Passat, present i futur de Vilabertran
núm. 64 (juliol-setembre)
Girona: Diputació de Girona, 1973

Remodelada fa pocs anys, a banda de trobades quotidianes, sota els seus plàtans s’hi han celebrat activitats diverses durant les festes, i és punt de trobada amb motiu de cerimònies religioses.


La situació del Monestir no pot ser mes idònia: a un tret de la ciutat, però prou allunyat d'ella per fer-se'n admirar com a recés de pau; assegut enmig d'una plana folgada que l'enfaixa amb suavitat i que li permet d'estar suspès entre la solitud i el silenci que tan bé lliguen amb la seva històrica aventura secular. Davant l'església s’hi estira una plaça força espaiosa enriquida amb uns quants plàtans que si estessin acompanyats d'arbustos i de flors farien més acollidor l'àmbit on arrelen. Al lluny, el Canigó, solemnement nevat guspireja en la llum, i tant Bassegoda com les muntanyes del Mont i les Salines s'enllacen en una immòbil sardana que no necessita de cobles ni de dansaires per trobar l'harmonia que més li pugui escaure.

El temple va viure en època medieval un període de prosperitat, que li va fer augmentar la influència a la zona i el prestigi dins l’àmbit català, fins al punt que va ser l’enclavament triat per Jaume II per celebrar-hi les núpcies amb Blanca d’Anjou el 1295. El cronista Ramon Muntaner va detallar l’esdeveniment:


Què us diré? Tanta de gent hi havia d’una part i de l’altra, que [...] tota aquella encontrada era plena de gent. [...] Les joies foren grans qui es donaren de les unes parts a les altres; i fou ordenat que amb gràcia de Déu, que la missa oïssin al monestir de Vilabertran, i que fessin llurs noces; i el senyor rei féu-hi fer una casa de fusta, la més bella que mai fos feta de fusta. I el monestir és honrat lloc, i bell i bo.

I així com ho hagueren ordenat, així es complí; que al dit monestir de Vilabertran foren duts, i aquí hi hagué gran alegre i gran festa per moltes raons. L’una raó pel matrimoni que a la bona hora es féu, que ben pot hom dir que mai més tan bella parella de marit i de muller no es va veure.

Locus amoenus: El claustre de Vilabertran
núm. 224 (maig-juny)
Girona: Diputació de Girona, 04 de d'abril de 2004

També d’estil romànic i d’estètica austera, es caracteritza per la senzillesa de formes i la simplicitat dels seus capitells, de temàtica vegetal i inspirada en els models clàssics.


El claustre de Santa Maria de Vilabertran és un lloc harmònic. El ritme dels arcs romànics, pausat i amable, convida al caminar circumspecte, al passeig interior al voltant d'un centre. Tot hi és centrat d'una manera natural, en una mesura sagradament humana. Aquest lloc claustral, simètric en la intenció, modulat per la geometria, de l'exterior només en permet veure el cel; les branques del xiprer s'hi enfilen, l'assenyalen, les dels llorers s'hi expandeixen, i les petites margarides de la gespa, badades en un innocent i graciós èxtasi, no saben mirar altra cosa. És molt més que un locus amoenus, és la representació mimètica del Paradís. Els ocells, com que ho saben, s'hi aturen. Els capitells són sobris i elegants; les columnes, petites; els carreus, daurats. Res no destorba. El claustre de Santa Maria de Vilabertran no sorprèn ningú. Els que el veuen per primera vegada el reconeixen immediatament: és un claustre, claustre; una finestra entre el cel i la terra; un lloc on el cel s'emmiralla en el cor de qui el mira, com en una conversa silenciosa.

El triangle arquitectònic d'un enginyer
núm. 255 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2009

Responsable també del disseny de la casa forestal de la Pena al bosc de Poblet i la casa forestal de Sant Martí d’Empúries, la Torre constitueix la seva construcció més atractiva.


La Torre d’en Reig és majestuosa però tímida al visitant, que, sovint, desconeixedor de la seva existència i més atret pel conjunt monàstic, abandona el poble sense haver-la contemplat. [...] Accedint al conjunt pel seu costat septentrional, hom resta bocabadat en encarar-se a l’imponent entrada noble de l’edifici. La façana de la planta baixa està revestida amb pedra, i per sobre d’aquest nivell està pintada de blanc. L’entrada autèntica era pel primer pis, mentre que la planta baixa servia de garatge per al vehicle, cuina i serveis diversos. Com a element més destacable d’aquest pis, cal esmentar els mosaics decoratius amb trencadís a la llinda del portal i sota una petita volta, únics elements que recorden el modernisme gaudinià.

Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2001

Ja a fora, la vista no deixa indiferent. 


Amb el Canigó al rerefons, la plana s'estén fins al mar, als aiguamolls llisquen arran de l'aigua salada, la planura empordanesa és esquitxada d'oliveres i xiprers cisellada de viaranys i rierols... Aquest és el paisatge amb què es fon i es confon l'artista. 

Girona: Edicions periòdiques de les Comarques, 1993

Antigament, regats per la Muga, els productes de Vilabertran i Cabanes regnaven a les parades del mercat de la capital empordanesa.


Vilabertran ha estat des de fa molts i molts anys l’horta de Figueres. Recordo que anys enrere comprar planter de Vilabertran era una garantia de qualitat. Els pagesos del poble venen les verdures al mercat de la capital, encara que hi ha més competència i també n’hi van de més lluny. El secret de l’horta vilabertranenca és l’aigua. A pocs metres del monestir, la font de l’Abat Rigau és una prova de l’abundància de l’aigua. Contínuament sorgeix un doll d’aigua d’una bassa que va a l’antic rentador –encara utilitzat, segons em diuen– que no s’eixuga mai.

L’edifici fou aixecat en època de l’abat Girgós, amb la finalitat de completar les obres de fortificació que havien de resistir les incursions pirates. La seva façana, de factura gòtica, captiva el visitant i el trasllada a temps passats.


Es un magnífico ejemplar de arquitectura civil, seguramente el más importante de su época en Cataluña, cuya construcción data del siglo XV. Es notable la fachada exterior que mira a mediodía, con el portal de entrada al recinto (fortificado en aquella época), una hornacina de arco apuntado sobre el portal en la que se conserva una imagen de piedra representando a la Virgen, y cinco notables y elegantes ventanales de finas columnas de caliza nummulítica, que sirven a las dependencias de la planta noble. Presenta esta fachada una importante diferencia de nivel, quedando más alta la parte que corresponde a levante. La parte superior del edificio ha sufrido distintas transformaciones, pudiendo apreciarse, a pesar de todo, los huecos destinados a los saeteros con los canecillos que servían de apoyo a los ejes de giro de las protecciones de madera –accionadas con los pies– en las frecuentes incursiones de sarracenos, que al castigar nuestra costa llegaron en varias ocasiones hasta los muros del Monasterio.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Amb dues amigues van crear una jazzband femenina. Així ho explica a les Memòries, una obra en la qual ja han sedimentat els pensaments i els atzars, els articles periodístics primers i les proses i novel·les que continuaran, per acabar escrivint literatura memorialística.


Però jo, com totes les alumnes avançades de l’Institut de Rítmica, somiava anar a Ginebra, inscriure’m a l’Institut Jacques Dalcroze i obtenir el diploma o el certificat d’estudis que em donaria dret a ensenyar el mètode Dalcroze arreu del món. [...] Honradament, he de confessar que el que em cridava imperiosament fronteres enllà no era únicament el mètode Dalcroze, era l’amor al món inconegut, la curiositat insaciada d’altres terres, d’altres pobles, d’altres llengües, d’altres costums...

Girona: Diputació de Girona, 2013


A mig juny, vaig rebre la visita de l’Aurèlia Sancristòfol. No la coneixia personalment però l’havia sentit anomenar. Sembla que era una notable violoncel·lista. Jo no havia assistit mai a cap dels seus concerts. L’Aurèlia Sancristòfol em venia a demanar si estaria d’acord a anar a Suïssa a formar part d’una petita orquestra que havia d’actuar en un hotel de Mürren durant els mesos de juliol i agost. La proposta em va trasbalsar. El semestre d’hivern a l’Institut Dalcroze començava l’onze de setembre. L’oferta de feina d’Aurèlia Sancristòfol era providencial. Passar el juliol i l’agost treballant i guanyant diners, en un hotel de la Suïssa alemanya, i, al setembre, començar a estudiar amb Jacques Dalcroze a Ginebra!

Girona: Diputació de Girona, 2013


Això vol dir que aquell mig mes que precedí la meva marxa a Suïssa va ser d’atrafegament absolut. Amb tot, em restaven curtes però emocionades estones per somiar en el país que anava a veure. Un simple mapa de Suïssa, arreplegat en una agència de viatges, s’estenia damunt el meu llit i els meus ulls, anticipadament meravellats, viatjaven per la gran cartolina groga, blava, verda i blanca. Tot Suïssa era blanc com si la neu cobrís el país d’un cap a l’altre. I en aquest blanc voltat de groc, que eren fragments d’Itàlia, de França, d’Alemanya i d’Àustria, es destacaven les poliformes taques blaves dels llacs Leman, Constança, Neuchâtel, Thün, dels Quatre Cantons. [...] Esbojarradament, forassenyadament, només veia aquells noms enrevessats plens de consonants que no sabria pronunciar mai. Eren noms de muntanyes, noms d’immenses glaceres (si res més no en el mapa ho semblaven), noms de ciutats centre-alpines, encastades en el fons de profundes valls, voltades d’immenses boscúries d’avets gegants. La meva imaginació ho veia així.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aurora no escatima detalls, ni entusiasme, per descriure el trajecte en tren des de Barcelona fins a l’estació de Cornavin, al cor de Ginebra, quan endreça la seva vida a les Memòries.


Per anar de Barcelona a Ginebra l’any 1923 calia una sèrie de canvis de tren, d’esperes a les estacions principals del trajecte, d’informacions imprescindibles que els empleats dels ferrocarrils us donaven amb més o menys amabilitat i competència. A mi, però, tot em semblava interessant i divertit: el paisatge del Rosselló i de la Provença, el ja més espectacular de la Vall del Roine al capvespre; els companys de viatge, sovint renovats, i fins els noms dels llocs on havien de canviar de línia. Tot excitava la meva curiositat i em servia d’esbarjo. Vaig arribar a Ginebra l’endemà al matí. Mentre la policia examinava els passaports, una senyora d’agradable aspecte em somreia.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Darrerament havia augmentat el nombre de les meves amistats amb dues famílies distingides: els De Montmollin i els Des Gouttes. El doctor Robert de Montmollin era un psiquiatre remarcable. Feia de sotsdirector a l’asil d’alienats de Bel-Air. La seva muller cultivava les lletres i la música. Monsieur Des Gouttes era advocat i la seva esposa, escriptora. M’havien demostrat tot seguit molta simpatia i les dues dones s’havien proposat traduir al francès en col·laboració el meu llibre sobre les Illes del Pacífic. [...]                                             

Però Robert de Montmollin era nomenat director de l’Hospice Cantonal de Perreux i els meus amics abandonaven el cantó de Ginebra pel de Neuchâtel, on estava situat aquest establiment de l’estat. Aquell hivern –no puc precisar si era el del 41 al 42 o el del 42 al 43–, vaig arreplegar un fort refredat.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

L'escriptora ens convida a passejar-nos per aquesta ciutat de poetes:


Tirada de llevant cap a ponent,
camí del sol i el vent,
ciutat sense muralla.
Així veia la ciutat un poeta, Jaume Maurici, que n’era un amant apassionat i enamoradíssim. Però aquest és només un primer apunt de la ciutat actual, perquè bé n’havia tingut, temps era temps, de muralla. La nostra ciutat té un nom plural, com Roses, com Atenes. Sense entrar en etimologies polèmiques, aquest fet ens ofereix l’avinentesa d’acostar-nos-hi amb menys timidesa: indica una pluralitat de caires, l’existència o, si més no, la possibilitat de moltes Figueres. En podem fer, doncs, uns quants esbossos, i no exhaurirem pas els aspectes de l’antiga vila reial, de la Figueres daliniana, dels carrers de bells aparadors i bons restaurants. Ni de la ciutat, no tan coneguda, de racons, de cel i de poetes.
Venturosa ciutat si té un poeta
que enceta un epigrama cada jorn,
escrivia Fages de Climent, fill de Castelló d’Empúries però molt figuerenc de poesia, passejades, estades i amistats, «patró» de la biblioteca pública de la vila. Venturosa, doncs, Figueres, que ens ofereix no un, sinó una colla de poetes per acompanyar-nos a passejar per carrers i places, pel parc i per la mítica Rambla, per a molts ciutadans el més bell dels «escenaris de la memòria».

La novel·la de Maria Àngels Anglada Viola d’amore segueix les passes del Trio Izvorul, encarregat de tancar el festival musical que ja fa anys que se celebra en aquesta abadia. El narrador de la novel·la ens condueix fins a les portes del temple:


La nit del divendres hi havia prou claror –tènue, difusa– per deixar veure el Canigó nevat. La primera i quasi prematura neu de la muntanya no resplendia, simplement es veia una gran taca clara, suspesa entre els turons més baixos i el cel. Ho vaig observar d’esquitllentes, tot conduint sense pressa cap a l’abadia. Ja hi era a tocar. Vell conegut, el campanar il·luminat m’indicava el camí. Alts xiprers obscurs li feien un contrast d’amarga bellesa. [...] Em calia entrar, però, a la vella església. Pensava en l’abat Rigall, que fundà el monestir al capvespre del segle onzè, a tocar de la font i el bassiol que ara és tancat, voltat d’àlbers centenaris. Entrant, a mà esquerra, encara tinc temps de rellegir les lletres capitals que ens informen que a la paret de tramuntana reposa l’abat Pere Rigall:

DISCAT QUI NESCIT PETRUS ABBAS HIC REQUIESCIT
NEC TIMEAS FALLI PETRUS FUIT ISTE RIGUALLI

I pensava, també, en una altra música que ell de segur que escoltava i cantava: les ondulacions del cant gregorià amb la seva mesura vivent i sinuosa, ara gairebé bandejat, al nostre país, del seu marc natural, i no substituït per res que se li pugui comparar.

Música, art, literatura, a Vilabertran
Girona: Diputació de Girona, 2013

Tot i les dimensions imponents del Castell de Peralada, en el següent fragment Anglada dóna tot el protagonisme al jardí que rodeja l’edifici. Ja hem comentat la passió de Maria Àngels Anglada per la música i per la natura. En aquest text les dues passions es troben conjuminades:


Tot això i moltes altres coses ens va explicar la colla de Joventuts Musicals en el transcurs d’un sopar al Casino del Castell de Peralada. El sopar s’allargà molt i, en sortir-ne, a les hores petites, als bells jardins o més aviat arbredes que volten el palau hi havia un autèntic festival de música. Vull dir que, en la quietud de la nit, es responien alternant dos rossinyols ocults entre la tofa del brancam espès. La seva cançó, alta i clara, travessava la nit i era un preludi de la música que se’ns havia promès.

Entorn de l’Albera i d’una excursió extraordinària
Girona: Diputació de Girona, 2013

La gran riquesa paisatgística d’aquest indret també fou observada per Maria Àngels Anglada. Així doncs, l'obra literària de Maria Àngels Anglada dóna compte de les particularitats de l'Albera i del seu valor patrimonial. Des de l'entrada de Cantallops, continuarem el nostre itinerari, a través del qual descobrirem algunes altres de les característiques d'aquesta serralada. 


Hi ha més de trenta espècies d’arbres, a l’Albera, entre els quals la fageda més propera al Mediterrani de tot Europa; els ocells com l’àliga daurada i l’astor; mamífers com la geneta, el teixó l’esquirol i el gorjablanc; una vintena de monuments romànics i vint-i-quatre de megalítics, sobretot els famosos dòlmens d’Espolla, alguns amenaçats pel futur camp de tir. També cal remarcar que l’Estat francès ha protegit la zona que li correspon, és a dir, la reserva de la Massana, a la vessant nord; cal que la Generalitat de Catalunya, doncs, es mostri tant o més interessada a defensar aquelles bellíssimes muntanyes, amb els seus boscos, arbres de ribera, petits estanys i esglesioles romàniques i vestigis de la prehistòria. Crec que es pot aconseguir.

En el poema de Maria Àngels Anglada s’hi pot intuir també el record de les històries que ens formen com a poble i com a persones, encara que es tracti d’històries més personals.


“Tardor a Requesens”

Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres
sumptuoses. Clares veus dels infants
–la Laura, l’Adrià– damunt del clavicèmbal
de l’aigua transparent entre els esqueis i l’ombra
de fecunds castanyers.
                        Ja ho sé que és una treva,
que els dits llargs de l’hivern tornaran cendra grisa
les fulles dels aurons que trepitja el senglar.
Però ara cacem l’instant, quan el sol del migdia
encén el brancam d’or, i escalfa les petites
mans que es clouen felices damunt castanyes tendres
i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.

En Pitruc i el romànic de l’Empordà
Girona: Diputació de Girona, 2013

Des d’aquí també podrem contemplar alguns monuments romànics amb un alt valor patrimonial, tal com s’encarregà de fer evident Maria Àngels Anglada


Caldria –ens diu aquest grup– fer un pla general sobre tot el patrimoni artístic, en aquest cas el del romànic de l’Alt Empordà, que compta amb més de cent vuitanta edificis religiosos, ultra els d’una altra mena, sense fer despeses de vegades excessives en restauracions «espectaculars», mentre van caient les petites capelles i bellíssimes esglesioles entre l’oblit de tothom. Un gravíssim problema amenaça el nostre romànic: l’ampliació del camp de tir del campament militar de Sant Climent. Hi ha quatre monuments romànics: Santa Fe dels Solers –que ja entra en el perímetre–, Sant Martí de Baussitges –restaurat per aquest grup–, Sant Genís d’Esplà i Sant Miquel de Freixe, que poden veure’s afectats: imagineu quatre esglésies romàniques en un camp militar de maniobres, penseu en la petita i ben construïda volta, en les pedres daurades de l’absis, en les restes d’opus spicatum, tot a la mercè d’una manca de punteria, destruït per la metralla o altres projectils, o més perjudicat encara en la seva estructura.

La meva amiga
Barcelona: Empúries, 1999

Maria Àngels Anglada també en parlà a la seva narració «La meva amiga», en què exposa els avantatges d’arribar a Portbou per via ferroviària:


M’agrada molt la vila de Portbou. Bé, no sé si és una vila o un poble: la seva estació immensa, la gran església, les cases un xic decadents, com vells palauets construïts en una època d’esplendor econòmica, li donen aire de vila. El mar, gairebé blau com el que envolta les Cíclades, és, de tan net, quiet i agitat, allò que ens atreu més de tot. [...] És agradable anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari perquè el paisatge crida la mirada.

Propostes empordaneses
Girona: Diputació de Girona, 2013

Ella mateixa ens mostra l’itinerari:


Us recomano un guia excepcional i un poble d’entorn bellíssim: Tomàs Garcés i Selva de Mar. Podeu llegir la prosa d’aquest poeta a la seva Prosa completa. A la primera part, «Quadern de la Selva», hi trobo una visió del camí que vaig fer ahir, només que l’escriptor ens parla del mes de gener: descriu el camí que comença la pujada cap a Sant Pere de Rodes, fins al cementiri, molt a prop del poblet.

Cadaqués és un dels escenaris que formen part de la novel·la de Maria Àngels Anglada Quadern d’Aram, a través del qual l’autora va connectar els dos extrems del Mediterrani:


Hem estat, justament, no fa gaire, per assumptes de la venda de corall, en un poble que no coneixia i que sembla ben bé una illa, de fet gairebé només s’hi arriba bé per mar, i és ple d’oliverars molt ben cuidats. Les cases no són tan boniques, potser, com les de Simi, però em penso que Alèxia no s’hi enyoraria gens: li semblaria que és al seu país. El nom d’aquest poble de mariners i pescadors és Cadaqués.

Flors per a Isabel
Barcelona: Destino, 1981

Si en un dels fragments anteriors referits a Cadaqués, Maria Àngels Anglada narrava l’arribada a la població per via marítima, en el següent text ens parla de la carrera que va de Cadaqués a Roses:


No havia pas trobat el camí tan dolent com deien; s’estimava més les giragonses que la mula coneixia roc a roc, fossin entre vinyes, jardins d’oliveres o erms, però damunt la terra ferma, que no pas qualsevol dels volubles camins del mar.

La veu dels més pobres
Vic: Eumo, 2009

Així, l’any 1978 van aparèixer les Memòries d’un pagès del segle XVIII, una obra que ens parla de les dificultats en què es trobava la població rural d’aquell convuls moment històric.


Observo que es produeix un fenomen admirable al nostre temps, tan ple de fets tristos, injustos i aclaparadors. El fet a què em refereixo és l’accés dels més pobres a un dret elemental: el dret a la paraula que dura, la paraula escrita, de vegades en la seva pròpia escriptura, més sovint gràcies al magnetòfon i el testimoni d’un –més sovint d’una– antropòleg-antropòloga.

Els pagesos pobres, a tall d’exemple, mai no havien estat escoltats d’aquesta manera precisa; no es podien expressar si no era a través de revoltes i «jacqueries» ofegades gairebé sempre en sang. Però la seva paraula individual i alhora ressò de tot un grup o classe humana no tenia manera de fer-se entendre veritablement. Ara tenim una colla de llibres i testimonis, d’àmbits molt diversos, i en llengües diferents, des de Yo, Rigoberta Menchú, Ser indio en México, Memòries d’un pagès del segle XVIII i, sobretot, els esplèndids llibres francesos, no traduïts encara entre nosaltres, Mari et femme dans la societé paysanne i, per a mi, el més colpidor i representatiu, Margit Gari: le vinagre et le fiel, llibre que vaig llegir amb un interès apassionat i amb la recança d’anar passant les planes perquè així se m’acabava el contacte amb l’extraordinària Margit, pagesa d’Hongria, encara vivent.

El cementiri blanc
Barcelona: La Magrana, 1980

El cementiri vell de L’Escala, situat no gaire lluny de la platja –al carrer Garbí número 15–, fou declarat bé cultural d’interès nacional. Els seus característics nínxols blancs, encalcinats, tenen la particularitat d’estar coronats amb timpans triangulars, i fan del conjunt un magnífic exemple de l’arquitectura popular del segle XIX.


A en Tero,
al Grup de Defensa de l’Arquitectura Popular
i a tots els meus amics de l’Escala

Jugaven els infants
entre les tombes blanques.
Viva claror d’esguards
entre claror adormida.

Talment com ales, mans
entre les tombes blanques.
El mar bleixava prop
d’aquell vol de gavines.

Ja no dormen els morts
dintre les tombes blanques.
El nacre del record
quieta pau abriga.

Els infants s’han endut
perfils de tombes blanques.
El silenci daurat
enyora el seu somriure.

L’acció de la novel·la Les closes bascula entre dos indrets: Vilasirvent i Bellvís; és a dir: Vilamacolum i Camallera. Els camins que uneixen els dos escenaris són diversos:


Tota l’estona, mentre anava amb el tren cap a Bellvís –un trajecte ben curt des de Sant Martí de Fluvià– i mentre seguia, a mà esquerra del poble, l’ample camí que voreja el mur tan alt que tanca el jardí de la «casa petita», i fins que he obert la reixa de ferro forjat, molt treballada, amb els números de l’any 1896, tota l’estona, dic, pensava en l’estrany lligam que va unir aquesta línia de tren a la vida del besavi.

Encetem l’itinerari a la Placeta Baixa de la Rambla on, fent cantonada amb els carrers de Monturiol i Enginyers, s’alça la casa Fages. L’escriptor parla sovint i amb admiració dels Climent, la família de la seva mare, de remotes arrels a la Selva de Mar i a Castelló; en canvi no mostra especial afecte als Fages, la meitat figuerenca, la família del seu pare. Però sí que va escriure moltes vegades sobre la capital empordanesa, ciutat que estimava, i on, quan hi era, vivia envoltat d’artistes, escriptors i persones sensibles que l’admiraven. Deixem que ell mateix parli:


Vàreig néixer a la ciutat de Figueres, novíssima capital de l’Empordà, en l’espaiosa i noble residència de la família Fages, d’una manera abstracta, en el número 2 del carrer d’Enginyers. Seria, amb tot, més concret afirmar que vàreig venir al món al carrer de Monturiol, donat que l’edifici dóna a tres vents, i el pis principal, que habitaven els meus avis íntegrament, té [...] quatre amples balconades al carrer de Monturiol, on dóna la cambra que varen ocupar els meus pares durant els tres primers anys de matrimoni [...]. La llosana del quart balcó, que és el corresponent a la cambra del meu natalici [...].

Sóc una mica enginyer de versos. Però un estímul de confortable companyia fa que em reclami més aviat del carrer de l’inventor del submarí, on varen debutar a la vida, ultra el pintor enginyer; el farmacèutic de la matemàtica de la història, Alexandre Deulofeu, i el genial nou boig d’Ordis Salvador Dalí, lligat a la meva producció pels vincles d’unes il·lustracions precioses.

Aquest darrer l'acabem d'esmentar parlant del popular epigrama fixat a la paret de casa Fages, a l'inici d'aquesta via; a l'altre cap, a l'alçada de la plaça de la Palmera, hi ha la farmàcia Deulofeu fundada per Alexandre Deulofeu, químic, farmacèutic, alcalde, catedràtic d'institut, violinista i historiador cèlebre per les seves dues tesis: la matemàtica de la història i l'Empordà bressol de l'art romànic. Amic de Fages, va escriure el pròleg de la famosa conferència Vila-sacra, capital del món quan es va editar. 


Per ventura el savi doctor Alexandre Deulofeu des de l’altre extrem d’aquest breu i elegant carrer on ell mateix, en Salvador Dalí i el propi conferenciant vàrem néixer, sota l’advocació del titular, l’inventor de submarí en Narcís Monturiol, ho té tot especificat i previst amb una precisió cronològica que esgarrifa i sap el temps i l’hora i el vent d’on ha de bufar.

En la Festa de la Poesia del maig de 1968 Fages, mantenidor del certamen literari, va encoratjar Maria Àngels Anglada a escriure i va dir del seu vers que era «generós de fragàncies líriques» i tenia «la gràcia dels madrigals històrics»; Fages va morir al cap de poc i Anglada publicaria el primer llibre el 1972. Aquesta trobada va ser la primera entre els dos clàssics catalans del segle XX.


Aquella nit el meu amic Salvador Dalí inaugurava al Casino Menestral una exposició de les seves genials extravagàncies. En l’acte del vernissatge l’alcalde devia pronunciar unes paraules.

El poeta va viure a la fonda els últims temps abans de morir; febrilment procurava acabar l’immens Somni del cap de Creus ajudat per les cariàtides Maria Perxés, la poetessa Montserrat Vayreda i la joveníssima pintora Olga Torres que n’havia de fer les il·lustracions.


Al poeta amic pertoca
rimar l’auca a en Martí Roca.

Regeix la fonda primera
al carrer de la Jonquera.

Quan té la primera xifra
paga el traspàs de can Gifre.

Al bon gourmet li pertoca
anar als menjadors d’en Roca.

Les Cariàtides
Figueres: Brau, 2015

Fages tenia una debilitat no dissimulada per Matilde Escudero, molt atractiva.


Amb tants d’Esvays i jerseis
tants jerseis i edelweiss,
tants d’epigrames i ai-kais,
vull ésser un marrà entre xais.

Figueres acomiada unes parets
Figueres: Brau, 2003

Fages evoca aquests anys.


Hi ha una construcció molt intersecular, ni bonica ni lletja per aquella època, ni sumptuosa, amb algun sòcol i graó de pedra que va ésser, amb un gran Pegasso damunt la balconada, Cambra Agrícola de l’Empordà, després Casa Sindical i darrerament Casa Provisional de Cultura, on s’ha instal·lat, a estones, alguna mostra del Museu de l’Empordà i on han tingut lloc, durant els darrers anys, importants exposicions de pintura.

Però abans, asseguts en un banc del magnífic saló urbà, o passejant-hi amunt i avall com feien els figuerencs abans de la televisió i el Simca 1000, vegem unes quantes mostres de l’afecte i devoció que el poeta professa a Figueres.


Benaurada la nació, la comarca, la ciutat
que pot dir que té el seu poeta.
Però mil vegades més feliç el poeta
que té una ciutat que el segueix i l’estima.

La Rambla, que cobreix la riera de Galligans des dels anys trenta del segle XIX, va connectar la vila vella amb l’expansió urbana que s’anava consolidant a l’altra banda del corrent d’aigua; és així com al llarg de quasi dos-cents anys el nou passeig va anar afermant-se com a centre urbà.


La Rambla de Figueres, aquest incomparable passeig nostrat, escenari de les excentricitats i atzagaiades del Sabater d’Ordis, que té un gran llit, l’espona solemne del monument a Narcís Monturiol; aquesta Rambla que és la millor de les rambles catalanes perquè participa de la triple virtut d’ésser irregular, desnivellada i curta, ratllada amb un sentit estricte de proporció i límit. Aquesta àgora on tots, qui més qui menys, hem anat a festejar-hi o a discutir algun dia. Don Joan va mesurar-la infinitat de vegades, de cap a cap. Va veure, sinó la plantació, la creixença, poda i el rebrot de les seves branques generoses d’ombra. I, com el bon pagès que llaura fent la creu, o sigui de tort i de través, ell va fendir-la i esbiaixar-la mil cops, sobretot els darrer anys nostàlgics i allargassats de la seva extensa vida, per anar i venir de casa seva a l’aula del Cafè Royal on tenia la seva càtedra d’ironia més constant.

Com una mena de castellà o feudal d’aquesta incomparable Rambla, perquè posseïa una mena de torre quadrada amb aires de fortalesa estantissa que se’n deia “la Portella” des d’on exercia una presidència vigilant a tres vents.

Fages, en tirallongues de dístics epigramàtics dedicats a aspectes ciutadans, n’esmenta algunes.


De casa bona i antiga,
en Fajol té una botiga.

Els teus fills són juganers?
Per joguines, en Parés.

Jove elegant, correspon
escollir el trajo a can Font.

Felicitación postal. Don Miguel Mateu, alcalde honorario de Figueras
Figueres: Brau, 2003

L’esment que en fa Fages ens serveix de breu mostra de la fascinació que l’edat mitjana, molt present en tota la seva obra, provocava en el poeta.


Puedo considerarme trucimán y faraute de la ciudad del viento y de la Rambla única, vértice de iniciativas y de fronteras, de tramontana y de contrabando de ideas, cuna del federalismo bien entendido, bilateral, sinalogmático y conmutativo. La villa real instituida por Jaime I en su carta-pobla de 1267, la predilecta de Pedro el Cerimonioso, el cual nos cuenta en su Crónica que […] mandó talar los frutales de aquellos incomparables vergeles, «llevat dels figuers per quan aquest fruit complau al senyor Rei».

En la calle de Gerona se conserva una preciosa piedra con el yelmo heráldico y una lección muy clara: «Posada del senyor rei».

Felicitación postal. Don Miguel Mateu, alcalde honorario de Figueras
Figueres: Brau, 2003

Alguns han tancat: la seva fonda Roca i l’hotel París de la Rambla, que ja hem esmentat; i la fonda Armendares i el restaurant Viarnés, ambdós a la Pujada del Castell. D’altres segueixen oferint els seus serveis, com ara l’hotel España, al carrer de la Jonquera tocant a la plaça de l’Ajuntament, propietat de Francesc –Paco– Masquef.


Figueras es un centro comercial y turístico de primer orden en trance de industrialización rápida y progresiva, que contiene los mejores hoteles hasta el punto de poder afirmar que en ningún lugar de Cataluña se puede comer o dormir mejor.

Fages relaciona el barri amb el Sabater d’Ordis, que el freqüentava; parla de les mercenàries del sexe que hi exercien i d’algun client. I evoca una finca que curiosament havia estat propietat del seu oncle capellà, Mn. Mariano Fages, de la qual, repartida amb els seus cosins paterns, el poeta en va heretar una petita part. En un altre barri, ara de Girona, el del Mercadal, hi havia l’hospici provincial.


Doncs, baldament la terra ací planera
perquè ningú se’n faci un pedestal,
veurem sorgir, potent, al Garrigal
la canya nua, pal sense bandera.

Al Garrigal la meuca i el gitano
i al passeig Nou el senyoriu dispers
sota la triple nau dels arbres verds
senten el plor estantís d’un ronc piano.

Empordanesos i forans
Figueres: Brau, 2002

En temps de Fages, el marquès de Camps hi tenia un habitatge que ocupava intermitentment; si més no, i segons el poeta, els dijous hi consumia el contingut de la carmanyola que portava quan venia a mercat.


A cada poble té un mas
i és president del nostre agre,
i tot l’any fa dijous gras
al despatx del carrer Magre.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002

Tornem a la Pujada del Castell i la baixem fins a la Placeta Alta de la Rambla; des d’aquí continuem pel carrer de Lasauca i de seguida trobem l’hotel Duran.


Gent de Dublín o d’Oran,
de l’Ebre a la vall d’Aran,
si us cal un bon restaurant,
els taxistes us duran
per totes les carreteres
tot dret a l’Hotel Duran
de la ciutat de Figueres
on, xics i grans, us diran
que bona menja us daran.

El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Figueres: Brau, 2015

Tornats a la Rambla, ara ens adreçarem a l’altra banda de Figueres, a la part sud de la vila. A mig passeig prendrem el carrer de Sant Pau, que voreja la plaça Triangular (hi ha la seu actual de l’Erato) i passa per davant de l’Institut Ramon Muntaner; al centre acadèmic van cursar-hi el batxillerat alumnes destacats, alguns amics evocats pel poeta. Salvador Dalí, Ramon Reig, Narcís Sala i d’altres discents, anaven regularment, acompanyats pel seu mestre de dibuix, el catedràtic Juan Núñez, a practicar la pintura au plein air al carrer de Tapis i més enllà, pel camí de Vilabertran.


Amb pinzells, cartera i llapis
anem pel carrer de Tapis.

Anem pel carrer de Tapis,
fent terna, amb el Ramon Reig.
No hi ha res bonic ni lleig
si ho comenta el vers i el llapis.

Fages va ingressar literàriament el Sabater d’Ordis a la clínica i literalment ell mateix algunes vegades per haver-s’hi d’operar o tractar algun altre entrebanc de salut.


I en deixondir-se entre les teranyines
de l’alba rosa amb una llum lustral
dins una cambra neta d’hospital,
hi pren per boira randes i cortines.

Entre la Dictadura i la República
Figueres: Brau, 2014

Fages en fa referència quan va ser-hi detingut el seu amic, poeta i polític Ventura Gassol.


Rere la Dictadura vingué l’època d’interinitat del govern Berenguer. Ventura Gassol, en intentar entrar sense documentació, fou detingut i conduït a la presó de Figueres. M’esqueia amb alguns amics al seu locutori quan vingué el director de l’establiment i li tornà la llibertat. D’antuvi projectàrem que se’n vindria a descansar un parell de dies a casa, però els republicans i els catalanistes, en franca efusió, ja li havien organitzat míting i sardanes. El poeta de la càlida paraula i l’encaixada germanívola ja no pertanyia als seus amics, sinó que es devia a la política.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002

També mereix l’atenció del Fages epigramista.


No et cal fer córrer la fita:
per collir arròs o enciam
fes un pou al mig del camp
i rega amb un motor Fita.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002

Des de les Fires de l’any 1960 ençà s’ha aprofitat la plaça coberta per condicionar-hi l’anomenat Certamen de la Moda, mena d’envelat per a ball i concert i, al principi, expositor de mostres diverses, entre les quals de roba.


Amb el que costa desfer
i fer cada any el Certamen,
n’hi hauria prou per refer
la tomba de Tutankamen.

Fages va cursar-hi l’ensenyament primari i va tenir com a condeixeble Joan Sutrà, restaurador de retaules romànics com ara el de la Mare de Déu de la Llet de Canapost.


Jo anava als hermanos de la Doctrina Cristiana, on, a desgrat de l’opulència de l’edifici (una fàbrica nova, de rajola vermella), tot plegat em feia l’efecte –llevat de la color dels pitets que, de blaus, s’havien tornat blancs– que les coses anaven, si fa no fa, com als Gabrielistes. No sabria recordar el nom de cap professor, ni d’aquell que era expert a clavar una mena de crusques dolorosíssimes amb els dits polze i índex, i tampoc –llevat d’en Joan Sutrà, que era més grandet, i d’en Salvador Dalí, que em seguia un curs endarrere– no recordo gaire el nom dels companys. La meva única delícia era, algun que altre matí de sol, anar-me’n a passeig fins a l’abadia de Vilabertran amb la companyia d’en Sadurní, el criat, encomanat d’acompanyar-me i de venir-me a cercar.

Les bruixes de Llers
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Fages l’esmenta en relació a un Climent, avantpassat seu, cap liberal en temps del Bienni Progressista (1854-1856).


No em restava altre remei que anar al Castell de Figueres, i declarar-me obertament contra els meus amics particulars, i exposar la meva casa i els meus béns a la venjança popular.

Ens ubiquem al peu de la torre del nord, fora murs i a tocar del fossat, per citar una de les primeres referències al castell. Apareix a la Crònica de Bernat Desclot. En enumerar les fortaleses fidels que el rei d’Aragó tenia a l’Empordà el 1285, durant la guerra amb el rei de França, anomenava, entre d’altres, Requesens:


Mas totes aquestes forces se tenien encara per lo rei d’Aragó [...] Tenien-se encara en Empordà, primerament lo castell de Rocabertí e Requesens e Carmanson e lo castell de Lers e la força de Sant Salvador; e totes aquestes forces són del comte d’Empúries e d’En Dalmau de Rocabertí, e reclamaven-se per lo rei d’Aragó.

Barcelona: Imprenta de Narcís Ramírez, 1864

L’obra de teatre en vers i en tres actes de Damas Calvet La Romeria de Recasens descriu diferents aspectes de la famosa i coneguda processó de la tramuntana, que organitzava la confraria de la puríssima sang de Figueres i que es va portar a terme fins el 1868. En un dels passatges l’autor fa referència a l’antic castell, llavors en ruïnes, apel·lant a llegendàries riqueses i tresors amagats, de l’època dels sarraïns.


− Qui ve al Castell vell?
                                  − Jo, ai!
No em recordo que ja en vinc.
No sé allí dins què m’hi tinc
que no me’n mouria mai.
N’hi ha fins per perdre-hi el senderi.
Sembla un palau encantat:
cada volta que hi he anat
m’afirma més que hi ha misteri,
i amb tal creença hi vaig encara:
hi ha una volta que em té el cor!
Que allí s’hi troba un tresor
és tan cert com fa sol ara.
Qui de baixar fos valent
seria ric de per vida.

Aquest fragment, amb projeccions romàntiques sobre les ruïnes del castell, recorda la llegenda de la cabra d’or del castell de Rocabertí, a La Jonquera. És interessant la referència al «castell vell», que ens remet a la imatge de la gran mola que existia abans de la restauració de finals de segle XIX, com es pot veure en imatges d’època.

Bonaventura Bassegoda va obtenir la flor natural en el certamen de Figueres de 1883 amb el poema “L’anada a Requesens”. La composició lloa la Muntanya de Requesens i en un fragment esmenta les ruïnes del castell.


I enrere deixarem l’alta cinglera
que mostra l’enrunat Castell feudal
i reprenent camí per la drecera
mirarem com se llança la ribera
des del bell cim d’un espadat penyal

Barcelona: Quaderns Crema, 1995

Mossèn Jacint Verdaguer, exponent de la Renaixença i del romanticisme, a la seva obra èpica Canigó, citava Requesens.


Oh mangala de ferro de don Roland!,
a qui té aqueixa espasa tu no li plaus
i esperona a sos hèroes al crit d’«avant!».
Lo castell de Cabrera los veu pujar,
com serp que s’aforesta, vers Panissars.
Dels Trofeus de Pompeio passen davall,
que, alçant entre suredes son front gegant,
lo Rosselló dominen i l’Empordà.
Rocabertí, entre penyes mal amagat,
vers Requesens l’exèrcit mira enfilar.
Allí els avets i alzines, roures i faigs
se creuen com les llances en un combat;
lo comte a colps d’espasa va obrint-se pas,
deixant-ne grans esteses ençà i enllà.
Si els moros lo vegessen destralejar,
lo colp no esperarien de sa destral.

L’escriptor jonquerenc Carles Bosch de la Trinxeria, en la seva obra Records d’un excursionista, donava notícies del castell. En el capítol titulat «Una cacera al porc senglar en els boscos que Requesens» el cita com a castell de Mirapols, referint-se a la toponímia menor del lloc on està erigit.


Sortírem del casal de Requesens a les cinc del matí, puix teníem que fer dues hores de camí per ocupar los punts designats. Feia un airet de tramuntana molt freda; el cel tot estrellat; mai havia vist el camí de San Jaume tant clar (via làctia). Cada u portava el seu dinar al sarró. Ens dirigírem cap al castell enrunat de Mirapols, antic castell feudal dels Requesens.

Del carnet de notes. L’Albera-Puig Neulós-Requesens
núm. 20
15 de de juliol de 1928

Aquest cim, el més elevat de l’Albera (1.256 metres), ha estat l’objectiu d’excursionistes d’ambdues bandes de la frontera, que han descrit l’abast de la panoràmica i la diversitat de paisatges que es divisen des de dalt.


No és estrany que homes com en G. Violet i en J. M. Pons, que s’ompliren l’ànima d’aquestes impressions i d’altres innombrables, en aquests mateixos paratges, ens obsequiessin amb uns versos curulls de dolcesa i harmonia, vessant frescor d’aires perfumats, boires rosades, cants de pastors isolats que ressonen a la llunyania, vels de nimfes i dríades, de zèfirs i faunes que embolcallen la seva meditació profunda i il·luminada [...]. Als vostres peus s’estén una plana que mai s’acaba [...]. Amb molta recança deixem aquest finestral del món, ja que cal efectuar la retirada i passem a cercar els companys que havíem deixat reposant. Junts, ens en anem a Requesens [...]. Davallem sempre amb el castell a la vista. Llàstima que no el puguem visitar, puix que es repara l’interior i han donat ordres terminants fins que estigui totalment enllestit. 


Obrim la Crònica: a les primeres paraules ja trobem una al·lusió a l’Empordà. En el pròleg, quan En Muntaner regracia a Déu i a Maria de les mercès que li han fet, li plau de dir que ell és nadiu de la vila de Peralada i ciutadà de València.

Molts anys han passat des que va néixer —En Muntaner ja en té seixanta quan això escriu― ha pres part, volenterós i ardit, en trenta-dues batalles per terra i per mar, ha combatut amb tota mena d’enemics, ha donat prudents consells a reis i a prínceps, ha governat assenyadament pobles llunyans, ha intervingut en delicats afers diplomàtics… però ell per això no oblida el lloc on va rebre la primera carícia de la llum ―aquesta dolça llum del cel empordanès.


És molt convenient que, entre tots els altres homes del món, jo, Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada i ciutadà de València, doni molt les gràcies a nostre senyor Déu i a la Verge, la nostra senyora santa Maria, i a tota la cort celestial, per totes les gràcies i mercès que m’ha concedit, pels molts perills en què m’he trobat i que he pogut superar, com ara les trenta-dues batalles per mar i per terra en què he participat, o els nombrosos empresonaments i turments que he patit en la meva pròpia carn en totes les guerres en què he lluitat, o les nombroses persecucions que he sofert, tant a causa de les meves riqueses com per altres raons, com podreu escoltar més endavant en el relat dels fets que han tingut lloc en el meu temps.

Segurament jo m’hauria pogut estar d’explicar totes aquestes coses, però en realitat convé que ho expliqui, sobretot perquè vull que cadascú entengui que ningú no podria haver escapat de tots els perills en què m’he trobat sense l’ajuda i la protecció de Déu i de la seva beneita mare. Per tot plegat vull que sapigueu que quan jo vaig sortir de la vila de Peralada encara no havia fet onze anys, i quan jo vaig començar i vaig escriure aquest llibre ja en tenia, gràcies a Déu, seixanta. I també vull que sapigueu que el vaig començar el dia quinze de maig de l’any de l’encarnació de Nostre Senyor Déu Jesucrist mil tres-cents i vint-i-cinc.


No era pas una creació de la fantasia d’En Muntaner aquesta dona valenta: ell la coneixia prou bé i va recordar-la tota la vida. Tenia obrador de mercaderia —per això li deien Na Mercadera― i un hort, en el qual, un dia, mentre anava a collir cols ―feina que no sembla gaire èpica— va acomplir la proesa, digna d’ésser cantada en un romanç o en una Cançó de Rotllà, de desarmar ella tota sola i vèncer sense ajut aliè un cavaller francès. En veure la seva vila amenaçada per la host de Felip l’Ardit, sobtadament s’arbora d’un insospitat heroisme, assolint —totes les proporcions guardades— la senzilla grandesa d’una Joana d’Arc.

El foc que ens afina
Girona: Universitat de Girona i Curbet & Marquès, 1993

Josep Maria Nadal, el primer rector de la Universitat de Girona i un dels impulsors de la recuperació d’aquest edifici, ens explica un fragment del passat d’aquestes pedres.


En aquest convent, fundat per fra Berenguer de Castellbisbal i Arnald de Segarra l’any 1253, s’hi han escrit pàgines destacades del nostre país. Hi ha hagut sermons i arengues àmpliament documentades, ha estat seu de personatges singulars i controvertits i també ha vist l’enaltiment de l’esforç i la meditació com a eines d’accés al coneixement.

Ara, amb la rehabilitació que fuig de criteris arqueològics i que, tot i mantenir-ne l’esperit, renova el fons i la forma del conjunt, ha de ser també fornal on el foc afini les dèries intel·lectuals dels qui l’habiten.

Barcelona: Institut del Teatre - Diputació de Barcelona., 1995

Jordi Sala és professor de literatura i dramaturg. En una de les seves obres hi podem llegir una anècdota que podria passar ben bé aquí.


SERGI: “Carpe diem”. Un missatge clàssic i universal, dels que no moren mai. On te la vas comprar?
AGNÈS: En una botiga de Pals. Necessitava una samarreta, i aquesta anava tirada de preu. (Silenci breu). O sigui que el freqüentes molt, El Got.
SERGI: Psè. Quan toca metafísica, sobretot.
AGNÈS: Què?
SERGI: Dic que quan toca classe de metafísica. En Martínez és un malson. Un vell decrèpit. Un avorriment, un fàstic. No el suporto. Només parla de coses... intangibles. És clar que això és la metafísica, diu. Diu ell. Jo què sé. Ell sí que és metafísic, és com una essència immutable, ha, ha. No canvia mai de to de veu. Quina llauna. Si ell és la metafísica, la metafísica és una cosa vella, antiga, arcaica... decrèpita. Sí, decrèpita.
AGNÈS: Et deia que si hi vas molt, al Got.
SERGI: Ja, sí, sobretot durant l’hora de metafísica. M’agrada més El Got que no pas la metafísica que explica en Martínez. Està prou bé, El Got: la cervesa és molt bona. Ah, i a més a més, al Got, en Martínez no hi és mai. Vaja, jo no me l’hi he trobat mai. Un dia, recordo que en Martínez va preguntar a classe (AGNÈS sospira): què és una cervesa? Sí, sí, de debò, va preguntar ¿que és una cervesa? I després va matisar (fingint una veu ronca) “Quiero decir” (parla en castellà) “qué es conceptualmente una cerveza?” Tota una classe parlant de cervesa. Que si els anglesos en diuen beer, però també tenen la ale, que és la cervesa negra (per cert, que a mi no m’agrada gens, la cervesa negra), i encara en tenen de més tipus: la lager, la bitter, la mild, jo què sé. I que això era una prova que per als anglesos el concepte de cervesa havia de ser necessàriament diferent del nostre, perquè la seva experiència del que és una cervesa també és diferent de la nostra. I que per tant també ho havia de ser l’ens, el concepte, perquè cap concepte no recolza pas en el buit, no et pensis, sinó que és una generalització que fem a partir del nostre coneixement de totes les cerveses del món.

Ens trobem just en una de les aules més utilitzades d’aquesta facultat. Aquí s’hi han pronunciat classes magistrals, conferències, seminaris... però la gent que la veu la recorda sobretot pel rodatge de la pel·lícula Soldados de Salamina. Javier Cercas és professor d’aquesta facultat, n’havia estat alumne i, com tots sabeu, és l’autor d’aquesta novel·la. A l’adaptació cinematogràfica es va canviar la redacció d’un diari per les aules i passadissos de la nostra facultat. Per això llegim un fragment d’una altra novel·la de l’autor on reflecteix l’ambient universitari:


Por un incomprensible descuido, en junio yo había olvidado acudir a uno de los exámenes finales, y sólo la intervención de Marcelo logró aplacar la irritación de la decana y las protestas de los estudiantes, que finalmente, después de largas y complicadas negociaciones, accedieron a fijar otro día para el examen.

Innocenci, l’alter ego de l’escriptor Prudenci Bertrana, autor de la famosa novel·la Josafat, ambientada justament aquí a davant, a la Catedral, fa una panoràmica que s’ajusta perfectament a allò que ara mateix estem veient.


En ocasions resseguia la ciutat alta. Els indrets preferits eren la plaça de Sant Domènec, on el grandiós convent del mateix nom –avui convertit en caserna–, a desgrat de tota mena d’atiaments irracionals, encara ofereix una bella perspectiva.
Acabà d’ennoblir aquest paratge l’edifici de l’antiga Universitat gironina, vulgarment anomenat “Les Àguiles”; quatre parets desmantellades en un racó de les quals, suprimides les “boles” d’estricnina, hi havia, llavors, el dipòsit dels gossos recollits pels llancers del Municipi en ímprobes caceres.
[...]
Innocenci, de tant en tant, variava de ruta, s’endinsava pels barris baixos. Allí, l’aspecte noble, auster i heroic que tenen els edificis i les places i els carrers dels voltants de la Seu i de Sant Domènec, desapareix.

El mural de Sant Domènec
Girona: Universitat de Girona i Curbet & Marquès, 1993

Un dels emblemes de la Universitat és aquest mural. Narcís Comadira, escriptor i artista, ens explica el significat de les seves pinzellades.


El mural faria memòria de sant Dalmau Moner, i la moral aniria pel camí de proposar-lo com a exemple d’alumnes i professors, no tant pel fet que hagués renunciat a les seves obligacions com pel fet d’haver entès que sense una feina dura amb ell mateix no hi havia possibilitat de cap mena. La moral del mural aniria, doncs, en el sentit de proclamar la feina amagada, intensa i ascètica com a condició necessària per forjar una personalitat intel·lectual sòlida i generosa. Eficaç.
[...]
Va ser llavors quan se’m va acudir aquell vers –d’altra banda tan conegut– de Dante:
Poi s’ascose nel foco che li affina. Dante no l’aplica pas a cap sant, sinó a Arnaut Daniel, il miglior fabbro, sí, però no pas per això lliure de passar pel purgatori. Tot lligava amb la meva moral. M’agradava que el vers fos de Dante, un poeta contemporani de Giotto i de la fundació del nostre convent i de sant Dalmau Moner, i que fos dedicat a Arnaut Daniel, un poeta provençal, l’únic que a la Commedia parla una llengua que no sigui el toscà. Per què no podia aplicar-lo a sant Dalmau Moner?

Girona, entre el record i la gratitud
núm. 231 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2005

Dins de la Sala de Graus, l’escriptora figuerenca Montserrat Vayreda va oferir a la Facultat de Lletres aquest poema durant el discurs que va pronunciar quan se la va distingir amb la Distinció al Mèrit Cultural l’any 2005.


He escrit el que ara us llegeixo per no entrebancar-me amb una improvisació. Ho faig apuntalant-me en la vellesa que els anys em regalen. Per acabar, vull dedicar a tots els que m’escolten una estrofa amb la qual poso punt final a la meva intervenció. Diu així:

            En acabar-se els mots
            convoco l’harmonis
            que suri, en el meu nom,
                                /damunt de tots
            els que em feu companyia
            i us deixo un lleu polsim de poesia.

Lliço inaugural curs 1999-2000, Universitat de Girona, 1999

Per fer un petit tast de qui era i com escrivia aquesta autora us deixem en mans de l’escriptor Valentí Puig i de la mateixa escriptora.


Personalitats intel·lectuals com Maria Àngels Anglada fan impensable demanar-se si la civilització hereva de Grècia i Roma pot sobreviure al segle XX. En el passat, quan només perdurava el paisatge de la foscor, la civilització va sobreviure. Imaginem la caiguda d’Atenes, l’arribada del bàrbars a la Roma cristiana, la prepotència dels senyors feudals o les ominoses premonicions de la fi del mil·lenni. Imaginem la pesta i les apostasies, l’Europa devastada per la guerra dels Trenta Anys. Acostem-nos al segle de la megamort, amb l’Holocaust i el Gulag. Sabem per quines raons la civilització és fràgil però encara no hem aclarit d’on treu la capacitat de resistir a la seva pròpia barbàrie.

El poeta i professor de filosofia d’aquesta Facultat Antoni Defez en fa un poema relacionant els ginkgos d’un carrer de Girona amb el poema que Goethe va escriure al ginkgo que tenia al seu jardí:


FRAGMENTARIS

                         No perceps en els meus cants
                         que sóc doble, que sóc u?
                           J.W.Goethe      

      Ahir, quan era fosc,
després que parlàrem tant, després
de tant lluitar amb els mots,
andarec, errabund,
vaig arribar –era la meua sort–
a un desconegut passeig de ginkgos biloba,
prehistòrics, joves,
semblants al de Goethe...

Què podria dir-vos de la meua sorpresa,
del meu estupor, del delit?

Fou davallant el carrer dels arbres negres:
la vorera dels xops, dels pissards,
l’ombra dels garrofers bords
                   o de l’amor.

Si hi anàreu, com jo,
podríeu sentir també que sou u i dobles,
indefugiblement fragmentaris. 

La correspondència enviada pel rei Joan I, i redactada per Bernat Metge, mostra la proximitat que hi havia entre tots dos personatges, i les habilitats lingüístiques i literàries que posseïa el nostre autor. Metge va redactar lletres de gran responsabilitat política, i alhora cartes sobre qüestions del tot banals, com aquesta, redactada l'any 1406, en què Martí l’Humà, al servei del qual Metge també va estar, agraïa a Bernat Calopa uns ventalls que li havia tramès:


Lo Rei. En Bernat Calopa: vostra lletra havem reebuda ensems amb dos ventalls que ens havets trameses, los quals agraïm molt, jassia que els nos havets trameses un poc tard; però encara hi ha a passar prou temps per servir, majorment en aquesta ciutat, en què dura molt la calor. […] Los dits ventalls que ens havets trameses, volríem saber si els havets fet batejar a flum Jordà o embalsamats per conservar llur joventut, o si els havets trets enguany al ros de Sant Joan, car tan bells són que desig havem que, servint a nós contínuament, per antiguitat no perissen. Dada a València, sots nostre segell secret, a vint-e-un dies de setembre de l’any 1406. Rex Martinus.
Dominus Rex mandavit mihi Bernardo Medici.

Barcelona: Edicions 62, 1995

Gràcies a la Crònica de Pere el Cerimoniós, que explica una anada a Perpinyà, podem reviure amb detall una escena d’aquest ambient cortesà ric i fastuós:


Dimecres, a vint-e-dos de desembre propdit, nós estant en Perpinyà, vénc la reina Dona Maria, muller nostra, amb les infantes Na Constança e Na Jo-ana, filles nostres, de les parts de Barcelona, a nós, a Perpinyà, on fou rebuda amb molt gran e molt honrada festa e solemnitat que en feren los prohòmens de la vila, e tots los oficis e generalment tota la gent, de moltes vestidures que es feren de seda e moltes ballades e moltes alegries. E, aprés vespres, muntaren les ballades al pati del castell e mesclaren danses de moltes maneres, e nós haguem-ne gran plaer e davallam a ballar amb ells en la dansa mescla-da, e hagren-ne molt gran goig e plaer. E, aprés que haguem dansat amb ells, fou vespre, e fem portar vi e confits e beguem e menjam ab los balladors; dels confits donam a ells e, puis, lleixam-los en lo pati, muntam-nos a la cambra, e tots anaren-se’n a llurs albergs.

Volum I
Barcelona: Editorial Barcino, 1932

L’Església havia trobat en la veu dels predicadors un instrument utilíssim per difondre la fe cristiana. I entre aquests predicadors, sant Vicent Ferrer, contemporani de Metge, es va convertir en un dels més apreciats per les masses. Tot i que era un gran intel·lectual, sant Vicent sabia connectar amb el poble senzill i fer-se’l seu.

Ho feia, per exemple, introduint en els seus sermons recursos propis del llenguatge col·loquial i tota mena de referències a la vida quotidiana del seu auditori.


«Lo segon aparellament que los apòstols feren per rebre lo Sant Esperit, és imminència espiritual (vol dir oració, mes jo dic imminència espiritual), no solament parlant de boca Pater noster, així com vosaltres, quan feu oració, e com quan vos vestiu e preneu la camisa per lo matí, “Pater noster” a la una mànega, e “xa xa xa, Marieta, posa l’olla, Pater noster” (oh, que bella oració!), e quan vos botonau “Aue Maria, eee!, gratia plena, xa xa xa”. No val res! [...] No valen, res aitampoc, Aristòtil, Plató, Dante. Les mies paraules escalfen quan són dignament dites e posades, e nosaltres ara tot lo contrari: bon Virgili, que jau enmig d’infern, Ovidi, Dante, poetes! Les doctrines dels poetes donen plaer a les orelles per les cadències que fan als sermons. Rimats preïquen ara, mes no toquen el cor. Per què? Car mai isqueren de la dolçor de paradís, la qual los filòsofs no pogueren entrar, sinó solament les coses que són dejús lo cel.

 


Els moralistes havien vist en la literatura un doble perill. D'una banda, els clàssics, els poetes pagans, explicaven ficcions que sovint eren incomptaibles amb la moral cristiana. De l'altra, els trobadors i poetes romànics, presents en l'ambient cortesà, plantejaven situacions no gens edificants: adulteris, guerres i mentides interessades. 

Malgrat les prevencions dels moralistes, Bernat Metge no s'està d'emprar en les seves obres les fonts que rebutgen, en un procés que el duu a participar en l'elaboració d'una cultura pròpia dels laics, diferent de la clerical. La seva producció el mostra ben atent als corrents contemporanis i a la literatura de moda llavors a Europa, en què la recuperació dels models llatins, seguint l'exemple de Petrarca, tenia un paper ben important. 

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

A Lo somni, Bernat exposa dubtes profunds i persistents sobre la possibilitat que l’ànima humana sobrevisqui a la mort del cos. Ho afirma taxativament  davant de l’esperit del difunt Joan I, que se li ha aparegut en somnis. El rei, a l’obra, hi adopta el paper de defensor de l’ortodòxia doctrinal cristiana. Ho podem llegir en el diàleg que sostenen, narrat en primera persona per Bernat:


[Joan:] —Noresmenys, bé saps tu que moltes coses creu hom que no pot veure.
[Bernat:] —Ver és —diguí jo—, mes no els tenc per savis aquells qui n’usen. Ço que veig crec, e del pus no cur.
—Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?
—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.
—E què seràs?
—No res.
—Doncs, no res eres abans que fosses engenrat?
—Així ho crec —diguí jo.
—E per què ho creus?
—Per tal com cascun jorn veig que la dona, per l’ajustament de l’hom, se fa prenys, e d’abans no ho era; e puis pareix alguna creatura, la qual de no ésser ve a ésser.
—Hoc, mes —dix ell— ço que tu has vist en altres no ho has vist en tu mateix. Emperò, digues-me si et recorda què eres abans que fosses engenrat.
—A mi —diguí jo— no em recorda ni són cert què era, car no ho viu; mes ben crec que no era res, car hom són així com los altres e cové que seguesca llurs petjades.
—Doncs —dix ell—, tu creus ço que no has vist.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999


Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi (segons que despuis clarament a llur vergonya s’és demostrat), mes per sola iniquitat que m’havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mes sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens desp­ullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mes en aquella que malalts o famejants­ solen dormir.

Les noves dependències, que es recolzaven a banda i banda de l’angle sud de la muralla romana, eren molt més àmplies i còmodes i disposaven, fins i tot, d’un jardí-zoològic per a l’entreteniment de la família reial, especialment del rei Joan I, conegut com el Caçador. No devia ser gaire diferent del que se’ns descriu al capítol 55 del Tirant lo Blanc:


En les espatlles de la roca havia un jardí molt ben arborat, on el rei molt sovint entrava per deport, perquè era molt delitós, e en aquest hort havia una porta que entrava en un gran parc on hi havia diverses natures d’animals salvatges, ço és, onços, cervos, cabirols, porcs salvatges, e de totes altres bèsties de mont, que lo rei hi havia fetes posar per son delit, perquè prenia molt gran delit de veure-les; e tenia-hi moltes tendes parades, que paria fos un real.

 



Però la monarquia catalana no disposava de tresor suficient per mantenir ni les seves polítiques, ni la cort, ni tan sols el tren de vida que duia la mateixa casa reial. El rei es veia en la necessitat d'endeutar-se i de demanar préstecs un cop i un altre a les taules de canvi, els bancs de l'època. Com s'ha dit, Metge cobrava, a més del seu sou, pel seu càrrec, donacions extraordinàries del rei o del seu entorn; ell i altres estrets col·laboradors de la casa reial, doncs, depenien d'aquest circuit de finançament insostenible.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

A final del segle XIV, en un context internacional econòmicament complicat, el ritme de vida de la cort, el luxe excessiu i un sistema basat en cicles de préstecs inacabables, van desencadenar una profunda crisi econòmica. El resultat de la crisi va ser la fallida del sistema. A Lo somni el rei Joan I reconeixia a Bernat els seus gustos cars i els seus vicis mundans, i també la penitència que per això havia de sostenir al purgatori:


Per tal com jo m’adelitava molt en caçar, nostre senyor Déu ha ordonat que aquests falcons, astors e cans que em veus anar entorn, criden e udolen fort agrament d’hora en hora davant mi; e per tal com jo trobava gran plaer en xandres i ministrers, aquest hom qui té la rota entre les mans amb molta discordança me fa denant sons desplasents e llunyants de bon temps e mesura, e finalment, de tota melodia. Per l’encercar com poguera saber algunes coses esdevenidores, segons que dessús he dit, ha mes en ma companyia aquest hom vell, qui incessantment me redueix a memòria tots quants desplaers jamai haguí, faent-me retrets de la vanitat que jo seguí, e dient-me: «Per les coses esdevenidores que volies saber, nostre senyor Déu vol que records les passades, per tal que et sien ocasió de dolor e pena, car per ta culpa mereixies infern.

Bernat Metge, amb la mort del rei Joan el 1396 en circumstàncies estranyes, i el seu processament, va ser apartat dels seus càrrecs al servei de la monarquia. Tot i així, tres anys després, el rei Martí l’Humà, germà i successor de Joan, es va interessar per una obra que Metge havia escrit. Mitjançant Ramon Savall, conseller de Barcelona i amic de l’antic secretari de Joan I, el rei Martí s’havia assabentat de la redacció de Lo somni. Per aquest motiu li va adreçar una carta, datada el 28 d’abril de 1399:


Lo Rei. Sapiats que el feel En Ramon Savall nos ha recitada l’obra que vós havets feta d’un somni e d’algunes altres coses, e hauríem plaer que la veéssem; per què us manam e us pregam que al pus prest que porets, nos en trametats transllat, e farets-nos-en servei. Dada en Saragossa, sots nostre segell menor, a 28 d’abril de l’any de Nostre Senyor 1399.

      Rex Martinus.
      Dirigitur Bernardo Medici.

Procés contra els consellers, domèstics i curials de Joan I, entre ells Bernat Metge
Núm. 27 (1957-1958)
1958

El rei Joan I va morir, com ja s’ha dit, en circumstàncies estranyes, fet que el patriciat de les grans ciutats va aprofitar per fer empresonar bona part de l’elit dirigent del país i acusar de greus crims i traïcions els seus integrants. Ho llegim a les actes del procés incoat contra ells:


Com a fills d’iniquitats e perdició, reprensió divinal e correcció humanal no tements, tots e molts o algun d’ells han perpetrats greus e enormes crims e delictes. Contra feeltat, reverència e subjecció deguda al dit senyor e preeminència d’aquell, e contra sagraments e homenatges per ells fets e prestats, han malvadament, dolosa, maquinosa e falsa consellats moltes e diverses vegades los dits senyor e senyora. Han fet diverses tractaments amb capitans e gents d’armes estranyes per entrar en los regnes e terres del dit senyor per damnificar aquells. Molts d’ells prenien indistintament corrupcions e subornacions per retardar o espatxar sentències e signar o fer signar lletres o altres provisions, així justes com injustes. E han immensament e inefable com a llops robats [...] per acolorades, fictes, exquisites, falses e nefandes maneres.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

El personatge de Bernat, que ha acceptat —si més no aparentment— la immortalitat de l’ànima, es mostra més reticent a assumir els plantejaments morals, no pas doctrinals, que els seus interlocutors li plantegen. I és que Bernat, identificat emocionalment amb la història d’amor que narra Orfeu, es nega a renunciar a l’amor i a la centralitat que té a la seva vida. Aquesta persistència, aquest gaudi en l’amor, li és retret per Tirèsies, que, prenent el paper de moralista rígid, a l’estil d’un sant Vicent Ferrer, s’esforça a desenganyar-lo:


Lo meu ofici no és dir plasenteries ni llagots, sinó desenganyar. Tot lo delit que trobes en les paraules d’Orfeu és com ha parlat d’amor, e són verí a la passió del teu coratge, torbat per aquella.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Metge, coneixedor de les intrigues i dinàmiques del poder, ja havia previst aquest desenllaç a la seva obra. Sobre el seu propi futur professional, fa dir el següent a l’esperit de Joan I:


Car si a mi has perdut, qui era ton senyor, tan bo o millor l’has cobrat. Ell te gitarà, a ta honor, de la presó en què ést e no soferrà que et sia fet tort; car fort és just e virtuós e coneixerà tost la mala intenció dels teus perseguidors, jatsia que, per comportar aquells per raó de la sua novella senyoria, no t’espatxarà tan tost com tu volries e mereis per justícia. Puis, si el serveis, te’n sabrà ben remunerar. Però a tu no te’n cal fer grans noves, car bé el coneis.

Viaje sentimental
núm. 41
03 de de juny de 1939

Per iniciar el recorregut podem situar-nos a la plaça de davant del temple, de cara a la façana, i evocar aquella vila fundada pels descendents dels fugitius d’Empúries pel risc que corrien cada vegada que eren atacats per mar; aquella vila que anaren bastint sobre el turonet que emergia enmig dels aiguamolls que llavors i fins al segle XVIII ocupaven la plana empordanesa fins a Figueres, on el barri més baix encara porta el nom de l’Aigüeta. Els aiguamoixos protegirien Castelló puix que les arenes movedisses obstaculitzaven tot aquell –i majorment un exèrcit– que s’hi volgués acostar i no en conegués els camins incerts.


La enorme mole catedralicia de Castelló de Ampurias, su extenso y inexplicablemente abandonado Palacio de los Condes, lo que resta del recinto amurallado y el portal de la Gallarda, que todavía se mantiene, la antigua curia, la estilizada casa Grau, el puente viejo de los siete arcos desiguales, la antigua Lonja en trance de caprichosa restauración, etc., proceden de la cantera abandonada de Vilacolum...

La triple mitra
núm. 30416
20 de de març de 1964


Territorialmente la jurisdicción correspondería luego al conde de Ampurias, que nunca renunció a tener un obispado propio dentro de sus límites, y ello explica la construcción de una hermosa, absurda y gigantesca Seo, obra de la segunda dinastía, en su villa residencial, Castelló de Ampurias, como condición preliminar impuesta por el pontífice.


Castelló té meravelles
que no oblida qui les veu:
el Portal de la Gallarda,
la Catedral i el Pont Vell.

Girona: Diputació de Girona, 2009


La relació que mantenia [Enric de Climent] amb alguns agustins i dominics exclaustrats –que amb raó o sense eren més aviat bescantats per la clerecia secular- amb els quals es plaïa de parlar de filosofia, i més que res les idees liberals que professava i que també li havien valgut, en 1811, la glòria de l’exili, li havien fet en aquesta vila encara medieval de Castelló d’Empúries una aurèola de volterià.

La alegría de la fiesta mayor
03 de de setembre de 1952


Este año no estuve en la Plaça dels Hòmens de Castelló, a la hora de las sardanas, cuando se estrenó, de seguro alguna maravillosa sardana del maestro Blanch, el gran fiscornista...

Seguint en el mateix sentit i tombant cap a la dreta, en temps passats hi havia hagut els bordells de la vila.


Tinc un acord de Càrites i Fúries,
la bruixa a Llers, la fada al Canigó
i dones d’aigua –Roses i Montgó–.
Tinc un castell roquís a Quermançó
i tres bordells a Castelló d’Empúries.

Fages fou membre vitalici de la junta i sembla que sovint no era convocat pel rector Mn. Salvador Pagès Tubert a les reunions.


Senyor rector, una pregunta:
-Si el poeta de Climent
no és convocat a la junta,
ja li ha fet expedient?

La llei de beneficència
i el reglament d’en Toribi
no permet que afluixi o tibi
segons la conveniència.

Si un vocal és antipàtic
i és, per mal fat, vitalici,
i vostè és tan democràtic.

Girona: Diputació de Girona, 2009

Però, per damunt de tot, és la raó de ser del tarannà dels seus vilatans, forjat al llarg de la història, en la seva quotidianitat:


-Només tu pots salvar-nos, Enric-, li deia, passejant vora els terraplens de la Muga nova, la Muga vella o la Mugueta. Perquè per als habitants d'aquest vell racó, la cosa més difícil és caminar mitja hora en una mateixa direcció sense travessar les aigües vives o mortes d'aquest riu, casolà com un déu familiar, que després d'acotar-se sota les set arcades desiguals del pont, es migparteix en braços i estanys, llacunes i aiguamolls, entre els quals, els conreus, l'herba i el bestiar es barregen en una mateixa concepció luxuriant del paisatge. Cenyint la muralla, darrere mateix de casa en Climent, el rec del Molí trascola les seves aigües, vivificant les hortes parcel·lades, i s'aboca altra vegada als bassiols del riu, es filtra en el sorral i reneix més avall en gorgues on el fons no es troba i el peix no s'acaba.

Per aprofitar l’aigua de la Muga el marquès de Sant Mori féu bastir una mena de resclosa que anomenaven la mina. Ramon, que era un dels germans Fontcuberta, freqüentava sovint el Lamoga, un cabaret barceloní.


L’arròs posa fulla groga
perquè la mina s’eixuga,
en Ramon se’n va a Lamoga
i el marquès se’n va a la Muga.

Per poder regar la closa
el marquès té, sota el riu,
amagada una resclosa,
però el Rescloser se’n riu.

En el centenario del padre Ramon Ruiz-Amado, S. J.
núm. 29431
19 de de gener de 1961

Seguim pel carrer dels Jueus, passem per la Farinera i, davant d'un aparcament, trobem el rentador, el rec del Molí i, no gaire lluny, el Portal de la Gallarda.


[El besavi del poeta] Dicho señor se afincó en el Ampurdán y fue alcalde de Gerona y Castelló de Ampurias, donde un lavadero público con aires de piscina italiana ha dejado testimonio de su cultura y buen gusto.

Barcelona: Publicacions de La Revista-Impremta Atlés, 1928

Serà l'escenari tràgic de la llegenda del Bruel, que Fages de Climent portarà al clímax en el seu poema dramàtic homònim:


[Joana]... Deixem aquest paratge!
Per sempre més, deixem aquest cortal
i aquestes aigües mortes,
i anem a la ventura
seguint tots els camins fins on puguem
trobar una pau més franca i més segura
que aquesta pobra barca i aquest rem.


Vent gris, escuma verda i aiguablava,
sorres d'or i madeixa que s'arruga
als triforis maragda de la Muga,
laberíntics canals d'Empuriabrava!

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Descriu l’arribada d’una amiga.


He decidit anar a l’estació, a esperar l’amiga que ve a passar uns quants dies a l’Empordà, amb centre d’excursions a Figueres. Podria trobar sola, ja ho sé, la meva casa, al carrer de la Muralla, al centre antic de la ciutat. No és que el camí sigui perdedor, tot i que conec persones que han fet marrades i giragonses. És agradable i càlid, però, el fet de trobar un rostre i una veu amiga quan baixes del tren.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


Els cedres no necessiten la primavera per lluir el brancatge fullós: sí que els cal, en canvi, als plàtans del jardí de fora, el jardí de l’estació, refugi de pardals, i, ai!, d’estornells en altres èpoques de l’any. Ara les amples fulles llueixen el verd més ingenu, potser envejat per les alzines de la plaça Coberta, que trobarem aviat.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


Avui, però, quan hem arribat a la plaça amb la meva amiga Maria –molt matinera– l’indret es troba bullent d’activitat. Com que ella, avesada a anar pel món, du molt poc equipatge, tot dintre de la seva «bossa màgica», ens hem aturat un xic a badoquejar davant de les parades de fruites, ara que les taronges s’ajunten amb les primeres maduixes, i que les verdures de primavera del país acaramullen els seus verds mengívols, a prop de tots els colors de les flors.

El següent text mostra la força de la passió de l’escriptora per l’estudi de la història familiar i de les qüestions genealògiques.


La família del meu marit, Jordi Geli, és empordanesa d’ençà dels temps més reculats, documentada des del segle XIII. També jo, que sóc vigatana i figuerenca, perquè no renuncio de cap manera a la meva ciutat natal, tinc a la família antecedents de l’Empordà. A l’arbre de la meva mare, aquí present, trobo una pubilla de casa seva, Arcàngela Canal, casada el 1687 amb Rafel Pagès i Claret, un fadristern de Castelló d’Empúries, que va a viure a Vic i esdevé el cap de Casa Canal.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


També s’ha adonat, [la seva amiga Maria] observadora com és, d’alguns detalls de motllures o esgrafiats: li han fet molta gràcia uns dracs, un xic esvaïts, que ha entrellucat en una casa de la Plaça de la Palmera, on jo li feia admirar, sota l’esveltíssim arbre, el bronze de Claude Collet. Retalls, fragments de l’equilibri urbanístic que havia tingut la ciutat, en gran part gràcies a l’empremta de l’arquitecte Roca i Bros, primer, i més endavant pel mesurat i elegant modernisme d’Azemar.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


El Menestral, [...] té el gruix de les seves activitats dintre els murs del seu gran i bell edifici modernista, que sempre fretura restauracions. Ja en entrar al vestíbul, ensopegueu amb una exposició o altra: Figueres és ciutat d’artistes. I el Casino és un viver de grups i cenacles culturals, que no puc enumerar: escola de música, centre excursionista, la Societat Atenea, experta en cicles de conferències i presentacions de llibres, atenta als batecs del món, oberta a les iniciatives a favor dels drets humans... Sovint, quan pujo la gran escala que s’enfila a la planta de dalt, escolto músics que assagen o infants que hi aprenen el piano, la flauta, el violí... alhora sento el brogit dels que volen esdevenir sardanistes consumats, mentre comencen a entrar els membres de la Funcional Teatre per anar posant a punt la seva obra anual.

En els barris nous que han ampliat, a migdia, a nord, a ponent, el teixit urbà de la ciutat, també hi trobaríem un ventall d’activitats diverses. Em queden, però, més allunyats: és només per aquesta raó, es pot dir de veïnatge, que he centrat l’estampa entorn d’una entitat de nom tan ple de reminiscències com el Casino Menestral.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

No hi ha textos que parlin de la casa de ciutat de l’escriptora, però sí del terrat, des d'on es pot gaudir del panorama del centre de Figueres, amb teulades i campanars. Es tracta d'una vista diferent de la que es té des de dalt del mirador de Can Moragues de Vilasirvent/Vilamacolum. El punt de mirada i el lloc són diferents, però sempre es pot dominar una petita part de la plana de l’Empordà.


– Tens una vista esplèndida!
M’ho diu en ser a dalt del terrat –on no pujo gaire sovint–, un cop hem pres un segon esmorzar. Sí, volia ensenyar-li la ciutat des d’enlaire: la graciosa i ara ja familiar unió de les siluetes del campanar de Sant Pere i de la bella cúpula del Museu Dalí, però també les muntanyes que, més a prop o més lluny, volten en part la nostra plana, deixant obert l’arc blavís de la badia de Roses. El mar, però, no el veiem prou clar, des del terrat de casa: ja ens hi acostarem, a respirar el seu alè salobre. En canvi, com que ahir va respirar fort la tramuntana, en l’aire clar, nítid, es retallen totes les serralades.

El combat per la llengua
núm. 66
23 de de maig de 1978

Els següents fragments d’articles d’opinió apareguts al llarg dels anys mostren la vessant periodística de Maria Àngels Anglada, vinculada a la defensa de la llengua, sobretot en els anys del postfranquisme, quan s'estaven posant les bases d'un nou tipus d'ensenyament a Catalunya.


En els darrers dies s’han multiplicat en els diaris i revistes els comunicats de grups de professors, partits polítics i altres entitats sobre la necessitat d’arribar a l’ensenyament normal de la llengua catalana a les escoles i als instituts. [...] No cal ser «alarmista» per observar el progressiu embordeïment de la nostra llengua: els calcs constants, els calcs d’aproximació, l’empobriment del vocabulari, i fins i tot la confusió fonètica, molt més greu.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


Avui, un límpid i encara càlid diumenge d’octubre, la Rambla és plena de parades força diverses entre elles. El Casino Menestral –una de les entitats associatives veteranes, com la Societat Coral Erato– hi organitza la Fira del Col·leccionisme. No és pas tan coneguda ni multitudinària com la dedicada al dibuix i a la pintura, a la primavera, però no es pot negar que té un èxit considerable. Aquesta secta, en general no tan sols inofensiva, sinó benèfica, la dels col·leccionistes, es va acaramullant davant dels segells, les monedes velles i noves, els llibres, les sèries de programes de cinema... Molts museus, penso, ara públics, han nascut de la passió d’un col·leccionista lúcid i generós.

M’aturo davant d’unes capses on s’arrengleren, en bon ordre, postals antigues. Per motius familiars, en cerco de Ripoll i de la vall de Ribes. Trobo una amiga, vigatana de naixença com jo, que m’ensenya, feliç la seva troballa:

– Mira, Àngels, quina postal he comprat! Què te’n sembla?

Miro atentament la vella fotografia, de color sèpia, de la casa natal de l’amiga: la bellíssima façana esgrafiada de la Casa Comella.

– És la millor adquisició que podies fer!

En canvi, avui a penes hi ha mostra dels brocanters ni dels antiquaris, que paren els seus objectes i els seus mobles cada primer de mes, a la plaça del Gra.

Romanyà
núm. 175 (març-abril)
Girona: Diputació de Girona, 1996


Les Gavarres, fa tres o quatre anys, van ser per a mi un descobriment. Feia molt de temps un metge va dir-me que per acabar amb la meva anèmia havia de passar una temporada a la muntanya. I vaig pensar: On és la muntanya? Què s’ha de fer per anar a la muntanya? I em vaig quedar quieta a casa perquè els problemes m’esgarrifen i anar a la muntanya equivalia un problema. Però en refer amistat amb unes amigues d’anys vaig ser invitada a passar uns dies a casa seva a Romanyà de la Selva. […] Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.

Romanyà
núm. 175 (març-abril)
Girona: Diputació de Girona, 1996


Com per art d’encantament, em vaig trobar al bell mig de moltes muntanyes d’alzines, a dintre d’un xalet situat a vora del dolmen de Romanyà.


I aleshores vindrà el jardiner de ‘Jardí vora el mar’ i em dirà tot passejant pels camins del cel: ‘A la paret més alta, ¿què vol que li planti, bugainvíl·lies o glicines?’ I jo li diré: ‘No sigui tan innocent… ¿no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?’

La Garrotxa d’Empordà
Girona: Diputació de Girona, 2003


És molt probable que Besalú sigui la vila que, amb diferència, més lletra impresa ha generat durant els segles XIX i XX. Es tracta, tanmateix, d'una literatura erudita, de caràcter històric i arqueològic, que s'ha imposat clarament a la ficció. La important sèrie de volums que Xavier Montsalvatge i Fosas va dedicar al comtat de Besalú, llibres com "Besalú, terra aspra i bella", de Ramon Grabolosa i Puigredon, a mig camí entre l'assaig i la crònica, amarats de lirisme, ho demostren.

Besalú ha estat recreada literàriament sobretot pels viatgers i els excursionistes, siguin quins siguin el caràcter i els objectius de les respectives expedicions. Situada a la frontera entre la Garrotxa i l'Empordà, en una cruïlla de camins, és una ciutat de pas que, això no obstant, aconsegueix aturar qualsevol caminant.

Comencem, doncs, a conèixer aquest patrimoni literari de la mà d’Anicet Villar que als anys ’30 va descriure alguns punts significatius de la Vila.


(...) tota ella sembla escampar flaires d’antigor. Traieu-li les cases de vora la carretera i trobareu que els seus carrers estrets i tortuosos, la seva plaça porxada, els finestrals romànics d’algunes cases, les esglésies, el barri jueu, tot us dóna la impressió d’una romanalla medieval. Fins un tros de passeig de pèssim gust, que un ajuntament modern va voler construir, ha estat assimilat per aqueix record transformat en una mena d’ens vivent que espiritualitza totes les coses d’aquesta vida. El veureu que jau amb un repòs de cosa erta, tot gris, envellit, com si s’hagués encomanat la pàtina dels segles que l’envolta.

De l’Empordanet a Andorra
OC IX
Barcelona: Destino, 1992

Josep Pla, un dels escriptors que més bé descriu el nostre territori, va aturar-se a Besalú per deixar-nos aquest retrat del pont.


Així, apareix el pont -un pont molt camallarg-, antiquíssim, del XII, que fa un gran efecte. Damunt del pont apareix el poble, posat damunt d’un pujol, entre el Fluvià d'un cantó i un seu afluent -el Capellades- que fa l'esvoranc a llevant i converteix el pujol en un lloc que degué ser estratègic.

Abans d’endinsar-nos en la Vila, ens aturem aquí per descobrir els diferents noms que ha tingut al llarg dels segles.


El teu nom comença per ésser variat com els teus vaivens a través del temps: Besaldunum, Bisaldunum, Bisillum, Bezandun, Busulum, Besalun, Busuldum, Bisaldó, Bisaldú, Bosulú, i encara més, em sembla; però, des de molt temps ençà, ets com ara: Besalú.

La Mare de Déu del Mont
Olot: Impremta Aubert, 2002

Joan Mercader, des d’aquest refugi espiritual, evoca el paisatge que s’hi pot contemplar, i la figura del poeta català. 


En homenatge a Mn. Jacint Verdaguer

Encimbellades neus,
sagetes de claror
ferint l’ull de la tarda.
Verdaguer resta clos a la cambra,
sol, amb les paraules
que ha emmanllevat a Déu.
Al fons, el Canigó senyoreja
vessant el blanc llambreig
pels porus del migdia.
El mirador del Mont
deslliura els ulls, que s’envolen
i, sense neguits abracen
els horitzons amplíssims
de l’Empordà. A l’Alta Garrotxa
-bressol de pedres insubmises-
neix el poema com una taca verda
damunt les implacables timbes.
Per les juntures es vessa
l’aigua del temps,
el suc espès de gestes i utopies.
No escolteu el plany de les pedres
i el vol isard de l’esparver?
Els ulls del poeta despullaren
somnis i llegendes
d’aquests cimadals sobergs.
Al fons de les valls,
a les clivelles de les parets calcàries,
on la llum amb prou feina
es defensa de les ombres,
reneix l’epopeia: Tallaferro,
cabdill de les altures,
Gentil i Griselda
-amor de neus perpètues-.
Flordeneu, fruita sucosa
de les silencioses prades
on s’amaga, gloriós, el poema.

I ens aturem, baldament un instant,
per escoltar la veu del mestre,
que entronitzà les paraules
a la memòria dels segles,
al Mont universal de la Història.

De l’Empordanet a Andorra
OC IX
Barcelona: Destino, 1992


A part, però, de les peces concretes, el que hi ha a Besalú, en la totalitat de la població, és un esperit difús, l'esperit del romànic, en el sentit més general del mot. Besalú s'aprecia divagant pels carrers de la població, badant per la plaça Major, emporxada, amb un rejoc de formes vivíssim, passant pel carrer del Portalet, mirant les cases de pedres del carrer Major, acostant-se a l'hospital, al convent de monges, passant pels porxos del carrer de Tallaferro, donant una ullada al barri jueu, mirant passar l'aigua del riu des de l'ampit d'una paret… És el que flota sobre totes aquestes pedres, el que viu entre aquests topants, el que fa de Besalú una cosa única en el país. Tot hi és vell, arrelat, provat per un mil·leni d'història i de vida.

Vic en el record
núm. 142
Patronat d’estudis osonencs , 1999

Amb aquesta poesia M. Àngels Anglada ens presenta la seva ciutat:


Lluny de tu –m’envolta la claror marina–
el cor et saluda, altiva ciutat,
i el record t’acosta, arrel meva fonda.
Destrals no et tallaren d’oblit ni de temps.

Com l’alba sorgeixes, adés blancvestida
com una princesa amb mantell de neu,
amb tul de boirines, diamants de gebre.
Adés envoltada dels més tendres verds
quan l’arbre borrona, i tímida encara
amb por del refús, s’acosta suau
cada primavera, si gosa o no gosa
despertar les roses i les flors de l’arç.

Adés se’m presentes entre la calitja
nimbada en la glòria d’aquest sol ardent
que daura les pedres i encén les teulades,
quan la nit enyoren els jardins secrets
–rere els murs antics on s’enfila l’heura
o les vinyes-verges que una breu tardor
tornarà una flama efímera i bella.

Amb sons de campanes el record t’empara
i vols d’orenetes ran del vell cloquer
altíssim i pur guaita del silenci.

Les ombres
núm. 142
Patronat d’estudis osonencs , 1999

Amb aquesta poesia, Anglada ens fa conèixer els personatges que la van enriquir amb la seva obra literària i filosòfica:


Diu el poeta que al cor de les nits
“quan el silenci es glaça
cruix dolçament la passa”
dels morts mai no oblidats, sols adormits.

Entre setmana, quan dorm la ciutat,
hi sento ombres alades,
figures retornades
als vells carrers en silent soledat.

De cap paraula no m’arriba el so
ni cap remor davalla,
al nostre entorn tot calla,
però dels nostres passats sento el ressò.

L’ombra de Balmes, la de Verdaguer
tenen conversa amiga
amb l’ombra més antiga
de Miquel Argemí, d’Andreu Febrer.

Vetllen Ausona amb un esguard amic
sense enyor ni tristesa.
La seva ombra és certesa
que, amb anys i canvis, Vic és sempre Vic.

Jacint Verdaguer, el poeta de la plana, és indestriable de l’obra de M. Àngels Anglada. A ell li va dedicar aquest poema d’homenatge:


Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant- lo amb clara mirada d’infant,
net de sorres impures, l’or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
– cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
–ric de somnis i vida– despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!


El cert és que els meus pares, burgesos benestants, quan varen casar-se no tenien més que llums d’oli i palmatòries. I fins quan, ja traslladats en una casa magnífica del carrer de la Processó, hi instal·laren el gas, aquest era cosa de luxe, que només s’encenia al vestíbul ( si hi havia visites), al menjador, al saló i a la cambra d’estar, on la mare reunia el seu estat major de cosidores, planxadores, rentadores, etc. Per passar-hi el rosari les vetlles d’hivern; a l’estiu es passava a la galeria vidrada, entre refilets de canaris, cardines i verdums. Per a les cambres de feinejar, com ara la mateixa cuina, el safareig i el rebost, encara només servien els gresols, llumeneres i llànties. Aquelles cases com la nostra eren menudes autarquies, proveïdes en gran de tot el que calia per a viure mesos i mesos. Nosaltres ja compràvem, però, la roba blanca, que la meva àvia materna, ajudada de les seves filles i el servei femení, encara manava de teixir amb el fil que les dones de la casa filaven, i d’on sortien tots els llençols, les coixineres, les camises i els eixugamans. Les confitures per a tot l’any eren fetes així mateix a casa, com les conserves d’anxoves, bolets, moixernons i herbes remeieres. A les golfes, que eren immenses, hi havia munts de patates i cebes, i els forcs d’alls, amb alguna llampant penjarella de bitxos, feien com un bosc massa flairós, que calia airejar per les espitlleres de sota teulada. De rebostos- a més del celles per al vi-, n’hi havia sis o set: per al carbó i la llenya; per a l’oli, dins unes immenses gerres de Quart; per a la fruita seca, els pebrots i les patates; i el més envejat, dedicat al porc i els seus saborosos productes: pernils, botifarres negres i blanques, llonganisses, cansalada llisa i viada, orella, cap-i-pota i embostes de greix, també engerrat, formant agudes i blanques piràmides. El galliner i el coniller, al fons de la profunda eixida, eren com un arraval ple de vida menuda, d’escataines, revolades, corredisses i quiquiriquics.

Tot aquest món domèstic exigia la mobilització contínua, amb un moviment rotatori com les estacions de l’any, d’un eixam de recaders, pageses, tartaners, carreters, traginers i bastaixos, que tothora entraven a casa, amb un ample i sonor “A Maria…!” o se’n tornaven amb un més baixet: “Adéu-siau”. Estàvem tan ben municionats, que ben segur hauríem pogut resistir un setge de tres mesos.

Catalunya
OC XXX
Barcelona: Destino, 1976


Caldes de Malavella, situada al centre d’aquest país, té la consideració d’ésser la població que produeix les aigües minerals de més anomenada i de més vasta acceptació. En el seu terme es produeix l’espina que fa de partió de les aigües que es vessen sobre el Ter de les que s’escorren cap a la Tordera. Establiment termal antiquíssim, amb vestigis romans abundants, les seves deus brollen en els pujols de les Ànimes de Sant Grau i les Molseres, i són especialment indicades per a les malalties de l’aparell digestiu i del fetge i per l’artritisme. En el rodal hi ha diversos balnearis i botigues de totes classes.

Els balnearis
núm. 1909
30 de de juliol de 1915


Poc es podien pensar els homes primitius, que per primera vegada es van cremar els peus amb l’aigua bullenta que sortia de la terra, que aquella aigua servís per res més que per a escaldar pollastres o gallines. Poc es podien pensar que d’aquella planetaria escalfor, n’eixissin Caldes, Caldetes, Caldasses i Caldones, que tot vol dir lo mateix, o sia caldo de persona; poc podrien creure’s que aquell caldo, temps a venir, dongués vida a cents balnearis, a tants metges, a tants fondistes de mullader, que aquell bullit fos un dels bullits que donguessin tants bons resultats a tants que viuen dels malalts; ni poc podien somniar que l’aigua arribés a ésser un vici, que una cosa ignocent arribés a matar tants reumàtics.
Els primers de caure a les piscines ens pensem que varen ésser els romans. El romà ja tenia reuma, i si no en tenia ja en va tenir. Per tot on hi ha aigua calenta, s’hi sol trobar un mosaic romà, que és on anaven a emmalaltir-se, i sempre observareu un detall: que sempre, prop de la piscina, s’hi troba alguna cremació amb ànfores i llagrimatoris, lo que prova que molts dels romans, lo mateix que passa avui en dia, passaven del bany a la fossa. Amb una sola diferència, que han dut les comunicacions, que avui els metges de ciutat quan tenen un malalt toçut l’envien a morir al balneari, i el metge de l’establiment, quan veu que se li pot quedar, el torna a remetre an el seu metge, perque cada hú s’enterri els propis.

Viure les arrels
núm. 126 (gener-febrer)
Girona: Diputació de Girona, 1988


Muntanya i mar gironins constitueixen, doncs, els braços forts de les meves arrels. I tinc tan clara aquesta vinculació, que si estic al mar em crida cap a les espessors forestals, i quan sóc al bosc, m’avisa amb temptacions de barca i vela. El meu pare, escriptor i periodista com jo, sentia les mateixes temptacions d’arrel, i va ser ell, lògicament, qui m’assabentá de la nostra saba gironina. I també va ser ell el que, quan jo tenia 17 anys, em va saber iniciar en el camí del coneixement i amor a la capital, cap a Girona. Una llarga convalescència a Caldes de Malavella, població en què havia viscut un metge Manegat, va servir de trampolí cap a aquest amor i coneixement de Girona. Innocents “excuses” “cerilles, paper de fumar...” servien perquè anéssim en tren a Girona, a aquella Girona del 1939.

A la impremta va treballar-hi l’avi de Miquel de Palol, i l’escriptor ho recorda a les seves memòries.


L’avi, [...] fort i valent com era als seus anys, va trobar treball a la impremta Masó del carrer de les Ballesteries, per fer rodar la màquina d’imprimir i repartir el ‘Diario de Gerona’. [...] A mi em calgué ajudar-lo.

De bella nit, quan encara no clarejava, si l’avi no havia enllestit i no m’havia vingut a buscar, jo anava a trobar-lo a la impremta. M’asseia a on podia, entre la munió de taules, paper i màquines de la sala; mig condormit, mig intoxicat per la fortor de tinta d’impremta, veia com l’avi, doblegat vora la màquina, feia rodar aquella mola de ferro tan complicada, mentre, en el taulell d’un dels extrems, el fadrí major anava donant els fulls de paper blanc, i les dues plegadores de fusta de l’altre cantó apilaven, llestos i plegats, els exemplars, que anava recollint l’aprenent sense a penes donar-hi abast.

El tòpic de pagès


La Mercè, la dependenta de la pastisseria del senyor Faig, es casaria l'endemà amb un xicot de pagès. Algunes amigues l'envejaven, d'altres la planyien. [...] Les amigues que la planyien pensaven que en Serafí, el promès caravermell de la Mercè, era un xicot una mica barroer, que feia pudor de vaques i que la faria treballar molt.

Antic portal de santa Caterina


Gall de santa Caterina,
tu que ens passes la farina...
si ens espatlles lo sedàs,
ab un colp de sabre
te llevaré el nas!

Le voyage d’un médecin naturaliste en Languedoc. Ou le Journal de Toussaint Bastard
Montpellier: SHHNH, 1961

Un treball terrorífic


Vam veure fer aquesta operació [estirar el ferro amb el martinet] al vespre. Hi havia alguna cosa d’infernal en el quadre que se’ns oferia: els homes ens recordaven els dimonis, ennegrits per la fumera, amagrits per l’aspresa del treball i de la calor, acolorits vàriament pels reflexos dels forns i la incandescència del metall; l’enorme martell que produeix uns cops sords i ràpids que semblen inspirats per una força diabòlica és ben cert un instrument del Tenari; les barres de ferro roent que mouen amb rapidesa, les espurnes que se n’escapen sorolloses i omplen una atmosfera sulfurosa... tot ajuda a forma un espectacle que somou la imaginació i, a la fi, la fadiga. A la nit el soroll sord i monòton d’aquest terrible martell va molestar el nostre descans més d’una vegada. El retruny que produïa dins la vall m’impressionava desagradablement, i la nit em va ser una barreja de vetlla penosa i de somni farcit de malsons depriments.

El pont del Raval


Sols té una arcada
i a la contrada
tots l'anomenen
Pont del Raval.
Gegant de pedra
—valenta raça—
que un riu traspassa
només d'un salt. [...]

Si l'il·lumina
la llum divina
d'un sol aurífic,
d'un cel en pau...
rere l'arcada
—que és vermellosa—
l'aigua abundosa
sembla un ull blau.

Mes si hom l'esguarda
quan cau la tarda,
que és quan es mostra
més vermellós...
amb l'ampla boca
li apar que crida:
«–Sóc l'homicida
d'ull sangonós!»

Que algunes voltes
sent les absoltes
que l'aigua resa
d'un seny revés;
que ell sap la lluita
i esgarrifança
d'aquell que es llença...
per sempre més!

La resclosa, símbol de l'harmonia laboral somniada


Per deturar de l'aigua l'embranzida
de part a part del riu hi ha una resclosa.
Si de nova va ser esblanqueïda,
ja el bes de l'aigua l'ha tornat verdosa. [...]

La tempesta ha enrunat a la resclosa,
i l'aigua va passant sens deturar-se.
Va esfumant-se després l'alba plujosa,
fent pas al sol que vol emmirallar-se.

I esclata el sol; i els enderrocs oviren
de la resclosa molts obrers que ploren,
i condolguts i tristament sospiren,
puix els obrers, quan no hi ha feina, es moren!

Al temple del treball ja no hi ressonen
dels embarrats aquells xisclets de vida:
s'han apagat com els sospirs que es fonen
als llavis d'un infant quan Déu el crida. [...]

Mes la fam no vindrà: ja altra vegada
va aixecant-se en el riu una resclosa.
Si aquella sigué forta i de durada,
aquesta serà forta i més hermosa.

Canal enllà va l'aigua rondinaire,
i a l'entorn dels bagants l'herba és humida,
i els vells pollancres festejats per l'aire
sembla que diguin: «–Ha tornat la vida!»

Avant, obrers! Els embarrats ja volten
i xisclen les politges que us esperen;
les corretges greixoses giravolten
per mai parar-se allà on parades eren. [...]

De part a part de riu, d'aquest riu ample,
d'aquest riu que es diu Pàtria beneïda,
d'aquest riu que, estimant-lo, més s'eixampla,
també hi ha una resclosa revellida.

Obrers de Catalunya, enderroqueu-la!
Que l'ensorri de cop una riuada!
I després novament edifiqueu-la
més alta, molt més gran, més reforçada.

Llenceu-la riu avall, i feu-la nova.
Si els corcs d'altres terrers l'han envellida,
d'amor a nostra Pàtria donant prova
feu-la de nou, i feu-la més fornida. [...]

Enrera els redemptors de fora casa
que maten les costums de vostre poble;
si ells defensen sa causa a cops d'espasa,
vosaltres treballant, que fa més noble.

Obrers de Catalunya, pit i fora!
Feu la resclosa que la Pàtria espera;
i que ella sigui sempre i a tota hora
un símbol de treball i una frontera.

El pont amb més estil


Travessem el Ter pel pont peatonal conegut popularment per “d’en Calatrava”, des d’on tenim una bona perspectiva sobre la capçalera de la serra de Montgrony, que s’alça al nord; el turó de Sant Roc, més proper i en la mateixa direcció, ens priva la vista del vell Puigmal; el Catllar i el Calvari (oest), Sant Bartomeu (nord-est) i Sant Antoni (sud-est). Des d’aquí és fàcil abstreure una imatge de les viles ripolleses, travessades pels rius, circuïdes per muntanyes alteroses.

Impressions del captard


Cel rogent de capaltard,
que daures la volta blava:
del Catllar fins a Sant Roc
tot el cel sembla una brasa!
Cel rogent de capaltard:
perles, safirs i maragdes.

La nit va baixant dels cims
puntejant una sardana
i s’escorre pels carrers
enrotllant cases i places.
La nit va baixant dels cims
com una nina encisada.

Sobre Sant Antoni treu
la lluna la cara pàl·lida;
queda penjada del cel
com nota d’un pentagrama.
Sobre Sant Antoni treu
la cara, la lluna blanca.

Què més voldria ara jo
que el rellotge de la tarda
em parés aquest moment
d’auguris i sentors màgiques?
Què més voldria ara jo,
caient tan dolça la tarda!
 

Lo Ter i lo Freser
Barcelona, 1888

Qui és qui en la cursa dels rius?


 Lo Ter i lo Freser una aspra serra
               tingueren per bressol,
bessons que vegé nàixer de la terra
               la llum del mateix sol.

«—Si vinguesses amb mi, com jugaríem»
               —digué lo riu Freser a son germà—
«amb les perles i flors que trobaríem
               tot rossolant del Pirineu al pla.»

«—Si anem plegats no en trobarem pas gaires»
               —respon l’altre dels rius—;
«anem cada u per ell, com nois rodaires
               que van a cercar nius.»

I afegeix, refiat de sa llestesa,
               lo Freser: «—Qui a Ripoll arribe abans
pendrà a l’altre lo nom i la riquesa;
               això també s’estila entre els humans.»

Quiscun per son vessant, los dos parteixen
               saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s’esbargeixen
               pels ginestars florits.

Llarguíssima pel Ter és la baixada,
               però per davallar un riu és llest;
troba en cada baixant una marrada
               mes, si plau, lo camí s’acaba prest.

Per la balma passant de les Donzelles
               no escolta el càntic dolç
amb què responen les aloges belles
               als tords i rossinyols.

Les fades eren d’eixa vall mestresses,
               tan sols d’elles i d’ells s’oïa el cant;
encara no hi cantaven abadesses
               en lo vell monestir de Sant Joan.

No hi havia a Segúries temple encara,
               ni a Camprodon castells;
res hi vivia de lo que hi ha ara
               sinó les flors i aucells.

Mes lo Ter davallava davallava,
               no estava pas per toies ni cançons,
tot cant en son murmuri s’ofegava,
               tota flor se marcia a sos petons.

A l’altra banda de la serra brolla,
               com peresós corser
que entre les herbes sa carrera amolla,
               l’ajogassat Freser.

Dels cims de Finestrelles congestosos
               s’atura a recollir lo fred suor,
les cristallines fonts i rius lletosos,
               argent que el sol d’estiu barreja amb or.

En una sola garba los enfeixa
               trenant son curs amb ells,
per més enllà a cascades la madeixa
               desfer de sos cabells.

Anguileja, s’estimba, corre i salta
               jugant amb lo palet rodoladís;
rellisca com lo plor per una galta
               marges avall, com per un cingle llis.

Se cansa i en l’ombrívola verneda
               s’atura a reposar,
o llarga estona enamorat se queda
               les flors a festejar.

Amb les pastores de la Vall de Ribes
               s’atura a fer-los de polit mirall;
de bressol a les fades, que catives
               té en ses presons de marbre i de cristall.

I sempre baixa amb gran murmuri i fressa;
               mes troba ja a Ripoll
lo Ter, que hi davallà gastant més pressa,
               més pressa i menys soroll.

Prenent son nom, féu-li present de sa ona
               que rodolà amb les seves cap a Vic,
de Vic cap a les selves de Girona,
               i al pla de Roses tan plasent com ric.

Quan hagué vist d’Ausona les boscúries,
               les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avui, a Empúries,
               les llàgrimes del cel,

digué: «—Si jo hagués vist eixes vorades
               quan ahir davallava d’Ulldeter,
s’hi haurien adormides mes onades,
               i eix riu s’hauria anomenat Freser.»

Assalt al monestir el 1835


La xurma esperitada pel claustre se n'ha entrat;
ja cauen les columnes com pins destralejats;
ja van cap a l'església, ja en passen lo llindar,
les armes amatentes, los ulls fora del cap,
la flastomia als llavis, lo cor sedent de sang.
Les dones los atien ab xiscles infernals,
les trenes esbullades, la roba arrossegant.
De mares com aquelles, quins fills, doncs, n'eixiran?

L'església està deserta com cambra sepulcral.
Dessota de les voltes los crits van ressonant;
a cada pas que donen, un crit més fort que mai.
Les dones estan folles; los homes, ubriacs.
Ja apilen les feixines, lo foc ja està calat;
les serps de flamarades s'enfilen a cent pams.
Lo rotllo de bagasses entorn giravoltant
bé sembla esbart de bruixes en nit de temporal. [...]

Barcelona: Impremta de Joaquim Verdaguer, 1839

Memòria de la ruïna


[S]i nos estremecemos de terror ante las ruinas de la villa, ¿cómo podremos dejar de estremecernos de cólera ante los restos del monasterio, sobretodo si por ellos llega a recomponerlo la fantasía, y a penetrar la razón el sentido profundo que en él encerraron los sentimientos religiosos?

Memòria quasi cinematogràfica. Escrit de Pere Gimferrer Torrens el 28 de març de 1930.


Però aquell matí d'hivern, llunyaníssim, al fons del glaç del record adolescent, jo tenia potser quinze anys. Ara ho recordo com quan, en despertar-nos, recordem un somni, amb precisió i al mateix temps sabent que ja no hi podem tornar, que només existeix com a record.

Un record exacte i diàfan del fred d'aquell matí, en una excursió escolar, quan arribàvem: el fred, com agulles petites fiblonejant les puntes dels dits, el palmell de la mà, esmolant la nuesa antiga del paisatge, davant la portalada romànica de Ripoll. Tot un món, un univers mínim i alhora grandiós de pedra remota, però sense aquella mena de grandària excessiva, sense aquell esclat del gòtic. No: a Ripoll, tot és més íntim, més quiet i reclòs, com el murmuri d'uns mots llegits, en veu molt baixa, en un breviari antic —dauradíssim de lletres miniades— mentre la verdor humida i fosquejant de l'herba sembla que ens prometi la pau d'un son quan la nostra mort -la nostra?- serà ja només un record que no fa mal.

I, mira: ara m'enfilo, ens enfilem, per unes escales que semblen molt altes, altíssimes -i com poden ser tan altes, en una església de mida tan humana?-, unes escales rústiques que, com que han passat vint anys, recordo fent giragonses. El record és també una espiral, té la forma d'una escala de cargol; hi pugem, panteixants, ansiosos, giravoltant entorn de l'eix secret i invisible de pedra d'aquesta escala fosca que, de tant en tant -només se sent, ràpida i lleu com un murmuri, la fressa dels nostres passos-, rep un cop de tralla de llum del sol d'hivern i de blavor del cel. I potser només m'ho sembla, però tinc, no sé per què, la visió d'un últim tram d'escala que era de fusta. I, quan arribàvem al cim d'aquells graons de fusta, ja érem a tocar de la campana, i hi havia una obertura petita a dalt de tot. I aleshores ens incorporàvem una mica més, potser ens posàvem de puntetes, i trèiem el cap per l'obertura. I no diré que ens rodava el cap; però, de cop i volta, tot era com una pintura d'algun mestre holandès, o potser més aviat com el fons d'alguns frescs de Giotto: vist des de molt amunt, el camp semblava una idea d'ordre fet paisatge. Tot hi era al seu lloc: les terres de conreu, les prades, l'arbrat, els masos, i —molt amunt— aquella torre de pedra i aquella campana i aquell noi que era jo i que ho mirava tot.

In laudem basilicae et abbatum Rivipullensium
Barcelona: IEC, 1915

Hexàmetres lleonins de benvinguda al monestir


Hoc adiens templum · genitricis Virginis almum,
Fac venias mundus · humili spiramine fultus.
Hic Deus est rector · templi servator et auctor.
Emicat egregius · radians ut sol Benedictus,
Cuius ad æthereum · perducunt dogmata regum.
Poscimus hunc patrem · nosmet dominumque potentem
Præstet opem miseris · præbens solatia cunctis.
Præsul Oliva sacram · struxit hic funditus aulam,
Hanc quoque perpulchris · ornavit maxime donis.
Semper ad alta tulit · quam gaudens ipse dicavit.

Lo còlera morbo
Barcelona: Illustració Catalana, 1925

L'epidèmia de còlera de 1854


Oh, ací la pesta nos delma!
La mort n’és rei absolut!
Si ‘vui no ens fer sa bravada,
¿serà així demà com ‘vui...?

Aquest fossar no fa gaire
que era un clos d’herbat crescut,
d’arbres vells aufegats d’heura,
de corcades creus de fust.

Ara ni una herba s’hi troba:
los fossers l’han remogut,
cada creu de fresc n’és feta,
cada clot replè a curmull.

Fa deu segles que hi dormien
d’aquest poble los defunts;
omplert ara en deu jornades,
un nou fossar caven lluny.

Me dol, si hi tenc de romandre,
no esser ja dels que han caigut,
que en seria honrat de jaure
entre antics i sagrats murs,

davant la porxada històrica
del monestir benvolgut
que aixecà lo Comte Guifre
i han profanat malastrucs...

Si parl tant del cementiri
n’és que dóna manco enuig
que descriure’t esta vila
ont la pesta ens hi consum. [...]

Moltes cases són tancades
dels uns morts, d’altres que han fuit,
i l’herba del cementiri
pels carrers i places surt. [...]

Només los fusters fan feina,
los fusters que fan baüls;
cada martellada seva
dins lo cor de tots retruny.

No senyalen lo sant viàtic,
ni la unció dels moribunds;
i los morts de nit s’enduen
perquè la gent no s’assust.

No es fan dols ni funeraris;
los campanars estan muts,
com si llurs veus no bastessen
per lamentar tants defunts. [...]

Sols los mesquinets dels òrfens
famolejant i mig nus
a la vora dels rius juguen
sens esment del que han perdut.

M’esgarrifa sa gatzara
per entre espurnes i fum
ran dels focs que al vespre encenen
per netejar l’aire impur.

A les capelles dels barris
nit i dia hi cremen llums
perquè els Sants de Déu recapten
misericòrdia i salut.

Eudald Solà, el neohel·lenista de Ripoll
núm. 170 (maig-juny)
Girona: Diputació de Girona, 1995

L'escenari ripollès per antonomàsia


[U]na molt bona amiga diu que aquestes ciutats [Roma, Atenes, París, Palerm, Venècia, Tessalònica] són per a mi el carrer de Sant Pere.

324
Ripoll, 07 de de maig de 1966

Els goigs


Per Patró va proclamar-vos
aquesta vila comtal
com tribut d'amor cabdal
bella església va ofrenar-vos;
dintre una arca molt preciosa
vostre cos és veneral:
Sant Eudald, o màrtir noble,
sigueu-nos sempre advocat.


Reclamant-vos les casades
en els llurs més vius dolors,
tot sovint reben socors
i amb llurs fills són deslliurades,
agraïdes us presenten
el fillet que han infantat:
Sant Eudald, o màrtir noble,
​sigueu-nos sempre advocat.


Per vós reben cecs la vista,
els muts troben el parlar,
els coixos el caminar,
i alegria la gent trista;
sou ajut del qui us invoca
en tota necessitat:
Sant Eudald, o màrtir noble,
​sigueu-nos sempre advocat.


Puix sou en el cel immoble,
eternament coronat:
Sant Eudald, o màrtir noble,
​sigueu-nos sempre advocat.

 

Lo Pla de Ginebret
17 de d'abril de 1887

L'eixamplament de la vila


Mireu-lo ab sos rics sembrats:
tot ell vessa de vianda!
De can Guirra a la Miranda
ple de gra per tots costats;
sos camps de blat, ribetats
ab tant vermell gallaret
que allò sembla un jardinet
que a Ripoll Déu regalà;
per això no trobo un pla
com lo pla de Ginebret. [...]

[E]ix Temple que el món admira,
que els sigles van regalar-nos,
i sa torre, com per guiar-nos,
cap al Cel son dit estira,
és lo primer que s’ovira
quan lo tren, ab fort xiulet,
en eix pla emboca de dret
per poder un xic reposar.

La línia Granollers-Sant Joan, segons el testimoni de la premsa.


Ayer hizo un año que se abrió al servicio público la línea férrea de Vich a San Juan de las Abadesas, fecha memorable per cierto para aquellas hasta entonces olvidadas comarcas. Si alguna prueba hiciera falta para demostrar la necesidad de aquella vía, aun prescindiendo del objetivo de las minas, la encontraríamos en el aumento que cada dia se experimenta en el tráfico y en el pasaje, y en la prosperidad creciente de las importantes poblaciones que atraviesa la línea. No son menores tampoco las ventajas que'han sacadoios ricos Valles de Cerdaña y de Ribas de la llegada del ferrocarril hasta Ripoll, y buena prueba do ello es lo acontecido durante el último verano. Los establecimientos situados en las inmediaciones de Ribas se han visto durante una larga temporada atestados de forasteros que, atraídos unos por la bondad del clima y otros en busca de alivio a sus dolencias, han aprovechado las comodidades que les ofrecía el ferrocarril.

Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1998

El riu neix a tocar de Falgars, prop d’Hostalets d’en Bas, i travessa tota la plana d’en Bas recollint l’aigua de diversos afluents.


El Fluvià, riu noble i senyorial per excel·lència, obre els ulls a la llum a les fonts del Fluvià, una senzilla font que brolla al peu dels penyasegats de Cabrera de Collsacabra, a prop de la masia de la Faja, raó per la qual s’anomena primerament riera de Faja, nom que canvia quan s’acosta a Falgars d’en Bas pel de riera de Falgars, i que perd de nou en precipitar-se a 100 metres d’altura i caure a la pintoresca vall d’en Bas, on adopta finalment el nom més clàssic de Fluvià (Fluvianus, fluvium, «riu» en llatí).

Per tant, en aquest indret és adient llegir alguns textos que reflexionen sobre el paisatge garrotxí a l’entorn del riu Fluvià.


Anem pel món durant tota la vida cercant el paisatge que ens correspongui. Allà on arribaríem a ésser nosaltres mateixos, més aptes i més lliures. [...] Però ve un moment que aquest viatge apassionant arriba a la seva fi. Comprenem que el nostre afany té un límit, que hi havia una equívoca llum il·lusòria al capdavall de la nostra recerca, que l’horitzó és sempre horitzó. Llavors volem tornar a casa. Com Ulisses o el fill pròdig. Cansats i penedits, ens adonem que no hi havia res més a la nostra vida que allò que vàrem veure per primera vegada quan érem infants. [...] I ve l’hora del retorn. Hi ha melangia en els vells camins que refem d’esma, en els camps fatigats, a la casa dels avis, en el perfil de Santa Magdalena, a la Vall d’En Bas o a la Vall de Bianya. Però allà ens espera inexorablement el nostre paisatge.

Una comarca singular: La Garrotxa. El jardín de la montaña.
1245
20 de de juliol de 1963

Des d’aquí podem observar la singularitat de diversos elements paisatgístics.


Las Presas, a pocos kilómetros de Olot, que se está convirtiendo en un centro bastante concurrido de veraneo y desde donde es posible divisar las más interesantes formaciones orográficas: Cabrera, Sta. Magdalena, Puig Estela, Capsacosta, Valldelbac y el Pirineo y que posee la maravilla volcánica del Bosc de Tosca, que va hasta Olot bordeando el Fluviá y dando lugar a el más exótico paisaje que pueda darse. El Mallol, con su castillo en ruinas y su privilegiada situación encima de un pequeño monte que lo hace visible a gran distancia y al mismo tiempo el de poder ver uno de los más bellos conjuntos paisajísticos desde allí.

Després del parc de la Pedra Tosca, travessarem el riu per un caminet que porta a l’antic Molí del Collell, el primer indret olotí on farem aturada. 


Del Molí del Collell, en un extrem termenal del riu, fins a l’altre cap [...] tot és un seguit de miracles de la confluència del blanc de l’escuma, el roig del terrer, el gris dels basalts, el blau del cel i el verd de les muntanyes, alternant, fàcilment, amb l’obra enginyosa de la mà de l’home. Hi alterna igualment la poesia pròpia dels ponts i les passarel·les, i la prodigalitat de les fonts i deus d’aigua.

L'aplec de Sant Roc
Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot , 2014

Aquest és un dels indrets més populars del curs del Fluvià al seu pas per Olot. En el següent fragment, Berga i Boix descriu l’ambient dels històrics aplecs a l’ermita de Sant Roc i les ballades de sardanes que hi tenien lloc.


L’artístic i hermós paratge de l’ermita es troba a sol ponent de la vila, a la vora del Fluvià i de la gran gorga del Molí de Sant Roc [...] Les ballades es fan a baix a la vora de la font principal, la gran rodona s’omple de pagesos, les barretines hi bullen, pels racons del passeig s’hi formen diferents cèrcols, tots ballen sardanes. Entre uns i altres comencen a aixecar-hi una polseguera que sembla una broma baixa, els encontorns de la font s’omplen d’espectadors, les escalinates de la capella, de les parets dels voltants, des del pont fins a l’església, tot és ple, no es pot passar enlloc. En els hostals del veïnat no s’hi entenen de feina, a les vores del Fluvià, al cim dels marges, a sota dels arbres, pertot on hi ha un raconet desembarrassat, allà s’instal·len famílies, colles de tranquils, grups de forasters.

Seguint el curs del Fluvià al seu pas per la ciutat d’Olot, després de vorejar l’eixample Malagrida, arribarem al prat de la mandra. Així descriu l’indret Alexandre Cuéllar:


El riu, abans del pont de les Móres, fa un meandre suau que proporciona una gran pau al prat de la Mandra [...] a l’estiu, és capaç d’encomanar al més pintat una mandra tan dolça que, si cau en la temptació d’ajaure-s’hi, ja ha rebut. Aquella mandra melosa, dòcil i benigna, no el deixarà pas aixecar-se fàcilment d’aquell tou d’herba.

Al Fluvià
1455
26 de d'agost de 1967

En primer lloc, convé fer referència a l’antic escorxador, situat al carrer Fontanella cantonada amb la Ronda Fluvià. Ara l’espai s’ha convertit en un pàrquing municipal. Per recordar l’escorxador llegirem el següent poema, signat amb el pseudònim Pica Fort i datat el 19 de març 1908, que descriu d’una manera ben explícita l’embrutiment de les aigües que comportava aquest tipus d’indústria.


Quin fàstic fas ¡oh riu! tan ple de pestilència
com rebull en ton sí, dipòsit infecal,
que sols a ton costat ja la fetor empesta
com si portessis dintre podrits molts animals!

¡Quin fàstic fa de veure’t voler donà aigua clara
i que només en dongui’s tot el suc embassat
que escorren els femers, els llacs bruts i les basses,
totes les clavegueres, aigüeres, reservats!

I pena fa el pensar que vas ésser un dia,
amb ta corrent puríssima, d’un geni inspirador,
qui tot cantant al poble tes ribes recorria
i en feu de tu corrandes al so del flabiol.

Jo et detesto avui, que ja no vals la pena,
ni és digne d’estampar-se enlloc ara el teu nom
«ara ets sols assassí de quatre pobres peixos
i un bon distribuïdor de pacients als doctors».

Les Tries, igual que Sant Roc, que hem visitat abans, és un dels paratges més populars d’Olot. Així ho demostren les següents composicions, a través de les quals podem comprovar com la font de les Tries és també motiu poètic recurrent. El primer exemple és un sonet de Maria Castañer:


Les fonts d’Olot no ploren, sempre canten!
Tenen glops de rialles a l’estiu.
Si callen un moment, és que es decanten
a pentinar el seu vel damunt del riu.

Olot a dintre l’aigua hi té cançons
que regalimen veus sense mentida.
Atura el pas, amic, tots el recons
tenen un regueró d’herba florida!

Si tens el cor sense esma, sense nom,
posa’l damunt la falda d’una font,
que s’esbandeixi en cada glop que canta!

Que et fugi la tristesa bosc endins,
l’aigua amb una cançó, tots els matins
te’l torni net, com una estrella blanca.

Seguint el nostre recorregut al llarg del Fluvià, després de les Tries, el riu ens condueix cap a La Canya.


Des del pont de les Tries, a Olot, el Fluvià ressegueix el vessant ponentí de la serra d’Aiguanegra i, en arribar a la Canya, gira bruscament cap a llevant. Observant el veïnat [...] hom s’adona que la Canya és, alhora, la clau d’Olot i de la Vall de Bianya. Una cruïlla de camins sol ser sempre un lloc estratègic. I, això, a la Canya, es posa en evidència.

El Castillo de Juvinyà, joya del románico catalán
07 de de febrer de 1964

Es tracta d’una de les construccions civils medievals més ben conservades i més antigues del país.


Junto al curso del Fluvià y arrimado al casco de la población, este anciano ‘casal’ se yergue majestuoso, desvirtuado el rancio sabor de épocas pretéritas por la dura huella que el tiempo y las circunstancias han imprimido en sus milenarios muros. Del más puro estilo románico, consta de dos pisos de planta rectangular, en cuyas paredes se encuentran ventanas de medio punto, con asientos de piedra y con los típicos ‘festejadors’ a cada lado.

Clareta
Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot , 2017

L’arc central del pont vell és lleugerament ogival, d’acord amb l’apogeu de l’estil gòtic del segle XVI, i des d’aquí podem observar la panoràmica que ofereix la població.


Contempla un verdader pessebre: una bellugadissa de cases i xemeneies de fàbriques vistes quasi a vol d’ocell que emplenen les raconades del Fluvià entremig de cascades naturals, salts d’aigua trencats artificialment que ragen de tots costats; [...] El poble de Sant Joan les Fonts presenta la forma d’una serp immensa que es desenrotlla en corbes i raconades que voregen el Fluvià en l’espai de cinc quilòmetres. A cada colzada encisa un efecte nou, un cop de vista admirable, un panorama que no pot abastar la mirada. […] Les cingleres del Fluvià són formades de prismes basàltics de formes estranyes; el mateix llit del riu, ample, fondo, feréstec, l’accidentació i forma especial del terreno, li donen el caràcter de riu fantàstic. Les gorgues verdoses, els ponts i palanques, sense comptar la ufania de la vegetació que s’arrela a les cingleres, els caminots i racons, escales i reblincoies sobtades, els accessoris innumerables i variats que no es comprenen a primera vista, fan d’aquell tros de món un fragment característic.

Una comarca singular: La Garrotxa. El jardín de la montaña.
1245
20 de de juliol de 1963

Castellfollit de la Roca, encimbellat sobre el Fluvià, és una imatge ben icònica del paisatge de la Garrotxa.


Colgado como gigantesco nido encima de unas rocas basálticas cortadas espectacularmente sobre el lecho del Fluviá, Castellfollit es una maravilla paisajística. Aquí empiezan a notarse de una manera insistente los residuos volcánicos que la comarca de Olot contiene abundantemente. Situado a 340 m. sobre el nivel del mar, Castellfollit se eleva, desde la base del río al nivel de las casas, 50 m. como cortados con una gigantesca cuchilla. Castellfollit con su airoso campanario es un pueblo acogedor y lleno de un pintoresquismo extraordinario. Deambular por sus calles es estar en contacto con un mundo ya ni soñado.

La Brutau era una antiga fàbrica tèxtil, situada a les vores del riu, en la qual, durant molts anys, treballava la major part de ciutadans del poble. El següent text descriu l’aprofitament hidràulic del Fluvià per a la indústria:


Festiu i joguiner passa per tes portes el Fluvià, saltironejant de resclosa en reclosa i fent rodar en cada salt una turbina, que dóna pa als honrats obrers que fabriquen el gènero que envies a llunyanes terres, on fins allí arriba la teva fama d’industrial, de treballadora, de rica i d’artista, perquè d’artistes en tens planter, que trasplants en les grans urbs, on conquereixen el llorer de la fama.

Si fins ara hem fet referència a diversos equipaments industrials que aprofitaven l’aigua del Fluvià, a Argelaguer, malgrat el cabal que hi assoleix el riu, no s’hi dóna l’aprofitament hidràulic que hem vist en els municipis anteriors.


El riu Fluvià, que en tot el seu curs no fa més que treballar i, de sempre, ha estat l’esca de la industrialització, quan passa per Argelaguer fa festa. Passa de llarg. Aquí els afanys són la terra. La vinya i les oliveres.

Barcelona: Columna, 1989

Restaurat després de la voladura que va patir durant la Guerra Civil, el pont de Besalú és escenari i, alhora, espectador privilegiat del pas de la història.


Els jueus s’establiren a la vora del riu.
El castell dels comtes s’encimbellava més amunt
i Tallaferro s’ha perdut a la muntanya.
Tot això el Pare Nolasc del Molar m’ho explicava.
[...]
Encara no he perdut aquell impuls primer.
Em retrobo seguint els viaranys de sempre
on s’aboquen els anys i els somnis impossibles.
Vaig resseguint l’escorça dels arbres que no cauen.

Si passo comptes penso que no he viscut en va,
alguna cosa queda per als altres que vindran.
Tot és com aquest cel que encara m’acompanya
i els morts allargassaven les hores que em restaven.

Sant Esteve d’en Bas és el poble amb més habitants de la vall. Està encerclat per la riera de Ridaura, afluent del Fluvià. El riu va inspirar Josep I. Mirabet que, a la seva “Cançó del Fluvià”, va crear una composició poètica fent parlar el riu en primera persona:


Sóc el riu que més fresseja
mentre baixo vers el pla;
de cap altre tinc enveja
per les aigües que passeja,
jo só el Fluvius, el Fluvià.

Les majestuoses parets de pedra, l'absis i el campanar configuren un dels paisatges emblemàtics del poble: 


La robustesa conjunta de la col·legiata de Vilabertran, el famós campanar de la qual (que no diré que no sigui meravellosament geomètric, tot i ser tan decoratiu) capta tota l'atenció i no deixa veure la llarga extensió pètria del conjunt ni ajuda a recordar la fascinant quietud del claustre amb volta de mig punt, un dels més amables que conec. 

La fiesta del árbol. En la ciudad y en el campo.
núm. 137
11 de de març de 1909

El març de 1909, els veïns del poble es van congregar per plantar un arbre en aquesta plaça, una imatge que va recollir la revista d'informació il·lustrada La Actualidad, i que va ser recuperada i reprodiïda novament un segle després per commemora l'efemèride: 


En Vilabertran, pintoresca población ampurdanesa, se realizó la fiesta del árbol el 28 de febrero. Todas las autoridades tomaron parte en ella. El alcalde, don Pedro Guanter, dió comenzo al acto en la plaza de Zurbano, siguiéndole en el uso de la palabra el ilustrado profesor don Miguel Daban y los aventajados alumnos de las escuelas públicas Manuel Bonavía y Filomena Bech. Luego la comitiva se trasladó a la plaza de Madoz, donde, al igual que en la anterior, se plantaron algunas acacias. El señor Cura-párroco pronunció un erudito discurso ponderando las ventajas del arbolado, y el coro infantil entonó dos canciones y Himne a l'Empordà. A las tres de la tarde celebróse en la sala pública una sesión literaria, en la cual el citado profesor y los niños y niñas de las escuelas orinunciaron discursos y leyeron poesías, conmoviendo y entusiasmando al concurso que llenaba el local de bote en bote. Es muy de celebrar que hasta poblaciones rurales de corto vecindario se asocie a la fiesta del árbol estas demostraciones de cultura. 

Ramblejant
núm. 37
20 de d'agost de 1930

El Sindicat antigament limitava amb Can Galdric, i l’espai es convertia en punt de reunió, lleure i celebració.


Nosaltres, que hi anàvem amb en Tom Mix (aferrat sempre amb la seva maleta inseparable), acudíem a Vilabertran «per fer feina». Mentre que la Remei i Tereseta ens ensenyaven els monuments més importants i l'Estadi de Vilabertran, delíem nosaltres per anar al ball. I quin ball! Talment una caixa d'arengades.

A can Galdric, dos funcions teatrals molt ben interpretades pels aficionats de la població: «Un fill del poble» i «El cor del poble», de l'immortal Iglésies. Els Patricio, Tremoleda, també corrien per allà terra. En Many amb la xicota –cada dia més xamosa– no estava, naturalment, per res més. Ah! Les pomes de relleno molt gustoses, això sí.

L’estada a Sarrià és recordada a les Memòries com un període feliç.


Mentiria si no afirmés ben alt que els tres anys passats a Sarrià varen ser els més feliços de la meva vida. Inefable carrer de Pomaret, amb les seves vil·les de crocant i els seus jardins amb mimoses i tells esponerosos i romàntics. I, darrera la torre Pomareta, el primer contacte amb la muntanya, que els dijous a la tarda escalava pam a pam fins a la carretera de les Aigües, em semblava, pobre fill del pla, un abrupte exercici. [...] Inefables carrers de l’Enxampli de Sarrià, barrancs luxuriants de garrofers i eucaliptus! De quin bàlsam ungíren, tan durador, la meva primera adolescència.


El meu pare parlava del col·legi de Sant Ignasi de Manresa com d’una fortalesa moral inexpugnable, i dels anys d’adolescència passats en el seu clos, com els definitius. Considerava una equivocació l’enorme fàbrica de Sarrià, mig casernària, mig teatral, amb el ridícul joc de petites cúpules –excessives– de la torre central i la punxa de la dreta inacabada. Li costava imaginar que hi pogués haver-hi rigor i disciplina amb aixetes d’aigua viva, ell que havia passat sis anys rentant-se amb el gel de les palanganes glaçades...

Fages de Climent s’incorporà a l’Institut-Escola Pi i Margall a finals de 1933 i compartí claustre amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. L’autor, però, es confessà mancat de vocació docent.


La República havia revalidat, en certa manera, el meu títol acadèmic, considerat poc menys que inútil. Ventura Gassol em proposà, amb assentiment unànime del Consell de Cultura de la Generalitat, un lloc de professor a l’Institut-Escola Pi i Margall. [...] El Consell de Cultura havia apreciat la meva capacitat, però el que ni el Consell ni jo no vàrem tenir en compte per a res és la meva manca absoluta de vocació docent. [...] Mentiria si no afirmés que el professorat va deparar-me plaers i hores agradoses. Els alumnes –ara que han crescut prou per a poder-me parlar francament no s’han estat de dir-m’ho– em consideraven intel·ligent i savi, però desigual.


Aquell curs m’havia matriculat a la facultat de Dret, però vaig acabar-lo a les aules de Filosofia, on el doctor mossèn Martiriano Martínez y Ramírez exigia que aprenguéssim de memòria la lletra petita del seu llibre. En Nicolau d’Olwer feia, amb veu monòtona i ensopida, saborosos comentaris sobre textos de Virgili, i el doctor Apraiz estimulava la més noble passió de la meva vida per l’estètica i la història de l’art.

L’any 1920, Fages de Climent va començar a publicar a La Revista, dirigida per Josep M. López Picó. Acabats els estudis universitaris, publicà a Barcelona els primers llibres de poesia: Les bruixes de Llers (1924) i Tamarius i roses (1925). El 1925, juntament amb Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro, Tomàs Garcés i Octavi Saltor, participà en la fundació de la Revista de Poesia, de la qual en fou secretari de redacció.


Vagant per les Galeries Laietanes, o adquirint llibres, havia conegut l’esperit finíssim de Salvat-Papasseit, i suposo que degué ser ell qui em presentà a Josep M. López Picó. El director de La Revista em fixà, una tarda pròxima, a la seva secretaria de la Sociedad Económica de Amigos del País. Vàreig anar, en un pesetero, fins a la plaça Nova, davant del palau del bisbe Climent. [...] López Picó, amb la seva amabilitat acollidora inalterable, em dispensava aquella honor que tenia tot l’aire d’un ingrés en la jove república de les lletres. [...] Quinze dies més tard compaginava, amb els meus dissortats esgarips noucentistes, una doble plana a La Revista.

Al col·legi del carrer de Casp no s’hi va trobar mai bé, l’ambient era impersonal i topà amb l’hostilitat d’alguns professors.


No cal dir que l’èxode ens arrossegà també, del carrer de Pomaret passàrem a un lloc adient perquè pogués anar a peu al col·legi de Casp, convertit en el darrer refugi de l’esperit de Loiola. [...] Al col·legi de baix no vàreig trobar-m’hi bé. L’acumulació havia tornat a les classes massa nombroses; els professors ens coneixien però no ens estimaven. A Sarrià l’internat donava un escalf mig maternal, del qual gaudíem fins i tot els externs. Va sorgir el meu primer enemic, el padre Isla [...]. Altres professors, igualment, se’m mostraven més aviat hostils.


Al cap de tres dies vàreig entrar a l’externat de les Escoles Pies del carrer de la Diputació, més generalment conegut per «Can Culapio». Fou ben a desgrat meu. Jo havia promès al pare obtenir les millors notes si em deixava assistir com a lliure a l’únic institut que hi havia llavors a Barcelona i província.

L’únic consol del poeta era la seva família. En el següent fragment de les Memòries parla de la seva filla petita Maria Antònia Fages (Maf).


Em sentia més exiliat, més estranger que no m’havia sentit mai en cap lloc apartat de la terra. [...] I retornava a casa, en pis manllevat, i, en la careta demacrada de la petita Maf, que m’obria la porta, veia els primers ulls en rostre amic d’ençà que, tres hores abans, havia eixit de casa.

La poca gent coneguda que em topava era sempre la mateixa. De tant en tant, un de menys. El front, la presó, l’èxode. L’única cosa qüestionable, de tan gastada, devenia inútil, irritant: «I, això, quan s’acaba?»

L’any 1950, amb la intenció de publicar la seva obra, funda l’editorial Pérgamo, domiciliada a efectes administratius en el pis de la Gran Via. Sota aquest segell editorial publicà obres com Poema dels Tres Reis (1950), Balada del sabater d’Ordis (1954), amb pròleg d’Eugeni d’Ors i il·lustracions de Salvador Dalí, o la tragèdia La dama d’Aragó (1955).


No esperis, parent o amic
que del llibre et faci do:
com puc regalar el que escric
si no sóc pobre ni ric,
i encara faig d’editor?

En el que el poeta qualificà de «barcelonisme obligatori», hi pesà sempre un profund enyor del paisatge natal empordanès.


Cloc els ulls i veig, entre la monotonia de l’Enxamplis barceloní, que fa l’efecte d’un gran camp plantat de cases absurdes i de plàtans famèlics, l’esponerosa verdor de les userdes i el moresc, i les vorades de tamarius en flor dels camins empordanesos, com una clariana. El meu barcelonisme obligatori, àdhuc en les èpoques més llargues de residència a la capital catalana, no ha arribat mai ésser real. Rere els hiverns benignes venien els estius lluminosos com un alliberament, i la fidelitat a la natura em feia recordar, potser, les esvaïdes virtuts de la meva nissaga.

Ja de ben jove, el seu esperit i gust estètic s’inclinava més pel gòtic que per l’arquitectura modernista.


Al temps que jo era a mig batxillerat, vàreig assistir als primers Jocs Florals de Barcelona. Devia ésser el primer any que no es celebraven al saló gòtic, digne, estilitzat, de Llotja. La sala de festes del Palau de la Música Catalana, que gaudia llavors –és vergonyós confessar-ho– d’un major prestigi, va semblar-me ja llavors, horripilant, d’un mal gust esgarrifós, injustificable.

Plaça del Rei
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

El poeta hi lamenta la pèrdua de la corona catalana.


Plaça del Rei, arxiu de la Corona,
Babel feixuga, inútil escambell.
De la capella d’Àgata, mesell,
el Cerimoniós deleix en l’ona

un somni d’illes d’or, pètria espona.
Hi ha un bleix de sang als vidres del Tinell.
El de robins a punta de coltell
escriu dos noms: Sibil·la i Barcelona.

...Plint esvaït de Júpiter romà
–orgulls d’ahir, recances de demà– ,
Tàber vetust, seny de Favència Pia...

El darrer ungit hi dreça un colomar
en l’hora trista. I plora, fent volar,
com un colom perdut, la monarquia.

En les Memòries recorda la decepció de no haver obtingut el Premi Crexells amb Climent l’any 1933. La recepció de Climent havia estat bona en els ambients literaris i a la premsa, però Prudenci Bertrana, que presidia el jurat, va considerar que no responia a les bases del premi perquè no era una novel·la.


Havia escrit Climent. Sagarra en feu elogis sincers a la penya de l’Ateneu [...]. Tothom sabia, i jo el primer, que no obtindria el premi Crexells d’aquell any. En primer lloc, jo no era d’Acció Catalana. Menyspreava públicament els ambients literaris de Barcelona, i tenia l’audàcia de viure en una meravellosa vila empordanesa, en plena independència espiritual i econòmica.

Fages de Climent hi havia anat de jovenet amb el seu pare i recordava la monumental llar de foc obra d’Eusebi Arnau que li feia pensar en El castell dels tres dragons, peça teatral satírica de Frederic Soler «Pitarra» estrenada el 1865. El monument a Pitarra presideix el Pla de les Comèdies, a la Rambla.


Recordo la gran xemeneia, de Castell dels Tres Dragons, de l’Hotel Espanya. Havia anat amb el meu pare a Barcelona, en viatge oficiós i solemne, ran de començar el batxillerat.


Quantes coses, però, no em recordaria el meu primer esmòquing –pagat dos cops– de la vida a la ciutat! Les primeres nits al Liceu; els primers balls de Carnaval; la Camèlia que, amb els seus pètals orfes de fragància, estigué a punt de fer-me perdre el curs d’ampliació.

Girona: Diputació de Girona, 2009

Segons la biografia novel·lada Climent, el 1847, Enric de Climent i de Casadevall gaudia de fama de seductor i, mentre la seva esposa era a la casa de Castelló, viatja a Barcelona per defensar els interessos del seu hereu i s’instal·la en una dispesa del carrer de la Unió en la qual hi roman més temps del que potser calia.


[Enric de Climent] passà a Barcelona, on s’instal·là en una pensió del llavors aristocràtic carrer de la Unió, regentada per una senyora i les seves dues filles. Tres dones i, ocult entre elles, encarnat, el dimoni. [...] el seductor de cortaleres continua tranquil·lament instal·lat en la dispesa del carrer de la Unió, i res no diu en les seves lletres que indiqui el propòsit de retornar entre els seus.

A les pàgines de les Memòries, Carles Fages de Climent recorda l’època d’estudiant i les aventures galants en un piset del carrer Nou de la Rambla amb una noia anomenada Camèlia. El nom de la xicota, probablement més fictici que real, evoca clarament la novel·la La Dama de les Camèlies, d’Alexandre Dumas (fill) i l’òpera de Giuseppe Verdi, La Traviata, basada en aquesta novel·la.


[La Camèlia] podia rebre’m exclusivament als matins en el seu piset deliciosament carrincló del carrer Nou de la Rambla, i, malgrat la precaució de l’horari, m’hauria vist embolicat en el primer afer seriosament desagradable de la vida sense la discreció i el tacte de la senyora Conxa, que em va tancar amb pany i clau a l’armari de la cuina.

La peça teatral va tenir un cert èxit i se n’arribaren a fer unes quaranta representacions. Auca de mi mateix inclou el poema “D’estrena”, en què recorda l’esdeveniment. Al final del poema, Fages de Climent fa referència al periodista i crític teatral Josep M. Junyent.


Em faig autor teatral
al Teatre Principal
amb El jutge està malalt,

La jutgessa és fina i jove,
i un metge que ix de clova
crea un conflicte d’alcova.

Quan el drama és espatllat,
un canonge tot morat
passa l’esponja al pecat.

Eixint, la dama estantissa
diu: –Clergue que s’esllavissa,
ben segur li han tolt la missa.

I La Vanguardia m’empeny,
La Veu diu que tinc poc seny
i en Junyent em llença un reny.

A les Memòries, Fages de Climent ens parla també de la branca materna de l’avi Carles Fages de Romà i de Perramon, entroncada amb l’aristocràcia rància barcelonina.


L’opulència de la branca materna de l’avi, entroncada amb les cases marquesals de Vilallonga, del carrer de Montcada, i Fontcuberta-Sentmenat, de la Rambladels Estudis, parentius que van costar molt cars en una desigual carrera d’emulació.

Els maldecaps de Pere Geli
Barcelona: Empúries, 2000


Molts estius passo uns quants dies endreçant vells papers i ordenant l’arxiu de Les Closes,és a dir, de can Geli de Vilamacolum, a l’Empordà. Sembla que un imant m’atregui cap als antics lligalls, les escriptures amb paper segellat més “modernes”, els plecs de cartes dels besavis, les llibretes on cada hereu anotava any rere any “los grans collits en l’anyada” i els llibres més antics de capbreus de Sant Quirze de Colera, començant pels de bella escriptura gòtica… Per això, entre els contes on he deixat lliure el vol de la imaginació, s’ha escapolit de l’arxiu i s’hi ha ficat, com el peixet de plata entre els papers, un relat ben històric, arrelat a la vida quotidiana d’un vell casal empordanès…


Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.

Des de les Closes, II
Barcelona: Columna, 1990


Recorda sempre aquesta claror
de la tarda –assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos–
com la veus, ja enyorant-la, darrera els finestrals.

Recorda sempre aquesta claror
gràvida d'ocells quasi tots invisibles
fora d'una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.

Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d'ombres allargades
i d'aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s'encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s'escapa, s'eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fona amorosa memòria.

Fràgils muralles
Barcelona: Columna, 1990


Fràgils muralles, 
arbres batuts pel vent entre les closes, 
com en recorden 
les reixes de silenci 
entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
ens és negat, germans, dir cada cosa
amb el nom clar que una vella sang dicta!


A peu, vam anar cap on havíem esbrinat que vindrien els soldats, i esperàrem ben amagats darrera les canyes espesses i els matolls, joncs i esbarzers a tocar del llac, on venien a dormir en vols cada vegada més nombrosos els ànecs, els cormorans i les gavines, que es posaven damunt de l’aigua grisa o en les illes de joncs del llac. Que diferent la vaig trobar, en aquella hora, de l’aigua blava del mar, i com em van semblar de tristos els voltants! Els comparava amb la sorra blanca com la neu de la platja marina, i em feien venir encara més tristesa. Els grills i les granotes semblaven entonar un plany monòton. Una lleugera boirina surava damunt de les aigües, que altres vegades havia vist aixecar-se en ones altes, i la humitat esdevenia més espessa.


Ací vaig aprendre amb en Tomeu a caçar espàrgols quan començava la primavera, i rovellons i ceps, a les tardors que s’allargaven, fins a les primeres gebrades. Les veritables olors de la infantesa són encara per a mi la flaire dels gessamins i jonquilles de Bellvís…

Des de les Closes, I
Barcelona: Columna, 1990


Abans de l'alba em desvetlla
l'ombra d'una ala de llum
Tanta claror pressentida.

Abrigada de records
darrera grans balconades
de casa viva entre ocells
respiro cada alè d'aire
remor d'escuma en la sorra
allunyada entre gavines.
Escolto el pols de les roses
un silenci de parpelles
damunt els ulls estimats.

Creixença de mots somnio
encara humits de rosada
del calze fosc de la nit.


(Sortint del poble pel camí dels Tamarius, arribareu al cap d’un quart i mig a les closes, i ja em direu si gaires indrets us somriuen més dolçament, sempre que no us deixeu enganyar pel posat il·lusòriament tranquil d’aquest paratge i espereu que us entortolligui al cor com una heura de lenta creixença …les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola …les closes a l’hivern – quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança – encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s’emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires… ...el gos de la besàvia, la Viola, diuen que es va esmunyir fins a les closes per morir-hi, quan va adonar-se que ja no podia flairar res més, i així es va adormir panteixant entre la seda de l’herba i la mortalla de les fulles i una casa d’arrels va ser el seu clot.)

Flors per a Isabel
Barcelona: Destino, 1981


Era la primera quinzena de març del 1810 i les closes encara eren, en part, inundades; amb la guerra hom havia deixat de banda la neteja dels recs i un gran estany d’aigües somes s’estenia sota els arbres que començaven de borronar amb els peus xops. Els dos infants s’hi havien apropat amb passes tan lleugeres que els ocells no se n’esveraven; les gavines rialleres, les fotges i els menuts corriols no s’alçaven del nou aiguamoll, on l’aigua manyaga vacil·lava entre els verd blavís i el gris argentat. A mà dreta, però, cap on s’acostaven els nens entre el contrallum, no es veia gairebé el color de l’estany: havien esclatat de cop totes les flors dels ranuncles, com menuts lotus, i el seu blanc i groc omplia d’una rialla alegre l’aigüerol. S’hi dreçaven enmig, cap a la riba, set o vuit camallargs, tan esvelts que semblaven trencadissos damunt els seus nius florits.
Per damunt la Isabel i en Josep volaven un grup de coll-verds, amb el seu inconfusible vol, ales endarrera, potents i sàvies, acostumades als llarguíssims camins de núvols, en formacions que els ulls no es cansen de mirar. Fora d’ells, res no trencava el silenci si no era de tant en tant el crit del becadell: el seu xiscle i un esclat d’ales era l’únic senyal del seu pas. El nen sabia ja tots els noms dels ocells, llevat d’un de molt gran que s’alçava amb ales de capvespre i que no es veia sovint pel voltant de les closes: era l’agró roig, que potser havia confós els prats inundats amb l’estany de Vilaüt.
Era hora de tornar a casa i en Josep començava amb recança de seguir la Isabel i deixar les vores de l’aigua florida. Tot de cop, però, un vol d’ales diferent li fa alçar la vista: el perill planava damunt el petit aiguamoix i amenaçava els ocells més petits:
- L’arpella!
A frec dels matolls ja, l’ocell de presa, tord o d’hora, trobaria la seva víctima, que cercava obstinadament. Sota el senyal fosc de l’esparver d’aiguamoll els dos infants se’n tornaven assenyadament cap a casa seva. No podien pas saber que també allà una altra mena d’arpella, i aquesta non tan innocent, trobaria la seva presa.


No han destruït aquest recer vivent
que ja lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l'aigua nodridora
i els verds amagatalls l'ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d'ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d'or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
- Una treva signada amb aire i ales.

Entre la Dictadura i la República
Figueres: Brau, 2014


Solia anar sovint, almenys setmanalment, a Barcelona, però no en sentia fretura. En realitat, en la meva casa encatifada, rica de domassos i de mobles estilitzats, passava la més daurada de les misèries.

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Rómulo Sans (1907-1981), advocat barceloní i amb propietats a Sant Pere, parla dels orígens de la veneració dels santperencs a sant Sebastià:


En las cercanías de San Pedro Pescador existe una ermita dedicada al segundo patrón de la localidad, San Sebastián. […] Según cuenta la tradición y puede comprobarse leyendo la letra de los “goigs” dedicados al santo patrón San Sebastián, en la villa de San Pedro Pescador se desencadenó en el año 1640 una epidemia de cólera, terrible morbo que asoló la comarca; al verse los habitantes en tan desgraciado trance, apelaron al único que podía salvarles, y al rogar a Dios para que les librara del azote, pusieron como intercesor a San Sebastián, santo al que la piedad popular consideraba como abogado contra la peste. Después de dichas rogativas sigue contando la tradición que, por la milagrosa intervención de San Sebastián, vióse el pueblo libre de la terrible epidemia.

Girona: Diputació de Girona, 2002

Marisa Roig ens explica els orígens d’aquest canvi de nom:


El 7 de novembre de 1936 els consellers representants de la CNT i de la UGT suggeriren al ple municipal, seguint la laïcització general de la societat, que entre altres coses afectava els noms dels municipis amb connotacions religioses, canviar el nom del poble mitjançant un referèndum. Per a l’ocasió, es constituí una comissió destinada a elaborar un informe amb tot un seguit de possibles denominacions. El 15 de novembre es va dur a terme la votació, amb la participació de tots els treballadors sindicalitzats d’entre 18 i 40 anys. La mesa estigué presidida per Isidre Godo, Joan Boher i el mestre Josep Simon. La sessió plenària del 21 del mateix mes va adoptar el nom d’Empori. El disseny del nou escut, que representava un vaixell grec, fou seleccionat entre els dibuixos elaborats pels alumnes de l’escola pública. La guanyadora fou Carme Llorens.

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949


Encontrándose indispuesta la madre de la Condesa y no sabiendo qué remedio sería conveniente, fue llamada a consulta una “Sàvia Dona” que no era otra que la célebre “Carmeta Pelletaire”, renombrada bruja de Terrades. [...] El marido, que deseaba tener un “hereu”, preguntó a la “Sàvia Dona” si sería el hijo que esperaba varón o hembra. La bruja le manifestó que sería hembra, y agregó: «Serà noia, però tan gran el seu destí, que molts reis la voldrien per filla».

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Segons Rómulo Sans, es fa difícil destriar la veritat de la llegenda en la vida de Narcís Espriu i Fullà, que va néixer en una casa situada prop de l’església, fill d’un matrimoni molt pobre, a qui “La Raca”, una bruixa que residia a la Torre Joana de la casa Caramany, va predir que tindrien un fill gegant després que la dona es lamentés amb aquestes paraules: «Déu ens dongués un fill, encara que fos gegant!». Sans també explica que qualsevol vell de Sant Pere, i fins d’algun dels pobles del voltant, el dia 29 de setembre al matí feia la salutació següent:


El dia de Sant Miquel gloriós
varen ballar la corranda
la Comtessa i el gegant,
Déu els tingui en glòria santa.
I tothom havia de respondre amb un “amén” respectuós.

 

En aquesta època Sant Pere també tenia un hospital, que estava situat a prop d’una de les portes de la muralla del Fort. Aquest carrer s’anomena actualment carrer del Forn perquè el 1812 la família Caramany hi va fer construir un forn per a la gent del poble.


El baró de Caramany, 
afligit per tant de plany, 
un desig son cor perfila: 
ajudar tot bon cristià 
perquè pugui fer-se el pa 
bastint “el Forn de la Vila”. 

I a la plaça del seu nom 
fa una crida per tothom 
i els explica què vol fer: 
“Pago l’obra en prou grandària 
i la llenya necessària, 
també el treball del forner.”


El nucli de Sant Pere Pescador està lleugerament enlairat a la riba esquerra del Fluvià i és centrat per l’església parroquial i pel Casal Caramany, que presidien l’antic nucli fortificat. Aquest s’expandí, després de l’època medieval, cap a migdia. [...] Prop de l’església, al nord-est del recinte fortificat, hi ha el Casal Caramany, que degué substituir el castell medieval. Té elements dels segles XVI-XIX. Hi destaquen dues finestres del segle XVI a la façana i una torre, bastida a finals del segle XVIII o principis del XIX, de planta quadrada i murs atalussats, de rajols

Girona: Diputació de Girona, 2002


L’església parroquial, dedicada a Sant Pere, és un edifici d’estil barroc molt senzill. És de planta de creu llatina, d’una sola nau amb absis poligonal i envoltada de capelles laterals, dedicades a sant Andreu, la Mare de Déu dels Àngels, sant Francesc, sant Narcís, sant Pere Màrtir, sant Isidre, santa Àgata, la Verge dels Dolors, la Verge del Roser i sant Josep, al damunt de les quals hi ha tribunes obertes a la nau. 

La porta d’accés de la façana principal està emmarcada per dues columnes d’estil corinti, al damunt de la qual hi ha una petita capelleta amb una escultura religiosa. El campanar, situat al costat de migdia de la façana principal, és de base quadrada i cos superior octogonal, amb quatre grans finestrals per a les campanes. 

A l’exterior de l'edifici i a la banda de tramuntana, s’han conservat escasses restes de l’antiga construcció romànica, que s’utilitzaren com a fonament del mur lateral de la nova nau.

 

Mn. Lluís G. Pla Cargol, que va ser rector de la parròquia, en deixa constància:


Un dels humils tresors d’aquesta vila és la imatge de la Mare de Déu del Portalet, una talla antiga i simpàtica que pel temps vell era frontalera del portal d’entrada de la vila quan aquesta era murallada. Diuen els vells que la fe del poble li votà un llantió d’oli perdurable i que era molta la gent que a les nits queia de genolls al portal de la vila i amb els braços i els ulls alçats en súplica a la Verge del Portalet. Ara la imatge és servada al temple, restaurada de poc i amb fines traces.

Les gestes d’aquesta dona que comandava grups de bandolers, s’expliquen en el romanç de Càndid Miró:


Ai, Comtessa, el vostre fat 
era d’ésser bandolera. 
I al moment del dur combat, 
demostrant a tots qui mana 
i lluitant com una fera, 
sou triada capitana.

¿Qui és el cap de la partida, 
del Capcir a l’Empordà, 
més ferotge i decidida, 
per boscats, erms i camins? 
Bé tothom us respondrà: 
la Comtessa de Molins. 
[...]
La Comtessa ja és llegenda, 
més llegenda com més va; 
no hi ha dona més odiada 
ni envejada a l’Empordà.

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

A principis del segle XX, l’escriptor Prudenci Bertrana va fer diverses estades a Sant Pere. S’hostatjava a casa dels seus oncles, al número 7 del carrer Major.


Allí, jo m’hostatjo a casa d’un meu oncle anomenat Petit, no sé per què. És flequer i agricultor, gran caçaire de llebres –n’havia arribat a matar seixanta-cinc en una sola temporada, ell ho assegura i es pot creure–, franc i escardalenc, un xic picat de verola. Quan s’exalta, es posa de puntetes i aixeca els braços en un ample gest anatematitzador, i llavors devé una mena de forca descomunal; sembla que vulgui abastar quelcom que és molt enlaire: el sol o les estrelles, per exemple. Tres coses li agraden al meu oncle més que res: el peix de mar, el bon xarel·lo de la terra i un cor que desafini. [...] ens endinsàvem en el millor carrer, sota l’arc d’un passatge, no sense agafar el guarda-rodes del cantó amb un estrident soroll i una formidable recalcada, i allà, enfront d’una vidriera pintada de gris amb cortinetes vermelles, esperava la tia amb els seus ulls molls, entendrida, somrient, bondadosa... 

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

Prudenci Bertrana viatjava amb tren des de Girona fins a Sant Miquel de Fluvià, on el recollia el seu oncle amb la tartana per anar cap a Sant Pere. Descriu així la seva arribada al poble i l’entrada a la plaça Major:


Hi entràvem amb un alegre sorollar de picarols i un més viu retrunyir de les rodes; creuàvem la plaça, on, a l’entorn de la font comunal, algunes noies esperaven amb llurs càntirs a terra mentres una altra bombava, ondulant graciosament els seus flancs.

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949


El primer pueblo que se distinguió por su afán sardanístico fue la villa de San Pedro Pescador, cuyos vecinos crearon “la primera escuela de este baile” bajo la dirección de don Ramón Gres, Farmacéutico de la localidad y eminente músico, y acreditado sardanista, que dio la necesarias orientaciones a los músicos de su tiempo para la perfección de este naciente baile.
La “Escola de Gres” fue un paso importante y casi nos atrevemos a decir que sin ella la sardana habría tenido una duración efímera, pero fue tan grande el impulso que a la misma impregnó, sentando sus reglas de danza y llenando de entusiasmo a la juventud de aquellos días, que afirmó para siempre a la sardana como baile tradicional ampurdanés.
De la “Escola de Gres” salieron las primeras “colles de dansaires” y los sardanistas de San Pedro Pescador fueron recorriendo pueblos y localidades exhibiendo su arte, el cual llegó a consagrarse en una exhibición en el Gran Teatro del Liceo de la Ciudad de Barcelona, a primeros de este siglo.

 

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016


En eixir de les últimes parets del poble i desembocar en la plana, rebeu tot seguit una d’aquelles impressions que no s’obliden. El cor, a la vista de tant d’espai i de tanta llum, s’eixampla d’alegria; aspireu un oratjol fresc que porta sentors del mar i obireu revolar les gavines pel cim de la verdor de les userdes.

El riu profund i esmaragdí, embotit pel mar, davalla amb sopitesa; amarrades en la ribera dreta, les barques dels pescadors es glonxen suaument; grans ramats d’ànecs i d’oques blanques neden i es capbussen amb platxeriós aletejar, i les dones, de peus a l’aigua, inclinades sobre les altes banquetes, amb les faldilles arrebossades entre cames, més amunt dels genolls, esbandeixen la roba bugadejada amb un gràcil oscil·lar de cintura vagament voluptuós.

 

L’ànima del freixe. Barcelona: Barcanova, 2003


El riu surava com una serp cansada sobre un llit relliscós, ple d’algues. Semblava que volia parlar, però a cada pas, mentre avançava cap al mar, emmudia més i més i acabava enterrant sota les aigües la seva veu esquerpa. Sobre les tiges emmandrides, vinclades pel pes del cos que aguantaven, hi transitaven minúscules aranyes marronoses. Una marieta pigallada estenia les seves ales nacrades en un vol ras i curt. Tot respirava, vora el riu. Les formigues es desplegaven per les vores humides, entre els joncs florits i els brots poderosos dels petits pollancres. Indiferents a tot, recorrien el mateix camí fins arribar al niu: un pilonet de terra salivada amb un forat negre al mig.

Salvador Girbent testimonia les dificultats de travessar la gola amb la barca per anar a pescar i també del tipus de peix que hi pescaven:


Salvador Girbent i Font, pescador de riu i de mar, nascut l’any 1927 a Sant Pere Pescador, viu a prop del Fluvià. Coneix els secrets i sap com treure el profit d’aquest riu mariner per a la supervivència. El respecta i l’estima com només es pot estimar el que es coneix profundament. El riu ho és tot: vida i riquesa, però també mort i destrucció. [...] En Salvador era petit quan hi va haver el gran aiguat del 1940. [...]

La vida en el tram final del riu feia més feixuga la feina d’avarar i treure les barques: «El pescador sempre ha patit per la desembocadura, perquè per anar a mar amb la barca havíem de passar per sobre la sorra, hi havia poca aigua i les barques no passaven. De vegades hi havia trenta o quaranta metres de sorra, llavors havíem d’agafar els pals de treure, posar-los a dins de l’aigua, posant i traient fins que la barca arribava a mar».

El riu, però, també servia de port en els petits meandres que es produïen en el seu recorregut abans de la construcció del Club Nàutic i del Fluvià Marina. Les barques es guardaven en aquestes raconades: el racó de les Barques, el racó del Molí o el racó d’en Caramany, on el riu entrava en el bosc d’en Caramany. [...]

Però el que era destrucció per un cantó era riquesa per l’altre: «Quan la desembocadura era gran perquè venien grans riuades, les cries del peix entraven al riu i hi havíem agafat de tot. Pareu esment al peix que ara us diré: rogers, llenguados, roms, llisses, sèpies, musclos ... I d’ostres, se n’agafaven a cabassos, perquè s’arrapaven a les branques dels arbres del riu». [...] Però si d’una pesca se’n sent més satisfet en Salvador, pels guanys que va donar-li, és la de les angules. «Una nit en vàrem agafar cent quilos, a quinze pessetes el quilo, ja pots començar a comptar».

 

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

En el text que dedica a Sant Pere Pescador, hi descobrim les aficions cinegètiques de l’escriptor, però també la mirada d’un naturalista:


Les maresmes en els dies serens i quiets no tenen pas gaires encants per a un caçador. [...] Els ànecs són lluny a gaudir de la bonança de les aigües del golf. [...] En canvi, en dies de tempesta, les fotges negregen en les gorgues; les perdius rascles passen acarrerades i rabentes; els ànecs, que el mar enfurismat no dóna habitualment, revolen seguit indecisos i desconfiats; les fredelugues voleien per les closes com trossos de paper, a mercès de les regolfades de l’oratge; i, molt enlaire, seguint una ruta sols d’ells coneguda, passen grans camallargs d’ales amples com llençols, el coll estirat, les potes enrere, marxant en ordre, com un rengle de misterioses creus fugint de la terra vers regions ignotes.

"La fada de Roses"
Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1980

Aprofitem el topònim del vial on ens trobem i recordem uns versos del poema “La fada de Roses”, de mossèn Cinto Verdaguer, publicat a Canigó.

 


Los coralers de Begur
coralen dins llur barqueta.
–Coralers, si m’hi voleu,
fareu bona pesca. 

Si voleu saber qui só,
só una fada empordanesa,
les fades del Pirineu
me diuen Sirena–.

Quan ells se tiren al fons
jo en sortia amb les mans plenes,
ells treuen rams de coral,
jo aquest ram de perles

 

Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2004

J.V. Foix testimoniava el camí d'entrada a Roses a través de les seves impressions personals.


Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s’ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els còrrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l’aigua d’una sequiola, la fressa d’un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l’home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava.


Un element força interessant és la possibilitat, expressada pel Pseudo-Escimne i Estrabó, que Rhode hagués estat originàriament una fundació ròdia. La discussió ja fa força anys que és oberta; però, de moment, no hi ha dades arqueològiques que permetin corroborar aquesta opció [...]. Les fonts, en aquest punt, tampoc són gens clares [...]. Probablement, doncs, la font de la llegenda s'ha de cercar en la mateixa colònia, on devia sorgir entorn dels segles IV i III aC per marcar distàncies amb la seva veïna Empòrion i dotar-se així d'uns orígens remots. Aquesta mítica procedència permet afirmar [...] que Rhode en el seu moment àlgid, a finals del segle IV i durant el segle III AC, és una ciutat independent tant respecte d'Empòrion com de Massàlia. Si no, quina necessitat hagués tingut Rhode d'adoptar aquesta llegenda que li permetia marcar distàncies davant d'aquestes dues ciutats, dotar-se d'un origen mític tan antic com el seu i, alhora, relacionar-se amb una de les ciutats [Rodos] de major prestigi internacional de l'època?

Pere Pi-Sunyer Bayo parlava d'aquests xalets, del seu amic i periodista Manuel Ibàñez Escofet i del context socioeconòmic de la Roses dels anys 1930.


Roses a l’estiu seguia tan meravellós com sempre, però nosaltres ja no érem tan nens. Tampoc eren tan nenes elles i els uns i els altres començàvem a descobrir-ho. Malgrat que érem als anys de la crisi que seguí l’enfonsada americana del 1929, em fa l’efecte que Roses s’anava enriquint, a poc a poc però al capdavall enriquint-se. Es començaven a fer algunes cases d’estiuejants i a construir una mica als afores. Prop de la platja, camí de Figueres, s’havien aixecat tres «xalets» i al del mig teníem un nou amic, Manuel Ibàñez Escofet. També les barques de plaer anaven augmentant modestament en nombre i en grandària, mentre la pesca, els bous, havien fet un gran pas endavant amb motors cada cop més potents i segurs. Ho recordo per tant com una època de millora, deguda potser en part al fet que es començava a parlar de la «Costa Brava» i els automòbils l’anaven fent accessible. Hi havia, és clar, molta gent que continuava passant-ho prim, però en aquella edat no n’érem encara massa conscients.


Sunyer s’ha aixecat. I pren calmós el camí dels estanys i els salins. Segueix un corriol menjat pels joncs i tamarius, senissos, salsures, barrelleres carnoses. Respira l’aire salobre. En arribar a la platja que s’estén immensa a dreta i esquerra, el sobta com sempre l’espectacle de meravella del golf. El mar encalmat, immòbil, metàl·lic i blanc reflecteix Roses i la Ciutadella. Davant per davant, la punta de la Poncella amb el pes feixuc del castell. Molt lluny, blavenques com en un somni, les illes Medes i, pròxima, la sorra a banda i banda, dibuixant un cercle gairebé perfecte. Onades minúscules, que ni tan sols fan escuma, se succeeixen mansament sobre la rampa mullada. I només el garlar de les gavines i el xisclet desesperat dels ànecs marins vinguts dels estanys torba el misteri del matí hivernal.

«El teorema de l'Empordà»
Barcelona: Il·lustració Catalana, 1910


Efectivament, la badia de Roses forma una el·lipse perfecta, més ben dit, dues el·lipses tangents a una recta situada aproximadament a la meitat de la platja. L’eix menor de la primera el·lipse coincideix amb l’últim tram de la Muga, mentre que l’altre ve a acoblar-se amb la prolongació del Fluvià. Els eixos superiors d’aquestes el·lipses mesuren 8,6 i 13,9 quilòmetres respectivament, de manera que si els dividim obtenim la seva relació, que és 0,61870, és a dir, la raó àurea, la divina proporció, la regla d’or de la bellesa clàssica. [...] La badia de Roses, doncs, resulta un compendi d’art i de natura, un epítom de l’Empordà.
 

Però que ningú no hi busqui la incerta figura de l’arquitecte diví. Frederic Macau explica la formació de les dues el·lipsis àuries amb arguments geològics, és a dir, a partir de la confluència dinàmica entre els dos rius esmentats, que subministren materials detrítics a la plana des del terciari superior, i la potència del vent, que els distribueix amb elegància de nord a sud: «La tramuntana ha sigut sens dubte el gran dibuixant de la badia». Però el més seductor de la teoria de Frederic Macau no és aquesta visió de la tramuntana com a artista geomètric, sinó la hipòtesi que apunta: si els navegants grecs van triar aquesta platja per instal·lar-s’hi va ser perquè en veure-la se’ls va desvetllar l’emoció estètica que provoca la raó àuria.


De Roses estant es poden veure les millors postes de sol d’aquest país. Tot el que es pugui dir en aquest punt és pobre al costat de la realitat. Ara bé: ¿Hi ha res que s’assembli més a un ram de roses que una posta de sol de Roses? ¿Hi ha res que us en produeixi una sensació més semblant, que us recordi la mateixa elegant presència confortable, luxosa i vaga que la que us produeix un gran ram de roses?

No hi ha pas dubte: si a Roses us vèieu obligat a mirar la població, a fixar-vos-hi, potser la trobaríeu una mica mediocre i, en tot cas, una població com una altra. Però a Roses la cosa més difícil de veure és la població. Hi arribeu i baixeu a la riba. Davant vostre hi ha el golf. A la dreta, s’estenen les dilatades terres baixes de la Muga i del Fluvià. Davant d’aquestes meravelles, en la darrera cosa que penseu és a girar la vista enrere, car de seguida s’estableix del cantó de l’espectacle una atracció fortíssima. Escric «espectacle» a posta. A l’Escala i a Empúries veieu la terra i la mar com de dalt d’una altura, i el que teniu al davant sembla que ve de baixada. A Roses es produeix un il·lusionisme de sentit contrari: la mar i la terra esteses davant vostre semblen alçar-se i volen fer un arc que us exigeix tenir la vista alta. El poble, darrera vostre, com voleu que no desaparegui? És, certament, agradable sentir que teniu a l’esquena un poble emblanquinat, amb les obertures verdes i blaves. Coses pitjors s’hi poden arribar a tenir de vegades. Una cosa, però, és indubtable: a Roses és difícil de veure Roses.

Què no s’ha dit del golf de Roses? Els empordanesos som molt exagerats i una mica xerraires. El cert és, però, que el golf de Roses ens fa quedar sempre bé, fins quan diem que dins del golf hi maniobraria còmodament tota l’esquadra anglesa ajuntada. ¿Com seria possible, però, descriure les meravelles d’aquesta aigua engolfada? Hi ha matins de sol que el golf és una glòria de corns de mar, de cargols, de tritons de plata sobre un blau encantat, infinit, inexpressable. Hi ha tardes de calma que la mar sembla ensonyada escoltant les melodies d’aquest món cantades per alguna sirena vaga. Hi ha postes de sol en què la mar es desfà en un deliri de colors estovats i d’escorrialles. Aquestes postes de sol són magnífiques. De la plana dilatada i grassa, se n’alcen tots els fums de la terra i el vapor carregat de les aigües. Sobre aquests misticismes, el cel hi treballa, amb una ansietat i una avidesa melodramàtiques. El cel i la terra s’estrenyen de vegades fort, altres amb un defalliment esllanguit. Es fa un deliri de confusions, de penetracions, de barreges vagues. El sol, llunyà, pesant i moribund, es colga arrossegant una naturalesa en espasme.

Des d'aquest punt recordem amb les paraules de Pere Pi-Sunyer Bayo, conseller de Cultura del govern provisional de la Generalitat de Catalunya, la seva casa pairal desapareguda, malmesa durant les ràtzies faccioses de l'any 1939.


Fa cinc o sis anys vam comprar un pis a la plaça de Roses on jugàvem quan érem petits i equidistant a poques desenes de metres de la casa que ens van enderrocar després de la guerra i de la que havia vist néixer la meva mare. És a primer rengle de mar i mira a ponent com aquelles, amb la qual cosa continuo fruint de la mateixa vista que quan vam haver d’exiliar-nos. D’aquella antiga casa nostra bastida pel besavi Sunyer i Capdevila i reformada molt més tard pels meus pares, no en queda ni rastre, a no ser pel record agredolç i la vindicació íntima que el buit que va deixar en desaparèixer s’anomeni ara plaça de Catalunya, enlloc de plaza del Caudillo com fa uns anys.

Barcelona: Editorial Columna, 2003


Li va sembla que Roses havia canviat tant, en només dos anys, que seria impossible que encara hi suressin els records antics. El carrer del Mig s'havia convertit en una fira de pilotes de colors, matalassos inflables i flotadors en forma d'ànec. Merceries i botiguetes de queviures de tota la vida s'havien convertit en establiments de venda de records que consistien en petxines, Quixots de fusta i toros folrats de vellut. Havien aparegut rètols que anunciaven «zimmer», «chambres» i «rooms», i fins i tot a l'església, mossèn Sabater, anunciava misses en castellà, francès, anglès, italià i alemany, escrivia en les cinc llengües les seves advertències sobre el vestuari adequat per presentar-se davant l'Altíssim, i repartia traduccions de les seves homilies sobre la indecència del twist i la minifaldilla.

Així, la poeta Henar Galán va dedicar un poema al refugi antiaeri de la plaça de la Pau, un dels diversos que es van aixecar a la població al llarg de la Guerra Civil. El text es va publicar a la Revista de la Festa Major, una publicació que, any rere any, des de finals dels anys vint, recull les creacions literàries que es refereixen a Roses.


La plaça de la Pau té regust de guerra. 
Sota les lloses, amb olor de ferida oberta,
es guarien els fills del mar i l’aire,
i els emigrants de pas cercant l’exili.
Rosincs eren els de fora,
també ho eren els de dins.

Quan els trimotors planejaven la Badia
les mares vestides de terror i negre
corrien a recloure la mainada dintre terra,
a fer nones en un bressol profund d’humus i fang,
a arrelar-se amb les dents al trèmul abric.
Unes llargues vacances en una geografia llòbrega,
una angosta geometria arranjada a urpades i udols.

En plena Festa Major el cel retronà,
no era espectacle de castells de foc.
El Savoia-Marchetti SM.79 vomità ganivets esmolats,
núvols tenyits de crits i ràbia,
mort sense glòria de cossos, murs i esperances.
La fratricida guerra ens deixà orfes,
sense cel, sense ànima, sense cor.

En aquest context, l'any 1955 Jaume Vicens Vives va reflexionar sobre la dialèctica que s'estava establint entre l'incipient flux turístic, els habitants de Roses i la necessitat d'un nou urbanisme.


Roses torna a ésser la «Rhodae capta» de la llegenda de la medalla de Lluís XIV. Avui no l'han captivada els exèrcits ni els estols, sinó l'allau, generalment pacífica, dels forasters i estrangers que envaeixen les seves platges i cales, els seus carrers i hostatges. Pensant amb aquesta invasió sorprenent, que no és pas del gust de tothom, n'hi ha molts que creuen que s'hauria de fer un esforç per tal que captivada Roses, captivés els seus ocupants. O sigui, perquè en el terreny de l'urbanisme de les atencions i sobretot, de la cultura, es donés un exemple de bon gust, altesa d'esguards i bon capteniment. De manera que el foraster i l'estranger no siguin uns passavolants qualsevols, ni representants del colonialisme tronat, sinó que de retorn a llurs cases i països, en vantar les excel·lències de la naturalesa nostrada, se sentin penetrats per l'ànima de Roses, que és una pura ànima de claredat mediterrània.

«L'ombra suau del xiprer»
Roses: Ajuntament de Roses, 2008


Roses disposa d'un exquisit camp sant, mesurat i suau, plàcid i alegre, fresc i juvenil. [...] És un espai agradable, farcit de detalls, curosament mimat amb flors i molta netedat, lluminós i mediterrani, d'acord amb una tradició que ha donat grans necròpolis com la d'Arenys de Mar, Lloret o Port de la Selva, entre d'altres. [...] Més enllà de la sumptuositat que acompanya la fortuna familiar, tothom té el seu petit racó de posteritat. La làpida és el testimoni mut del record que ningú vol que s'oblidi. És allò que Frederic Rahola deixà al peu de la tomba: no totes les coses moren. La remenbrança, el cementiri, torna finalment a igualar les persones. 

August Pi-Sunyer il·lustra el paper d'aquest estacional i intermitent curs fluvial. 


Tarda de les darreries de març. L’aire és fi i el sol clar. Més que fresca, fa fred encara, però no ofèn. Es destaquen els termes nets i retallats i el món té aquella alegria que precedeix la primavera. Pugen passejant per la riera dels Ginjolers el pare Iriarte, Sunyer i el senyor Jordà. No porta aigua la riera, que no vindrà plena fins a les pluges d’abril. El mes de març, com és de llei, ha estat ventós i irregular, però sec. Així, el cel és ras, blau, unit i vibrant. El temps convida a caminar.

La figuerenca Henar Galán homenatja les bugaderes en el seu poema “El Rentador de Roses”, del qual us n'oferim un fragment.


Les bugaderes dels Ginjolers eren intuïtives i sàvies.
Tenien el cap a la mar, les oïdes al vent, els ulls al cel
i els peus a les espardenyes, ben cordades.
Barbollaven paraules remeieres
per recuperar l’amor, els diners i les barques.
S’explicaven històries quan la vida era susceptible
de convertir-se en mort i la mort, en aigua salada.

«Pell canyella»
Barcelona: Quaderns Crema, 1980

Els records de Narcís Comadira són els records col·lectius que ens transporten als feliços i despreocupats anys de joventut. 


Records de Roses, blanca de sal i negra de neguit.
Al golf idíl·lic de blau de prússia,
Insectes llunyans, immensos, de ferralla,
aranyes de rovell. Sovint hi anàvem amb la barca.
Tu ho recordes? Quedava lluny la platja,
les senyores amb les seves converses trencades,
sempre el reialme paorós del sexe,
sempre dissimulant amb paraules estranyes:
«xéter», «seixanta-quatre», deien, quan amb ullets
àvids de tot les miràvem confosos. No sabien
que a la barca, lla mar, o a les nits xafogoses,
els nostres cossos nus assajaven batalles
que elles ja començaven a oblidar.
Ara, al captard, al Bahía de la meva memòria,
un saxòfon lasciu em retorna aquells ritmes,
aquells jocs sensuals a la pista
o bé al pòrtlland del llit, voltats de llum d’orxata,
mentre els grans, lluny, distants, a les taules adultes,
es donaven als seus jocs socials. Tant els feia
l’ardor amb què es refregaven les nostres pells canyella.

Les paraules d'August Pi-Sunyer ens apropen a l'època en què va començar a bastir-se aquest edifici.


Avui Sunyer prova d’arribar-se fins a les envistes del castell de la Trinitat. Ha passat, vora mar, per davant el poble, extramurs. Més enllà de la Trencada Vella, i a un tret de canó, comencen les cases noves, que formen ja dos rengles, amb un carrer entremig paral·lel al mar, i arriben prop la riera dels Ginjolers. Ve, després, la Punta, anomenada així perquè s’inicia en el petit delta de la riera. La Punta és el nucli inicial de la Roses nova, perquè, ja de segles, hi ha hagut en ella casetes i barraques de pescadors. I en un ample espai, a llevant, on hi ha uns camps encara no aprofitats, es té el propòsit d’aixecar-hi la nova església. 


Un dels passatemps que més distreien la Maria era d'anar a veure la venda a l'encant del peix. A la plaça de la Punta, a la vora del mar, quan arriben els llaguts de la pesca. El venedor s'està dret davant les paneres del peix, darrera les quals, concentrats, seriosos, hi ha els possibles compradors. I entorn, un cercle de gent encuriosida. La subhasta es fa seguint una escala descendent de preus, la que el comprador atura quan el preu li convé.

De la Perola estant i de la mà de Joaquim Fontdecaba Vidal, pescador i patró major de la Confraria de Roses durant més de trenta anys, hi reconeixem el veïnatge, encara que per endavant hi vagi el malnom, dels escalencs, però també el dels rosincs.


Hi havia molta rivalitat entre l'Escala i Roses, nosaltres els dèiem «esquenapelats» perquè cada dia havien d'avarar les barques, fent força amb l'esquena, pel fet de no tenir moll i ells ens deien «ànecs», perquè nosaltres les teníem fondejades i només les trèiem una vegada a l'any, per pintar-les. Les xerxes s'havien de tenyir amb escorça de pi. Encara hi ha l'edifici de la Perola, però la perola de bronze se la van emportar.

De l'Empordanet a Andorra
OC IX
Barcelona: Destino, 1992


El port, en certa manera, és una sorpresa. Esteu tan acostumats a veure ports estrepitosos, calidoscòpics i sorollosament bigarrats, que la calma crònica del de Roses produeix un encís especial. Està bé que els ports trontollin i que facin una fressa insuportable i tinguin un aspecte d'aiguafort. També estan bé, però, els ports d'aquarel·la, adormits en pau, amb la boca –els llavis són les dues esculleres– badada. I no vull pas dir que no hi arribi un vapor carregat de faves. L'altre dia n'arribà un, i encara ara el poble i el port fan una olor forta de faves.

Àngel Burgas descriu, gairebé notarialment, el resultat; però també el sap transformar en objecte literari.


La carretera feia un pendent molt pronunciat i tenia mil i una bifurcacions, carrers que conduïen a les diferents urbanitzacions de la zona, plena de blocs de pisos a la part baixa i, més amunt, xalets i cases unifamiliars que omplien la falda de la muntanya. Des de la platja, davant de casa la mare, la muntanyeta es veu plena d'edificis i habitatges, tots de parets emblanquinades i construïts durant les èpoques del boom del turisme. Pràcticament no ha quedat cap buit on edificar. Les nits d'estiu, quan els propietaris i llogaters dels xalets hi viuen, la muntanya és plena de punts de llum que, de petita, em feien pensar en les espelmes d'un pastís d'aniversari gegant. Quan la temporada estiuenca s'acaba, la majoria d'inquilins, que són estrangers, se'n van als seus països, i aleshores la imatge de pastís encès de la muntanya s'esvaeix, com si la nena que jo vaig ser hagués apagat pràcticament totes les espelmes d'una bufada.

«Roses»
Barcelona: Revista de poesia, 1925

Aquest camí, Carles Fages de Climent el cantà de manera heroica, metàl·lica, plenament homèrica.


Cantaré la glòria dels Rhodis herois, que a la primeria,
foren arribats tot damunt les ones brodades d'escuma,
vinguts d'altra terra, la millor del món. I en veure la nostra
els semblà talment com si llur camí fos estat de somni.

Palafrugell: Edicions Baix Empordà, 1992


Abandonat i ruïnós, el castell de la Trinitat ha estat un signe d’identitat fonamental en l’horitzó de Roses, cada cop més minvat per la perillosa proximitat dels xalets que han alterat brutalment la fesomia de la muntanya. [...] El castell ha de ser salvat pel seu valor històric i pel seu caràcter simbòlic, però també perquè és el mirador ideal d’un patrimoni col·lectiu tan eteri com inalienable: el de les postes de sol que Josep Pla va qualificar de les més grandioses i inoblidables del país. S’ha de pujar, cap al tard, fins al castell i asseure’s de cara a ponent. En un moment donat, sembla com si s’obrís el teló d’un espectacle màgic que Pla va descriure amb aquesta voluptuosa minuciositat: «Quan la llum entra en l’agonia, el cel, la terra, el mar, el sol es fonen en una successió de colors d’una imprecisió i d’una sucositat que semblen palpar-se. La mar es desfà en batecs lleugers i fugitius i en escorrialles trèmules. El cel, primer ocre, després porpra, després carmí, s’encén en una fumerola sanguinolenta i dramàtica. Les remotes muntanyes, cobertes primer d’un vel molt tènue, prenen després tots els tons blavosos i morats. De la planura feraç i ampla semblen pujar al cel lentament els fums de la terra i les evaporacions de les aigües. Sobre aquests vels càndids, a vegades tocats d’un verd transparent i subtil, el cel sembla guaitar amb una avidesa i una ansietat d’abraçada. Es produeix com un deliri de silenci: el mar s’acarmina, l’aire perleja; les muntanyes tenen un verd negrós; la terra, un blau grisenc... Quan brillen les primeres estrelles, el sol s’enfonsa arrossegant una naturalesa en espasmes.»

En el poema “Una resposta” ens parla d’aquesta etapa en què la maternitat no deixa marge d’espai a la creació poètica.


Ja ho sé: els poetes-pares
fan bells poemes quan els neix un fill.
També per a mi hauria estat una joia
quan vaig florir d’infants, cisellar versos,
però era una altra la feina: panteixava
per donar-los la vida, aquest llarg somni.
No puc dir que em prenien
temps, força, sang: eren coses tan seves
com els plors a la nit.
Les filles ara es drecen com tres àlbers
i jo us demano, amics, una resposta:
si canto aquest país que estimo amb ira
per què no puc, no podem infantar-lo.

A la biblioteca de can Fontcuberta, la casa familiar de Vic, hi llegeix amb avidesa l’obra del gran poeta. Ben aviat, comença a escriure els primers versos tot imitant la poesia verdagueriana. Amb quinze anys, en un certamen literari escolar, obté un accèssit pel seu treball “Jacinto Verdaguer, cantor del llano de Vich”.


Sobretot, jo llegia i m’empassava voraçment tots els llibres que podia haver de la biblioteca de casa [...]. Així vaig començar la meva amistat amb Jacint Verdaguer, en les edicions populars de cobertes grogues i una medalla amb el rostre de Mossèn Cinto, com diem a Vic sempre que se’n parla.

Amb aquest poema, l’autora va participar a la Festa de la Poesia de Figueres, celebrada el 21 de març de 1994.


No tanquem les farmàcies.
Molt pocs són els qui vénen a cercar-hi remeis
o bé un toc de bellesa.
Cada remei, però, l’hem preparat a mà
en morters d’alquimista
amb herbes amagades, amb oloroses murtres
i baies amarg-dolces de ginebró i llorer.
Si hi entressin, tan sols, en alts pots artitzats
quina aroma profunda els sobtaria!
Tossuts apotecaris, gaudim bescanviant
els daurats líquids, les arrels retortes.
Fins i tot convoquem
de tant en tant a festa, i regalem a dojo
l’ambre i el foc d’aquest vell alambí
força cansat: el cor.

Llegim el poema de Pier Paolo Pasolini, “Tarda romana”, en traducció de Maria Àngels Anglada:


¿On vas pels carrers de Roma,
en l’autobús o el tren on la gent
torna? De pressa, obsés, com si
t’esperés la feina pacient,
de la qual a aquesta hora els altres tornen.
Ah, ser diferent – en un món que també
és culpable – significa no ser innocent...
Va, baixa, al llarg dels porxos obscurs
del carrer que porta al Trastevere:
...tens als teus peus Roma sencera.

«Resulta molt difícil publicar, si no es guanya un premi literari»
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017

El premi Josep Pla va significar un gran impuls en la seva carrera literària.


És important el premi Josep Pla de cara a la divulgació de l’obra. Va ésser un llibre que va funcionar molt. El vaig escriure abans de presentar-me al premi Josep Pla, però va estar un any i mig al calaix d’una editorial sense que m’haguessin contestat. Això m’ha fet adonar que és molt difícil en aquest país editar sense guanyar un premi literari, i fins i tot fer d’escriptora des de l’Empordà sense passar per Barcelona.

«Maria Àngels Anglada: la melodia de la dignitat humana. La lletra impresa a través de la música»
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017


Es tracta d’un trio musical passat al pla narratiu. M’agraden molt els trios amb piano, i tenia l’obsessió d’escriure una novel·la en què cada personatge s’assemblés d’alguna manera al seu propi instrument. La Violoncel·lista Gerda Nielsen, el seu marit –el pianista romanès Virgili Stancu– i el violinista Climent Moragues són un reflex del seu propi univers musical.

«“Catalunya Express”: Piero»
Barcelona: Empúries, 1999


Em vaig adonar de seguida que no podria ni tan sols fullejar l’Avui, que acostumo a comprar al quiosc de l’estació per llegir pel tren. Entre la lectura, l’estona de fer els mots encreuats i la visió del paisatge, tan conegut però sempre amb canvis subtils, segons el temps i la claror, el viatge Figueres-Barcelona no se’m fa llarg.

«El gran problema del català és la secessió que està patint al País Valencià»
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017


Em vaig documentar molt, evidentment. I et diré que el que em va portar més feina va ser assessorar-me sobre la construcció de violins. Em va anar prou bé formar part de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), a Barcelona, perquè hi vaig des de la Rambla passant pel carrer del Carme. Així vaig conèixer el lutier Parramon, on es reparen els instruments de l’Orquestra del Liceu.

«El gran problema del català és la secessió que està patint al País Valencià»
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017

A la Casa Beethoven hi adquirí El manual del lutier, de Ramon Pinto i Comas.


Entre allà [la Casa Parramon] i la Casa Beethoven, de la Rambla, em vaig comprar manuals de lutiers i vaig començar a prendre apunts, a estudiar-los i fins i tot a fer dibuixos, que en això sóc horrible.

«Autobiografia i missatge de Maria Àngels Anglada d’Abadal»
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017


Afortunadament, en aquest moment no tinc activitats clandestines, estic a l’Institut d’Estudis Catalans, que em va fer una gran il·lusió, he pogut col·laborar en les coses que estaven al meu abast, sobretot recollint dialectalismes empordanesos pel nou Diccionari de la llengua catalana, i ara estic a la comissió de lèxic per fer un lèxic estàndard però correcte per als mitjans de comunicació, de moment aquestes són les meves activitats.
Encara que crec que les coses han millorat sensiblement, encara falta molt per normalitzar la llengua catalana, crec jo, i el país català, sobretot en ambients com l’administració de la justícia, tota la part de paperam administratiu i amb un ús més normal de llengua en actes públics, encara segons quins, crec que encara ens falta molt camí.

 

Maria Àngels Anglada va tenir un paper molt destacat en la creació d’aquest jardí, ja que va proposar que s’hi plantessin flors i arbustos presents en les obres de Mercè Rodoreda. Vegeu la carta que va adreçar a Carles Miralles, Secretari General, amic i col·lega de Clàssiques. 


Figueres, 5 d’octubre de 1998


Sr. Carles Miralles

Secretari General
 

Benvolgut amic i secretari,

El contingut d’aquesta carta potser et sorprendrà, perquè es refereix a la remodelació del Jardí Mercè Rodoreda.

M’ha vingut al pensament que, quan es replanti el jardí, seria bo posar-hi alguna planta del veritable jardí de «Mirall trencat» –que és el jardí de Romanyà, de la Mariàngela– per exemple, un llorer i alguns rosers. També, ja que hi ha secció amb eximis botànics, posar el nom dels arbuixells i plantes perennes d’una manera o altra.

Ja sé que tens altra feina, de més importància, però no us prendria gaire temps parlar d’això.

Una abraçada,

"Pentagrames"
Barcelona: Empúries, 1999

Dins d’aquest mateix volum, en el relat “Pentagrames”, en feu esment i li expressà el seu suport quan va ser destituït del càrrec.


Al cap d’un any i mig, el gener de 1998, doncs, la meva germana Enriqueta va agafar entrades per al concert de René Jacobs, a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, en aquella temporada efímera i resplendent com un estel amb ròssec. [...] 

Els amics del Palau estaven admirats del so, i dividits entre el goig i la recança; la frescor i la musicalitat de les obres no feia oblidar l’ofensa, el cessament del qui ens havia posat tota aquella bellesa al nostre abast:

—Ja teniu entrades per a La Calisto?

—Diuen que, si ell se’n va, no hi haurà més concerts aquí al Teatre. Jo ja he signat perquè continuï com a director

«Autobiografia i missatge de Maria Àngels Anglada d’Abadal»
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017


Una cosa que també m’agrada molt és col·laborar amb el moviment de Corals Infantils de Catalunya, vaig col·laborar-hi ja fa una colla d’anys escrivint una cantata, és a dir, una narració amb cançons, que vaig tenir l’alegria que la cantessin 4000 nens al Palau Sant Jordi, era inspirada en els Aiguamolls de l’Empordà i es deia El bruel de l’Estany, que és una llegenda empordanesa, i després vaig col·laborar amb una coral de Vic que es diu Cabirol que dirigeix la meva germana Enriqueta Anglada, escrivint també una cantata que es diu Les veus misterioses.

En el recital del Palau Blaugrana, celebrat sota el lema «Els poetes dels Països Catalans per l'ús oficial del català», Maria Àngels Anglada hi participà amb el poema “Primavera lliure”.


Eixordats pel brogit sorollós de les reixes
no escoltem l’esperança de levíssim trepig.
Car tothom sent la pedra quan esquinça els verds pàmpols
però qui pot veure obrir-se la llavor del forment
o mesurar quant creix l’infant de l’alba a l’alba?
Talment és una flor de desclosa suau
l’esperança: segur, tenaç com el blat tendre
vindrà el seu just esplet quan la neu dansarà
lleugera desnuant-se per les arbredes clares.

«Júlia Stroumsa»
Barcelona: Empúries, 2000

Inesperadament, el personatge de la novel·la El violí d’Auschwitz que l’autora havia imaginat, el violinista amic del lutier Daniel, cobrà vida encarnat en una persona real. Anglada ho explica en el conte “Julia Stroumsa”, recollit en el llibre L’Àngel (2000).


Fa temps que no puc escoltar el compacte dels Impromptus de Franz Seraph Schubert, interpretats admirablement per Murray Perrahia, sense pensar en la història de Júlia Stroumsa.

Bé, no en fa pas tant de temps: d’ençà del 4 de juny de 1998, quan vaig conèixer el seu germà Jacques, o Iàkobos. És a dir, quan se’m va tornar de carn i sang un personatge, encara que molt diferent de com jo, que no en sabia l’existència, l’havia imaginat: em refereixo al violinista amic del luthier del meu llibre El violí d’Auschwitz.

El meu ara estimat amic Jacques, que va ser violí solista durant un mes a l’orquestra d’Auschwitz-Birkenau, persona d’un tremp vital fora del corrent, em va dir un dia, el desembre proppassat, que vaig tenir el goig que fos el meu hoste a Figueres: «Us explicaré la història de la meva germana Júlia i en fareu una novel·la»

 

El primer, “Arietta”, obre el llibre del mateix títol i, com explica Sam Abrams, ens remet al segon i últim moviment de la darrera sonata per a piano, número 32, de Ludwig van Beethoven, opus III.


Només tres notes:
amor, temps-mort, bellesa.
Natural i cantable, escriu Ludwig
a qui pugui seguir-lo amb mans alades.

Els mots són més feixucs
i són lents els meus dits.
Potser un fresseig de fulles mig daurades
puc, mentre caminem, fer-vos sentir
a l’alba o al capvespre.

El vol i l’arabesc de l’arietta
guardem per l’alta nit. La seda fosca
amagarà les ferides suaus,
profundes, de la seva resplendor.

«Lledó i el seu municipi històric»
22
17 de de setembre de 1930

La Font Juliana encara es conserva, però la Font Major, que es trobava al pati del priorat, ja no existeix: va patir una infecció de tifus l’any 1925 i, un cop solucionat el problema, va seguir activa fins a l’arribada de l’aigua corrent, el 1972.


Fou el mateix prior el qui va donar al poble la primera font publica, coneguda llavors amb el nom de “Font major” la qual va fer construir, amb la seva pica corresponent, al pati del Priorat, segons ho deixen veure les armes gravades a banda i banda d'aquest monument, que els homes moderns no ha sabut conservar. La deu d'on procedia l'aigua d'aquella és coneguda encara pel nom de “Font Juliana” en memòria del papa Juli II

Girona: Diputació de Girona, 2013

Però podem recuperar els records que l’escriptora ens va deixar a les seves Memòries:


A la Rodona, de Santa Eugènia, érem pocs veïns: un carnisser amb la seva família, un hortolà i la seva, un graner amb la dona i dos fills i una vídua que vivia en un dels apartaments de l’avi, costat per costat del nostre, amb dues filles, una de grandassassa, ja més que casadora, i l’altra, la Paquita, si fa no fa de la nostra edat.

Tot l’element femení del barri, sense distinció de classes, havíem format una colla. Amb els nois també ens hi fèiem poc o molt, però d’una manera irregular, més aviat en diades assenyalades: el dia de la festa major, el Diumenge de Resurrecció.

Girona: Diputació de Girona, 2013

El seu esperit aventurer no la va deturar mai, malgrat que la societat del moment no veiés amb gaire bons ulls les anades i vingudes d’una noia sense acompanyants en tren.


Aconsellats pel mateix Sobrequés, els pares havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra. Em van comprar un quilomètric de tercera i en un tren del matí jo m’embarcava a l’estació de França amb el meu violoncel ben enfundat. Aquest simple i naturalíssim acte, propi d’un bon estudiant, va ser considerat pels gironins d’aquella època com una gesta única en la història de les llibertats femenines. Cap de les noies que jo coneixia no hauria gosat fer-ho, i en cas d’haver-ho gosat els seus pares no li ho haurien permès. Els meus eren molt criticats àdhuc per la família mateixa. Però ells tenien confiança en mi, en els principis que m’havien inculcat i en les meves facultats d’espavilar-me. I a fe que no s’erraven perquè en tot el temps que vaig anar i venir sola de Girona a Barcelona no vaig viure cap aventura perillosa ni molesta.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Les seves primeres classes van anar a càrrec del compositor Tomàs Sobrequés, gràcies al qual Bertrana va poder entrar com a violoncel·lista a l’orquestra que tocava al Teatre Municipal de Girona per la temporada d’òpera durant les Festes de Sant Narcís.


El pare, amarat d’entusiasme i d’esperança en el meu esdevenidor artístic, va anar a trobar en Tomàs Sobrequés, el millor violoncel·lista de la província. En Tomàs Sobrequés tenia una botiga de música al carrer dels Ciutadans, donava lliçons, tocava en funerals, bateigs i casoris, i formava part de l’orquestra del Teatre Municipal durant les temporades d’òpera de les Fires.

En Tomàs Sobrequés cercà un violoncel petit perquè jo pogués manejar-lo. Esdevingué el meu mestre i, també, el meu amic. Era un bon músic i, demés, un home intel·ligent original i divertidíssim. [...] El pare estava joiós d’escoltar-me. Mentre jo tocava, el seu rostre expressava una beatitud seràfica. Tota la família m’escoltava amb goig, però el més entusiasmat era el pare.

Poc temps després, ja tocava a l’òpera en època de Fires. En Sobrequés m’havia fet entrar a l’orquestra. Ocupava el faristol costat per costat amb el meu mestre. Era un gran esdeveniment per a mi. No havia anat mai a sentir òpera i, tot d’una, no solament la podia sentir, sinó participar-hi encara que fos modestíssimament. L’empresa del teatre no em pagava sou, perquè considerava que amb un violoncel n’hi havia prou. Però la meva satisfacció era la millor de les pagues. Ultra tocar el violoncel m’hi esbargia d’allò més. A l’hora de l’assaig arribava al Teatre Municipal amb el meu violoncel enfundat. Travessava la platea poc il·luminada. Aspirava amb goig l’olor característica de resclosit i de fum de cigarrets consumits que solen fer els llocs públics tancats. Desenfundava l’instrument i començava d’afinar-lo enmig d’una dissonància discordant de quintes superposades que formaven el conjunt d’instruments de corda, de vent... [...] Per a mi era emocionant formar part d’aquell conjunt, representar el meu petit paper a l’orquestra. Aprenia a obeir la batuta del director, a seguir rigorosament el compàs, a executar, juntament amb el meu mestre, els trossos on els violoncels representaven algun paper lluït. [...]

L’hora de la representació encara resultava més emotiva. Tots els llums del teatre estaven encesos; les llotges i el pati de butaques, plens de dones i homes elegants. Elles, enflocades i enjoiades; ells, amb coll i pitrera emmidonats. Es veien molts braços i escots femenins nus, ventalls amb plomes i lluentons. Se sentia la bonior del públic i el grinyol i l’espetec de les portes de les llotges. Tot això era excitant i extraordinari per a mi, que no havia anat mai enlloc. Però la meva excitació creixia en sentir els copets de la batuta del director en el seu faristol, el silenci impressionant dels instruments abans d’atacar i l’esclat de la simfonia o obertura de l’obra. [...]

Després de la temporada d’òpera, mestre i alumna restàvem ben moixos. Enyoràvem aquelles hores d’excitació i d’emoció passades al Teatre Municipal. Perquè en Sobrequés, encara que d’una altra manera, també s’excitava i s’emocionava. El món de la faràndula s’havia endut la nostra alegria. Que trista, que silenciosa resultava la Girona tardoral després de la temporada d’òpera!

Girona: Diputació de Girona, 2013

La delicada situació econòmica va provocar un trasbals familiar i també un canvi de residència: la família es va traslladar a un pis situat a la Pujada de Sant Martí, davant l’església del Carme.


I jo pensava: «Com podem estar arruïnats? Per ventura hem estat rics alguna vegada?». El piset de la pujada de Sant Martí era modestíssim. No teníem minyona. La mare feia tota la feina de casa i, a més, ens cosia els vestits i fins els capells. Jo mateixa ja anava a plaça amb un cistellet, ja regatejava per deu cèntims amb les pageses. No anàvem mai al cafè ni a fer viatges, llevat del de Girona a l’Esparra per passar-hi tot l’estiu. Què volia dir estar arruïnats?

Girona: Diputació de Girona, 2013

És evident, doncs, que la passió per la literatura va marcar la trajectòria, primer de Prudenci i, tot seguit, d’Aurora Bertrana.


La meva passió per la lectura havia succeït a la passió exploradora de la meva infantesa. Dominava totes les altres. La dels viatges es mantenia viva però com adormida dintre meu, mancada de possibilitats realitzadores.

Jo alimentava la dèria bibliofílica amb els volums de la biblioteca-escriptori de casa els avis Salazar. Malgrat no viure ja a la Rodona, hi passava dies sencers i ningú no s’oposava que jo dediqués hores i més hores a la lectura. [...]

Llavors, el meu esperit crític no s’havia desvetllat encara. No se m’hauria acudit jutjar una obra literària. La llegia amb fervorosa devoció i, per a mi, allò que s’esdevenia entre els personatges eren articles de fe, veritats incontestables, tristes, catastròfiques, decebedores o justes, però certes, certíssimes, com si jo mateixa les hagués viscudes. Seguia el desenvolupament de l’acció amb l’esperança que tot acabaria bé. Però rarament hi acabava. Tot anava pel pedregar i la gent moria assassinada, emmetzinada, decapitada o víctima de malalties horribles. Llavors jo encetava una altra novel·la amb la immarcescible esperança d’un final benaurat.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aquests són els records que Aurora Bertrana ens ofereix d’un diumenge de Rams a la Catedral, amb tots els rituals oficials i oficiosos que envolten la benedicció de la palma.

 


El Diumenge de Rams calia estrenar vestit, capell, sabates i altres accessoris indumentaris. Cap mare, per poc esperit social que tingués, no podia anar contra aquesta tradició sense exposar-se a ser malvista i criticada per les seves conciutadanes. La meva, per bé que nascuda a Conca, es considerava tan gironina com la més pintada, i per res del món no hauria volgut que les seves filletes desdiguessin de les altres nenes gironines. Havíem d’estrenar vestit, costés el que costés. [...] Entràvem a la catedral per la Porta dels Apòstols. Semblava talment que tots els habitants de Girona, grans i xics, hi volguessin també entrar.

Quines empentes! Quin garbuix de palmes i palmons! Quina cridòria de mainada! La mare ens protegia amb el cos i els braços. Així i tot, alguna llaçada es posava de gairell, alguna figureta de sucre es desprenia de la palma.

La porta, amb els seus dotze apòstols de pedra arrenglerats en semicercle, engolia gent i més gent. Però un cop dins, hom descobria que encara n’hi cabia més. L’ampla i altíssima nau ens acollia amb la seva atmosfera fresca i flairosa saturada d’encens i de cera cremada. L’altar major resplendia. Centenars i centenars de ciris cremaven prop del sagrari tot voltat d’un núvol blau, lleuger com una glassa.

El cavaller rossellonès Berenguer de Palou, un dels primers trobadors catalans, envia la cançó «Ab la fresca clardat» a Maria, filla de Ramon de Torrelles, senyor de Peralada. Documentada entre 1176 i 1201 i casada en primeres noces amb Bernat de Navata, Maria, com molts membres dels llinatges rossellonesos i empordanesos, tenia dominis i connexions a una banda i l’altra de les Alberes. Així doncs, l’inici de la ruta, a Peralada, mostra el ressò en la lírica trobadoresca de la densa xarxa de relacions entre les famílies nobiliàries del Rosselló i l’Empordà. Aquestes aliances formen el canal de circulació d’una lírica que, més enllà de les corts reials, ha estat adoptada com a pròpia per la noblesa catalana. El poema del rossellonès confessa com ha estat de foll en ofendre la seva dama. És interessant que els termes amb què descriu l’experiència amorosa (haver “comprat” la seva desgràcia i haver perdut el “grat” de la dama) els reprengui a les endreces finals a Maria (de qui desitja obtenir el “grat”), i també al seu marit Bernat (de qui és més vassall que si l’hagués “comprat”). El poema conclou, doncs, fent palesos els vincles entre Berenguer i els senyors de  Peralada, però també integrant-los tots dos simbòlicament en l’elit cortesa gràcies a la seva implicació final en el discurs amorós precedent.


Ab la fresca clardat
que mou del temps sere,
dona, et ab l’estat
que renovela e ve,
ai tot mon cor tornat
en la vostra merce, 
e quar tant ai estat
que vezer no·us volia,
si la colpa es mia
et ieu m’o ai comprat.

Mas tant ai sofertat
gran dezir e sai be
que si m’avetz desgrat
a mon tort s’esdeve,
dona, per ma foudat:
quar d’amic no·s cove
qu·el truep si dons irat
per nulha fellonia
e fols hom no·s castia
ans a trop mescabat.

[...]

Mes m’avetz, en Bernart,
en vostra senhoria
mielhs qu’om ja non auria
ren que agues comprat.

Chanso, a na Maria
diguas qu’ieu chantaria
si·n sabi’ aver grat.

 

[Amb la fresca claror que neix del temps serè, senyora, i amb l’estiu que arriba i tot ho renova, el cor se’m gira del tot cap a la vostra pietat, i com que he estat tant de temps que no us volia veure, la culpa és ben meva i jo m’ho he comprat. / Però he patit un desig tan gran, i sé del cert que si em teniu en desgrat és per culpa meva, senyora, per la meva follia: perquè no és adient que la seva senyora trobi l’enamorat irat per cap fellonia, i el ximple no es corregeix fins que ha perdut molt. [...] / Senyor Bernat, em teniu sota la vostra senyoria encara més que algú no tindria allò que ha comprat. / Cançó, a madona Maria digues-li que jo cantaria si sabés obtenir el seu grat.]

En aquest node primerenc de la creació poètica dels trobadors a Catalunya, la plaça Gran de Peralada va veure néixer Ramon Muntaner, un dels autors catalans més notables del segle xiv. El cronista és testimoni de la vitalitat d’aquesta tradició cultural, més enllà de l’època trobadoresca i fora de l’àmbit poètic. En ocasió d’una visita reial, Muntaner descriu la seva vila natal des de l’època de Jaume I: era, doncs, contemporani dels trobadors que seguirem cap al final de la ruta, i en diversos indrets de la crònica hi demostra una bona familiaritat. Ho il·lustra al capítol 37, en explicar que el motiu de l’enfrontament del rei d’Aragó, Pere el Gran, amb Carles d’Anjou, comte de Provença i rei de Sicília, és l’amor per la seva muller, Constança de Sicília. L’accés al tron de Sicília de Pere el Gran, després de les Vespres Sicilianes, no responia, doncs, segons Muntaner, a l’ambició política sinó a la seva virtut, que l’impulsà a venjar els avantpassats de la seva muller. La citació atribuïda al trobador tolosà Guilhem de Montanhagol subratlla la identificació de l’actitud del rei amb la cortesia i la cavalleria, tal com fan els retrats de Pere el Gran per part d’altres trobadors i cronistes.


E així lo senyor rei en Pere, con hac enteses les batalles e les veençons que el rei Carles hac fetes per la conquesta que hac presa, fo molt despagat per la gran amor que havia a madona la reina, muller sua, e per sos fills, que ell amava molt, per què es posà en son cor que jamés no seria alegre entrò la venjança n’hagués presa. [...] ab l’ajuda de Déu, tractaria que la venjança pogués fer del pare e dels avoncles de madona la reina, muller sua, e de l’avi e dels sovreavoncles de sos fills. Con cadascun se pot pensar en quina dolor vivia madona la reina, muller sua, con sabé que son pare e sos avoncles foren morts. E així lo senyor rei en Pere amava més madona la reina que res qui fos el món; per què cascú se pot pensar, com era amb ella, quin treball soferia. Que a cascuns vaja lo cor ço que dix en Muntanyagol: “Bé ha prop la guerra cell qui l’ha enmig del sòl, e pus prop l’ha qui l’ha en son coixí”.

 

[I així, el senyor rei en Pere, quan va haver sentit les batalles que havia fet i les victòries que havia obtingut el rei Carles per aconseguir la conquesta, va quedar molt desplagut pel gran amor que tenia a madona la reina, la seva muller, i als seus fills, que estimava molt, per la qual cosa es va fixar al cor que mai més no estaria alegre fins que no se n’hagués venjat. [...] amb l’ajuda de Déu, intentaria venjar-se en nom del pare i dels oncles de madona la reina, la seva muller, i de l’avi i els oncles avis dels seus fills. Tothom pot imaginar-se el dolor en què vivia la reina, la seva muller, des que va saber que el seu pare i els seus oncles havien mort. I com que el rei Pere estimava més madona la reina que res que fos al món, tothom pot imaginar quina pena patia quan era amb ella. Recordem allò que diu en Montanhagol: “Aquell que té la guerra a terra la té ben a prop i encara més qui la té en son coixí”.]

El cèlebre Guillem de Berguedà ens duu al cor dels dominis emporitans, durant un període convuls. Donant veu a l’oposició contra la política reial d’estendre la Pau i la Treva de Déu (i, per tant, el domini efectiu del rei sobre els seus vassalls) al conjunt d’antics comtats catalans, Guillem atia els barons a alçar-se, mitjançant el sirventès «Be·m volria q’om saupes dir». Després d’evocar els crits de les mainades d’aquells amb qui compta al camp de batalla, la darrera estrofa malda per decantar el comte Ponç Hug II cap al bàndol rebel, fent palesa així la importància del casal i l’abast de la circulació de la lírica en aquestes terres. Amb l’al·lusió a les seves tres possessions principals de Rocamaura, Quermançó i Castelló vol advertir el comte que no confiï que el rei correspondrà a la seva fidelitat.

La descripció que fa Guillem dels murs i valls que Ponç Hug havia alçat en un punt elevat de la capital complementa les referències històriques i les troballes arqueològiques d’un castell envoltat de murs i d’un fossat al sector nord-est del puig Mercadal des de finals del segle xi fins a inicis del xiv. La seva importància, fins i tot simbòlica, és palesa en el pacte de 1128 entre l’avi del comte emporità, Ponç Hug I, i Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, que obligava el primer a enderrocar una nova fortalesa erigida a Castelló i a reomplir els valls oberts. Avui, del castell al Mercadal no en queda cap rastre i per això el punt castelloní de la nostra ruta se situa a la Cúria comtal i la Presó medieval, a l’actual plaça Jaume I, un doble edifici construït a partir de 1336 amb les restes arquitectòniques del castell del puig Mercadal i que era el símbol del poder jurídic del comte d’Empúries.


E voil q’om crid a l’envazir
Poigverd, e no·ls amen forqan,
e de Sainta Fe crid frar Mir,
e nostre vescomz Castelbon,
e Pinos Raimon Gauseran;
et auzir a l’esperonar
Peiramola e Ponz cridar.

Ja·N Ponz Ugz no·s lais adurmir,
qe segurs es q’om li deman
Rochamaura, qe fai bastir,
e la forza de Carmenzon;
e·ls murs q’a faitz a massa gran
lo reis los fara desrochar,
e·ls vals de Castellon razar.

 

[I vull que en escometre, hom cridi “Puigverd!”, i que hom no els condueixi entreforcant-se, i que des de Santa Fe cridi fra Mir; i el nostre vescomte “Castellbò!”, i “Pinós!” Ramon Galceran, i, en esperonar, sentir cridar “Peramola” i “Ponts”. / I que En Ponç Hug no es posi a dormir, car és segur que hom li reclamarà Rocamora, que fa bastir, i la fortalesa de Quermançó; i el rei farà derrocar els murs que ha fet a balquena i omplir les valls de Castelló.]

Abril issi'e mays intrava
Barcelona: Universitat de Barcelona, 2018

De Ramon Vidal de Besalú no en sabem gaire res, més enllà d’una probable vinculació amb els senyors de Mataplana, als quals evoca com a grans protectors de la lírica i la cortesia. L’origen que li atribueix la tradició, palès en el nom amb què el coneixem, només el corrobora un document de venda de cases als hospitalers de 1216. Per això és molt interessant el lloc privilegiat que Besalú ocupa en la seva obra, ja que la plaça major d’aquesta vila és l’escenari inicial del poema en noves rimades «Abril issi’e mays intrava». Un joglaret hi arriba tot cercant el trobador —ocupat en les seves reflexions amoroses—, per preguntar-li sobre el declivi de la cortesia i el paper que ha de jugar la cultura trobadoresca. Besalú queda, doncs, establert com a centre de referència i Ramon com a màxima autoritat. Després de dinar, en un prat proper, una llarga discussió sobre la formació necessària per al joglar, la pèrdua de la generositat per part dels senyors i les penúries per trobar un públic adequat els porta a evocar un recorregut poètic per les rutes de la cortesia, com veurem al pas per Vilademuls.


E yeu m’ estava cossiros
e per amor un pauc embroncx
—sove·m que fo mati adoncx—
en la plassa de Bezaudun;
e anc ab me non ac negun,
mas Amors e mon pessamens
avion m’aisi solamens,
c’alhors no·m podia virar
ni yeu que non o volgra far,
s’autres no m’en fos ocaizos.
Mas vers Dieu dos e poderos,
e sel que totz fizels adzora,
volc e·m donet qu’en eysa ora
que ieu m’estav’aisi pessatz
venc vas mi vestitz e caussatz,
us joglaretz a for del temps
on hom trobava totz essems
justa·ls baros valor e pretz;

[...]

et el me dis:
«Senher, yeu soys us hom aclis
a joglaria de cantar,
e say romans dir e contar
e novas motas e salutz
e autres comtes espandutz
vas totas partz, azautz e bos,
e d' En Guiraut vers e chansos
e d' En Arnaut de Maruelh mays
e d' autres vers e d' autres lays
que ben deuri’en cort caber;
mas er son vengut vil voler
e fraitz a far homes malvatz
que van per las cortz assermatz
a tolre pretz entre las gens;
per qu' ieu ni nulhs hom avinens
ni savis non es aculhitz,

[...]

Aichi soi vengutz et anatz
per vos vezer entro aisi.»
E yeu per so car ora·n vi
e sazos me ofri coratje
li dis: «Amicx, ses tot musatje
vuelh que·ns anem ades disnar.
Apres si res voletz comtar
dire o pauc o trop o mout,
ieu soi sel que ses cor estout
vos auzirai mot voluntiers.»
Apres manjar en us vergiers
sobr’un prat josta un rivet
venguem abduy, e si no·y met
messonja, sotz un bruelh flurit.
Aqui seguem e non petit
segon que comtar m’auziretz.

 

[Jo, però, no cessava de pensar, car estava mig disgustat a causa de l’amor. Recordo que era un matí a la plaça de Besalú, i que no hi havia ningú més, sinó Amor i les meves reflexions, que m’ocupaven de tal manera que no podia fixar-me en cap altra cosa, ni tenia ganes de fer-ho si no era que algú me’n donés motiu. Però el vertader Déu, dolç i totpoderós, a qui tot fidel adora, va voler que, en aquell precís moment que jo m’estava així tot capficat, vingués cap a mi un joglaret vestit i calçat a la moda del temps en què es trobaven junts entre els barons valor i fama. [...] I em va dir: “Senyor, jo soc un joglar que em dedico a cantar, i sé recitar novel·les i contar moltes noves i saluts i força contes, plaents i bons, divulgats arreu. I conec versos i cançons d’en Giraut de Bornelh i encara més de n’Arnaut de Maruelh, i molts altres versos i lais, per la qual bé hauria de trobar un lloc en una cort [...] Per això he vingut aquí a visitar-vos.” Jo, en veure que era el moment oportú i que l’ocasió m’hi empenyia, li vaig dir: “Amic, no perdem el temps i anem-nos-en a dinar. Després si em voleu dir alguna cosa i explicar-me-la tota o una mica, estic disposat a escoltar-vos amb molt de gust i sense reserves.” Havent dinat, ens vam dirigir tots dos a un verger, en un prat, al costat d’un rierol, i si no recordo malament vam situar-nos sota un brancatge florit. Allà vam seure , i no pas poca estona, com em sentireu explicar.]

Abril issi'e mays intrava
Barcelona: Universitat de Barcelona, 2018

L’església de Vilademuls, construïda amb pedres de l’antic castell, ens recorda la connotació política que sovint acompanya els judicis de valor trobadorescos. En la ruta de la cortesia que traça a «Abril issi’e mays intrava», Ramon Vidal també situa el comte d’Empúries a Castelló, com Guillem de Berguedà, però aquest cop com a cap d’una xarxa de llinatges empordanesos dins del mapa dels dominis de Pere el Catòlic. Tant el comte Ponç Hug II i el seu fill Hug IV, com Jofre II, vescomte de Rocabertí, casat en segones núpcies amb Maria d’Empúries, i Ramon II de Vilademuls, sogre d’Hug IV, són definits com a posseïdors de les màximes virtuts corteses i defensors a ultrança dels valors trobadorescos. Les al·lusions tracen un triangle de poder local, reforçat per aliances matrimonials, i el defineixen com un epicentre de la cortesia. A banda de la possible participació en el conreu i la circulació de la lírica cortesa, sabem, tanmateix, que aquest cercle de nobles empordanesos tenien altres interessos comuns: el seu suport a l’enfortiment de l’autoritat reial mitjançant les constitucions de Pau i Treva. Així doncs, contràriament al sirventès de Guillem de Berguedà, aquí són els aliats del poder reial els que queden vinculats a la protecció i recepció de la poesia trobadoresca.


E pueis de sai toccar vos ai
lo comte qu’es de Castilho,
En Pos bo, e so filh N’Ugo,
a mantener pretz e valor
e a Rocaberti senhor
En Jaufre que tan fo prezatz
per mans locx e per mans regnatz
on foron per pretz enserratz,
e lur oncle trobar progratz
a Vilademuls, En Raimon,
aital baró qu’en tot lo mon
non ac ab dos tans de poder
que mielhs saupes pretz mantener
car anc un sol jorn no fo·n las.

 

[I, encara d’aquesta banda, em vull referir al comte que viu a Castelló, el bon Ponç, i al seu fill Hg, que sostenen el mèrit i el valor, i al senyor Jofre de Rocabertí, que va gaudir de tan bon nom a molts llocs i a molts regnes, on eren envoltats per la fama. Podríeu trobar a Vilademuls el seu oncle, en Ramon, un baró tal com  no hi havia ningú que tenint el doble de la seva puixança fos capaç de sostenir millor el mèrit, car no se’n cansava mai.]

Ramon Vidal no és l’únic testimoni de les xarxes nobiliàries per les quals circula la poesia trobadoresca a l’Empordà. Cap a 1280, Cerverí de Girona esmenta en una pastorel·la les dames “de la contrada” («valens donas d’aquest repayre»), preocupades per la pervivència de la seva poesia: entre d’altres, les senyores de Cabrenys, Quermançó i Marçà, Rocabertí i Requesens i, ja al sud del Montgrí, Torrent, Begur i Cruïlles, així com Pals. De manera més detallada, a la Recepta de xarob, després d’una trobada inicial amb Cortesia, plorosa per la malaltia de la seva germana Amor, el trobador li indica una ruta empordanesa per recollir els ingredients d’una medicina que guarirà la malalta: amb el punt de partida entre Palau (probablement Palau-Sator) i Torroella de Montgrí, ha de recollir les qualitats corteses de quatre vescomtesses, les de Cardona, Bas, Rocabertí i Cabrera, a les quals afegeix tres dames de menor rang, Orpai, Guillemona de Palau i Blanqueta de Creixell. Totes són membres de llinatges vinculats a aquest territori, entrelligades per llaços de parentesc proper. Tot plegat, doncs, constitueix un panegíric d’alguns casals empordanesos, representats per les dames, i encapçalats pels Cardona (recordem que la vescomtessa era Sibil·la d’Empúries). Una xarxa de connexions polítiques i familiars ha quedat així convertida, un cop més, en cercle de cortesia, fins al punt que els llinatges implicats queden representats com a salvadors de la cortesia, tot evitant la mort segura d’Amor.


De Palau a Torosela
anav’un jorn cavalcan,
d’una danceta novela
que volia far pessan,
e, can lo sonet notava,
trobey dona bon’e bela
que pres un cantal plorava
e rompia sa guonela.
Eu, can la vi,
demandey li
son nom e que avia.
E il dis mi:
«En Cerveri,
eu ay nom Cortezia».
[...]
«Domna, si Deus
m’ajut, doncs eu·s
mostraray tal metgia
que far poretz,
on la garretz
tost, leu e ses fadia:
un exerop
faretz qui trop
er de gran carestia.
E metretz y
del pretz c’a fi
vezcomtes’on que sia
de Cardona, jauzia.

Puys, si Deu vos adreça,
cercatz la vezcomtesa
de Bas: car es cortesa,
dara·us de sa franqueza.
E atresi
tenetz cami
de lay a sa vezina
Rocaberti,
e fara·us y
secors a la metzina,
car trop n’a bon’ayzina.

Apres tenetz carreyra
a cela de Cabreyra,
qu’es gay’e plazenteyra
e de valor enteyra,
e dara·us tan
del bel semblan
que sab far ses folia,
que tot esmay
e tot esglay
e piyors mals guerria.

Puys, per n’Orpay
vinetz de çay,
que ha gran manentia
d’enseynamen
ab fait valen,
qu’esters pro no·ns tenria.

E si na Guyllamona,
lay a Palau, vos dona
un pauc de sa cuyndia,
valra·n mays la metgia.
E a Crexel
iretz al bel
cors gay de na Blanqueta:
s’il ven de grat,
de sa beutat
sol un pauc vos y meta.

 

[Un dia anava cavalcant de Palau a Torroella, pensant una nova danseta que volia fer i, mentre notava la melodia, em vaig trobar una dama bona i bella que plorava prop d’una roca i s’esquinçava el vestit. Jo, quan la vaig veure, li vaig preguntar com se deia i què li passava. I ella em va dir: «Cerverí, el meu nom és Cortesia». [...]

“Senyora, si Déu m’ajuda, llavors jo us ensenyaré una medicina que podreu fer i amb la qual la guarireu aviat, fàcilment i sense fatiga: fareu un xarop del qual hi ha gran necessitat. I hi posareu part del mèrit perfecte que té la plaent vescomtessa de Cardona, allà on sigui.

Després, si Déu us guia, cerqueu la vescomtessa de Bas: com que és cortesa us donarà part de la seva generositat. I aneu també des d’allí a la seva veïna Rocabertí, que us ajudarà amb la medicina, perquè en té mitjans sobrats.

Després encamineu-vos cap a la de Cabrera, que és alegre i plaent i de perfecta vàlua, i us darà tanta quantitat de la bella aparença que sap presentar sense gens de frivolitat, que guariria tota l’angoixa i l’esglai i mals encara pitjors.

Després, veniu cap aquí, havent passat per n’Orpai, en qui hi ha gran riquesa d’ensenyament, amb actes valuosos, que altrament no ens valdria la pena (el xarop).

I si na Guillemona, allí a Palau, us dona una mica de la seva gràcia, la medicina augmentarà en valor. I a Creixell, anireu a l’alegre Blanqueta, que si li plau us hi afegeixi només una mica de la seva bellesa.]

Repertorio informatizzato dell'antica lirica occitanica e trobadorica, 30 de de novembre de -0001

La connexió poèticament més ben documentada de Cerverí el vincula amb un indret prop de Llagostera: «Entre Caldes e Penedes | pres de Santa Seglina, | lo loch que·l nobles reys cortes | me det, ...». Efectivament, sabem que des de 1273 Cerverí rebia 300 sous anuals de les rendes reials de Caldes i Llagostera. A La faula del rossinyol aquest mateix indret acaba convertint-se, com en la Recepta de xarob, en un lloc de guariment. En aquesta ocasió, l’escuder de Dret i la seva muller, que és Pau del Rei i de l’Infant, una parella de personificacions al·legòriques, hi troben els elements (un esparver, un rossinyol, un jardí i un pomer, presents en l’escenografia de la narració), per lletrejar els mots Rey i Peyre: dues paraules que no es poden formar l’una sense l’altra i que demostren que el rei Jaume I i el seu fill Pere han d’estar per sempre més units. El poema, doncs, troba la solució d’un conflicte entre el rei i el seu fill, una llarga disputa real, i en representa la reconciliació, que es va celebrar amb tota solemnitat a Xàtiva el desembre de 1273. Cerverí, però, situa l’origen d’aquesta reconciliació i el motiu pel qual ha de ser duradora «denant Santa Seglina».


L’autre jorn, cavalcan,
anava mots cercan,
car mester los avia
a un vers que fasia;
e fo·m semblan que vis
florits prats e jardis
e que fos en pascor;
e per la gran calor
que fasia semblan
—c’ anch no·n viu far pus gran
el pus caut mes d’estiu—
dexendey pres d’un riu,
denant Senta Seglina.
[...]
E can dexenduts fuy
fam ne set ne enuy
ne calor no senti,
can fuy pres d’un jardi
e desots un pomer;
e y ha un esparver
sus, e un rossinyol;
e, quaix qui dormir vol,
gitey me sobre·l prat.
[...]
E l’escuder, rien,
lor mostret l’esparver,
e·l jardi, e·l pomer,
e·l rossinyol cantan,
tot rien e jugan.
E puys ell dits: «Gardats,
senyer Dreyts, vos e Pats!
Be vesets er jardi,
per que ja ‘Jacme’ di:
trayts del rossinyol l’er
e l’e de l’esparver
e del jardi la y,
e dira ‘rey’ axi».
«Lo rey Jacme avem,—
dix Pats— sol l’als trobem!»
«Trobar si farem be,
que·l pomers mou en pe,
e en e l’esparvers;
donchs, sera·l nom enters,
si y metets del Rey l’i,
e la er atressi;
ab la e que y tornets,
‘Peyre’ hi trobarets.

 

[L’altre dia, mentre cavalcava, anava cercant els mots que em calien per a un vers que feia; i em va semblar que veia prats i jardins florits i que fos primavera; i per la calor, extraordinària, que feia —que mai no he vist que en fes de més intensa, ni als moments més calorosos de l’estiu— vaig descavalcar a prop d’un rierol, davant de Santa Seclina. [...]

I quan vaig haver descavalcat ja no vaig sentir fam ni set ni malestar, ni calor, quan era prop d’un jardí i sota un pomer; i a sobre el pomer hi havia un esparver, i també un rossinyol; i jo, gairebé com aquell que vol dormir, em vaig ajeure sobre el prat. [...] I l’escuder, rient, els va mostrar l’esparver i el jardí i el pomer i el rossinyol cantant, tot rient i jugant.

I després ell digué: “Mireu, senyor Dret, vós i Pau! Bé veieu el jardí, per la qual cosa ja diu “Jacme”: del rossinyol agafeu la «r», la «e» de l’esparver i del jardí la «j» i així dirà «rei». “Ja tenim el rei Jaume! —va dir Pau— Tant de bo trobem la resta!”. “Sí que ho trobarem ben bé, que el pomer comença amb «p» i l’esparver amb «e»; per tant, el nom estarà sencer si hi poseu la «i» del Rei, i també la «r», i amb la «e» que hi poseu un altre cop, ja hi trobareu «Peire» (Pere)”.]

Cerverí de Girona és el trobador més cèlebre que podem relacionar amb aquesta ciutat. Però per què era “de Girona”? Sabem que no hi va néixer i les primeres notícies que en tenim el connecten amb els Cardona, com denota la Recepta de xarob. No tenim notícies directes del motiu de la residència gironina, però potser podem suposar que té alguna cosa a veure amb aquest llinatge. Cal subratllar que, almenys des del segle xi, els Cardona tenien en feu torre Gironella, el més important dels tres castells que reforçaven el control del recinte emmurallat primitiu de la ciutat de l’Onyar. Així s’explica que el vescomte de Cardona, fill del protector de Cerverí, afirmi a la crònica de Desclot que té dret a ser el defensor de Girona davant dels francesos el 1285.


Llevà’s En Ramon Folc, vescomte de Cardona, e dix al rei: “Jo son castellà de Gerona, e per dret e per usança de Catalunya no em puc excusar, ne he voluntat que ho faça. Per què jo romandré, si us volets, en Gerona; e lliurats-me aquells cavallers e aquella companya que mester hi sia, ab prou vianda. Que o tuit perdrem lo cors o, sens vostra sabuda e sens vostra voluntat, nós no lleixarem aital força com és la ciutat de Gerona, si doncs per defalliment de viandes no ho faíem."

 

[En Ramon Folc, vescomte de Cardona, es va alçar i va dir al rei: “Jo sóc castlà de Girona per dret i per usança de Catalunya: no em puc excusar ni tinc intenció de fer-ho. Per això romandré, si ho desitgeu, a Girona; lliureu-me aquells cavallers i aquelles tropes que calguin, amb queviures suficients. Perquè o hi perdrem tots la vida o, sense el vostre coneixement i la vostra voluntat, no abandonarem una plaça forta com és la ciutat de Girona, si no ens hi vèiem obligats per manca de queviures.]

Molt en particular, un membre de la família que exercia la castlania de torre Gironella en nom dels Cardona podria haver estat una presència important en la primera etapa poètica de Cerverí, un cop establert a Girona. De Guillem Ramon de Gironella, que va esdevenir canonge de la catedral cap a 1253, en conservem una obra reduïda, però que presenta nombrosos punts de contacte amb la de Cerverí. A banda d’un debat (que comentarem en arribar a la catedral), ens ha deixat tres cançons amoroses, ben indicatives del ventall poètic que podem associar amb la producció dels canonges, i que certament no exclou el tema amorós ni la ideologia de la cortesia. Entre les coincidències més significatives amb la poesia cerveriniana, observem l’esment a un vescomte, que ha de ser el de Cardona, a l’endreça de “La clara lutz del bel iorn”, una elegant cançó amb rimes difícils que recorda algunes tries estilístiques de Cerverí. Cal subratllar també la semblança entre el senhal de Guillem Ramon, Sobreluenh, i el de Cerverí, Sobrepretz.


La clara lutz del bel jorn
e l’aura del franc termeni
m’amenon gaug e sejorn,
per que d’un gai vers m’estreni,
que·l fis jois es tals, qu’ieu meni,
que cascuns m’en vai de torn.

Tals qu'es de covinen dorn,
per cui pensan m'encadeni,
ditz que no·m vol trist ni morn,
per que de chant no·m refreni,
que·ls sieus plazers pens, e peni
quar plus soven lai no torn.
[...]
Prims es lo fils de l'aranh:
no tanh c'om prim no chauzisca,
quan estes lai on sofranh,
don cre qu'ieu gen m’en gandisca.
E ja Dieus no·l esbaudisca
sel que fin joi d'amor franh;

Sobreluenh encabalisca,
cui jois e pretz no sofranh,

e·l pro vescomt’enantisca,
s'ill m'entenda, cui meils tanh!

 

[La clara llum del bell jorn i l’aura de l’estació generosa em porten goig i repòs, per la qual cosa em gratifico amb un vers alegre, que el perfecte goig que sento és tal que tots em venen a l’entorn.

Una (dama) que és d’agradable factura, per la qual m’encadeno en pensament, diu que no em vol trist ni capficat, i per això no me n’estic de cantar, que penso en els seus plaers i pateixo perquè no torno allí més sovint. […]

El fil de l’aranya és subtil: no és apropiat que un home subtil no s’adoni que es troba allí on no és benvingut, per la qual cosa crec que fugiré prestament. I que Déu no doni alegria a qui trenca el goig de l’amor perfecte;

que faci a Sobreluenh més perfecta, a qui no li manquen el goig ni el mèrit, i enalci el noble vescomte, si m’escolta aquella a qui més li pertoca.]

Subrafusa ab cabirol
4
Lecturae tropatorum, 01 de de gener de 2011

Guillem Ramon de Gironella ja havia mort, però la trajectòria poètica gironina de Cerverí encara continuava quan Jofre de Foixà, d’un llinatge de vassalls del comte d’Empúries, passà de franciscà a benedictí, el 1275, i després ingressà al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Sabem que durant la invasió francesa de 1285, mentre el rei Pere i el comte de Foix intercanviaven cobles com les que recordàvem en visitar torre Gironella, Jofre era procurador del monestir de Sant Pere de Galligants. Del monjo de Foixà en conservem quatre poemes, alguns amb rimes cares semblants a les de Guillem Ramon de Gironella, entre els quals destaca una composició bastida sobre citacions d’altres poemes trobadorescos. La tria del senhal Sobregaug és particularment significativa per vincular-lo a la línia poètica de Gironella i Cerverí. Aquí llegirem, però, “Sobrefusa ab cabirol”, una sàtira pròpia de la tradició dels clergues golafres, més desenfadada encara que la posició de Poncet al debat que llegirem al pas per la catedral. Posteriorment Jofre va tenir càrrecs administratius a Sicília, on va compondre un tractat poètic, les Regles de trobar, seguint el mestratge de Ramon Vidal de Besalú. El va dedicar al rei Jaume de Sicília, que aviat seria Jaume II el Just d’Aragó, de qui diu que és un gran amant de la lírica trobadoresca: «en trobar pensa e·s adelita grantment». Amb aquests eclesiàstics gironins veiem, doncs, com la noblesa, la formació clerical, la política i la poesia cortesa s’entrellacen sense fissures en la cultura trobadoresca i en la seva presència a Catalunya.


Subrafusa ab cabirol,
porch ab unyo novel,
e galina ab juxell,
e capo rostit d’un an
vul que hom me pos denan,
e formatge torrador,
e vi rosat en Paschor,
e giroflat cant iverna.

Truga vella morta a dol,
et al ventre haga porcel,
e cols ab magre anyel,
[...]
vul que hom li pos denan
aquel monge enguanador,
e vi torbat part Martror,
e haia foc de lenterna.

 

[Cabirol amb llard per sobre, porc amb cebes tendres, i gallina amb julivert i capó d’un any rostit vull que em posin al davant, i formatge torrat, i vi rosat per Pasqua, i especiat amb clau a l’hivern.

Truja vella morta amb dolor i que al ventre tingui un porcell i un anyell magre amb cols [...] vull que hom li posi al davant a aquell monjo enganyador, i vi tèrbol per Tots Sants i per tot foc una llanterna.]

Tornant a Cerverí, com sabem, doncs, que no era gironí, però residia a Girona? Ens ho diu ell mateix als seus poemes, encara que sigui de passada, en diverses ocasions. La col·legiata de Sant Feliu hi té un paper rellevant perquè en un poema que la rúbrica del cançoner anomena Oració de tot dia, Cerverí fa una pregaria «a mon senyor Sent Felits», com a sant local. D’altra banda, al seu Testament satíric hi esmenta la bona relació amb els seus veïns: «A Gerona m’an dat e servit mey vesi, | pero si be comtam, de deu anys tro asi, | mas hi ay dat eu a ells, qu’ells no han dat a mi». I també incorpora Girona a la ficció amorosa quan explica que ni el veguer ni el batlle no tenen poder sobre la seva dama, que el tortura des de fa set anys amb la seva bellesa i dolçor, per la qual cosa ha d’apel·lar a la justícia del rei amb un Libel, és a dir una denúncia legal. Cal destacar que el poder de la dama la converteix en un perill públic, diu Cerverí: no només l’ha mort d’amor a ell, sinó que posa en perill la vida de tots els


Francs reys, humils e cars e d’amoros senblan:
car devetz tener dreit sobre cels qui tort fan,
a vos me venc clamar d’un bel cors benestan
qui m’a tan gran mal faitx c’anc res no me·n fetz tan;
e lay en Gerones negun poder non an
que la puscon destreyner, tant a valor presan
que bayle ne veguier no preza un besan.
Veus aci mon libel, que·us vuyll dire xantan.

Pus eu, en Cerveri, contre midons claman
que set ans m’a tengut pres, greus mal sofertan,
ab peryllos turmens, e languen e penan
–e  encara·m te pres, mas Joys e Amors m’an
manlevat, e Merces, tro·us fos vengut denan–,
del seu bel cors me clam, qui m’auci cuyndeyan,
e sas douças paraulas m’aucion gen parlan:
sens desviar me pres tot, rien e jugan.

Atressi soy clamans del seu amoros vis,
qui m’auci gen gardan e mantenen m’aucis
que la vi, d’on m’agr’ops que nuyll temps no la vis,
c’ades muyr, ades viu; o! si del tot moris:
puys no sentira mal e valgra·m mays la fis.
E seria razos c’alcun turmen sofris,
c’axi com mi auci, auci totz sos vesis,
c’anc nuyls hom no la vi que sempre no sentis
mal d’amor e turmen e per leys no languis.

 

[Rei generós, humil i preuat, d’aparença amorosa: com que heu de mantenir la llei sobre aquells que cometen injustícies, vinc a denunciar un bell cos perfecte, que m’ha fet un mal tan gran que mai res no me n’havia fet tant, i allà al Gironès no tenen cap poder per sotmetre-la, que té tant de valor preuat que no pren en la més mínima consideració ni el batlle ni el veguer. Heus ací la meva denúncia, que us vull presentar tot cantant.

Així doncs jo, Cerverí, tot acusant la meva dama d’haver-me tingut set anys presoner, sofrint mal greument, amb turments mortals, llanguint i penant –i encara em té pres, si no fos que Goig, Amor i Pietat han donat fermança per mi fins que em presentés davant vós–, denuncio el seu bell cos, que m’ha mort graciosament, i les seves dolces paraules que m’han mort tot parlant amb gentilesa: inexorable, m’ha captivat enterament, rient i jugant.

També acuso el seu rostre amorós, que em va matar tot mirant-me gentilment i de seguida que la vaig veure em va fer morir, per la qual cosa m’hagués calgut no haver-la vista mai, que ara moro, ara visc; oh, si pogués morir del tot: llavors no sentiria més mal i més em valdria acabar així. I seria just que ella patís algun turment, que tal com em va matar a mi, va matar tots els seus veïns, que mai cap home no la va veure que no sentís mal d’amor i turment i que no llanguís per ella.]

Malgrat el possible paper de mestre de Guillem Ramon en aquest entorn de trobadors coetanis, va ser Cerverí qui va passar a la posteritat com a gran autoritat. Ens ho mostra Francesc de la Via, sotsveguer, sobreposat d’obres, jurat de la ciutat i prohom de la mà major, que vivia, segons Josep Clara, a la casa paterna, «situada en el sector de la ciutat que és posat sota l’epígraf “Lo Portal del Cal fins al cantó d’En P[ere] de Burdills”», indret que probablement correspon al carrer dels Ciutadans. De la Via aprofita el càrrec i la localització gironina en un poema satíric amorós amb un marc narratiu de caràcter jurídic, que recorre a bastament a autoritats trobadoresques: El Procés de Corona d’Aur contra Bertran de Tudela. Una «dona d’onor» va a trobar Francesc en un jardí prop de Girona per reclamar la intervenció del representant de l’autoritat reial. Acusa un «scuder valens» del robatori d’un guant «ab senyal d’amistat», un fet que l’enamorat ha difós en les seves cançons, i per tot això la dama ha decidit «dar clam de pau e treuga». El sotsveguer Francesc s’ho pren en broma i addueix, com a primera autoritat, la saviesa de Cerverí, qui també havia, però, demandat poèticament la seva dama per haver-lo torturar amb dolces paraules, com hem vist en visitar Sant Feliu.


Senyora cara,
crey que vós me burlats.
No tany que vós fassatz
clam de vostr’amador,
qui per la vostr’amor
sofferria dampnatge.
[...]
Que trobadors d’Espanya,
so fo en Servarí,
ho dix de fi en fi:
“Mos amichs si·s reffrany
de far mon desplaser,
aytan cant plus m’etany
me doble·l mal saber.

 

[Benvolguda senyora, em sembla que us rifeu de mi. No és correcte que denuncieu el vostre enamorat, que patiria qualsevol dany pel vostre amor. […] Que un trobador d’Espanya que es deia Cerverí ho va dir ben bé: “Si el meu amic troba consol a fer-me desplaer com més se m'apropa més se'm dobla el malestar]

Per arribar a l’inici del recorregut –El Port de la Selva– passarem per Llançà. En aquest punt, si en lloc de prendre direcció sud ens desviéssim cap a Portbou, Fages ens recordaria que durant la II Guerra Mundial el petit poble fronterer tenia molt a prop l’exèrcit alemany que havia envaït França; i que els oficials sovint es desplaçaven a Figueres, particularment per sopar i d’altres distraccions, a l’hotel Duran, prop de la Rambla.


Los alemanes estaban instalados a cien metros de Portbou, y aparecían en los bares de la Rambla [de Figueres] que preside el monumento a Monturiol, con sus suntuosos coches y sus peligrosos sabuesos.


Selva de mar! El nom t'escau;
si no t'albira el port de plata,
t'és a la vora, que se'l sent
fora l'abast de l'ull pirata.
El poble té un recolliment
quasi infinit, d'eterna pau,
entorn la plaça de la Selva.

«Cadaqués: olivos, cónsules y reducción para piano de un tema wagneriano con Lidia, d’Ors y Dalí»
Figueres: Brau, 2003


Quizá sea preciso, para hacer el reportaje de Cadaqués en verano, conocer, por vía de contraste, su soledad invernal, cuando al anochecer permanecen cerradas, en la obscuridad, las casas de la Riba, que los pescadores han ido vendiendo a los forasteros, para replegarse en una segunda línea como si temieran un posible bombardeo marítimo: estas casa estilizadas, angulosas y simples, donde hasta ha poco la arquitectura popular y la naturaleza se habían compenetrado de tal forma, que cuando Dalí en su adolescencia empezó a pintar pudo extraer mejores relaciones del cubismo presentido por los albañiles y los agricultores pesebristas de Cadaqués, que de las disquisiciones postcezanianas. Abundan en tales casas las camas policromadas, de varilla de hierro curvado, traídas de Italia, y los dolls que las mujeres llevan aun en la cabeza son pura alfarería griega.


Portlligat, meravella lineal
on l’aigua es banya nua enmig les roques,
té un reflex llunàtic, sideral,
com una cornucòpia desigual
que emmarquen olivars d’eternes soques.

De Cadaqués retornem per la sinuosa carrereta que culmina el coll de Perafita, i en aquest punt prenem el camí cap a Roses. Aquest camí passa a prop de la muntanya del Pení on l’exèrcit americà, en temps de la Guerra Freda, hi tenia ubicada una estació de radar per al control aeroespacial amb dues espectaculars boles blanques visibles des de dotzenes de quilòmetres lluny. Transferida a l’exèrcit espanyol, s’hi van fer canvis i ara només se n’hi veu una de bola, i grisosa. Recordem que Roses, antiga fortalesa militar, sempre ha disposat d’un port important que, a més de servir per a les successives bel·licositats, va permetre a la vila un comerç considerable,  sobretot d’oli i vi. Fages esmenta la llegendària barca de plata del comte Hug V d'Empúries, del segle XIII; la valuosa joia li hauria estat empenyorada pels jueus residents al comtat per tal de recuperar préstecs no retornats...


Amb tot això de Pení
–pepsicola, ràdar i àtom–
engegaran a parir
l’Empordà sense ultimàtum.


Bastarà una simple enumeració toponímica per fer-vos càrrec de la superioritat i avantatges de Vila-sacra respecte a Barcelona per a l’emplaçament d’una gran urbs.


Pogués ésser al castell de la Poncella!
Pogués ésser al rocam de Quermançó
o a la Gallarda, closa a Castelló!
Si pots venir un capvespre al Canigó
veuràs El Far, de lluny, com una estrella.

Abans d’arribar a Palol –que pertany al municipi de Torroella de Fluvià– ens aturarem un moment a Vilamacolum. En aquesta població hi ha can Geli, pairalia i escenari de la novel·la Les closes de Maria Àngels Anglada, i canta la brama que el poble és el bressol del descobridor d’Amèrica...


A Vilamacolum o Vilacolum –aquest punt no resulta per ara suficientment esclarit hi hauria un monument a Cristòfol, el seu fill il·lustre...


Quan l’ampla conca s’escindeix en dues
cenyint el delta obert com un parany
per escoltar el bruel que omple l’estany,
s’aiguabarregen en un sol afany
recs i canals fent i desfent set Mugues.

Per arribar a Empúries convé que passem per Cinc Claus. Víctor Català passava temporades al llogarret perquè hi tenia propietats i pairalies. Diu el poeta que per la festa major de Cinc Claus hi acudia Ramon Gres, l’afamat sardanista –ballador i teòric que va dedicar-li quatre publicacions– i apotecari de Sant Pere Pescador.


Si algú, gamat, trucava a la botiga
la muller contestava: El senyor Gres,
com que a Cinc Claus hi ha els músics, també hi és.
Amb peu novell ordeix la dansa antiga.


L’Escala és port insegur
pels quadrants de tramuntana.
Empúries, déus de l’oblit
i escapçadures de marbre.


Diu que el marquès de Sant Mori,
que ara ve a les seves platges,
i en Martí Serra Solatges
han mogut gran rebombori
per l’userda i les farratges.
El senyor marquès va a ratxes
i en Martí diu: Si em despatxes,
el jutge ens veurà les fatxes,
i no em mouré fins que mori
i els capellans amb les atxes
em cantin el gori-gori.

«Cataluña en vacaciones. En las riberas del Fluvià: arroz, feudos y epigramas»
Figueres: Brau, 2003


Si no fuera por el obstáculo de las presas, navegaríamos hasta Arenys d’Empordà, atraídos por la hospitalidad gentilicia de Aurea de Sarrà, poseedora al margen de un altozano de la suntuosa quinta de recreo donde se dan cita la naturaleza y el arte. El Gaiter de la Muga, este poeta popular, desaprensivo y funambulesco, ha invadido otra vez el área del río vecino con un epigrama discretísimo:

L’egrègia dansarina
donya Àurea de Sarrà
té, al ribàs del Fluvià,
una torre ivorina
i un marit mestre d’estil
que, assegut al peristil
mentre la tarda declina
com Petrarca als peus de Laura,
a la torre de marfil
ha trobat la Domus Aurea.

Anant d’Arenys a Garrigàs, abans d’arribar al poble, a l’esquerra un camí condueix a Ermedàs, també del mateix municipi. En aquest llogarret hi havia la Font Vella, un paratge horacià que avui dorm sepultat sota les terres que van moure’s per fer el TGV.


Jo sóc l’herald d’un poeta, que coneix un a un els noms de les trenes d’aigua i el ser flèbil dels rius i les fontanes, com la d’Ermadàs, que ha alleujat la set de tants exèrcits.


Una vegada:
                          al peu del cloquer d’Ordis
era un pegot que duia una sabata
i una espardenya i un tupé de plata...
N’he escrita una auca a fi que te’n recordis.


Vila de Lledó, la senyorial,
la dels olivars d’or i plata,
les feligresies de baix i de dalt
el clos de canonges en col·legiata,
i un odi rival
entre el veïnatge de cada beata,
si no surt de missa pel mateix portal!


Mereix el gran Anicet
de Pagès de Puig la cara,
no pas d’un bloc de Carrara,
que és millor el d’Avinyonet.
I puix en mil nou-cents dos
ell moria i jo vaig néixer,
em plauria si ell no es queixa
un obelisc per tot dos.


La comarca era poblada pels indigetes, branca dels ilergetes, que, si l’etimologia no ens traeix, devien tenir a Llers, terra de bruixes, la seva fortalesa. [...] Escolteu ara, doncs, la veu misteriosa de les pedres, passada pels llavis d’aquesta bella actriu, la princesa Matafaluga, filla del rei de Llers i muller del terrible Beristegui, el príncep que governava els indigetes i la seva mitja ciutat.


Amb nom de dona brolla dins l’arruga
gerda de molses del boscatge ombriu,
al Canigó, on les àligues fan niu;
i, un fil amb l’altre, va trenant el riu
que, amb altres rius trenant-se, fa la Muga.
[...]
Cinc palafrens estiren el seu carro:
l’Arnera, lleu com una abella d’or,
el Ricardell, del guaridor tresor,
l’esquerp Manol i el Llobregat sonor;
l’Orlina mol al pas molins de farro.
[...]
Com una truja, et xuclen  els garrins
de les Escaules a Pont de Molins,
recs d’àgil pas que fan la plana ubèrrima.

Després de Pont de Molins trobarem la comarcal que porta a Maçanet de Cabrenys després de travessar Darnius. Al poble, abans un recó de món i avui molt ben connectat amb les poblacions “franceses” de Costoja i Sant Llorenç de Cerdans, ens retrobarem amb la geografia i la història: l’Arnera, el rierol afluent de la Muga, hi neix.


De Maçanet ve l’Arnera
amb un bri de mala fama:
diu que ballant “La Meunière”
se li veu la lligacama.


Em ve en esment el terrible desencís experimentat la primera vegada que, per aquells mateixos temps, vàreig trepitjar terra de França. El carruatge, en traspassar les ‘alamites’ del Pertús –així anomenava les fites dels límits la Maria Maceli–, no va fer el més lleu trontoll, però el que em semblava més imperdonable és que els meus pares no m’haguessin previngut que, al Voló, la gavatxa amb còfia que em baixaria, d’un braçat, de la tartana em parlaria en català i em faria un petó xardorós a cada galta.


–Mare, el Manol no és pel meu braç. Sóc lletja?
El meu promès em mira amb ulls d’amor.
De França em du, galant com un actor,
cistells de joncs amb roba interior
i vora el pont dit de Campmany m’assetja.

«Primavera en el Ampurdán»
Figueres: Brau, 2003

Recuperada la NII, reculem migdia avall fins a Vilabertran, però ens aturem un instant a Cabanes per evocar el poeta el pastor i la sirena maragallians ja que, segons escriu, va ser la llar –cabana, cabanes– on van retirar-se a menjar els anissos del conte.

 


Ya es el esponjoso y próvido paisaje de Cabanes, entre cipreses y cañaverales, arces y alfalfares que hace resucitar como Osiris en forma de auto de fe cristiana, la insobornable paganía de la primavera tal como debió ser antes de la predicación paulina.

Cabanes es un vetusto villorrio en la vega del flumaire o río Sambuca, que... por metátesis y apócope degeneró en la Muga […] Y siempre he tenido para mí que fue este lugar en oasis elegido por la sirena y el pastor maragallianos para plantar su primera choza o cabana que adquirió, con el rodar de los días, la categoría de la pluralidad y la mayúscula. Circular como su impresionante torre medieval, una sardana de cuerdas y estacas forma parco en la plaza […] Es la fiesta presidida por la advocación de San Isidro.


El Llobregat esmenta els Tallaferro,
Hugs i Dalmaus. Pensa: “El país no ha mort!
L’imant incert, ¿ha retrobat el nord?”
A Peralada arriba per conhort
un senyor nou vestit amb or i ferro.
[...]
Novell Palau del Vidre! De Cotlliure
fins a Salou, no hi ha redós més bell:
mig monestir, mig casa, mig castell.
Beat aquell qui passa el clos cancell
de l’alta nau, sojorn de l’art d’escriure.

Palau del llibre, avar tresor relicte
del manuscrit que no llegeix ningú,
de quan va anar a la guerra el brau Mambrú...
Fitant el temps, dorm el secret segur
de l’epigrama acerb, d’amics vindicta.


Diuen que és una gran dama
la Dama de Quermançó;
fou capitana de lladres,
té un castell i una cançó.


Cada llersenca a Palau troba un èmul,
mentre es pentina a sol batent
i s’emmiralla al llac blau que es fa trèmul
de l’alimara d’Orient.


Arriben al mas Ventós
amb la mar a cada banda:
a un coster l’arcada d’or,
semilluna d’aigua blava,
i la ciutat grega al lluny
en llit d’arenys acotxada,
i, a l’altra, el golf de Lleó
que el cap de Creus atalaia.
Tot just veu el monestir
passa pradells de maragdes.
–D’aquest sender com se’n diu?
–El camí de Carles el Magne.

Ara arriba al monestir
i es pensa que és un niu d’àngels,
amb muralles de castell
i dues torres de plata.


Quan són a Sant Salvador
veuen la mar i la plana,
el golf de Roses als peus
i el de Lleó a l’altra banda.

Girona: Diputació de Girona, 2013

L’any 1908, amb setze anys, Aurora Bertrana viatjà per primera vegada a Barcelona. Hi acompanyava el seu pare, Prudenci Bertrana, que havia de pronunciar la famosa conferència De les belleses de la natura i el meu goig. L’escriptora i feminista Carme Karr els va convidar a fer nit a casa seva, al carrer de la Duquessa d’Orleans, 17, de Sarrià. L’estada va ser molt breu, però la ciutat va fascinar la jove Aurora.


La Carme Karr sabia que el pare havia d’anar a Barcelona a donar una conferència i va insistir perquè ens hi emmenés la meva germana Helena i a mi. Ens invitava a casa seva. Jo em vaig entusiasmar. La Carme Karr tenia dues noies aproximadament de la mateixa edat que nosaltres. L’amable senyora pretenia que les seves filles tindrien un gran goig de rebre’ns a casa seva. Així fou com, per primera vegada, vaig anar a Barcelona i en vaig quedar meravellada. Només hi vam passar un dia i una nit, però ja n’hi havia prou perquè jo hi descobrís tantes i tantes coses que Girona no tenia i a mi em semblaven excitants i meravelloses! Girona era un desert comparat amb Barcelona. [...]  D’aquella anada a Barcelona me’n va restar un gran desig de tornar-hi. Però encara havia de passar força temps abans no hi tornés.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La vida dels Bertrana a Girona es va veure sacsejada per un trist incident motivat per la publicació de l’opuscle La locura de Álvarez de Castro, escrit per Prudenci Bertrana amb la col·laboració del metge Dídac Ruiz. Aurora Bertrana explica en les Memòries com la família es va traslladar a viure a Barcelona, l’any 1911, en un pis de l’antiga plaça del Rei.


No sé com ni per qui el pare s’havia deixat convèncer, ni qui va tenir prou ascendent damunt seu per decidir-lo a deixar la quieta, somorta, grisa i tan amada Girona i anar-se’n amb la família a viure a la trepidant, sorollosa, mirotejant i incògnita Barcelona. Després del consell de guerra que l’havia condemnat a sis mesos d’empresonament, judici que Weyler, llavors capità general de Catalunya, no va voler signar gràcies a la feliç intervenció de barcelonins influents amics de Prudenci Bertrana, el pare, malgrat la llibertat recuperada, no se sentia segur a Girona. [...]

Finalment, l’oferiment d’Antoni López i Ventura, editor de L’Esquella de la Torratxa i de La Campana de Gràcia, el qual li assegurava una ocupació i un sou fixos en els seus dos periòdics, el va decidir. [...]

El pare va anar a Barcelona tot sol. Hi va passar uns dies cercant un habitacle on instal·lar-nos. En tornar, ens anuncià que ja n’havia trobat un. Semblava tot ufanós de la seva troballa. Era un apartament modest en un barri que a ell li plaïa molt (potser li recordava Girona), la plaça del Rei.

Girona: Diputació de Girona, 2013

En el trasllat a Barcelona, Aurora Bertrana va passar, per atzar, a ser veïna de la família del pintor i poeta Alexandre de Riquer, que tenia la casa i l’estudi al carrer de la Freneria. L’any 1910, quan Aurora estudiava música a Barcelona havia mantingut una relació molt intensa amb els Riquer, i, fins i tot, un idil·li frustrat amb un dels nois Riquer, Emili.


Conèixer la família Riquer i enamorar-me’n va ser tot u. Una mena d’embriaguesa s’emparà de mi. Ser prop d’ells, veure’ls i sentir-los era l’ocupació més important de la meva vida. Fins al punt que les lliçons de violoncel, de solfeig, de teoria i d’harmonia, que, de fet, era l’única cosa que m’havia d’interessar i ocupar, es convertien automàticament en activitats secundàries. [...]

Per a mi Barcelona era el carrer de la Freneria, on vivia l’Alexandre de Riquer i els seus, i la humanitat, la família Riquer. [...] jo anava molt sovint al carrer de la Freneria, on Alexandre de Riquer vivia amb tota la família i tenia el taller. Aquest taller estava situat a l’últim pis de la casa que feia cantonada amb la plaça de la Pietat. La claror que pels amplíssims finestrals entrava al taller venia d’aquesta placeta. Hom veia molt a prop l’àbsida de la Seu i tothora hom sentia l’harmoniós batec de les seves campanes

Girona: Diputació de Girona, 2013

Les Memòries d’Aurora Bertrana són un lúcid i punyent testimoni dels fets històrics que li va tocar de viure. A la plaça de Sant Jaume, podem llegir un fragment on ens parla de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, i d’aquell ambient d’eufòria i d’optimisme que, tristament, tan efímer hauria de ser.


A Barcelona, a migdia del 14 d’abril, tota la ciutat anava plena d’una gentada alegre i sorollosa. Passaven colles cantant La Marsellesa i La Internacional... Se sentien crits de «Visca Macià!», «Visca la República catalana!», i també de «Mori Cambó!» [...]

De moment, però, ningú no somiava que l’enlluernadora claror de la República s’extingiria tan aviat, quan tot Espanya es despertava com per miracle. Els esdeveniments eren tan extraordinaris que, per moments, semblava que visquéssim un somni: que el nostre vell país, ple de despotisme i de supersticions, s’hagués transformat en un altre país i els homes en uns altres homes. En realitat, només era un canvi de decoració i un rellevament de càrrecs. Tots eren els mateixos d’abans. Els uns havien sortit de la immobilitat i de l’ombra per moure’s i brillar. Els altres, i tota una colla d’homes políticament vençuts per la proclamació de la República, entraven en els transitoris silenci i ombra forçats, des d’on, no menys, es bellugarien, intrigarien, esperant el moment de tornar a entrar en escena sota la llum de les bateries i arraconarien, de grat o per força, aquells que havien entrat en escena el 14 d’abril.

De moment, es respirava una atmosfera de llibertat i d’optimisme engrescadors.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Abans de marxar de Barcelona, jo havia anat sovint al Liceu, sempre a entrada general de cinquè pis i sovint acompanyada de la partitura de l’obra que hom representava. Puc dir que només hi assistia quan representaven obres de Wagner, les quals havia sentit interpretar per les primeres figures wagnerianes d’aquella època.

Girona: Diputació de Girona, 2013


En veure B. M. barbut, demacrat, vestit de pellingots. jo recordava la darrera vegada que havíem estat plegats. El govern de la República era a València i B. M. havia anat a Barcelona per unes hores. Havia pujat a veure’m fins al meu colomar de la Diagonal, 313. Estava enfeinadíssim i no em podia consagrar gaire temps. Em va invitar a dinar en un bon restaurant, crec recordar que el de l’Hotel Orient. Vam dinar amb el seu primer ajudant, un minyó intel·ligentíssim, del qual he oblidat el nom. En aquella ocasió, B. M. ens havia ofert un dinar suculent, on, com és natural, no hi mancava un bon xampany. Tot plegat devia costar-li una fortuna.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Del cafè de la Rambla de Santa Mònica havia anat a raure en un del carrer del Conde del Asalto. Els meus companys de trio eren dos homes. El públic que concorria en aquest establiment era molt pitjor que el de la Rambla de Santa Mònica. Aquell cafè i en aquella hora, de la una a les tres de la matinada, resultava com l’antesala de tota mena de combinacions inconfessables. Negocis de dones, de contraban, de drogues... De tot hi havia a la vinya del Senyor. Jo no comprenia, potser no ho comprenc encara, quina necessitat de música tenen aquesta mena d’establiments. Per què diastres volien un tercet que anés fent nyigo-nyigo, mentre els clients es dedicaven al negoci i al vici? 

Girona: Diputació de Girona, 2013

Després de la mort de dos dels seus fills, Prudenci Bertrana va caure en un profund estat de depressió, es quedà sense feina i la família sense ingressos. Xavier Monsalvatje els va acollir en una de les seves finques, a Sant Pere de Vilamajor. Era l’any 1914, a Aurora li proposaren de formar part d’un tercet de senyoretes que tocava de la una a les tres de la matinada en un cafè de la Rambla de Santa Mònica. Acceptà la feina i restà sola a Barcelona, al pis de la plaça del Rei, per guanyar els pocs diners amb què havien de viure ella i la família.


Però el pare continuava acusant-se ell mateix de ser la causa de la mort dels seus dos fills: pel seu egoisme, per la seva covardia, per haver escoltat aquells que l’afalagaven fent-li creure que a Barcelona ens esperava la folgança i la felicitat. Barcelona! Ciutat corrompuda i mortal!

No escrivia ni anava al diari. Nosaltres no sabíem si realment en López l’havia acomiadat o si era ell que havia acomiadat en López. L’única cosa que fàcilment compreníem és que s’havia quedat sense feina. La situació, a casa, era prou anguniosa perquè els pocs amics del pare se’n preocupessin. No sé qui va trobar-me una ocupació. Va proposar-ho al pare i el pare a mi. Jo entraria a formar part d’un tercet de senyoretes. Aniríem a tocar de la una a les tres de la matinada en un cafè de la Rambla de Santa Mònica. El pare, la mare i la menuda marxarien al camp. En Xavier Montsalvatge els allotjaria en una de les seves finques situada a Sant Pere de Vilamajor. Jo cobraria unes setmanades que em permetrien no solament d’ajudar la família, sinó mantenir-la tota sencera.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Als Bertrana, pare i filla, els agradava de passejar pel port i gaudir-ne amb tots els sentits. La visió del mar i els vaixells despertava la sensibilitat i la imaginació aventurera d’Aurora.

 


El pare i jo anàvem, adesiara, a passejar pel port. Caminàvem amunt i avall dels molls. Ensumàvem aquella bravada d’aigua morta lleugerament corrompuda, lleugerament salobre, barrejada amb els efluvis del mar invisible i el quitrà, vèiem les golondrines carregades de navegants casolans: anada i tornada de l’escullera i del far, i els grans transatlàntics immòbils arran de moll plens de vida interior, amarats de la nostàlgica poesia del viatge, i els mariners de caminar gronxadís i esguard ple de llunyanies. Jo em delia per pujar a qualsevol nau i anar a qualsevol lloc, mar endins devers el món exòtic on aquells vaixells i aquells homes de mar anaven, o en venien.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Tot seguint l’itinerari pel passeig de Colom, la prosa d’Aurora Bertrana ens fa reviure el trajecte dels populars tramvies que portaven els barcelonins des del centre de la ciutat fins als banys de la Barceloneta.


El sol lluïa en un cel meravellosament ample i blau, el mar s’estenia fins a l’horitzó esborradís. El vent, de llevant o de ponent, agitava la roba estesa en els terrats i en els celoberts, les fulles dels plàtans de l’Eixample i les palmeres enyoradisses i polsoses del passeig de Colom...

Els tramvies, sotraguejants i sorollosos, carretejaven pilots de gent atrafegada, i, sobretot, banyistes. Milers i milers de ciutadans àvids d’aire marí i d’aigua salada s’hi enfilaven intrèpidament.

Dos d’aquests tramvies travessaven el centre de la ciutat, lluint rètols engrescadors que evocaven blavors infinites i flaire salobre: «Plaza de España-Astillero», «San Antonio-Orientales». (La gent en deia: «San Antonio, oriéntales»).

Girona: Diputació de Girona, 2013


Aconsellats pel mateix Sobrequés, els pares havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra. Em van comprar un quilomètric de tercera i en un tren del matí jo m’embarcava a l’estació de França amb el meu violoncel ben enfundat. Aquest simple i naturalíssim acte, propi d’un bon estudiant, va ser considerat pels gironins d’aquella època com una gesta única en la història de les llibertats femenines. Cap de les noies que jo coneixia no hauria gosat fer-ho, i en cas d’haver-ho gosat els seus pares no li ho haurien permès. Els meus eren molt criticats àdhuc per la família mateixa. Però ells tenien confiança en mi, en els principis que m’havien inculcat i en les meves facultats d’espavilar-me.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Per continuar els estudis musicals, en comptes de fer dos viatges setmanals en tren, l’any 1910 els pares d’Aurora van decidir que la noia passaria el curs sencer a Barcelona. Per viure-hi li van llogar una petita cambra en un convent de monges a prop del Parc de la Ciutadella i de l’Escola Municipal de Música. El parc es convertí en un pulmó per respirar aire lliure.


Tots aquests pensaments [...] em comunicaven un forassenyat desig de fugir d’aquella cambra, respirar l’aire de fora. Desava l’instrument, me n’anava a qualsevol lloc. A rodar pels carrers, a airejar-me al Parc de la Ciutadella

Girona: Diputació de Girona, 2013

El Palau de la Música va ser per a Aurora Bertrana una segona casa. Estudiava violoncel amb el mestre Gaspar Cassadó, prenia lliçons amb el gran Joan Llongueras a l’Institut de Rítmica i Plàstica, assaigs, concerts... Un bany de música en el qual va viure una de les èpoques més serenes i felices de la seva vida.


Passar unes hores amb el mestre Llongueres escoltant improvisacions, aprenent a moure el cos segons els seus ensenyaments musicals, era un goig dels més purs. Les lliçons al Palau de la Música Catalana eren sempre cap al tard. Hom no sabia mai quan començarien ni quan acabarien. El mestre tampoc no podia dir quan arribaria al Palau. El rellotge i ell estaven renyits per bé que, adesiara, se’n treia un de la butxaca i el reüllava nerviosament com si algun esperit invisible li ho manés. Aviat, però, oblidava l’hora i tornava a engrescar-se amb la feina que per a ell no ho era, de feina, sinó inspiració pura. [...]

El Palau de la Música Catalana s’havia convertit en la meva segona casa. Gairebé cada dia hi anava a lliçó o a assaig, i, una o dues vegades per setmana, a concerts. Vivia en un bany continu de música. Tornava a estudiar el violoncel sota el guiatge d’en Gaspar Cassadó, qui no solament era un notable violoncel·lista sinó un home senzill, amable, afectuós. En Gaspar Cassadó i jo ens havíem fet molt amics, també amb la seva família. Aquella època va ser una de les més benaurades, serenes i equilibrades de la meva vida.

Girona: Diputació de Girona, 2013


El casament va ser molt senzill. Vam rebre la benedicció i canviàrem les aliances a l’església de Sant Francesc, darrere l’altar major, en un lloc que hom en deia el camerino. Jo portava un vestit sastre de color gris i unes sabates molt bufones també grises; monsieur Choffat lluïa un tern fosc de confecció i unes sabatasses suïsses a prova de pluges, de neus i de camins mal empedrats. Només érem la família (vull dir «la meva», de la d’ell no va venir cap representant) i una amiga meva antiga companya de can Tusell de les gomes, Carme Casadevall, la qual hi assistia per pura curiositat o potser per aquella inexplicable atracció que sol tenir un casament qualsevol per a les noies destinades a quedar-se fadrines.

Eren les set del matí del 30 de maig de 1925.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Se’m va ficar al cap fundar una mena d’Universitat Obrera Femenina. El meu projecte era reunir un cert nombre de dones intel·lectualment ben preparades, les quals s’havien d’encarregar d’instruir, naturalment de franc, les dones de la classe treballadora que ho desitgessin. [...]

Vaig començar a parlar-ne a algunes de les dones que coneixia i que tenien prou instrucció i capacitat per a la tasca que jo somiava a encomanar-los. Potser no les recordaré totes, però sí algunes de les que escoltaven el meu projecte amb simpatia: Maria Pi de Folch, Carme Montoriol, Enriqueta Sèculi, Maria Carratalà, Isolina Viladot, Montserrat Graner... [...]

Hi vam celebrar la primera reunió que podríem anomenar «de constitució». Vam decidir pagar una quantitat mensual cada una de les associades i donar un nom a la societat. A la sortida de la «primera reunió» ja vaig veure ben clar el fracàs del meu projecte. Cap d’aquelles dones, d’altra banda intel·ligents i més aviat d’idees avançades, encara que totalment burgeses per tradició i per educació, no semblaven haver comprès el que jo els proposava. I, amb gran sorpresa meva i profunds dubtes sobre la meva capacitat d’imposar-me, va resultar que la societat duria el poc obrerista nom de Lyceum Club. [...]

El Lyceum Club no seria mai una Universitat Obrera Femenina. Seria el que el seu nom indicava: «un club». Hom hi feia conferències, recitals de versos, lectures, concerts, berenars i reunions de conversa entre les associades i alguna forastera, com Gabriela Mistral.

L’any 1948, quan Aurora Bertrana tornà de l’exili a Ginebra, va trobar una Barcelona devastada i la llengua i la cultura catalana prohibides. Reprendre l’activitat d’escriptora representava una quimera. Deu anys més tard, en una carta plena d’amargor, del 13 de desembre de 1958, dirigida als amics Anna Murià i Agustí Bartra, encara a l’exili mexicà, els parla del difícil panorama per als escriptors del país i dels premis de la Nit de Santa Llúcia, que se celebrava a l’Hotel Colón, a l’avinguda de la Catedral, núm. 7.


Les coses es posen cada cop més difícils pels escriptors i ací hi ha unes baralles que esparveren. [...]

Avui, dia de Santa Llúcia, reparteixen premis literaris al Colón. Jo no presento res, per això penso anar-hi.

Girona: Diputació de Girona, 2013

En la dècada dels anys trenta, instal·lada a Barcelona i dedicada plenament a la seva carrera d’escriptora i de conferenciant, Aurora Bertrana es fa sòcia de l’Ateneu Barcelonès, sobretot per tenir accés a la biblioteca.


M’havia fet sòcia de l’Ateneu Barcelonès, però no formava part de cap tertúlia ni solia conversar amb ningú. El temps que hi passava era únicament per llegir. Aquella època del meu retorn a Barcelona fou el moment de més plenitud de la meva vida.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La vella casa de la plaça del Rei acumulava massa records tristos. Prudenci Bertrana no hi volia viure i va decidir de buscar un nou pis per a la família. L’any 1920, els Bertrana Salazar van passar de Ciutat Vella a viure a l’Eixample, en el 4t pis del núm. 4 del carrer de Roger de Llúria. La casa existeix encara, és una d’aquestes escales que tenen entresòl i principal, amb la qual cosa el quart pis té l’alçada d’un sisè. La família gaudia ara del sol, l’aire i d’unes vistes esplèndides des dels balcons.


Els Bertrana ja no vivíem a la plaça del Rei, sinó al carrer de Roger de Llúria, número 4, on encara avui escric aquestes Memòries. Després de la mort de l’Helena, el pare havia avorrit aquell apartament massa ple de records dolorosos. El del carrer de Llúria gaudia de més sol i més aire.

Aurora Bertrana era assídua a tertúlies que solien reunir-se a l’estudi de la seva amiga Maria Castanyer, al carrer Consell de Cent, 284, o en establiments desapareguts com el Bar-restaurant Terminus (passeig de Gràcia, 54), al ja esmentat Oro del Rhin o al Saló Rosa. El Saló Rosa era un establiment elegant situat al passeig de Gràcia, 55, entre els carrers d’Aragó i València. Aurora Bertrana hi freqüentava una penya d’intel·lectuals i polítics, gairebé tots retornats de l’exili. En tancar l’any 1974 per fer-hi unes galeries comercials, els tertulians es van traslladar al Monumental, cafè i restaurant al carrer Gran de Gràcia, 25.


Torno a la tertúlia del Saló Rosa, vell establiment desmodat en nom del qual evoca fatalment reunions de velles burgeses desvagades, ridícules, golafres i xerraires, on, malgrat tot, es reuneixen els meus amics: ni desvagats, ni ridículs, ni golafres, encara que un poc aburgesats i, naturalment, xerraires (per això hi van). [...]

A la tertúlia del Saló Rosa –la dels dimecres havent sopat que es forma prop de la vidriera del passeig de Gràcia–, tots els companys es riuen de mi. No comprenen què hi vaig a cercar a la Ciutat dels Joves. [...]

—El que volen els joves és ser lliures –intercala en Torres–. Els cal desempallegar-se de la nostra tutela.

—Exacte –faig jo– però no solament per esbargir-se i vagabundejar, tirar ple dret i fer el gambirot com penseu vosaltres, sinó per a crear una societat nova desembarassada de velles i estúpides preocupacions, de falses morals ràncies, d’unes lleis caduques i absurdes basades en principis de l’edat mitjana sobre la religió i la família.

Girona: Diputació de Girona, 2013

L’any 1931, després de la mort de la seva germana Cèlia, per estar més a prop dels seus pares i acompanyar-los en el dol, Aurora i M. Choffat es traslladen a viure al 6è pis de l’edifici de la Diagonal, 313-315, de Barcelona: «Per viure més prop d’ells vam deixar la torreta de Montcada, vam anar a viure a la Diagonal.» Al pis de la Diagonal, Aurora Bertrana hi tenia el seu estudi d’escriptora. L’edifici té la forma d’una proa en la confluència de l’avinguda Diagonal amb els carrers de Roger de Flor i de València. La balconada de la seva «cambra pròpia» donava a aquest carrer. En el segon volum de les Memòries ens descriu l’estudi amb tot luxe de detalls.


Amb prou feines vivia fora de les meves quartilles. Les anava omplint amb afany en el meu bonic estudi de la Diagonal, 313. Aquest estudi, que aviat les bombes de l’aviació destruïren parcialment, mereix el qualificatiu de «bonic» que li he donat. Les parets entapissades d’un paper gris clar servien de fons a tres o quatre paisatges a l’oli pintats pel meu pare, un guaix molt bonic de Manuel Rocamora i uns bigarrats tapissos indonesis. El moblatge, de línies molt sòbries, era d’un vermell atenuat: una taula escriptori, prestatges i vitrines amb llibres i atuells polinesis de fusta embotida pels indígenes d’èpoques anteriors a la colonització, porcellanes de Xina autèntiques, no fabricades per a l’exportació sinó d’ús corrent entre la colònia xinesa de Papeete i, sobretot, una balconada que obria al carrer de València des d’on veia una ampla llenca de la Mediterrània. Solia romandre tot el dia davant per davant del balcó amb la ploma a la mà.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aurora Bertrana va ser tota la vida una lluitadora incansable. Estimava la llibertat, el seu país i la seva llengua. Encara que era més partidària del compromís personal amb les causes i no amb partits polítics, l’any 1933 s’afilia a Esquerra Republicana de Catalunya i participa en un gran míting a la Monumental (Gran Via de les Corts Catalanes, 749) amb Francesc Macià i Lluís Companys. En el capítol «La República» de les Memòries explica com havia estat candidata en les eleccions de novembre de 1933, i deixa constància del seu breu pas pel món de la política.


Recordo, no sense una certa emoció, i una certa vergonya, un gran míting a la Monumental que em van fer presidir entre Francesc Macià i Lluís Companys. Vaig passar una mala estona. No per les paraules dels meus companys ni per l’actitud del públic, que estava format per una gran gernació atenta i respectuosa, sinó pel paper moralment poc lluït que jo representava entre aquells homes d’absoluta bona fe i de tradició político-catalana ben sòlida. No, jo no era digna de figurar entre ells dos, encara que les meves intencions eren pures. [...]

Les eleccions es van celebrar el 19 de novembre de 1933. Votava una gran multitud entre la qual figuraven moltes dones i, entre les dones, moltes monges. Naturalment, tots els convents s’havien mobilitzat contra l’Esquerra i també contra Acció Catalana i altres partits esquerrans i socialistes. Suposo que votaven per la Lliga. L’escrutini va evidenciar la meva derrota. No havia sortit, per pocs vots, però «no havia sortit».

Vilabertran
núm. 405
21 de d'octubre de 1917

El museòleg, historiador i crític d'art Joaquim Folch i Torres, director general dels museus d'art de Catalunya entre 1920 i 1939 i figura clau en la recuperació i conservació del patrimoni artístic i monumental català, va dedicar al municipi un article que va aparèixer a la «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya l’octubre de 1917.


Entre aquests pobles de l’Empordà que dèiem n’hi ha un que s’anomena Vilabertran. De lluny estant, per un camí de saules, se’l veu, amb una gran torre romànica, i la massa grisa de l’antiga Col·legiata, que fa el seu nom històric. Un rengle de xiprers a l’un costat, i un munt de casetes brunes finestrejant sobre el paisatge gemat.

Aquest poble té una història com la de molts pobles de l’Empordà, que li dóna un bell caient de dignitat i de dolça vellúria. Al fons del seu estratus històric hi ha les ruïnes romanes i al damunt una primitiva església cristiana, petita i humil. Al damunt encara, i sota el cel blau dels nostres dies, la famosa Col·legiata, del segle X, unida al nom olorós de santedat de Fra Rigall. [...] Quan ens hi anem acostant, la massa enorme de l’església, la torre i la Col·legiata es mengen el poble. Damunt s’alça la torre, brodada de finestrals amplíssims, que deixen veure unes clapes amoroses de cel blau.

Tardes d'estiu
Mollet del Vallès: Museu Abelló, 2001

En aquest espai, orientats pel seu professor d’institut Juan Núñez, els llavors joves pintors Salvador Dalí i Ramon Reig acostumaven a impregnar-se de l’atmosfera i els paisatges del poble per plasmar-los en les seves teles. Com descriu Blanca Sala al seu article inclòs a Ramon Reig. Una visió transparent d’aquest país, Reig va pintar aquest entorn en quadres com “Carrer de Vilabertran” (1916). Al seu torn, al dietari d’aquella època, publicat a Un diari 1919-1920. Les meves impressions i records íntims, el geni de Figueres recordava el 15 de juny de 1920 un passeig amb la seva tia a Vilabertran, i com s’havia «embriagat amb la llum de la posta, amb les remors capvesprals, amb el brillar de les estrelles». Fruit d’aquestes impressions, el pintor segurament va ubicar a Vilabertran la seva narració de joventut “Tardes d’estiu”.


El sol daurava els cims de les muntanyes i els lloms dels turons, [el poblet tot arrecerat a l’entorn de la gran església romànica] una densa boira difuminava el contorn de les coses i una humitat dolça mullava les prades i humitejava els teulats. De tant en tant, el cant alegre d’un ocell retrunyia per [les] fondalades i les vessants. L’aureig fresc del matí gronxant les musicals arbredes feia l’hora exquisida i somniadora.

En Lluís, amb el balcó obert, anà arreglant i col·locant a son gust les teles i els objectes artístics que portava. [...] Començà a pintar amb febre i encoratjat; la sublimitat de la naturalesa l’encegava, i pintava foll; el seu temperament apassionat feia que pintés més amb el cor que amb la intel·ligència.

Domina la plaça la façana de l’església, amb el seu campanar majestuós i emblemàtic, apreciat ja a mitjan segle XIX per l’escriptor i polític romàntic Víctor Balaguer, un dels prohoms de la Renaixença.


Lo más hermoso de todo el edificio es el campanario que se eleva airoso y elegante, majestuoso y bello, presentando su decoración de ventanas de doble arco, de cenefas labradas, de columnas góticas y de severos capiteles. Allí es donde el artista dejó vagar libre y suelta la imaginación en toda su galanura y en toda su riqueza, allí es donde el genio brotó, y se lanzó a los aires fugitivo, rompiendo los lazos con que la fría voluntad del sacerdocio le había encadenado en el interior de la fábrica. Aquel campanario en aquel edificio es como una sonrisa en los labios de un moribundo, como una idea de pasados y risueños amores en la imaginación de un anciano.

Vilabertran
núm. 405
21 de d'octubre de 1917

Després d’aquells segles gloriosos, el temple va entrar en un estat de deixadesa i abandó deplorable, que a principis del segle passat fins i tot en feia perillar la conservació.


Grans clapes negres ressegueixen la volta, i els altarots esbalandrats, amb els pobres santets arrupits, nien per l’ombra de les naus laterals com a deixalles d’altres dies. Una tanca, millor, una cleda d’envans de fusta miseriosa fa de cor. L’absis amb girola, brodat de columnes, és apariat per un altarot de mal gust, i els arcs que voltaven la girola, a l’extrem de cada una de les naus laterals, també són tapats i també n’hi ha un d’aquests altars plens de floridura.

Esbotzades en part les teulades, quan plou l’aigua s’escorre per mil camins misteriosos fins a l’ossada de l’edifici. En la penombra de la gran església romànica, sòbria, esvelta, digna encara, en la seva desolació, s’hi sent tota la tristesa, tota la melancolia, no de la misèria irreparable, sinó de l’oblit dels homes.

El claustre és l’espai d’esbargiment preferit pel públic durant la pausa de descans dels concerts de la Schubertíada. Les columnes i els arcs acompanyen al recolliment i la fruïció de les notes, que encara ressonen a les pedres:


M’acollí el claustre, on vaig sortir silenciosament, sense enraonar amb ningú, recordant fragments de les dues admirables peces escoltades. Impossible per a mi d’evocar-les totes senceres, però encara que fos només a filagarses, com un ressò discontinu, jo sentia que tot el conjunt em cantava per dintre i no el volia perdre. Els entreactes no solien ser gaire llargs en aquells concerts al monestir de Vilabertran: molta gent ni tan sols no es movia dels no massa còmodes seients. [...] D’altres, com jo, s’estimaven més sortir al claustre de quietud acollidora i respirar-hi l’aire net i un xic humit d’aquella nit de setembre. El cel s’havia ennuvolat. Els vuit arcs de cada costat formaven un marc de repòs, i la claror que els il·luminava deixava veure les columnes i els capitells, amb estilitzades fulles d’acant vincladís, amb altres fulles més petites i fruits de mal distingir.

Fruita farcida, delícia del 1714
05 de d'octubre de 2014

Des de fa més d’una dècada, la plaça dels Hortolans s’ha convertit en el punt de referència de la Fira de l’Horta i de la Poma de Relleno. De berenar o postres, aquest plat de poma farcida de botifarra dolça és un producte gastronòmic d’allò més típic de Vilabertran. Amb la fira, que omple els carrers de la vila pels volts de la festivitat de Sant Ferriol, el municipi hi ha associat el seu nom, i ha contribuït a recuperar i divulgar la seva elaboració tradicional:


La fruita farcida amb carn se sol dir, segons el lloc, pomes de «relleno», pomes amb tap, pomes capçades, pomes al forn, pomes farcides amb crema, «relleno» de Festa Major. Però, també, durant el Barroc i durant el segle XIX es feien préssecs i peres farcides, fins i tot amb peix. En els receptaris del barroc, [...] és una de les receptes preferides. Aquest farcit de fruita, que ara es fa amb pomes, és una de les preparacions més originals i antigues de la cuina catalana.

El triangle arquitectònic d'un enginyer
núm. 255 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2009

Arreu, les tanques de xiprers, símbol de la tradició horícola del municipi, retallen a primer terme el paisatge que s'ofereix als nostres ulls. En dies clars, la vista a 360 graus és privilegiada: 


A llevant, la serra de Verdera, la intuïció del cap de Creus i la imatge del golf de Roses, nítid i poètic, amb el mar d'una blavor metàl·lica. A ponent s'albira Rocacorba i els pinacles dels santuaris de la Salut i de la Mare de Déu del Mont al fons i, en primer terme, Figueres. Just a tocar dels dits, al sector meridional, s'aprecia el monestir i l'església de Santa Maria, amb el seu característic i inconfusible campanar, amb el Montgrí presidint al fons. Finalment, al costat nord, contemplem meravellats el Canigó, net i enfarinat, i l'Albera, tancament natural del clos empordanès. 

En el seu magne El poema de l’Empordà, Albert Serrano va dedicar uns versos a l’horta vilabertranenca, demostrant així que era un dels seus elements definidors:


Hortes de Vilabertran!
Frondes d’airosa capçada,
colors d’aram esvaït,
blaus d’espígol, grisos d’ambre!
Verds grenyals de Castelló!
Finíssims grocs de Cabanes!
Postes de sol de Rabós!
Capvespres de Peralada!

Glossa a tretze sardanes de Pep Ventura
Girona: Diputació de Girona, 2005

La plaça connecta amb el carrer de Pep Ventura, dedicat a l’il·lustre empordanès creador de la sardana, homenatjat per la poetessa Montserrat Vayreda en la “Glossa a tretze sardanes de Pep Ventura”. Heus aquí un fragment:


PER TU PLORO, Pep Ventura,
sempre que sento cantar
la sardana que a la plaça
en poms va estrenyent les mans.
Mentre rodi i es puntegi,
el teu nom perdurarà.

La festa de Vilabertran
núm. 28-30, 1898

Reprenent el tema sardanístic, la plaça és punt de celebració durant les festes locals. Ja ho era des de temps reculats, com ho testimonia el comentari de la festa de 1898, durant la qual l’acte principal va ser l’audició de sardanes al voltant del plàtan centenari:


Tot just se sent el soroll de la tenora, el jovent corre cap al poble i allí comença la gran gatzara. El flabiol senyala la sardana i tot d’una l’arbre de la llibertat que és al mig de la plaça es veu voltat de cercles que van rodant a l’entorn seu; les barretines vermelles saltironen mentre la música toca.

Quina alegria més franca! Con se nua el cor pensant en nostra terra estimada, veient el jovent disfrutar de costums tan boniques! De moment semblen tots germans i un se’ls mira volent-los-hi dir, jo també en sóc de català, també comptaria els curts i llargs de la sardana. I ells, afanyosos, sols se preocupen dels punts fent punteretes amb els peus i les noies ruixoses els van seguint.

Al segle XIX, fruit de les desamortitzacions, el Palau de l’abat va passar a mans privades d’un orde protestant, que va convertir el palau en habitatges. Aquest fet va escandalitzar més d’un, mentre d’altres, com Carles Fages de Climent, hi feien broma amb la seva ironia característica:


I a Vilabertran –seu del protestantisme nostrat– hi hauria una universitat de teologia, amb càtedra lliure per explicar totes les heretgies, especialment l’albigesa, com a prova de l’esperit crític, obert i liberal i la tolerància del bon federalisme empordanès.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La perspectiva de l’estiu als Alps i el curs a l’Institut Dalcroze la mantenen intensament viva.


Madame Molina m’acompanyà a l’Hotel des Familles, davant per davant de l’estació. L’endemà, a primera hora, ella i jo ens hi havíem de trobar al vestíbul. El violinista aniria directament a Mürren. Vaig aprofitar la tarda per visitar el barri consagrat als turistes. Llavors Suïssa era el primer país del món dedicat al turisme. D’ell van aprendre tots els altres. A Ginebra, prop de l’estació, del llac i dels seus molls, hi havia els grans hotels de Rússia, des Bergues, el Richemond, el Metropol –aquest a l’altra banda del Roine–. Tots respiraven netedat, confort, luxe... Tot al llarg del carrer del Mont Blanc, del Quai des Bergues, del Quai Gustave Ador, de la Place Cornavin, els salons de te, les pastisseries, els restaurants i els cafès es barrejaven amb una sèrie d’enlluernadores botigues on s’exhibien objectes inútils de primeríssima qualitat: pelleteries, tafileteries, joieries, rellotgeries... i també agències de viatge amb exposició de cartells en què hom oferia al públic engrescadors viatges: des de les piràmides d’Egipte, Sicília, Nàpols, Roma... fins a les més modestes excursions a les fonts del Rin, a la Mer de Glace o al Grand Saint Bernard. A mi, tots aquests mirallets no m’enlluernaven. Estava prou engrescada amb el viatge de l’endemà al cor dels Alps.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Va passar l’estiu de 1923. Aurora havia tocat en diversos hotels dels Alps, el Kurhaus de Mürren va ser el darrer, i torna a arribar a Ginebra, aquest cop per quedar-s’hi un bon grapat de temps per estudiar. Abans, però, uns apunts del viatge des de Mürren a Ginebra.


El dia 4 de setembre, el tercet Molina-Txereixewski-Bertrana acabava el contracte amb l’Hotel Kurhaus. Carregats d’instruments, de solfes i de maletes, ens encabíem en un vagó del funicular barrejats amb un grup de noiets que baixaven a Lauterbrunnen per anar a l’escola. [...] El trajecte Mürren-Ginebra passant per Lauterbrunnen, Interlaken, Berna, Neuchâtel i Lausanne era força interessant. Els llacs de Thun i de Brienz, el de Neuchâtel..., el Leman, sobretot, tan ample que amb prou feines des de la via fèrria, que el vorejava, vèiem la vora d’enfront, resultaven motiu renovellat d’entusiasme per a mi.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Només sabia que després d’haver estat foragitada de Vil·la Gilly, abandonada pel meu oncle d’Amèrica, refugiada a la golfa de Winkelried, on hi havia passat fred i gana, aquella clínica, amb pulmonia doble i tot, amb cara de cadàver i tot, m’apareixia com un paradís. Si aquella nit hagués cessat de viure, com deien que havia estat ben probable, m’hauria trobat, sense adonar-me’n, a l’altre món, amb la consciència tranquil·la de no haver volgut mai fer mal a ningú i alleugerida de desenganys i preocupacions humans i de sofriments físics.

A la clínica de la Servette només hi vaig rebre alegries. Ja la mateixa tarda del primer dia d’estar-m’hi, s’hi va presentar Antoinette de Montmollin, vinguda expressament de Neuchâtel després d’escoltar la telefonada de Georges Grovety. Així mateix va arribar de Lausana en Ventura Gassol, avisat per telèfon.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

L’atractiu de Figueres no és només literari o poètic, sinó que la capital de l’Alt Empordà destaca també pels seus museus. En primer lloc, és obligat fer referència al Museu Dalí.


Durant els caps de setmana de l’estiu, i fins i tot entre setmana, he vist cues memorables per entrar al Teatre-Museu Dalí. La filera humana, més llarga que un centpeus, certament, baixa pel davant de la placeta de l’església i pel carrer avall, o bé dóna la volta fins a la plaça de l’Ajuntament i encara la desborda pel cantó de migdia. Dos monuments ben diferents, costat per costat, gairebé: l’església de Sant Pere, d’un gòtic auster, reconstruïda després de la Guerra Civil, i l’antic teatre, ara museu.

Notícies de l'Empordà (I)
Girona: Diputació de Girona, 2013

Però Anglada no només es preocupà de transmetre el valor de l’Abadia de Vilabertran en les seves novel·les, sinó que també se’n féu càrrec en els seus articles periodístics. El següent fragment ens parla d’unes pluges que van malmetre part de l’edifici.


Els diaris, amb força exageració, per cert, han parlat de l’enrunament d’una part del Palau de l’Abat, de Vilabertran, a causa de les pluges torrencials que hem tingut. I bé, el Palau està intacte, amb els seus carreus daurats pel temps i els seus finestrals gòtics. S’ha enrunat, això sí, una part d’una casa del pati interior, que ja s’havia de reformar totalment. Era l’única part de tot el conjunt d’on els llogaters no havien volgut anar-se’n fins fa, relativament, poc temps, i per aquesta causa es van retardar les obres. Així és que podeu visitar i trobar intactes el Palau, la sala gòtica i tota la resta d’aquesta joia, juntament amb la Creu romànica, que tant estimava el periodista vigatà Manuel Brunet.

La meva amiga
Barcelona: Empúries, 1999

Des de l’any 1994 Portbou compta amb “Passatges”, un bé immoble d’arquitectura i escultura dissenyat per l’artista israelià Dani Karavan dedicat a la memòria de Walter Benjamin, que se suïcidà a la població empordanesa el setembre de l’any 1940. Després de visitar el monument, continuarem el camí d'aquest itinerari en direcció Llançà. De moment, no ens caldrà entrar al nucli de la població, sinó que ens aturarem just a l'alçada de la platja de Grifeu, situada poc abans d'arribar a Llançà. 


No havia vist encara, el dissabte d’abril que m’hi vaig arribar, el Memorial dedicat a Walter Benjamin. Ara és com un altre habitant, especial i estimat, una presència viva en l’aire clar del poble. [...]

Abans de dinar aniríem a seguir el recorregut del Memorial; a la tarda, en cotxe, faríem a la inversa el camí del filòsof perseguit, és a dir, pujaríem a l’antiga duana francesa, a dalt de la muntanya. [...] sortíem de la impressionant escala, molt inclinada, entre els alts murs de ferro rovellats, abocada abruptament sobre el remolí de la mar blavíssima, amb un vidre incís al capdavall. Graons entre murs, davallada sense sortida: l’últim camí de Walter, transformat en memòria i bellesa per l’art d’un gran escultor jueu, Dani Karavan.

Postal de setembre
Girona: Diputació de Girona, 2013

Des del conjunt monàstic de Sant Pere de Rodes podem gaudir d’unes vistes al Cap de Creus excepcionals:


A l’Alt Empordà sovint passa que els dies més bells s’escauen quan s’anuncia i ve la tardor. Una aparença de mal temps i de fresca, a les darreries d’agost o bé a començament de setembre, s’endú, en direcció oposada a la de la tramuntana, els últims turistes, que se’n van a corrua feta. Aleshores, per a la gent del país, el temps s’endolceix altra vegada, la llum s’irisa i s’omple de matisos. Hom pot tornar a la platja, i pot triar el lloc que més li abelleixi, o pujar a algun dels santuaris que celebren la seva festa el dia de les «Marededéus trobades».


Tot i que aquest no és el cas del monestir de Sant Pere de Rodes, el paisatge descrit per Maria Àngels Anglada és igualment evocador. Així, continuarem el nostre itinerari en direcció Cadaqués, on podrem tornar a gaudir de la platja. 

Flors per a Isabel
Barcelona: Destino, 1981

La connexió de Cadaqués amb el mar Mediterrani també apareix a No em dic Laura:


Quines festes no havien celebrat, tots junts, a Cadaqués! L’any passat mateix hi havien anat tots, fins i tot la menuda Isabel; hi havien arribat per mar, llevat de la mestressa, Caterina de Casals, que es marejava massa i a qui feien basarda els esculls de la riba de Cadaqués.

La ciutadella de Roses
Girona: Diputació de Girona, 2013

La fortificació coneguda popularment amb el nom de Ciutadella és un dels monuments més emblemàtics de Roses. Maria Àngels Anglada tornà a posar en relació el patrimoni cultural empordanès amb la història de la cultura mediterrània. Deixant enrere altra vegada el mar, sense que sigui un comiat definitiu, continuarem l'itinerari literari angladià fins a Palau-saverdera, municipi situat justament a la cara sud de la serralada de Rodes. 


Perquè no és només unes muralles i unes restes de ciutadella dels temps dels primers reis de la casa d’Àustria, sinó que en el clos que les envolta hi ha també vestigis molt més antics: una església romànica i les llunyanes petges d’una ciutat romana del Baix Imperi. L’església correspon a un antiquíssim monestir del segle X, benedictí, que dugué una vida molt pròspera gràcies als seus drets sobre la pesca en totes aquestes ribes. Roses, Rhode: per una vegada, el nom fa la cosa, perquè, sobretot abans que una nova muralla d’edificis massa alts n’alterés la bellesa, la badia de Roses era una de les més fines de la Mediterrània. Bella com les monedes que encunyaven els grecs que la van fundar, fa dos mil set-cents anys, i que ens mostren una rosa de quatre pètals.

Però Maria Àngels Anglada també es preocupà per l’estat contemporani dels petits pobles de l’Alt Empordà com Palau-saverdera. En aquest municipi retrobem el protagonista de la seva novel·la Viola d’amore, que havíem deixat en un concert a l’Abadia de Vilabertran just a l’inici del nostre itinerari. El personatge, reapareix a Palau-saverdera acompanyat d’un turista holandès:


Rumiava que l’holandès no havia pas de mostrar-se agraït amb mi, perquè hi havia una gran part de curiositat barrejada amb les ganes d’ajudar-lo. Ambdós sentiments m’havien dut fins en aquella casa del capdamunt del poble, ja a la falda de la muntanya de Verdera, no pas lluny de l’antiga casa de can Casanoves, ara en mans d’uns belgues.

Era quasi una epidèmia –m’entretenia a pensar– la munió d’estrangers que compraven velles masies i cases de poble a l’Empordà, així com molts barcelonins, per passar-hi unes vacances assolellades i, els d’aquí, uns quants caps de setmana tranquils. Afortunadament, la que ara m’acollia semblava que no havia pas sofert sinó unes transformacions mínimes en la seva estructura.

Caterina Albert, arqueòloga
Girona: Diputació de Girona, 2014

En aquest cementiri hi és enterrada Caterina Albert i Paradís, que Anglada considerava «una escriptora genial, una catalana de l’Empordà». En una conferència sobre Caterina Albert / Víctor Català, Anglada va repassar l’activitat cultural de l’escriptora escalenca, prestant una especial atenció al seu interès per l’arqueologia, desenvolupada a les excavacions de les ruïnes d’Empúries, que acabem de deixar enrere:


Caterina Albert, doncs, podem dir que va sentir un interès apassionat per l’assentament d’Empúries, que sempre anomenava Empori, en singular, que és una traducció exacta de la paraula grega. Aquest interès, però, era de caire arqueològic i històric i, en canvi, curiosament, gens decantat a la llegenda i a la literatura. La seva narrativa tenia tot un altre caire. [...] en narracions com «La pua de rampí» hi ha magnífiques descripcions d’un capvespre, amb una claror que només es troba a les ribes de la Mediterrània, i ella, que explorava –del cor humà, sobretot, i així ho deia– les zones d’ombra que de vegades sembla estendre a la naturalesa, posseïa, en canvi, la visió de la llum de les ribes empordaneses. I la va saber descriure amb tots els recursos del llenguatge, que dominava esplèndidament, amb una riquesa de paraules i matisos comparable a la riquesa que prenen les llargues tardes en els cels de tardor vora el mar d’Empúries.

Arribar a Camallera en tren és un fet molt contemporani. La novel·la Les closes explica, precisament, com fou el procés d’expropiació de terrenys per a la construcció de les vies. Abans, els viatges, eren d’una altra mena.


Fa potser seixanta anys i veig intacte tot el viatge fins a la casa petita, en el tílburi, amb el meu pare: el camí ral vorejat de plàtans i més endavant pollancres, vora el riu; una mostela cuallarga que va travessar corrent davant nostre. Podria dir-te el nom de cada poble, de cada pineda; veig un campanar molt més alt que els altres i molt esvelt, el camí puja suaument fins arribar davant la gran reixa de casa l’àvia, el pare em baixa entre els seus braços forts, i els gossos d’en Vicenç, bon caçador, avisen la nostra arribada.

De vita propria
Figueres: Brau, 2002

Aquest orgull de naixença va congriar-lo en un dels epigrames més populars, el que avui figura escrit en una placa clavada a la paret de Casa Fages que dóna al carrer de Monturiol, tan celebrat pel poeta.


Al carrer de Monturiol
l’inventor del submarí,
jo i en Salvador Dalí
–tres genis– hem vist el sol.

El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí
Figueres: Brau, 2015

Les dues cases on va viure Salvador Dali són en aquest carrer. Al número 6 hi va néixer i s’hi va estar fins als sis anys; i a la que fa cantonada amb la plaça de la Palmera va viure-hi fins que es va enemistar amb el pare i la germana, i és on va pintar unes quantes teles cèlebres des del terrat. Fages va escriure una sèrie de quartetes i dístics epigramàtics destinats a l’auca El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí, editada en forma de pòster per a l’homenatge que la ciutat dedicà al pintor el 1961. Notem que a la casa natal de Dalí hi vivia la bella figuerenca Úrsula Matas, model, o un dels models femenins, que va inspirar a Eugeni d’Ors el personatge de Teresa la Ben Plantada.


És un carrer ric de glòria,
amb casinos i comerços,
on neix també el qui fa versos
i el qui recepta la història.

Amb caprici el destí vol
–com la més bella arracada–
que al carrer de Monturiol
hi visqui la Ben Plantada.

Al carrer de Monturiol
–l’inventor del submarí–
el designi de Déu vol
que vingui al món en Dalí.

Déu lo feu néixer al carrer
de l’inventor i Lo Gaiter.

De fa anys, i per unes obres de restauració que semblen aquelles de la Seu, les activitats del Menestral es fan a l’edifici dels antics jutjats, al carrer Poeta Marquina, 2.


Junio. Prosigue mi felicidad hasta que el dinero se acaba. No así las obras. Pronuncio el pregón de la Semana de Arte Románico. Don Alejandro Deulofeu, en persona, me hace el honor de venir a recoger un hermoso capitel, que entrego en custodia a la Excelentísima Diputación, para la exposición, en el Casino Menestral Figuerense.

Figuerencs i gironins
Figueres: Brau, 2015


Al carrer de Maragall
bona cara i millor tall.

Per artistes diabètics
té requisits dietètics.

Enmig de tantes alages
hi ha més d’un retrat d’en Fages.

Escriptors
Figueres: Brau, 2002


Soy el escudero humilde
          de Matilde,
i envejo els versos de seda
          de Montserrat Vayreda.
Dic epigrames i ai-kais
          per Esvays

Castelló d’Empúries va ostentar la capitalitat del comtat homònim i de la comarca abans que al segle XVIII Figueres, per dret propi, es fes amb aquesta fita. L’heroi de Balada del Sabater d’Ordis, en el seu caminar erràtic per la comarca, hi passava sovint.


Jove pubilla dels secrets d’Empúries,
ciutat oberta sense mur ni pany!
L’urbs el celebra com un torsimany,
el ritme nou que esmola les centúries.

Res no cal afegir al que apassionadament Fages ens explica parlant de Joan Carbona, advocat, alcalde de Figueres i reconegut per l’escriptor com a mestre d’ironia.


A Figueres el senyor Carbona venia ser com els plàtans de la Rambla, el banc del General o el monument a Monturiol. La seva personalitat era consubstancial amb la ciutat per la qual sembrava generosament el seu gran sentit de l’humor.


Seria tot el món que treballaria per nosaltres i vindria a oferir-nos els seus estalvis. No tindríem millor feina que la de traballotejar  una mica el dimecres, per posar gana per l’àpat pantagruèlic del dijous, de ben combinades “porcions” a can Duran, a l’hotel París, a can Roca o a l’hotel España, a can Viarnés o a l’Armendares de la carretera del Castell. I millor escauria  que així com ara tots els empordanesos hem de treballar tot la setmana per costejar-nos aquest plaer hebdomadari, a Figueres, fossin els figuerencs els que s’avinguessin a suar tota la setmana per nosaltres, els comarcans.

Ars amandi: Deliberationes
Figueres: Brau, 2002


Les meuques del Garrigal,
per afició o per vici,
sempre han proveït l’hospici
del barri del Mercadal.


Si vols dormir força i bé
has d’anar a l’hotel Travé.

Empordanesos i forans
Figueres: Brau, 2002

Un altre catedràtic del Muntaner que mereix una atenció més irònica del poeta és el Dr. Miquel Golobardes, que compaginava les classes matinals de grec amb l’activitat investigadora capvespral a la biblioteca del castell Peralada, productor de vins i destil·lats diversos.


Vivere et filosofare:
el professor Golobardes
al matí despatxa grec
i ven xampany a les tardes.


Faré observança del versícul:
Senyor, exaudiu-me el vot clement,
a Santa Creu, d’un gran ridícul:
em llesca un tall el meu parent.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002

A continuació, seguint qualsevol dels dos carrers paral·lels, Rutlla o Castelló, que uneixen les places del Gra i del Dr. Vila, arribem a la primera font lluminosa amb què va comptar Figueres, inaugurada per l’alcalde Ramon Guardiola el 1965 al solar que ocupava l’antic hospital.


Doll d’aigua que al cel s’envola
maridant forma i color;
figuerencs: retem llaor
a la font d’en Guardiola.

Seguint el carrer dels Fossos, travessem la via pel pas a nivell del carrer de Vilamaniscle i, un parell de quilòmetres enllà, seguint aquesta mateixa via –ara amb el nom de passeig de Vilatenim–, arribem a aquest poble, avui un barri més de Figueres. La pairalia més noble de Vilatenim era can Pagès, situada a l’actual carrer de la Duana, bressol del poeta romàntic Anicet de Pagès, admirat per Fages. Avui can Pagès ha estat transformat en restaurant, El Pa Volador. La decoració i els perifèrics afegits –una colossal apoteosi kitsch– volen ser un homenatge al pintor dels rellotges tous i dels pans de tres crostons.


Anicet Pagès i de Puig, el lord Byron català, en lloc d’haver anar a raure a la fossa comuna d’un cementiri sagramental madrileny, reposaria en un honorable mausoleu de marbres verds i blaus, com la civada tendra i el cel esbandit, prop de la seva casa pairal de Vilatenim, com es mereix la primera glòria poètica de les terres empordaneses...

La quincena agrícola en el Ampurdán
núm. 4089
18 de de setembre de 1894

Aquí relatem aspectes sobre la restauració del castell. El redactor de La Vanguardia Josep Vergés Almar va escriure sobre la restauració, el cost i la seva utilitat pràctica, quan feia poc que les obres havien començat per ordre del comte Tomàs de Rocabertí.


Al poco tiempo se parará ante las ruinas del castillo que guardó durante siglos la integridad de la patria catalana en la soledad de aquella agreste, pero hermosísima montaña, por la frondosa y variada vegetación que la cubre. Pero es preciso apresurarse, si no en vez de ruinas se encontrará el visitante con el castillo mismo, como por encanto salido de sus ruinas en el modo y forma que revestía y dieron por acabado sus primitivos dueños, como si el genio, oculto en sus escombros, quisiese mostrar a la actual generación, como páginas escritas en los muros restaurados, las gestas gloriosas de nuestros abuelos. Sí, el castillo de Requesens volverá a levantar sus torreones y almenas como en aquellos remotos tiempos que lo habitaban los descendientes de Recosindo.

[...]

Los amantes de las antigüedades podrán, al contemplar sus muros y sus torres almenadas, recordar los sangrientos combates que a su sombra tuvieron lugar, en agitados tiempos, así como las ruidosas cacerías de osos y jabalíes que se efectuaron en las espesas selvas y agreste matorral que cubría la montaña, en períodos de bonanza, durante los cuales conmovería los aires del contorno la voz ronca de los cuernos de caza y los gritos de los cazadores. Así como al recorrer los salones del restaurado castillo, recordarán los cantos de los trovadores, que entonarían á los acordes de sonora lira, ante las damas y caballeros que los escucharían embelesados.

Perquè el castell, segons la néta d’Alexandre Comalat, director de la reconstrucció, era:


un munt d’enderrocs, tot i que algun pany de paret s’aguantava per miracle i que algun tros de sostre, sostingut per tres o quatre bigues que havien quedat sobre dues parets paral·leles, no s’havia acabat d’enfonsar.

Excursió al castell de Requesens, Agullana, Besalú, Olot i Collsacabra
núm. 54
1899

Lluís Marià Vidal –que fou president del Centre Excursionista de Catalunya i de l’Ateneu Barcelonès– en una visita que va oferir la comtessa Joana Adelaida de Rocabertí, va deixar una crònica del castell acabat de restaurar. El relat de Vidal és interessant per la descripció del castell just abans de la inauguració oficial.


¡Quina existència la dels que habitaven semblants llocs! Sols unes naturaleses més de ferro que les mateixes armadures que els cobrien eren capaces de resistir tota una vida dins d’uns casals que més semblaven presons que palaus, encaramats com els nius d’àguiles a dalt dels turons, no traient el cap a fora sinó a través de dobles barrots de ferro, i no podent donar un sol pas a dins de casa sense pujar o baixar rampes i esglaons! I si això era en temps de pau, agreguin-se en temps de guerra les privacions a què estaven condemnats, i que fan, als nostres ulls, assombroses les llargues i desesperades defenses de què hi ha tants exemples en aquells temps.

La restauració va causar sensació a tot Catalunya, i en els primers anys de segle XX el castell va ser objectiu de nombroses excursions i visites. Mossèn Norbert Font Sagué, geòleg i naturalista, aportava unes imatges impressionistes i romàntiques.


A mitja nit havíem pujat al carruatge i a trenc d'auba vegérem per primera volta el [castell de] Requesens, allà d'enllà, dalt d'un turó que s'alça enmig d'un gegantí amfiteatre format per l'esquerp murallam del Pirineu, dominant tota la vall i vessants veïnes, vestides totes elles de luxuriosa vegetació. A qui no està previngut li fa un efecte encisador veure aquella massa rogenca, amb ses emmerletades muralles i superba torre d'homenatge, retallant l'horitzó i clapejant aquell camp d’esmaragda. Només faltaria veure-hi onejar nostra bandera pàtria i relluir els capells dels nostres guerrers medievals per a que la il·lusió fos del tot acabada.

D'excursió
núm. 549
04 de de novembre de 1905

Francisca Torrent, escriptora natural d’Agullana, representant del costumisme rural i la poesia popular, narrava a les pàgines de Lo Geronès una excursió a la Muntanya i al castell de Requesens.


Sortirem de Cantallops, punt de reunió pels excursionistes, a trenc d'alba i bon tros n'hi mancava per arribar a Requesens, quan nostres ulls ensopegaren amb l’antiquíssim castell que, majestuós, s'aixeca damunt la muntanya, qual inexpugnable fortalesa disposada a rebre les envestides de l’enemic. Gràcies a l’amabilitat exquisida del Sr. Comalat procurador d'aquella propietat vastíssima, que junt amb el digne Sr. Rector, se prestaren a ensenyar-nos ses diferents habitacions, podent admirar, amb aital ocasió, hermosos i artístics treballs. Imperioses i fermes, a semblança d’esforçats sentinelles, ses torres s’alcen esveltes, com vetllant totes aquelles serres, turons i planúries, que formen en conjunt l'hermós panorama que pot contemplar lo visitant, al esplaiar sa vista, embadalit davant tanta magnificència.

Barcelona: Companyia Espanyola d'Arts Gràfiques, 1919

La tala dels boscos de Requesens, en els primers anys del segle XX, va impressionar l’excursionista Cèsar August Torras. A la Guia de les Alberes es lamentava de la desaparició d’uns dels boscos més imponents d’aquesta part del Pirineu, unes selves que ocultaven el castell. I també temia que algun dia el castell es convertís en un munt de runes.


Fa pocs anys, abans de tallar-se els boscos que conservava curosament l’últim comte de Peralada, el conjunt era imposant. La negror de la boscúria amagava les esquerpes afraus i el castell ressortia amb certa feresa entremig de la foscor de les caients, dels penyals abruptes i del cèrcol d’enlairats cims. [...] Seria molt de doldre que aquest interessant castell, joia d’aquest indret del Pirineu i restaurat amb tanta cura i amor per son últim senyor, fos malmenat o descuidat i es perdés com s’ha perdut la bellesa dels boscos que l’envoltaven.

Una excursió a Requesens
núm. 173-174
01 de de maig de 1928

Lluís Barceló, arxiver, bibliotecari i autodidacta de Palamós, en una interessant crònica d’una excursió a Requesens, descriu el castell.


Edificat com hem dit al cim d’un turó, s’escalonen dos o tres pisos damunt la roca viva. Podríem dir que és una muntanya de pedres sàviament col·locades formant sales i corredors.

En conjunt és rústec i sever; verament un castell de llegenda; el visitant que hi entra per primer cop, a cada moment li apar que puguin sortir-li les ombres dels antics guerrers amb llurs cuirasses, llances i ballestes. Les sales són empedrades amb marbres de la muntanya, i les bigues feixugues que aguanten les cobertes de pissarres tot és eixit de la mateixa propietat.


El castell de Requesens el va aixecar un gegantàs que era amo i senyor de tot el Pirineu per guardar-hi la seva muller i les seves filles, puix que ell no hi cabia pas, perquè era set vegades més alt que la torre. De tant que ho era agafava les àguiles amb les mans amb tota facilitat. Quan anava a pescar, que n'era molt amic, caminava pel fons de la mar com si tal cosa i el cap li sortia per damunt de l'aigua. Per esmorzar es menjava un bou sencer cuit a la brasa damunt quatre pedrasses dretes i punxegudes que encara es conserven vora la mar, entre Cadaqués i el Port de la Selva, i que la gent anomena «la Graella del Gegant».

En un dels primers fulls solts, fins ara inèdits, datat el 6 d’agost de 1898, hi trobem el poema A Recasens”, signat per Josep Alsina.


Al Pirineu hi ha un jardí de Flora:
regat per fonts de diamantina beta,
que del fort roure hasta la humil violeta
vegetació riquíssima atresora.
Allà, en un single, lo temps vell enyora
un fort castell d’una imponent silueta
perquè no hi xiula la punxant sageta
ni s’hi hou lo crit del bel·licós Via fora.

Aquest gentiu que trisca en la floresta
no és pas del Comte la valent mesnada
que en so de guerra marxi a la campanya
és gent de pau, alegre, en so de festa
que va tranquil·la a fer una arrossada
a Recasens, a la gentil muntanya.

Excursió a Requesens
núm. 44
25 de de maig de 1933

Pocs anys després, un dels membres de la Penya Tramuntana de Figueres explicava el següent:


Val a dir que, una vegada al cim, hom dóna per ben pagades les seves suors, puix que el que fins llavors s’havia considerat com orgullós tità el tenim a nostres peus i apar que sostenint-nos suaument, vulgui fer-nos participar de l’espectacle de que ell gosa cada dia. Llàstima, però, que la calitja que s’estén sobre nostra plana volguda privarà veure tan clar com seria de desitjar. No obstant, ajudats per la imaginació, pot descobrir-se la voltada pel seguit de muntanyes dolçament enllaçades com si volguessin iniciar gegantina i fantàstica sardana, que comença amb el Castell de la Trinitat a Roses i continua cap a Sant Pere de Roda, les arestes vives del Cap de Creus, Puig Neulós, Les Salines, Puig de Bassegoda, Mare de Déu del Mont, acabant amb el Montgrí o les Medes. I, al bell mig, com una pubilla gentil que rep l’homenatge de sos admiradors, la ciutat nostra, Figueres de nostres amors, voltada pels innombrables poblets que s’obrien escampats arreu d’eixa xamosa plana. Per la part francesa, que s’endevina fins a perdre’s en l’infinit, quin bell estol de poblets amb blanques carreteres que hi comuniquen, banyades ses costes pel nostre mar llatí, magnífic conjunt difícilment explicable d’una petita part d’aquest immens Golf de Lió.


Les referències més precises i antigues de què disposem sobre la casa que el pare de Ramon Muntaner posseïa al capdamunt de la plaça de la vila són dels anys 1287, 1294 i 1296. Si a partir de la documentació del 1287 tan sols podem afirmar que es trobava in capite platee ville Petralate, és a dir al capdamunt de la plaça de la vila, les dades posteriors són molt més explícites. El 1294, quan la mare, la cunyada i un nebot del cronista es venien diverses parts de la propietat, es deia que la casa estava situada al puig de les Eres, just al nord de la plaça, i que limitava a occident amb un carrer. Dos anys més tard, documentem els límits orientals de la casa: dos obradors d’un oncle del nostre protagonista, els quals limitaven a orient i nord amb la casa de Ponç Rossinyol; a occident, amb la casa familiar de Ramon Muntaner, i a migdia, amb la mateixa plaça. Així doncs, la casa pairal del cronista es trobava situada a la part occidental de l’illa de cases que avui en dia hi ha al nord de la plaça Major de Peralada.


La nit del 2 d’abril del 1274 Jaume I, de camí cap al concili de Lió, la va passar a Peralada, a la casa pairal dels Muntaner. «En aquest moment —explica Josep Pla a El meu país― Ramon Muntaner tenia nou anys i degué quedar fascinat. Es donen fenòmens com aquest i se n’han donat sempre. Aquesta possible fascinació inicial ―en tot cas― és una hipòtesi de treball acceptable per a explicar la impressionant fidelitat que Muntaner mantingué durant tota la seva vida pels reis (o sigui per l’Estat) del seu país i que en cap moment no se li refredà».

En Muntaner, essent fadrí, va veure En  Jaume I. I el va veure, no pas de lluny, a certa distància, com els homes solien albirar els reis, que, per llur pretès origen diví, sembla que havien d’estar allunyats d’ells, en regions inaccessibles; sinó que el veié i el sentí ben a la vora ―«un pam més gran que cap altre home […] molt ben format i proporcionat», amb la seva gran cara vermella, el nas llarg i molt dret, la boca ben feta, les dents que semblaven perles de tan blanques, els ulls negres, els cabells rossos com fil d’or, segons el descriu En Desclot—, i va oir la seva veu vibrant i forta, dominadora en els combats, i espià potser amb pueril avidesa els seus més petits gests familiars!


Aquest llibre es fa, sobretot, en honor de Déu, de la seva beneita mare i de l’alt casal dels reis d’Aragó. Per aquesta raó començaré per la gràcia que Déu va fer al molt alt senyor rei En Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, que va ser fill del molt alt senyor rei En Pere d’Aragó, i de la molt alta dama madona Maria de Montpeller, que va ser una santa dona, bona als ulls de Déu i del món i del més alt llinatge, perquè descendia per línia directa de la casa de l’emperador de Roma.

I si començo a parlar dels fets del senyor rei En Jaume és perquè el vaig veure, i molt en especial el vaig veure quan jo era un nen i el senyor rei  va anar a la vila de Peralada, on jo vaig néixer, i es va allotjar a casa del meu pare, En Joan Muntaner, que era una de les bones cases de la vila i es trobava en un extrem de la plaça. Tothom, per tant, ha de saber que jo puc parlar de totes aquestes coses, perquè jo vaig veure el senyor rei i, doncs, puc contar les meves impressions, que no vull explicar res que no tingui a veure amb el que ha passat en el meu temps.

Barcelona: Destino, 1968


Muntaner és un patriota, però no és pas un patriota d’abstraccions i de filosofies, sinó del patriotisme actuant, pràctic, portat a cap pel rei ―pel rei! Muntaner és un monàrquic autèntic, o sigui místic, un monàrquic que considera que el seu rei, projectat sobre el seu país, és un pur i simple voler de Déu, una figura a la qual res no es pot comparar, un personatge somniat, absolutament superior, sagrat. Avui ja no es pot comprendre un home com Muntaner. Avui tot es fa ―en política i en tots els ordres― per interès, per por, per odi. Muntaner viu per l’enlluernament, per la fidelitat, per l’obediència, per l’humilitat. No hi pot haver monarquisme autèntic sense la fascinació encegada per una família, per una dinastia. Muntaner tingué la passió pels reis de la casa de Barcelona del seu temps. Dels reis en parla hiperbòlicament: diu que són bones persones i que fan justícia. Però per sobre d’aquestes qualitats hi ha una cosa indescriptible, màgica: el rei. Després del rei no s’ha de dir res més. S’ha de callar.

El centre de la vida psíquica, política, habitual de l’empordanès fou el rei Jaume I […] A pesar-lo d’haver-lo conegut tan poc ―només entrevist―, té per Jaume I un enlluernament inesgotable per haver fet l’obra d’un gran rei. No cal dir que titil·la pels seus fills i pels seus néts també per una raó decisiva: perquè són els seus fills i els seus néts. Muntaner els serveix a tots perquè constitueixen la dinastia de la casa de Barcelona, perquè el personal inseparable de Jaume ―tant els seus progenitors com la seva posteritat― li és sagrat.

A principis del 1275 la casa pairal dels Muntaner va tornar a tenir un hoste reial: Alfons X de Castella. (També l’acompanyava Violant d’Aragó, la seva esposa i, a més, filla del rei En Jaume. Violant es va allotjar a la casa del costat, propietat d’En Bernat Rossinyol). Els reis de Castella es dirigien cap a França per entrevistar-se amb el papa Gregori IX. Van entrar a la Corona d’Aragó pel regne de València; van passar les festes de Nadal a Barcelona i a finals del mes de gener, principis de febrer, van tornar-se a posar de camí i no van trigar gaire a arribar a Peralada. Ramon Muntaner explica el viatge de la parella reial des de Barcelona i la seva estada a Peralada en els termes següents:


I a Barcelona els reis de Castella s’hi van estar deu dies i, tot seguit, se n’anaren a Granollers, i de Granollers a Hostalric, i d’Hostalric a la ciutat de Girona. No cal que us expliqui les grans festes que els van fer a Girona, que, deixant de banda el cavallers, que n’hi ha molts, només els ciutadans de Girona els van tractar de meravella durant els quatre dies que s’hi van estar. I després, en sortir de Girona, van passar la nit a Bàscara i a Pontons i després el rei i la reina es van allotjar a Peralada. I jo ho sé molt bé perquè era un nen i el rei i la reina de Castella van dormir aquella nit en la cambra de la casa del meu pare, on ja us he contat que també havia passat la nit el rei En Jaume d’Aragó. Perquè el rei i la reina de Castella poguessin passar la nit junts es va haver d’obrir una gran porta que comuniqués la casa d’En Bernat Rossinyol, que estava al costat de la casa del meu pare, i que permetés al rei de Castella anar a la cambra de la seva esposa. Per això, per haver-ho vist, no pas per haver-ho sentit a dir, us puc explicar tot això del cert.

El rei i la reina van estar dos dies a Peralada perquè En Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada, havia demanat al rei d’Aragó que li donés permís per convidar-los a Peralada, i el senyor rei, com que se l’estimava molt, va donar-li permís i li va dir que, tot i que un dia ell seria l’amfitrió dels reis de Castella a Peralada, li concedia a ell la gràcia que en fos l’amfitrió un altre dia. I En Dalmau de Rocabertí li va estar sempre molt agraït per aquesta gràcia, i sens dubte havia d’estar-ho, perquè va ser una mercè que, llevat d’aquest cas excepcional, no es va concedir a cap altre prelat o a cap altre noble de Catalunya. I després d’haver passat amb molt de goig i molta alegria dos dies a Peralada el rei i la reina de Castella se’n van anar a la Jonquera.


A Peralada hi havia una dona que jo vaig veure i vaig conèixer, que es deia Na Mercadera, perquè tenia un obrador de mercaderies. Era una dona molt destra, gran i alta. Un dia, quan les tropes franceses ja eren davant de Peralada, va sortir de la vila i se’n va anar a l’hort a collir cols. Es va posar una túnica d’home, va agafar una llança, es va cenyir una espasa a la cintura i, amb un escut al braç, se’n va anar a l’hort. Mentre hi era va sentir campanelles  i, trobant-ho estrany, va deixar de collir cols  i se’n va anar cap a aquella banda per veure què passava; va mirar i va veure, en el rec que separava el seu hort d’un altre, un cavaller francès armat, i muntat en un cavall amb el pitral ple de campanelles, que anava amunt i avall  sense saber per on sortir.

Na Mercadera, en veure’l, se’n va anar corrents cap a un pas, li va etzibar la llança i li va clavar un cop de llança tan fort a la cuixa que li va travessar la cuixa i la sella i fins i tot va ferir el cavall. Tan bon punt el cavall va sentir la ferida es va encabritar, de manera que el cavaller hagués caigut si no hagués estat lligat a la sella amb una cadena de ferro. Què us diré? Na Mercadera va agafar l’espasa, se’n va anar en un altre pas, va pegar el cavall en la testera i va deixar-lo estabornit. Què us diré? Va prendre el cavall per les regnes i va cridar:
—Cavaller, doneu-vos per mort si no us rendiu!

El cavaller es va espantar molt, va agafar el bordó, el va llançar a terra i es va rendir. Na Mercadera va agafar el bordó, li va extreure la llança de la cuixa i se’l va endur cap a Peralada. En saber-ho, el senyor rei i l’infant N’Alfons se’n van alegrar tant que li van fer explicar molts de cops el que havia passat. Què us diré? Na Mercadera es va quedar el cavall i les armes, i el cavaller li va haver de pagar un rescat de 200 florins d’or. Tot plegat demostra fins a quin punt la ira de Déu estava en contra dels francesos.

Aquesta plaça porta el nom d’un dels filòsofs capdavanters del nostre país: Josep Ferrater Mora. El filòsof dóna nom també a la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, creada l’any 1989, que va ser la primera càtedra de la Universitat de Girona. Vet aquí un petit tast de l’obra de Ferrater:


Des del punt de vista del coneixement, seny vol dir experiència que raona sobre si mateixa, que no s’acontenta amb el que veu i el que toca, sinó que pretén, a més, esbrinar el seu sentit. Per això el seny no és mai una mera acumulació de coses vistes, un amuntegament de fets viscuts per la persona mateixa o pel poble al qual pertany. Si només fos això, el seny estaria, certament, ple d’experiències personals, però fóra buit de sentit. Ambdues coses, però, són necessàries. El seny és, intel·lectualment considerant, una experiència amb sentit, una visió personal de les coses conduïda amb circumspecció i amb prudència, una raó que no s’acontenta amb raonar.

Els estudis de lletres i la societat gironina
núm. 231 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2005

L’any 2005, en l’acte de concessió de la Distinció al Mèrit Cultural que atorga la Facultat, la degana d’aleshores, Rosa Congost, va pronunciar aquestes paraules, encara ben vàlides avui:


Tots som membres d’una societat que, aparentment, no sembla valorar gaire que els joves d’avui dediquin quatre o cinc anys de la seva vida a l’estudi de la filosofia, la literatura, la llengua, la història, la geografia, la història de l’art... Perquè la dinàmica de la societat fa que tot allò que no es pugui materialitzar i mesurar en termes de productivitat i rendiment econòmics immediats sembli poc rellevant. I, tal com ens deien alguns d’ells aquests dies, els estudiants que avui es decanten, il·lusionats, per realitzar estudis de lletres, han de treure forces i coratge del seu interior per fer front a múltiples pressions d’aquesta societat.
Però, ¿què seria d’aquesta societat sense la filosofia, la literatura, la llengua, la història, la història de l’art, la geografia, les humanitats, la cultura?

La universitat i la ciutat
núm. 243 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2007

Un dels possibles candidats a estudiant d’aquesta Facultat hagués estat l’escriptor gironí Narcís-Jordi Aragó. L’any 2007, en el seu discurs d’agraïment, quan també se li va concedir la Distinció al Mèrit Cultural, així ens ho deia:


No vaig estudiar, doncs, en aquesta facultat senzillament perquè no existia, no pas perquè jo hagués nascut uns anys abans d’hora, sinó perquè ella va arribar amb uns segles de retard.

Tanmateix, alguna inclinació devia tenir jo cap a l’edifici que ens acull, que aleshores era invisible i inaccessible, amb un escamot de soldats que muntaven la guàrdia a la porta, perquè tinc guardat en un vell bloc d’espiral un relat de ficció, sortosament inèdit, escrit a llapis en un castellà macarrònic a l’edat de deu o onze anys, el protagonista del qual s’introdueix per una porta secreta en un Sant Domènec en plena activitat conventual, contempla el claustre i el seu jardí, repassa cel·la per cel·la els hàbits de la vida monàstica i entra finalment en aquesta església per descobrir-hi l’esplendor de les cerimònies litúrgiques.

Girona: Diputació de Girona, 2013

És a través d’aquest pati que podem accedir a la biblioteca de la Facultat. A cavall dels segles XIII i XIV, sant Dalmau Moner, un dels frares d’aquest convent que ja hem esmentat, va acabar fent vida eremítica en una cova propera, just on ara es conserven els fons especials de la Biblioteca. Per aquest motiu, aquella sala és anomenada «la cova». Entre d’altres, conservem el fons documentals dels escriptors Prudenci Bertrana i de la seva filla Aurora. Manuscrits, mecanoscrits –d’obres publicades, d’obres inèdites, de conferències, de presentacions–, i llibres, molts llibres de la seva biblioteca, alguns amb dedicatòries dels mateixos autors, des d’Elisabeth Mulder a Carles Rahola, passant per Carme Montoriol o Agustí Bartra, Miquel de Palol o Santiago Rusiñol; i cartes, moltes cartes. A les seves Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, Aurora Bertrana parla del seu retorn a Ginebra als anys quaranta:


El fet del meu reingrés a la Facultat de Lletres amb l’afany de trobar-hi no solament un refugi intel·lectual i moral, sinó prou graus de calefacció no tractaven d’amagar-ho ni ell ni jo. L’escalforeta de la calefacció central, reduïda però no suprimida, ens agermanava. Jo assistiria a tots els cursos que m’abellissin, no calia que em matriculés: història de la literatura italiana i francesa, redacció, fonètica... Monsieur François obria els braços assenyalant tot l’interior de l’edifici.

– En fi, ja ho sabeu, sou a casa vostra.

I així va ser! mentre hi hagués una lliçó literària a prendre i calories i enllumenat a aprofitar, m’haurien trobat a la Facultat de Lletres. Ningú tan àvid “d’aprendre” (!) com jo encara que en arribar el vespre la Universitat s’enfosquís i es refredés a Winkelried. [...] Tot continuava gairebé igual. [...] Em va eixorivir veure pujar a la tribuna de l’aula d’història de la literatura francesa l’admirat i estimat Henri de Ziegler. Es conservava fresc com una rosa. Els anys no havien modificat el seu humor combatiu. No transigia amb Voltaire. [...] No es conformava amb els vells tòpics literaris rutinaris: Flaubert, Balzac, Colette... i el gran favorit de l’època, André Gide. (A mi la lectura d’unes certes obres d’André Gide em feia vomitar.) [...] Era un gran i sincer admirador de l’escriptor vaudois Ramuz.

Si mirem pels finestrals, veurem el segon edifici que va acollir la Facultat de Lletres, l’antic Seminari menor, que ja hem esmentat a l’inici de l’itinerari. Hi ha un moment en el qual es miren els dos edificis, el 23 de febrer de l’any 1981, amb motiu de l’intent de cop d’estat a Madrid. La Facultat ocupava l’edifici de davant i on ara ens trobem hi havia el Govern Militar de la província. Escoltem de quina manera recorda el Cercas novel·lista aquell dia de febrer, quan era el Cercas alumne, allà davant:


No hay novelista que no haya experimentado alguna vez la sensación presuntuosa de que la realidad le está reclamando una novela, de que no es él quien busca una novela, sino una novela quien lo está buscando a él. Yo la experimenté el 23 de febrero del año 2006. Poco antes de esa fecha un diario italiano me había pedido que contara en un artículo mis recuerdos del golpe de estado. Accedí: escribí un artículo donde conté tres cosas: la primera es que yo había sido un héroe; la segunda es que yo no había sido un héroe; la tercera que nadie había sido un héroe. Yo había sido un héroe porque aquella tarde, después de enterarme por mi madre de que un grupo de guardias civiles había interrumpido con las armas la sesión de investidura del nuevo presidente del gobierno, había salido de estampida hacia la universidad con la imaginación de mis dieciocho años hirviendo de escenas revolucionarias de una ciudad en armas, alborotada de manifestantes contrarios al golpe y erizada de barricadas en cada esquina;  yo no había sido un héroe porque la verdad es que no había salido de estampida hacia la universidad con el propósito intrépido de sumarme a la defensa de la democracia frente a los militares rebeldes, sino con el propósito libidinoso de localizar a una compañera de curso de la que estaba enamorado como un verraco y tal vez de aprovechar aquellas horas románticas o que a mí me parecían románticas para conquistarla; nadie había sido un héroe porque, cuando aquella tarde llegué a la universidad, no encontré a nadie en ella excepto a mi compañera y a dos estudiantes más, tan mansos como desorientados: nadie en la universidad donde estudiaba –ni en aquella ni en ninguna otra universidad– hizo el más mínimo gesto de oponerse al golpe; nadie en la ciudad donde vivía –ni en aquella ni en ninguna otra ciudad– se echó a la calle para enfrentarse a los militares rebeldes: salvo un puñado de personas que demostraron estar dispuestas a jugarse el tipo por defender la democracia, el país entero se metió en su casa a esperar que el golpe fracasase. O que triunfase.

El mural de Sant Domènec
Girona: Universitat de Girona i Curbet & Marquès, 1993

Podem retenir el nom de Bertrana, perquè després el tornarem a trobar. Ara novament deixem la paraula a Narcís Comadira:


Dels personatges històrics del convent, vaig eliminar d’entrada Nicolau Eimeric, l’autor del primer manual d’inquisidors: no em semblava pas un exemple pels nois i noies que s’havien d’educar en l’edifici, ni tampoc pels professors, no cal dir-ho. De sant Vicenç Ferrer, que va predicar-hi, tampoc en vaig fer cas, per passavolant i per les conseqüències històriques de la seva intervenció en el compromís de Casp. [...] Vaig recordar-me llavors de sant Dalmau Moner, frare del convent i professor de lògica que va renunciar al seu càrrec per amagar-se en una cova i afinar el seu esperit en l’ascesi i en l’oració.

Una caverna platònica a la Universitat
núm. 161 (novembre-desembre)
Girona: Diputació de Girona, 1993

Situem-nos estratègicament de cara al mural i veurem com Comadira va reproduir-hi la muralla i la torre de defensa que podem contemplar des d’aquest finestral. Hi ha tres masses de roques, hi ha tres arbres, un dels arbres té tres branques i a la part inferior dreta hi ha una piràmide, la sublimació del número tres. La roca principal és partida i crea una cova, que representa la cova de sant Dalmau Moner, l’eremita del segle XIV que va viure-hi. Encara més símbols: el blau del cel és al terra del nostre edifici, el vermellós de les roques és a les parets de rajol, el beix de les muralles és a les nostres portes, i el verd dels arbres és al claustre.

Sobre els símbols que expressa el mural en va escriure una reflexió Eva Vàzquez, de la qual extraiem aquest fragment:


Imaginar la possibilitat que Comadira hagués renunciat a invocar les virtuts de la saviesa per només somniar-la és summament temptador. És revelador en aquest sentit que des d’una de les finestres laterals al mural es distingeixi un fragment de muralla idèntic al representat i que la situació del pou –metàfora del coneixement i les profunditats de l’ànima– al centre del claustre medieval ens recordi de sobte, amb una íntima exaltació poètica, la petita piràmide pintada.

Instantàniament ens imaginem un Comadira de posat malencònic que, en un lapse del treball, abandona la bastida des d’on assaja combinacions de formes i colors i s’aboca al finestral per explorar l’exterior.

Absorbit encara pel descobriment recent dels blaus i rosats de Giotto i admirat de l’extraordinària semblança entre les arcades de Sant Domènec i la sòlida façana del convent d’Assís, l’artista ja no veu el claustre, ni el pou, ni les columnes, ni els arbres, ni la muralla: immers en les abstraccions compositives que li suggereix el seu projecte, n’imagina només l’essència.

Per Plató, la vida és una imitació aproximada del món de les idees pures, l’ombra tremolosa que el foc projecta a les parets de la caverna. Intentar copsar la substància d’aquesta al·lucinació és com voler atènyer el nucli d’una ciència que sempre serà dolorosament inexacta. Comadira vol que els estudiants de la universitat es lliurin a la inutilitat d’aquest propòsit, que es recloguin a la cova i s’instrueixin en el saber, que reinventin la bellesa com a únic consol perdurable.

Presentació
Barcelona: Edicions de 1984, 2008

El mes de novembre de l’any 2006 l’escriptor triestí Claudio Magris va fer una estada a la Universitat de Girona, per participar en una jornada de reflexió i estudi sobre la seva obra en aquesta Sala de Graus de la Facultat de Lletres, convidat pel professor Xavier Pla. Les intervencions d’aquell dia es van recollir en un volum del qual hem extret aquestes paraules:


Segur que avui, als lectors catalans, un escriptor com [Claudio] Magris, que creu en el diàleg amb les cultures petites, un intel·lectual europeu per qui, amb tot el seu bagatge vital i cultural, la identitat nacional és una qüestió d’elecció, el resultat d’una tria voluntària, que defensa que les unitats polítiques no es poden fonamentar ni en l’odi ni en la por, els pot dir moltes coses que els interessen. Com diu en un assaig magistral en què reflexiona sobre la caiguda del Mur de Berlín i el final de la guerra a l’ex-Iugoslàvia, només la literatura pot ajudar a baixar als propis inferns col·lectius, a somoure els fonaments que impedeixen veure el nostre propi rostre, a bussejar en l’inconscient i a mirar de cara la Medusa. I per acabar descobrint que ella te la mateixa cara... Una veritable lliçó per la cultura catalana: “Questa è l’odissea della letteratura, il suo viaggio: non è il caso di ritardare la partenza perchè, condannati come siamo a morire, non possiamo permetterci il lusso di sprecare il poco tempo della nostra vita inventando nemici che ci incutono angoscia.”


SENYAL DE PERILL

Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d’un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d’una nit insomne.
                                       No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim
                        –ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó d’alosa…
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l’oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

I aquest és el poema de Goethe, en la traducció de Mariàngela Vilallonga:


La fulla d’aquest arbre, que, de l’Orient
és confiat al meu jardí,
ofereix un secret sentit per tastar
a aquell que en sap gaudir.

És un ésser vivent
que s’ha escindit en ell mateix?
O són dos que s’han triat
perquè els prenguin per un de sol?

Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?

València: Acción Bibliográfica Valenciana, 1932

La cort era escenari de dispendi i d’opulència, perquè el luxe i el refinament eren característiques distintives de la noblesa. Un exemple d’aquest refinament, el constituïen els àpats que se servien en les festes cortesanes i altres celebra-cions, com aquest que el cardenal Roderic de Borja va oferir a València l’any 1472:


Aprés vengueren set plats amb dos paons, cascú amb lo coll e coes, e moltes perdius en cascun plat amb penons, amb senyal de Borja; e los paons amb les corones daurades. Aprés vengueren quatre plats, que cascun plat aportaven quatre hòmens, on havia capons, gallines, polles, oques, ànedes, fotges, coloms, vedella, cabrits e altres viandes premsades, e cansala-da; e a cascuna vianda sa salsa preciosa; e totes les vi-andes venien a les grans maneres de sons e trompetes. Enaprés vengueren dos plats amb gran verdesca, e un paó en cascun plat, enmig de la verdesca, amb los colls, ales e coes, e per la boca llançaven aigua almescada, e los trinxants alçaven l’ala e tallaven, e l’aigua preciosa, tostemps eixir per la boca dels paons.

Barcelona: Facultad de Filosofía y Letras, Universidad de Barcelona, 1959

Tot i que el personatge de Bernat finalment se sotmet al dictat doctrinal dominant, és ben lícit dubtar de la seva sinceritat. O, si més no, és ben lícit dubtar de la sinceritat del Bernat Metge escriptor. A les obres, Metge recorre sovint al diàleg i, en aquest, a la ironia i a l’humor. Així, des de la indefinició que permet posar segons quines afirmacions en boca d’un personatge literari, l’escriptor pot qüestionar els fonaments ideològics de la seva època sense córrer gaires riscos. Aquesta actitud ambigua resulta encara menys sancionable des del moment que planteja la conversió del seu alter ego fictici.

No es pot negar que Metge era un autor molt hàbil, intel·ligent i agosarat. També la sàtira d’una obra com el sermó paròdic que va escriure li permet expressar actituds contràries a les veritats morals que fonamenten l’ordre establert:

 


No us n’estigats per res del món
      d’anar de nits.
E farets a tothom despits,
      qui res vos diga.
La dona no val una figa
       si no és lloçana,
e que certs jorns de la setmana
       vaja per vila.
Siats de natura d’anguila
       en quant farets.
E jamés no dejunarets
       sinó durment.
No pot haver poc estament
       l’hom atrevit.
Si volets ésser bon marit,
       siats modorro.
A tothom donarets pel morro,
       qui pler vos faça;
e si algun mal vos percaça,
       aquell amats.
Si en monestir privadejats,
       tot és finat

[‘Per res del món no deixeu / de sortir de nits. / I si algú us diu alguna cosa, / feu-li algun despit. / Cap dona no val res / si no és de bella figura, / i que alguns dies de la setmana / no vagi per la vila. / Sigueu de la natura de l’anguila / en tot allò que fareu. / I mai no feu dejuni, / si no és quan dormiu. / No pot ser que no tingui una bona posició / l’home agosarat. / Si vo-leu ser un bon marit, / feu-vos el ximple. / A tothom tractareu malament / que us faci un favor; / si algú us procura algun mal, / aquell, estimeu-lo. / Si teniu massa familiaritat amb monestirs, / esteu perdut.’]

 


Lo Somni, el Bernat personatge és acusat de ser un descregut i, fins i tot, un heretge epicuri. El fet que Metge, en diverses obres i mitjançant procediments diferents, posi en dubte veritats morals i doctrinals fa sospirar que la posició heterodoxa del seu personatge era bastant més que un simple recurs literari. Aquest joc de dualitats i ambigüitats té un paper fonamental en la interpretació de l'obra metgiana.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

No consta documentalment que Metge fos empresonat, tot i que tampoc no és improbable que fos reclòs al Castell Nou, una fortificació construïda sobre la porta occidental de la muralla romana; una finestra d’estil medieval, just a la cantonada del carrer del Call amb Banys Nous, fa pensar en l’antiga construcció.

El personatge Bernat s’adorm de forma sobtada i somia. En aquest somni se li apareix l’esperit del rei Joan I, mort sobtadament al maig de 1396 durant una cacera als boscos de Torroella de Montgrí. En la visió l’acompanyen dos personatges mitològics encarregats de fer-li purgar els pecats: Tirèsies, l’endeví cec de Tebes, que castiga Joan I per la seva afecció a voler conèixer el futur, i Orfeu, el músic que baixà a l’infern per amor a Eurídice, que té la missió de fer pagar al rei el seu gust immoderat per la música. Els gossos i les aus de presa que els acompanyen castiguen el rei per la seva afecció desmesurada a la caça.

Bernat, el personatge, que no creu en la immortalitat de l’ànima, es nega a acceptar que l’aparegut sigui Joan I, ja que el rei és mort. Expressa així el seu desconcert:


E quan haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d’aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí’m terriblement. Lladoncs ell me dix:
—Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses.
Quan jo l’oí parlar, coneguí’l tantost; puis tremolant diguí:
—Oh senyor! Com sóts vós ací? E no morís l’altre dia?

 


Lo somni dóna informació sobre el destí del rei Joan al més enllà, un aspecte que preocupava l'opinió pública de l'època, ja que, en morir sobtadament, el monarca no havia rebut confessió i, per tant, podria ser que s'hagués condemnat per a tota l'eternitat. A l'obra s'aclareix que el rei no és a l'infern, sinó al purgatori. Es troba, doncs, en via de salvació. Això sí, abans de poder accedir al paradís, el rei, com altres governants morts durant el Cisma d'Occident, en què diversos papes es disputaven la primacia de l'Església, haurà d'esperar que el conflicte es resolgui.

La mort del rei agreujà la tensió ja existent entre els seus servidors i el patriciat urbà de les grans ciutats de la Corona; els segons hi van veure l'oportunitat de passar comptes i van aprofitar la mort del monarca per intentar prendre el poder, i per encausar i empresonar bona part dels cortesans de Joan I.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

En aquest fragment, Metge juga a mostrar-se decebut amb el sistema, que qualifica de massa materialista, ell, justament, que havia estat cobrant sous elevadíssims pel seu càrrec al servei de la monarquia. Aquest joc de moralitat i contrast irònic entre la realitat i la ficció és una constant en la seva obra. Apareix en forma de petites pistes que una lectura atenta ha de saber reconèixer entre línies, i que, altrament, podrien passar desapercebudes. Aquesta mateixa crítica al sistema la trobem al Sermó paròdic:


E no vullats haver paria
     de pobra gent,
si no us donen llur argent
     o us fan fermança.
Tomb d’aquella part la balança
     on facen llum.
A tothom pagarets de fum,
     a qui degats;
e jamés cosa no façats
     qui bé us estia.

[‘I no vulgueu tenir companyia / de gent pobra, / si no us donen els seus diners / o us n’ofereixen garanties. / Que la balança es giri d’aquella part / on hi hagi beneficis. / A tots els creditors els pagareu amb fum / a qui degueu alguna cosa; / i mai no feu res / que us escaigui.’]

 


Així, quan la crisi econòmica va provocar la fallida del sistema, van seguir-la una onada de lluites pel poder, en les quals Bernat Metge també va tenir un paper particular. El secretari reial s'havia encarregat de recaptar i administrar impostos; entre altres, per al casament de l'infant Joan i Violant de Bar el 1380, o els delmes concedits pel papa Climent VII per subvencionar una expedició a Sardenya el 1392, que, tanmateix, mai es va dur a terme. No ens ha de sorprendre, doncs, que Bernat Metge, ocasionalment, es beneficiés del càrrec. El sistema, d'altra banda, ho permetia. Finalment, però, l'any 1396, la desconfiança del Consell de Cent de Barcelona envers l'entorn més proper al rei va generar tota mena d'acusacions, més o menys fonamentades, que, al seu torn, van propiciar tot de revenges polítiques.

Procés contra els consellers, domèstics i curials de Joan I, entre ells Bernat Metge
Núm. 27 (1957-1958)
1958

Fins i tot se’ls acusava d’haver propiciat la mort del rei:


Per ocasió de la gran pobresa que el dit senyor rei soferia e per la tristor que li pervenia de la dita pobresa e per la caça que li feien fer, així d’hivern com d’estiu, hores o temps incompetents e no convinents, la qual cosa li faïen fer per desviar los negocis de la terra, lo dit senyor precepitosament e ivarçosa, sens confessió, sia mort en les muntanyes e bosc del castell de Foixà.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

La manera que Tirèsies tria per desenganyar-lo és, si més no, poc cortesa. D’entrada, l’endeví ataca sense miraments les dones en general i, després, per a desesperació de Bernat, la seva estimada, la seva amant —que no és en cap cas la seva muller. Entre altres justificacions, parla de l’ús que fa de la cosmètica, que la dama, de ben segur, empra per enganyar-lo, per amagar els seus defectes físics i seduir-lo:


Qui ignora que la paret fumada e la cara de les fembres ixen tan blanques e colorades com lo pintor voldrà? Les sues mamelles, quines penses que sien? Cert, blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en los pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys.

Passatges com aquest mostren ben clarament que el rei Martí era un dels destinataris directes de l’obra. No només hi és esmentat diverses vegades, sinó que l’obra transmet tot d’informacions que semblen estar-li específicament adreçades. Com ja s’ha dit, ens consta que el rei va llegir Lo somni o, almenys, que tenia intenció de fer-ho, atès que va demanar-lo al seu autor. L’obra li degué fer evident que no podia prescindir del talent d’un escriptor tan capacitat. Metge va estar al servei del rei fins al 1410, en què Martí, el darrer rei del Casal de Barcelona, va morir sense descendència masculina.

Bernat Metge va ser un personatge realment singular, que va viure perillosament enmig de les lluites de poder, de les vicissituds de la seva època, dels grans debats literaris i intel·lectuals que es plantejaven. En aquest context el nostre autor va saber nedar i guardar la roba, va saber surar i prosperar en societat, cosa que va dur a terme fent aportacions realment innovadores i significatives a aquests problemes, i finalment va acabar tranquil·lament els seus dies. Metge va morir durant la primera meitat del 1413, a la seva casa del carrer de la Cucurulla. Més de trenta anys abans, al final del
Llibre de Fortuna i Prudència, expressava el seu desig de morir a Barcelona, la ciutat on havia nascut i on havia exercit la seva tasca professional i literària.



Mas, ans que s’esclarís lo dia
per ço que no fos mal jutjat
que tan gran matí em fos llevat
e que m’anàs deportar sol
(car no és preat un caragol
qui no hi fa estat molt gran)
torné-me’n ivars passejant
a mon hostal, dins la ciutat
de Barcelona, on fui nat
e morrai, si en sui cresegut.
E ab aitant, Déu vos ajut
e us don paradís aprés mort,
car ieu no sai pus ric deport.


[‘Però, abans que es fes de dia, / per no ser criticat / per haver-me llevat tan de matí / i que anés voltant tot sol / (perquè és menys valorat que un cargol / qui no hi mostra una bona posició), / vaig tornar-me’n passejant de pressa / a casa meva, a la ciutat / de Barcelona, on vaig néixer / i moriré, si sóc escoltat. / I mentrestant, que Déu us ajudi / i us doni el paradís després de la mort, / perquè jo no conec res millor.’]


Xafardejant pels aires amb verba desimbolta
donàveu per la plana una darrera volta
corrent darrere un núvol cap a “la vila gran
–que vetllen quatre torres– de Castelló d’Empúries
cercada de muralles –que la van augmentant.


Les proporcions del temple serien tals que, al seu costat, la magnifica catedral actual de l’Empordà i tota la Costa Brava, erecta a Castelló d’Empúries, semblaria l’ermita de St. Onofre i la Sagrada Família –s’entén, el dia que fos acabada–


Llinda el meu hort, Portal de la Gallarda,
pont llevadís d’il·lusions perdudes.
Frisen les aigües d’ònix ajagudes,
a l’hora minsa que el ponent s’atarda.

Girona: Diputació de Girona, 2009

Els Climent i els Contreras –uns altres hisendats castellonins– vuitcentistes, foren uns mal veïns que vivien en relacions sempre tibants. Vegem-ne dues mostres.


Aquella nit hi hagué vetllada amb cant i ball en l’esplèndid saló de can Contreras, on dames i damisel·les hi acudiren dins la ufana de llurs mirinyacs opulents, per a sentir els versos de “La Marina” o cosa per l’estil de boca del seu autor. Climent i els seus invitat tragueren cadires al balcó convertit en llotja per a participar del gratuït espectacle, però fou advertida llur curiositat, i el mateix poeta cantor tancà amb gran estrèpit els balcons per a privar als que foren els seus amics del plaer d’escoltar-lo.

Bou y Garreta
núm. 29737
13 de de gener de 1962

A la mateixa plaça, una residència particular compta a la façana amb l'escut heràldic de la família Pastell, i a banda i banda de l'escut dos balcons, excel·lents miradors. A la casa veïna hi ha la Llotja del Comú, avui destinada a serveis municipals.


Contemplada desde esta incomparable logia que es el señorial balcón de la casa de Pastell de Castelló de Ampurias –Castelló, vila major– siempre me pareció la sardana arte de relojería.

Seguim i arribem a la casa dels Planas. Andreu Planas i Anna Planas eren cosins germans, es casaren i reuniren una gran hisenda.


Ajuntant Planas i Planas
l’amor us donarà pa:
que tingueu Andreus i Annes
com els dits de cada mà.

Girona: Diputació de Girona, 2009

Referència al cementiri.


Un vespre, Ricard [fill d’Enric de Climent] no comparegué a taula. Unes veïnes l’havien vist passar camí del cementiri. El majordom l'hi trobà, efectivament, vagant davant la tomba on reposava la seva mare, amb un revòlver als dits.

La presència grecoromana  amb ressons de mite, ben present en l'obra poètica de Fages, apareix també quan evoca la Muga...


Filla i hereva del difunt Anistos [la Muga] 
amortallat amb el sudari extens
que el sebolleix al Bac de Requesens:
dia vindrà que el temps serà propens
al part dels rius per un saurí previstos.

L'escassesa d'aigua fa que el marquès de Sant Mori es plantegi de llogar un bus per examinar els pous.


Si fas pous marquès il·lús,
i de llogar un bus tens mandra,
pots posar-te l’escafandra
i seràs un autobús.

Deixant el rentador i, des de sota, amb la vista posada al Portal de la Gallarda, al peu de la qual discorre el rec del Molí, sorprèn la ironia amb què Fages es fa un autoretrat.


Fregues arran la torre del poeta
tothora absent de casa i d'ell mateix

Bé que més atenuat, el mal averany es perfila en aquest quintet de Trena de set aigües...


Quan l'ampla conca s'escindeix en dues
cenyint el delta obert com un parany
per escoltar el bruel que omple l'estany,
s'aiguabarregen en un sol afany
recs i canals fent i desfent set Mugues.

La meva amiga
Barcelona: Empúries, 1999

I parla de sortides, de recorreguts.


És agradable d’anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari, perquè el paisatge crida la mirada.


Ja abans de viure a la ciutat, des de l’any 1954 passàvem llargs estius i part de la tardor, sovint fins al novembre, a l’Empordà, a Vilamacolum, i cada dijous veníem a comprar al mercat de Figueres, seguint un costum de molts anys.

Aquest text extret de Les closes explica com l'autora va treballar amb els documents.


Sovint pensava en la història de la besàvia a l’hora suspesa del capvespre, quan venien «ombres lleugeres i espectres orfes de llum». I això era natural, perquè ella encara no era per a mi una altra cosa que una ombra darrera un nom. ¿Quina claror –pensava– pot revelar-nos el rostre autèntic dels morts que no hem conegut? Només l’opacitat una mica translúcida dels objectes i dels papers que en servem, el vidre entelat dels mots d’aquells que els recorden. I així ens cal endevinar el seu gest, com el pas d’un ocell pel moviment de les fosques fulles de l’heura.

Un vespre, doncs, que tornàvem de les closes, vaig decidir que era per a mi absolutament necessari d’escriure els fets que havien succeït –fa més de cent anys– a la mateixa casa on vivíem, no pas lluny de les suaus corbes del riu Fluvià. Havia sentit parlar força de la besàvia, a la família: sobretot, és clar, del seu procés (decretat, però, per un inexpert i ambiciós fiscal substitut), mesos després de la mort tràgica del seu marit. I em vaig posar a remenar i triar els vells papers del gran armari de noguera cercant-hi la petja de Dolors, Maria Gràcia, Elisabeth Canals. Donava bo de fer-ho perquè la calor havia començat a cedir a l’estiu, arribada la segona quinzena d’agost, s’endolcia en tardes molt benignes, que jo passava empaitant aquella imatge que entrelluïa i s’amagava.

Molt aviat d’altres ombres van venir a fer-li costat: un poble de morts perdia a poc a poc la seva llunyania i habitava lentament la gran i vella casa, la plaça i els carrers polsosos de Vilasirvent, els camps de regadiu, els aspres i les closes on esperava l’herba just tallada i flairosa entre les vorades de saules i freixes ombradissos.

Preguntes
núm. 1899
04 de d'abril de 1985


Per què la majoria dels catalans no vam poder reclamar a l’Estat central una indemnització pel fet que els nostres fills no van poder estudiar ni les beceroles de la seva llengua materna a l’escola, ni la història i geografia del nostre/seu país, ni la seva literatura, i es van fer grans en un país traduït, amagat, amb els seus grans mestres perseguits, bandejats o reduïts a la pura subsistència? 


Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat “Mirall trencat”. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats.

Madrid: Alianza Editorial, 1968


Aquell home [Caïm] tenia poder, aquell home inspirava temor. Portava un senyal.

Barcelona: Cercle de Lectors, 1989


La plaça del Diamant és lluny de mi. Com si no fos jo qui l’hagués escrita. Molt lluny. En aquest moment, en el punt d’acabar aquest pròleg, em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S’aixeca la tramuntana i me’ls castigarà. Vaig a veure què passa amb el vent i les flors.

I ara escoltem les paraules del mateix mossèn Cinto.


La serra del Mont és comparable, per sa estranya figura, a un enorme i bonyegut camell que baixa del Pirineu en direcció del golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb lo cim del gep, sosté lo santuari, i, al cim del cap, lo castell de Falgars.

L’extrem és tan espadat i és tan rocós, que els romeus delitosos s’entretenen en estimabrar-hi grossos penyals, sense pensar que llencen a perdre el bosc de pins de més avall, i que, com la pedra fora de la mà no se sap o on va, poden ésser i han sigut causa, més d’una volta, d’una desgràcia. A dreta, l'aiguavés és més suau, i la boscúria el vesteix de cap a cap, exceptuant algun clap de conreu, des de Sant Martí fins a la reclosa i bellíssima vall d'Espinau. A esquerra, la muntanya està molt accidentada: hi ha planells, còrrecs i fondalades; boscos de roures i alzines, i, sobretot, cingleres que semblen fetes expressament per niar-hi los roquerols, los voltors i les àligues. Al cim d'un serradet del repeu del Mont se veuen les ruïnes del castell de Beuda, dominant lo poble d'aquest nom.


Els segles s’han amuntegat en els carreus i el pes de la història gairebé ens afeixuga. En certs moments podríem imaginar-nos que només existeix aquest diorama senyorial i grandiloqüent que les reconstruccions no fan res més que subratllar. Al capdavall, és per visitar-lo i admirar-lo que es desplaça el viatger apassionat o el turista curiós. Aquest és el destí inevitable de tants llocs il·lustres.


Penso en el fred que passaven les pageses i hortolanes que venien a la Plaça, gens protegides, a frec de porxos; només tenien uns petits braserets portàtils, amb forats, per escalfar-se els peus i les mans que es glaçaven, mentre esperaven que la gent els comprés la verdura que, tocada pel fred, era molt gustosa.

La freda estació osonenca és present també en aquests versos, mentre deixa el testimoni de l’arribada de la primavera:


L’hivern, senyor feudal vestit de blancs arnesos,
cap dels seus privilegis no cedia de grat:
el sol atemoria, tancava amb clau les fonts,
les nítides rieres.

Una clova secreta de boires i gebrades
feia que t’oblidéssim, gran ocell de vol clar.
Només et pressentíem en ullades de sol
enfredorit i tímid.

Els arbuixells i els arbres, més savis que nosaltres,
t’esperaven desperts amb la saba frement.
I amb tendres verds tornaves, i amb flors sobre els vells murs,
Absorta primavera.

Si continuem fins arribar al Carrer de la Riera, haurem completat el tomb per la plaça de Vic del qual ens parla M. Àngels Anglada en No em dic Laura:


... si doneu un tomb per la plaça de Vic, tan harmoniosa, començant pel carrer de Verdaguer cap al nord, i travesseu els porxos que la volten pels quatre costats, en sortireu per les anomenades voltes de dalt, que en realitat són les voltes de migdia.


Les “Fàbriques del suro” com en deien dels obradors on el manipulaven, venien a ser com repúbliques democràtiques en miniatura, on es compensaven- una mica massa i tot- el treball i la llibertat. Aquestes repúbliques tenien, a més, una alegria, un optimisme, un tirar-s’ho tot a l’esquena i un dolce far niente, de pura arrel mediterrània.

Els obradors on els taps eren fets a mà, amb una traça i una perfecció que si no s’han vist no se’n pot tenir ni idea, eren un model d’humanitat laboriosa i feliç, plens tothora de cants i rialles, d’acudits i facècies- amb l’amo enmig de tots, treballant com un altre, simul inter pares. Era senzillament entendridor. El meu pare, fabricant de taps i comerciant de suro, mort a la vora dels vuitanta anys, a les seves darreries encara mostrava amb orgull la nafra que en el palmell de la mà dreta hi deixà marcada una ferida de la seva joventut, quan per descuit va clavar-se l’esmolada ganiveta de l’ofici, de tall més fi que una navalla.

A la seva fàbrica, que era paret mitgera de la casa on la família vivíem, en el carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), s’hi sentien més cançons que no en cantava un orfeó, i moltes vetlles d’hivern, tot seguit d’haver sopat, jo em deixava dur al llit només per poder endormiscar-me al bres de “Les flors de maig”, cantades pels tapers, a tres veus. Les sentia a través del gruix de la paret, que hi posava sordina. I moltes nits el ritme gronxador d’una havanera es barrejava, quan a mar hi havia temporal, amb el ressò llunyà del rompent a la platja. Per un tres i no res, però, altres dies feiners la fàbrica quedava muda i deserta: era que, amb un pretext qualsevol- sant, boda, o senzillament, mandra- tots se n’havien “anat a fer-la”(com encara es diu avui, que vol dir de xefla); tots, amo i treballadors, carregats de cistells i coves amb pollastres, conills, fruita, tortells, ampolles, cassoles i graelles. Anaven a mar o anaven a bosc, a passar-hi la diada sencera. I l’endemà reprenien la feina amb més cantarelles que mai.

Josep Palau i Fabre, l'alquimista de Grifeu
núm. 212 (maig-juny)
Girona: Diputació de Girona, 2002


Abans de casar-se amb el meu pare, la meva mare ja anava a Caldes a prendre les aigües, perquè estava malament del fetge. Més endavant hi vam anar tota la família. Vam instal·lar-nos al balneari Prats. “A can Prats, pels disbarats”, deia la gent. A can Prats em vaig aficionar de manera obsessiva al billar, potser perquè era fill únic i no tenia ningú amb qui jugar. Després devia substituir aquesta passió per una altra... Conservo de Caldes un record molt precís de quan jo devia tenir nou anys i es va organitzar una festa a l’edifici del Vichy. Era una mena de ball de disfresses en què es produïen unes situacions molt atrevides, tenint en compte l’època. Recordo les senyores presents a la festa enfilades a una cadira amb una canya i una pera penjant, esperant l’home que les hi arreplegués amb la boca.

Fonts de literatura. Vides balneàries d’Ors i Montserrat Roig
núm. 27
Barcelona: Sàpiens Publicacions, 1999


La tardor de 1990, Montserrat Roig es tanca al Prats per treballar en unes memòries literàries. Al balneari troba unes condicions que no tenen res a veure amb el descans (tot i que ja està malalta) o amb la mandra. En la tranquil·litat de Caldes espera trobar un clima, una soledat productiva que no troba a Barcelona. [...] La façana antiga del balneari Prats dóna a la plaça del poble i no ha canviat gaire des que, el 1910, va ser reformat. Dalt dels testos de la cornisa hi falten les pinyes de terracota. Plataners i moreres minven l’efecte exòtic que feien avets i palmeres. El pas del temps es nota en el jardí, menys exuberant que a començaments de segle, i en l’ala nova de l’edifici. Les fotografies ajuden a comparar. [...] És fora de temporada. Montserrat Roig ocupa el saló lila, una peça de la planta baixa amb tres bandes de finestrals, miralls ovalats i una sanefa estucada al sostre. L’escriptora s’hi instal·la fins a l’hora de dinar o fins que la son la fa fora. La Montserrat veu el jardí i el carrer del poble, i el saló lila es converteix en un altre univers tancat, en una nova geografia literària. [...] Pensa en el títol pel nou llibre. L’amic Josep M. Castellet li suggeria una frase de pel·lícula. Digues que m’estimes encara que sigui mentida, li demana Vienna a Johnny Guitar. L’altre seient del gronxador és buit.


També cal aprenentatge per a construir una geografia literària de la ciutat on hem nascut i on hem viscut gran part de la nostra vida. Fugir del conegut per cercar l’inconegut, que jeu darrera de tot allò a què tenim habituada la retina. Primer, treballem sobre el que coneixem o el que ens sembla que coneixem. Creiem que la vida ens duu a la literatura i, al capdavall, descobrim que és a l’inrevés: la invenció, la fabulació, és a dir, la mentida, ens retorna una mica de veritat. Però d’una manera distinta: les geografies literàries es tracen damunt els mapes de la imaginació.

La invasió dels joves
núm. 27
Barcelona: Sàpiens Publicacions, 1999


Probablement pel fet d’haver viscut durant un any en el santuari antituberculós de Puig d’Olena —el mateix on va viure durant molt de temps i va morir el nostre gran poeta Màrius Torres i que recorda en les seves memòries un altre gran artista sortosament viu, Antoni Tàpies— mai he tingut cap prevenció (com les que hi havia als anys cinquanta i seixanta, si més no) a freqüentar els establiments balnearis, on les malalties que es tractaven eren molt menys perilloses i els remeis que es proposaven estaven basats en la saviesa ancestral de la hidroteràpia i altres complements suaus i benèfics com les algues, els massatges o la càlida i terrenal modalitat de l’aplicació del fang.

Els balnearis es reciclen
01 de de setembre de 2008


Aquest agost he tornat uns dies al Prats, de Caldes de Malavella, fugint de l’atuïdora xafogor de Barcelona. Hi he retrobat amics i coneguts amb un any més a les cames i a les artèries, que “el temps que fuig” —com diu el bell poema del recordat Tomàs Garcés— deixa més feixugues i embussades.
Per pal·liar-ne els efectes, els vells busquem al balneari les condicions que ens permetin passar el tràngol sense sentir-nos destorb per a ningú. Respirar l’aire incontaminat a l’ombra dels arbres d’un acollidor jardí adaptat a la lectura tranquil·la i a la conversa estimulant; una alimentació adient, un personal de servei afable i competent, remullar-se en aigües termals o fer una becaina a la gandula són pal·liatius a les xacres de la senectut, causa d’hipocondria que indueix, a qui en pateix, a renunciar a les poques satisfaccions d’octogenaris i nonagenaris com els que s’organitzen un estiueig auster i reparador.

Excursió a Caldas de Malavella. 20 de febrer de 1881
Barcelona: Lluís Tarre, 1882


No és llarga, a la veritat, la distancia que separa lo poble de la estació, y fins crech que s’ puga practicar ab certa comoditat algunas temporadas del any, sobretot si lo anomenat camí que las uneix no está convertit en un relliscós fangal, com lo dia que l’ recorreguérem a peu, [...] ¡Quin contrast! ¡Del carril al fanch!

A 10 minuts de la estació y prop del poble de Caldas de Malavella, se troba una petita eminencia del terreno, anomenada Puig de las ánimas, que s’aixeca com uns 41 pams sobre lo plá que temps enrera fou llit de una llacuna. ¡Puig de les ánimas! ¡Caldas de Malavella! Veus aquí dos noms -ens diu- que de fixo no s’atrahuen las simpatias dels supersticiosos, ni poden escoltar tranquils los poruchs. Molts, al oirlos per primera vegada [...] poden càurer en las més fantàsticas extravagàncias y figurar-se que s’degui aquest nom a haver aparegut entorn del Puig bruixas, ànimas, follets o fantasmas; y res de aixó: lo nom se deu simplement a que anys enrera lo Puig era propietat del Rector qui feya pagar un tant a tots los que volían anar-hi a buscar pedra, qual tant aplicava a la caixa de las ànimas. ¡Voleu res més prosaich!

No es tant senzilla la etimologia u origen de la paraula Malavella. [...] lo nom prové de que, en un castellot, que hi havia per aquells encontorns y el qual s’en conserven las runas, hi habitava certa vella, tant poderosa com inhumana, qu’exigia dels vehins del poble que li entreguessin cada dia una criatura. Si el poble no tenia allavoras més habitants que avui, prompte lo hauria despoblat lo tribut imposat per aquella mala bruixa, a no ser que’ls vehins, convertint-se en facinerosos, haguessin acudit a posar-hi remey robant criaturas en las localitats dels encontorns. ¡Deixeu sense fre la imaginació y poch a poch vos portarà al deliri!

El meu carrer - 1911
Girona: CCG Edicions, 2006

El carrer, que en temps de Masó era la carretera general de Madrid a França, és evocat per l’arquitecte en un poema.


Jo de mon carrer vull dir-ne
tot allò que em té encantat.
Aquells aires que el refresquen
i el sol que aurífic s’hi ajau;
aquells nins que vessen xiscles
i el crespinell del teulats.
Aquella aroma que puja
vers migdia dels cuinats;
aquell menjar de les llimes
i aquell grinyol dels xerracs;
aquell drapaire que canta
amb els canaris i els galls,
i aquelles hores borroses
que baixen dels campanars.

[...]

Jo de mon carrer vull dir-ne
aquell somriure amical
amb què tothom me saluda,
i aquell cridar-me tan franc,
i aquell parar-me a les portes,
i aquell tornar-ne a marxar
amb una flor més oberta
al test de les amistats.

La Muntanya de Sant Amand, nord enllà


No sé si m’ha encisat la teva testa
amb penjolls mil·lenaris de carreus,
la del teu cos robust vària vesta
o la flonja catifa dels teus peus.

No sé què m’ha encisat: si el teu celatge
o les teves cingleres o el teu sol,
o el teu alè balsàmic o el salvatge
escorranc per on salta el rierol,

o l’escala de verd de les boixedes,
les sorpreses de colls i de camins,
l’ombrívola frescor de les fagedes,
l’estesa cabellera dels teus pins;

potser l’esgarrifança de les coves,
potser el vent xiulador que et treu la son,
potser el faig gegantí, el delit que trobes
a les aigües gelades de la Font;

potser la mel dels mots i bonhomia
de bosquerols, pagesos i pastors;
la benaurada pau de la masia,
que feineja tranquil·la al teu redós;

o el monòton sonar de les esquelles
que trenquen el silenci somnolent,
el planyívol belar de les ovelles,
les vaques que pasturen lentament. […]

No sé què m’ha encisat: si la tempesta
esberlant els granítics penyalars
i esbrancant faigs i pins, o bé la festa
dels ocells i les flors i els dies clars;

si el coixí de la gespa o les tarteres,
els sagnants pinetells, l’avellanar,
la discreta rojor de les gerderes,
la forta vermellor del maduixar;

si de boires sedoses la capçana
o la gràcia humil i els poms de flors
de quatre esglesioles fent sardana
entorn de la maragda del teu cos;

o el misteri d’història i de llegenda
que envolta les ruïnes i l’afrau
on el bagauda Amand parà la tenda
i es ficava el cavall del comte Arnau;

o els plans insospitats dalt de la cima
senyada avui per mi amb la santa Creu…
Oh! tot, tot m’ha encisat… i el cor t’estima,
i ningú em matarà aquest amor meu.

I l’amor m’atraurà cap a l’altura,
i hi pujaré sovint, esbufegant,
a rabejar-me tot en la llum pura
que inunda el cim més alt de Sant Amand.

(...) parallamps protector del Ripollès (...)

Beneeix-nos els masos i vilatges,
els turons i la vall, l'aspre camí,
els conreus i les prades i els boscatges,
les aigües dels dos rius i els ermitatges,
les rodes incessants i el monestir.

Les estratègies de reproducció


Les famílies de propietaris de la comarca del Ripollès constituïen una veritable casta social: com que els casoris es feien sempre entre nois i noies de cases pairals (la meva generació ha estat la primera a sortir-se del "ram"), resultava que tots els propietaris de la comarca érem parents. [...] El nombre de cases pairals que entren en la xarxa del parentiu, segons les meves estimacions, és menys de cinquanta. Per consegüent, el parentiu es renovava sovint.

La revolució al pas de la processó


[Q]uina mà us detura el pas,
Sant Eudald, bon patró nostre?

Els carlins destrueixen la vila el 1839


—«Incendieu!» —lo comte els crida—.
«Incendieu, valents minyons!
No romangui d'eixa vila
vil teulada ni racó;
campin los rius en mig d'ella,
trenqueune els atrevits ponts,
sia endavant llac mefític;
que, espantat, lo viador
eviti aquest lloc feréstec
i exclami "Aquí fonc Ripoll"». 

L'arc de triomf català del cristianisme


Atura el pas, tu que d'aquesta porta
l'espai indiferent a salvar avances;
fes-te endarrere, descobreix-te, mira:
del Fiat fins a tu la raça humana
te surt a rebre, fent retrets que et diuen
qui ets, d'on véns i quina fi se't guarda.
Des dels coros angèlics que ab sos himnes
dels elets del Senyor la glòria canten,
fins aon lo fre de l'eternal condemna
del rebel esperit encén la ràbia,
la bondat summa per la mà del geni
premis i càstigs volgué un jorn mostrar-se,
perquè al passar d'aquest portal la llinda
pogués arribar l'home al peu de l'ara,
portant al llavi les divines notes
d'aquest càntic de pedra sublimada. [...]
Ah, no! No és solament aquesta mola
una fulla per l'art arrebatada
a l'arbre de la glòria: és l'harmonia
d'un càntic celestial que despertava
un dia al geni, que volgué en la pedra
deixar-ne l'eco a les vinentes races.
No és solament de la futura impremta
lo llibre primitiu, on consignava
lo poble antic ses tradicions volgudes,
sa fe sencera i patriarcals usances;
sinó l'arc triomfal que al cristianisme
volgué eregir la catalana pàtria,
per perpetuar sa redempció gloriosa
ab rius de sang en cent combats guanyada,
quan dava Sants al Cel, furs a les viles,
reis als pobles veïns, i a Roma papes.

Suïcidi frustrat, amb agreujant


De sobte, en Quel féu un dels seus gests d’amenaça i caigué al riu, tres o quatre metres més avall. I és de creure que “caigué” i no que es tirà, ja que no va dir res d’allò de “adiós, mundo cruel” que es diu en aquestes oportunitats. Tot fa creure que va perdre l’equilibri i la caiguda fou involuntària. L’efecte, però, fou el mateix. Se sentí el crit d’en Quel en caure, i el “xap!” en tocar l’aigua. La gent s’abocà ràpidament a la barana del pont intentant veure en la fosca. No veieren res però sentiren els crits d’en Quel que semblava no tan sols viu sinó també recobrat de la seva crisi.

Uns quants homes baixaren al riu fent volta pels camins practicables. Per sort l’home havia caigut on l’aigua era més profunda i el xoc no tingué conseqüències fatals. El pujaren entre quatre voluntaris, un xic inconscient, i l’estiraren a la vorera del pont, sota un llum.

—S’ha d’avisar el metge —deien uns.
—S’ha d’avisar la seva dona —replicaven altres.

Aquests varen guanyar. Aquesta mena de notícies sempre troben missatger.

En Quel anava tornant a la normalitat i semblava no haver petit cap lesió greu. Es queixava un xic de mal de cap però aquest mal segurament tenia un origen anterior a la caiguda. El preocupant era que havia begut força aigua i ningú no sabia quin efecte podia tenir en el seu organisme una substància, per a ell, tan rara i inusual.

Per fi, envoltada de veïnes, arribà l’esposa. Passat el primer moment d’angúnia, comprovat que el marit no havia sofert en la seva integritat física, encetà la filípica de consuetud, més airada que mai.

Quan ja gairebé havia disparat tota la munició de la seva artilleria i estava convençuda que ja sols quedaven per dir les darreres minúcies, reparà en un detall que se li havia escapat i que tingué la virtut de fer-li considerar que tot el que portava dit fins llavors no definia ni de bon tros el que hauria d’haver exposat. Féu un “oh!” immens que posà en silenci l’expectant concurrència i expressà en una sola frase, precisa, concreta i definitiva, la mesura de tota la grandiositat del drama:

—Miserable! I amb la gorra nova, t’hi has tirat!

Contemplació i vida pràctica. Escrit de Joaquim Renart el 23 de maig de 1943.


A l’arribada a Ripoll, el campanar del monestir sembla que vos dongui el bon dia. La seva quadratura imposa [...] Donàrem la volta per la vila mentre s’acabava l’ofici, i retornant a l’església i de dret als claustres. Magnífic claustre que ens sembla familiar a tots els catalans. Romànic primitiu, ple romànic i apuntament del gòtic. Enfrascats en la contemplació de cada pedra i de cada capitell, que formen un veritable tractat d’arqueologia, s’ha passat el temps. El tren marxava a Sant Joan a un quart de dues i, faltant poc, hem donat per acabada la visita al claustre. Però, oh sorpresa! Ens havien tancat la porta i per més que picàvem ningú venia a obrir. Bona l’hem feta! En Corrales, tot esverat, ha anat al reixat de ferro que dóna a l’atri per si veia algú i avisar-lo. Jo, a la porta que dóna a la sagristia, truca que trucaràs; en Corrales esverat i jo més empipat. El temps corria i allò volia dir perdre l’excursió a Sant Joan de les Abadesses, el dinar, etc. etc.

L'epidèmia de còlera de 1865


En 1854 en que se cebó el cólera más cruelmente haciéndonos unas 200 víctimas, fueron estas en su mayor parte enterradas en el cementerio viejo, intramuros. Por espacio de dos años, en sus diversas épocas, a todas horas del día, bajo la influencia de todas las temperaturas, hasta la aparición del cólera [de 1865] se ha estado removiendo el terreno, vaciándolo en una buena parte de su extensión y profundidad, ora con el objeto de edificar en el mismo, ora con el de plantar árboles; para cuyas impremeditadas operaciones se ha estado trasladando de un punto a otro la osamenta de infinitos cadáveres, sin previsión ni concierto, sin el empleo de desinfectante alguno, sin poner en práctica ninguna de aquellas medidas preventivas que aconsejan no ya las leyes de higiene pública (sancionadas por las del Reino) o las reglas del arte (de más necesaria observancia que nunca en tales casos), pero ni las que dicta la simple prudencia.

Abat Oliba. Poemes entorn de Ripoll
Barcelona: Fundación Juan March, 1976

Traducció al català de Jaume Medina.


Tu, que a aquest temple fecund de la Verge mare t’acostes,
vine-hi net de cor, d’humil esperit proveint-te.
Déu és el cap, l’autor d’aquest temple i Ell en té cura.
Radiant com el sol, Benet gloriós hi rutila,
encaminen les seves regles al regne de l’èter.
Demanem a aquest pare i senyor poderós que a nosaltres,
dissortats, ens ajudi, a tots consol oferint-nos.
De bell nou construí el bisbe Oliba aquesta aula sagrada
i l’ornà així mateix amb donacions precioses,
sempre l’enlairà des que amb joia va consagrar-la.

El bressol d'hel·lenistes


Aquesta placeta [d'en Dama] i aquest cap de carrer [Sant Pere], tan ripollesos, tan locals, han estat testimoni del naixement i de les peripècies de dos notables hel·lenistes catalans: Josep Alsina i Clota i Alexis Eudald Solà.

De l’Empordanet a Perpinyà
OC IX
Barcelona: Destino, 1992

El Ter, riu treballador


El Ter és un gran treballador, un riu modèlic que els pares podrien presentar a les seves criatures perquè en prenguessin exemple. Com el fan treballar, Déu meu! Si tots els rius del món produïssin tant de rendiment i fossin tant aprofitats el benestar econòmic general —que és el primer grau de la felicitat en aquest món incert— pujaria molt amunt i agafaria molt d'increment. […] Si al món existís l’agraïment, ja faria anys que el Ter hauria estat condecorat amb una medalla al treball, a la paciència i a la constància.

Un viatge romàntic de Barcelona a Cerdanya


Guaitant-les a ulls mig clucs, va sorprendre'ls vàries mirades delatores de que no els era indiferent. I com que mare i filla de per si, varen fer igual observació en els ulls d'aquell home, ni de molt tan quiets com ell es creia, ningú no es tragué del pensament a l'altre durant aquell tros de camí. Era per als tres com una mena d'hipnosi encisadora, que l'arribada a Ripoll vingué a trencar ben cruelment.

—Afortunadament encara no ens hem de despedir —va dir ell en aixecar-se per desar el salvapols al sac de mà.
—Ah! És veritat, que vostè també va a casa Montagut! —exclamà la noia fingint haver-ho oblidat un xic.
—Ja trobarà carruatge? —li preguntà la mare.
—Ho suposo: ve aquí el de l'establiment.
—Si no, disposi d'un puesto en el nostre —afegí ella amb senzillesa.
—Tantes gràcies, senyora. L'hi estimo molt, però espero que no hauré de molestar-les.

Mes eren tants els passatgers que el tren duia per a RIbes i Cerdanya, i assaltaren de tal manera tots els cotxes els primers arribats a la plaça, que en Deberga, a qui el desig d'estar obsequiós amb aquelles senyores havia obligat a ésser dels darrers d'assolir-los, va trobar-se burlat. I llavors, com de dalt el landó en què s'havien instal·lat, el veiessin aquelles córrer adelerat buscant d'ací d'allà inútilment, van destacar el lacai perquè l'invités novament a pujar amb elles.

A la fi, veient que s'anava a quedar en terra, i deixant-se portar per l'impuls de simpatia que prou li costava reprimir, acceptà l'oferiment. I, pres ja d'una satisfacció vivíssima, pujà al landó al costat del noi.

La calor xafogosa de Barcelona s'havia anat dissipant, ja feia temps, al buf de l'aire viu de les altures que anaven escalant, i ara la bruitosa corrent del Freser semblava revifar més i més encara l'aire. El landó, seguit d'un òmnibus ont anaven les criades i un gran castell d'equipatges, les va emprendre corrent per l'ombrejada ruta, emportat per la vigorosa branzida de tres cavalls poderosos. Mentrestant el riu fressejava al costat, encabritant-se pels còdols de son llit.

OC XXVII
Barcelona: Destino , 1974

L’escriptor Josep Pla també va fer referència al naixement del Fluvià i al paisatge que l’acompanya:


Venint del vessant de Collsacabra [hi ha] moltes cascades que ragen. Una de les més conegudes és el Salt de l’Olla, dels Hostalets d’En Bas. Aquestes aigües formen el naixement del Fluvià. Sempre és bonic de veure el naixement d’un riu… Aquest riu, al meu entendre –com he escrit algunes vegades–, crea els paisatges més bonics del nostre país, de vegades terriblement treballats, de vegades d’una solitud que corprèn, i que són perfectament clars.

Paisajes en prosa. El río.
07 de d'abril de 1956

El riu, per la seva condició de portador de vida, ha estat motiu de personificació literària en diverses ocasions. Aquí en tenim un altre exemple, aquesta vegada en la prosa del veterinari Manuel Sobrino, que va col·laborar en diverses revistes culturals garrotxines signant amb el pseudònim de David Angelo.


Bruscamente y tras un prodigioso salto, sin apenas infancia, el Fluviá alcanza la pubertad. A la juventud de sus aguas no le ha dado tiempo para jugar a la piedra alta con los guijos que alfombran su lecho, pues muy pronto adquiere la madurez de su cauce retorcido, escoltado por los enhiestos álamos que flanquean su ribera. Tiene prisa por alcanzar la mayoría de edad y tener su personalidad definitiva.

La transparencia cristalina de sus aguas, todavía vírgenes, deja ver su fondo sin misterios, limpio como el alma de un niño. El agua clara, diáfana, corre aprisa, cuesta abajo, en busca de metas ignoradas.

A veces se remansa suavemente en pequeños meandros ocultos para acariciar con su frescor las briznas de hierba que se doblan rendidas a su paso majestuoso, gozándose en la soledad del encuentro. En otras ocasiones salta gozosa, riente, con travesura espumosa, sembradora de rocíos de brillan, iridiscentes, al sol que busca su lámina transparente para mirarse en ella y hacerse el tocado matinal.

Su camino, lleno de humedades, se corta de trecho en trecho por la quilla pétrea de los pilares de un puente y entonces se abraza a la piedra como queriendo quedar retenido, no avanzar más hacia el inexorable fin de su muerte ahogado en las profundidades de un mar sediento de sus aguas dulces.

Josep Pla és un dels escriptors que va tractar amb més profunditat la qüestió del paisatge:


Les giragonses del Fluvià fan com una música adormida entre una gotellada menuda i un cel blau i blanc. Pels voltants d’Olot –vistos des de qualsevol finestra– tot és petit, variat, amb racons d’una voluptuositat vegetal lenta i íntima, amb corbes d’una morositat que es queden com flotants en la nostra dispersió mental.

La placidesa, la dolçor, la suavitat del Fluvià, de seguida que ha caigut a la vall i a la cassola d’Olot, és indescriptible. És un riu que va tirant mansament, favorable als interessos dels homes i de les dones, a l’agricultura i a la ramaderia.

També és remarcable la vista panoràmica que, des de Les Preses, ofereix el curs del Fluvià:


En dies serens, quan el sol s’amaga darrera la serralada, l’espectacle, vist des de les Preses, resulta literalment inoblidable. Els tons verds i groguencs es transformen en rosats i taronges; després, en vermells de foc que empal·lideixen ràpidament, passant al blau cel i, enfosquint-se, al blau elèctric, mentre cau lentament, gairebé sense adonar-nos-en, la nit.

La Comarca d'Olot
1189
16 de de juny de 1962

Malgrat que el Molí del Collell ja no estigui en funcionament, l’edifici encara demostra com el cabal del Fluvià va ser de gran profit per a la indústria olotina.


I als voltants de la Ciutat
–la industrial Molt Lleial Olot–
capital de La Garrotxa
–que el Baix Pirineu allotja–
l’aigua hi brolla per tot,
eixint-ne de fontanelles,
sinuosejant cantarelles
els xaragalls i rieres
i cinglejants torrenteres
que cap al Fluvià fan via,
el gai riu verd-blau que guia
al gran Pla de l’Empordà.

Olot
14
30 de de setembre de 1900

Molt a prop de la capella de Sant Roc hi ha la font del mateix nom. Cada 16 d’agost s’hi reuneix un gran nombre de ciutadans en agraïment al sant que va salvar la ciutat d’Olot de la pesta borbònica. Des d’aquí podem contemplar tot el passeig:


Per a tots dos costats, un ample passeig hermosament ben descuidat de ximples adornos de quincalleria, però molt net i ombrejat, porta per un cantó a la vila i per l’altre a l’ermiteta de Sant Roc; detràs de la font, dues grans escales amples baixen a la placeta i dalt un tercer passeig va… no sé a on, però hi va molt bé per a acabar d’hermosejar l’aspecte del lloc.

Certament, el prat de la mandra és un indret idíl·lic per a reposar amb vistes al riu.


A primera hora de la tarda he passejat i m'he assegut vora el riu, en el sol tebi. La neu es fon i sembla més pura. Les soques dels plàtans tenen franges mullades, d'un verd lluent d'aquarel·la. Passen pel pont carretes amb llenya, tirades per bous amb ritme arcaic, majestuós.

La recuperació del riu per a la ciutat
101
2017

Per sort, amb els anys s’ha pres consciència de la importància del riu i s’han aplicat diverses mesures per afavorir el seu bon estat de conservació. Com veurem, s’han anat recuperant diversos espais urbans al voltant del riu.


A tantes ciutats europees el riu forma part central de la fisonomia de la ciutat, que feien inexplicable que no tingués un paper més central a Olot. Prolongar la ronda del Fluvià en passeig i donar aire a l’eix viari de l’avinguda de l’Onze de Setembre, i recuperar el pont de Santa Magdalena i el vell camí de Batet i Santa Pau, ens semblaven objectius fonamentals.

En els següents versos de “Font de les Tries” hi podem llegir una exultant descripció del paratge de la mà de Concepció Carreras:


Font ombrosa i regalada!
la de xarbotells més clars.
Tens cinc dolls i una cascada
refulgent,
             d’argent
                          i glaç.
Font cantaire i esquitxaire
que salmeges dins l’ombriu
d’una arbreda esmeragdina
i amb onduls de serpentina
t’enfonses al nu del riu.

Una visita al Noc d'en Cols
1439
06 de de maig de 1967

Abans d’arribar al nucli de La Canya ens aturarem al Noc d’en Cols. Es tracta d’una deu recentment recuperada, situada prop del Mas de les Cols, sortint d’Olot en direcció la Canya.


El manantial se halla enclavado en la mitad de un barranco, al pie del cual discurre el río Fluviá. […] En este sector, el río tiene una gran cantidad de rocas por entre las que discurre el agua blanqueada de espuma. La vegetación es abundante y de un verde variado, desde el claro al obscuro intenso. Los ojos del visitante intentan captar el mágico poder de estos lugares, sin llegar a conseguirlo del todo. ¡Pero empieza a comprender el porqué de «la pequeña suiza catalana»!

Interiors. El Castell de Juvinyà.
281
Novembre-desembre, 2013

Si visitem el Castell de Juvinyà, obert al públic els caps de setmana, podrem distingir clarament dues part de l’estada: la torre i la casa.


La torre [...] va ser construïda amb carreus de pedra volcànica, com tot l’edifici, i és la part més antiga, del segle XII, construïda directament sobre el basalt. La seva missió primordial era la defensa del territori i del canal d’aigua que entra a la casa, on hi havia un molí. Excavacions fetes en els darrers anys han posat de manifest que la casa adossada a la torre és una obra posterior, probablement del segle XIV, construïda després d’un incendi que va ser el causant de la destrucció d’una d’anterior, feta de pedra i fusta, on vivia la família dels cavallers. Les parets de la casa toquen al riu, on hi ha una petita resclosa que origina el canal d’aigua, en part excavat a la roca, i que segueix pel seu interior fins a un molí de roda vertical.

Monografia històrica de la fabricació del paper a la comarca d'Olot
01 de de juny de 1905

El paisatge de Sant Joan les Fonts està marcat per l’arquitectura industrial que aprofitava l’energia hidràulica del Fluvià. Una de les fàbriques de paper més importants de la zona era la del Molí Fondo. A l’interior de l’edifici, un bon exemple de patrimoni industrial de la Garrotxa, es pot visitar una exposició sobre la història de la fàbrica. El següent text fa referència als orígens d’aquesta indústria:


Sant Joan les Fonts descobreix en les pintoresques riberes del Fluvià aquell gran nombre d'edificis dedicats a diferents indústries, importants fàbriques que, com palaus aixecats al Treball, s'emmirallen en les aigües del Fluvià, d'aquell mateix riu que si com infant joguiner saltava en rabeigs i cascades allà en las vessants del Puigsacalm o corria lliurement per la planúria del Mallol i Les Preses coberta de verdor, tot just lliure aquí de l’esclavatge de les represes d'Olot, davalla ben prompte presoner altra volta, encaixonat dintre els recs, movent una darrera l'altra feixugues turbines. […] Si bé hi ha hagut algunes discussions respecte quin fou el primer molí paperer de la ribera del Fluvià i encara que alguns asseguren fou el Molí Fondo, és no obstant creença general que el primer molí paperer de Sant Joan va ésser el conegut per Molí Vell, situat en el mateix punt que avui ocupa la fàbrica de filats de cotó dels Fills d’Ignasi Plana. A aquest molí anaren succeint fins a mitjans del segle passat alguns altres com el Molí fondo, can Taloy, can Masell, can Xiquós i altres.

Barcelona: Impremta de La Renaixensa, 1892

L’orografia de Castellfollit ha condicionat en gran mesura la imatge del municipi, un dels més petits de Catalunya –només un quilòmetre quadrat. Així el descrivia Bosch de la Trinxeria a Tardanies, publicada el 1892:


De sobte es presenten al davant nostre les espadades muralles basàltiques de Castellfollit, que sembla trenquen la vall i el curs del Fluvià que corre encaixonat a llurs peus. Aquí, los enginyers que han construït la carretera, al topar-se davant d’eixa muralla basàltica, hauran hagut de rumiar molt per a obrir pas a la carretera; mes no han trobat cap solució satisfactòria, ja que la fan pujar al poble, zicsajant en rost rapidíssim la mola espadada, fins a dalt.

El pont de Llierca
10
2012

A Sant Jaume de Llierca és inevitable fer referència a un altre riu, el Llierca, un dels afluents del Fluvià, que s’hi uneix al seu pas per Sant Jaume.


Infinitat d’afluents que s’escolen de cent arraconades per aportar-li aigua, semblen tenir a primera vista una funció inútil perquè quan més podria presentar millor cabal, el Llierca desapareix sota els materials d’erosió que conté el seu propi llit. Però abans no es llença al Fluvià, a Sant Jaume de Llierca, ha exhibit un bon tram d’agradosos paratges riberals fins arribar a passar per sota aquesta excelsa obra d’enginyeria medieval que és el pont de Llierca, conegut arreu de la comarca i molt més enllà.

El curs del Fluvià al seu pas per Argelaguer separa clarament dos paisatges diferents:


A l’esquerra del riu, on es troba situat el poble, el terreny és planer, conreat, amb un vernís de civilització. A l’altra banda, o sia, a mà dreta, el territori és esquerp, trencat, boscós i impenetrable.

Josep Pla també va recordar el passat històric de Besalú i va escriure sobre el valor del seu patrimoni.


El riu passa tocant les venerables pedres de Besalú, capital del comtat que fou del mateix nom i un dels més antics del país, i població que conté un conjunt arquitectònic d’art romànic que el converteix en un dels nostres nuclis arqueològics més notables. En realitat pot afirmar-se que la conca del Fluvià és essencialment romànica per la gran quantitat de monuments d’aquest estil que apareixen en els seus pobles arcaics, monuments que encara serien més abundants si els moviments sísmics, sobretot els del segle XV, no n’haguessin destruït tants.

01 de de gener de 0001

Que la bellesa del marc geogràfic i arquitectònic de Castelló, d'un costat, i de l'escriptura exquisida de Fages, de l'altre, siguin sovint visitades. Ambdós protagonistes resten indissolublement vinculats a l'espera del nostre assaboriment i de tothom qui, per un motiu o altre, s'atansi a la vila. 


Besalú, vila comtal
Girona: Diputació de Girona, 2005

Ara que ja hem descobert els seus noms, els versos de Montserrat Vayreda ens anticiparan el que veurem al llarg d’aquest recorregut.


Besalú, vila comtal,
la del silenci i la calma,
la del passat gloriós
que com un vel t’embolcalla.
Tens per riu un braçalet
i un pont vell per arracada,
tens venes per carrerons
on la molsa s’hi desmaia,
per somni, la llum del cel,
per ritme i cor, una plaça
i per veu Déu t’ha donat
tots els sons de la campana.
De Tallaferro el carrer
t’ofrena la filigrana
dels seus portals arquejats
com celles ben dibuixades.
L’església de Sant Vicenç
de temps millors sent recança
però encara té l’encís
de la seva portalada.
I sant Pere l’ampla nau,
la joventut del vell claustre.
Santa Maria al damunt
d’un pujol encimbrollada,
va morint de soledat
i sols espera el miracle
que el que els homes li han pres
Déu li torni altra vegada.
Cases plenes de secrets
i perfils de vella estampa,
pedrers que l’aigua poleix,
arbres vestits d’esperança.
Quan et venim a trobar
ens sorprèn la teva gràcia,
la tristesa del teu cel
i l’ombra que t’acompanya.
Vius rodejada de camps
i d’hortes enfruiterades,
et vetlla Sant Ferriol
i la Vera Creu et guarda.
Besalú, vila comtal,
la del silenci i la calma,
la del passat gloriós
que com un vel t’embolcalla.
Qui t’ha vist tan sols un cop
ja no pot mai oblidar-te,
que et porta en el pensament
i et porta en el fons de l’ànima!

Entorn l'obra de Ramon Reig
Figueres: Ajuntament de Figueres, 2003

Josep Reig va morir prematurament el 1917, i la Torre va ser heretada pel seu nebot, el jove pintor Ramon Reig. La seva mare i el notari Salvador Dalí, pare del geni empordanès, eren bons amics, i els dos joves pintors aprofitaven les visites de cap de setmana a la torre per deixar volar la imaginació i el seu talent artístic.


L'amistat entre les famílies Reig i Dalí uneix des de la infància els dos futurs pintors i llurs respectives germanes. Sovint anaven a Vilabertran, on l'oncle de Reig tenia la casa. Des de dalt de la torre, la vista de l'Empordà resultava clara i panoràmica. La visió pulcra, després de tramuntana, fa que aquest paisatge no guardi cap secret, exaltant de verisme fins als confins de la mateixa retina. Aquesta imatge que pictòricament podríem qualificar d'hiperrealista, expressada en tot el camp de visió, serà clau en l'evolució pictòrica de Reig i determinant en la seva obra. Aquesta mateixa factura versemblant serà també la de Dalí.

Cal recordar que a l’època, els escolars tenien festa les tardes dels dijous i feien classe els matins de dissabte. D’altra banda, en el carrer de Pomaret hi coincidí el 1915 amb un il·lustre veí, Josep Carner. En les Memòries recull  l’esdeveniment i l’impacte que li produí sentir per primer cop els versos del príncep dels poetes.


Els darrers dies d’esser al minúscul carrer de Pomaret, hi hagué un esdeveniment. A poques cases de la nostra vingué a habitar-hi el poeta Josep Carner. [...] El meu pare, amb motiu de l’arribada de l’il·lustre veí [...] ens va llegir l’himne al vent i “Era una nit primaveral”, que em va donar, ja llavors, una impressió que no m’havia donat abans ni Verdaguer [...] ni Maragall: la mesura de la perfecció del «bell catalanesc » per a l’expressió lírica.

Amo, amas, amare, amavi, amatum
Figueres: Brau, 2002

El poema “Amo, amas, amare, amavi, amatum” incorpora un epígraf del mateix Fages de Climent que diu així: «Model de la primera conjugació que vaig aprendre al col·legi dels Jesuïtes».


Jo t’estimo en present d’indicatiu
i, de l’amor per fer-ne un futur mèrit,
t’estimaré en pretèrit,
participi, gerundi i subjuntiu.

De re pedagogica
Figueres: Brau, 2016

El següent poema es titula “De re pedagogica”:


M’engavanya la República.
Sí, suant, del dany fes dúplica!
D’usar el títol faig la súplica.

I sense gaire traüt,
em trobo de tal virtut
professor d’un institut.

En el terreny didascàlic,
amb un esforç encefàlic,
vaig suant com un camàlic.

Homo Sapiens
Figueres: Brau, 2002

El següent poema, titulat “Homo Sapiens”, també relata l’etapa universitària.


Entra a la Universitat
amb tres padrins, perquè és típic
trobar a l’examen d’Estat
obstacles de concurs hípic.

Enuig ciutadà
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

En aquest punt i en aquesta via tan concorreguda, podem llegir un sonet del llibre Tamarius i roses en què ens parla de la sensació d’enuig que li produïa el brogit de la ciutat. Es titula “Enuig ciutadà”:


El campaneig rebel dels vents de la ciutat
i el follejar dels trams rabents i dels vehicles,
el carro del drapaire del crit acompassat,
i tants d’aparadors de barrejats articles.

El cant aragonès que ve del celobert,
el córrer adelerat dels seguiments macabres,
i tanta de color sense ni un clap de verd,
llevat del verd malalt i desnerit dels arbres.

El ritme esmunyedís del temps callat que fuig,
el pas d’una beutat que no podré reveure,
si m’ha sigut plaent, avui em dóna enuig!

Ara que sé el recer d’un tamariu per seure
i el barracó a l’aguait caçaire dalt del puig,
i el goig escadusser d’una hora de bon lleure.

El paisatge urbà del carrer de Casp no era nou per a Fages de Climent ja que en la infantesa solia visitar cada any el seu padrí, «el tío Amado», i conservava aquells primers records de la ciutat.


Venia cada any a passar una quinzena al carrer de Casp, en un temps que era obligada una visita a les feres, una altra al Parc Güell i, indefectiblement, a Vallvidrera.

L’any 1937, a Barcelona, va ser detingut de nou i internat en una txeca. Gràcies a la intercessió de Joan Casanovas, President del Parlament, la seva esposa s’entrevistà amb el dirigent anarquista Aurelio Fernández, que accedí a alliberar-lo. Un cop en llibertat, ingressà en l’exèrcit republicà com a voluntari i fou destinat al campament de reservistes d’Arenys de Munt, a fer tasques d’alfabetització.


Si tinc d’ésser franc, enlloc no podia trobar-me millor, si no hagués estat per l’absència dels meus arraulits en un primer pis de la Gran Via, exposats als terrabastalls de l’aviació.

Segons relata en les Memòries, en aquest pis tingué lloc la ruptura matrimonial amb la seva muller després d’una discussió per qüestions econòmiques. Fages de Climent pren la decisió de tornar definitivament a la seva casa pairal a Castelló d’Empúries.


Hi ha dues paraules que només difereixen en la primera síl·laba: «patrimoni» i «matrimoni». Tu vols dissoldre el patrimoni. Del matrimoni me n’encarrego jo. [...]
– Te’n vas?
– Vols venir?
– No [...]
– Doncs me’n vaig a casa. A la casa de la meva mare, del meu avi, del meu besavi, del meu setè avi, del meu hereu i de l’hereu del meu hereu.

 


Durant el franquisme, en el pis de la Gran Via, 700, s’hi havien celebrat reunions clandestines del PSUC. En una ocasió, la policia, tot perseguint el fill petit de Fages de Climent, Pere Ignasi Fages, cineasta i membre del PSUC, es va presentar a fer-hi un escorcoll. Pere Ignasi Fages va poder fugir corrent descalç i es refugià a casa de la família Roig, al carrer de Bailèn, 37. Del pis dels Roig el va treure el PSUC per mediació de Pere Portabella, amb l’ajut de la seva germana, Maria Antònia Fages, i el seu marit, Carles Perez-Desoy, per dur-lo a l’exili a França.

Fages de Climent va formar part de la primera Junta Directiva de l’Ateneu després de la Guerra Civil, de la qual presentà la dimissió el 1940 pretextant motius familiars i de residència fora de la ciutat. Cal tenir present, però, que gràcies a l’actuació d’aquesta junta directiva es va salvar la important biblioteca de l’Ateneu. A propòsit d’aquest episodi, val la pena llegir les reflexions de l’autor en les seves Memòries.


Aquestes són les pàgines més amargues que pugui escriure un escriptor al llindar de la seixantena. Qui, de la meva generació, ha tingut pit per entonar el mea culpa? No. Tothom es voldria exculpar, i endossar la responsabilitat als altres, perquè la pròpia participació en el fracàs col·lectiu és molt negra.

En el Palau Güell del carrer Nou de la Rambla, 3-5, a final de la dècada de 1950, va tenir lloc una lectura de nadales en la qual hi van participar Carles Fages de Climent, Josep M. de Sagarra, J. V. Foix, Bertran i Oriola, Joan Teixidor i altres poetes.


Beat aquell qui en l’alba de Nadal
copsa una balba llum que ens anuncia
la nuditat del Verb, que és poesia.

Avui la carn es fa espiritual.

I a aquest país tan nostre i tan plural
on de tres dones una es diu Maria
se li encomana un pols de melangia,
i el bres del vent té un ritme maternal.

La clariana esquinça el temps antic.
El freturós, avui, absol el ric,
més miserable, si al cor sent el gebre

de l’any que mor sense haver fet pessebre.
I l’àngel veu, llunyana, amb ull d’atzur,
l’alba de pau d’un univers futur.

El fat malèfic
Girona: Diputació de Girona, 2009

La Rambla de Santa Mònica és un dels escenaris barcelonins de la biografia novel·lada Climent (1933), on els protagonistes són Enric de Climent i de Casadevall i el seu fill Enric de Climent i Vidal, rebesavi i besavi de l’autor, respectivament. Per salvar la casa dels deutes, Enric de Climent i Vidal viatja a Barcelona a la recerca d’una esposa amb fortuna.


En arribar a Barcelona, la seva mare, amb l’ajuda d’una germana ben relacionada que hi resideix, ja té confeccionada una llista de burgesetes, filles de propietaris i rics comerciants. El terreny és preparat, i l’endemà mateix de l’arribada del pretendent comença la tasca.


Abans d'escoltar-la pujarem al mirador (de can Moragues) i així us fareu càrrec de l'escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana.


Al grup de Defensa dels Aiguamolls de l’Empordà.

Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l'aigua nodridora
i els verds amagatalls l'ocell del Nord?
Àlics rosats, amics coll-verds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l'últim ocell,
lassat del vol, a frec d'aigua alterada,
quan escates d'argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l'home-botxí comença l'agonia.


De vegades, havia sentit contar com era de bella l’alba damunt del llac profund, com canviaven els colors de l’aigua, lentament, com s’alçava la sagrada i rogenca claror del sol damunt dels canyars, saludada pel vols de les gavines i els triangles alats de les formacions d’ànecs.


Jo l’acompanyava, molts dies de festa, a passejar sota els pins: m’agradava sentir-hi cantar el vent, olorar les petites plantes que creixien al sotabosc i sentir-li dir el nom de totes; més cap a l’estiu, conèixer els ocells que venien a viure-hi, estadants benvinguts: el siboc, el gaig blavís, l’oriol, menjador de figues, que s’hi amagava…


Ja són dins el veritable camí de les closes, gairebé un túnel de tamarius d’un verd grisenc, i les fileres de saules, de freixes, d’àlbers: cap no ha perdut la fulla, encara.

Oda a la posteritat
Figueres: Brau, 2016

Per acomiadar l’itinerari Fages de Climent a Barcelona us proposem la lectura del seu poema “Oda a la posteritat”:


Posteritat, cruel amiga dels poetes,
tardana providència d’indignats decebuts,
gastament de les hores, prenyat de segles muts.
Sagitari dispara massa lluny les sagetes.

Dels teus plintes de marbre i les ruixes i vetes,
de les teves corones de julivert i mirta,
de l’exèquia flèbil i el fugaç epitafi,
la carrossa i l’esquela, permet-me que me’n foti,
posteritat cruel, si he viscut per delir-te.

«De l’Empordanet a Andorra»
OC IX
Barcelona: Destino, 1992

Des d’aquest punt de l’itinerari, mirant cap al sud, es veu la silueta tan característica del campanar i les cases del poble. Josep Pla descriu, en el text següent, el paisatge de la plana que es pot resseguir en el camí que va des de Castelló d’Empúries fins a Sant Pere:


He passat un dia entre el Fluvià i el Muga, entre Sant Pere Pescador i Castelló d’Empúries. És un país de terres baixes, adormit sobre l’aigua. Hi sentiu la presència del mar i dels vents del golf –aquests vents que obren ulls de núvols en el cel, fan picar les portes i les finestres dels pobles, juguen ajaçats sobre les userdes, tomben els joncs i repiquen a les fulles dels arbres dels recs. Us fa l’efecte que posant-vos de puntetes hauríeu de veure una faixa de mar blava. Hi ha aiguamoixos, sorrals i estanys. Es veuen volar ànecs arran de la vegetació esmorteïda i grassa. Les anguiles cuegen en els corrents d’aigua. Hi ha pescadors pels recs que les agafen amb un paraigua negre i funerari. Es veu un senyor rector que salta un rec amb la sotana arromangada.

Càndid Miró, autor de la reelaboració del romanç sobre la vida de la Comtessa de Molins i un dels impulsors dels actes commemoratius que es van organitzar a Sant Pere el 1995 dedicats a aquest personatge, narra la joventut i la valentia de la comtessa:


Al carrer de Cavallers 
hi vivia na Teresa, 
la Comtessa de Molins, 
envoltada de respecte. 
Joveneta tant com és 
refinada i de bon veure 
sempre corre pels sembrats 
cavalcant l’euga més ferma. 
Mai no juga pels carrers 
ni festeja quan és festa, 
si fa fred o bé calor, 
ella sempre va per feina. 
[...]
Els xicots, tot vehements, 
parlen d’ella a la taverna, 
les beates i el mossèn 
la critiquen i l’envegen. 
Però ella amb son cavall 
es recorre tot el terme, 
tant de dia com de fosc, 
tant tardor com primavera. 
Sense escola gairebé,
ella és qui sap més de lletra,
no li cal dur cap anell
perquè li diguin comtessa.

 

Càndid Miró narra, en el següent fragment, el naixement de Narcís Espriu i Fullà, a qui fa parlar en primera persona, i la seva afició al cant i a la poesia:


I així fou que un any després 
en aquest món jo ja hi era, 
corpulent com un gegant 
i amb afany d’anar per feina. 
Com Narcís em batejaren, 
i Fullà mon pare es deia 
però tothom em coneixia 
per Gegant, el de Sant Pere. 

“Ets talment com la Comtessa”, 
els meus pares sentenciaven 
i explicaven tals històries 
que el meu cor se’m trasbalsava.

Un altre dels personatges cèlebres de Sant Pere era Joan de Teixidor, conegut com el pastor de Batipalmes, que va néixer a finals del segle XVIII al fort conegut com la Muralla i que va acompanyar la Comtessa en la defensa del poble durant la Guerra del Francès. Joan Vergés ens parla dels seus orígens i de la seva formació:


En Joan era de noble família, adornat amb la típica bonhomia d’aquells homes de seminaria que s’han format en el lent pas dels dies entre els llibres i escrits d’aquest lloc de reflexió.[...] Una persona amb la seva formació i capacitats no trigà gaire en buscar espais més amples que les lleres del Fluvià i els aiguamolls de les contrades on engegava el bestiar boví. Segons explica la gent de Sant Per, el fet de freqüentar amb les seves ovelles la zona anomenada de Batipalmes va fer que fos conegut amb el motiu del Pastor de Batipalmes.

Els Caramany eren una nissaga familiar establerta a Sant Pere des de 1310, quan Ponç de Caramany s’hi instal·là després del seu casament amb Elionor de Requesens, hereva d’un gran patrimoni a l’Empordà. El 1370 van comprar un alberg i un pati de terra a l’interior de la Força, l’àrea fortificada que hi havia al voltant de l’antiga església romànica, que després es convertiria en la casa-castell de Caramany. Segons explica Marisa Roig, un dels hereus més rellevants de la nissaga fou Josep de Caramany, un defensor de les institucions catalanes entre 1640 i 1652. Aquesta família anà augmentant el patrimoni fins al segle XVIII, en què entrà en una etapa de decadència econòmica, que acabà el 1731 amb la venda dels dominis i els drets que els Caramany tenien a Sant Pere a l’Almoina del Pa de la Seu de Girona. Actualment, l’últim hereu de la casa dels Caramany és Cecili Granada Ybern. 

Fages de Climent ens parla de les famílies de grans propietaris que hi havia en alguns pobles de l’Empordà: Selva de Mar, Palol, Sant Pere i Terrades.

 


En Climent és a la Selva
i en Fages és a Palol; 
en Caramany a Sant Pere 
i a Terrades el baró.

 

Joan Guillamet, periodista nascut a Figueres, ens parla d’un personatge de Sant Pere, Francisco Quintà Roig, conegut com en Xico Valent, un esperit lliure i una mica bohemi, que el 1918 va rebre una medalla del Congrés dels EUA pel fet que, mentre feia el servei militar, va salvar de morir ofegats uns mariners nord-americans que, en un estat d’embriaguesa, havien caigut al mar, davant de la costa de Melilla. En Xico Valent era molt amic de l’avi Sopa, de Torroella de Fluvià, i es trobaven cada diumenge davant de l’església de Sant Pere. 


En Xico Valent, segons m’ha explicat en Carles Ripoll de Can Sopa de Torroella de Fluvià, era un home d’aquest poble que havia estat molt amic del seu pare, l’avi Sopa. Deu fer uns tres o quatre anys que vaig passar les vacances d’estiu al poble de Sant Pere Pescador i recordo, com si fos ara, que cada diumenge al matí l’avi Sopa solia deixar-se caure a Sant Pere Pescador. Un dels seus fills, generalment en Josep Maria, solia portar-lo amb el seu cotxe i el deixava a la porta de l’església parroquial. L’avi Sopa hi entrava, complia amb el precepte eclesiàstic i quan, després d’acabada la missa, sortia de l’església, ja l’esperaven al pas de la porta dos amics seus santperencs: un manyà, que la gent del poble anomenava “El Sant Pare”, i un negociant en certa manera retirat, que li diuen en “Pere Petit”. [...] En Xico Valent també havia estat d’aquella colla i es veu que també havia participat en aquestes reunions dominicals. [...] No deixa de ser curiosa la gran amistat que va lligar en Xico Valent amb l’avi Sopa. Dues persones d’ideologia ben diferent, l’un agnòstic i l’altre missaire. Però amb un gran respecte mutu per la manera de pensar de l’amic. [...] Em fa l’efecte que aquests dos homes, potser sense adonar-se’n, donaven un exemple meravellós de convivència.

Al carrer Verge del Portalet hi ha l’actual Ajuntament, un edifici que, durant els primers anys de la República, ocupaven les antigues escoles:


Durant aquests primers anys de la República, l’escola de Sant Pere estava situada al carrer Verge del Portalet, a l’edifici que actualment acull les dependències municipals. Segons l’estadística escolar que periòdicament realitzava el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, aquest edifici havia estat remodelat l’any 1918 per un import de 4.500 pessetes. L’edifici estava distribuït en dues plantes. La primera acollia la biblioteca escolar i l’escola dels nens mentre que a la segona planta hi havia l’escola de les nenes.

I en aquest fragment de Les bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent:


Ai, dama de Quermançó, 
castell de Vilajuïga, 
un cavall i una cançó 
que el vent i la terra lliga!
[...]
Posa brida a Belfegor, 
calça l’esperó de plata; 
la segueixen per amor 
set bandits a salt de mata. 

la comtessa sap camins, 
coneix els guals de la Muga 
i cull a Pont de Molins 
clavells i matafaluga.
[...]
El castell li fou petit, 
la plana li fou estreta; 
cap anell no duia al dit 
perquè hi volia un cometa.
[...]
La comtessa de Molins 
diuen que és una gran dama: 
té una espluga de robins 
i un cavall, sepulcre i flama.

A l’època de la Comtessa de Molins, una de les tavernes que hi havia al carrer Major era la de la Malcuada, que convivia amb en Magí Ganivetaire, un home agressiu i bel·licós, molt destre en l´ús dels ganivets:


El catau més infame, 
de tots el més infest, 
és de la Malcuada, 
de nom, honor i fets. 
Té la cara marcada 
i l’ànima pudent. 
D’homes, tots li fan d’home 
però cap no és el seu. 

En Magí el coltellaire 
és rei dels ganivets, 
dóna classes al pati 
d'assalt i atracament. 
Diu que ha mort disset homes,
i n’ha ferit a cents.
Mira la Malcuada
amb apetit ardent.

Girona: CCG Edicions, 01 de de gener de 2005

La sardana, considerada com la vint-i-vuitena gràcia de l’Empordà per Pere Coromines, té una tradició ben llarga a Sant Pere. Al segle XIX els santperencs van ser reconeguts com a grans balladors i durant la festa major, les sardanes es ballaven i es ballen a la plaça Major. En deixen constància aquest text de Tomàs Mallol:


A Sant Pere Pescador, amb els meus avis paterns, hi anava més sovint, però no hi feia estades. Una de les coses que en recordo com si encara ho estigués veient, era la plaça per les festes majors: la de Sant Sebastià, el 20 de gener; la de Sant Pere, el 29 de juny. A l’estiu, com que teníem les finestres i el balcó oberts, poc després d’havent dinat ja es veia gent que anava passejant cap a la plaça. Aviat se sentia el tirulul·la de la tenora, que començava a refilar. I això durava força estona, com si cridés al fidels per celebrar un ofici religiós. Sobretot per Sant Sebastià, era com un culte als refilets del tiple i la tenora. La gent gran, entre ells el meu avi, mig embolicats amb un tapaboques, es posaven al redós de les acàcies de la plaça, de cares a la cobla i als sardanistes, amb una devoció mai vista. Ningú no deia ni piu, escoltaven amb un silenci penetrant, posant-hi els cinc sentits, perquè allò no es tornaria a produir fins al cap de sis mesos.

Diu Fages de Climent que Ramon Gres, l’afamat sardanista –ballador i teòric– deixava la feina d’apotecari per anar a la festa major de Cinc Claus:


I Mestre Gres, el mal apotecari, 
enmig d’olors de menta i poniol, 
tancava portes: ara el flabiol 
atura el bleix del sospirós desvari.

Si algú, gamat, trucava a la botiga 
la muller contestava: “El senyor Gres, 
com que a Cinc Claus hi ha els músics, també hi és.
Amb peu novell ordeix la dansa antiga.”

«Un viatge frustrat»
OC II
Barcelona: Editorial Destino, 1969


La placidesa del país, el silenci de la terra, és com un coixí de plomes. Venint de la mar, com és de plàcida i segura, la terra! A mesura que anem remuntant, el corrent es fa gairebé imperceptible. Les canyes i els joncs creixen sobre el fang de les ribes. Ens fondegem sota mateix del pont de Sant Pere Pescador. Més enllà dels arcs hi ha unes dones que piquen la roba sobre unes pedres. Sota els arbres de fulla rovellada i tardoral es veu una caravana de gitanos. [...] Com que el vent no sembla tenir gaire pressa, ens embarquem al gussi i, remant, baixem riu avall. El corrent ens empeny una mica. El campanar de Sant Pere es dibuixa, assiluetat sobre els fums, de color de taronjada, de la posta de sol. De les terres circumdants ens arriba el soroll fatigat dels carros que tornen al poble, el pas d’un ramat o d’una eugassada somnolenta, la sonsònia, aigualida, dels grills.

Sortint del poble, tant si ho fem pel marge esquerre com pel marge dret del riu, sempre es veu l’illa d’en Caramany, una llenca de terra enmig del riu, fruit de la desviació del curs fluvial per evitar que les revingudes s’enduguessin els conreus.


Sant Pere Pescador ha esdevingut Sant Pere Agricultor. La vila, antic port pesquer, s’ha reconvertit en un fèrtil regadiu on menen pomeres, fruiters i pollancres. Els conreus són treballats pels locals i per una població negra, mentre el riu desguassa lentament, a ritme de blues. El Fluvià en la seva deriva cap a mar ha dibuixat meandres i giragonses. Darrerament s’ha fet una drecera fluvial per esquivar les revingudes. D’aquesta manera, s’ha isolat un bosquet de ribera, una zona neutral, ni de caçadors ni d’ocellaires, coneguda com a illa de Caramany. [...]

El terme és planer i antigament es coneixien alguns ullals. Actualment, aquests brolladors d’aigua s’han perdut.

Joan Ferrerós i Josep Valls també han escrit sobre la pesca de l’angula en aquest espai:


Sant Pere Pescador resulta diferent d’altres indrets de la costa a causa de la gola del Fluvià, fet que condiciona la pesca en aquest litoral. Abans la gent d’aquest poble, més pagès que pescador, vivia de pescar tant com donava l’últim tram de riu que va des del pont fins a la barra de sorra, però ara no: només és permès, avui dia, de pescar anguiles amb un ormeig que en diuen “gànguil”, un estri que fa només sis o set anys que s’usa a Sant Pere, copiat dels pescadors del Delta de l’Ebre. I encara l’anguila només es pot pescar de setembre a abril; de maig a agost és prohibit, per no fer nosa a les embarcacions de “plaisance” del turisme, i per deixar descansar el peix. Aquest projecte de peix que en diem angula, tot i ser tan petit, diu que quan arriba aquí ja té ben bé dos anys. L’angula es pesca en plena fosca, no hi ha d’haver lluna, i quan n’entra més és quan la lluna va de nova a vella: en aquestes condicions se’n pot agafar tres vegades més que en una nit corrent. 

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

Bertrana descriu com s’aixeca la tramuntana:


I heus aquí que de sobte noteu quelcom insòlit. No és res encara. Tal volta una polseguera al lluny, a l’indret de Figueres; potser una ratlla d’escuma sobre el mar o una estranya desorientació en el volar de les gavines; qui sap si l’aleteig d’una vela vora el sorral, vela que és plegada amb precipitació mentres el llaüt avança a força de rems, i els bous en una closa aixequen la testa i ensumen de cara al nord, vibrant a intervals les orelles entre la cornamenta, un poc astorats per quelcom que s’apropa i ells pressenten.

Llavors vosaltres pareu esment que les saules branden, que els joncs belluguegen, que en els cimals de les figueres seques les garses oscil·len amb la cua en laire i que arran dels marges s’arremolinen les aloses.

La vida moderna ha transformat d'arrel l'antiga i tradicional entrada de Roses, tot i que el record dels impertèrrits plàtans que tenien cura dels transeünts ha aconseguit que tornin a ser un element present. Joan Guillamet descriu, amb precisió, com era la carretera de Figueres a Roses, que connecta les dues poblacions més grans de la comarca, i la tala dels arbres que, en una tirallonga perfecta, seguien el seu traçat.


Castelló d’Empúries és sempre un terme de viatge plaent. No fa gaires anys que ho havia estat més encara. Parlo d’abans que tallessin els plàtans magnífics que s’arrengleraven a una i altra banda vora la carretera de Figueres a Roses. Aquests arbres pertanyien a una altra època, en la qual la gent no teníem tanta pressa com ara. [...] El que es deia era que els arbres eren una nosa i un perill seriós. Fins que un dia van comparèixer uns escamots d’obrers armats amb xerracs i destrals. Els xerracs eren d’aquells automàtics, que enllestien la feina ràpidament. Van començar a tombar arbres a terra i a arrabassar les arrels. Això s’ha fet també en d’altres carreteres, i ja gairebé no en resta cap ni un. Abans, a l’estiu, hom podia anar de Figueres a Roses amb bicicleta platxeriosament sota l’ombra dels arbres i, després d’haver-se remullat a la platja, tornar-se’n cap a casa a dinar. Ara ja no hi ha ningú que s’hi arrisqui. 

La Jonquera: Fundació Carles Pi-Sunyer / MUME, 2017

L'impacte sensitiu que provoca la presència contundent de la Ciutadella quan s'arriba a Roses és fenomenal. Per un instant, podem preguntar-nos quines han estat les giragonses de la història que han barrejat moments i estils, places fortes i hotels. Per comprendre què signifiquen les Muralles, podem llegir el següent fragment d'una carta de Mercè Pi-Sunyer que, escrita des de l'exili, permet copsar com era aquest indret abans de la seva urbanització i com els veïns i estiuejants es feien seu aquest racó de món. La tristesa i melancolia de les seves paraules ens transportaran a la dècada de 1930, quan la plaça forta havia de ser enderrocada per edificar-hi, com deia l'eslògan publicitari, la Niça espanyola.


No hi havia tornat des de l'any 35, per por del xoc moral que me produiria (que ha estat fort). Però un cert dia d'estiu vaig posar-me a recordar sensacions passades. Reconstruïa els cap al tard a la carretera, prop de les muralles, a l'hora dolça en què els ocells canten i es busquen per passar la nit, quan tornen de treballar els horts a petits grups, cansats, silenciosos, mentre se sent al lluny el so metàl·lic esquerdat d'alguna retardada galleda pouant aigua i puja de la terra aquella olor humida a verd i a salabró de mar.

Escasses i triades ciutats mediterrànies poden lluir la seva lloba-mare particular en l'imaginari col·lectiu. Roses n'és una. La importància monumental de la Ciutadella és innegable, però Josep Maria Barris va remarcar el seu paper en l'imaginari col·lectiu rosinc. La plaça conté el passat de la vila, de la qual els veïns en van ser expulsats per l'estament militar durant la Guerra dels Segadors. I just al costat, fora muralles, hi trobem la nova Roses. Aixecada de bell nou allà on només hi havia quatre barraques i botigues de comerciants i pescadors. 


Sens dubte, Roses ha estat l'au fènix més característica de l'Empordà, capaç, per exemple, d'existir en un emplaçament determinat durant gairebé dos mil·lennis i desplaçar, a partir de 1645, la seva geografia urbana uns quants centenars de metres enllà, o de transformar la seva base econòmica uns quants cops. Renéixer ha estat la vocació de Roses i, per aquest motiu, les seves gents han fet de la tradició de curta durada una forma eterna d'ironia.

A la dreta dels xalets, després del giratori que amaga sota seu el rec d'en Forquilla, hi ha una de les fondes més antigues de la vila, l'actual Hotel Marina. La fonda va acollir a finals del segle XIX el viatger francès Pierre Paris, que va descriure la seva estada a l'establiment.


Je dors très bien dans une chambre propre et sur un bon lit, dans la posada de la Marina. Mais le vent fait rage toute la nuit. On n'entend pas la mer, mais seulement le mugissement de la tramontane dans les acacias et platanes qui bordent la route. Au matin, le soleil est déjà haut quand je me lève, mais le vent s'accorde fort bien avec lui. A côté de la posada sont les ruines de la fortresse bombardée et détruite per les Français. Complet, ce serait sans mérite. Une vaste enceinte à la Vauban, un large fossé aujourd'hui cultivé, et à l'intérieur une seconde enceinte. Il y a par bonheur de superbes éboulis de murailles qui compensent la «nouveauté» des fortifications. Au centre de la première enceinte, il y a des ruines, laides dans le détail, mauvaises constructions en mauvais moellons, mais dont l'ensemble ne manque pas de pittoresque, surtout une vieille église dont la voûte est effondrée et dont un pan de mur de clocher se dresse en pointe et se tirent comme par miracle. 

Quim Curbet ens acosta a la Roses actual, filla de la divertida disbauxa del boom turístic i d'un trist model econòmic bastit massa ràpid i, per tant, poc consistent, que ha caracteritzat la vila des de la dècada de 1950. Curbet és cruel, potser, però també és sa assumir les conseqüències de les opcions econòmiques triades. 


Roses, més enllà d’altres apreciacions històriques i culturals, és simplement un poble de la costa, de la Costa Brava, amb els seus pescadors, els seus turistes i els seus empresaris de la construcció. Roses, i els rosincs, han construït la seva història, com la majoria dels pobles de la costa, just al damunt de les restes monumentals, han edificat en les reserves naturals i, si no han asfaltat la badia és perquè no han pogut o per pura manca d’imaginació. Després ha quedat el que ha quedat, una platja de sorra fina que l’ajuntament intenta netejar cada matí, unes prestigioses postes de sol que els rosincs admiren amb un deix de melancolia, una ciutadella amb aires fantasmals i embastada amb sargits de darrera hora, i quatre cases amb encant que intenten sobreviure com poden entre els alts edificis sense ànima que els rosetans van permetre construir anys enrere. Poca cosa queda d’aquell Roses de fa cinquanta o cent anys, enterrat sota el somni de la gallina dels ous d’or del turisme. S’havia de servir en safata el que fos, per tal de complaure els assedegats fills del nord, que venien amb moneda forta i amb ganes de sol. Ara el mal ja està fet i l’ajuntament només pot anar untant pacientment amb crema les llagues, mentre els Pirineus continuen esbandint-se els peus en la badia de Roses.


L’airosa corba del golf de Roses va ser creada per segles de paciència del vell Ter, del Fluvià i de la Muga en desembocar. Va ser elegida pels navegants grecs i romans. Avui és una estació balneària de temporada. Engloba en la seva concavitat punts turístics de l’anomenada de l’Escala, Empúries, les platges de Sant Pere Pescador, Castelló d’Empúries, Empuriabrava, Roses [...]

No és, entenguem-nos, una costa esllenegada, desorbitada, acromegàlica. És una corba que aguanta la nota durant molts compassos, una prova de resistència del traçat del paisatge, un impuls sostingut i rodó. Qualsevol defalliment de la saviesa del dibuix còsmic l’hauria abonyegat miserablement. Però el joc de simetries és notable, potser massa i tot.

En el recorregut lineal del litoral català, la manca de costum d’espais tan amples fa que es consideri tot sovint el golf de Roses més llarg que un dia sense pa, de dimensions exagerades. No s’acaba mai, sobretot quan es tracta de travessar-lo a bord de la petita navegació de cabotatge. Si s’entaula tramuntana i cal passar-lo proa a vent, el record que deixa pot ser pèssim.

Potser sí, veritablement, que hi ha massa golf. Per això permet poc la visió de conjunt. Facilita només la consideració a trossos, en episodis successius. Per mar o sobre el mapa, és una unitat. No pas per terra.

L'espai que ocupa la plaça és el resultat de la constant dialèctica entaulada entre la població i el mar per guanyar una mica més de terra a l'aigua. En aquest indret, que ha tingut diversos noms en funció del vent polític de cada moment –plaça de la Constitució, de la República, del Caudillo–, s'hi apleguen la majoria de festivitats populars de la vila. Alguna d'elles, no cal dir-ho, tenen els tabals com a protagonistes, tal com testimoniava Joan Amades.


Per l’Empordà, per tal de poder beure sense por d’embriagar-se, torraven set miriàpodes i els picaven al morter fins a reduir-los a pols, que tiraven al vi. Deien festivament que així deturaven el tabal de Roses, puix que una de les diverses formes verbals humorístiques d’anomenar l’embriaguesa era la de sentir tocar el tabal de la referida ciutat.

Barcelona: Lunwerg / Ajuntament de Roses, 1998

Roses ha estat una vila no només pesquera i agrícola. La tercera gran biga econòmica ha estat, des de la seva fundació focea, l'activitat comercial. Des de l'any 1421 la vila té el privilegi reial per celebrar mercat. Abans tenia lloc a la plaça de Catalunya, però des dels anys noranta del segle passat les parades van ser mogudes a d'altres indrets de la població. Es manté, tanmateix, el seu esperit extravertit, que aplega centenars de compradors vinguts d'arreu. Josep Maria Dacosta en parla des d'una perspectiva històrica i actual.


Aquest mercadeig és herència de l'esperit comercial del Barri Hel·lenístic –segles IV i III aC– on es fabricà ceràmica de vernís negre ampaniana i s'encunyà moneda pròpia: els dracmes amb el bust de la deessa Àrtemis a l'anvers i una rosa de quatre pètals, símbol de la població al revers.

Roses ha estat també centre comercial de vins i alcohols. Des del port s'exportaren aiguardent i vi a diferents llocs, fet que permeté el desenvolupament d'una classe burgesa local. Aquest col·lectiu construí importants cases a primera línia de mar. 

Caracas: Terra Ferma. Centre Català de Caracas, 1971

El cementiri també representa l'enyor per tota una generació que es va haver d'exiliar. Carles Pi-Sunyer, des de l'exili a Caracas, creà un bell sonet elegíac que traspua la pèrdua personal imposada per la llunyania. 


La pau del cementiri. La llum clara,
la benigna mercè del cap al tard,
con si us donés, amiga, el Déu vos guard,
amb una fe que és humanal encara.

Quatre parets de calç emblanquinades,
les lloses entre mates de fonoll,
un borinot rondant entre el rostoll,
i les hores calmoses, encantades.

La plana, les muntanyes, enllà el mar,
dolça quietud del gran silenci clar.
Una muda oració –res més no goses.

El darrer son dormir sota el cel blau
al cementiri de l'eterna pau.
Ser-hi enterrat és ser encara a Roses.

Carles Bosch de la Trinxeria, per la seva part, no se'n sap estar i parla d'allò que més li agradava, la cacera. Ens explica el rerepaís de Roses, amb tot aquell muntanyam inacabable, on neix la riera Ginjolers. Les muntanyes ens reclamen, però les haurem de deixar per una propera jornada.


Feia alguns dies que era a Roses, quan un diumenge em sorprengueren alguns amics de Castelló per a convidar-me a una cacera de perdius. La muntanya de Roses fins a Cap de Creus és molt poblada de perdius i conills. S’hi fan molt bones caceres. Els conills, molt abundants, s’agafen amb la fura en els caus. Són renomenats per la saborosa que és la seva carn, puix es nodreixen de plantes salitroses que els donen un gust exquisit. Els conills i els cargols de la muntanya de Roses són molt estimats. La cacera de la perdiu vol molt delit i bona punteria, puix és país molt trencat i la perdiu d’aquells pedregals, quan s’aixeca, brunzina i espanta el caçador novell.

Aquesta vila ancorada en un passat que ara ens sembla llunyà, tenia la seva vida local, articulada entre carrers modestos i establiments irrepetibles i que només podien ser reals a Roses.


A banda i banda de la riera, unes voreres transcorrien davant de les cases. Els veïns hi passaven per accedir de casa seva als carrers perpendiculars a la riera, i, a través d'elles, s'entrava a alguns establiments com el Cinema Casas, el de can Cipriano, el cinema de la Societat Flor de Maig, o la sala de la Societat Unió Fraternal. [...] Ja a l'Eixample, es construí, durant la II República, el safareig públic. Les escenes de rentadores a la riba de la riera anaren desapareixent i les dones disposaren d'un espai més agradable on dur a terme la seva activitat quotidiana. En general, el cabal de la riera era molt petit i, part de l'any, el llit era completament sec, però algunes riuades primaverals i autumnals provocaren episodis de desbordaments en què l'aigua passava per sobre dels ponts.

La Roses divuitesca es va urbanitzar revoltosament; una manera com una altra de dir que els rosincs no feren cas de les prohibicions militars, es plantaren on els plagué i feren el que bonament els semblà. Podem aprofitar per resseguir els carrerons estrets i ondulats, abandonant el periple marcat. Mentrestant, les paraules de l'advocat i historiador rossellonès Francesc Jaubert de Paçà es faran vives, reals en cada detall, en cada racó d'aquesta centuriació imperfecta.


Cinc o sis carrers enfangats; unes quantes cases modestes, massa sovint simples barraques; una esglesiola; un camp pelat, sense ombra ni jardins; això és tot el que resta d’una vila poderosa, el nom de la qual figura tan sovint en la història de la península.

La Costa Brava
OC XXX
Barcelona: Destino, 1976

També Josep Pla descriu com eren les subhastes de Roses, vistes en el transcurs de les seves visites a la població de la mà del seu amic Jaume Vicens Vives.


Roses era fins fa poc gairebé exclusivament un port de pescadors. [...] La subhasta de peix que es forma el capvespre és molts dies impressionant per la seva quantitat i la seva qualitat. Roses és un dels mercats més rics en escamarlans i gambes. Aquest mercat és molt sorollós i, en el curs de les seves transaccions, la xusma engega crits desaforats. Però, ¿hi ha res més apetitós –per a les persones acostumades a viure a l’aire lliure– que aquestes subhastes, que les olors que se’n desprenen, amarades aquí del flotant regust de les algues?

Josep Maria de Sagarra va narrar la vitalitat de la població i la platja dels Pescadors o de la Perola. Allà on hi havia xarxes i barques, ara només hi ha sorra i banyistes. Les paraules de Sagarra ens acosten a la realitat quotidiana d'un sector totalment transformat des dels anys seixanta i que havia estat un dels últims reductes de la vida tradicional dels pescadors. 


Difícilment es troba en tota la Mediterrània un lloc on el mar doni aquesta infinita sensació de calma i de pedra preciosa, i on s’eixampli l’horitzó d’una manera romàntica tan dolça i tan poc torturada. La gent de Roses ho saben perfectament, i per això estan tan orgullosos de la seva badia, i no hi ha dubte que tenen dret a aquest orgull, perquè a Roses hi ha unes postes de sol impossibles de descriure i de pintar sense fer un paper ridícul, perquè en realitat són postes de sol més de l’altre món que d’aquest.

A Roses hi ha un estiueig fort, amb hotels i cafès grandiosos, i club nàutic i cases de preu i de gust. A mi, però, sempre que vaig a Roses, m’entra un desig ràpid d’anar a la platja dels pescadors, amb la plaça que fa com una mena de queixal corcat dintre del qual vegeten les parets pobres i els establiments de beguda barata. Allí m’agrada veure les vaques i les barques de bou amarrades, i les que neden dins de la badia i arriben a la caiguda de la tarda carregades de peix. Amb el primer terme de les paneres curulles de pops llepissosos, la làmina metàl·lica i gelatinosa de la badia de Roses m’agafa unes proporcions de somni que em fa caminar amb els dits dels peus sense tocar de talons a terra.

La perspectiva de la llarga badia i del serè golf de Roses vista des del port és ideal per casar tots els elements que contenen els versos del poema “Roses, entre dos foscants”, d'Esteve Sala. Des del Salatar fins a la platja dels Palangrers s'estén la Roses amb els braços en creu. Sala n'extreu l'essència, el perfum, com reminiscències de la infància que ens retornen anys després.


Crema en flocs, la badia. Foc d’encenalls.
Dansen els bots damunt la catifa estesa
on s’emmirallen els balls de les lluernes,
a la vora de la conquilla encesa.

A la bocana –al ble de l’Empordà–,
pasturen pampallugues en les pletes.
Al Rastell, La Rubina o El Salatà
s’ablamen les espelmes en les vetes.
Sura el capvespre, mel, maduixa i safrà.
De tant en tant, galops de ferradura,
gresols d’ulls i parpelles a tota brida:
Els Palangrers i Santa Margarida.

(S’adorm la badia. Dalla la corbella
l’últim bri de claror que es clou en l’ostra
mentre s’encén la fe, l’aliment nostre,
en la calidesa del braser de l’ona:
veure l’anella arborada en el greal,
sense cossol, peanya o pedestal,
ens fa bullir la sang i ens il·lusiona).

Barcelona: Editorial Columna, 2003

David Cirici, per la seva part, sap entendre, amb un punt divertit d'ironia, la petitesa en què es convertí el turisme de masses, la votre place au soleil que prometia un famós reclam publicitari que pretenia vendre parcel·les al puig Rom.


L'arquitectura que triomfava a Roses, i que s'escampava pel puig Rom i per les platges de Canyelles, era filla, com reconeixia amb tot el seu cinisme l'Alfonso Palau, de la ignorància i de les pretensions dels seus compradors. L'Alfonso Palau deia que la gent, quan es comprava una caseta per passar-hi l'estiu, somniava en castells, de manera que calia representar els seus somnis i construir-li una barraqueta al costat d'una torreta amb merlets, ni que tingués quatre metres d'alçada, i unes quantes pedres vistes al mig de la façana encalcinada.

Però, a Roses, la mar es mor, en arribar a la sorra, de la manera més bella, amb una gràcia que, com dèiem, se n'ha fet virtut literària.


La novena gràcia de l’Empordà és el golf de Roses. La terra va atraure un dia les ones de la mar a la seva falda, i ara la mar hi està tan bé i et troba tan bella, graciosa plana empordanesa, que no se’n vol tornar. De l’una banda rompen les aigües contra la roca dura i el ressò musical de la seva lluita evoca la divina memòria d’Orfeu; en l’altra punta entra la mar en els replecs de la muntanya, i damunt de la conca encoixinada d’algues, crea la meravella de les cavorques i cobaumes, i aquella més esplèndida de la Cova de les Cambres que al llevar-se el sol s’omple de lluminoses harmonies. El nostre poeta nacional va cantar-nos de Roses les seves gràcies de sirena; les dunes de la platja són com muntanyes que van de camí. Si al cap dels segles els dos bergants que besunyen per a omplir el golf –la Muga i el Fluvià– acaben per foragitar-lo de la teva falda, plana gentil de l’Empordà, el mar llatí et trobarà d’enyor, com el desterrat la pàtria llunyana.

Finalment, només cal un epíleg que clogui una vila, Roses; que emergeix quan s'ha conegut; que s'aprecia quan s'ha visitat; que es continuarà movent per l'atzarosa història que haurà de venir i que desitgem que puguis veure.


La Roses marinera enceta nous camins
quan amb la proa al sol, polacres i galeres
cerquen les quatre barres sobre el llom dels dofins
i dalt del pal major el crit de les banderes.

Mai no deixà d’admirar Verdaguer, com a poeta i prosista, per la força i la riquesa amb què engrandí la llengua catalana. En homenatge, en el seu primer llibre, Díptic (1972), li dedica el poema “Mossèn Cinto”:


Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d’infant,
net de sorres impures, l’or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
– cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
– ric de somnis i vida – despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat.

Les closes narra una història familiar real: la de Dolors Canals, besàvia de Jordi Geli, que patí presó i un llarg procés judicial acusada falsament d’haver assassinat el seu marit. Anglada es basà fidelment en els documents de l’arxiu familiar de la casa pairal dels Geli a Vilamacolum, transformada en Vilasirvent en la novel·la. Tot i que els escenaris de Les closes són empordanesos, Barcelona hi apareix dos cops: primer, quan Dolors i Tomàs hi viatgen acabats de casar; després, cap al final, la protagonista viu un temps a Barcelona amb els seus fills.


Amb tot això, Dolors Canals es va decidir a anar-se’n a Barcelona, on tenia familiars i on el fill gran podria estudiar [...]. Els descendents de Cecília Moragues i Ascanio Colonna van fer una bona acollida a Dolors Canals, i van cercar un col·legi adequat per al jove Andreu: puc seguir, a través de les velles notes, tot el curs dels seus estudis al col·legi de Sant Isidor, «de primera classe», al carrer dels Arcs. Hi va continuar com a intern quan la seva mare tornà definitivament a l’Empordà, amb el petit, encara delicat i que no gosava deixar en una escola de Barcelona. Sembla que els anys passats en aquesta ciutat van ser tranquils per a ells, i com vivien en una torre amb jardí, una part de la qual la Serafina va convertir en hort, després de molta insistència, no enyoraven massa la seva vida a Vilasirvent, encara que en parlaven molt sovint.

Melòmana i assídua a concerts, quan baixava a Barcelona, no es perdia els del Palau de la Música Catalana. N’és testimoni el poema “Viatge i concert”, escrit abans i després d’un concert de música barroca al Palau, i recollit dins Arietta II, darrer llibre de poemes inacabat, que tanca l’obra poètica de Maria Àngels Anglada.  Segons Sam Abrams, l’original del poema duia la següent nota aclaridora: «Tren Catalunya Express, 13 de febrer – Figueres, 19 de març de 1997. Abans de sentir i havent sentit The Academy of Ancient Music», orquestra especialitzada en la interpretació de música barroca amb instruments originals.


No sé girar el seient
i de cara al nord miro, mentre el tren
corre cap a migdia.
Molta estona ha durat la neu dels cims,
la nítida blancor de la infantesa
tan tendra i clara com
la neu de l’oboè.
Al cel s’alcen i fugen, violins pressentits,
branques altes i nues
amb tímids brots novells
però amb vells nius on tornen els ocells
de cadència, les ales
del record que va i ve.
No veig punt d’arribada però vaig
cap a una música antiga.

Un viatge més llarg és la nostra tardor
sovint mirant enrere neus i rostres,
mentre avancem potser massa de pressa
cap a una forma estranya de sonata
i a l’últim moviment
– un inaudible adagio.

«Cantem per als homes que han de néixer»
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2017


Tot ho he tret d’El manual del lutier, de Ramon Pinto i Comas, un lutier o violer de Barcelona, de ciutat vella, que, a més a més, em va ensenyar el seu taller.

També podem llegir el fragment d’una altra de les seves obres en què la música hi té un gran protagonisme: Viola d’amore (1983), on esmenta Carmina cum fragmentis (1990), el títol d’un dels llibres de poemes de Maria Àngels Anglada, a qui li agradava de jugar amb les referències textuals.


Gairebé no sé per on començar a contar-vos el descobriment de la partitura [...] Unes grans carpetes s’amuntegaven, en un prestatge, i alguna bona ànima les havia ajuntades amb el títol general de Carmina cum fragmentis, cançons o poemes amb fragments. Vaig començar a revisar tot aquell embalum, plana per plana; hi havia, barrejat, un conjunt de peces molt diferents: corals per a orgue, harmonitzacions de cançons populars, fragments de música de cambra i obertures d’òpera ja conegudes.

Al cap de quatre matins llargs de feina, el vaig trobar: ja només visualment, sense llegir-lo encara, la disposició de les notes era seductora, somrient. L’escoltava per dintre, sencer, amb les seves tres veus, amb una alegria emocionada que m’estrenyia de tan intensa. Trio en do menor. Allegro. Andante cantabile. Bé, en realitat deia «en ut menor». M’ho havia de creure, el tenia davant, veia fins i tot el nom de Mozart, i encara no me’n sabia avenir!

Finalment, llegim “Biografia”, el poema que tanca Arietta (1996), el darrer llibre de poemes que Maria Àngels Anglada publicà en vida.


Amb aire de dama i arrugues discretes
en tu amaga el temps l’infant que davalla
els graons verdosos sota els gessamins
i penja els seus somnis com la merla el canta
darrere les fulles espesses de l’heura.

En llibres adults, molts ara llegeixen
el teu nom. Les lletres, que semblen immòbils,
d’un secret somriure: pirates i prínceps
per a les germanes inventats de nit.
Després velejaves, i han crescut els contes.

Barcelona: Álvaro Verdaguer, 1882

Existeixen nombroses cançons populars que parlen sobre una trobada entre dos enamorats a la font. Tant Milà i Fontanals, al Romancerillo catalán, com Joan Amades, a Folklore de Catalunya, van recollir-ne una que té com a protagonista una noia lladonenca:


La meva enamorada és filla de Lladó;
li’n podeu mirar els braços, son blancs com un cotó,
mireu-se-li la cara, és neu de Canigó,
mireu-se-la com balla de punta i de taló.
El vent de ses faldilles dona aire al ballador.
Un dia anant a missa jo la trobí a la font.
«No em daries de l’aigua, que gran set ne tinc jo?»
«Si jo et dono de l’aigua també et daré l'amor;
jo me’n tinc d'anar a missa, que encara no en tinc jo.»
Allí entra a l’església davant l’altar major,
posa genolls en terra per fer-ne l'oració,
que és l'oració que feia per alcançar l'amor.
Jo em giro darrera ja veig la dolça amor
tota desfigurada sense llei de color.
S’agafen les mans blanques, a casa van los dos,
i així amb les mans estretes pugen dalt del balcó.
Se posa el gipó de seda, tot el vestit millor.
S’agafen les mans blanques, van a trobar el rector:
«Senyor rector, que ens casi, gran mal passem los dos.»

Girona: Diputació de Girona, 2013


Jo recordava amb enyorança l’habitació de la Rodona. Dos balcons s’obrien a la placeta arran de la brancada dels plàtans. S’abocaven a la vida familiar i veïnal. Una alegre i constant animació hi regnava. Colles de vailets —sovint jo feia per un més— jugaven a bales, a la xarranca, a «bèlit». [...] Del balcó de darrere, a casa nostra, a la Rodona, de Santa Eugènia, hom veia en primer terme l’estesa de verdor del jardí dels avis, tota clapejada de peònies, hortènsies, dàlies o roses… La cinta mirotejant del rec, amb la seva fressa estimulant; més lluny encara, la taca fosca de les arbredes del Ter, els pujolets i serradells de Domeny, de Sant Gregori, de Santa Afra i, molt més lluny encara, les muntanyes sense nom que limitaven l’horitzó. El món, allí, era ample i lluminós.

Girona: Diputació de Girona, 2013

L’estació de França era la principal, però les altres línies, les del carrilet, també apareixen en les Memòries de l’autora. El següent fragment és interessant perquè planteja una manera de viatjar allunyada de les presses i dels negocis. Bertrana sembla estimulada per l’esperit contemplatiu i en harmonia amb el paisatge que l’autora va demostrar magistralment en els seus llibres de viatges.

 


A Girona hi havia quatre trens en miniatura: el d’Olot a Girona, el de Girona a Sant Feliu de Guíxols, el de Girona a Palamós i el de Girona a Banyoles. Aquestes línies ferroviàries no representaven únicament un eficaç mitjà de transport al servei d’homes de negocis o de turistes apressats. Més aviat eren una mena d’institucions d’utilitat sentimental i romàntica. [...]

            Els intrèpids gironins de començament de segle, inflamats de santes ambicions industrials i comercials (potser també viatgeres), van fundar aquestes quatre línies que, en realitat, mai no han acomplert la missió que hom els encomanava, és a dir: emmenar els fundadors a llurs negocis i tornar-los emprant el mínim de temps possible. Jo que, naturalment i lògicament, no he pretès mai fer-ne, de negocis, crec haver descobert la veritable comesa dels quatre carrilets gironins: expansionar amb moderació i prudència els somnis dels viatgers contemplatius amants del paisatge, dels bolets i de la conversa improvisada.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La música era una de les passions d’Aurora Bertrana, però també ho era la literatura. El Teatre Municipal va ser escenari d’un altre esdeveniment, en aquest cas literari, que Bertrana relata a les seves Memòries plena d’emoció. Es tracta de la festa dels Jocs Florals de Girona de 1907. Aquell any, Prudenci formava part del jurat i Aurora va ser escollida reina de la festa:

 


Jo, a part la meva vida d’estudianta de música, també havia començat a fer de «filla de l’escriptor» Prudenci Bertrana, un paper social força esbarjós, encara que més tard, molt més tard, quan jo començava també a fer d’escriptora, ser filla de Prudenci Bertrana més aviat em perjudicava. Però llavors que encara vivíem a Girona i el pare era sovint mantenidor o premiat als Jocs Florals de viles i viletes de la província, jo fruïa amb intensitat el meu paper de «filla d’un personatge floralesc».

Aquest paper m’havia ja procurat més d’una hora de benaurança. Encara duia la cabellera deixada anar i la faldilla damunt el genoll, quan vaig ser proclamada reina de la festa dels Jocs Florals de Girona. Aquell any, el guanyador de la Flor Natural era mossèn Llorenç Riber. Va delegar els mantenidors perquè triessin reina. Els mantenidors, amb Rafael Masó al davant, van decidir que ho fos jo. Tenia una Cort d’Amor també de nenes, i la majoria del públic que sovint anava als Jocs Florals únicament per veure la reina enflocada i emmantellinada de blanc, amb el seu vestit sumptuós de llarga cua, va quedar molt decebut en veure passar pel mig de la platea una noieta amb faldilla curta, sense res al cap i la cabellera deixada anar. Jo estava tan cofoia i alhora tan atabalada que no recordo qui em va venir a cercar a la llotja amb una toia i una llaçada impressionants. El subtilíssim perfum de les vares de Jessè i els colors de la cinta catalana escampada pels meus genolls m’emocionaven, m’embriagaven. Els poetes em feien reverències, em besaven la mà, un patge em lliurava els diplomes, que jo lliurava als guanyadors... Era un acte triomfal de la meva vida que no oblidaré fàcilment.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La tristor i la foscor que envoltaven aquell període, ple de complicacions familiars, també les podem observar en la descripció que Aurora Bertrana ofereix de l’església del Carme:


La pujada de Sant Martí era —i encara ho és— un carrer estret i gris, d’horitzons migrats i claror escassa. L’església del Carme, davant per davant de casa, deixava sentir tothora el so solemne i trist de les seves campanes. Tocaven a missa, a rosari, a morts, a oració... Des de casa, hom sentia el fregadís de les sabates de les beates entrant a l’església, i sortint-ne, per anar a missa, a les Quaranta Hores o a rosari; el trepig fort i ressonant d’algunes botes militars que pujaven al Govern Civil, i l’eco de les tristes absoltes dels enterraments.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Gràcies al fons Prudenci i Aurora Bertrana, custodiat a la Universitat de Girona, els estudis sobre l’autora i la seva obra han anat proliferant. Una de les primeres activitats de divulgació que es va organitzar després de l’arribada dels fons documental van ser les Jornades d’homenatge a Aurora Bertrana, celebrades el 7 d’octubre de 1999 a la Facultat de Lletres de la UdG, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’escriptora. Quan vivia a Suïssa, Aurora Bertrana va matricular-se als cursos de literatura que s’impartien a la Universitat de Ginebra. De ben segur que estaria orgullosa dels estudis literaris sobre la seva obra i la seva trajectòria literària que s’impulsen des de la universitat de la seva ciutat natal.


A la Facultat de Lletres hom s’hi podia acostar sense tenir la sensació de ser un animal ofensiu, repel·lent. L’atmosfera d’aquella facultat recordava la de l’Institut Rousseau, franca, senzilla, acollidora. […] Em vaig llançar a estudiar literatura amb gran alegria i entusiasme. Les hores que passava a la Universitat eren les més plenes i satisfactòries del meu viure. [...]

            Ser alumna de la Facultat de Lletres em donava dret a emportar-me’n els llibres a domicili i jo ho aprofitava per «devorar» la literatura francesa des dels clàssics als moderns.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La Catedral de Girona, però, és un escenari ambivalent per a Aurora Bertrana. Si bé en les Memòries ens ofereix la magnífica descripció de l’ambient d’exaltació que es vivia durant la celebració de Setmana Santa, en un altre fragment es dol de les crítiques que va rebre la novel·la del seu pare Josafat, justament perquè, per a la jove Aurora, que començava a sentir l’impuls creatiu, el referent més proper era Prudenci:


Com que el goig més gran de la meva vida hauria estat —i ho ha estat més tard— escriure, m’imaginava perfectament el goig del pare. Per a ell, tot el que no fos escriure havia passat a segon terme. Encoratjat eficaçment pels seus amics de Girona, va començar a enviar composicions en prosa als Jocs Florals que, en aquella època, se celebraven sovint en viles i viletes de la província. Va presentar la seva primera novel·la, Josafat, al concurs de la Festa de la Bellesa de Palafrugell. [...] La qualitat literària de Josafat, ningú no la posava en dubte. El que hom discutia, i discuteix encara avui, després de tres quarts de segle d’haver estat escrita i publicada, és la seva «moralitat». En un país tan moralitzat, tan treballat pel clericalisme com Girona, i com voleu que un Jurat constituït per senyors respectuosos i temorencs de l’opinió pública gosés premiar Josafat? Premiar una obra com Josafat hauria estat com desafiar el bisbe, la clerecia, la burgesia i la menestralia «com cal» de la ciutat.

A propòsit de la connexió de l’Empordà amb el Rosselló i el seu reflex en la cultura trobadoresca, és interessant recordar que la Saurimonda que protagonitza la cèlebre vida del també rossellonès Guillem de Cabestany és una de les filles de Maria de Peralada. Segons aquest relat novel·lesc, una mena de biografia poètica del trobador, Saurimonda no va casar-se, doncs, amb un marit cortès com el seu pare, Bernat de Navata, sinó amb un gelós que va matar el seu enamorat Guillem i en va fer menjar el cor a la seva muller, que tot seguit es va llevar la vida.


Guilhems de Cabestaing si fo us cavalliers de l’encontrada de Rossillon, que confina cum Cataloigna et cum Narbones. Molt fo avinenz, e prezatz d’armas e de servir e de cortesia. Et avia en la soa encontrada una domna que avia nom madomna Seremonda, moiller d’en Ramon de Castel Rossillon, qu’era molt rics e gentils e mals e braus e fers & orgoillos. E Guilhems de Cabestanh si amava la domna per amor e chantava de lieis, e fazia sas chansos d’ella. E la dompna, qu’era joves e gentils e bella e plasenz, sil volia be major que a re del mon. E fo dit a Ramon del Castel Rossillon; & el, com om iratz e gelos, enqueri lo fait, e saup que vers era, e fetz gardar la moiller fort. E qand venc un dia, R. de Castel Rossillon troba passan Guillem senes gran compaignia & aucis lo; e trais li lo cor del cors, e fetz lo portar a un escudier a son alberc; e fetz lo raustir e far pebrada, e fetz lo dar a maniar a la moiller...

 

[Guillem de Cabestany fou un cavaller de la contrada del Rosselló, que confina amb Catalunya i el Narbonès. Era un home de molt bella aparença, preuat per l’ús de les armes, pel servei i per la cortesia. I hi havia a la seva contrada una dama que es deia madona Serimonda, muller de Ramon de Castellrosselló, que era molt poderós i noble i malvat i brau i ferotge i orgullós. Guillem de Cabestany estimava la dama per amor i li cantava i en feia cançons. I la dama, que era jove i gentil i bella i agradable, l’estimava més que res al món. I li van dir a Ramon de Castellrosselló; i ell, com a home irat i gelós, va investigar l’afer i va descobrir que era veritat, i va fer vigilar molt la seva muller. I va arribar un dia que Ramon de Castellrosselló va trobar Guillem de Cabestany que passava sense gran seguici, i el va matar; i li va treure el cor i el va fer portar a un escuder fins a casa seva; i el va fer rostir i va fer una salsa pebrada i el va fer servir a la seva muller per menjar…]

Repertorio informatizzato dell'antica lirica occitanica e trobadorica, 01 de de gener de 2013

Després d’una treva, Ramon Folc VI de Cardona va haver de lliurar la ciutat al comte de Foix, que lluitava en el bàndol invasor. Roger Bernat III de Foix exhibeix aquesta aliança amb els francesos en la seva contribució a un interessant cicle de coblas, compostes en aquestes mateixes dates. Tanmateix el comte de Foix prefereix reptar el rei Pere en termes irònics i amb ressons cortesos, en comptes d’adoptar un to bel·licós com el de Guillem de Berguedà. Fent servir Pere Salvatge, un membre de l’entorn del rei, com a interlocutor directe, Roger Bernat es befa de l’actitud trobadoresca de Pere el Gran en aquest mateix cicle i dubta que li serveixi de socors davant les forces del seu nebot, el rei Felip IV de França. Aprofita el repte poètic per vantar-se de la seva possessió de la senyoria de Castellbò i per fer una anàlisi de com es distribuiran les aliances, un cop s’arribi al terreny de batalla real. Acaba pronosticant que el crit de guerra francès “Montjoie” ressonarà victoriós per la Corona d’Aragó (començant, és clar, per les terres gironines).


Salvatze, tuitz ausem cantar
e’namorar
reis d’Arragon.
Digatz me se poria tant far;
c’a mi no par
ses lo lion
que si asemble en tot arnes
contra·l Frances,
si que·l sieu afar sia ges.
E car el dis que·l plus dreiturier vensa,
de faillir tort a cascun lai raison:
per o sapchatz qu’eu deteing Castelbon.

Mas qui a flor se vol mesclar
ben deu gardar
lo sieu baston,
car Frances sabon grans colps dar,
et albirar
ab lor bordon.
E no·us fizes en Carcases,
ni·n Agenes,
ni·n Gascon, car no l’amon de res
depos vas mi a faita la faillenza;
e·n breu de temps veirem nos Brogoingnon
cridar «Monjoi!», e·l crid’en Arragon.

 

[Salvatge, tots sentim el rei d’Aragó cantar i enamorar-se. Digueu-me si aconseguirà tantes coses; que a mi no em sembla que, sense el lleó, pugui presentar-se tot armat contra el francès, de tal manera que la seva empresa s’acompleixi. I com que ell diu que ha de vèncer aquell que sigui més just, allà baix tothom té motius per desertar la injustícia; per això sapigueu que jo retinc Castellbò.

Però qui vulgui combatre contra les flors ha de vigilar el seu bastó, perquè els francesos saben fer grans cops i apuntar amb la seva llança. I no us refieu de Carcassona ni de l’Agenès ni d’un gascó, perquè no l’estimen gens des que em va fer tal injustícia; aviat veurem els borgonyons cridar «Monjoi!» per nosaltres i  cridar-ho a Aragó.]

II
Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, anys 1913-1914, 08 de de juny de 1913

La influència de Guillem Ramon en el cercle poètic que anirem dibuixant en els punts de la ruta per Girona devia ser, però, força limitada en el temps: el 1269 ja havia mort i va ser sepultat al monestir de Sant Daniel. La làpida diu:


HIC IACET DOMINA BRUN.SSENDIS
DE GE RUN DELLA
CUIUS DS PARCAT: CUM FILIO
SUO: G : R: CANO NICO
GE RUN (D)EN SI
QUORUM ANIME (P) D(E)I
MI SERI CORDIAM
REQUIESCANT IN PACE: AMEN

 

[Aquí jeu la dama Brunissenda de Gironella, a qui Déu perdoni, amb el seu fill G. R., canonge gironí, les ànimes dels quals, per la misericòrdia de Déu, descansin en pau. Que així sigui.]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Malgrat tots els arguments que Francesc afegeix per dissuadir la denunciant, el cas arriba a la cort del veguer a Girona. Després de moltes disquisicions, amb la participació de personatges gironins i detallades referències satíriques als procediments legals coetanis, el procés conclou el dia de Sant Joan de 1406. Llavors Francesc pot deixar el paper de sotsveguer i retorna a «l’orta de Girona» per veure la seva estimada i el poema conclou al monestir de Sant Daniel. 


Aney per la verdura,
per l’orta de Girona,
on la trobí mot bona,
sí com poretz ausir.
Per me fe vos pux dir
que may fuy ten pagatz;
que·l corcers m’ach portats
en un jardi mot belh.
[...]
Yeu vau descavelcar
e mon cosser fermar
a l’intran del jardí,
e can m’aymia·m vi
va·m’exir a carreyra,
ez ab dolça maneyra
laixa la companyia.
Dix: «Francesch de la Via,
vos siats bé venguts.»
Yeu li ren les salutz
e lieys me va·brassar
e·m donech un baysar
dejus la sieu manteta,
en maneyra secreta
qu’om no·u posqués veser,
disén: «Gay scuder,
cavalcats de presén
per ço qu’aycesta gen
no us hagen en suspita.»
Ez yeu, la reysé dita,
prenguí son comiat
e fuy tost cavalcat.
Ez ab gran alagria
tot dreig tenguí ma via,
ab pensa mot joyosa;
per la Val Tenebrosa
intrey lay miss’ausir
en lo gay monestir
nomnat Sant Deniel.

 

[Vaig anar per la natura, a l’horta de Girona, que vaig trobar molt agradable, com sentireu. Us puc dir per ma fe que mai vaig estar tan content com quan el corser em va dur en un bell jardí. [...]

Vaig descavalcar i vaig fermar el corser a l’entrada del jardí i quan la meva estimada em va veure, va aturar-me i, amb dolces maneres, va deixar el seu seguici. Va dir: “Francesc de la Via, sigueu benvingut”. Jo la vaig saludar i ella em va abraçar i em va fer un petó sota la seva manteta, de manera secreta, que ningú no ho pogués veure, tot dient: “Alegre escuder, cavalqueu de seguida perquè aquesta gent no sospitin de vós”. I jo, un cop dit això, em vaig acomiadar i vaig cavalcar de seguida. I amb gran alegria me’n vaig anar ben recte pel meu camí amb pensaments joiosos; vaig entrar per la Vall Tenebrosa per oir missa a l’agradable monestir que es diu Sant Daniel.]

En aquest mateix tram entre Llançà i la frontera trobaríem Colera, municipi segregat del de Portbou el 1934, que compta amb l’omnipresent pont del tren que voleia per sobre el poble. Els trens hi passen des de 1878 i han estat molt fustigats per la tramuntana, com ens evoca Fages, fins al punt de provocar accidents.


Provinent de la petita cala de Colera, aleshores encara més insignificant, on la tramuntana regolfa i tenia per joc trabucar els trens de càrrega, i on varen haver de protegir l’estació amb una mena de burladero de plaça de braus.


Ciutat somorta de Pirene, un dia
el suro esquerp li faci d’abrigall
i una host de cendres, pins de verd capmall,
conqueriran el cim des de la vall,
oh nom Selva, esment i profecia.


A Cadaqués omplo a la verge el doll
que du a la testa equilibrat trontoll;
la que afua la guatlla en el rostoll
i suaument assaja l’interludi.


A Portlligat les illes fan sardana
reps de maragda i ònix de verdet
l’ona, aprimant-se, esquitxa el freu estret
vora el pradell que el boc hirsut arrana.


Roses és vila del rei,
que tira confits i bales;
ressuscita als fonaments
d’una ciutat encantada.


De com no se’n va anar de gaire, més ben dit, se’n va anar d’un pèl, que Vila-sacra arribés a ésser, històricament, la capital del món. De l’estructura probable de la immensa ciutat. De la responsabilitat corresponent a cada un dels empordanesos actuals en aquella ciutat de Vila-sacra, cosmopolita i metropolitana.


Entorn del Far cenyeix l’estranya glòria,
peu de compàs, mesura del destí.
Tenia arreu pagat un got de vi.
Beat aquell qui al món té una cabòria.

«Cataluña en vacaciones. En las riberas del Fluvià: arroz, feudos y epigramas»
Figueres: Brau, 2003


Dejando, a mano derecha, la señorial mansión de los Geli de Vilamacolum, el río nos lleva, traduciendo literalmente a Pedro Coromines, “a las maravillas de Palol”


A Sant Pere Pescador
el comte Hug hi té una barca
de plata de bona llei
als jueus empenyorada.

De Cinc Claus un caminet ens condueix directament a Empúries, la indigeta, la grega, la romana i la catalana. Fages, a la peça teatral Empòrion, la de les tres muralles, hi esmenta el cònsol romà Marc Porci Cató Censorí que va vèncer els indigetes el 197 aC a la batalla d'Emporion; el seu campament militar va ser l’embrió de la vila romana d’Empuries.


Deixondiu-vos, vetustes pedres emporitanes,
una mà sàvia ha alçat el llençol de sorra que us cobria,
un llençol teixit amb fil de tramuntana i agulles d’arena.
No era una mortalla, aquell llençol, perquè no sou pas mortes;
pedres vetustes, el poeta us conjura. [...]

Marc Porci Cató [...] va sol·licitar el comandament d’un estol per venir a esbargir-se a l’Empordà, on comptaria amb l’ajut dels naturals del país, els empordanesos. I els emporitans, separats per una feble muralla, glatien secretament per la causa de Roma.

Girona: Diputació de Girona, 2009


La tornada d’una cançó perduda al·lusiva sens dubte a la mort, en un mateix any, dels dos patricis empordanesos:

“Ai Senyor, ai Senyor,
en Maranges de l’Escala
i en Climent de Castelló.”


Girientorn de Sant Mori,
tothom estima el marquès
perquè, essent tan gentilhome,
li agrada fer de pagès.


Cansat Francès de Madrid
s’arrecera a l’Empordà;
ple de literària alcurnia
i amb cor que li emplena el pit,
cercant la turris eburnea
la domus Aurea trobà.

Molts textos ‘empordanesos’ de Fages es refereixen al paisatge, que ha de contemplar-se des d’algun belvedere que permeti una bona, còmoda i accessible panoràmica. El poble de Garrigàs és reconegut com una miranda excel·lent, equidistant de tot el rodal altempordanès, i fins i tot celebrat amb una sardana anomenada El balcó de l’Empordà que el mestre Ramon Rossell va dedicar al poble. Des del poble –com ho podríem fer, posem, des del Castell de Sant Ferran a Figueres– podrem atalaiar els pics del Canigó i Tretzevents, l’Albera, el coll de Panissars o el castell de Requesens evocats per Fages.


Canya subtil que senyes la ventada,
ceptre reial, diapasó del vent
que al Canigó reculls els brins d’argent
de la muntanya fresca i regalada.

[...]

Canya d’argent com el bastó de grèvol
que en l’alta Albera es tallen els pastors;
canya de sucre, esplet de temps millors,
ceptre de naips amb faç de rei benèvol!


Ordis, petita aldea d’ombres brunes,
amb una torre i una esquella a dalt,
tres feixes d’hort, de malves i cobalt,
roquís espectre de castell en runes.
[...]
Ordis pairal, espones primiceres
d’àgil antulls –el geni no hi cap dins–
i ha damnat l’ajuda dels camins,
i s’ha fer carn i ungla de Figueres.


Santa Maria de Lledó! S’atansa
a la col·legiata amb cor humil.
És un crepuscle de mitjans d’abril.
Exulta arreu el goig de viure a ultrança.

A Avinyonet de Puigventós va residir-hi el pintor Joan Sibecas, gran amic del poeta.


Líder dels nostres pintors
ens diu: El Museu del Prat
ja me’l donc per contemplat
en els prats de Puig Ventós.


Camí de Llers, terra de folls i bruixes
sota els sarments nousos, grogs i prims,
veu irisar la porpra dels gotims,
perles d’albada i lligabosc de ruixes.

La vara o maça (llança) que, segons la llegenda, va brandar el llegendari Rotllà, pot veure’s clavada al bell mig de la plaça; el nom del poble –Maçanet, tot i que ve del llatí ‘pomerar’, pot evocar una maça petita...


He vist la vara de Rotllan, que el maure
pervers empaita fent la pols al Cid.
Giravoltant duia l'anella al dit,
i en escapar-li amb furiós delit
entre Cabrenys, a Maçanet va caure.


Pont de Capmany on el camí es destria;
pont, llibre petri, de vint-i-cinc ulls
que l’errabunda caravana aculls
amb la marmota i l’ós pelut d’Hongria.

A Vilabertran, hi trobarem referències al Salvador Dalí de quan, amb Fages, eren escolars del col·legi figuerenc de La Salle (a la comarca anomenat Els Fossos pel característic sol irregular que presentava el solar on van alçar el col·legi). Segons Dalí, veien els xiprers, els horts i el campanar del monestrir des de la finestra de l’aula. L’escriptor evoca els dos abats més cèlebres del monestir: Pere Rigau (s. XI), fundador i primer abat del monestir de Santa Maria de Vilabertran, i Cosme Damià Hortolà (Perpinyà, 1493 - Vilabertran, 1568), teòleg i hebraista, assistent al Concili de Trento, abat de Vilabertran i rector de l'Estudi General de Barcelona.


[Amb Salvador Dalí] Acudimos, durante el curso 1910-1911, al mismo colegio… El primer dibujo, desgraciadamente perdido, con que me obsequió aquel muchacho tímido, de tez aceitunada, pelo negro brillante y ojos persuasivos, corresponde a esta época, y basaba su tema en la corona de cipreses de Vilabertrán que ciñe el pequeño lago, frente a la abadía románica y al campanil donde el abate Rigau inventara, en el siglo XVII, el paracaídas.

La biblioteca del Castell de Peralada esdevindria ‘nacional’ en l’imaginari fagesià a Vila-sacra, capital del món.


A Peralada hi hauria la Biblioteca Nacional, amb una Bíblia miniada en setanta-set idiomes presidits pel català, el llatí i el grec...


Ai, dama de Quermançó,
castell de Vilajuïga,
un cavall i una cançó
que el vent i la terra lliga!
[...]
Del molí de l’Arbre Sec
als trullols de Peralada,
retruny al pas del seu brec
i s’escolta la tornada:

«Per no haver sabut un dia
que el pa amb nous era millor,
vaig perdre la senyoria
del castell de Quermançó.»
[...]
De Bellcaire a Recasens,
des de Roses a Navata,
els molins li paguen cens,
tota els rius li duen plata.


Fill de Palau –bruixot, com és de creure–,
el duia a Llers el tracte esfereït
que va tornar-li delícia el lleure:
una xibeca parda com la nit.
No era una òliba, no, que era una bruixa

Una sèrie de personatges desfilen pels textos de Fages al·lusius al monestir, com ara Carlemany, que va oir-hi missa, o Joan Subies, estudiós de la baluerna. No podia faltar-hi l’esment a la llegenda del cap de Sant Pere portat des de Roma per salvar-lo dels visigots d’Alaric.


El monestir de Sant Pere
el començà Carlemany
i va cantar-hi una missa
el dia que feia l’any.

«Tres elegies (I): Sant Pere de Rodes»
Figueres: Brau, 2003


Una mica més amunt [de Sant Pere de Rodes] el castell verdera de Sant Salvador contra el qual s’esberlaren tantes llances creuades quan el rei francès, de Llers estant, repartia als seus cavallers les senyories de la terra. Més avall, sota un talús magnífic de piràmide, com per la seva glòria pòstuma no pogueren somniar plegades totes les dinasties dels faraons, les minúscules teulades roges de Valleta i Savall, la Selva i el seu port d’aigües blaves, d’un blau de Prússia.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Dos anys més tard, el 1910 passà tot un curs a Barcelona per estudiar a l’Escola Municipal de Música, va anar a parar a un convent de monges on li van llogar una cambra minúscula. L’esperit lliure d’Aurora s’hi ofegava. Un bon dia es va escapar del convent i es refugià a casa de Carme Karr. La personalitat culta, intel·ligent i distingida de Karr va causar-li sempre una profunda impressió.

 


 Amb el violoncel enfundat penjat d’una mà i una bossa de cuir plena de solfes penjant de l’altra, com si anés a lliçó, vaig sortir del convent amb la intenció de no tornar-hi. Me’n vaig anar de dret a casa la senyora Karr. Li vaig explicar els motius de la meva decisió. No tornaria mai més a casa les monges. La Carme Karr em va comprendre. Va enviar una minyona a cercar la meva roba, em va fer preparar un llit en una cambreta sobrera.

—Ho escriuré als teus pares –va dir–. Mentre et cerco una dispesa més adient, t’estaràs amb nosaltres.

M’hi vaig quedar fins al final de curs. Era com una filla més de la casa.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aurora Bertrana ens ofereix una descripció de com era l’antiga plaça del Rei abans de la invenció del «barri gòtic» i de la reforma arquitectònica dels anys trenta del segle XX. 

 


Des dels balcons de casa es veia la preciosa façana del majestuós i venerable convent de Santa Clara i la columna romana que, dreta i solitària, semblava representar la Roma imperial, com una mena de consolat perpetu dels temps antics.

A mi, em va fer molta gràcia anar a raure per casualitat prop de la Freneria, on vivien els Riquer.

Barcelona: Viena Edicions, 2023

El record d’aquesta casa a ciutat vella reapareixerà en la novel·la Fracàs quan Blai, el pintor, cerqui un estudi d’artista.


Fins que no trobés un estudi, que no li parlessin de res. Somniava a trobar-lo en una casa vella, pels volts de la catedral, de Santa Maria del Mar, de la plaça del Pi...

Girona: Diputació de Girona, 2013

Com feia l’autora en les seves passejades per la ciutat, seguirem l’itinerari carrer de Ferran enllà, en direcció a la Rambla.


A la tarda anàvem a passejar pel carrer de Ferran, per la Boqueria i per la Rambla.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aurora hagué de rebaixar les seves expectatives i lluitar durament per subsistir. Dissortadament, aquest seria un fet constant al llarg de la seva vida.

 


Així fou com de futura concertista de violoncel, futura «gran» compositora o catedràtica, vaig passar a simple violoncel·lista d’un tercet de dones. «Gran orquesta de señoritas», anunciava el rètol enganxat al vidre d’entrada del cafè. De la «Gran orquesta de señoritas», jo era la més jove i també la que feia més goig. Les altres dues eren, indiscutiblement, velles, lletges i estrafolàries. Si el cafeter s’havia imaginat que la «Gran orquesta de señoritas» enllaminiria els clients en el sentit señoritas més que en el sentit gran orquesta, aviat s’ho va haver de treure del cap. Per assedegat i desficiós d’amor que es trobés un home entre la una i les tres de la matinada, davant per davant de les meves companyes de tercet forçosament s’havia de tornar cast a l’acte. El trio hauria hagut de tocar molt bé per imposar-se i contrarestar la mala fatxa dels seus components.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La primera ocasió de fer realitat el desig d’embarcar-se va ser rumb a Mallorca, l’estiu de l’any 1920, convidada per la família de Riquer. L’espectacle la fascinà i el seu talent d’escriptora el convertí en paraules.


La família Riquer s’havia traslladat a Mallorca i l’Emília m’invitava amb gran afecte i insistència a passar amb ells una temporada.

Aprofitant les vacances d’estiu a l’Institut de Rítmica i Plàstica i a les escoles on jo donava lliçons de música, vaig decidir acceptar.

Em vaig embarcar en el Jaume Primer. Havia llogat una llitera de segona on viatjarien, també, tres dones desconegudes. Poc em preocupava ni el confort de la cabina ni la companyia. El que m’interessava era la coberta del vaixell, des d’on podria contemplar l’espectacle mai vist d’un viatge per mar. Era el primer cop que m’embarcava.

Deixava Barcelona i el seu port, amarada d’un sentiment indefinible d’expectació.

Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2022

També els personatges de Cendres van als banys de la Barceloneta:


Sí la Barceloneta pot considerar-se l’estranger, sí. Vaig simplement als banys de Sant Sebastià.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La font de la Dama del Paraigua era el lloc de cites romàntiques durant l’idil·li frustrat amb Emili de Riquer. El cert és que el xicot estava promès amb una senyoreta de casa bona i la família, que no veia amb bons ulls la relació, van fer retornar Aurora a Girona.


Passàvem moltes hores sols, al Parc de la Ciutadella [...]

Camí de l’estació, recordo que aquella tarda ens havíem de trobar amb l’Emili al Parc de la Ciutadella, sento un nus a la gola i un desig amb prou feines contenible de plorar. [...]

L’Emili aniria aquella tarda al Parc. M’esperaria inútilment prop del monument a la senyora de l’ombrel·la.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Les lliçons del mestre Llongueres li van aportar un gaudi intens i li van obrir possibilitats professionals, però el més transcendental va ser que en l’ambient que hi reganava va gestar el seu somni d’anar a Ginebra a estudiar a l’Institut Jacques Dalcroze, i sobretot el de viatjar i conèixer món.

 


La música, encara que de bell antuvi jo no l’havia triada, era la meva carrera. Hi tenia facilitat i les coses, des del moment que vaig entrar a l’Institut de Rítmica i Plàstica, se’m presentaven ben planeres. En poc temps havia esdevingut una de les ajudantes preferides d’en Joan Llongueres. D’escoles per ensenyar cançons amb gestos i rítmica no me’n mancaven. El violoncel anava també endavant. Què més volia? [...]

Els pares no s’oposaven a cap de les meves activitats i, amorosament comprensius, em facilitaven tots els mitjans de desenvolupar-les. Però jo, com totes les alumnes avançades de l’Institut de Rítmica, somiava anar a Ginebra, inscriure’m a l’Institut Jacques Dalcroze i obtenir el diploma o el certificat d’estudis que em donaria dret a ensenyar el mètode Dalcroze arreu del món. [...] Honradament, he de confessar que el que em cridava imperiosament fronteres enllà no era únicament el mètode Dalcroze, era l’amor al món inconegut, la curiositat insaciada d’altres terres, d’altres pobles, d’altres llengües, d’altres costums...

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aurora Bertrana va mantenir sempre una relació tensa amb els premis literaris. L’any 1967 va presentar, sense èxit, la novel·la L’inefable Philip al Premi Sant Jordi.


La meva obra L’inefable Philip –tot i escrivint Philip en anglès–, que vaig presentar al «Sant Jordi» essent president del jurat en Ramon Folch i Camarasa i secretari en Joan Triadú, no va ésser ni esmentada a l’hora de les votacions. Suposo que no per incorrecció del llenguatge i, encara menys per manca d’interès narratiu, sinó per la amoralitat del tema. La mateixa novel·la tampoc no va ésser acceptada per un editor barceloní, el qual em va confessar que l’estil de l’obra «no era prou escabrós».

A l’Ateneu hi dictà algunes de les seves conferències més famoses, com ara «El viatge educatiu i instructiu» (11 de novembre de 1930). També a l’Ateneu, el 15 d’octubre de 1931, hi va tenir lloc la inauguració del Lyceum Club. Aurora Bertrana, com a presidenta, hi pronuncià la lliçó inaugural: «El nostre feminisme», on defensà una idea molt moderada del feminisme. Personalment, de feminista, no se’n va considerar mai, però va ser innegablement una gran defensora de la cultura i l’educació per a les dones com a mitjà de superació personal i social.


En el terreny professional, la dona en igual condicions tècniques que l’home té dret a aspirar al mateix sou que l’home. Però en determinades circumstàncies, la preferència té d’ésser per a l’home. És possible que això a primera vista sembli una injustícia, però, lògicament, el veritable lloc de la dona és dintre la llar. Ja he dit que en «determinades circumstàncies». I bé, una d’aquestes circumstàncies és, al meu entendre, el cas de les dones casades que treballen fora de casa. [...]

Per altra banda, a la dona que no troba el marit que somniava és just que la societat li permeti guanyar-se la vida en les mateixes condicions que un home, «sense cap mena de limitacions».

Però sempre que sigui possible, valdrà més que la dona casada no surti de la llar per guanyar diners.

La casa, el marit, els fills demanen un temps i una atenció que difícilment pot donar aquesta doble actuació de la dona.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Algun temps després vam organitzar uns dissabtes musicals a casa meva. Llavors, jo disposava d’un bon piano i d’una habitació clara i esbarjosa. El pis, anomenat falsament «quart», era en realitat un sisè. Davant per davant no hi havia cap casa de pisos sinó els magatzems i despatxos de l’Espanya Industrial. L’horitzó que es destriava des dels balcons de casa era immens: el mar, Montjuïc, Vallvidrera i el Tibidabo. Els amics que assistien en aquestes tardes literàriomusicals eren joves. Els preocupaven poc els cent vuit esglaons del nostre pis.

Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2022

Semblantment, els personatges de la seva novel·la Cendres solen reunir-se en cafès avui desapareguts, com el Cafè de la Rambla (carrer de la Canuda, 2), el Cafè de la Lluna (Plaça de Catalunya, 9), la Valenciana (Aribau, 1) o La Punyalada (passeig de Gràcia, 104).


Al Cafè de la Rambla van a trobar-lo en Joaquim, en Marià i la Briget. [...] Li ho havia dit en el moment de sortir per anar a reunir-se amb els companys al Cafè de la Lluna. Ocupaven una taula tots cinc. [...]

En John Wirt no era encara a la Valenciana. En Seyin trià una taula a la voravia, demanà te per a dos. El serví a l’Anna, distret. Mirava ençà i enllà de la Gran Via. [...]

L’Anna es deixà conduir fins al Cafè de la Punyalada, poc concorregut en aquella hora.

Girona: Diputació de Girona, 2013

En aquesta casa hi va viure els tràgics bombardejos de la guerra civil que van causar una mortaldat i incalculables estralls materials arreu de la ciutat, també en l’edifici i el pis on vivia Aurora, on li va anar de ben poc de perdre-hi la vida.


El 16 de març, els italians o els alemanys, o el mateix Satanàs eixit del propi infern, començaven els grans bombardeigs sistemàtics sobre Barcelona. Els avions volaven relativament a poca alçada i en estreta formació. Víctimes d’aquests terribles atacs ho van ésser totes les zones de la ciutat. [...]

Quadres senceres de cases van ésser enderrocades i centenars de persones restaren soterrades sota les runes. Les explosions eren tan fortes i la força de l’aire desplaçat tan impetuosa, que portes i vidrieres eren arrencades de soca-rel i projectades a grans distàncies o encastades a les parets. [...]

Tots els vidres de la casa on jo vivia s’havien trossejat i els ferros d’un dels meus balcons, que obria al carrer de València, havien estat arrencats i projectats a través del meu estudi i encastats a la paret del fons.

Uns minuts abans jo treballava en aquella habitació, i dec la vida al fet d’haver-me’n absentat un moment. Trossos de paviment d’alguns quilos de pes havien estat propulsats fins al balcó del meu estudi, que era el pis sisè de la casa.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Els interessos i les disciplines de partit, però, no van ser mai del seu gust. Aurora Bertrana va ser sempre una dona d’esperit crític, independent i profundament lliure.

 


És una cosa més senzilla i alhora més profunda: és una inclinació temperamental devers «els meus», és a dir, aquells éssers còsmicament lliures; estratosfèricament independents; socialment inclassificables. És devers aquells que vaig anar per la mateixa raó que la cascada o el rierol esdevenen torrent, el torrent riu i el riu corre fatalment devers un altre riu i, a l’últim, va a morir al mar. Tot el que vaig viure en aquella època, no solament «com» sinó amb «qui» ho vaig viure, obeeix a aquest impuls de la meva naturalesa: la germanor amb els apàtrides, els exiliats, els fora de llei per causa d’idees...

El vuelo del abad Rigau
10 de de juliol de 1951

El magnífic campanar també es converteix en escenari de llegenda. Segons es conta, des del punt més alt de la torre, l’abat Rigau, fundador del temple al segle XI, va fer un salt miraculós, motivat per diverses raons segons la versió. Si a Recuerdos de viaje Balaguer feia fugir l’abat d’uns «diablillos [...] dispuestos a atormentarle», en una altra versió explicada per Miguel Melendres el 1951 a El Correo Catalán, el religiós es va veure sorprès per una tramuntanada:


Pero en lo más arrebatador de la contemplación, una embestida por demás irrespetuosa y decisiva rompió el éxtasis del abad, y se le llevó al espacio. Rigau era un varón de Dios, y su caída fue un vuelo. Un vuelo al que la leyenda puso alas milagrosas. El improvisado pájaro describió una sencilla parábola, y llegó incólume a tierra. Y ni cuenta se dió de que su contacto con el suelo había sido taumatúrgico. A la mañana siguiente, como una herencia del ave excepcional, en el lugar del golpe empezó su canto líquido una fuente cristalina.

Passat, present i futur de Vilabertran
núm. 64 (juliol-setembre)
Girona: Diputació de Girona, 1973

Per retornar-lo a les formes originals, que també són les actuals, es va constituir un primer Patronat de Santa Maria, format per eclesiàstics i prohoms de la intel·lectualitat empordanesa i presidit pel Dr. Cartanyà, bisbe de Girona, que el 1945 va començar les tasques de restauració per retornar l’església a l’estat que mereixia.


Ells feren possible la restauració interna i externa del temple, retornant-li la puresa de línies primitiva, interferida dins la nau central per la situació i el lloc desmesurat que ocupava l'orgue que havia obligat a la mutilació d'unes quantes columnes. Suprimiren així mateix els altars d'èpoques posteriors que hi havia en les naus laterals, junt amb una sèrie de detalls superposats amb els quals s'encobria la manifestació exacta d'un art que, com el romànic, no necessita d'ornaments per expressar la força d'una arquitectura primitiva que desafia el futur. Una vegada escatades i brunyides les tres naus, la pell bruna de l'església –la noble pedra amb què s'obrí a la vida i a la llum– tornava a rejovenir-se, a transpirar, purificada d'adherències, de superfluïtats, tensant-se de cara el temps que recomençava. Com si no haguessin passat els segles, esdevenia prepotent com el dia en què fou consagrada, aquell 11 de novembre de l'any 1100, el primer dels seus moments més gloriosos, que veié l’assistència de bisbes i cardenals, de l'arquebisbe de Narbona i del cardenal legat per l'església romana.

Barcelona: Il·lustració Catalana, 1910

Amb tot, tal com lamentava Carles Rahola, el claustre no es va lliurar de la deixadesa general que va envair el conjunt monàstic fins a la meitat del segle passat:


El claustre té el mateix caràcter; de proporcions petites, baix, irregular, reflexa també el pensament de l’obscur fundador. Petites columnes sostenen els feixucs arcs semicirculars; els capitells són llisos. En aquest clos, res distrauria els monjos en llurs resos; cap imatge sensual vindria a destorbar-los en llur meditació del més enllà. Ara aquest claustre, on varen desgranar-se aqueixes vides primitives i misterioses, és gairebé abandonat. L’herba hi creix abundosament. En va cerquem una petita cisterna i algunes flors que ens portin aquí dintre una visió de vida. Corpresos, alcem l’esguard, cercant, per damunt dels murs foscos, el cel blau del nostre Empordà.

Festes majors
núm. 11912
19 de d'agost de 1934

D’extraordinari paladar, i un dels escriptors de la nostra literatura que més ha escrit sobre cuina, Josep Pla va elogiar aquest plat típicament empordanès.


Si les festes majors han canviat tant, no es pot pas dir el mateix del relleno. És difícil de dir si el relleno és un postre de festa major –o en general d’estiu– o si és un plat del menú de la festa. [...] El relleno es fa amb pomes. A l’Empordà el fem amb pomes agres. [...] El relleno, fet així, refresca la llengua i dona un gust tombant a les coses. És el puntet de llum enmig de la pesadesa de les festes majors. [...] El relleno es pot servir fred o calent. Hi ha hagut moltes discussions sobre aquest fet. El relleno, al meu entendre, ha d’ésser servit fred; gelat, és una delícia. Encara perd més la dolçor. La carn, desfeta, de les pomes és una compota perfumada, d’una entrada que no es pot aguantar. Si el relleno fos un plat francès tindria una consideració mundial. Més modestos, hem de declarar que aquest plat magnífic no ha pogut passar d’un plat de festa major de pagès.

A les hortes d’aquests rodals també es produïen escenes pintoresques, en les quals l’ésser humà es pot arribar a confondre amb el medi, com explica Manuel Brunet fent broma:


—Mireu quina capça de bròquil –em deia l’altre dia un pagès anant pel camí de Cabanes.
En aquella horta riolera, estesa sota un angle de xiprers, no es veia ni una capça de bròquil enlloc. A prop nostre, la masovera lligava enciams d’esquena al camí, de gropa al vent.
—I no és pas un bròquil que fuig.
Volia dir que la masovera era una dona molt revinguda. A l’Empordà, quan una mata de bròquil s’espiga i tota se’n va en cames, diuen que és un bròquil que fuig. I tots dos vinga riure només de pensar en aquell bròquil tan sòlidament clavat al mig d’aquella taula d’enciams. Vinga riure, però sense aturar-se, perquè això ja no hauria estat bé.

Aquesta situació es va mantenir fins fa poques dècades, quan va passar a titularitat pública, a càrrec de la Generalitat de Catalunya. Davant aquesta majestuosa vista ens acomiadem, encara amb el record viu de les paraules que ens han acompanyat i ens han ajudat a (re)descobrir els escenaris del poble. Com a colofó, evoquem i assaborim uns versos de Montserrat Vayreda, que inclouen l’anagrama del poble i en recullen la seva essència, un perfum del qual ens hem impregnat i que ens acompanyarà en el retorn a casa.


Vilabertran, un poble horticultor
I amb totes les verdures desitjades
Les assaborirem amb fruïció
Amb el bon gust sentit altres vegades
Benaurat el passat ric a desdir!
El monestir fundat pel primer abat
Rigall, cognom obert com un camí.
Temple romànic sempre inacabat,
Retrobar-lo sovint ens és molt grat.
Avui el campanar, en sobresortir,
No sembla dir res més que… Sóc aquí.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Vaig passejar les meves clientes pels molls del llac i del riu, vam travessar sovint els tres ponts, el del Mont Blanc, el des Bergues i el de la Machine (més enllà encara n’hi havia d’altres, però quedaven lluny del centre). [...] Vam visitar minuciosament la ciutat antiga, els seus patis i les seves façanes renaixement, la catedral protestant, l’Hotel de Ville, el museu Rath i el jardí botànic de l’Ariana, els parcs des Eaux-Vives i el de la Grange. A les dues gironines, els arbres de Ginebra els van produir gran entusiasme. Els arbres, en aquella època, eren veritables senyors de la ciutat. Arreu s’alçaven com monuments representant la naturalesa amb molta dignitat i lluïment. Se’n veien al llarg de les avingudes, a les places i, sobretot, als jardins públics. Les meves amigues no es cansaven d’admirar-los. Per als malaurats habitants d’un país on, ostensiblement, es fa la guerra als arbres, on per qualsevol motiu i amb visible i apressada fruïció hom els fa tallar i destrossar, el respecte i l’amor dels ginebrins envers els seus arbres les entendria. Tampoc no es cansaven de contemplar de prop els pardals, les mallerengues i els esquirols domesticats i lliures, en plena naturalesa. El pardal i la mallerenga, tan esquerps a casa nostra a força de ser perseguits pels galifardeus i assassinats a ballestades, i l’esquirol que hom afusella sàdicament en certs llocs de la Península ibèrica amb l’excusa de menjar-se aquell magre cos esquifit, eren allí els amics dels visitants dels parcs. Hom els alimentava pel goig de veure’ls acostar-se sense temença prendre les engrunes de pa o els cacauets i les avellanes de mans de llurs amics, els homes civilitzats, com si sabessin que un atemptat contra llurs febles però respectades vides seria castigat amb la presó.

Era durant el mes d’abril i, en els parcs i jardins de Ginebra, aquestes gracioses bestioles, les aus i els rosegadors, celebraven l’arribada de la primavera. Les plantes florien, els arbres brotaven, les gavines i les polles aquàtiques ja havien emigrat enduent-se la trista visió de l’hivern que les acompanya. Els cignes s’acostaven a les ribes del llac i esguardaven fredament agressius aquells qui se’ls acostaven massa. Vistos de prop eren immensos, espectaculars, pretensiosos, com moltes dames de l’alta burgesia.

Vaig embarcar les meves amigues en un dels primers vaixells que inauguraven la temporada. Seguia les costes de la Savoia i, en arribar al Gran Llac, el travessava fins a Nyon i allí feia rumb a Ginebra seguint la costa suïssa. Aquest tast de navegació lacustre era un luxe propi de turistes i, ensems que les dues gironines, jo el vaig assaborir. Fer de turista, sentir-me’n plenament, era, en aquella època de la meva vida, una fruïció que més tard, molts anys més tard, s’ha transformat en un divertiment dubtós, superficial, incomplet i fins i tot enutjós.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Però, tot d’una, Winkelried i fins la meva amada Ginebra m’apareixien com una amenaça, com un parany sempre a punt de tornar-me a atrapar. Winkelried, amb la seva claror grisa, el seu ambient fred, la seva incombatible fortor de resclosit i de rates, era com una gran ombra fantasmal projectada damunt la meva vida. La meva vida! Què podia ésser la meva vida, «el tresor» de la meva vida, fora de Winkelried? Tot d’una, un desig furiós de fugir d’aquell lloc s’havia emparat de mi. Era un despertar? Era, al contrari, un defallir? Déu sol ho sap. Jo sé que hi pensava amb horror, en Winkelried, i, en canvi, en Perreux, hi somiava com en la més lluminosa i càlida de les promeses.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Com remarca l’autora, el patrimoni museístic de Figueres no s’esgota amb el Museu Dalí, sinó que ben a prop de l’antic Teatre Municipal trobem altres monuments o indrets que són, igualment, d’un gran interès. Anglada sabia fixar-se en les coses que, en un primer moment, poden quedar en segon pla però que amaguen en el seu interior una gran bellesa. Això és també el que passa si ens endinsem a l’interior del Museu Dalí seguint les passes de Maria Àngels Anglada.


Deixo de banda, en la meva visita al museu –que, evidentment, no és la primera–, els grans olis, els paranys plàstics espectaculars, i em decanto per un altre caire de l’artista: l’il·lustrador. Per raó de les meves dèries, m’agraden molt les seves interpretacions dels mites grecs, originals i imaginatives: a tall d’exemple, fixeu-vos en el Narcís-flor, tot un símbol. I encara, en aquesta mateixa obra d’il·lustrador, ja em direu si no trobeu fascinadores les visions que fan plàstica la Divina Comèdia de Dante: especialment, per aquesta imaginació sovint ombrívola, les que corresponen a l’infern dantesc.

Si visitem l’interior del Monestir de Santa Maria de Vilabertran, podrem observar, tal com ens assenyala el personatge creat per Maria Àngels Anglada a la novel·la Viola d’amore, l’arquitectura del temple i les llegendes que acompanyen la seva història:


El meu veí li explica, de segur, alguna cosa molt interessant, mentre li assenyala amb una mà forta, flexible i llarga diversos punts del monestir: les altes voltes, les columnes llises, sense escultures als capitells, amb l’única i suficient bellesa de la seva forma, els tres absis, els arcs de dovelles ben tallades i allisades, el presbiteri ja tot il·luminat... Moltes vegades els forasters sensibles s’informen més que la gent del país. Qui sap si coneix fins i tot la llegenda del bon abat Rigall, que un dia de tramuntana pujà dalt del campanar de tres pisos i, tot arrapat al batall d’una campana, la tramuntana se l’endugué pels aires! Sort que l’amplària del seu hàbit es bufà tota ella, estarrufant-se amb el vent, com un globus burell, i l’abat volant com una gavina arribà a terra sa i estalvi.

Notícies dels aiguamolls de l’Empordà
Girona: Diputació de Girona, 2013

Ja hem vist que la fascinació d’Anglada pel paisatge empordanès la va portar a defensar el territori tant des de la seva vessant més literària com la més prosaica o quotidiana.


Aquest indret on les roques i l’aigua ha cisellat un paisatge únic, amb una flora peculiar, és adient per a un turisme «suau», respectuós, amb passejades, senderisme, punts d’observació d’ocells rars i recuperació d’espècies.

El paisatge de Camallera significa, per alguns dels personatges d’aquesta novel·la de Maria Àngels Anglada, l’espai dels records vivents, dels instants feliços.


Jo l’acompanyava, molts dies de festa, a passejar sota els pins: m’agradava sentir-hi cantar el vent, olorar les petites plantes que creixien al sotabosc i sentir-li dir el nom de totes; més cap a l’estiu, conèixer els ocells que venien a viure-hi, estadants benvinguts: el siboc, el gaig blavís, l’oriol, menjador de figues, que s’hi amagava...

En canvi, quan fa referència al pare i al poc temps que de petit va viure al carrer “dels tres genis”, les manifestacions no són tan optimistes.


(El pare –el fill tercer– feia d'hereu intrús

i darrere la porta només hi trobà un fus.)

 Adéu, la ciutat xica de la Rambla de plata!

Adéu, la casa gran, domassos d'escarlata!

Escriptors
Figueres: Brau, 2002

Als baixos de la casa natal del pintor va haver-hi la botiga de roba de confecció Tamarís, propietat de les cariàtides Maria Perxés i Matilde Escudero. Les cariàtides van ser –depèn de l’estudiós fagesià– quatre, cinc o fins i tot sis dones del cercle íntim d’amistats del poeta: escriptores, una pintora...


Ai Maria d’Agullana,
quin cos tens més vincladís
de tanagra emporitana,
maniquí de Tamarís!

Puig Pujades, costumista de Figueres
Figueres: Brau, 2003


Així que podríem dir que en Puig Pujades ve a ser una mena d’Emili Vilanova de Figueres passat pel segle XX. Cap meticulós historiaire no podria mai refer amb més exactitud la vida de la bella població, tota moderna i arrauxada, que basteix el més confortable dels casinos per batejar-lo pomposament amb el nom de Menestral.


Vàreig retornar a Figueres, a l’hotel on, al tercer dia, varen començar d’afluir les visites. En capses bastant ordenades, hi havia el meu esforç titànic de classificació de papers, tot el que la desesma m’havia permès durant l’hivern...

Els vespres venien Maria, la bibliotecària; Matilde, l’arxivera, i Montserrat, la poetessa i la meva més eficient col·laboradora, i s’enduien els paquets, sabent cada una el que contenia. També venia la petita i extraordinària Olga, temorosa que no pogués ordenar definitivament el Somni de Cap de Creus.

Auca de la Santa Creu
Figueres: Brau, 2015


Per bon regal i preu just
a l’Esvay tenen molt gust.

Edils, planteu figueres
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

El cèlebre sonet que segueix expressa l’homenatge que el poeta dedica als fruit i arbre que podrien donar nom a la vila. Llavors, quan el va escriure, l’etimologia encara no havia publicat que el topònim probablement deriva de ficarias, figures (de fang).


Edils, planteu figueres al cor de la ciutat.
Cenyiu els corriols, les hortes i les eres
d’esqueixos i rebrolls. Edils, planteu figueres,
convit pel foraster. Que el fruit exorni el plat.

Planteu figueres d’ònix, que el vent sigui ensucrat.
Que les verges canèfores en llurs amples paneres
duguin fulles d’esmalt i branques per banderes
i amb himnes d’himeneu es llencin al combat.

Confitura de mel quan decanta l’estiu
–figues de coll de dama, figues d’ull de perdiu–.
Salut, arbre nostrat, que amb el nom t’involucres

de la ciutat mateixa que deleix l’ombradiu.
L’arabesc de les branques serà un reialme empriu
i la Rambla una bresca de canyelles i sucres.

Ara canta la magnificència del passeig en dues composicions, en les quals esmenta el cronista Ramon Muntaner, nascut a la propera Peralada; Pep Ventura, el músic modernitzador de la sardana –estableix la sardana llarga, l’actual–, fixa la definitiva composició de la cobla i introdueix la tenora com a instrument estrella; i els pintors empordanesos Joan Sibecas –amic íntim del poeta– i Joan Felip Vilà.


Si Muntaner tornés, que en reials cròniques
va escriure “un lloc Figueres nomenat”,
ponderaria fort el teu esclat
de veure’t, Rambla, al cor de la ciutat
bastida al llom d’una riera agònica.

Arbrat tinell, saló de la tenora,
primer graó en declivi terra endins
amb un deliri blau de submarins;
pàmpols de plàtan, ònix dels camins,
tarima al vent on Pep Ventura plora.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002


L’amo de l’hotel Espanya
si l’enyorament li tiba
es fa passar la migranya
bevent “aigua de la Riba”.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002


Diu que en Florenci Titoles
es disfressa d’oficial
i als billars del Garrigal
amb collons fa caramboles.


El doctor Joaquim Vila Moner, cirurgià i amo de la Clínica Santa Creu, va dir ben alt al personal: «Tracteu-lo com a gran poeta i com a parent meu». El pintor, i sempre bon amic, Joan Sibecas va venir a recollir-me amb el seu Dauphine, i no va moure’s fins a deixar-me instal·lat en una cambra que semblava d’hotel de primera A [...]. Jo vàreig procurar que ningú no s’assabentés d’una circumstància que considerava, a la meva edat, ridícula; però no vàreig evitar les visites. Les “Cariàtides” em varen dur tres roses iròniques i vermelles. La Rosa Genís, perfums. Olga, un llibre. En Deulofeu va exposar-me una nova teoria sobre la prelació empordanesa. En Roca i les seves filles m’oferien requisits de rebosteria que jo vàreig refusar, perquè mai no m’havia passat, encara, que un bisturí gairebé em donés gust, ni en cap hostalatge –hotel, clínica o palau– havia estat tractat millor.

Barcelona: Companyia Espanyola d'Arts Gràfiques, 1919

Avui, després d’uns anys tancada, la porta sud torna a ser l’accés a la visita al castell.


S’entra al castell pel portal d’Espanya o de mig-jorn, coronat per merlets i matacans. Dóna accés a un pati irregular, el més gran del castell, envoltat de dependències i cossos fortificats. En un dels extrems s’hi destaca la capella [...] El portal de França que s’obre en el costat nord, en la part alta del castell, presenta també formidable aspecte guardat per matacans, sageteres i torres de defensa.

El Castell de Requesens, sometido a un inexplicable ostracismo
1977

Jaume Sureda Prat també va explicar la seva excursió al castell de Requesens.


La puerta principal, la que debía servir de entrada a las caballerías, da directamente a un gran patio del que arranca una suntuosa escalinata para ascender a las dependencias del Castillo, hasta llegar a su torre más elevada, gozan de protección especial, demostrando todo ello que la reconstrucción llevada a cabo a últimos del pasado siglo, es decir, bien recientemente, se hizo a consciencia. Esta reconstrucción tuvo como base el primitivo castillo medieval.

Ferran Agulló, en un full solt sense datar, exaltava el castell, l’Empordà i la pàtria catalana, i advertia els homes i els llamps com a veritables enemics del castell.


Castell dels Rocabertis,
niu d’àguiles reials,
que esguardes l’ample plana
del fèrtil Empordà;
com fènix de les cendres
reneixes fort i brau;
vestit de murs de pedra,
altiu i emmerletat.
Així la pàtria nostra
un dia reviurà,
altiva, forta, brava,
com aquests monts gegants,
amb les arrels de glòria
fermades al passat,
guaitant com tu la plana
d’un avenir de pau...
Castell dels Rocabertis,
evocació gegant,
que Déu te guard dels homes!
Que Déu te guard dels llamps!

Una bella excursió. El ras - La Torre d’En Manel - Requesens
núm. 1033
26 de de juliol de 1924

L’escriptora Dolors Cos Roget va descriure una excursió des de Figueres fins al Puig Neuós amb Òmnibus. Una vegada al cim, van baixar a peu fins a Requesens i Cantallops.


Pugem, pugem al Ras. Ja hi som. Quina meravella! Com explicar la sensació que ens produeix aquella altura! Sembla que siguem en un altre món. El guia senyor David Daviu, valent ancià de 70 anys, va enumerant. La Plana del Rosselló. Ceret. Inundat de pobles l’Empordà. Figueres (el castell), la Badia de Roses...

Nosaltres, de tant que veiem, no sabem el que veiem, estem com atordits, ebris d’altura. Ens fa la il·lusió que ja no podem albirar més del que albirem. El castell de Requesens, on ens espera el dinar, ens fa l’efecte d’un castellet de joguina que un infant hagués deixat abandonat sobre un munt de sorra. Uns passos més i la Torre d’En Manel.


Els escuts heràldics deuen el seu naixement a la necessitat d’identificar en la guerra,  de lluny, els cavallers, atès que resultaven difícils de reconèixer en el combat, amb l’elm o cervellera al cap i portant un equipament defensiu més o menys pesat. Les figures heràldiques es representaven, per aquesta causa, en diferents llocs de la indumentària militar: en els pavesos, en el perpunt (túnica exterior, feta d’un teixit resistent, que es vestia damunt l’arnés) o en la gualdrapa, que cobria una gran part del cos del cavall. Això a banda, els nobles comandaven en la guerra la seua pròpia host o mainada d’homes d’armes, que es distingia amb un penó.

Els senyals heràldics naixen d’ençà del segle XII, en ocasió de la formació dels exèrcits europeus que militaven en les croades a Terra Santa. El llinatge dels Rocabertí, senyors de la vila de Peralada, i des del 1599 comtes d’aquest nom, un dels més distingits de la noblesa de Catalunya, usava des d’antic un escut amb el camp o fons d’or, sobre el qual ostentava set rocs ―el roc és la torre del joc d’escacs―, de color blau (d’atzur, en el llenguatge peculiar de l’heràldica).

Aquesta composició experimenta lleugeres modificacions en els segles XIII i XIV. En aquella primera centúria, el color del camp passa a ser el ‘gules’, terme que designa l’esmalt roig o vermell, i els rocs s’ordenen dins de dos pals o columnes d’or, cadascú dels quals portant al seu interior tres rocs d’atzur disposats també en columna. El contrari que altres grans famílies, que blasonen o s’identifiquen amb una heràldica parlant, al·lusiva al significat del seu cognom (Cardona, uns cards; Luna, una lluna), l’escut dels Rocabertí no obeeix a una explicació tan concreta, llevat de l’ús convencional dels rocs, comú en altres llinatges que tenen un nom compost del terme Roca, seguits d’un adjectiu (com, per via d’exemple, Rocamora).


Què esdevindria, després de la guerra, aquella heroica fembra? Bona empordanesa, tornaria al seu obrador de mercaderia i al conreu del seu hort. Potser Pere el Gran, victoriós, va recompensar esplèndidament la seva gesta… Tant se val! Car ella no podia pas aspirar a més alta recompensa que la d’ésser immortalitzada per la forta ploma del seu conterrani Muntaner.

Probablement a Aurora Bertrana li agradaria que el seu llegat es conservi a la Biblioteca de la nostra Facultat de Lletres, ja que aquest també és un espai que proporciona refugi intel·lectual i moral. Com ho és per a tots els investigadors que acullen aquestes sales i que consulten els llibres i documents que s’hi conserven. Més o menys com explica la professora Margarida Casacuberta en el darrer capítol d’una de les seves obres, gestada en aquest edifici i resultat de la seva recerca:


Hi ha molt d’ella, en Els noms de Rusiñol. Va ser ella qui es va començar a interessar pel personatge, ella qui va freqüentar arxius, museus i biblioteques per seguir-ne el rastre, ella qui es va passejar pels seus escenaris; també va ser ella qui va voler dedicar-li una biografia, però posaria la mà al foc que vaig ser jo qui en va decidir el to i l’estil. Potser va ser ella qui va triar els noms que m’han permès esbossar la figura de Rusiñol, però és damunt meu que recau la responsabilitat del gènere literari escollit i del caràcter híbrid d’aquest gènere, de les opinions que exposo en el text sense cap mena de pudor, dels pensaments que hi desenvolupo, de la juxtaposició de sentiments, records, intuïcions, imatges, idees, sensacions, lectures, obsessions, fantasmes, creences, dubtes, que vaig pouant, això sí, de l’interior d’ella. Com que sóc intrèpid i extraordinàriament mal·leable i no tinc gaires manies, puc adoptar qualsevol punt de vista, desdoblar-me, camuflar-me, traslladar-me a través de l’espai i del temps, situar-me a una gran distància d’allò de què parlo o, si molt convé, comprometre-m’hi visceralment. M’ho puc permetre tot i m’ho permeto, efectivament tot. Sóc jo qui es decanta per un tema, sóc jo qui en selecciona el pretext o els pretextos que m’han de servir, que diria Josep Pla, com a mètode de treball. I en faig exactament el que vull: els abordo des de diferents perspectives, els esmicolo, n’escampo els trossets i els torno a unir. Així, apareix una figura nova, inèdita, a voltes distorsionada, a voltes –com la famosa i enigmàtica figura del tapís– tan sols insinuada.

Qui féu de cadascuna de les seves classes una lliçó magistral, va ser el professor Modest Prats, que ens va deixar escrites aquestes paraules pronunciades el dia de la seva darrera lliçó, com a professor d’aquestes aules.


Res no és innocent en el món de les llengües. I, per tant, nosaltres no podem ser ingenus. […] La història de la llengua ha de ser crítica i ha de descobrir les enganyifes que amaguen la realitat. Res no és innocent. […]

Els filòlegs hem de ser, ja que en som especialistes, els primers responsables d’establir, amb tota la seva complexitat, el sentit de les paraules i l’ús que en fan els qui tenen el poder. Ningú com nosaltres ha de tenir ben clar —diguin el que diguin— que la paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant. No ens deixem ensarronar pels qui ens volen fer creure que això passava abans, però ara ja no. Molts potser trobaran rància la divisa que, recordant Maritain, ara faig meva: les altres facultats universitàries cerquen veritats de les quals ens puguem servir. Nosaltres hauríem de cercar la Veritat a la qual hem de servir. […]

Έν αρχή ήν ο Λόγος. Sant Jeroni va traduir-ho en llatí en aquest termes: “In principio erat verbum.” Tinc a la mà dues edicions catalanes de la Bíblia: una tradueix el Λόγος grec per Verb, l’altra per Paraula. En tots els casos —Λόγος, Verbum, Verb, Paraula— ho escriuen en majúscula. Us dono gràcies a tots perquè, amb tantes paraules que us he dit i m’heu dit, m’heu acostat a la Paraula.

Barcelona: Biblioteca Selecta, 1966

Un altre autor històric, contemporani de Bertrana, Rafael Gay de Montellà, en la seva novel·la Girona 1900, ens recorda el personatge de sant Vicenç Ferrer.


El barri on havien anat a viure no corria perill de l’aiguat. Era submergit en el més gran dels silencis, torbat solament pels tocs llargs de les dianes i de les retretes del quarter instal·lat dins el vell cenobi de Sant Domènec, on havia predicat en el segle XVI [sic] sant Vicenç Ferrer.

El foc que afina: Homenatge d’Agustí Eura (s. XVIII) a Dalmau Moner (s. XIV)
núm. 196 (novembre-octubre)
Girona: Diputació de Girona, 1999

El professor Pep Valsalobre, especialista en l’obra del poeta setcentista català Agustí Eura, va escriure també a partir del mural i del seu missatge simbòlic:


És segurament en aquesta estada gironina que el nostre lletraferit [Agustí Eura] va sentir a parlar de Dalmau Moner. En conservem dos brevíssims poemes, dues dècimes, dedicades al beat:

Provà Dalmau al crisol
sa consciència tan pura
que arribà a la sepultura
la puresa del bressol.
Se pongué aquell hermós sol
sens que es vés mai eclipsat,
i, honrat los anys de sa edat
al número de cinquanta,
morí ab candidesa tanta
que fou l’enterro d’albat.

La lloança hiperbòlica no passa de ser convencional: tal era la puresa de Dalmau Moner, idèntica en morir que quan va néixer, que l’edat en què va morir va honorar la xifra dels anys en què ho va fer, el número cinquanta. És, d’alguna manera, una piràmide d’homenatge a l’“afinament” del beat.

OC XXX
Barcelona: Destino, 1976

L’any 2011, es va crear la Càtedra Josep Pla, que també té la seu en aquest edifici. De Josep Pla hem triat aquest fragment, que pertany a la descripció que fa de Girona a l’«Itinerari II» de la seva Guia de Catalunya:


La visita hauria de continuar pel convent de Sant Domènec, gòtic, amb un claustre que, quan jo feia el servei militar, els soldats pelaven patates; per l’edifici en ruïnes anomenat de les Àguiles, amb una façana Renaixement on campegen les armes dels Àustries (antic edifici de l’Estudi General, debolit amb la creació de la Universitat de Cervera), i per l’església de Sant Martí, antiga residència de jesuïtes, i temple de l’estil que imposaren, una mica ensucrat, els reverends pares de la Companyia, abans de la seva expulsió per Carles III.

Una visita a Girona seguint aquest itinerari pot donar una idea esglaonada del procés històric –i per tant de la superposició de cultures– que forma el passat de la ciutat.

Girona: Diputació de Girona, 1986

En el claustre hi trobem també tres xiprers. Mariàngela Vilallonga, professora de llatí d’aquesta Universitat, ens explica la simbologia d’aquest arbre.


El xiprer és un arbre que simbolitza hospitalitat i benvinguda, però també és l’arbre que trobem als cementiris, fent companyia a aquells que ploren per haver perdut un ésser estimat, i acompanyant, així mateix, els morts. Perquè el xiprer, temps era temps, no era un arbre sinó un jove, Ciparissus, que habitava en una illa, Ceos, del mar Egeu. Era molt car al déu Apol·lo i vivia feliç amb un cérvol que sempre l’acompanyava pels boscos i per les planes. El cérvol més bell de la zona. Un dia xardorós d’estiu en què el cérvol s’havia ajagut en una ombra del bosc buscant la frescor de l’herba, Ciparissus sortí a caçar. Veié enmig d’uns arbres i d’uns matolls el cos d’un animal que es movia. Disparà el seu arc, amb tanta destresa, que ferí mortalment l’animal. S’acostà i quina no va ser la seva pena en veure que el cérvol estimat havia estat mort imprudentment per ell mateix. Plorant amargament, va resoldre morir també ell. El déu Apol·lo es va compadir del jove Ciparissus i el consolava, quan aquest li demanà que li fos permès de plorar sempre més. Apol·lo el va convertir en arbre, en xiprer, i li va dir: “Tu seràs plorat per nosaltres, tu ploraràs els altres i tu estaràs al costat dels qui es planyen.” Així i per sempre més, a tots els cementiris hi ha un xiprer.

Hi havia altres estaments ciutadans que també intervenien en la vida de la cort. Eren les burgesies urbanes i mercantils, que demanaven participar del poder i tenir accés al saber, reservat a pocs; l’estament religiós, format per moralistes i predicadors, alguns tan famosos com sant Vicent Ferrer o fra Francesc Eiximenis; i tota mena d’artistes, músics i joglars. Es tractava d’una complexa trama de relacions socials i culturals. És en aquest context que hem de situar Bernat Metge que, com a secretari reial, participava d’aquestes relacions i era ben proper al rei, al poder i a les elits que en formaven part.

La literatura tenia una presència gens anecdòtica en aquest món. De fet, els reis del Casal de Barcelona, des dels orígens de la dinastia, van implicar-se en el conreu de les arts i la literatura, fins i tot personalment. Joan I, per exemple, va enviar una carta als consellers de Barcelona instant-los a celebrar el certamen poètic de la Gaia Ciència. La carta fou redactada per Bernat Metge:


19, febrer, 1396.
Lo Rei. Prohòmens:
      [...] Moguts per aquesta consideració e havents a memòria la bella festa que l’any passat fes a honor de la dita Gaia Ciència, la qual fo dispositiva a esquivar ociositat e a entendre en sàviament e ornada dictar, pregam-vos que donets obra amb acabament, que en l’any present se faça en aquesta ciutat semblant festa, e en los anys esdevenidors, donant joies als trobadors qui per llur ciència e bon enginy mills les mereixen. E serà cosa a nós fort plaent, e que tornarà en gran honor d’aqueixa ciutat.
      [...] Dominus rex mandavit mihi Bernardo Medici.

Procés contra els consellers, domèstics i curials de Joan I, entre ells Bernat Metge
Núm. 27 (1957-1958)
1958

A Bernat Metge només se li van fer imputacions menors, sobretot de tipus econòmic. Sobre ell preguntaven els jutges:


Si sap o ha oït dir que En Bernat Metge haja consellat al senyor rei de fer alguns mals contractes en gran lesió e irreparable dany del dit senyor e del públic e en gran destrucció de sa casa e de son patrimoni reial […] haja fabricat, fet o falsat algun contracte o clàusules d’aquell […] haja rebuts dels malvats e damnats contractes de misser Loquí Scaràmpol, tocant les bolles papals e rendes de Mallorques, 1.800 florins per subornació o per corrupció o per celar les malvestats dels dits contractes.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Les revelacions de Tirèsies afecten profundament Bernat, però aquest no renuncia a defensar les dones i contraataca amb la mateixa argumentació, ara aplicada als homes: també ells s’esforcen a millorar el seu aspecte i a amagar els defectes:


E los hòmens, qui se’n devien mills que elles abstenir, usen-ne sens tota vergonya públicament. No és menor cosa que el pintar de les dones lo raure que els hòmens fan fer de llur barba fort sovent, e la manera que tenen de fer-la raure pèl amunt, per tal que la cara romanga pus llisa; e lo pelar que fan del lloc on llurs celles s’ajusten.


Al bell redós de la muntanya il·lustre,
prest esquinça sagetes el collverd
aparellant-se amb el coll-roig, i es perd
en un vol ample, lluminós, incert,
vers la ciutat de Castelló, lacustre,

que amb murs altius d’Otger les ires frustra.

Girona: Diputació de Girona, 2009


La posta inflamava l’absis de la catedral, cenyint de tons blavissos i moradencs les arestes dels arcbotants i de les finestrades, xuclant darrera seu les decebudes il·lusions de dos homes –un vell i un jove- decebuts per l’amor. I la submissió del conco al propi destí agrisat, i l’ambició de l’hereu per a superar el seu a força de voluntat feien més dissemblant llur contrast, en aquella hora de lassitud, mentre retornaven pel camí dels horts sota el vetust portal de la Gallarda.


Nimfa inconstant, perversa, cor de druda,
vèrtex de rius oberts com un ventall:
el sabonet et renta l'embolcall
i ets camí i riu, resclosa i conca i vall,
fins la Gallarda, que duu al cor l'açuda.

Girona: Diputació de Girona, 2009


[Carta a Enric de Climent] El teu pare, el dissabte, a un quart d’una del matí va arribar amb la seva paia, i tot seguit corregué a veu que no es deixaria veure de ningú, però ha estat tot al revés. Ahir anaren tot dos a oir missa d’onze, sortiren per la porta principal, passaren per la plaça dels Homes i eixiren per la porta de Sant Pere, i entrant per la de l’hostal, tornaren a travessar la dita plaça, veient-se clar que ho feien expressament perquè els veiés tothom, donada la molta gent que hi ha a la plaça els diumenges en aquella hora.

Primavera en el Ampurdán
22 de de maig de 1957

... però el Fages filòleg també es complau a recordar-ne, si convé, l'etimologia:


Cabanas es un vetusto villorrio de la vega de del 'flumaire' o rio Sambuca que hubo de dar en romance a Sa Sambunga, que por metátesis y apócope degeneró en La Muga, el río que recibe aguas del Canigó, y el artículo femenino a semejanza de sus hermanos roselloneses.

Per a Fages de Climent, el rec del Molí és remembrança dels temps esplendents de la vila comtal, incloent-hi el noble casal familiar.


Vell rec feudal, remor d'elms i gonelles,
encantament de gripaus i d'estrelles,
arbres del marge, retortes parelles
de dantesques amors fidels fins al turment.

...i avança 'in crescendo' ja arran de mar entre el Grau (de la Muga) i la Maçona, una llacuna.


L'aspre bruel dels bous mugins ressona
amb l'aiguamunt que trenca el Grau, on suren
entre l'arena morta les petxines.

Catalunya express: Piero
Barcelona: Empúries, 1999


Em vaig adonar de seguida que no podia ni tan sols fullejar l’Avui, que acostumo a comprar al quiosc de l’estació per llegir al tren. Entre la lectura, l’estona de fer els mots encreuats i la visió del paisatge, tan conegut però sempre amb canvis subtils, segons el temps i la claror, el viatge Figueres-Barcelona no se’m fa llarg.

Madrid: Alianza Editorial, 1968


Portava l’estigma al front. Era Max Demian.

Besalú, vila comtal
Girona: Diputació de Girona, 2005

Ara que ja hem descobert els seus noms, els versos de Montserrat Vayreda ens anticiparan el que veurem al llarg d’aquest recorregut.


Besalú, vila comtal,
la del silenci i la calma,
la del passat gloriós
que com un vel t’embolcalla.
Tens per riu un braçalet
i un pont vell per arracada,
tens venes per carrerons
on la molsa s’hi desmaia,
per somni, la llum del cel,
per ritme i cor, una plaça
i per veu Déu t’ha donat
tots els sons de la campana.
De Tallaferro el carrer
t’ofrena la filigrana
dels seus portals arquejats
com celles ben dibuixades.
L’església de Sant Vicenç
de temps millors sent recança
però encara té l’encís
de la seva portalada.
I sant Pere l’ampla nau,
la joventut del vell claustre.
Santa Maria al damunt
d’un pujol encimbrollada,
va morint de soledat
i sols espera el miracle
que el que els homes li han pres
Déu li torni altra vegada.
Cases plenes de secrets
i perfils de vella estampa,
pedrers que l’aigua poleix,
arbres vestits d’esperança.
Quan et venim a trobar
ens sorprèn la teva gràcia,
la tristesa del teu cel
i l’ombra que t’acompanya.
Vius rodejada de camps
i d’hortes enfruiterades,
et vetlla Sant Ferriol
i la Vera Creu et guarda.
Besalú, vila comtal,
la del silenci i la calma,
la del passat gloriós
que com un vel t’embolcalla.
Qui t’ha vist tan sols un cop
ja no pot mai oblidar-te,
que et porta en el pensament
i et porta en el fons de l’ànima!

La plaça
núm. 142
Patronat d’estudis osonencs , 1999


Quin nom et donarem, Plaça Major,
Plaça del Mercadal? Jo et posaria
la Plaça Bella, perquè com Haidé
el teu senyal i nom és la bellesa.

Concert de llum que dures en el temps,
l’harmonia dels porxos que et cenyeixen
s’obre als tons més subtils, a sorprenents
cadències de ritme i melodia.

Allegros tens en dies de mercat,
llimones d’or, rovells de foc, taronges,
robes que l’aire fa onejar i les mans,
càlides notes –la llengua que estimo.

Adagios hi regnen encalmats
en els capvespres que l’hivern despulla.
Nua et contemplo com el roure altiu
esperant noves fulles en silenci.

Amb un vivace acabaré de festa
d’alts clarinets que convidin al goig:
que la teva abraçada d’or retingui
els qui ara tempta la crida del mar
i el teu ambre i el rosa no desertin.


Era tan gran l’eufòria d’aquells tapers vuitcentistes, que ja no dubtaven de res, ni que el suro pogués ser una matèria artística. La primera nova històrica que tenim d’aquesta estranya pensada és de 1834. [...]

La pensada va tenir-la un ganxó. Es deia Feliu Carreró i era un home que, amb traça i paciència mai vistes, feia flors, arracades, penjolls i capells de suro. Molt aviat, però, un metge de Palafrugell, Josep Martí Vintró, li va prendre la mà i es posà a compondre, cap a l’any 1854, un Cuadro Heráldico Conológico de España, fet a punta de ganiveta: avui dia és encara la peça artística més important que hagin produït, en suro, els cervells enfebrats de totes les èpoques. [...]

La data d’or, però, des suro artístic fou una mica tardana, ha dins del segle actual, 1907, perquè la maturació dels moments culminants és sempre lenta. Aquell any el suro va donar dues mostres sensacionals: a la famosa conferència d’Algesires –primer espetec, encara només diplomàtic , dels explosius que Europa duia amagats a dintre seu i que, al cap de set anys més, produirien la guerra de 1914- diuen que la taula era presidida per una monumental escrivania de suro, obra d’un taper empordanès, Joan B. Olivós; i el mateix any 1907, a la seva impremta de Sant Feliu, rival de la de Juan de la Cueva, a la Cuesta de Atocha, de Madrid, el mestre Octavi Viader llençava el món astora la primera edició del Quixot, de Cervantes, en fulls de suro. Era destinada als bibliòfils, constava només de 50 exemplars, i cada un d’ells valia 500 pessetes. Fou una pensada genial: els bibliòfils cervantistes, que constitueixen una mena de confraria del folls pacífics escampada per tot el món, no tingueren més remei que abraonar-s’hi. Així és que de l’edició memorable aviat no en quedà un exemplar, ni per remei. Qui avui en vulgui un ha d’amanir la bossa. L’impressor Viader, mort ja fa molts anys, era un bon amic meu. Quan li vingué l’hora de pujar al cel (potser després d’una estadeta al purgatori), ben segur que sortí a rebre’l amb els braços oberts el mateix dom Perignon, els sant barró que més havia fet, abans que ell,  per a l’enaltiment del suro...

Balnearis. 4 d'agost de 1932
Barcelona: Editorial Selecta-Catalònia, 1967

Aquest fragment forma part de L'aperitiu.


En un moment determinat del segle XIX, a Catalunya la gent va descobrir la virtut curativa de les aigües del país i es començà la construcció de balnearis. Els balnearis catalans en general acostumen a ésser a peu pla i, i si és possible, encara una mica més baixos que el nivell de les carreteres. Els constructors, d’acord amb la medicina, imaginaren que les senyores que anirien a prendre les aigües tindrien l’histerisme arrapat a les cames en forma de ganduleria integral i que per a aquesta mena de malaltia el millor són els indrets enclotats i humits, amb arquitectura oriental o eclesiàstica. Gairebé tots els balnearis, que acostumen a ésser d’una mateixa època, o tenen forma de convent de monges caputxines o tenen forma de cromo de xocolata representant una escena de Les mil i una nits. La forma oriental obeïa al fet que aleshores a Catalunya no es banyava ningú, i el capitalisme d’aquella època tenia una idea peculiar sobre les ablucions una mica complicades; es creia que els banys eren un invent pecaminós i desabusat introduït en el nostre país pels moros. El tipus més clàssic de balneari oriental és el Vichy Català de Caldes de Malavella; el tipus eclesiàstic es pot apreciar per exemple a les Termes Orion, a Can Blancafort de la Garriga o a Can Montagut de Ribes. [...]
Quan jo em deixo caure en un balneari del país, em fa l’efecte que em fico entre dos fulls d’una d’aquelles edicions monumentals relligades d’or i pasta, que feia la casa Montaner i Simon, i que entre els dos fulls em quedo premsat, ofegant-me lentament, sentint la pressió del llibre i la pressió de l’Exposició Universal, de mossèn Collell, de la Reina Maria Cristina i d’en Rius i Taulet.


A la Selva es pot fer també una altra cosa, que no és pas gaire corrent. Vull dir que hom pot anar a prendre les aigües a Caldes, que són excel·lents. Poder anar a prendre les aigües! Quin altre somni més plàcid i més benevolent! Les aigües de Caldes tenen virtuts considerables i contenen una pila de substàncies que, a simple vista, ningú no ho diria realment. Després de la importància que aquest llibre dóna a les coses culinàries, una mica d’aigua de Caldes no hi anirà pas, potser, malament. En tot cas, el farà més complet.


... Plou. L’aigua inicia el procés cap a la fondària. Es va amarant de dilemes i sospites minerals. A la fi, després de cinquanta anys, s’enlaira “tèrbola i impetuosa” cap a la superfície. I nosaltres ja no som tímids, indecisos habitants del Balneari. Rebem la saviesa dels caus pregons i, a la vegada, fent veure que compartim una pràctica social intranscendent, esdevenim masovers de l’enigma. I l’enigma és el dubte, és la sospita, és l’agermanament amb un destí que no podem menystenir. I Caldes ja no és un balneari on la química es torna relax, sinó l’escola precisa on podem aprendre els orígens del nostre neguit.

Tres balnearis en temps de guerra
núm. 264 (gener-febrer)
Girona: Diputació de Girona, 2011


Vaig tenir la sort de passar bona part de la guerra a Caldes de Malavella, a casa dels avis. [...] A Caldes vaig anar a l’escola per primera vegada. En moltes ocasions fèiem classe a l’aire lliure, en una pineda, per por que ens bombardegessin, ja que molt a prop, a Cassà de la Selva, hi havia un aeroport militar. [...] Si durant la Guerra Civil les instal·lacions de Vichy Catalán van servir d’hospital per als soldats republicans malalts i ferits, més endavant, en plena guerra mundial, igual que els balnearis Prats i Soler -aquest últim enderrocat ja fa uns anys-, van acollir refugiats de procedències ben diverses. Primer van ser francesos, anglesos i canadencs -algun d’ells, jueu, per més que ho dissimulés-, supervivents d’un vaixell enfonsat a tocar la Costa Brava. [...] I això m’obliga a confessar que no tenia ni idea d’un fet que també va passar al meu poble i que fa un parell d’anys m’ha revelat un treball d e Jordi Finestres a la revista Sapiens: l’estada, entre els anys quaranta-quatre i quarantasis, d’un nombrós contingent de personalitats nazis, protegides pel govern de Franco i que, mig d’amagat, i de vegades amb els britànics fent la vista grossa, hi vivien amb la família preparant el trànsit cap a l’Argentina.

La Casa Masó
núm. 641
Barcelona, 2013


Aquestes quatre cases que la família Masó va anar afegint i reformant eren casetes menestrals, altes i estretes. Rafael Masó va voler donar al conjunt l’aire i el to dels antics casals gironins. Per això, la façana del carrer té uns baixos de pedra, amb carreus buixardats i amb una gran portalada de punt rodó, dovellada. A la dovella central hi ha un escut. Un escut buit, però un escut. És una al·lusió a la nova noblesa que s’està gestant, la de la cultura i l’art.

De les èglogues del novell arquitecte - 1906
Girona: CCG Edicions, 2006


Ai, casa, vés-te aixecant
amb les pedres que jo et dongui
totes tocades d’amor i florides de desitjos!
Veniu, veniu, que és un goig
endinsar-se en ses entranyes!

Tertúlies de plaça


M'atreien més, sí, molt més les converses dels grans. Aquell cercle de gent asseguda a la plaça d'en Dama, davant la botiga de l'àvia, presidit per la patriarcal figura de l'avi i amb la presència quotidiana de tota una sèrie de personatges inefables [...] En aquestes llargues vetllades estivals —i dic vetllades perquè per a mi constituïen un espectacle de debò activíssim— vaig aprendre tantes i tantes coses jocoses o greus, a vegades indiscretes i amb un punt de malícia, però per damunt de tot humanes, senzillament plenes d'una gran humanitat.

Reconstruint l'absència


Quan hi havia l'església, de planta arrodonida i campanaret punxegut, hi havia també uns porxos tot al volt, que protegien vianants i firaires dels rigors meteorològics. Als pobles de muntanya les grans places descobertes eren un luxe molt escàs.

La inauguració del transpirinenc (1919)


Tota l’esplanada de Ripoll fins al peu de la vila tenia el seu balast a punt de posar-hi travesses i de col·locar-hi rails. Però la cosa no es bellugava ni poc ni molt. De tant en tant un terraplè s’esllavissava, un mur s’esquerdava i una trinxera s’omplia de pedregam que rodolava dels vessants de les muntanyes properes. Si s’aconseguia inaugurar el primer tros, de Ripoll a Ribes de Freser, els rails també donarien major vida a la vila ribatana i afavoririen aquell carrilet d’alta muntanya que arribaria a Núria i que s’havien empescat en Rogent Pedrosa, en Damià Mateu i en Fénec, els quals hi havien aportat, respectivament, la seva tenacitat i la seva persistència, el ferro per als ponts i per a les vies, i l’experiència per a construir carrils d’alt pendent.

[...] Allò era una profunda revolució per al Ripollès, la vella contrada que havia vist el poder dels comtes d’Ausona, dels barons de Mataplana i dels senyors de Milany, que havia estat feu dels poderosos abats de Ripoll i de Sant Joan, i que després pertanyé a la Vegueria de Camprodon i, més tard, al Corregiment de Vic; aquella contrada que estigué defensada pels castells de Vallfogona, de Sant Quirze i de Besora, ara es convertia en cap d’una línia fèrria internacional, vèrtex de l’embrancament de dues sortides cap a França. Quan el comboi desfilava per davant de Ripoll, els que hi anaven pogueren veure, per damunt del caseriu endomassat, la mola augusta del monestir amb la torre romànica coronant la tomba de Berenguer IV, profanada pels invasors francesos l’any 1794. La mòmia del gran Rei, fundador de la Confederació Catalanoaragonesa, devia perdonar l’execrable incendi.

Aquella inauguració fou, en realitat, la primera entrega d’un fulletó que duia al peu un “se continuarà”, car restava encara molt a fer; sobretot l’electrificació fins a l’estació francesa de la Tor de Querol.

Una segona fundació


La villa de Ripoll, célebre en otro tiempo por la fabricación de armas de fuego, y recientemente por la completa destrucción de que fue víctima durante la guerra civil, renace hoy día poco a poco de sus cenizas, y sus casas se están reedificando al estilo moderno; de suerte que cuando su reconstrucción se haya completado, será Ripoll la villa más hermosa de la provincia de Gerona.

Cant onzè: Oliba
Barcelona: Llibreria Catòlica, 1886

Ripoll dins el Canigó


«—Mirau-la aquí» —los diu; i la portada
contempen per son geni dibuixada,
la història de la santa religió
en pedra estricte per la mà de Roma;
una crossa de bisbe n'és la ploma,
n'és lo paper un flanc de Canigó.

Set cants misteriosos té el poema,
set florons que durà en sa diadema
Santa Maria de RIpoll al front;
set cels de pura i divinal bellesa,
la Bíblia al cor de Catalunya impresa,
present, passat i esdevenir del món. [...]

Té son arc de triomf lo cristianisme;
al rompre el jou feixuc del mahometisme,
Catalunya l'aixeca a Jesucrist.
Qui passarà per sota aquesta arcada
bé podrà dir que, en síntesis sagrada,
lo món, lo temps i eternitat ha vist.
 


 

La creu del cim de Sant Amand


[P]arallamps protector del Ripollès [...]
[b]eneeix-nos els masos i vilatges,
els turons i la vall, l'aspre camí,
els conreus i les prades i els boscatges,
les aigües dels dos rius i els ermitatges,
les rodes incessants i el monestir.

 

Ripoll
Barcelona: Editorial Selecta, 1958

L'antic museu folklòric


A la mateixa plaça del monestir hi ha el museu dedicat al folklore ripollès. Està instal·lat a l'edifici que fou església de Sant Pere, desafectada del culte. Quan n'empenyeu la porta sona una esquella. És que entreu en un museu d'ambient pastoral. Els objectes i els diorames us evoquen la vida del pastor d'alta muntanya: els seus vestits, les seves eines, les seves manifestacions religioses. Fins al segle XVIII, Ripoll fabricà armes de foc amb un prestigi dilatat. Per això el museu disposa d'una excepcional col·lecció de pistoles antigues. Val la pena de passejar per entre aquestes sales, on trobareu també un curiós obrador de clavetaire, és a dir, de fabricant de claus, que fou traslladat directament del carrer al museu.

Aiguabarreig als peus de Ripoll


El Freser baixa tot assedegat
i s’escorre jugant entre les roques;
no s’assembla pas gens al que a les boques
de Ribes es deté mig encisat.

En canvi el Ter camina empresonat
per dues files de gruixudes soques,
i amb un instint ferreny salta les poques
tanques, rescloses que me l’han frenat.

Tots dos, com fa l’infant enjogassat,
s’abracen: l’un cantant la llibertat
i entonant l’altre l’himne del treball…

Entre els dos rius hi ha el niu tan estimat
que les ones dels segles han bressat,
quan l’aurora cantava el nostre gall!

Els camins a l’entorn del Fluvià també van ser descrits per Josep Maria Espinàs:


Sense moure’ns de la superfície, a la Garrotxa hi ha un camí principal i fressat, que és el del riu Fluvià. El Fluvià –ajudat pel Ridaura– travessa la comarca de ponent a llevant, o sigui que posa en contacte la Garrotxa amb el Ripollès i l’Alt Empordà. Sobre aquesta línia incideixen, d’una manera més o menys perpendicular, les valls que segueixen una direcció nord-sud, i per això és suficient allunyar-se una mica del Fluvià per un d’aquests camins laterals per tal de descobrir que la Garrotxa és, efectivament, incòmoda al peu; dins aquesta estructura accidentada hi ha algun poblet amagat.

Barcelona: Edicions 62, 1968

A Les Preses hi feia aturada el tren Olot-Girona, les vies del qual passaven vora el Fluvià. Així descrivia el lirisme del paisatge Marià Manent:


El trenet passa entre roques volcàniques, emblanquinades de neu. Després, en l’alliberament de la ruta, apareixen les aspres muntanyes al lluny, i els camps vermells o verds, amb grans florides blanques; hi ha una parella de bous i unes rengleres de munts de fems i de fang, nevades només d’una banda. Heus ací les Preses, poblet policrom, davant d’uns boscos obscurs. És llargarut i de cases irregulars, amb arcades rodones, galeries breus, teulades de color de volcà i d’òxid, arrenglerades en una estranya harmonia. Finestres amb marc blau fosc, parets ocre, grises, de color de terra, grogues, de color de rovell i de ferro. I els pallers al davant, solemnes, i encara una línia de roba estesa, cada peça d’un to diferent. En conjunt, però, no és una policromia alegre: l’harmonia fosqueja, trets dels indrets on la neu encara no és fosa.

Al costat de l’antic molí hi havia hagut un pont medieval, conegut amb el nom de Pont del Molí del Collell. El 18 d’octubre de 1940, després de diversos dies d’intensa pluja, el Fluvià es va desbordar al seu pas per Olot. Popularment, es coneix com «l’aigat». La força de l’aigua es va endur, entre d’altres, l’antic pont del molí i va causar nou morts, vuit dels quals pertanyien a la mateixa família, que vivia al Molí del Collell. En el següent poema, “Pont del Collell”, Rosa Vilanova recorda l’antic pont.


Les ruïnes d’aquests pilars
enyoren el pont.
La reconstrucció no ens pertany
només a nosaltres.
És una creença de les pedres, també.

En els següents versos del poema “Font de Sant Roc”, Concepció Carreras enalteix les propietats nodridores de la font:


Font de Sant Roc, xalesta
dins la claror pomposa
que prens de la ginesta
o prens de la resclosa
que el riu ha descarpit [...]
Oh, font pairal i cara
que ens omples de blanícia!
M’apars també una mare
que escampa la letícia
de la maternitat
quan amb cançons alades
del pit turgent aboques
les aigües regalades
que assobten les mil boques
del cor de la ciutat.

Jaume Bofill i Mates, conegut com a Guerau de Liost, va néixer a Olot. En els següents versos podem comprovar l’estima que el poeta sentia pel paisatge de la ciutat:


Dolça vila natal
oh clapes de fajol blanc,
ermini que el sol trasmuda!
oh prades! Sota el pollanc
els clergues feien beguda.

Per cada secreta font
cruïlles i marrioles. [...]
Festeja l’aigua del riu
i tot festejant s’atura.
I l’albereda somriu
d’encantament i paüra.

Rosa Vilanova, al seu llibre La perfecció de la molla, va dedicar alguns poemes als ponts que travessen el Fluvià al seu pas per la ciutat d’Olot. Aquest és el “Pont de Santa Magdalena”:


Hi ha el reflex del pont
en l’aigua que la resclosa atura:
carreus rojos desterrats del desert del món.

Barcelona: Columna, 1989

Joan Teixidor, al seu llibre Fluvià, també va fer referència a la font, a través d’una descripció eminentment plàstica.


Anàvem a la font quan ja queia la tarda,
resseguíem camins, corriols i dreceres,
ens arribava el cant que fa l’aigua i la pedra.
Érem els habitants d’un estiu de miracle,
tot era tan feliç que no ho enteníem.

Dames, cavallers, l’estol de nens i nenes,
el gaudi de la llum i l’hora fugissera,
els núvols divagant pel cel que s’enfosqueix
i trepitjant el verd el vestit blanc de Maria.
Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem.

La bellesa del paisatge proper al riu també va ser exaltada en el poema “El Fluvià” de Carles Fages de Climent, que ens servirà per continuar el nostre camí.


Flor d’esparcet, morada barretina,
baixes d’Olot, gonella de fajol,
vell Fluvià, tocant el flabiol,
amb espiralls de cursa serpentina.
I com l’apotecari avar que vol i dol,
diu: –Si ve algú, pot esperar si vol–,
i, tant per tant, es pren la medecina.

Neu de fajol, oh pàl·lida flor pura,
reps de cent fonts el líquid element;
entre molins, claves ullal i dent,
foll de blancor, pols d’ordi i forment.
Llisques al pla, cantant els goigs del Tura,
apiadat de la humanal fretura,
amb un verd tendre, líquid, de fonoll.

Girona: Diputació de Girona. Quaderns de la Revista de Girona, 2002

La situació estratègica del Castell de Juvinyà ens ofereix una vista esplèndida del curs del riu al seu pas per Sant Joan les Fonts:


A la sala existeixen dues finestres de les dites festejadores que donen al riu i des d’elles es gaudeix d’una magnífica vista del riu Fluvià i del bosc de Morunys, en altres èpoques molt més gran, així com de la via que portava a la Cerdanya i al Vallespir. Mentre que des de la torre es dominava el pas pel pont medieval i les serres d’Aiguanegra. Situada en un punt en què el Fluvià baixa en pendent era ideal per a molí i de fet als seus voltant s’hi van construir moltes de les primeres indústries tèxtils i papereres que hi ha al poble.

Sant Joan les Fonts en su fiesta mayor
1247
03 de d'agost de 1963

 

Tanmateix, Sant Joan les Fonts també ofereix als visitants atractius naturals que tenen el riu com a teló de fons.


El lugar en que se halla enclavado Sant Joan, junto al curso del Fluviá, es también excelente materia prima para el fomento de un turismo que cada año se ofrece en mayor cuantía. Su bello paisaje, con sus ubérrimos prados, sus frondosos bosques, sus inagotables fuentes, proporciona al visitante completa paz y sosiego para el cuerpo y para el espíritu.

El mirador del costat de l’església de Sant Salvador està ubicat en una plaça que porta el nom de Josep Pla. Aquesta és la descripció que l’escriptor oferia del municipi en un text escrit a mitjan dels anys 50:


Castellfollit de la Roca continua, com sempre, assentat sobre el seu mur basàltic, el Fluvià als seus peus, i el gran paisatge que aquest riu fa a ponent, tan ple d’elegància. El poble està, aproximadament, com a l’època de la darrera guerra carlina, però la guerra darreríssima ha fet forat. El gran pont que la població tenia sobre el riu (carretera de Figueres a Olot) és trencat, de manera que per arribar-s’hi s’ha de baixar al llit del riu i passar amb l’ai al cor fent salts sobre les estaques del pas improvisat.

En el següent fragment de “Cançó del Fluvià”, Josep Mirabet descriu, des de la perspectiva del riu Fluvià en primera persona, la unió amb el Llierca:


I a Sant Jaume, que m’espera
sota els cingles d’un volcà,
veig el Llierca que s’esvera
per passar una drecera
i abraçar-me com germà.

Quan li donc la benvinguda
em pregunta ¿cap on vas?
Vine, dic, dóna’m ajuda
i anirem a fer beguda
al Molí de Sant Damàs.

Treu-te el nom de ta naixença
car el meu serveix per tu.

El salvatge civilitzat
31 de de maig de 2014

Una de les imatges més recognoscibles d’Argelaguer són les cabanes construïdes per en Garrell, és a dir, per Jordi Pujiula i Vila (Argelaguer, 1937-2016), artista i inventor autodidacta, torner de professió. Actualment es pot visitar el parc d’en Garrell, a tocar del curs del Fluvià, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.


[Garrell] dominava un enorme laberint construït amb pals i on senyorejaven torres altíssimes que, poc després, va destruir amb una motoserra arran d'un informe tècnic municipal que hi observava problemes de seguretat. No era el primer cop que destruïa la seva creació, sinó la tercera: la primera va ser per concedir-se un plaer més gran que aquell que sentien els “gamberros” que profanaven la seva selva; la segona va arribar amb el desdoblament de l'N-260.

A finals del segle XVIII la imatge de Besalú no era com l’actual. Francisco de Zamora, que va realitzar un viatge per Catalunya i va visitar la comtal vila, va descriure de la següent manera la població:


Al lado de la iglesia están las ruinas de la fortaleza que había en lo más empinado del montecito, a cuya falda está el pueblo rodeado del Fluvià y otro riachuelo. Ahora no hay más que la torre que tiene el reloj. Bajamos a ver el puente pasando por el portal de la Fuerza [...] Se ve que el río ha hecho caer la muralla, que la había en una parte. Ha quedado, sin embargo, un cuarto abovedado que aquí llaman la Mezquita y no puedo atinar qué sea.

El curs del riu ha condicionat la vida que s’estén pel seu entorn, tal com explica el següent poema de Josep M. de Garganta, titulat justament “El Fluvià”:


Brollant ses aigües d’una oculta deu
i unint-se amb reguerols, fonts i rieres,
s’estenen en cascades juganeres
i formen gorgues dels sallents al peu.

I escumejant entre els penyals del freu
i regant valls i comes rioleres,
ha vist pobles juntar-se en ses riberes
solcant la terra i adorant la Creu.

Barcelona: Columna, 1989

Joan Teixidor és una de les veus literàries que més paraules va dedicar al Fluvià. En els següents versos esmenta alguns dels indrets que es poden contemplar des de la Vall d’en Bas.


M’arribo a la casa que m’espera fa segles.
Puigsacalm és a prop i el Sallent a tocar.
La fageda s’enfila a l’estimball de pedra
i l’aigua va cantant a la font amagada.

La prada s’allisava talment una catifa.
He pensat, tot tan verd, que estic a Anglaterra.
El ramat s’ha perdut al fil de la carena.
Aniré enyorant-me fins a Font Tornadissa.


En fi, Besalú és una mena de túnel del temps on els homes d'avui poden parlar amb els d'ahir. I si algú dubta dels seus orígens, de la seva identitat, i no sap d'on ve ni on va, que vingui a Besalú i escolti aquesta conversa de pedres i d'aigua.

Antigament, ja en època romana, el camí d'unió a Figueres transcorria per la finca anomenada Font del Soc, actualment de propietat particular i accés privat. el camí es troba en desús i degradat, i és inaccessible, malgrat els projectes recents de recuperació. La finca queda actualment fora del camp visual de Vilabertran, separada pel talús de la carretera nacional II. Aquest espai és un referent històric pel federalisme republicà, perquè a mitjan segle XIX hi va tenir lloc la primera proclama a Espanya, que malgrat tot, no va prosperar. 


El 20 de juny de 1842, una colla de fadrins, procedents de la «Font del Soc», varen manifestar-se pels principals carrers de l'Alt Empordà amb una bandera roja i un gran cartell que deia «Viva Terradas», mentre cantaven «La Cançó de la Campa». Els cridaires varen dirigir-se a la Plaça i hi aclamaren la república i el gran absent, llur capitost Abdó Terrades. 

01 de de gener de 0001

La vivacitat d'aquest text de Maria Àngels Anglada ens empeny a continuar el camí, que ja comença a acabar. La nostra última parada serà Camallera, que agafa el nom literari de Bellvís d'Empordà en l'obra d'Anglada. 


El triangle arquitectònic d'un enginyer
núm. 255 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2009

A banda de la bellesa modernista de l’edifici, en aquest espai destaca el jardí i l’entrada principal, que acull el visitant:


Al llindar de la porta, podem copsar la bellesa del jardí, que inicialment comptava amb espècies d’arbres d’arreu del món que delataven la deformació professional del propietari. D’altra banda, arquitectònicament, la disposició de l’espai evoca l’expressió d’una abraçada de benvinguda al visitant, gràcies a la fesomia dels accessos: el pati consta de dos passeigs que s’obren cap als laterals del jardí en pendent descendent, i es retroben a un espai central ja a peu pla, on hi ha també accés directe a les dependències de la planta inferior. Les baranes, amb pilars de maó decorats amb rajola de motius florals i entrellaçats amb pedra calcària de Llers, formen un complement curiós al conjunt.

Carrer de Pomeret
Figueres: Brau, 2002

Fages de Climent dedicà a Josep Carner el poema “Carrer de Pomeret”, que n’evoca l’essència del paisatge i de l’ambient.


                                 A Josep Carner

Carrer de Pomeret,
lleu com un sospir,
clos com una esposa.

Vil·les de mal gust,
divines acàcies...

No menes enlloc,
verger agosarat
de la meva infantesa.

On és el Pomeret?

Potser dins la vitrina del saló
del palau vuitcentista
que et presideix
i et tanca.

Enuig ciutadà
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

També en el Segon llibre de sonets hi podem trobar un poema amb el mateix títol, “Enuig ciutadà”, en què el poeta s’expressa en termes semblants, com podem veure en alguns dels versos següents.


Cor trist, sorra a l’escamp, ¿quina esma et du al combat
en corrua, mesell, entre gent enemiga,
pels carrerons errívols, eixorcs de la ciutat
en laberint, perdut com una lleu formiga?
[...]
Ciutat, ets de tothom, com una meretriu.

En aquests anys de grans tribulacions, la poesia esdevé refugi de l’esperit. A les Memòries, el poeta explica que escrivia un sonet cada matí.


Dormia, entre alarma i bombardeig, amb un bloc de quartilles i un llapis al costat.

La fonda d'en Genessi
Girona: Diputació de Girona, 2009

L’escollida és la senyoreta Lluïsa de Niubó, destinatària de fogoses lletres:


«M’aconsolo passant sota el teu balcó de la Rambla de Santa Mònica, des d’on puc admirar darrere els vidres la teva silueta quan t’acompanyes al piano, i pot arribar-me encara una mica el metall de la teva veu.»


Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una reclosa que deixa alenar la marinada i arribar grans vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de coll-verds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l'allau de turistes.

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

En el setge que va patir Sant Pere el 1808 arran de la Guerra del Francès, la Comtessa va aconseguir salvar les dones, els vells i els nens que s’havien refugiat a l’església, després que molts defensors haguessin fugit o estiguessin ingressats a l’hospital. Durant l’últim assalt al poble, es va entrevistar amb el coronel Pierresfort, el qual li va prometre que perdonaria els refugiats, però que afusellaria els menors de seixanta anys. Quan el coronel va entrar, l’única combatent jove era ella.

L’any 1817 es va casar amb un home de Barcelona, ric i vell, amb el qual va tenir un fill, però les relacions familiars eren cada vegada més difícils, sobretot amb la cunyada, i durant una discussió, el nen va caure a terra i es va morir. La Comtessa, enfollida, va matar el marit i la cunyada i va fugir a París, on va obrir una casa de joc, que va clausurar la policia. Després es va traslladar a Perpinyà, va creuar la frontera i va capitanejar un estol de trabucaires, fins que va voler entrar com a novícia al convent de monges de Garriguella. Com que no hi va ser admesa, es va refugiar al castell de Quermançó

 


Les campanes ja no ploren,
canten ara una cançó,
il·luminen les fogueres,
dintre els murs de Quermançó.
I la nit tota estrellada
té perfums de mar i pins,
mentres plora, arrepentida, 
la Comtessa de Molins.

 

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Narcís Espriu i Fullà era conegut com “El gegant de Ventalló” perquè es va haver de traslladar a aquest poble quan era jove, després d’haver matat en defensa pròpia en Magí Ganivetaire a la taverna de la Malcuada. La cançó popular següent, recollida per Rómulo Sans, diu que totes les noies defugien el gegant pel seu aspecte estrafet. Només la Comtessa de Molins va ballar amb ell la corranda reial el dia de sant Miquel, patró de Ventalló: 


El gegant canta que canta,
mai es cansa de cantar,
al trist l’alegria torna
i als alegres fa plorar.
Va pels camps amb gallardia,
una espina porta al cor,
pel semblant ningú ho diria
mes son pit pateix d’amor. [...]
I així totes les noies
nascudes a l’Empordà
li reien, li feien burles,
quan els deia de ballar.
Mes un jorn a Ventalló
mentre el gegant plorava,
“la dama de Quermançó”
per ballar li demanava.

 

"Plaça d'en Caramany"
Barcelona: Proa, 2011

En aquesta plaça hi havia hagut, durant uns quants anys, parades d’hortolans que hi venien les verdures dels seus horts. Rosa Font, nascuda a Sant Pere, en parla en aquest poema, que porta per títol “Plaça d’en Caramany”:


Als versos de Celan hi ha cascalls de l’oblit,  
boques fresques besant glops de silenci 
pels carrers tortuosos.

A la plaça d’en Caramany no hi ha cascalls: 
hi ha la dona de l’hort vora del riu 
que ven tomates, cebes, mongetes i naps.
Ha envellit amb les bledes, les carxofes 
i la veu se li ha fos als sécs del davantal.
Encara hi són els nostres ulls ardents 
que busquen un racó per estimar-se 
entre els préssecs de vinya i les prunes lluents.

A la plaça d’en Caramany 
no hi veig els cascalls de l’oblit: 
només els nostres ulls que encara esperen 
trobar un racó en el clos de les maduixes, 
una escletxa a la fulla de les bledes 
on amagar les nostres boques fresques 
bevent glops de silenci a la plaça del cos.

Girona: Diputació de Girona, 2002

L’ensenyament a Sant Pere s’ha impartit en diverses dependències: des d’un local de la Plaça Major, a principis del segle XIX, compartit també amb l’Ajuntament, fins a l’actual escola Llagut, situada al carrer de les Escoles. Un dels mestres del poble va ser Joan Domènech Alloza, que hi va exercir durant els anys 1946-1955, i a qui el poble ha dedicat un carrer. Va ser autor de l’obra de teatre Tal faràs, tal trobaràs, inspirada en la llegenda de la Comtessa de Molins. Però també destaquen altres mestres:


Dels mestres que exerciren a Sant Pere a principis del segle XX, en destacaríem dos: Francesc Navés Català i Carme Serrat. Navés escriví nombrosos articles sobre pedagogia i fou nomenat president de l’Associació de Mestres de l’Alt Empordà. Estigué al capdavant de l’escola de Sant Pere durant quatre anys. [...] A la mestra Carme Serrat se la considerava una de les millors mestres de la província. Les seves afeccions literàries la van fer guanyar un premi en els Jocs Florals de Cardona l’any 1914. També fou la representant dels mestres gironins als Mítings Pedagògics, celebrats a Figueres el 1920.

I també la sardana titulada “Sant Pere Pescador”, escrita per Rosa Font i musicada per Jaume Cristau:


Ets tu, poble de Sant Pere,
el mirall del riu ardent
i la música et venera
amb la veu que el cor encén. [...]

El batec del riu que et mira
i la saula i el xiprer
i la mar que a prop respira
han trobat en tu recer.
Les dunes escabellades 
per l’udol tan fer del vent
veuen les ones alades
abocant algues i argent.

No t’espanten la ventada
ni les pluges de tardor:
la mar es bressa callada
sense tràngol ni maror.
Perquè duus vestit de festa
quan el cor va desgranant
entre els joncs i la ginesta
les notes d’un màgic cant.

I podem adonar-nos, a partir del poema acròstic “Sant Pere Pescador” de Montserrat Vayreda, que molts d’aquests indrets conserven el seu encant primigeni:


Si passegeu pels afores
A Sant Pere Pescador
No sentiu passar les hores
Tot és pau, tot és claror.

Per arreu s’alcen arbredes
Els ocells hi fan el niu
Retrobeu sempre les sedes
Ensimismades del riu.

Per contemplar nous paratges
Ens cal anar força enllà
Sigui per veure paisatges
Com els que et plau de mirar.

A voltes trobes ombrius
Desafiant els estius
On retrobes la frescor
Respires, i et sents millor.

«Locus amoenus: Els àlbers de Mig de Dos Rius»
núm. 212 (maig-juny)
Girona: Diputació de Girona, 2002


M’assec al peu d’uns àlbers bessons. Els dos troncs s’alçuren junts i desafien amb el vestit blanc, d’escata fina, l’embat de les tramuntanades. Sempre junts. Partint el curs del riu hi ha l’illa d’en Caramany. És una illa guarnida de joncars altívols i de canyissars pausats, d’àlbers de plata i de pollancres que bressolen les fulles tendres, d’un verd incipient, humit com una llàgrima d’infant.

"La llissa"
Girona: Llibres del Segle, 2017

La pesca hi és cada vegada menys freqüent, tot i que encara hi ha alguns pescadors que deixen les seves barques a l’embarcador La Llissa, que veurem abans d’arribar a la desembocadura. En el poema de Rosa Font “La llissa” es descriu el salt d’una llissa a l’últim tram del riu:


Quan el sol mor, la llissa salta sobre el riu.
La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l’aire ple de sal, 
em dissolc en els fils que broda l’aigua.

 

«Sant Pere Pescador»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

Quan bufa la tramuntana els caçadors es preparen per anar a caçar ànecs. És l’hora de l’aguait. Bertrana ho explica així:


El sol de la tarda grogueja pels conreus on segueixen bellugant-se els grups de xiprers i les userdes. Una moixeta arran d’un camp llaurat persegueix les cogullades que volen d’esma, penosament, entre els terrossos. [...] És l’hora fantàstica en la qual ixen estranyes veus d’animals inconeguts d’entre les boscúries de canyes i cenissos, i percebiu el xoc d’ocells que es llancen a les aigües mentre el cor us bat d’emoció. Els ànecs tarden a venir. De cara al mar esbrineu la violada profunditat del cel amb una atenció gairebé dolorosa.

El sorral es destaca vagament, il·luminat per la llum pàl·lida del crepuscle. [...] La passada dels ànecs comença; en veieu de llunyans que creuen la lluminositat verdosa de les albes; en veieu de propers que boguen arranats al joncar, de grossos, de petits i de mitjans, a voladúries, aparellats, i algun de solitari. És un espectacle de màgia contemplar-los revolar a contraclaror, amb el coll estirat, lluitant amb la tramuntana, aletejant a voltes entre els plomalls dels cenissos que branden, s’ajeuen i es redrecen fressejant asprament, mentre lluu un estel magnífic a cada nova impetuositat de l’huracà.

Alguns passen invisibles amb un xiular especial, altres apareixen del costat de les rompents; són petites volves negres que s’inicien com un pampalluguejar dels ulls, que creixen i es contornegen ràpidament, i en trobar-se amb vosaltres s’enlairen i es fonen com dissolts en l’ombra carminosa del zenit.

La Ciutadella, aixecada al segle XVI, ha arribat al segle XXI a empentes i rodolons. Amb èpoques d'esplendor, de guerra i, també, de ruïna. Francisco de Zamora, escriptor i viatger il·lustrat castellà, en va fer una descripció a finals del segle XVIII, just abans que la Guerra Gran i la Guerra del Francès fendissin la seva espasa a una plaça militar cada cop més abandonada per part de la monarquia. Zamora va fer un seguit de viatges per Catalunya que permeten conèixer la realitat del país amb la seva mirada forana.


Está este puerto en tan bella situación que podría hacerse en él la ciudad más bonita y rica del Principado sin grande dispendio y con seguridad y certeza. Para ello sólo se necesita que se arruine la plaza militar de Rosas, dejando sólo el castillo de la Trinidad, edificado de nueva forma, que podría ser en el mismo sitio allanando la montaña vecina que se necesitaría para la piedra de obras del puerto, población y plaza, o haciendo en su intermedio una grandísima cortadura. Las actuales fortalezas sólo sirven para impedir el aumento del pueblo, dependiendo del capricho de un joven ingeniero, la fortuna de un pobre vecino y la felicidad de una población.

Amb la remor de la mar de fons, el malaguanyat Miquel Pairolí afegeix un nou element, imprescindible: el vent, que marca la vida dels vilatans i, sobretot, dels pescadors. La comarca és el gran país de la tramuntana, que li dona el tremp, el caràcter, la llum esbatanada i violenta. Si llegim aquest fragment un dia de temporal, veurem com la badia de Roses serveix de refugi per a totes aquelles embarcacions que, des de l’alta mar, busquen la seguretat de les aigües més tranquil·les. La badia pot arribar a esdevenir una mare protectora.


Del gregal en solem dir tramuntana per enllestir, perquè aquest mot té més anomenada i prestigi. Tothom sap què és la tramuntana, però en realitat el vent del nord que bufa a ple pulmó durant un parell de dies, almenys tres o quatre cops l’any, és pròpiament gregal. És clar que no en faríem pas dogma, perquè la primera cosa que s’ha de tenir present en matèria de vents és que governa la variabilitat. Els vents a camp obert no són pas com un ventilador fix, que impulsa l’aire sempre en la mateixa direcció. Van canviant d’orientació i com que tramuntana i gregal són veïns, l’un del nord i l’altre del nord-est, és fàcil que es barregin. Amb tot, la tramuntana que tenim és molt agregalada i sovint bufa clarament del nord-est; és a dir, de gregal. Aquest nom, però, aquí no ha fet fortuna i ningú no parla de gregal, sinó de tramuntana, per qualificar tota mena de vent del nord. Alguns que filen més prim utilitzen una bella expressió: en diuen tramuntana de Roses, és a dir, la tramuntana que entra pel golf, tramuntana de l’est. En definitiva, gregal, i tornaríem allà mateix.

El cementiri és un autèntic nou món, ple de nínxols curiosos i de tombes destacades. Un passeig parsimoniós pels seus terranencs carrerons us descobrirà petites joies que ens parlen de la naturalesa humana més despullada. Són de visita obligada les tombes de Jaume Vicens Vives, obra de Josep Maria Subirachs, així com les de les famílies Llorens, Rahola i Brunet. Per la seva banda, el mausoleu de Pere Rahola Molinas (Roses, 1877-1956), amb la delicadíssima escultura de Josep Llimona, ens ofereix l'oportunitat de recuperar dues quartetes satíriques que Josep Maria de Sagarra va dedicar a un dels polítics més destacats de la vila. Publicades a El Be Negre, la primera fa referència a quan el feren ministre de Marina durant el govern Chapaprieta; la segona, de quan el nomenaren ministre sense cartera durant la presidència de Portela Valladares. 


El senyor Pere Rahola, 
que és ministre de Marina,
decreta que a la titola
se l'anomeni sardina.

El senyor Pere Rahola,
ministre sense cartera,
decreta que torna enrera
en allò de la titola.

Joaquim Ruyra, des d'una altra perspectiva, relata una escena quotidiana viscuda arran de platja, que perfectament es podia haver desenvolupat a la platja de la Perola i que ens acosta tant al parlar característic del món de la pesca com a una de les activitats més tradicionals a Roses: el comerç marítim de cabotatge.


Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d’Alacant. Fill de Blanes, s’havia casat amb una granaire de Roses que tenia una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes dues finques varen motivar que el matrimoni s’establís a Roses, des d’on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s’ho guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. [...]

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat, a l’altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges... no estaven pas mai buits. Els negociants a l’engròs venien a comprar. A la llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els tractes. El pare s’estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a les butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ulls mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.
–M’ho doneu per tant?
–Hissa!
–Ne voleu més-quant?
–Hissa, hissa!
–Posem-ho a tant-més-quant?
–Amarra.

Pronunciada la paraula ‘amarra’, ja la venda estava feta, i era tan sagrada i tan ferma com si n’hagués passat el notari.

"Habitació amb vistes"
4
01 de de gener de 2010

El paisatge s'ha transformat i, amb ell, nosaltres. El periodista Ignasi Aragay reflexiona sobre aquest creixement veloç i voraç del litoral empordanès.  


De nit, m’adormo contemplant la lluna damunt la teulada del veí. Al fons, sé que la badia de Roses respira calma, que els camps també agafen el son, mentre la ciutat xucla el brogit dels cossos i els esperits inquiets. Tots tenim la nostra finestra, el nostre marc paisatgístic personal i intransferible, únic. La nostra habitació amb vistes no deixa de ser un marc mental i cultural. L’Empordà és ple d’aquests marcs, d’aquests paisatges retallats, fets a la mida dels nostres records, desitjos i somnis. Són retalls de natura domesticada per l’home, que és la natura que més ens plau, pràcticament l’única que tenim a l’abast en aquest bocí de l’Europa turística. L’únic que resta per domesticar és l’home mateix, salvatge en el seu afany devorador. Mentre un a un, des d’un racó de casa, consumim poèticament, afamats i delerosos, amb tots els sentits alhora, el paisatge del nostre marc, la vida econòmica col·lectiva, imparable, el transforma a grans velocitats, de vegades amb encert, sovint amb voracitat.

Manuel Brunet recull la idea de la gràcia de l'Empordà, d'una badia generosa i hospitalària, a recer dels vents espantosos del nord, a recer dels homes mesquins que rebutgen el futur que arriba pel mar. Des de sota el far, veiem una mar tolerant que fa una terra acollidora.


Certament, són moltes les gràcies de l’Empordà, però la primera de totes és el terrer: és el maridatge de la terra amb el mar; la terra que eixampla els braços per deixar entrar el mar i abraçar-lo i s’enfila, un xic enllà, a tot voltant, per mirar el mar. [...] La badia de Roses, ampla com és i ben feta, és un mar domèstic que no tracta d’imposar-vos. Més que una majestat és una rialla, i de seguida us aveniu amb el seu parpelleig i les seves guinyades. Però si des del mig del gran arc, des de la platja de Castelló, vèieu, a la tarda, la badia de Roses, més blava que el cel i amb unes muntanyes de cristall dretes en l’horitzó marí, servaríeu tota la vida una lleial amistat amb aquest mar que s’encongeix per fer-se entendre i que la gent d’allà dalt sent tan propi com la seva horta o el seu camp d’userda.

En aquest punt, us proposem la lectura d’un fragment d’ El violí d’Auschwitz:


Què hi hauria fet un luthier a l’infern? [...] El dia abans ja havia deixat les dues peces que formarien la tapa del violí ben encolades. Les vetes d’aquella bella fusta d’Hongria s’ajustaven a la perfecció. En Daniel havia pres la precaució d’escalfar lleument les vores per tal que l’aiguacuit n’impregnés tots els porus. Ara venia una de les etapes de la seva feina que més li agradaven, tot i l’aparent dificultat: marcar la forma exacta que calia donar-li. En tenia una de ben clara al seu cap i, a més, confiava que una pràctica ja llarga l’ajudaria a fer-la realitat, tot i els entrebancs. [...] Construïa un violí al lager, per ordre del comandant.

L’aigua del torrent de la Tria acaba desembocant a la riera d’Àlguema i, aquesta, al riu Manol, el curs del qual passa pels afores del terme municipal de Lladó. Fages de Climent, al seu poema titulat “El Manol”, fa referència a la bellesa del paisatge de Lladó i també a algunes de les seves famílies il·lustres:


Quan el Manol, que ve de les Garrotxes,
dreça a compàs un gran meandre al Far,
romancejant, es dol, tocatardà,
i vers Lladó voldria adés tornar.
Traboca irat, al passallís, els cotxes.

Però els cavalls, sota el duet que peta,
s’han redreçat amb esglaiat renill.
És un miracle, i tot s’ha fet senzill.
Serà ben lliurat, l’exvot del perill.
Vilatenim, què has fet del teu poeta?

Diu el Manol: —M’han desllogat la cobla!
Tinc a Lladó les joies del bisbat
—oh generós impuls de pietat—
i en competència antiga de veïnat
la il·lusió d’una parròquia doble.

Vila de plata i branques d’olivera,
i un herbolari savi com Linneu.
Col·legiata antiga i noble seu,
carrers pairals amb cases de museu:
Falgars, Vayreda, Olives, Llavanera.

Girona: Diputació de Girona, 2013

En aquesta església Aurora Bertrana hi va fer la primera comunió. Li havien promès que aquell seria «el dia més feliç» de la seva vida, però es va llevar amb migranya i la meteorologia va acabar d’empitjorar la celebració:


Vaig fer la primera comunió a l’església del Carme, que era la nostra parròquia. Llavors, la primera comunió es feia entre els dotze i els tretze anys. La doctrina l’apreníem a Sant Martí mateix, vella església penjada al capdamunt d’una rosta escalinata prop del Seminari, un dels paratges més quiets, nobles i bells de la Girona antiga. [...]

La mare, a causa dels nervis i d’un excés de feina dels dies anteriors, també tenia migranya. M’havia confeccionat el vestit de lli blanc i el viso. No faltaven ni plecs, ni tavelles ni ruixes ni puntes al coixí ni reixats, i tot ho havia tallat, cosit i guarnit ella amb les seves mans.

La tieta també era a casa per tal de secundar la mare, i entre totes dues em vestien i em guarnien com una núvia. Plovia a bots i barrals. El brogit de les canals, que engolien més aigua que no podien i la perbocaven al carrer, es barrejava amb el temperi del xàfec.

La pujada de Sant Martí havia deixat de ser una via transitable per convertir-se en una torrentera. Els forats de les clavegueres engolien tanta aigua com podien, però podien molt poc comparat amb la quantitat que en baixava del cel.

En alguns manuscrits de la vida de Guillem de Berguedà destaca, en canvi, el paper final del rei d’Aragó com a jutge i defensor de la cortesia, i també la manera com Catalunya i el Rosselló queden inclosos en els dominis trobadorescos, pels quals circulen les notícies corteses.


Mout en fo grans dols e grans tristessa per totas las encontradas ; el reclams venc davan lo rei d’Aragon, que era seigner d’en Raimon de Castel Rossillon e d’En Guillem de Cabestaing; e venc s’en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e quan fo vengutz, sil fetz prendre e tolc li totz sos chastels els fetz desfar e tolc li tot quant el avia e l’en menet en preison.

 

[En va resultar gran dolor i gran tristesa per totes les contrades; i el clam va arribar davant del rei d’Aragó, que era el senyor de Ramon de Castellrosselló i de Guillem de Cabestany. I va anar a Perpinyà, al Rosselló, i va fer venir Ramon de Castellrosselló davant seu; i quan va arribar el va fer agafar i li va prendre tots els castells i els va fer destruir; i li va prendre tot allò que tenia i el va posar a la presó.]

Però des de Llançà prendrem la carretera que, en sentit oposat a Portbou, ressegueix el litoral fins al Port de la Selva i Selva de Mar, del qual el primer va segregar-se’n fa dos-cents anys. Les extenses propietats dels Climent –família materna de l’escriptor-–estaven ubicades en aquest dos municipis. Comprenien extenses vinyes que arribaven des de la carena muntanyenca que acotxa els termes municipals fins a cala Tamariua, accessible des del Port travessant el poble. El poeta, en uns versos, dedica aquesta cala a la seva filla petita, la Maf (inicials de Maria Antònia Fages).


La Tamariua sembla un nom d’atzar,
pedrera i fonts: mentre el xai gris arrani
jo hi cercaré el tresor familiar
d’un irredempt delit extemporani.


En un redós feixuc de blau
davant la plaça solitària,
façana quàdruple, a tot vent,
parets en rombe i breu alçària,
porta les armes de Climent
ran de la llinda, en l'arquitrau,
la casa antiga de la Selva.


Lluca de pas la feixa que amb perfídia,
roc contra roc, bastí el vinyater obscur
de l’ona al cim, fent escalada al mur
i a Cadaqués arriba, on coneix Lídia.


Compra ran de Portlligat
–com una salvatge orquídia
marinera– el vaixell ‘varat
del vell casalot de Lídia.


[Al port de Roses] hi cabrien plegades les esquadres de Rússia, Anglaterra, el Japó i els Estats Units, a més de la nostra, presidida per la famosa barca de plata del comte d’Empúries, que sempre tenia empenyorada als jueus...

Girona: Diputació de Girona, 2009

Ja hem comentat que, molt posteriorment, el besavi del poeta així com d’altres avantpassats, van combatre activament el carlisme. Referint-se a Enric de Climent i Vidal comenta:


D’adolescent s’havia ja allistat a les files dels milicians, a les ordres immediates del seu pare, el qual, essent comandant, havia conduït els castellonins en certa avinentesa, durant la primera guerra carlista pels voltants de Vila-sacra.


Pel bac ombriu i la daurada coma
tot és camí drecera a l’Empordà
i enmig dels plans hi ha un temple que és El Far.
Déu és un, sol, divers en l’idioma.

Palol és un casal que queda a tocar de Sant Miquel de Fluvià. Actualment tota la finca es troba en procés de rehabilitació; havia estat propietat de la família paterna de Fages i ell, que en conserva un record idealitzat, hi havia passat alguns estius de petit.


Palol –l’he lloat en els meus versos– és un paratge incomparable. Ni esquerp ni isolat, s’escau al bell centre de tres o quatre poblats, o petites sufragànies, de les quals fou parròquia en altre temps. Al so de la campana acudiren, doncs, els veïns de Vila-robau i de Sant Tomàs, de Sant Miquel de Fluvià i de Torroella, creguts que hi cridaven a sometent...

Ara que les sensacions més amables de la meva infantesa i de la meva vida em menen per l’horta arrecerada i els breus boscatges de Palol, compassats ençà i enllà, com taques de verd joioses, ni massa grans ni massa petites, amb aires de parc descuidat i de verger arcàdic, em ve en esment una altra vegada que vàreig sentir vogar la mateixa campana, en un esclat inesborrable de la tragèdia.

«Cataluña en vacaciones. En las riberas del Fluvià: arroz, feudos y epigramas»
Figueres: Brau, 2003

La casa Caramany és al centre del poble i formava part del recinte fortificat.


En San Pedro, donde el de Camps, uno de los marqueses arroceros, recauda el censal de una gallina diaria visitamos los arcos de la casa Torrent y el castillo de Caramany, en cuya torre Joana, nos cuenta don Rómulo, estuvo presa la madre de el Católico, protectora de los remensas. […] La población, proporcionada y limpia, tiene, excepto veraneantes, todo lo estrictamente necesario.


El vencedor s’allisa les purpúries
gires de llana de la toga. –Sense
la tramuntana, fora bella Empúries

diu, aquest buf que ni el Senat pot vèncer.
Mentre una rauxa irònica traboca,
quasi, el trirrem i al cònsol clou la boca.

 

Girona: Diputació de Girona, 2009


El poble senzill sap de memòria, de la mainada als més vells, l’estrofa que pregona encara la glòria del poble heroi:

“Els tres homes més valents
el primer, en Simonet,
en Maranges de l’Escala
i en Roger de Maçanet”

El següent sonet es titula “Week-End a Sant Mori”:


A don Antoni de Moxó i Güell,
marquès de Sant Mori.

Vers la sala del tinell
em menava al vell trespol
l’escala de caragol
que fa d’eix del teu castell.

Senyor de forca i coltell,
Moxó que atures el vol
ran de l’obert facistol
de l’escut en escartell.

Quatre diamants de l’orsa
la via del llamp fan tòrcer,
i, fidels alabarders,

invisible l’alabarda,
gegantins, munten la guarda
dos immutables xiprers.


El camí obert de França transparenta
l’escot obtús del coll de Panissars
vers Requesens, on crien els senglars.
La tramuntana hi broda un ull de menta.


L’Empordà clou per ell mesura i límit:
prudent, loquaç i cerimoniós,
cada masia li fa el cens d’un mos;
però, allunyant-se d’Ordis, devé tímid.


Tinc a Lladó les joies del bisbat
oh generós impuls de pietat
i en competència antiga de veïnat
la il·lusió d’una parròquia doble.

Vila de plata i branques d’olivera,
i un herbolari savi com Linneu.
Col·legiata antiga i noble seu,
carrers pairals amb cases de museu:
Falgars, Vayreda, Olives, Llavanera.

Altiu Noguer de Segueró. L’espluga
tothora oberta als pobres i als carlins.
Sota l’ombrel·la verdejant dels pins,
Vilademires canta amb els robins
d’un rierol, infant que canta i juga.

Al poble també va tenir-hi casa Matilde Escudero, una de les Cariàtides de Fages, inspiradora de molts versos.


Per Santa Creu la Matilde
s’ha firat d’un mal joguet,
la millor de les tres cases
dels Pujols d’Avinyonet.

Matilde de Puigventós,
quina casa t’has venut,
un castell sense cisterna
sense pou i sense embut!


De Llers, terra de bruixes, ¿la màgica contalla
d’un cap d’Empordà a l’altre, no l’heu sentida a dir?
A mitjanit encenien la falla
dels focs follets que apagava el matí.
[...]
De Llers, terra de bruixes, la màgica epopeia
d’un cap d’Empordà a l’altre l’haureu sentida a dir;
s’escapolien de la xemeneia
per sotjar els aires amb ull de felí.

Girona: Diputació de Girona, 2009

I també el cabdill liberal vuitcentista Ramon Roger era fill del poble.


Però el veritable heroi d’aquelles jornades havia estat l’estrenu Roger, de Maçanet de Cabrenys [...] era el tipus perfecte del guerrer popular, valent, generós, arrauxat, ànima liberal, carn de llegenda. Era l’esperit de l’Empordà enfront de la Garrotxa.

En el terme municipal de Campmany hi trobem la baluerna dels Banys de la Mercè, que havia estat balneari, capella, hotel i restaurant. Avui, amb el nom de Madam’s, és, sobretot per a la clientela transfronterera, una afamada casa de barrets.

 


Guerrer croat, pel puny de la meva arma,
vinc furient dels Banys de la Mercè
si de l’amor me’n feia una altra fe.


Vilabertran, cenyit d’hortes
al bell cor de l’Empordà;
el seu rector més il·lustre
va ser l’abat Hortolà.


Vàreig visitar encara, amb el meu pare, el doctor Joan al palau de Peralada i al castell de Requesens: dues impressions –l’una, de sumptuositat, i l’altra, d’abrupta senzillesa– inesborrables.


I a Quermançó, dalt d’un merlet en runa
amb el peu coix, a l’últim raig de sol,
per la comtessa encara de mig dol,
ve cada nit, fidel, urbà, el mussol.
S’eclipsi o faci el ple, adora la lluna.


I quan els bruixots de Palau
es posen al queixal la desfila,
assenyala pluja l’anguila
i a bots i barrals l’aigua cau.

«Portlligat: el aire es tan transparente que el mundo parece pequeño»
Figueres: Brau, 2003


Según la tradición sacra, narrada por el sabio arqueólogo Juan Subías, debajo del monasterio está, como piedra fundamental, la auténtica cabeza del apóstol, traída de Roma, para mayor seguridad, cuando fue ocupada por Alarico, por una marítima procesión de clérigos y obispos.

Des del cim de Sant Salvador podem veure la ja esmentada ermita de Sant Onofre, del segle XVI. Si tornem a la plana per la mateixa carretera, poc abans del mas Ventós i al mateix costat, surt un camí que hi conduei.


L’ermita de Sant Onofre
té davant una solana,
una era estreta i rodona
per ballar-hi la sardana.

Girona: Diputació de Girona, 2013

En els anys trenta, quan vivia a Barcelona amb el seu marit, tornaria a freqüentar el port. Monsieur Choffat s’havia fet soci del Club Marítim i havia comprat un balandre de segona mà amb el qual sortien a navegar els diumenges.


Monsieur Choffat continuava treballant a compte de la Societat de Ciments Asland. Havia comprat un balandre motoritzat el nom del qual, per absurd que sembli, era Puigmal. [...]

Jo solia acompanyar-lo en la seva modesta navegació de cap de setmana. Sovint ens hi feia companyia algun amic. Monsieur Choffat era soci del Club Marítim, i al club havíem fet coneixença amb altres socis igualment afeccionats a l’esport nàutic [...]. Cada diumenge, si el temps ho permetia, sortíem del port i navegàvem mar endins, generalment sense rumb fix, només pel goig de respirar l’aire marí.

Girona: Diputació de Girona, 2013

L’any 1938, Aurora Bertrana va marxar de nou a Ginebra, on hi viuria un llarg i penós exili.. Des de Barcelona, la seva mare desitjava el retorn d’Aurora i li escrivia: «Viurem totes tres a Llúria, 4». Quan va poder tornar de l’exili, l’any 1950, s’instal·la al pis del carrer Llúria amb la mare i la tieta.


El meu cosí germà Carles Salazar m’esperava a la frontera d’Espanya. Es mostrava tan content de rebre’m que la nostra abraçada va ésser sincerament cordial. Era gràcies a ell i a les seves actives i encertades gestions que jo podia tornar a Barcelona i viure amb la meva mare i la tieta en aquell habitatge de Llúria 4, on havia mort la meva àvia Sixta Salazar, la meva germana Cèlia i, el 1941, el meu pare, en Prudenci Bertrana.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Com va fer un bon dia Aurora Bertrana, acompanyada per un company de tertúlia, podem trencar pel carrer de València per traslladar-nos fins als darrers punts de l’itinerari.


Vaig trencar pel carrer de València i ell, engrescat en la conversa, va continuar amb mi fins a la Diagonal, 315, on jo vivia.

Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2022

Exactament en aquest punt de la Diagonal, «en l’encreuament dels carrers Diagonal i Roger de Flor», l’autora hi situa l’apartament on viuen Anna i Philip, el jove matrimoni protagonista de la novel·la Cendres.


Ella només somniant de retirar-se al piset de la Diagonal. «Un veritable niu d’amor», diu la mamà sense adonar-se de la cursileria de la frase.

Palafrugell: Edicions Baix Empordà, 1992

Com va remarcar el periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó, des de llavors el nom de la Font del Soc ha quedat unit al federalisme:


Dir Empordà federal vol dir recordar l’enèrgic i obstinat Abdó Terrades, quatre vegades alcalde de Figueres i quatre vegades destituït, autor de la cançó La Campana, Marsellesa dels revolucionaris catalans, primer espanyol proclamador de la República –a la Font del Soc, el 1843– com a “govern de la tolerància, de la igualtat, de la raó i de la justícia”.

En realitat, totes les versions de la llegenda volen explicar l’origen de l’abundància d’aigua que trobem a Vilabertran. Al seu torn, Josep Maria Xampeny, que reconstrueix i ficcionalitza la història, transforma el salt de l’abat en un gest meditat i amb resultat exitós per posar fi a la sequera que assola el poble:


La gent reunida a la plaça mirava mig esparverada com amb petits saltirons pujava de la torre del campanar les escales l’Abat. Ja a dalt de l’últim finestral, la figura del bon Pare s’albirava, el braç estès fent el signe de la creu, tot de cop va fer un salt!

Crit d’esglais entre els presents i al mateix temps un fort bufar de Tramuntana. Carrossa transparent del vent que aniua en la comarca, transportant l’Abat Rigau volant per l’aire. Fins on el portaria! Ave... Ave Maria!

–Ja ho crec que va ser llarga la volada, i tan bon punt les plantes dels peus trepitjaren l’arena i la mata calcinada, un petit regalim, serpent platejada, mullava la terra. Aquesta, agraïda per la humida besada s’estufava contenta. Instants després el brotar de l’aigua anegava les petjades polsoses del camí, sentor de terra molla notant frescor a la dent i al paladar.

El monestir de Vilabertran
Figueres: Amics de l'Albera i Cap de Creus / Centre Excursionista Empordanès, 2012

L’entusiasme del primer Patronat no va trobar continuïtat les dècades següents. A principis dels anys vuitanta, en un article recollit a La mirada noucentista, l’escriptor empordanès Jaume Maurici lamentava que de nou «a Vilabertran, les pedres ploren», i reclamava «eixugar el plor de les pedres del monestir». Malgrat que no arribarien noves tasques de restauració fins unes dècades més tard, això no va impedir que la bellesa del temple captivés estudiosos, escriptors i crítics. És especialment significativa la valoració experta d’Alexandre Deulofeu, afirmant que Santa Maria és una de les joies més importants del romànic català:


L’església de Vilabertran arriba en aquell moment en què la perfecció tècnica dintre la màxima simplicitat arriba al seu moment màxim. El conjunt es manifesta amb una harmonia perfecta i un mínim d’ornamentació. No hi arriba l’enfarfec que trobarem en les esglésies romàniques madures, sinó el punt culminant després del qual s’iniciarà l’evolució a la variant gòtica. De les que coneixem, és segurament el model més perfecte de l’art romànic arribat a la màxima espiritualitat. Deixant a part Sant Pere de Roda, construcció papal i imperial, Santa Maria de Vilabertran és de la seva època la nau d’església la més esvelta, la seva simplicitat és impressionant, els seus capitells són d’una gran senzillesa i lliguen perfectament amb l’austeritat de la seva construcció. [...] Això ens permet afirmar que l’església i el claustre són probablement les construccions, en pur romànic, més rellevants de tota l’àrea de l’art romànic.

OC XXX
Barcelona: Destino, 1976

També Josep Pla va fer notar, anys més tard, la deixadesa que patia el conjunt monàstic. Per sort, la situació de què es lamentava l’autor d’El quadern gris va poder ser reconduïda, i l’aspecte general avui és tot un altre.


Romànic, amb gran influència francesa, de planta de creu llatina, de tres naus aguantades per arcs que recolzen en columnes robustes. L'interior es troba gairebé desproveït d'ornamentació. Les naus laterals són molt fosques. El campanar és esvelt, sobretot ara que ha estat alliberat de la superestructura que el coronava.

El claustre és deliciós, íntim, una meravella de pau. Vilabertran fou primer un establiment canonical i després col·legiata agustiniana. L'abadia, avui propietat particular, es troba en estat lamentable. A la façana hi ha un conjunt de prodigioses finestres gòtiques, d'una gran elegància. En els últims anys, gràcies als Amics de Vilabertran, l'església i el campanar han quedat nets dels afegits que els desvirtuaven.

Sínies i "poaranques" a Vilabertran
núm. 16 (tardor-hivern)
2016

L’altre vessant de la fira és la característica horta de Vilabertran, que ha abastit i abasteix encara els mercats de la rodalia. Aquesta horta no seria la mateixa sense l’aigua de rec i els instruments que s’utilitzen per fer-la aflorar a la superfície. Entre els sistemes antics, destaquen la poaranca i la sínia, de la qual en podem observar un exemple en un extrem de la plaça. Amb aquesta peça, el poble rendeix homenatge a aquesta activitat i als vilatans que s’hi han dedicat al llarg dels segles.


Vilabertran és territori de sínies. La sínia està formada per dues rodes de ferro, una col·locada horitzontalment que fa el moviment de rotació accionat per un animal –matxos, mules, eugues…– a qui tapaven els ulls perquè no es maregés. Connecta amb una altra roda que porta una cadena llarga amb uns catúfols de goma que se submergeixen al pou i que xucla l’aigua que hi ha i la porta a la superfície. [...] La sínia és, en realitat, l’evolució de la poaranca (poalanca). És la mecanització del primer sistema de reg, més senzill i molt més manual. [...] El tronc que aguanta la poaranca és d’olivera perquè no es podreix mai. L’altre, d’on penja la galleda, solia ser de xiprer. La dificultat requeia a saber triar la pedra que feia de contrapès. Havia de ser irrompible per poder fer-hi un forat al mig on enganxar el tronc amb una escarpa.

El quadern gris
OC I
Barcelona: Destino, 1966

La fama dels productes d’aquests horts traspassava l’àmbit més proper. Prova d’això és el testimoni de Josep Pla, que confirma que a contrades allunyades com Palafrugell també es parlava de l’horta vilabertranenca:


A la taverna de Gervasi, a plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:
    A Campmany, s'hi fan els naps;
    a Cabanes, les carbasses;
    a Vilabertran, pebrots,
    albergínies i tomàquets.
El bodegó que fan aquests versos em causa una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d'estiu.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Així explica a les Memòries aquesta amistat, en l’escenari ginebrí.


Un dia, anant carrer enllà em vaig topar amb en Lluís Nicolau d’Olwer. Jo, a en Nicolau, l’havia tractat poc però l’admirava molt. La seva personalitat intel·lectual i política m’inspirava un gran respecte. El fet de trobar-nos cara a cara en un carrer de Ginebra ens va empènyer l’un devers l’altre amb una sobtada cordialitat. Nicolau em va dir que s’estava en un poblet de l’Alta Savoia prop de Ginebra, crec que a Monnetier o a Mornex. En preguntar-li jo què diantre podia fer en aquell racó de món, em va dir que escrivia. Per culpa de la dictadura de Primo de Rivera s’havia hagut d’exiliar. Havia triat aquell pacífic i formós indret al damunt del Mont Salève perquè hi podia treballar en quietud i, alhora, freqüentar gent interessant a Ginebra. [...] Vam passar moltes hores plegats: barquejant, passejant, menjant, jaient... Mai, ni per un curt instant, no hi va haver entre en Nicolau i jo ni un gest ni una paraula ni una mirada equívocs d’aquells que solen barrejar-se en les relacions amistoses entre un home i una dona joves, i poden enterbolir-les.

Més tard, molt més tard, després de la guerra civil espanyola, en Nicolau i jo ens vam tornar a trobar a Ginebra. Ell vivia a París. Novament era l’exili per a ell i, aquest cop, també per a mi. Però la nostra amistat continuava essent la mateixa. Ja no anàvem a barquejar, ni a nedar al Leman ni fèiem migdiada castament ajaguts l’un prop de l’altre damunt l’herba o la sorra riberals. Servo una fotografia d’aquesta segona època: Nicolau, amb el seu clàssic capell fort enfonsat fins a les orelles, la seva no menys clàssica corbata de tireta negra llaçada al volt del coll, el cos estintolat a la barana del pont del Mont Blanc, jo al seu costat amb un abric llarg i un barretet de feltre guarnit amb un vel que el vent dels Alps feia voleiar. Ens la va fer un fotògraf ambulant i en Nicolau li va donar la seva adreça a París. Uns dies després, em va enviar la foto a Ginebra amb una llarga dedicatòria. Després d’haver posat perquè ens retratessin havíem agafat un tren a l’estació de Cornavin. Baixàvem a Nyon i altre cop anàvem a seure damunt l’herba un poc humida dels prats jurassencs, jo damunt l’abric d’en Nicolau.

Entre el 1924 i el 1930, en Nicolau i jo vam mantenir correspondència: ell a França i jo a Suïssa, ell a Suïssa i jo a Catalunya. Ell a Catalunya i jo a la Polinèsia Oriental. Durant els anys de la República, tots dos érem a Espanya. Ens vèiem poc i no ens escrivíem gens. Fins el 1939 no ens vam tornar a freqüentar. Eren temps difícils tant per a ell com per a mi, però les estones que passàvem plegats tornaven a ser d’una plenitud i harmonia perfectes.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Si els tres anys de la Polinèsia Aurora els qualificava de feliços, els tres anys de Winkelried van ser la cara oposada, l’infern a la terra. Aquestes són les paraules del comiat de Winkelried, que seran també les del comiat a Ginebra.


Liquidar Winkelried vol dir molt més que liquidar un habitacle on hom ha viscut tres anys de la seva vida. Liquidar Winkelried vol dir posar punt i final, cloure una època extraordinària de la meva existència i no cloure-la simplement sense pena ni glòria, sinó amb un goig barrejat de recança. La golfa de Winkelried va ésser l’escenari on jo vivia un dels drames més inhumans de la meva vida, el desenllaç del qual hauria d’haver estat, lògicament, la mort, perquè, lògicament, un cos humà no aguanta tres anys de gana, de fred i d’abandonament de la societat. Però la naturalesa humana ens ofereix sovint les menys lògiques de les solucions, les més grans sorpreses. Dóna vida a un cos depauperat sotmès a rigoroses temperatures i mata un cos ben peixat, ben calefaccionat, del qual han tingut amorosament cura família, parentela i amics. En evocar aquella estranya època de la meva vida reconec que jo estava dotada d’una salut magnífica i d’un poderós instint de conservació. Més que el que menjava a casa m’alimentava potser el que menjava adesiara a casa dels altres. Amb més o menys discreció, jo feia de paràsit, em deixava alimentar i escalfar pels amics, completant així l’absència d’aliment i de calor que Winkelried no em podia oferir. I això tres anys seguits! Però també durant aquests tres anys, quina riquesa, quin tresor d’emocions, de sorpreses i de descobriments humans... Quines experiències més meravelloses, bones i dolentes, del que l’home pot ésser i demostrar...

A Winkelried jo hi havia freqüentat éssers realment extraordinaris i fora de Winkelried, però a causa de Winkelried, també: la bohèmia i el vici, l’egoisme i la gasiveria familiars, l’orgull, el coratge i les conveniències socials folrades d’hipocresia, el coratge, el desinterès, l’amistat... El coneixement de totes aquestes qualitats i de tots aquests defectes humans, jo l’havia tastat a Winkelried, assaborint-ne els uns, acceptant-ne uns altres bo i defensant-me’n.

No tot s'acaba amb Dalí
Girona: Diputació de Girona, 2013

A la Rambla de Figueres es troben els altres dos museus de la ciutat que, com dèiem, no redueix la seva oferta cultural en l’obra daliniana.


Sembla que aquesta tardor ha dut una veritable revifalla de la vida cultural a Figueres: no tot s’acaba amb Salvador Dalí, el seu Museu, la controvertida Fundació i les dues botigues dedicades a l’artista. Ultra el Museu de l’Empordà, que sembla que és més visitat darrerament, i dels quadres del qual el vigatà Meli ha fet algunes postals noves, funcionen a la capital de l’Alt Empordà diverses galeries d’art.


Els entreactes no solien ser gaire llargs en aquells concerts al monestir de Vilabertran: molta gent ni tan sols no es movia dels no massa còmodes seients. Els músics, cansats, reposaven en una de les antigues capelles laterals, o potser a la sagristia, mentre algú dels organitzadors feia guàrdia davant de la porta per defensar-los dels admiradors massa insistents. També hi havia algun grup d’espectadors que aprofitaven la curta estona de descans del concert per agombolar-se entorn de la famosa creu romànica de brillants gemmes i camafeus romans, la creu d’argenteria més gran del nostre país, ben protegida ara amb complicats sistemes d’alarma d’un possible robatori.

D’altres, com jo, s’estimaven més sortir al claustre de quietud acollidora i respirar-hi l’aire net i un xic humit d’aquella nit de setembre. El cel s’havia ennuvolat. Els vuit arcs de cada costat formaven un marc de repòs, i la claror que els il·luminava deixava veure les columnes i els capitells, amb estilitzades fulles d’acant vincladís, amb altres fulles més petites i fruits de mal distingir. El treball d’aquells escultors anònims era bell i digne de mirar-se amb més llum, de dia; ara, en el passeig nocturn, altres coses em ballaven pel cap, mentre silenciosament petjava les antigues pedres.

Notes de tardor
Girona: Diputació de Girona, 2013


Una bona notícia tardoral és que hom s’acosta, sembla que d’una manera definitiva, a aconseguir el Parc Natural del Cap de Creus. Aquesta curiosíssima península, a la qual s’acaba de dedicar un llibre ple d’encisadors i incomprensibles noms llatins de molses, líquens, algues i rocam, i més comprensibles d’ocells i d’amfibis, mereix realment salvar-se de l’especulació i de l’espoliació de visitants poc escrupolosos.


Continuarem escrupolosament, doncs, el nostre itinerari fins als límits del Cap de Creus, és a dir: fins a Roses, la nostra propera parada. 


Ací vaig aprendre amb en Tomeu a caçar espàrgols quan començava la primavera, i rovellons i ceps, a les tardors que s’allargaven, fins a les primeres gebrades. Les veritables olors de la infantesa són encara per a mi la flaire dels gessamins i jonquilles de Bellvís.

Figuerencs i gironins
Figueres: Brau, 2015

Més amunt, ja cap a la Rambla, hi havia el casino Esport, al lloc on avui hi ha el bar Lizarran; amb tot, la societat segueix conservant la resta d’espais de l’edifici. En temps de Fages a Figueres hi havia tres casinos: l’Esport, més elitista; el Menestral, de classe mitja, i l’Erato que havia estat el més popular.


Don Lluís Pagès
és pagès sense arada,
fa la matinada
i se’n va a l’Esport.
Ai, això sí que és
la vida regalada:
que faci marrada
pel camí, la mort.


Per cultura i ambient com cal
al casino Menestral.

El poeta i la ciutat
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

La construcció del Castell de Sant Ferran durant la segona meitat del segle XVIII va contribuir que Figueres cresqués i esdevingués una població amb cada vegada més diversitat urbana, sobretot des que el comerç i la indústria van prosperar-hi, i que el 1875 rebés el títol de ciutat. La següent composició ho reflecteix i, per al lector forà, avancem algunes informacions locals del moment que Fages va escriure el sonet. La vila celebra el mercat setmanal els dijous; llavors disposava només d’un museu, el de l’Empordà; el rector de la principal parròquia, la de Sant Pere, estava investit del títol de prelat –allò que el Vaticà en diu “bisbe domèstic”–; la «gràcil» bibliotecària del poeta era Maria Perxés, una de les cariàtides; a Figueres tothom sabia poc o molt el francès per la proximitat de la frontera i per les abundants relacions –compres i turisme– mantingudes amb els veïns de nord enllà; la ciutat va ser el bressol del federalisme català, que és com dir de l’ibèric; Figueres, en efecte i com diu Fages, no ha disposat mai de “rellotge comunal”, és a dir municipal, però a la Rambla hi havia i hi ha ben visibles dos rellotges privats públics: un a tocar la llibreria Canet i el segon a la torratxa de la casa Cusí; la fira se celebra per Santa Creu, el 3 de maig, i el cementiri és a la carretera d’El Far.


Venturós poeta que tingui una ciutat
ni gran, ni mitjancera, més aviat petita,
amb sis dies de festa i un al mig pel mercat
i una Rambla –amb filferros de closa– on fer visita.

Un museu casolà i un domèstic prelat
i una biblioteca amb recolliment d’ermita
i una ermitana gràcil que et sap el gust i el plat,
i el dístic nou escolta, i et renya o et felicita.

Una ciutat afable, trilingüe, amb do de gents.
La federal bandera al pic de Tretzevents.
Una ciutat mancada de comunal rellotge

perquè hom pugui fer tard. I pel maig, Santa Creu.
Una ciutat modesta on tot es pot fer a peu,
llevat l’últim quilòmetre, que és costum de fer en cotxe.

Damunt, davall d’aquesta Rambla breu
Barcelona: Quaderns Crema, 2003


Damunt, davall d’aquesta Rambla breu,
irregular, desnivellada feixa,
vora el carrer dels genis on vaig néixer,
dosser i catifa del llinatge meu;

passeig urbà, et mesura amb passa lleu
el ramader que du vara de freixe.
D’arbres ventissos closa sense reixa,
l’any de traspàs, s’hi atura un pols de neu.

Nus a l’hivern, els arbres són més alts.
Escopeters hi empaiten els pardals.
Fira d’amor, ¿qui no hi ha dut les noies?

Però quan ve la festa del dibuix
s’engalana la Rambla amb un arruix
de Sibeques, Felips i falsos Goyes.

Auca de la Santa Creu
Figueres: Brau, 2015


El senyor Paco, a l’Espanya,
és l’amic que a ningú enganya.

De vita propria
Figueres: Brau, 2002


Quin atzar estrafolari
–niu de meuques, tan se val–
em fa ésser propietari
del barri del Garrigal?

Aquesta capella es va edificar durant la reconstrucció del castell i la font d’inspiració va ser l’església vella, romànica –reconvertida en mas– i antiga parroquial de Requesens. Per això, diversos materials d’aquesta van ser transportats per bastir l’església de la fortalesa.


Causa una impressió summament agradable trobar dintre aquell recinte emmurallat una hermosa iglesieta bizantina. La portada fou traslladada pedra per pedra des d’un altre lloc, i son interior fou reconstruït amb totes les regles de l'art.

Barcelona: Companyia Espanyola d'Arts Gràfiques, 1919

Cèsar August Torras va descriure la ubicació de l’espai.


L’iglesia del castell dóna al pati d’entrada i està situada en el primer recinte. Fou totalment reconstruïda aprofitant les restes dels antics murs i emmotllant lo nou amb lo antic, aprofitant tots els elements escampats i procurant així donar ple caràcter a lo reconstruït. Son estil és de pura època romànica. Té la volta de canó seguit i atermena a un absis semicircular. El costat esquerra de la nau està ocupat per una gran tribuna alçada sobre dos arcades de mig punt, qual tribuna era reservada pera la família del comte. La portada de l’iglesia és molt senzilla i ostenta en el timpà un baix relleu que representa l’Adoració de la Verge, imitant en sa factura el modo de fer de l’estil romànic.

Junt a l’iglesia hi ha les espaioses habitacions que, dins del castell, estaven destinades al capellà del mateix.

Excursió al castell de Requesens, Agullana, Besalú, Olot i Collsacabra
núm. 54
1899

Lluís Marià Vidal hi va oir missa amb la comtessa Joana Adelaida.


A dos quarts d’onze arribàvem a la capelleta, construïda provisionalment (perquè l’antiga iglesieta romànica de Requesens està destruïda i és habitació d’un masover), i poguérem oir missa gràcies a l’atenció de la comtessa de Peralada, que la retardà mitja hora en obsequi nostre.

Una excursió a Requesens
núm. 173-174
01 de de maig de 1928

Per a Lluís Barceló l’església era un lloc adient per a la pau, el repòs i la reflexió:


La capella del castell, tota de pedra, és deliciosa, tancada dins el clos de les muralles i acompanyada de ben cuidats jardins i brolladors, és un redós plascèvol i apropiat per a la meditació.

L’excursió a Requesens
núm. 5
01 de de juny de 1928

Els excursionistes de la Penya Tramuntana de Figueres solien visitar, un cop l’any, el Puig Neulós i el castell. El 1928 expressaven un moment de fervor religiós


Sense entretenir-nos massa ens n’anem cap al Castell que visitem amb tota detenció: les cambres, terrats, torres, tot és resseguit i per últim visitem la capella petita, neta però closa, sense flors la Verge en el mes de maig; tot d’una s’aixequen fortes, vibrants, sortint de tots els llavis, les notes de la Salve Regina. Com ressonen aquelles voltes! Fins semblava que la Verge reia. Quan en sortírem les portes es clogueren darrere nostre i la capella quedà sola altra volta, sense llums i sense flors.

Rafel Cusí, el 6 de setembre de 1903, expressava la seva emoció després de la visita al castell.


¡Oh Castell de Recasens, tu has ressuscitat! Ta resurrecció me dóna coratge: m’apar que sento dins teu, majestuós recinte, una veu forta i potent que crida “Llibertat” als nobles fills de nostra aimada terra. ¡Catalans, escolteu-la, aquesta veu, que no és altra que la de vostres avis, que tanta sang vesaren per a no veure-la tiranitzada!

Pere el Gran i Felip l'Ardit cara a cara. Versions franceses.


Després Felip, el rei dels francesos, al capdavant de l’exèrcit dels croats, va travessar els Pirineus, guiat i precedit pel bastard del Rosselló. Un cop travessades les muntanyes, van passar molta fam, perquè amb prou feines trobaven res per menjar. Aleshores van avançar fins arribar a Peralada, que van ocupar de seguida, perquè els seus habitants, aterrits, van fugir-ne amb tot els béns que es van poder endur. Mentre el rei dels francesos s’estava, al capdavant del seu exèrcit, davant de Peralada, Felip, el seu fill gran, va assetjar una vila que s’anomena Figueres, que es va sotmetre de seguida. (Felip era rei de Navarra gràcies a la seva dona, que l’acompanyava en la campanya i que era reina de Navarra i comtessa de la Xampanya, i filla del rei Enric, de bona memòria).


Després d’haver reposat, el rei de França va manar al seu exèrcit que es dirigís cap a una vila anomenada Peralada. Quan hi va ser a prop, els de la vila, que els havien vist venir de lluny, van tancar de seguida les portes i van fer veure que tenien moltes ganes de defensar-se. I com que els havien dit que el rei Pere d’Aragó era a Peralada, Felip, rei de França, seguint els consell dels seus homes de confiança, va manar plantar les tendes amb la intenció d’atacar  la vila l’endemà amb totes les seves forces.

A mitjanit els de la vila, però, tenint por de l’enorme poder de l’exèrcit enemic, que jutjaven extraordinari pel gran nombre de gent que s’hi havia reunit, aprofitant el repòs nocturn de l’exèrcit francès, van agafar tots els béns que van poder i van fugir pels horts. Abans, però, van incendiar Peralada. Els francesos, que es van adonar de seguida del foc, es van armar  i s’hi van acostar. Un cop apagats els focs, van ocupar una vila buida i la van sotmetre al poder del rei de França.

Mentrestant, el príncep Felip, primogènit del rei de França i alhora rei de Navarra, es va acostar amb les seves tropes a una vila anomenada Figueres, i la va atacar amb tanta força que els defensors, en veure’s incapaços de resistir l’atac, es van rendir i el príncep Felip els va enviar, com a captius, al rei de França, que era a Peralada.

La versió de Bernat Desclot


I el rei d’Aragó, que s’havia quedat a Figueres, va manar que la major part de la tropa anés cap a Castelló darrere del comte d’Empúries, i ell, amb tots els homes que va poder reunir, va cavalcar fins a Peralada, que pertany a Dalmau de Rocabertí. Però a tots els llocs on s’acostava es movia amb peus de plom, perquè no s’acabava de refiar del comte d’Empúries […], de manera que mai no passava el vespre allà on havia arribat de bon matí. Per això, a entrada de fosc, va abandonar Peralada tot sol, acompanyat tan sols d’un home, deixant-hi tota la cavalleria, i es va acostar a Castelló, on va parlar amb el comte d’Empúries i amb els homes de la vila, i, com ja havia fet abans, va confiar en les paraules de l’un i dels altres, tot i que n’hi havia alguns que amagaven les seves autèntiques intencions. I l’endemà al matí, a l’alba, el rei va abandonar Castelló per tornar a Peralada. Allà va distribuir els cavallers i els soldats pels murs de la vila, i va fer construir barreres de fusta per reforçar tant com va poder les defenses. I va ser una bona decisió perquè aquell mateix dia, poc abans de les nou del matí, van arribar davant de Peralada ben bé vuit mil cavallers francesos armats i uns cinquanta mil peons, que es van acostar, plens d’ímpetu, al primer fossat i van atacar amb molta força, però els defensors de la vila tenien bones ballestes i els van fer recular. I aquell dia ja no van combatre més.

La versió de Ramon Muntaner


I quan tot l’exèrcit francès va haver travessat les muntanyes i es va reunir a Sant Quirze de Colera, les tropes, ben ordenades, van sortir com si haguessin de lluitar i van anar, armats i ben alineats, directament cap a Peralada. Van plantar les seves tendes de Garriguella a la Garriga, i de la Garriga a Vallgornera, i de Vallgornera a Pujamilot, en aquell bell pla dels Aspres de Peralada. I segurament ningú no va poder veure mai tan bé l’exèrcit francès com des de Peralada: no hi havia ni una sola tenda dels francesos que no es pogués veure des dels murs de la vila.

I quan el senyor rei d’Aragó els va veure tots reunits va llevar els ulls al cel i va dir: ―Ah, senyor i Déu veritable! Què és això que tinc al meu davant? No em pensava que tanta gent es pogués aplegar en un mateix lloc el mateix dia!

I així mateix va veure en el golf de Roses tota la flota francesa, que semblava infinita. I llavors el senyor rei d’Aragó va dir: ―Senyor i Déu veritable, et prego que no em desemparis, sinó que ens protegeixis a mi i a totes les meves gents!

I de la mateixa manera que el rei d’Aragó es sorprenien tots aquells que ho veien des de Peralada, i els qui els acompanyaven se’n feien creus, perquè mai no s’havia vist tanta gent junta en aquell pla, on no hi ha ni un sol arbre, sinó que tot són camps i terres de cultiu. Així és Peralada, amb el pla dels camps de cultiu, que s’estén fins a la meitat de la vila, i a l’altra banda hi ha les rieres que hi passen i l’horta, que és enorme. I no és estrany que els qui ho veien se’n sorprenguessin, que hi havia uns vint mil cavalls armats a expenses de l’Església i del rei de França, acompanyats de més de dos-cent mil peons. I, a més, hi havia també una gran multitud que hi havia arribat a peu o a cavall per guanyar la indulgència de pena i de culpa concedida pel papa.

En aquesta casa de la literatura també es mantenen converses sobre qüestions de l’actualitat més rabiosa com és ara la política i el futbol. És així com queda reflectit en la darrera novel·la del professor Lluís Muntada.


Goethe va dictaminar un fet cabdal per entendre els mecanismes més complexos de la humanitat: “la participació activa de la ignorància”. Bona part de les elits culturals d’aquest país sempre van considerar el futbol com una mena de subproducte de la intel·ligència, un esport que de cap manera tindria cabuda a l’arcàdia feliç que ells tenien l’encert de dissenyar per a bé de tots nosaltres. En Pol, per exemple, va constatar que només una persona de tot el seu entorn universitari –un professor de literatura medieval– havia descobert la gràcia retòrica de Maradona quan aquest futbolista va apel·lar a “la mà de Déu” per referir-se al primer gol, il·legítim, que va marcar al mundial de Mèxic al partit contra Anglaterra –el país que quatre anys abans havia derrotat l’Argentina a la guerra de les Malvines–. “D’entre nosaltres, tan acostumats a menjar userda en la intimitat mentre en públic no ens estem de proclamar que allò que masteguem és ambrosia, només un professor avesat a la màgia del Sant Graal va ser capaç de notar l’esplendor de la bella reiteració providencialista que suggeria aquell comentari de Maradona sobre ‘la mà de Déu’” –va escriure en Pol en un article publicat en una revista filològica–. I culminava: “Esclar que, com apunta Quim Monzó, podria ser que Maradona no tingués cap pretensió metafòrica a l’hora de fer aquella declaració, sinó que, com un granític il·luminat, cregués literalment que Déu havia intercedit en aquella jugada. Però aquesta interpretació també redundaria en els nostres postulats estètics. Els vels eren transparents. Al capdavall, Pessoa i Kafka també són dos autoposseïts, dos malalts fascinants que cavalquen un llenguatge sense corretges. Conclusió: Déu juga als daus i, a més, fa trampa.”

Ara ens podem imaginar una Girona molt més fosca que l’actual, i l’impacte que podria haver tingut un sermó així en els gironins del segle XV. Sant Vicenç Ferrer va predicar a dalt d’aquestes escales el 13 d’abril de l’any 1409 davant d’unes vint mil persones, segons que diuen les cròniques.


Sapigueu que aviat han de venir la fi del món i l’Anticrist i quan els seus deixebles seran aquí, quan et trobaran, et diran: “Quina fe professes tu?”
            Tu diràs: “La fe cristiana.”
            “I quina és?”
            Si no la saps diràs: “No ho sé.”
            Oh, quin perill!, ja que et podrien ensenyar un error pel qual et podries condemnar. I si sabeu el Credo podreu dir: “Aquesta és la meva fe”, i la diràs, és a dir: “Crec en Déu, Pare”, etc. “Vet aquí la meva fe.”
            I si diuen dels deixebles: “No es diu així”, tu diràs: “No us escoltaré, desistiu.”
            I per això jo vaig pel món: per avisar-vos i mostrar-vos la fe. I per això diu David: “He cregut, per això he parlat. M’he humiliat molt” (Ps. 115,10). I de quina manera? No pas anant pel camí, sinó “m’he humiliat molt”. I com? Agenollat amb les mans aixecades. I per això aneu amb compte per les batalles que han de venir i sapigueu i tingueu almenys l’escut de la fe amb què us hi pugueu defensar.

Hi ha també un llorer, l’arbre d’Apol·lo, el déu de la creació literària i artística. De fulles de llorer es fan les corones del poetes. Un dels més grans poetes de tots els temps és William Shakespeare. El professor Salvador Oliva ha traslladat al català tota l’obra d’aquesta escriptor anglès. Salvador Oliva també és poeta, així que hem triat un dels seus poemes, una carta en vers dirigida a Pompeu Fabra, en la qual apareixen esmentats professors de la Facultat, enmig de poetes i escriptors. 


CARTA A POMPEU FABRA
                     Al miglior fabbro: Pompeu

I

Excuseu, mestre, aquest atreviment
d’escriure-us versejant una missiva.
Vós sou –jo crec– la persona adient,
no per una consulta normativa,
sinó per escoltar què diu i fa
en aquests anys vuitanta un català.

Hauria hagut d’adreçar-me a un polític,
parlar-li de perills de cops d’estat,
però no tinc esperit analític
ni em plau aquest terreny tan delicat,
i al moment de parlar d’autonomies
em caldrien pilons d’al·legories.

Em vaig desdir d’adreçar-me a un poeta
per no obligar-me a cap estil arter
(el meu faria perdre la xaveta
tant a Llull com a March com a Carner):
vull parlar com em surti, sense esquemes,
elucubrar, si cal, sobre fonemes
i evitar els codis de l’ordre llefuc.
¿Qui, doncs, podria tenir paciència
per escoltar un poema malastruc
sobre una pobra i trista experiència
sinó vós, Mestre Fabra, comprensiu,
perceptiu, preceptiu i permissiu?

[...]

Jo, facin el que facin, ja us ho escriuré, Pompeu.
Us vull tenir al corrent del mal que ens “circumcida”,
del bé que ens fa contents aquí, allí i arreu,
de tot allò que per nosaltres és la vida,
de tots els llibres bons que van apareixent
com ara el d’en Modest i en Pep: una excel·lent

Història de la llengua (i perdoneu si us plau,
la sinèresi), d’altres com el Fortuny d’en Pere,
alguna cosa nova d’aquell tal Carles Bau,
algun que jo llavors tindré a la capçalera,
el que hagin publicat en Narcís i en Joan,
la Benzina d’en Quim, que és molt interessant.

I excuseu finalment el to de la missiva:
m’heu enganxat de ple sense imaginativa
i amb una musa que no canta amb veu de diva.
Esperant que em doneu una altra alternativa,
m’acomiadaré (¿què més pot rimar en “-iva”?)
de vós, i molt cordialment: Salvador Oliva.

Bernat Metge va compondre obres en la seva pròpia llengua en què va aprofitar els seus coneixements procedents de la cultura sàvia, la dels clàssics i de l’escolàstica, en llatí, i de la profana, en català i altres llengües romàniques. Així, va escriure Lo Somni, en prosa, seguint el model de Ciceró i de Petrarca, però també el Llibre de Fortuna i Prudència, en vers occità i deutor de la tradició trobadoresca i de la narrativa romànica. Aquesta obra s’inscriu en la tradició romànica d’obres com La Faula de Guillem de Torroella, per bé que l’enriqueix incorporant-hi un rerefons filosòfic i intel·lectual.

A l’inici del Llibre de Fortuna i Prudència, Bernat Metge es queixa dels enganys de Fortuna. Hi afirma que vol explicar el seu cas, les trampes de què ha estat víctima, i fa referència a uns ben poc concrets perills que tenen a veure amb els seus negocis mundans:


Jats qu·eu sia molt ocupats
d’alcuns afers qui m’han portats
en tal perill d’on cuit morir,
ges per aiçò no vull jaquir
en lo tinter ço qu·ausirets.
E si entendre hi volets
e notar la mia ventura,
coneixerets que pauca cura
deu hom haver del temporal;
car lo món és descominal,
que·ls uns dóna e·ls altres toll,
presant lo savi menys del foll
e l’hom scient menys del tapat;
e sempre sec la voluntat
los decebiments de Fortuna,
qui raisó no segueix alguna,
​segons que per avant veirets.

[‘Encara que jo estigui molt ocupat / en alguns afers que m’han portat / en tal perill del qual temo morir, / gens per això no vull deixar / en el tinter el que sentireu. / I si ho voleu escoltar / i prendre nota de la meva aventura, / coneixereu que poc ha d’ocupar-se / hom dels béns temporals; / perquè el món és arbitrari, / que als uns dóna i als altres pren, / i valora el savi menys que el foll / i l’home de ciència menys que l’obtús; / i la voluntat sempre segueix / els enganys de Fortuna, / que no segueix cap raó, / segons que veureu més endavant.’]

 


La literatura formava part de la vida a la cort perquè era precisament allà que s'escrivia, es componia i es consumia. Es convertia, així, en un distintiu de classe i en un mitjà per adquirir prestigi. Prou que ho sabia, Bernat Metge, que la literatura era útil per a la promoció social i política; i se'n va servir sempre que li va caldre. 

Barcelona: Facultad de Filosofía y Letras, Universidad de Barcelona, 1959

És en aquesta situació que Bernat Metge va escriure Lo somni, un text que de vegades ha estat llegit en termes expiatoris. Però, segons l’obra, de quins crims havia de ser exculpat Metge: dels econòmics?, de la mort del monarca? El mateix esperit de Joan I s’apareix al Bernat fictici i explica el motiu de la seva presència:


Nostre senyor Déu, havent gran compassió de la tua ànima, la qual era disposta a perdició perpetual, per tal com no solament dubtaves, ans seguint l’opinió d’Epicur havies per clar l’ànima morir qualque jorn amb lo cos […] ha ordonat que jo vengués a tu, per mostrar-te clarament per experiència ço que per escriptures e inducció mia no havies volgut saber ni creure.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Ni Tirèsies ni Bernat volen cedir davant dels arguments de l’altre. Tirèsies, rígid en la conclusió del diàleg, es mostra inamovible a l’hora d’atacar l’amor. Un sentiment inútili contraproduent, que anul·la fins i tot l’intel·lecte, no ha d’estar de cap manera per sobre de la raó. L’amor és incompatible amb la vida intel·lectual. Per això Tirèsies recomana a Bernat que abandoni els serveis mundans, la dedicació al senyor terrenal i a la dama. Només la dedicació a Déu, i a l’estudi continuat, salvarà la seva ànima:


Converteix, doncs, la tua amor d’aquí avant en servei de Déu e continuat estudi, e no t’abellesca negociar ne servir senyor terrenal. Hages assats treballat per altres, e entén en tos fets propis (no dic, però, mundanals ni transitoris, mes espirituals e perdurables), e especialment en conèixer e millorar tu mateix. Trenca lo pont per on ést passat, en manera que no et sia possible retornar. No et girs detràs, així com Orfeu. [...] Dient Tirèsies aquestes paraules, los falcons, astors e cans dessús dits començaren a cridar e udolar fort agrament. E jo desperté’m fort trist e desconsolat, e destituït tro al matí següent de la virtut dels propis membres, així com si lo meu esperit los hagués desemparats.

 


Bernat es desperta desconsolat per les paraules de Tirèsies. Abans ha admès, sense grans reticències, la immortalitat de l'ànima, però ara no accepta de cap manera la renúncia a l'amor humà. El final de Lo somni és deliberadament ambigu: l'epicuri Bernat s'ha convertit realment? Simplement ha acceptat als aspectes doctrinals perquè no li quedava altre remei, mentre que es resisteix a admetre els aspectes morals? Fins a quin punt és sincer en les seves paraules? I potser el que és més important: fins a quin punt podem identificar el personatge de Bernat amb l'escriptor Bernat Metge? 

Són preguntes que resten obertes i que avui, sis-cents anys després de la mort de l'escriptor, ens continuen interpelant.

En la faula literària més atrevida que escriví Fages, Vila-sacra, capital del món, Castelló es consolidava com a plaça forta per excel·lència entre les imaginàries adjudicacions que l’escriptor féu a diversos pobles de la contrada.


Em sembla vàlida la informació d’un vilatà de Selva de Mar, que em precisava: -Al Far hi havia el far. A Empúries, el mercat. A Castelló, el castell. A Palau, el palau del comptes i a Pau el jutge de pau.

El pòrtic dels apòstols de la basílica de Castelló és un dels elements més interessants del temple; Fages fins i tot dedicà un sonet a les dotze figures.


COL·LOTGE DELS APÒSTOLS

A Cristòfor de Domènech

Dotze cavallers vetllen al llindar de la Catedral;
sota el peu, les armes del noble casal que en féu pia ofrena.
Són els dotze apòstols que, ufans en la glòria santa del portal,
per les inclemències s’han tornat mesells a sol i serena.

De llur vida humana se’n saben miracles, pecats i virtuts.
Quan hom els esguarda amb la bonhomia de l’auri alabastre,
sant Tomàs és l’esca de la refiança dels més descreguts;
heus ací sant Pere, que amb claus de mestressa, devora la clastra.

Sant Jaume –i li lleven heroiques batalles!– sembla un menestral,
i l’altre sant Jaume, si ningú l’esmenta, ja ni en fa cabal;
sant Joan, estantís, barbamec, té en l’aire sa mirada casta.

L’un porta xambergo, la barba arrissada o un magne missal;
parlen en col·lotge de doctes disputes d’art teologal,
i amb el nas xafat repten la mainada, sempre iconoclasta.


La Gallarda té un portal
i el portal una alta torre
amb un lilà i un desmai
i un campaneig de taronges.

Ens acostem a Castelló, per la 'Mesopotàmia empordanesa', terra fertilíssima entre la Muga i el Fluvià:


-La calçada del Manol,
que filtra aigües amagades,
us durà a Vilatenim,
fins que albireu les muralles
i el Pont Vell de Castelló,
amb set costelles de plata.
-Ens convé arribar al molí,
que li diuen 'La Gallarda'.

Barcelona: Publicacions de La Revista-Impremta Atlés, 1928

Fent referència a una llegenda medieval sobre un cavaller ermità, glossa el benefici que produeix el rec als horts i als camps.


Talment el cavaller cansat de lluita
que en ser vell es disfressa d'ermità,
el rec, per convertir-se en pa i en fruita,
sap fer de moliner i d'hortolà.

I assoleix, a Trena de set aigües, amb grandiositat, el màxim efectisme.


És el moment del paorós misteri,
quan el bruel eixampla el ronc vagit
dels bous mugint, immersos en la nit.
Sigui llibert de mal qui l'hagi oït,
pregon, obscur, espars com un psalteri.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

L'autora ens parla de l’estació, dels viatges, però no deixa de ser captivada, en qualsevol indret, pels elements naturals, que nota a tot arreu i que no perd ocasió de valorar i protegir.


Aprofito l’espera, que no és llarga, per admirar els alts i vells cedres del descurat jardí de la Renfe: nobles arbres d’amplíssima capçada, casal verd fosc d’ocells. Sempre m’han agradat les ciutats amb companyia d’arbres. Aquests dos grans cedres, tan propers a les vies del tren, són dues vides llargues i harmonioses que caldria respectar, i voltar d’una certa nitidesa d’entorn. En hores de quietud, encara és possible d’escoltar-hi la merla i el rossinyol.


Sense donar-me temps de contestar-li em va dir que l’ermita era més amunt, a dalt del bosc d’alzines, darrera d’una espessor de cirerers d’arboç i de brucs.


El camí pujava fent voltes per entre arbres de soca turmentada fullats d’una fulla enterca i lluent. Els brucs eren alts, aventallats. Per entremig vaig veure l’ermita tota de pedra, amb teules cobertes de molsa. […] Damunt nostre el cel estava atapeït de núvols petits.

Viatge al poble dels rius sense aigua
Barcelona: Edicions 62, 1980


Em va agafar del braç i no vaig protestar tot i que a mi no m’agraden les familiaritats i em va dur a dalt de la muntanya d’alçada regular, uns tres-cents metres, des d’on es dominaven el poble i els seus voltants. Als nostres peus hi teníem la vall; es veia coberta de carreteres.

Viatge al poble de les dues roses
Barcelona: Edicions 62, 1980


El poble l’havien bastit en un gran pla a dalt d’una muntanya solitària que s’alçava al mig d’una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal. La muntanya no era gaire alta. A la banda de ponent tota ella era una garriga foradada per caus de llebres i de conills. A la banda de llevant la vegetació era exuberant. A la banda de ponent no hi plovia mai. A la banda de llevant la pluja no parava. I a la banda de la pluja hi havia dotze fonts.

Viatge al poble de la por
Barcelona: Edicions 62, 1980


El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera des d’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus.

Viatge al poble de vidre
Barcelona: Edicions 62, 1980


És el poble que m’ha deixat el millor dels records. ‘Per què, si va enamorar-se’n, no s’hi va establir?’ ‘Perquè la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats’.


El camí era estret i curt; arrencava de la corba d’una carretera. Estava solcat de reguerons, cobert de pedres descalçades. A la banda esquerra hi havia el jardí d’una torre vella que amb prou feines es veia de tan tapada per cedres i xiprers. La tanca era feta de llates de fusta acabades en punxa lligades les unes amb les altres amb filferro rovellat, mig dissimulada per una gran espessor de xuclamel amb un rengle de lilàs al darrera carregats de poms de llavors seques.


Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín.

La sensació que ens descriu Ramon Grabolosa no és una experiència només viscuda en aquest lloc sinó que l’anireu sentint al llarg de la passejada literària.


Escorcollar pels seus carrers, vol dir topar a cada passa els rastres d’atavismes seculars. Un arc, un cancell o un finestral, conviden a la intimitat remota a través d’un seguit de miratges prodigiosos, submergits en la claror liquada dels capvespres. 


Després del petit eixamplament que forma l’antiga placeta de Palol – aquells anys hi havia la botiga de can Rabadà i hi torraven les ametlles més bones del món – comença el carrer de la Riera, estret, de baixada brusca, amb cases antigues i una llenca de cel per sostre. Les llambordes, abans petites i mal posades, el feien perillós de baixar, sobretot quan, després d’ una nevada, quedava glaçat i relliscós com el cristall...Recordo totes les botigues i els personatges del carrer, habitat, aleshores, per velles famílies, totes benpensants i missaires.

[...]

Al carrer de la Riera, en canvi, com en un poble, sabia ja qui era tothom: el senyor Pietx, de la Impremta Balmesiana, pausat i de cara afable, que cada dia de Déu sortia amb un amic i un càntir a cercar aigua cap a la font dels Frares, a la finca de Plantalamor – planta l’amor -, a mitja hora de la ciutat ... El llauner Pasqués, alt i molts anys conco, a l’altre costat, que tenia un taller fosc sota mateix de casa nostra, obrint-se a un celobert humit i verd; en Sarreta, que sabia fer figures de pessebre i dissecar bestioles: al seu aparador convivien els pastors i els xais de fang amb les pobres guilles i els esquirols de fixos ulls inútils de vidre; les dues germanes de ca les Herbes, una botiga de vetes-i-fils, sempre vestides de color negre, fadrines púdiques i serioses, l’una alta, l’altra menuda...


Les nits més sorolloses eren quan hi havia sardanes a la placeta de Sant Joan, davant mateix de la parròquia –que avui és el garatge. Les ballaven allí, només a l’hivern, al peu de la carretera de Girona, i no al Passeig de Mar, perquè calia cercar redós vila endins, contra el mal temps desfermat a vora de la platja. A l’angle mateix de la façana parroquial i el carrer de Sant Pere, hi havia encastat, a l tres o quatre metres de terra, el fester que servia per a enllumenar les ballades. La cobla, dalt de l’empostissat, arrimada a l’església; els sardanistes, els veïns, repartits per balcons i finestres, i la gentada dels badocs no tenien més llum que la de les branques de pi que cremaven dins la tosca graella de ferro. A sota seu hi havia una zona perillosa i deserta, on els cremallots roents i les guspires del braser queien constantment en terra. Mentre els grans ballaven, els vailets corríem, empaitant-nos i escorrent-nos per entre cames dels balladors; i de tant en tant, fent bots endimoniats, descompassàvem el caliu caigut, entre els espetecs de la pinassa i els redols de fumera coent. Aquelles nits, però, eren excepcionals. La major part de l’any, la vila es condormia a entrada de fosc, i queia en el primer son con a màxim de tard a les deu tocades.   


El jove arquitecte va saber treure un enorme profit d’aquella estreta entrada de la menestralia obrint la porta amb un contundent arc de mig punt i eixamplant l’entrada amb un peu d’escala principesc, que inevitablement es va escanyant a mesura que s’enfila, i fins i tot una capella de reixa forjada que dóna al conjunt un aire de castell medieval, entre el convent i la fortificació. Per a l’arrimador, en canvi, va concebre un agosarat perfil dentat de ceràmiques vidriades, per a les quals va inventar tota una heràldica familiar. L’equilibri de tradició i modernitat de l’entrada és un perfecte prolegomen del que el visitant trobarà a tota la casa.

Una estàtua repescada


El monument aixecat en memòria d'una guerra, el va aterrar -més pròpiament, el va llençar al riu Ter- el resultat d'una altra, amb la fina puntualitat de 100 anys rodons. El febrer de 1939, les tropes de l'ocupació i uns ciutadans addictes van entendre que simbolitzava alguna matrona republicana a qui convenia remullar.

Sant Amand en la llegenda irreverent


Les monges de Sant aimanç
totes en ventana estan.
Veuen venir un jove galant:
«—Galant, galant, ¿busqueu lloguer?
¿De quina cosa sabeu fer?»
«—De posar monges a coucher.»​
Quan vingué el cap d'any:
dotze montes, tretze infants
i la priora el més galant.
 

Seguint el Fluvià, just a l’entrada d’Hostalets d’en Bas, trobem la font de la Clapera, al costat de la torre del mateix nom. Aquí també hi havia el molí de la Clapera, que l’any 1925 es va incendiar. La poeta local Mercè Bayona va escriure un poema, “La llar cremada”, amb motiu de l’incendi del molí. Tanmateix, la poesia de Bayona inclou molts altres elements referits a la Vall d’en Bas. Ho podem comprovar a través d’uns versos del seu poema “Hostalets d’en Bas”, encapçalat per una citació que diu «El meu poble és el millor, perquè és el meu»:


Plana excelsa i riallera,
virginal ruscla de mel,
tu ets joia falaguera,
tu el tresor de primavera
que guarden els sants del cel.

En tos camps, fa bo de veure
la vianda com hi creix,
en marges don gust de seure,
i mirant-te es’riba a creure
que tu i cel sou el mateix.

Com m’encisa passejar-me
quan els blaus són alts i verds!,
com un nin de mi oblidar-me
i triomfalment sadollar-me
en l’oratge d’eix deserts. 

OC XXVII
Barcelona: Destino , 1974

I l’escriptor Josep Pla també va dedicar algunes paraules a Sant Esteve d’en Bas:


El poble de Sant Esteve d’En Bas és […] a la dreta del Fluvià, sobre un pujol i al peu de la muntanya de Murrià. És un poble lligat i atapeït, que forma un conjunt compacte i rodó; travessat per diversos carrers estrets, que gairebé tots fan pujada i fan cap a l’església, davant la qual hi ha una plaça regular i algunes edificacions a cada costat. L’aspecte general és més aviat de vella construcció i hi ha alguns edificis còmodes i espaiosos, agradables.

Així mateix, la visió del Fluvià al seu pas per la Vall d’en Bas ha estat enaltida en nombroses ocasions.


Jo no he vist al món una meravella de terra tan perfecta, una beutat tan sadolla de repòs, un dibuix tan clar i tan simple, un pa de verds tan purs i diversos, i un riure tan celest com el que fa aquesta ratxosa graonada de camps i sembradius, de pollancredes i coromines, de reguerons i camins que s’esbadien enllà d’enllà de la ratlla grisa del Fluvià.

Olot: Consell Comarcal de la Garrotxa , 2011

Actualment, el traçat de les antigues vies del tren s’ha convertit en camí per a circular-hi en bicicleta o a peu.


Camino pel carril bici, l’antic traçat del tren que ara s’ha reconvertit en via verda, per Bosc de Tosca, una zona agrícola amb tot de parets seques que ara entren i ara surten de la part arbrada i que ens menen per l’antiga via de tren, avui un camí plàcid, fins al passeig de Sant Roc, al costat del Fluvià. S’han endreçat les feixetes, els racons i els camins. Aquí la mesura humana sembla concentrar-se encara més fins a fer-ne una miniatura.

Molt a prop del Molí del Collell hi ha unes gorgues i un aiguamoix del Fluvià. En aquest entorn proper al riu, doncs, podem observar la vegetació imponent.


El sol difícilment penetrava per les clarianes que deixava l'atapeïda vegetació. De vegades, gairebé no es veia l'altra vora del riu. En Pauet caminava pausadament, aturant-se tot sovint, apartant les plantes que li mig barraven el viarany poc afressat, i trepitjava la terra humitosa i negra, que pareixia que es queixés criquejant sota les seves passes. El Fluvià s'escolava rondinós. Guaitant enlaire, era un encreuament de branques amb una gran riquesa de tons a les fulles, bona part d'elles daurades pel sol a contraclaror. Feia bo, enmig d'aquell devessall de verdor, escoltar el repiuleig dels aucells que no parava; una cadència en cridava una altra.

La dona d'aigua
19
Barcelona: Edició dels fills , 1935

La popularitat de les fonts de Sant Roc també s’explica pel fet que era un lloc habitual de trobada entre les dones d’Olot que hi anaven a rentar roba. Així ho descriu Joan Margall:


Jo m’estava assegut en aquell pedrís que volta la plaça, a l’ombra, davant la font, i mirava a baix les dones com rentaven en la corrent de l’aigua.

Era cap al migdia. A sota mateix d’on jo era hi rentava una dona grossa que picava amb molt aire, i a cada punt, amb una veu forta, escridassava als tres o quatre de mainada que li anaven al voltant fent maleses i posant-se en perill de mort a cada moment.

Unes criatures totes vestides de blanc, senyores, baixaven de la font al pas de l’aigua, i tot seguit darrere d’elles l’acompanyanta, ja d’edat, amb cabells blancs, que s’assentà al peu d’un arbre vora d’on rentava la dona.

Començaren a parlar-se; però jo, de moment, no vaig escoltar la conversa; i el cert és que amb el soroll de l’aigua, només sentia la veu, de si tan sonora, de la dona que rentava, que sense esforçar-la gens ja vibrava i s’entenia; mentre que de l’altra, que s’estava d’esquena a mi, jo no n’entenia res.

Els camps de fajol que hi ha a l’entorn del Fluvià han estat motiu poètic reiterat pels autors garrotxins. Així ho demostren els següents versos de la “Balada d’Olot” de Josep M. de Garganta:


Olot, vall fresca i gemada
de policromat vestit;
cada any apareix ornada
d’albors de fajol florit.
La volten prats delitosos,
l’ombregen arbres frondosos,
la cenyeix el Fluvià...
Olot és com una vella
que escolta la cantarella
que fan les fonts en rajar.

En vostra Festivitat, Verge del Tura
07 de d'abril de 1956

A tocar del pont hi ha la capella de Santa Magdalena i, creuant la mateixa plaça, arribaríem al santuari de Santa Maria del Tura, situat al nucli històric d’Olot. En els següents versos de Concepció Carreras podem observar com l’autora relaciona els elements religiosos amb el Fluvià:


D’aquest Olot que amb veres arts i manyes
us brinda una corona de muntanyes
vestides de velluts amb tornassol,
i en tant que el pla s’esponja amb fonts d’escata,
el Fluvià, us lloa amb veus de plata
entre calius de fencs i albats fajols.

La Font de les Tries
540
27 de d'agost de 1949

Així mateix, també hi ha exemples en prosa, ben plàstica, que descriuen les Tries:


Los atardeceres en «Les Tries» son dulces y seráficos. El silencio se tornasola y en la vaguedad ampulosa de sus perspectivas se adivina una aureola musical, teñida de verde y rojo, que atizada suavemente por la soledad, no llega ni a suspiro. Es el cántico de la tarde que sucumbe y en su frenesí de luces danzando, se ilumina de bellezas ocultas.

La parroquia y el priorato de San Juan las Fonts
579
06 de d'octubre de 1928

Si continuem el curs del riu, trobarem el monestir romànic de Sant Joan les Fonts, situat al costat d’un meandre del Fluvià.


Venerable bajo todos conceptos se nos presenta el hermoso templo parroquial de San Juan las Fonts, asentado a la vera del río Fluviá, cuyas aguas rumorosas se deslizan a sus pies en armoniosa canturia, saltando juguetonas entre peñalares basálticos. Adquiere mayor majestad, más imponente grandeza y un sutil aroma de tradición en esas mañanas grises del otoño en que parecen surgir sus muros musgosos de entre las nieblas que, al evaporarse las aguas del río histórico, ascienden en amplios girones por breñas y carrascales hacia al llano, de éste a los montes vecinos y de allí al cielo.

És evident que la cinglera sobre la qual hi ha situat Castellfollit ha condicionat l’accés a la població, marcat pel curs del Fluvià i el Toronell, afluent del primer. Prop de Castellfollit hi ha dos ponts trencats: un del segle XX, al costat de l’N260, que després de l’aiguat de 1940 va deixar d’utilitzar-se, i un del segle XII, situat a un quilòmetre de la població, aigües avall del Fluvià, al costat de l’A26. Una riuada de l’any 1977 va endur-se bona part de les restes del pont medieval que encara es conservaven.


Les aigües van cobrar-se un tribut excessiu, arrabassant i arrossegant riu avall el pont Trencat i tot el que li restava d’història, d’inspiració per a artistes, pintors i poetes, així com l’admiració de tots els qui l’esguardaven i gaudien de l’atractiu de les seves pedres, avui ja perdudes, endutes Déu sap on per la tumultuositat de les aigües del riu Fluvià.

La Roca d’en Manyach és una gran massa rocosa situada al bell mig del curs del Fluvià al seu pas per Besalú. Històricament servia a la població per observar el nivell d’aigua del riu. Així la descriu Francesc Ventura en un fragment del seu poema “Els horts”:


La Roca d’en Manyac, imponent, superba,
sembla una figura d’en Chillida, implantada
com un monument al poble fort
de Besalú, que ha superat la història,
en tant que el Fluvià té la roca abraçada.
En aquest paratge esplèndid, lluminós,
gaudint d’inèdites transparències, els horts
són un descans per l’esperit i la vista.

01 de de gener de 0001

Molt a prop, caminant en sentit oposat a la façana del temple, trobem la plaça de les Cols, on hi ha el que fou domicili de Joan Puig Dalmau, autor teatral i poeta castelloní, que era fill de la pastisseria "La Palma". La plaça dels Homes queda ben a prop. 
Molts veïns foren objecte de l'atenció epigramàtica del Gaiter de la Muga, la disfressa que amagava la personalitat del poeta. 

 


Evocació de Maria Clara
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

En plena guerra civil, el 1938, publica Sonets a Maria Clara, edició bilingüe amb traducció al castellà de Valentí Moragas. Llegim “Evocació de Maria Clara”:


Dic el teu nom i un lacerant perfum
ha penetrat la cambra agemolida
i un espurneig, fulgor d’una altra vida,
estergirà, en la nit, contorns de llum.

Flama de pètals, nosa sense fum,
no sabré dir si nua, o acàs vestida,
la teva carn només era mentida
com la pintura que no té volum.

Esperit nu, miracle del cisell
en buf de seda i marbre a flor de pell
desesperat impuls de performança.

Ets rediviva sempre al fons de mi,
sang en la carn com l’àmfora i el vi,
ritme i accent i rima i vers d’estança.

Revifalla
Girona: Diputació de Girona, 2009

A Barcelona tenen lloc les tenses negociacions dels capítols matrimonials, el casament i un engendrament que assegurarà la successió.


Mentrestant, sota els auspicis d’uns dofins d’or, segon imperi, en una cambra de la Rambla de Santa Mònica, ha tingut lloc un nou engendrament, una altra generació ha començat a entrar a la vida.


He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana
Els vols de les gavines als sembrats,
Les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

I el mateix autor relata així la mort de la Comtessa. Les restes del cos de la Comtessa van ser recuperades d’entre la runa i van ser traslladades al cementiri parroquial. Més endavant van ser dipositades en una urna de plata, que fou enterrada a l’església, possiblement a la tomba familiar de l’altar de Sant Andreu.


Una noche de verano de 1826, mientras se efectuaba una de las monstruosas riñas entre los bandoleros, ebrios de vino y sangre, la Condesa cogió una antorcha, bajó al subterráneo del castillo y prendió fuego a la pólvora dejada por los franceses; sea que hubiera gran cantidad de explosivos o que ella ya hubiera previsto con anterioridad el hecho, el castillo voló por completo, hundiéndose las torres que quedaban en pie y el patio central. El ruido y el incendio fue enorme, pudo oírse y verse de casi todos los pueblos de la comarca.

Toqueu, toqueu campanes,
el vostre plany de tristor,
és morta sota les torres
la Comtessa a Quermançó;
qui no plora aquesta dama
té sentiments molt roïns,
puig ha mort plena de glòria
la Comtessa de Molins.

Barcelona: Imprenta Cervantes, 01 de de gener de 1949

Sans també explica el final del pobre gegant, a qui tothom preguntava: «Quan cantaràs, gegant?», i Narcís Espriu responia sempre: «Abans de morir tornaré a cantar». Rómulo Sans demanava als nens que reclamessin un gegant que els alegrés la vida: «Nens de Sant Pere, aneu a la plaça, que tard o d’hora ballaran els gegants.» Ara ja sabem que el seu prec es va fer realitat perquè des de l’any 1995, a Sant Pere ballen dos gegants: la Comtessa de Molins i Narcís Espriu i Fullà.


Un día, un melancólico atardecer de otoño, cuando el cielo se tiñe de un color rojizo que únicamente se ve con toda su majestad en las llanuras ampurdanesas al ponerse el sol, Narciso se hallaba apacentando vacas y caballos en Batipalmes, cerca de Dos Rius y el Joncar. Sentado en medio de la “Closa” sintió el fin de sus días; su voz, la melodiosa voz de antaño, recobró por unos momentos toda su belleza y pujanza y el gigante cantó, cantó con todo el sabor de su alma de poeta; se oía su voz de todos los campos cercanos. […] Y el gigante cayó dormido sobre la hierba, era su último sueño, del que no iba a despertar. [...] Las campanas de San Pedro, dice la tradición, al morir el gigante doblaron solas, con melodías nunca oídas. [...] San Pedro Pescador no tiene gigantes, pero es el único pueblo que ha tenido un gigante de verdad.

"Els carrers del poble"
Barcelona: Viena, 2001

En aquest fragment del poema de Rosa Font “Els carrers del poble”, es ressegueix, des del record, el camí de l’escola en un hivern glaçat:


Passen hiverns sobre els carrers del poble: 
hiverns de vents tramuntanats que emboquen 
les últimes fillades de les branques 
i canten amb la terra seca i pura.
I passen els hiverns 
de la bufanda sobre els llavis erts, 
de les basses glaçades al camí de l’escola.
Hiverns que varen estellar les saules 
i van portar l’angoixa als tamarius, 
mentre jugàvem amb les botes negres 
a esgallar el gel de la nostra infantesa.
Són ara hiverns distants, no sento la remor 
dels nens jugant a bistri o a futbol.

 

«En Carxofa»
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2016

Prop del pont actual, en una casa del final del carrer del Carme, hi vivia en Francisco Llop, conegut com en Carxofa, un pescador de Sant Pere que, amb el seu llagut, solia passejar Prudenci Bertrana pel riu. La besnéta d’en Carxofa, Elvireta Tauler, ens ha explicat que el seu besavi s’havia casat dues vegades i que va tenir dues filles, la Julita, del primer matrimoni, i la seva àvia Dolors, del segon.


Davant vostre teníeu un home d’anys, cepat, alt i test com una antena de nau, nas ferm i aguilenc el mateix que el timó d’una fragata, cara terrosa i celles espesses, sota l’ombra de les quals brillaven, platxeriosament, uns ulls vius, d’esparver domesticat. Mentre us contemplava se li accentuaven els nobles solcs facials, iniciant un somriure de plaga empedreït, mostrant-vos un rengle de dents blanques, desgastades per cinquanta anys de rosegar el pa moreno del seu sarró de pescador. [...] 

En Carxofa es passava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta planúria fantàstica i traïdora que, vorejant el mar a un costat i altre de les goles del Fluvià, s’estén des de l’Escala fins a Roses. Era, en definitiva, un trist pescador lacustre. Es titulava a si mateix l’almirall de les aigües mortes, volent significar el domini absolut que tenia d’aquells tocoms laberíntics, habitats solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats pescaires. [...]

La seva pell resseca i torrada, el seu vestit de vellut descolorit, la fusta dels rems i de la barcota, i el fang del seu calçat, eren d’un mateix to indefinible de cosa calcigada pel sol i destenyida per l’aigua. Quan parava els ormeigs en les voralles argiloses del riu o entre la malesa de les llacunes, no l’hauríeu pas obirat fàcilment. Es feia tan invisible que àdhuc els ànecs salvatges i els corbs marins volaven arran del seu cap, prenent-lo per un pilot de gleves, per una soca morta, per un feix de balques, per una raconada d’escòries; en fi, per qualsevulla objecte menys per un enemic. [...] 

En Carxofa vivia en una casica dels afores del poble a un tirat de pedra del Fluvià. En temps de pluges el riu hi arribava fàcilment, i en Carxofa el deixava entrar amb aquella alegria. Eren amics d’anys i un i altre congeniaven prou bé per suportar-se.

 

Maria Àngels Anglada també ha plasmat aquest espai natural en algunes de les seves obres poètiques i narratives.


Les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella farigola.

El camí, en definitiva, ens ha dut a un paisatge que no haguessin imaginat mai Josep Maria de Sagarra o Salvador Dalí als anys trenta del segle XX, quan quedaren captivats per la majestuositat de la badia rosinca.


¿Per què captura Roses l’ànima de tots els qui la trepitgen? Sens dubte per la majestuositat de la seva badia. Vista des de terra, mar o aire és d’una bellesa excepcional. L’arc elegant, suau i esvelt del golf rosinc –en forma de vas grec segons l’escriptor Antoni Puigvert– neix vora les ruïnes d’Empúries, s’estén durant quilòmetres, a través de platges de dunes i sorra finíssima, i tanca la seva curvatura a tocar les muralles de la Ciutadella i els geps suaus del Puig Rom, que fugen de l’aigua per iniciar la seva cursa cap als Pirineus. Així ens va descriure aquest paisatge el poeta Josep Maria de Sagarra: «La grandesa de l’espectacle consisteix en la convergència de dos elements tan ben tallats i tan ben acabats com són la línia del golf amb la inacabable cresta de muntanyes que vénen a ésser el marc on s’aguanta el safir immens de l’aigua i la vastíssima i policromada plana empordanesa amb la cresta pirenaica, colossal i llunyana». 

El pintor Salvador Dalí, un altre enamorat del magnetisme de la badia, la va immortalitzar en teles tan lluminoses i inquietants com Aparició de la meva cosina Carolineta a la platja de Roses-Pressentiment fluídic (1934). Convençut de l’atractiu sense fronteres d’aquestes vistes, Dalí també les reproduiria en un mural de l’apartament d’Helena Rubinstein, a Nova York. 

«Un pueblo por un caracol»
1721
02 de de desembre de 1972

I per acabar amb els textos referits a la font, les rieres i el riu, volem destacar un fragment escrit per un holandès aficionat a la història natural, que va visitar Lladó en diverses ocasions a la recerca d’un tipus de cargol molt difícil de trobar. De fet, al llarg de l’article podem observar com l’interès pel mol·lusc va disminuint a mesura que creix el seu interès per l’entorn de Lladó:


En una revista holandesa leímos una publicación del año 1897, escrita por un coleccionista de moluscos de Barcelona. Este barcelonés encontró un pequeño molusco en los alrededores del pueblo de Lladó. Este caracol era una novedad, una especie originaria de la región en que vive, una especie endémica. [...] Nunca habíamos visitado el pueblecito de Lladó, por los alrededores de Figueras, al término de una mala carretera, pero este molusco singular nos interesaba mucho, por lo que decidimos ir de viaje a Cataluña. Un día de calor canicular del mes de agosto llegamos en efecto al lugar descrito. Al pie de los montes, por sus faldas, corría un manso río, el río Manol. Estuvimos buscando por los alrededores de casa Olivas. Exploramos todo el día sin encontrar el deseado caracol. [...] En la primavera del año próximo volvimos a Lladó. Desde lejos, entre las colinas, vimos San Félix, la característica Iglesia desocupada, situada en lo más alto del pueblo y dominando la vista. Al fondo se extienden las cordilleras de los Pirineos, cubiertas de nieve, y en su centro, el majestuoso Canigó. [...] Importa decir que en los alrededores de Lladó, en sus montes y colinas, existen más de veinte especies de orquídeas, plantas características de las asociaciones, comunidades vegetales de composición florística definida. Hay momentos en la vida que creemos encontrar una fuente inagotable. Así nos ha sucedido con Lladó; por eso visitamos este lugar de los Pirineos cada año.

«Las catedrales cóncavas. Canteras del Ampurdán»
Figueres: Brau, 2003


De las canteras de la Tamariua, en Port de la Selva –me aseguraba un anciano que había excavado por allí– han salido, por vía marítima, todos los adoquines de las calles de Barcelona.


Un veí amb dos domicilis
–a la Selva i Castelló–
diu: He trobat el bausilis
per no anar a la processó.


I quan revé, per l’alta giragonsa
ran del pendís d’un flàccid olivet,
el Sabater, llevant-se el groc barret,
veu es Cucurrucú que, al lluny, s’arronsa.


Prometeu encadenat
com Ataülf prop de Gal·la,
Gala té en Dalí a la cala
roquissa de Port-Lligat
ben lligat per la cigala.

També referint-se al port, Fages comenta:


Nosaltres hi atracàvem amb el yacht Turissa, pilotat per don Santiago, que havia conservat, per a aquelles avinenteses, la gorra de capità! Apocalíptiques postes de sol a Roses, quan hi acudíem, jo al llom de la vella Sultana, i ell, que no sabia muntar, i no es veia en cor de cavalcar la meva britànica pura sang, jubilada d’una quadra de carreres, al sillí de la meva bicicleta. Llavors Roses era un racó de món venint de Castelló, era possible fer nou quilòmetres sense trobar un sol automòbil.

Altrament Vila-sacra també és coneguda per les saboroses cebes que s’hi fan...


Ell sap que a Egipte és fruit sagrat la ceba
i el bou hi rep el divinal tribut.
Quan fan l’erola a Vila-sacra, acut.
No vol jornal: xarcola, urpeix la gleva


Isis, Istar, la filla de l’Escuma
–braços trencats en temples de granit–
fan, amb tres illes, d’ara a l’Estartit.
Fou atri El Far, potser de Mart o Numa?


El dimecres anterior, amb la tartana bona de casa i l’euga Orlina, d’un negre llustrós i el pas petit però elegant, vàrem traslladar-nos, la meva mare i jo, del nostre casal de Castelló d’Empúries a l’ex-abadia de Palol, convertida en casa de camp d’estiu pel meu tresavi patern, doctor Anton Tomàs Fages  –jurista format en la universitat borbònica de Cervera–, després de la desamortització dels béns de l’Església, nacionalitzats després de la rostida d’esglésies de 1835.


A Sant Pere Pescador
tiren l’art a punta d’alba
i fan plomes al coll verd;
les oques guarden la casa.

«Viaje sentimental»
Figueres: Brau, 2003


Emporion, uno de los más viejos mercados, como su nombre indica, que los griegos establecieron en el entonces remoto occidente, dio etimología a la clara comarca –llanura en hemiciclo entre mar y montaña, la más bella, quizá, de Cataluña.

A tres quilòmetres de l’Escala hi ha Montgó, la platja que queda al límit sud de la comarca altempordanesa; la meitat de la cala pertany al municipi baixempordanès de Torroella de Montgrí.


Tu qui arribes d’Atenes, ho Co,
veus aquestes tres noies? Invita-les
a prendre un bany en aigües de Montgó
i, al teu retorn, podràs explicar: Jo
he posseït tres marbres de Praxíteles!


Julio. Contemplo, lleno de estupor, en la capilla ardiente del castillo de los marqueses de Sant Mori, el cuerpo yacente de su hija mayor, y reviene a mi memoria el conocido óleo de Fortuny La señorita Del Castillo. En el breve cementerio, ante un pueblo unánime en el dolor, cumplo el arduo encargo de pronunciar un pequeño responso civil. En un recinto nuevo, inaugurado por la tragedia, abandonamos, con una oración, entre cipreses adolescentes, el cuerpo adolescente de Adelaida.


Perquè s’eixugui la plana
Figueres ha fet un vot:
Requesens per la tramuntana
i per santcristos, Olot.


De tots els guals on ha esbandit la cama
l’aigua més fresca és la dei riu modest,
aplec dels moros, que, en paratge agrest,
van deixar el nom enyoradís d’Algama.
[...]
Fa de l’Algama cambra d’higiene
i el bassiol de seda es un mirall
per escarpir el mostatxo en espigall
quan, pels meandres, pregui el bany Selene.

A sota el poble hi passa el Manol, afluent de la Muga.


La seva canya, quasi la mateixa,
triada sempre al caire del Manol,
neta i daurada com un raig de sol,
dringava amb plor d’imperdonable deixa.


Terra de  Llers, bressol de de folls i bruixes,
mals esperits i pensaments ignots.
Alta verdera on llencen els bruixots
grans de cugula en forma d’abellots
que al vi han posat el llast de les maduixes.

Fages també evoca la gran creu processional gòtica (s. XIV) que, per protegir-la dels lladres, s’ha hagut de veure de dècades ençà rere una reixa; va ser una decisió de la Junta del monestir, de la qual formava part el seu amic i periodista Manuel Brunet.


El crist de Vilabertran
al seu biògraf fa queixa:
que per culpa seva l’han
fet captiu amb pany i reixa.

I recorda el seu amic Dr. Miquel Galobardes Vila, professor de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres i, a les tardes, bibliotecari al Castell, que és espacialment conegut per la producció de vins, xampanys i licors.


Vivere et filosofare:
el professor Galobardes
al matí despatxa grec
i ven xampany a les tardes.

Una altra contalla parla d’un rei moro que va haver de fugir precipitadament del castell i per això va deixar-hi enterrada una cabra d’or.


A Quermançó la cabra oculta bela
entre renecs i planys, com una antífona
dels tornaveus perduts en les batalles.


Vivien per la gola, la set i la platxèria
i encara de llur magra
pelleringa i rebrec dolorós de poagre
feien gaudi, els dissabtes, els bruixots de Palau.


El monestir de Roda neix, esclarit, tot blanc
amb l’alba del prodigi, i en l’espill ondulat
del mar bregós es mira com un vaixell alat
–per ales, dues torres; per cloquer, un núvol; amb
un castell per tiara; per ull l’iris del far–.
L’emperador es reporta, deleix pel pic més alt
del castell de Verdera que mira a dues mars.

Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2022

Aquestes mateixes vivències, Aurora les trasllada a Cendres, novel·la que Bertrana no va poder publicar en vida perquè la consideraren massa escandalosa. Els personatges també passegen pel moll i en Philip, el marit estranger de la protagonista, es fa soci del Club Nàutic:


De tant en tant també anem a barquejar al port. M’he fet soci del Club Nàutic.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Com diu Catalina Bonnín, Aurora Bertrana «amb setanta anys, vivia pobrament en el pis familiar fosc, sense estufes, sense cuina de gas i poblat per les ombres del passat». En aquestes condicions va escriure les seves Memòries. Si l’any 1948 havia tornat a Barcelona a viure amb la mare i la tieta havia estat sobretot per complaure-les, però el preu a pagar va ser molt alt.


El retrobament amb la meva família, aquell partir-nos-ho tot amb comprensió i amor, era la realització del gran somni de la mare i la tieta. Per a mi –puc dir-ho ara que totes dues són mortes–, el preu pagat per aquests anys de felicitat familiar era un preu molt alt que elles mereixien i que jo pagava amb goig: el de la meva renúncia al medi intel·lectual i social d’Europa.

Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2022

Com la mateixa Aurora Bertrana, el personatge d’Anna, abandonada pel seu marit, sobreviu en aquesta casa els bombardejos de la guerra civil, abans de marxar a l’exili a Ginebra.

 


A l’escala s’oïen xiscles, passes precipitades, tancament de portes Tot d’una esclataren els vidres de la claraboia central. Al mateix temps una explosió formidable feia trontollar l’edifici. Els vidres esbocinats dringaven escala avall. [...]

—Saps què, Anna? El millor és que te’n vagis a Ginebra, com més aviat millor.

Recuerdo de unas idas y venidas pasando por la Font del Soc
num. 6
01 de d'agost de 1954

Malgrat la implicació política, entre les classes populars figuerenques l’espai de la Font del Soc era punt de trobada per a berenades i fontades festives, unes activitats per a l’esbarjo que es trobaven a faltar en temps de postguerra, tal com es planyia Miquel Alabrús els anys cinquanta, uns temps de penúries en què els figuerencs feien el trajecte a Vilabertran a peu per proveir-se de queviures:


En aquella época infausta no iban los enamorados a la «Font del Soc». Este paraje se volvió sucio y solitario. Ya nadie se detenía en aquel lugar. Era visitado de paso, sin interés, por mujeres de andar acelerado y mirada vacía, apesadumbradas y hartas de tanto ir y venir para suministrarse de judías tiernas, y de escarola y lechuga para la ensalada. Pero al pasar estas mujeres, ya de alguna edad, por aquel laberinto de la «Font del Soc», se les iban los ojos. ¡Cuántos recuerdos de meriendas y cuitas amorosas, de otro tiempo mucho más feliz, insospechado ahora, les vendrían a la memoria a aquellas mujeres, que ya no estaban para nada!

L’església acull les despulles de l’abat fundador, Pere Rigau. J. Donat, l’agost de 1933, va publicar dos articles dedicats a Santa Maria de Vilabertran a la revista Mirador: hi feia notar l’existència del sepulcre de l’abat fundador, Pere Rigau, amagat en un mur que simulava una paret mestra. Ubicat actualment al mur lateral septentrional, Maria Àngels Anglada va reproduir la inscripció de la tomba a la novel·la Viola d’amore.


Em calia entrar, però, a la vella església. Pensava en l’abat Rigall, que fundà el monestir al capvespre del segle onzè, a tocar de la font i el bassiol que ara és tancat, voltat d’àlbers centenaris. Entrant, a mà esquerra, encara tinc temps de rellegir les lletres capitals que ens informen que a la paret de tramuntana reposa l’abat Pere Rigall:

DISCAT QVI NESCIT PETRVS ABBAS HIC REQVIESCIT
NEC TIMEAS FALLI PETRVS FVIT ISTE RIGVALLI

Salvem els xiprers
Figueres: Brau, 2012

L’esplèndida imatge que ofereixen les hortes al maig i a principis d’estiu, plenes a vessar d’hortalisses i verdures, es completa amb les característiques tanques de xiprers, que arreceren les eroles de la tramuntana. Davant el perill d’una malaltia que durant un temps va amenaçar la seva salut, Eduard Puig Vayreda va reclamar la seva protecció, al·legant que ja formaven part inextricable del paisatge empordanès.


L’afuada ombra dels xiprers de l’Empordà ha esdevingut com una mena de blonda fina o de teranyina subtil, però en definitiva no és altra cosa que l’ombra inquietant de l’esquelet d’aquests entranyables arbres que van morint corsecats per un mal dolent. [...] Hem de salvar els nostres xiprers empordanesos perquè han estat tanca tradicional dels nostres horts i dels nostres camps, perquè protegeixen de la tramuntana freda les airoles d’enciam de Vilabertran i les regues de melons de Cabanes, perquè emparen els joves sembrats del gèlid aire canigonenc. En definitiva, perquè són una de les imatges més característiques i més insòlites del paisatge agrícola de la nostra comarca oberta i esventada.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aquesta és la primera casa de la primera llarga estada ginebrina: una cambra a casa d’un farmacèutic.


Vaig arribar a Ginebra sense adonar-me’n. A la mateixa estació, el tercet es va desintegrar. Havíem bescanviat les adreces amb el violinista i la pianista, sense cap intenció de tornar-nos a veure. Jo anava a viure a la Terrassière, a casa d’un farmacèutic que es deia Brachard. Madame Brachard llogava una cambra interior a estudiants pobres. La farmacèutica i jo ja ens havíem posat d’acord per correspondència. Vaig deixar el violoncel a la consigna i traginant la maleta vaig pujar en un tramvia que em deixava a prop del meu allotjament: Terrassière, 4, a quatre passes de l’Institut Dalcroze. La cambra era gran, fonda i fosca. Vaig obrir la finestra i el que vaig veure a fora em va desolar: un pati humit i ombriu ple de pilots de caixes de fusta, de bicicletes, de galledes d’escombraries, amb bafarada de rellent i de fum. M’abocava finestra enfora amb el cap enlaire per tractar d’atalaiar un rectangle migrat i gris de cel estès damunt la casa. Hauria volgut creure que, més amunt i més enllà, aquell cel era blau i lluminós. Des d’algun lloc privilegiat, algú podia potser gaudir-ne prop de la Mediterrània o a les grans altituds alpines.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Començava una nova etapa de la meva vida. Aquesta etapa es caracteritzaria per la més aferrissada lluita per subsistir i progressar en els meus estudis. El primer sacrifici d’aquesta nova etapa el feia ja a la pastisseria-cafeteria de la Terrassière on, tot i les ganes que tenia de prendre un cafè amb llet, no el vaig demanar pensant en l’estalvi. Dos ous ferrats i dues llesques de pa tampoc no resultava un àpat suficient per a la meva gana, era únicament una mossada per tal d’aplacar-la momentàniament. [...] Madame Brachard només em cobrava un franc diari per l’habitació, el cafè i llet compresos.

Joan Brossa i el 'Museu dels joguets'
Girona: Diputació de Girona, 2013

Així mateix, també hem de fer referència al Museu del Joguet, situat a l’antic Hotel París de Figueres. Aquest museu, a més, és un espai que permeté a Maria Àngels Anglada relacionar el patrimoni cultural de la ciutat amb la poesia d’alguns dels seus autors admirats.


Quin és el millor museu de l’Empordà? Molts diran: el Museu Dalí. Uns quants, iniciats, respondran: el Museu de l’Empordà. El poeta Joan Brossa afirma i repeteix que el Museu de les joguines, o dels joguets –nom també català d’ençà de tres segles–, és el millor museu de l’Empordà. Cal comptar, entre aquestes institucions, el d’Empúries, un dels més visitats de tot l’Estat espanyol.


L’avorrit troba confort
i passatemps a l’Esport.

L’estrenu guerriller en Ramon Roger de Maçanet
Girona: Diputació de Girona, 2009

Ara parla del passat més recent de la ciutat: el contenciós vuitcentista entre carlins i liberals permet a l’escriptor de destacar, d’entre aquests darrers, tres dels pioners del federalisme, un dels quals, Terrades, a més va ser-ne alcalde.


Mentre Olot aplegava entorn de la figura prestigiosa de Savalls capellans d’acció, hereus acabalats com el vell Vayreda, aventurers com Barrancot i facinerosos com Ramon Felip, amb partida de trabucs, Figueres produïa la notable personalitat d’Abdon Terrades, a les ordres del qual feien armes obrers i menestrals, adoctrinats per l’ateisme burgès i pintoresc dels Rubaudonadeu i els Sunyer i Capdevila.

Ja hem dit que abans la Rambla era el saló urbà per excel·lència. Lloc de trobada per antonomàsia, acotxava festejos, amistats i companyonies; propiciava el passeig, i sovint s’hi tocaven i ballaven sardanes. Avui no tant, tot i els benemèrits esforços dels irreductibles entusiastes del Foment de la Sardana. També feia de platea per als assistents als concerts que interpretava, des d’un cadafal posat a propòsit, alguna cobla i la banda militar de música de la guarnició del Castell de Sant Ferran. En unes i altres manifestacions musicals, el Sabater d’Ordis, proveït amb una canya verda tallada a la llera del Manol, feia com si dirigís la música, aplegant al seu voltant els curiosos que passaven.


Tota la Rambla esdevenia un temple,
seu trepidant d’esgarips i laments
pel foll concert que trempa els instruments,
solemne ofici on l’Empordà es contempla.

A mitja Rambla es dreça una tarima
com un altar festiu: el regiment
hi fa sentir, a les dotze, el furient
dominical concert, mentre s’anima...

Sota el compàs d’aquella canya prima
per solfejar tenia el faristol
del monument on en Monturiol
–pètria espona– tanca la tarima.

Les cases senyorials
Barcelona: Parsifal, 1994

Aquest és l’indret per diverses lectures sobre la història del castell. Per a Pere Coromines la dotzena gràcia de l'Empordà eren les cases senyorials d'Empúries, Peralada, Rocabertí.


Si avui encara vols tu, excursionista sentimental, aspirar el perfum de lo que fou redós d'adustes aventures o senyorial umbràcul d'exquisides delícies, pujaràs pels corriols cap a llevant de la Jonquera a les runes del Castell de Rocabertí, o faràs el romiatge de Campmany i Cantallops cap al Castell de Recasens, o de Vilajuïga estant visitaràs les runes del Castell de Quermançó, o en la mateixa vila de Peralada fruiràs en el Palau del Comtes la gaubança del més noble casal de Catalunya la Vella.

Barcelona: Destino, 1968

Josep Pla va escriure poc sobre el castell, desconeixem si va arribar a trepitjar-lo. En tot cas, va deixar unes notes històriques sobre la família Rocabertí.


Fou un d’aquests Rocabertí –Francesc Jofre– que fou ennoblit amb el títol de comte de Peralada pel monarca de la dinastia austríaca, a finals del segle XVI [...]. En els primers anys del segle XV, la família Rocabertí adquirí l’antic castell de Requesens, que havia estat primer de la família que portava aquest nom i estigué després en poder dels comtes d’Empúries. És per aquesta raó que, en el curs dels segles, Peralada i Requesens han estat tan lligats.

Barcelona: Edicions de la Revista de Catalunya, 1991

Els primers dies de la revolució de 1936 l’església del castell, igual com el santuari del veïnat i altres dependències, van ser víctimes de saquejos. Durant la guerra, el castell va ser seu d’un destacament de pirinencs, les tropes d’Estat Català. I durant la retirada, Requesens va ser un dels punts de marxa cap a l’exili. Jaume Pla, pintor, gravador i escriptor, ho explicava així:


Vam passar per Cantallops i pel castell de Recasens. En aquest castell, que era l'últim lloc assequible pels vehicles, vaig assistir a la destrucció de tots els camions i cotxes que hi havien pogut arribar. Els conductors els estimbaven o els posaven en els llocs més inversemblants. Després acceleraven els motors i esperaven que petessin. Costava molt. Tantes vegades i tan fàcilment que els motors s'espatllen, i allà aguantaven totes les acceleracions, tots els mals tractes. En aquest paratge hi havia una mena d'hostal on vàrem passar la nit.

Els dos Comalat
núm. 202
20 de d'abril de 2018

Després de la Guerra Civil el castell va quedar molt malmès, fins al punt que va ser destinat, durant uns anys, a caserna militar a partir de la immediata postguerra. Per totes aquestes raons, el poeta Jaume Maurici afirmava:


El nobilíssim Castell de Requesens ha tornat a caure en abandó. Les portes esventrades; els matacans i els finestrons s’obren, com ulls desesperats, de cara a totes les tramuntanades; la torre de l’homenatge, porta el senyal dels llamps. Però la història s’hi fa viva allà dalt. I el record de l’arquitecte que va anar enfilant-hi les noves pedreres de Cantallops, no ha de quedar en oblit.

Tot i aquest abandonament i degradació, per a la néta de Comalat –que no va estar al castell fins als seixanta anys–, la visió era una altra:


Una persona que l’havia vist en millors temps em va dir: –En sortiràs molt entristida–. Quina equivocació! Jo veia i tocava aquelles parets que sols havia vist en imatge. Pujava per aquelles escales, mirava a baix des dels matacans... I per entremig de dues muntanyes una mica separades vaig poder encisar-me amb una visió daurada de l’Empordà en aquell matí de setembre que no podia ser més bell ni de cel més blau.

Salvador Miralda també va descriure la fortalesa de Requesens.


A la comarca de l’Empordà existeix aquest antic castell que va pertànyer a la família del seu nom, i que és comentat a la Crònica de Desclot, en temps de Pere III, com a defensa principal contra els atacs del rei de França. Fou també propietat dels comtes d’Empúries i Rocabertí-Peralada, que el feren reconstruir. Actualment es conserva en bon estat, donant la impressió d’una veritable fortalesa durant els darrers temps de l’Edat Mitjana.

El castell de Requesens és un dels pocs castells de Catalunya que ha estat reconstruïts i conservats en bon estat.

El Castillo de Requesens y su importancia histórica
07 de de maig de 1973

Durant els anys setanta va sorgir la idea de fer del castell un parador o un alberg de turisme.


Visto desde otro aspecto, esta idea ofrece una garantía de reposo y tranquilidad para quien allí va. El lugar es sencillamente maravilloso, repleto de bosques, abundante en agua y buena pesca. En cuanto a la caza, afición que parece acentuarse por estos contornos, aquellos bosques son un auténtico paraíso que garantizarían por si solos, el lleno de ese posible parador, durante la temporada en que abunda la caza. Su proximidad al golfo de Rosas, a donde por una buena ruta se podría llegar en un cuarto de hora, es también un factor digno de considerar.

Requesens i la processó de la tramuntana
Figueres: Editora Empordanesa, 1980

L’escriptor Joan Guillamet va anar d’excursió a Requesens a cavall d’un sis-cents, amb Miquel Esteba i Caireta, un dels propietaris del castell.


Em fa l’efecte que no hi ha pas massa gent que hagi recorregut per dintre el castell de Requesens, posat damunt d’un turó del vessant meridional del Pirineu empordanès i no gaire lluny de la línia fronterera que separa Espanya i França. Pel darrera del castell la muntanya es va enfilant fins arribar al Puig Neulós, un dels cims pirinencs que hi ha entre l’Empordà i el Rosselló, meta de molts excursionistes afeccionats per la conquesta de cimals alterosos i dominants a cop d’espardenya, xiruca o bota muntanyenca. Ara, però, la gent s’ha acostumat d’una manera que,  si no és pas amb cotxe, amb prou feines va enlloc. Això fa, potser en aquest aspecte, que les visites al castell de Requesens no siguin pas multitudinàries ni molt menys. [...] s’ofereix al nostre esguard la visió del castell enfilat damunt del turó amb les seves torrasses i els seus merlets. Tot plegat fa recular la nostra imaginació a èpoques passades i potser fins i tot llunyanes.

L’escriptor Josep Pous i Pagès, el 30 d’agost de 1903, reflexionava al voltant de les obres humanes, l’eternitat i la naturalesa.


Davant de la naturalesa, d’aquesta naturalesa eterna, sempre fecunda que petits som els homes! Pensem fer obres eternes i la naturalesa tranquil·la, indiferent, si tingués consciència com riuria de la nostra presumpció. Ella va fent la seva feina creadora i quan les nostres obres cauen fetes runes, les cobreix misericordiosa amb el seu mantell de vida infinita.


I un cop l’exèrcit francès va haver plantat les seves tendes i es va haver atrinxerat, i la seva flota va ocupar la vila de Roses, es va distribuir el menjar per les cases. El senyor rei d’Aragó va dir a l’infant Alfons que prengués cinc-cents cavallers i una companyia de soldats i que els ataqués. I el senyor infant se’n va alegrar molt, i va cridar el comte de Pallars, el comte d’Urgell, el vescomte de Cardona, En Guillem d’Anglesola i el vescomte de Rocabertí i els va manar que es preparessin, perquè volia atacar els francesos l’endemà de bon matí. Tots se’n van alegrar molt. I el senyor rei va cridar el comte d’Empúries, que se li va unir tan bon punt va saber que els francesos havien travessat la frontera, i els altres nobles i els va dir:
—Barons, armem-nos i instal·lem-nos a les barreres defensives, perquè, si els nostres homes necessitaven ajuda, els l’hem d’oferir. (I va afegir:)—I els barons també.
—Senyor, —van dir el comte d’Empúries i els acompanyants— Heu parlat molt bé.

I l’endemà, quan sortia el sol, el senyor infant, els cavallers que l’acompanyaven i 2000 soldats van sortir de Peralada i van atacar un flanc de l’exèrcit enemic mentre es feia de dia. En el campament francès 1000 cavallers armats feien guàrdia sense interrupció durant tota la nit. Tan bon punt es va produir l’atac es va veure com es començaven a enderrocar tendes, trencar cofres i incendiar barraques. Què us diré? Hi van haver tants de crits que els 1000 cavallers que feien guàrdia van venir de seguida, i llavors  va començar de debò el combat. En poc temps els homes de l’infant Alfons en van capturar més de 600 dels 1000 cavallers que hi havia, i no n’hagués escapat ni un si no hagués estat que els comtes de Foix, de Cominges i d’Estarac, el senescal de Miralpeix, En Jordan de l’Illa, En Roger de Cominges i tot els cavallers del Llenguadoc van arribar de seguida, en perfecte ordre, i els van socórrer. No us penséssiu pas que vinguessin com solen fer els nostres quan se’ls crida a l’atac, que ningú no s’arrenglera amb ningú, sinó que ells anaven amb bon pas, com a cavallers ben entrenats, i s’acostaven a la senyera del senyor infant en un ordre perfecte.

I el senyor infant, excitat per la passió del combat, va dreçar la senyera per anar-los a atacar, però el comte de Pallars i els altres el van retenir. Què us diré? Que feina van tenir per aturar-lo fins que el comte de Pallars li va agafar el fre i li va dir:
—Ah, senyor! Què voleu fer? Per tan poca cosa ens voleu fer traïdors?
Amb aquestes paraules el va fer recular i van poder ordenar tota la tropa.

Mentrestant el senyor rei, acompanyat del comte d’Empúries i dels altres cavallers, va sortir de Peralada per rebre el senyor infant. Què us diré? Van tornar en ordre a Peralada i l’últim a entrar-hi, amb la senyera i els seus homes, va ser En Dalmau, vescomte de Rocabertí, que era el senyor de Peralada, acompanyat d’En Ramon Folc, vescomte de Cardona, amb la seva senyera. Tots dos dirigien la reressaga i, gràcies a Déu, van entrar, amb gran alegria, a la vila sans i estalvis: només van perdre 3 cavallers i 5 soldats i, en canvi, van matar més de 800 cavallers i gran nombre de soldats. Què us diré? Que hi van posar tantes ganes que cada dia es podien veure, prop de les barreres defensives de la vila, tantes escaramusses entre cavallers i soldats que tothom n’estava sorprès.

I això va durar 5 dies, que durant aquests 5 dies era molt perillós entrar o sortir de Peralada per l’horta, que, si algun francès, o algú de l’exèrcit del rei de França, intentava entrar-hi, només en podia sortir o mort o pres. Que l’horta de Peralada és la més densa del món i, si algú hi vol entrar només en podrà sortir si els homes de la vila ho permeten, perquè ningú més que ells no en coneixen els passos, com podreu veure en la  meravella que ara us contaré, que, encara que no ho sembli, és la vera veritat.

Universitat
núm. 172 (setembre-octubre)
Girona: Diputació de Girona, 1995

Un altre escriptor que té relació amb la Facultat és Xavier Cortadellas, perquè en va ser alumne. En un breu text que va publicar a la Revista de Girona, de la qual ara és director, recrea el que podria ben ser un diàleg entre dos estudiants en aquesta mateixa aula.


Aquest matí l’estudiant que estudia a la universitat ha arribat a classe sense apunts, bolígraf ni llibreta. Té una mica de nyonya i una mica de son l’estudiant, i una mica més de mandra i de sorra als ulls que no els altres dies.

       –Uf! –diu mirant la noia que té al costat.
       –Què et passa?
     –Què vols que em passi? Les escales, cony! Que per venir fins aquí dalt s’ha de ser un atleta!
      –Has provat de pujar per la Força?
      –Per la Força! No, nena, ni per la Força, ni per Roma.
      –Doncs diuen que...
      –Xxxtt!
      –I tu què vols?
      –Que calleu. D’aquest tenim examen dilluns!
    –Doncs vinga, estudia, en comptes de posar-te a les converses dels altres!

Ahir era dijous. L’estudiant que ara té una mica de nyoya i una mica de son es passa els dits pels ulls i es frega amunt i avall de les temples. Té mal de cap. No hi ha res a fer: va anar al llit a les cinc. Mira a la finestra i veu Girona ajaçada.
             
      –I per la Mercè?
      –Per la Mercè?
      –Sí, per la Mercè. No has provat de pujar-hi?
      –Però a tu què et passa? Que no tens examen dilluns?
      –No, jo vinc d’oient.
      –Mira que bé! Doncs, escolta oient, jo sóc dels que sí que dilluns tenen examen.
      –No ho sembla.
      –No ho sembla?
      –No. Així com has vingut: sense llibreta, ni bolígraf, ni res.
      –És que sóc dels que ho retenen tot a la memòria.
      –A la memòria? Si encara l’has d’escoltar!
     –A qui? A aquell? Ja ho faig. Que no ho veus? De què et penses que em serveix tenir dues orelles?
      –Sí, ja.
     –I, a més, per les coses que explica, n’hi ha prou escoltant-lo a mig gas.
      –No t’agrada el teatre medieval?
      –No gaire, jo volia fer dret.
      –...
      –La selectivitat, ja saps. Em va faltar un punt.
  –Doncs jo anava per físiques, però em sembla que faré empresarials.
      –Empresarials! I, doncs com és que véns a aquesta classe?
     –Vaig tombar Cou al juny i la Sele al setembre. L’he de tornar a fer el juny vinent. Ara, vaig provant classes i facultats. La setmana passada vaig estar a biològiques. Un plom. De moment, la que m’ha agradat més és geografia. Ara, això sí: no puc veure els mapes.

Universitat? Totalitat; conjunt de totes les persones o coses d’una classe determinada. Classe? Classe a la carta, per ser just! Més o menys, una hora de durada. I, al final, sirena o timbre. Stop. Fressa de cadires. Dilluns examen.

Al Museu d’Art de Girona, es conserva una escultura que abans es podia veure davant de l’església de Sant Domènec i que l’escriptor Vicenç Villatoro fa protagonista d’un dels seus relats. Vet aquí un fragment:


Dos anys i mig després, quan l’estudi sobre Bonestruc Benvenist em va dur una altra vegada a Girona, no vaig tornar a pensar en l’estàtua. Només quan, per atzar, vaig acompanyar un amic barceloní en una visita al Museu, vaig recordar la impressió produïda per la representació una mica estrafolària, potser caricaturesca, de l’home vell de barba llarga i tapat per una fulla de parra. En vaig demanar referències i em van donar fotografies de L’home de Sant Domènec i articles entranyables de Girbal i de Marquès. Algú em va comentar que l’estàtua havia estat davant de l’església de l’antic convent de Sant Domènec i que de fet, segons el doctor Oliva Prat, les armes de l’escut que porta al braç són les de l’orde dominicana. Per la resta, només hipòtesis: una representació de l’heretgia, la imatge potser d’una secta adamista, l’efígie potser de Pere Duran de Baldach, ciutadà herètic de Girona, condemnat com a relapse i impenitent per la Santa Inquisició a morir a la foguera per haver propagat l’error dels Beguards.
Em vaig acontentar amb aquestes pinzellades de misteri, però cada vegada que la memòria dels seus jueus antics em retornava a Girona, ben amunt de la ciutat vella, des de la bella vista damunt d’uns teulats medievalitzants que ben podien semblar un call, no deixava de passar per aquelles sales del Museu per interrogar-hi el rostre cansat i trist de l’home de Sant Domènec, ja més heretge que no pas guerrer.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

El rei s’ha aparegut a Bernat perquè és un seguidor de les posicions del filòsof Epicur, al qual s’atribuïa la negació de la transcendència i la recerca del bé suprem en les coses terrenals, sobretot en l’amor. El concepte d’epicuri, d’acord amb la idea reduccionista que se’n tenia a l’edat mitjana, era equiparable al de descregut, al d’ateu.

L’empresonament del personatge de Bernat no té res a veure, per tant, amb la mort del rei, sinó que Déu ha permès que sigui tancat perquè recapaciti i abandoni les seves posicions doctrinals errònies, contràries a l’ortodòxia cristiana. És amb aquest objectiu que es justifica la visita de l’esperit 
del rei, que se li ha aparegut no sols per convertir Bernat a la fe veritable, sinó també tots els seus companys epicuris. Joan I salvaria d’aquesta manera el seu servidor Bernat del foc infernal.

Bernat Metge, com a hàbil escriptor que era, capgira la situació, i centra l’atenció en un aspecte, l’heterodòxia del seu personatge, que en cap cas no consta entre les acusacions de què va ser objecte l’escriptor. El personatge, a més, a l’inici de Lo somni deixa ben clar que no va tenir cap responsabilitat en la mort del rei. L’escriptor, doncs, en la ficció literària, s’exculpa de les acusacions de traïció i ofereix una nova versió dels fets. Tant és així que, respecte de les imputacions reals que consten al procés, Bernat Metge fa dir a l’esperit del rei:


E vull que sàpies que per res que tos enemics e perseguidors t’hagen imposat, tu no n’ést pres ni n’hauràs mal, car net e sens culpa és de tot; mes solament és en aquesta presó per tal com nostre senyor Déu vol que vexació te do enteniment amb lo qual conegues lo defalliment que has, e per consegüent, pervengut a coneixença de veritat, pusques induir los sequaços de la tua damnada opinió que aquella vullen desraïgar de llurs coratges, per ço que no es perden e que aprés ta mort aconseguesques paradís.


I a Castelló hauria tingut lloc la celebració del segon festival de la victòria. I haurien acudit per a besar-li la mà, tot els comtes i barons i varvassors, cavallers i ciutadans nobles de la terra i de l’Aragó.

Canteras del Ampurdán
núm. 31265
11 de de desembre de 1966


De las guixeres de can Noguer de Sagaró, en Beuda –lugar cercano a Besalú– proceden los fúlgidos alabastros de las antiguas sepulturas monárquicas de Poblet, con su recientes restauraciones y el incomparable retablo de gótico borgoñón y la portada de los apóstoles de Castelló de Ampurias, colocados en posición de firmes en una de las arquivoltas más ostensibles de la Cristiandad. Del mismo alabastro son los pináculos piramidales cuya silueta he parangonado con lógica irrefutada con los conos gaudinianos de la Sagrada Familia...


Davant el mil·lenari Portal de la Gallarda
aigua amunt, venç l'encís que la passa et retarda,
deixa el camí dels horts per l'humil senderol:
camí d'enamorats, cal que hi passis tot sol.


A en Juanito de “La Palma”,
de la palma del martiri,
el rector li deia: -Calma,
no sabria pas què dir-hi.

Castelló d’Empúries. Pasado, presente y futuro
núm. 31831
06 de d'octubre de 1968

Ho corroborava en un article:


Me refiero a la margen izquierda del Muga, o sea la zona comprendida entre los ríos Muga y Fluvià, absolutamente inédita, a la que podríamos llamar 'Mesopotamia ampurdanesa' con abundantes lacunas o llaunes naturales, algunos canales y arbolado abundante...  

Barcelona: Publicacions de La Revista-Impremta Atlés, 1928

L'element simbòlic del misteri, que apareix sobretot al poema dramàtic 'El bruel', es fa també palès en aquest dístic:


Tot fa un vel de misteris vora el rec del Molí.
És l'hora dels inicis. Deixa't dur pel camí.

Barcelona: Publicacions de La Revista-Impremta Atlés, 1928

Però és en el poema dramàtic El bruel, on Fages concreta, adaptant-la amb una versió argumental pròpia, la tràgica llegenda. La Serpa és una llacuna.


Cavaller: (...) si aquest infant que cerco adelerat
                 en son cor generós al fi em perdona
                 del mal que li he fet i el meu pecat
                 més pregon que els estanys de la Maçona (...)

Joana:      Vós podeu ben guiar-nos:
                 doncs sabeu
                 si al fons de la Serpa o la Maçona
                 que l'heu feta estimbar (...)

Cavaller:   La vostra veu,
                 què té la vostra veu, que m'esborrona
                 com aquesta cabòria que conteu
                 del bruel i dels bous, estranya dona!

Hiverns i primaveres
núm. 1191
02 de de març de 1992

Tindria una decepció si sabés que els dos cedres ja no existeixen, que no van ser respectats i que ara el descurat jardí de la Renfe és tot ell un pàrquing.

Cada any, Maria Àngels Anglada es trobava just a sota d’aquests dos cedres per a una cita especial: just quan començava la primavera, se n’anava allà per acollir-la amb una senzilla cerimònia personal. A prop dels dos arbres creixia serè, any rere any, un matoll de violetes i ella anava a gaudir d’una petita, insignificant, gran lliçó d’esperança. Però no era evidentment l’únic lloc on anava.


Tan sols una setmana més tard, el diumenge, 2 de febrer –si la Candelera riu el fred és viu– el sol escalfava, no bufaven mestral ni tramuntana, i jo em trobava passejant al parc-bosc de Figueres. No gosava esperar-ho, encara no us dic què, però així i tot vaig anar cap a l’indret on teníem cada any la cita. Doncs sí, malgrat la gran nevada, les gebrades d’abans, i la tramuntana de feia una setmana, el dia 2 de febrer ens vam trobar, més aviat que algun altre any. Eren allà: damunt les fulles tendres, humides, s’havien desclòs les primeres violes blanques. Petita, insignificant, gran lliçó d’esperança.

[...]

Així, vaig pensar, la nostra llengua, malgrat els hiverns de prohibicions, amagava els borrons sota la neu. Com els ametllers, com els violers, així els poetes, entestats a florir, malgrat el brogit que sembla esvair-ne la veu.


A la dreta, després de passar una font sense aigua, hi havia el pati d’una masia molt gran voltat de geranis vermell i rosa morts de set i mig desflorits. Sota d’una parra, a la vora d’un galliner sense gallines, hi havia un gat mort. El sol queia de ple a la fatxada adornada amb un rellotge de sol de rajoles grogues i blaves amb dibuixos de branques i fulles. Era just migdia.

L’Espai Rodoreda es troba en l’antic Hostal Les Gavarres, una antiga masia molt gran, on Rodoreda va sojornar uns dies amb la seva amiga Carme Manrubia, mentre aquesta es feia construir un xalet que després veurem, El Senyal Vell. Rodoreda menjava molt sovint al restaurant, sola, amb Carme Manrubia i també amb els amics que la visitaven. La caseta adossada era la dels masovers i tenia un galliner. Els textos de Rodoreda reflecteixen un Romanyà de fa trenta anys, que es pot comparar amb el de les fotografies antigues del lloc.


El camí desembocava en una plaça que només tenia tres cases, enganxades les unes amb les altres, amb teules renegrides, amb els portals esbatanats com si la gent fos als camps. […] Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant. De tant mirar ja no veia res. De tant escoltar, ja no sentia res. Tot, muntanyes, cases, camí, abeurador, es fonia amb mi. No volia pensar en la sang: em fonia amb tot. Al fons de la plaça el camí continuava. Mitja serp va barrar-me el pas: el tros de la cua. Alguna roda la devia haver partida i el tros amb el cap es devia haver entaforat bosc endins.


Tu ¿què hi tens, a dintre? Jardí o infern? Una mica de tot. Segons d’on bufa el vent. I sense saber ben bé per què, vaig preguntar-li: ¿Què vol dir ser un Caín? Fins aleshores es pot dir que havia enraonat sense mirar-me i la pregunta li va fer girar el cap. ¿Què vols dir? Només això: ¿què és un Caín? ¿Em vols fer creure que no ho saps? Sé que Déu va castigar-lo i que després va protegir-lo. Quan feia enrabiar la meva mare em deia que jo era un Caín. I aquest senyal que tinc al front… Quines preguntes de fer. Tothom sap de memòria que Caín va matar… però hi ha qui el considera aquell que vol saber, que no s’atura mai, que no l’atura res, que ho vol conèixer tot. Quines preguntes, va acabar tot movent el cap.

Des del carrer comte Tallaferro, que porta el nom d’un dels personatges medievals més coneguts, es pot veure la que va ser una de les entrades de l’antic castell. Montsalvatge ens transporta al passat gràcies a una de les seves descripcions històriques:


Consérvese un portal de entrada, que, como arco de triunfo, se levanta en la calle de Tallaferro, cerca de sus antiguos porches, parte la más antigua de Besalú, en la que uno se cree tranportarse a la Edad media, resucitando la figura del eminente trovador Ramón Vidal de Besalú recitando allí sus armoniosos versos.

Abril Issa
vol. I
Barcelona: Curial, 01 de de juny de 2018


L’abril eixia i el maig entrava, i cada ocell cantava vora la seva parella, qui més alt, qui més baix; i, com que pertot arreu quedaven enrere / les neus i el fred, venien els fruits, venien les flors, i el bon temps i la dolça saó. I estava consirós i un poc malhumorat per causa d’amor. / Recordo que era al matí, a la plaça de Besalú, i que no tenia ningú vora meu, sinó l’amor i la meva pensa, que em tenien així, tot sol.


I és que Besalú, per poca imaginació que posseïm, ens transporta al temps feudal, quan el cavaller lluitava en terres llunyanes i la dama esperava brodant al castell, sense deixar de pensar en el retorn del seu enamorat. Àdhuc hom se sent identificat amb els seus captivadors indrets. La imaginació vola aleshores, i et fa sentir dama o cavaller d’aquestes terres històriques tan remarcables.


Moltes altres figures es drecen, com en un retaule vivent, davant de la memòria ja massa adulta. Però la principal atracció per als infants del carrer era, innegablement, la botiga de la xocolata Arumí, amb taulells llarguíssims, damunt el marbre dels quals brillaven com pedres precioses, en grans pots de vidre, els caramulls de caramels àcids, les ametlles i avellanes torrades, els anissos, les ametlles blanques i rosades de bateig, i més endavant els bombons i la xocolata, que servien, si mai se’n podia haver, amables dependents amb bates groguenques. Un any, pels Innocents, seguit la clàssica facècia, m’hi van enviar a buscar els neulers, quan devia tenir nou anys, i, en comptes d’omplir-me la bossa amb pedrotes o altres coses feixugues, com se solia fer, el dependent Roca em somrigué amb bonhomia:
- Digues que no els tenim, maca, els hem deixats.

[...]

I els anys que el meu padrí estava bé de diners, em regalava el diumenge de Pasqua una esplèndida sara de ca l’Arumí, on no hi planyen ni els ous, ni la mantega, ni les ametlles trinxades tot al voltant, i algun cop fins i tot tenia al damunt un gloriós vaixell de crocant o un ou de xocolata que els ulls se n’hi anaven.


L’oculista Sadurní, que vivia en una casa renaixentista molt bella, i aleshores mig enrunada pels bombardeigs, regalava les ulleres als clients pobres i es tancava en els seus pensaments com un cargol en la seva closca.


Aquí ja entrem de ple a la història contemporània –i jo a la coneixença directa de les coses, que és la meva vida. Encara sento la veu del meu avi patern, home de naixença humil, taper empeltat de músic, però viu con ell sol, contant-me els seus primers passos de fabricant i comerciant del suro, pels volts del 1865. Aquell anar a les palpentes, comprant i venent partides, cada cop més grosses, sostingut per crèdits precaris i fiant-se de compradors incerts,  sense més guiatge que l’instint, com el del perdiguer entre la bardissa i la brossa. Els viatges a la recerca de clients, en velles diligències i en els primers ferrocarrils, per terres desconegudes, de llengües estranyes. Les arribades plujoses, emboirades o enmig de la neu, a París, e Epernay, a Reims, a Londres, a Edimburg, a Coblença, a Maiança, a Hannover, a Hamburg (on trobà Brahams a casa d’un gros marxant), a Trieste, a Praga, a  Zuric, a Ginebra, a Torí, a Milà i a Roma (on quedà aïllat tres o quatre dies, al fons d’un petit albergo de la Piazza Navaona, veient desfilar les tropes que conquerien la ciutat dels papes, conduïdes per Victor Emmanuel, entre Garibaldi i Cavour). Quan ja començava a fer forrolla, casat amb un fill (el meu pare), conjuminà amb un belga una operació en gran escala, que representava per a ell tota la petita fortuna afanyada. El belga va fallir i morí del disgust; i el meu avi hagué d’anar a Brussel·les corrents, sense treure’n res més que assistir a l’enterrament del l’home que el deixava altre cop a l’escapça. [...]

Jo m’escoltava aquestes aventures del meu avi com si escoltés l’Odissea.


Fou un gran jugador de tots els jocs, però principalment menys dels jocs d’atzar que personals. Jugà en tots els ambients –d’estiueig vilatà, de balneari important (el Vichy francès) o indígena, en els clubs enravenats, solemnes i tancats. [...] Estigué sempre molt malalt. Primer patí de l’estómac (el seu fill Lluís també en fou molt castigat). La quantitat de pólvors que ingerí per no sentir-se’n massa, fou molt gran. Després patí del fetge. Entre una cosa i l’altra es passa molts anys anant a prendre les aigües. En aquests ambients crepusculars, de cares llargues i de vasos d’aigua, la seva distracció habitual fou el tresillo, que practicà amb les persones que segons la locució corrent «el volgueren fer una estona». Tardes de tresillo inacabables, que passaven volant. Un dia que s’arriscà a donar un tomb pels voltants de Caldes de Malavella descobrí un pi magnífic i demanà als interessats que no el tallessin. És el pi del senyor Llimona, que amb els anys tingué una gran corpulència i es conegut en el rodal com una notabilitat. No fou pas un malalt de balneari de guarnicions espectaculars o successives. Fou simplement el malalt que va tirant, sempre aproximadament igual.


Com que la porta principal estava sota vigilància, van optar per fugir a través d’una finestra. La de l’habitació. En estar tancada, però, en Horst va haver de trencar el vidre, procurant no fer cap escàndol. Poc després, ambdós saltaven al jardí del balneari, sobre uns matolls que els van parar el cop. I, tot seguit, van travessar el poble, amb els carrers deserts, a pas lleuger.
La Hanna, parant l’orella al vent, va seguir el so del motor fins als afores. Allí, en un enorme camp ras, el van veure. L’avió, aterrant, i com en baixaven dos homes. Un d’ells va quedar-se vora l’aparell, fumant, i l’altre va desaparèixer corrents rere els murs de can Sala, una torre senyorial propera al descampat. Camuflant-se entre els arbres de la rambla, en Horst parlava fluixet.

La felicitat
Barcelona: Quaderns Crema, 2001

El conjunt respon molt fidelment al concepte que tenia Eugeni d’Ors de la felicitat domèstica.


La felicitat consisteix en viure una vida quieta i laboriosa dins d’unes quantes cambres, dues o tres, on hi hagi vàries finestres i molts racons. Cal cobrir els vidres de les finestres ab petites cortines blanques, d’una mitjana transparència, perquè l’excessiva opacitat trauria la llum i la massa transllucidesa robaria intimitat. Els racons, cal poblar-los d’una manera profonda i subtil. És bo colocar-hi pintures, aiguaforts, llibres, estatuetes, gerros de forma simple i definitiva sostenint flors i fulles on lo vegetal ja ha pres la perennitat i l’admirable repòs de les coses minerals inertes. Vet aquí lo que podrà assentar la vostra pau interior i la vostra joia de viure en una roca ferma, a prova d’exteriors tempestats...

Suscinta glosa del paisismo olotense
1189
16 de de juny de 1962

Certament, el paisatge del Fluvià al seu pas per la Vall d’en Bas fomenta la creativitat:


El paisaje, pues, con sus tamizaciones estéticas, finas y amables, con su lirismo eglogal, placentero y pintoresco, con su vegetación exuberante y sus cambiantes lumínicas y temporales, es numen preciso para la literatura y para la plástica artística. […] No es menester tampoco nombrar los distintos aspectos de sus pueblos, aldeas, monasterios y ermitas del medioevo románico, ni tampoco las alturas métricas de sus altas o bajas cordilleras o sierras montañosas o dispersos montes y colinas, como tampoco los innumerables arroyos, fuentes, riberas, saltos y torrentes que afluyen al Fluviá.

Després de Les Preses, deixant ja enrere el paisatge de la Vall d’en Bas, seguirem el curs del riu cap a la ciutat d’Olot.


Recollint els aiguavessos
que s’escorren pels voltants,
amb els meus braços estesos
sóc la joia dels pagesos
i la força dels batans.

Deixo Bas al meu darrere,
pel Mallol me’n vaig a Olot,
mentre copso en la ribera
pedruscalls de la cinglera
de la serra de La Cot.

Anys després, Josep M. Capdevila va descriure el mateix indret prenent el motiu de Maragall:


Ara, on rentaven les dones, que era com un bassal, hi ha un bon safareig. El tren travessa, amunt sobre la font, un segon pis de jardins. Però el canvi no és gaire. Encara renten aquelles dones, en l’estiu, a migdia; encara els infants, amb aquella acompanyant de cabells blancs, baixen de la font al pas de l’aigua, i elles conversen com aleshores que En Maragall hi era.

Aigat d'Olot
Olot: Llibres de Batet / Ràdio Olot, 2001

Al costat de la capella de Santa Magdalena hi havia el rentador, en un espai que s’ha recuperat recentment. Aquí recordarem el desbordament del Fluvià de l’any 1940, conegut com «l’aigat d’Olot», al qual ja hem fet referència. Les fortes pluges van impactar de forma visible el paisatge i la població de la ciutat. En el següent fragment de la cançó “Aigat d’Olot”, es descriuen les conseqüències del fenomen.


L’any mil nou-cents quaranta
a Olot hi va haver un aigat,
que el Fluvià s’hi passejava
pels carrers de la ciutat.

Va aixorrancar les muntanyes,
se n’emportà els cultius,
amb els ponts, carrers i cases,
tot el que era a prop del riu.

Se n’emportà edificis
i persones aigua avall,
moltes fàbriques deixaren
a la gent sense treball.

Una de les principals característiques de l’aigua de les Tries són les seves propietats curatives.


Seguint la vella carretera de Girona hom topa amb la font de Les Tries. És tan abundosa, que no sembla una font; hom diria que és un torrent desbocat, amb la circumstància que l’aigua d’aquesta font és veritablement miraculosa; tots els anàlisis l’han proclamada l’aigua curativa per excel·lència. Però malgrat tot, està a la disposició de tothom. A qualsevol altre lloc seria objecte d’explotació i de negoci, mes a Olot tenen l’orgull de les seves fonts admirables i l’aigua és per tothom qui en vol, i quan no la vol ningú, el Fluvià se l’emmena camí del mar.

Des de temps històrics, la vida de Besalú ha estat lligada a la del Fluvià. En el següent fragment podem llegir la relació entre població i riu de la mà de Josep M. Espinàs:


Avui dia, Besalú i el Fluvià tenen alguna cosa més que una proximitat física: el riu du poca aigua, i la vila du poca empenta. El riu és més aviat magre, i per molta neu que es fongui i molta pluja que caigui, l’aigua tria altres camins [...] Però és clar que no tot és qüestió de volum, sinó també d’estil i de gràcia, i des d’aquest punt de vista el riu i la vila tornen a agermanar-se: el Fluvià dibuixa unes valls boniques i fresques; i Besalú alça unes pedres nobles i solemnes.

Pau Estorch i Siqués és un dels primers escriptors que va contribuir a la renaixença literària a meitat del segle XIX. Nascut a Olot i metge de professió, va utilitzar el  pseudònim jocfloralesc “Lo tamboriner del Fluvià”. En el següent poema fa referència al futur que espera al Fluvià després del seu naixement:


¡Oh Fluvià deleitós,
més bonic que’l Genil! riu admirable,
saludable i profitós,
que sense gran caudal
en guanyes un jornal
cada quatre minuts, infatigable.
Des de ta cuna augures
lo que seràs després: tot just naixent
ja ser útil procures:
essent flac, petitet
mitigues ja la set
de la ovella del bosc que està sedent.

Certament, un dels trets distintius de la Vall d’en Bas són els camps agrícoles. En aquest fragment, Lo Tamboriner del Fluvià fa referència al riu bo i posant-lo en relació amb la tasca dels pagesos.


Cantau tants rechs que fent grates joguines,
i herbes llepant i saules en lo pla,
o bé d’argent escales peregrines,
busquen, apar, son centro lo Fluvià
I al bon pagès, mirall d’agricultura,
que es féu expert a còpia de treballs;
sa caritat, sa indòmita bravura,
sa sobrietat, sos costums i sos balls.
De manantials digau si es pot lo número,
tan abundants, tan cristallins i purs:
de laves mil aquell insondable útero;
tants fòssils blans o com lo ferro durs.

01 de de gener de 0001

Lluny quedava aquella Ginebra dels anys vint on una Aurora jove anava en moto d'un costat a l'altre de la ciutat amb un amic, o emprenia també en moto un viatge a Barcelona per comunicar als pares que es casava. No hi ha racó de Ginebra que Aurora desconegués. Dit d'una altra manera, a les  Memòries d'Aurora Bertrana es poden recórrer tots els racons de Ginebra, perquè Aurora els va trepitjar tots i la van acompanyar fins al final dels seus dies. La vida d'Aurora Bertrana és una vida intensa, apassionada, viscuda fins al fons del fons en tots els llocs que va viure i amb totes les persones que va viure. Una vida de plenitud, una vida rica, una vida plena d'aventures i, al final, amb coneixença. Primer la va diure i, després, amb coneixement de causa, la va descriure en la seva magna obra memorística. 


01 de de gener de 0001

A través del repàs que hem efectuat per diversos indrets de l'Alt Empordà, esperem que l'estimat lector-passejant que té a les mans el present itinerari hagi gaudit dels paisatges -i les paraules- que corprenen la mirada, com els que van encisar Maria Àngels Anglada i hem volgut, així, evocar en el record. 


Al costat del refinament líric dels sonets, el conreu del gènere epigramàtic, enginyós i irònic, li serveix per distanciar-se de la dura realitat.


La meva musa s’empara
d’un interior desori
amb el llibret amatori
Sonets a Maria Clara.

"Desenllaç"
Barcelona: Columna, 1989

Acabem l’itinerari amb un fragment del poema “Desenllaç”, de Joan Teixidor, nascut a Olot, des d’on contemplava els inicis del curs del Fluvià. El poema ens convida a meditar i a fer balanç de tot el que hem viscut. Nosaltres us convidem a recordar els indrets que heu visitat i a retornar-hi sempre que vulgueu.


El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda 
ni cascades ni afraus ni la campana d’aigua 
caient sobre els còdols com en un dia de festa.
La pollancreda ha suspès el seu clam.
Hi ha fang i llot al fons enterbolit.

Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç 
de tot el que has viscut, del lloc feliç 
i de la dissort que et malmenava i t’atuïa.
Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci, 
les canyes vora el riu que l’oreig fa moure.
Les dunes tenen un moviment d’onada 
i s’encavalquen amb una gran parsimònia. 


La damisel·la més maca
de tot l’Empordà és la Maf.
Té el somriure de Gioconda
i la cabellera blonda,
perfumada d’aiguanaf.
Els ulls com la Tamariua
de maragdes i de mel,
la veueta de sirena
i el picarol d’un estel.
I si no us ho voleu creure
la casarem sense dot:
li darem la Tamariua,
una vela i un canot.


Cims de la Coma, tan rics de moscats.
Si fos temps de verema els llaguts
collidors em durien, i les noies
m’arruixarien de margaridoies
i acabarien de collir, rient,
els moscats de la Coma d’en Climent.


S’enganxin al cos una mica
les flassades del Llaner
i ara el Cap és fulgent d’or i mica
i l’any se’ns torna fener.

Fent referència a “El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí”, inclòs a Auques i balades, Fages de Climent comenta:


Dalí iba a ser festejado públicamente y yo debía hacer algo. Él mismo me había expresado reiteradamente su deseo de ilustrar unos versos al estilo de sus propias aleluyas. Me levanté un domingo con esta idea, y al atardecer, después de haberle participado por teléfono mi trabajo, me encontré, en su terraza de Portlligat, con el pintor Ramon Reig, el alcalde de Figueras, Ramon Guardiola, y otros amigos.


Roses! Urbs ressorgent que t’agomboles
en llac precís, mirall del de Banyoles.
Vent gris, escuma verda i aigua blava,
sorres d’or i madeixa que s’arruga
als trifolis maragda de la Muga,
laberíntics canals d’Empuriabrava!


El Far, forn apagat de terra cuita,
emergeix com una illa en el rogenc
esclat –maduixes i corall– del fenc,
desafiant de lluny el figuerenc
castell de pedra assedegat de lluita.

Parlant de la seva àvia, Fages de Climent comenta:


La seva relativa predilecció va arribar, en alguna avinentesa, a portar-me amb ella, en el cupè de la berlina, a la meravellosa residència estiuenca dels Fages, a Palol de Fluvià.  Era, d’entre els tretze masos que integraven el patrimoni [...] la finca senyorial que li permetia fer ostentació dels seus dots de gran mestressa catalana, i rebre i allotjar una quantitat considerable d’hostes per espai de tota la temporada [...] El meu pare va voler que la preparació del sagrament que anava a rebre per primera vegada no decebés de nou la meva pietat. I fou convingut que, a primers de setmana, ens traslladaríem a Palol, on el senyor rector de Vila-robau es captindria de la meva preparació, que la mare completaria amb les avesades lectures.


Empúries és el mercat,
la vila de tres muralles;
indiquetes, grecs, romans,
federals de vella saba.


A Tretzevents sestegen inaudibles
dintre un estoig de molses i vellut
el flabiol i el tamborino mut,
i la tenora calla vora els tibles.


Va, fa tres dies, pels camins dejú.
Tomba i bressol, Ordis és lloc segur:
hi voldrà ser quan vingui la gran hora.


I aquella canya fou ja la darrera
que va tallar-se al caire del Manol.
El viarany, com òrbita del sol,
cap a la fi s’estreny i fa drecera.


Conta una veu que cada fi de segle
quan, cor endins, s’afua la basarda
de perdre el món sota el trepig dels passos,
al terme adust de Llers, famós de gestes,
d’aspres castells cenyit, al punt de caure
del cloquer bru les lentes batallades
de mitjanit, naixien tretze bruixes
una de cada fort, que amb les veïnes
de Boadella i de l’Hortal fent colla,
branden el goll d’aram de quinze esquelles
emmetzinant l’alè de la centúria
amb el deliqui eixorc de llurs entranyes.

«Portlligat: el aire es tan transparente que el mundo parece pequeño»
Figueres: Brau, 2003

També l’empordanès Ròmul Sans a El Ampurdán en el siglo XIX relaciona Quermançó amb palau de Klingsor del Parsifal de Wagner, ubicat en un lloc incert de la Marca Hispànica.


Afirma el doctor Bosch Ucelay, y abunda en esta opinión el concienzudo historiador don Rómulo Sans, que el castillo de Quermançó es el Klingsor wagneriano y en la montaña estuvo nada menos que el caballero Parsifal, con su cáliz.


I els palauencs, esbarriats a colles,
ebris de most, en fàl·liques rengleres
sonen fagots, sacs de gemecs planyívols,
tibles de llauna i sanglotants tenores,
i fiscors de llautó, teixint absoltes,
folls esgarips.

«Tres elegies (I): Sant Pere de Rodes»
Figueres: Brau, 2003


He fet el meu romiatge anual a Sant Pere de Rodes. No hi ha ja sant a les vetustes naus del temple, però hi sentim encara una mateixa impressió de solitud venerable. No sóc gaire temptat de rastrejar en les pedres l’imaginari record de mant frare de la meva sang ni suposar-li un vida ascètica ni faceciosa. Envejo, sí, un moment, a l’abat l’orgull de la seva mitra i el poder del seu bàcul. [...] Fóra irremeiable, i cal evitar, que les ruïnes acabin de caure. Cal també no deshonorar-les. Aquestes ruïnes tenen un punt dolç: ni estan massa caigudes ni cap estigma de restauració incompresa les profana.

Girona: Diputació de Girona, 2013

De retorn de l’exili ginebrí, Aurora Bertrana no va poder tornar a viure al pis de la Diagonal ni tan sols recuperar els mobles i objectes que hi havia deixat. La convivència amb el seu marit mai no havia estat fàcil per la profunda diferència ideològica, l’estricta moral de Denys Choffat i el seu anticatalanisme. Les desavinences es van agreujar durant la guerra civil. Aurora no en sabia res, però Choffat, fent-li creure que marxava a Suïssa a cercar feina, va fugir d’amagat a l’Espanya nacional.

 


El que jo no sabia, i vaig trigar molt de temps a saber-ho, és que monsieur Choffat m’amagava la veritat. El seu propòsit en abandonar Barcelona no era per cercar feina a Suïssa, sinó per fugir de l’Espanya republicana i anar a reunir-se amb els «peixos grossos» de l’Asland refugiats a l’Espanya nacional.

Des de fa uns anys, però, el més habitual és realitzar el trajecte de Figueres a Vilabertran amb vehicle motoritzat. Com descriu l’escriptor Joan Guillamet a Coses i gent de l’Empordà (1972), durant els trajectes a Peralada des de Figueres, s’aturava a contemplar l’església de Vilabertran, «d’un romànic tan ferreny, saborós i autèntic, que emociona de debò», que «posa en la plana una nota distintiva de solemnitat grandiosa i harmònica». Anys després, Josep M. Salvatella evocava unes sensacions similars en arribar al poble.


Abans d’arribar a Vilabertran –quan es farà justícia a la serena bellesa del monestir de Santa Maria?–, he aturat un moment el cotxe, enmig de la plana, a l’entrada d’un camí veïnal. Aquest matí ha plogut una mica, després de dies i dies de sol i sequera. Ara el temps sembla haver quedat en suspens. Immòbils, les línies de xiprers projecten les seves ombres allargassades damunt els camps de blat de moro, ja collits, amb les pellofes daurades per terra. Passa un pagès, ressec, xiulant al gos que el segueix indolent. Uns vols de pardals que van a jóc, cap als pollancres de més enllà. Quietud. És un paisatge clàssic, tal vegada prerenaixentista, aquest del nostre país. La plana conreada, geomètricament repartida, el mar en calma, la muntanya al fons… “Crema la sesta, i aquest món / vers l’horitzó té l’ombra decantada”, diuen els versos de Dante Alighieri, en arribar al cel desè o empiri. Quietud de l’horabaixa, vora els camps de Vilabertran.

L’altre gran element d’interès de l’església és la creu processional d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya. Del segle XIV, la creu és feta de fusta de roure recoberta per làmines d'argent sobredaurat. Els medallons dels braços estan decorats amb pedres precioses i alguns camafeus reaprofitats d´època grecoromana. En el seu repàs de les trenta-dues gràcies de l’Empordà, Pere Coromines situava la creu en el vint-i-quatrè lloc:


La vintiquatrena gràcia de l’Empordà és la creu de plata de Vilabertran, que si no fou construïda fins al començament del catorzè segle, porta incrustades pedres que els déus d’Empòrias ja degueren lluir. El Crist clavat en aquella creu és un Crist català, com els de Girona i els de Vic, voltat de símbols, representats per sers vivents, com ara l’anyell pasqual, o per monstres ideològics com els dels quatre evangelistes. Els esmalts són de colors tan vius com la mar i el foc, com les flors de la terra i les algues marines. I de les 124 pedres precioses que duu incrustades, n’hi ha que tenen una inscripció gnòstica o que llueixen gravades les imatges de la Fortuna, de Diana i de Apol.

Girona: Diputació de Girona, 2013

A Barcelona, Joan Llongueres, professor d’Aurora, havia creat l’Institut Català de Rítmica i Plàstica, futur Institut Joan Llongueres, l’any 1912, seguint el mètode dalcrozià. Ambdós centres, el de Dalcroze a Ginebra i el de Llongueres a Barcelona, són ben actius encara avui.


La meva vida començava a organitzar-se. Aquell mateix matí, el del 5 de setembre, el primer que passava a Ginebra, vaig anar al secretariat de l’Institut Dalcroze. M’hi presentava com a alumna d’en Joan Llongueres, de Barcelona. Però el nom del meu estimat mestre i el de la meva amada ciutat no van fer cap efecte damunt la secretària. Se’ls va escoltar amb indiferència. El seu posat no era gens encoratjador. Anava per feina. [...] Però a l’Institut Dalcroze es respirava una atmosfera d’ordre administratiu, una absència total de calor moral, pitjor encara que la que devien sentir els funcionaris de l’Hotel de Ville, d’on calia treure el permís de residència.

Girona: Diputació de Girona, 2013


«No tenir diners» sempre ha estat un imperdonable mancament en qualsevol lloc i hora on el fet s’escaigui a esdevenir. Però a Ginebra i a l’Institut Dalcroze encara semblava més incomprensible i vergonyós. Jo tenia la sensació d’haver fet una greu ofensa al cos ensenyant i a les tàcites lleis de la Confederació Helvètica. [...] A can Dalcroze no em van rebaixar ni un franc, però em van fer saber que consentien a inscriure’m al primer trimestre si el pagava a la bestreta.

Si jo hagués tingut una mica de seny, hauria arreplegat el violoncel i la maleta i me n’hauria tornat a Barcelona. Però, ja us ho he dit en altres llocs d’aquestes Memòries. Jo, de seny, no n’he tingut mai. Com que continuo no tenint-ne, no sóc capaç de determinar si vaig fer bé o malament de romandre a Ginebra. Però sí que sé, i això del cert, que el meu inexorable fat ho havia decidit així. A Ginebra hi restaria, hi lluitaria, aniria de fracàs en fracàs, hi passaria gana i fred, hi emmalaltiria, m’hi refaria... I, després de tot, no me’n penediria mai, ho acceptaria tot amb una estranya alegria que equival a una altra mena de triomf.

Girona: Diputació de Girona, 2013


L’acusació de monsieur Jacques, feta a una alumna que havia confessat no tenir prou diners per pagar la matrícula sencera, era encara més injusta i cruel que si l’hagués feta –potser la feia una estona o altra– a les riques americanes que vivien en luxosos hotels, anaven a prendre el te a les crémeries de més anomenada i, de tant en tant, al cinema, a sentir bona música al Victoria Hall i..., naturalment, també a Chez Maxim’s, al Kursaal a dansar el foxtrot, el blues i el vals anglès sense per això ofendre la rítmica.

Girona: Diputació de Girona, 2013


L’únic remei que veia a la situació difícil i cada cop més insostenible era trobar feina. El permís de residència atorgat per la Confederació Helvètica als estudiants ho prohibia. L’estudianta estrangera Aurora Bertrana, alumna de l’Institut Dalcroze a Ginebra, legalment no tenia altre dret que el d’estudiar. La policia ens vigilava. Sobretot, els qui vivíem en cambres modestes, sense dret a pensió. Dels qui vivien en pensions luxoses o en hotels, no se’n malfiaven. Es veia prou clar que vivien folgadament i no cercarien feina.

Figueres: vers la promoció social dels gitanos
Girona: Diputació de Girona, 2013

Maria Àngels Anglada fou una escriptora que no es va tancar en una torre d’ivori cultural, sinó que estava atenta als fets i reivindicacions socials. En el següent text podem observar com es va preocupar per la integració social de la comunitat gitana de Figueres.


És un xic difícil de calcular el cens de gitanos de Figueres, perquè fins ara ni solien registrar-se ni, molts, casar-se ni batejar les criatures. Però un càlcul bastant aproximat en dóna un cens de més de 500, que per a una ciutat petita com Figueres és ja una xifra d’un cert pes.

Fins fa uns dos anys, quaranta d’aquestes famílies vivien en condicions pitjors encara que els habitants de les barraques més miserables de Barcelona: sense llum, amb una sola aixeta per a tothom, aprofitant edificacions mig derruïdes al barri anomenat «Caputxins». En la promiscuïtat més absoluta, –al mateix, diguem-ne, matalàs– morien els vells i les dones donaven a llum davant de les criatures. Ningú no treballava. Gairebé cap criatura no assistia a l’escola. Creiem que és interessant de fer conèixer el camí emprès, no acabat ni perfecte, però útil per a una futura integració dels gitanos a la societat.  

Conclourem aquest apartat amb el Fages epigramista que no s’està de subratllar Figueres, ara d’una forma més... popular:


A Roses hi ha la Poncella,
que és un castell vora el mar,
i a Figueres figues tendres
que no es deixen abastar.

Durant uns anys el Castell, a més d’allotjar soldats, havia fet també de presó. Però els versos ens diuen que aquest aspecte ombrívol de la fortalesa no afectava la Rambla: quedava prou lluny (cap a un quilòmetre) del passeig cosmopolita, elegant i irremeiablement alegre. Altrament, ni que Vila-sacra, segons Fages, fos la capital del món, la Rambla hauria perdut centralitat.


Ve del castell la queixa del presidi;
té un gest polit, més aviat francès,
la Rambla –arreu cenyida de cafès–
on no hi ha enuig ni dol que no s’oblidi.


El rei d’Aragó, en veure això, va adonar-se que era molt arriscat quedar-se a Peralada, que era un lloc pla i que, si per desgràcia es perdia, ell podia ser fet presoner i tot el país hi podia perdre molt. Aleshores va convocar els cavallers i els barons que tenia al seu costat, és a dir els comtes d’Urgell i de Pallars; En Ramon Folc, vescomte de Cardona; i En Dalmau, vescomte de Rocabertí i senyor de Peralada; i En Ramon de Montcada, senyor de Fraga, i En Ramon de Montcada, senescal de Catalunya, i En Pere de Montcada, senyor d’Aitona; i En Berenguer d’Entença, senyor de Móra i de Falset; i En Berenguer de Pujal; i En Ramon de Cervera, senyor de Juneda i de Castelldàsens; i En Ramon Bernat i En Guillem d’Anglesola, i molts altres nobles i cavallers de Catalunya que estaven al costat del rei, que els va parlar en aquests termes:
—Barons, sempre he tingut fe en vosaltres com a vassalls naturals meus que sou, i sé molt bé que, si us demanés consell, me’l donaríeu de tal mena que seria profitós i útil a vosaltres, a mi i a tota la terra. I ara me l’heu de donar. Com podeu veure, tots plegats som ací, en aquest lloc, on de fet també hi ha tot Catalunya, perquè jo en sóc el rei i el senyor, i vosaltres sou, darrere meu, els caps i senyors de la terra; i també podeu veure com els nostres enemics són ací davant nostre, a les portes de la vila, i ens han combatut, i combaten, amb molta força. No crec que aquesta vila pugui resistir gaire temps els atacs d’un exèrcit tan poderós com el del rei de França, per tant, si hi esteu d’acord, mirem quantes provisions tenim, i si en tenim suficients per resistir un setge de mig any, arrisquem-nos i deixem-hi els homes que siguin necessaris per defensar-la mentre nosaltres sortim d’ací, que no ens hem d’arriscar tots alhora defensant una plaça que està en tan greu perill: això seria més una follia que no pas un acte de valor. I si per desgràcia veiem i comprovem que, per manca de vianda, no podem defensar Peralada, anem-nos-en tots i fem el que més ens convingui. I no us penseu pas que us parli amb por, que no hi ha ningú que sigui capaç d’arriscar-se tant com jo, ni de jugar-s’ho tot a una sola carta com jo, però en les circumstàncies en què ens trobem això no seria bo, perquè en totes les guerres cal seny i saviesa.

Després de les paraules del rei, tots els nobles van reflexionar una estona i van escollir com a portaveu el comte de Pallars, que es va aixecar i va dir, en nom seu i de tota la noblesa, el següent:

—Senyor, estem molt satisfets amb vós i us agraïm molt que, encara que actueu amb molt de seny i de prudència,  vulgueu tenir en compte el nostre consell en aquestes circumstàncies. Ara, senyor, cal que deixem de banda les paraules i els parlaments, que el temps se’ns acaba. Jo us responc, en nom meu  i de tota la gent que m’envolta, que aprovem el vostre pla, i us preguem que marxeu tan de pressa com pugueu de Peralada i us n’aneu a Castelló, o a on vulgueu, mentre nosaltres  ens quedem ací per fer el que ens heu proposat.

Heu de tenir present que no ens ha agradat gens que hagueu estat tant ací, perquè no és bo que vós us arrisqueu tant com nosaltres, perquè si la major part de nosaltres, o fins i tot tots plegats, moríem, la terra no s’hauria perdut, però  si —cosa que esperem que Déu no vulgui— us passés alguna cosa greu a vós, nosaltres i tota la terra estaríem perduts, perquè, encara que vós només sigueu un home, apreciem més —i ens dóna més forces— la vostra persona, sigui on sigui, que dos mil cavallers, o fins i tot més, que vinguessin a reforçar-nos. Per tant, senyor, us preguem un altre cop amb totes les nostres forces que marxeu mentre nosaltres fem el que ens heu demanat.
—I com? —va dir el rei— Jo no em puc arriscar tal com feu vosaltres?
—Senyor, no —va contestar tothom alhora— No ho podeu fer, perquè la nostra salvació depèn només de vós i, per tant, si no us en voleu estar per amor de vós mateix, us n’heu d’estar per amor de tots nosaltres, que us preguem humilment que marxeu d’ací.
—Ara —va dir el rei— com que us he demanat consell i vosaltres m’aconselleu i pregueu això, hauríem perdut tots plegats el temps si no seguia les vostres indicacions. Faré, doncs, el que voleu.

I tothom li va besar la mà i li va donar les gràcies. I tot seguit el rei va sortir de Peralada acompanyat de tres cavallers més i va anar cap a Castelló d’Empúries, però abans de marxar va dir als nobles que es quedaven a Peralada que, com que ni volien ni els agradava que ell s’hi quedés, els deixaria Alfons, el seu fill gran, en representació seva. Tothom va dir que no calia, però el rei no se’n va voler estar i el príncep Alfons s’hi va quedar. I el rei va manar al comte de Pallars que dirigís la defensa de la vila i prengués les decisions millors i més profitoses.

Deixem les paraules dels sants i dels heretges a la plaça. Però abans d’anar cap a les aules, mirem encara un capitell amb decoració vegetal d’un atri inacabat que tenim al nostre costat, a la façana de l’església de Sant Domènec (s. XIII). L’església és l’Aula Magna de la Universitat de Girona. L’any 1997, l’escriptora Maria Àngels Anglada va escriure un poema sobre aquest capitell. La Universitat de Girona va editar-lo a iniciativa del Consell Social de la Universitat, en homenatge a qui en fou membre fins al seu traspàs, en representació de l’Institut d’Estudis Catalans, el mes de maig de 1999. El poema té la particularitat de ser creat a partir d’un epigrama de la poeta Mero de Bizanci que Anglada va traduir i incorporar al seu propi poema:


EPIGRAMA

A l’àuria clastra penges d’Afrodita,
penjoll atapeït del suc de Dionís.
Ja la teva mare, la vinya, no t’abraçarà amb l’amable
sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.


VARIACIÓ

Orfe de columna, com de l’om la vinya,
capitell de pàmpols, nèctar de raïm,
no envegis les fulles més tendres que et volten.
És que Dionís podrà defensar-les
del fred del desembre, dels llargs dits del vent?
L’hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte
en la teva llarga, daurada tardor.

La alegria de la fiesta mayor
03 de de setembre de 1952

Castelló, en efecte, fou cort comtal amb tots els elements que el poeta s’encarrega de recordar-nos.


Castelló de Ampurias ha sido siempre tierra de buenos músicos y desde el conde infante don Pedro no han faltado por ahí los poetas.

Viaje sentimental
núm. 41
03 de de juny de 1939

De l’interior de la Basílica destaca el retaule gòtic, l’urna de Magauli (comte Ponç VI, s. XIV) i la sepultura dels vells Climent; tot mereix l’atenció del poeta.


La enorme masa del templo catedralicio está intacta, vacía como una iglesia evangélica... El retablo gótico atribuido a Borrasá i calificado por algún crítico como la mejor joya del arte cuatrocentista catalán...


La nit recula un poc i avança el dia
saltironant a passes de pardal.
L’estrella d’or s’atura en el Portal
de la Gallarda, un crit de profecia.

En arribar a Castelló per la banda de migdia, la vista majestuosa de l'absis i, a sota, el Portal de la Gallarda, antiga entrada a la muralla, cenyit pel rec del Molí, corprèn el vianant.


A Vilanova saltes les rescloses
i la Gallarda et mena al seu Portal.
Espilles l'absis de la Catedral
ran la muralla, amb molsa medieval
quan mor el dia amb un desmai de roses.

Joana, molinera de Castelló, va acompanyar Joan de Serrallonga en moltes de les seves escaramusses. A ella i al rec del Molí fa referència aquest diàleg de Somni de Cap de Creus.


-Fora vila hi tinc amics
 i el molí deu ser a la vora.
-El molí té un aire trist,
 tot sembla que hi vagi en orris:
 la molinera no hi és...
-Té renom d'alta i formosa.

Abans de ser arxiu i biblioteca, va ser durant molts anys la presó, i és aquí on va estar empresonada Dolors Canals, protagonista de Les closes, poc després de l’assassinat del seu marit, Tomàs Moragues.


Va sentir un xiuxiueig a la sala i al cap d’una estona va entrar la mare de la seva mestressa, la senyora Canals, tota trasmudada:

– Serafina –li va dir–, vés a mudar-te, que has d’anar a vila, perquè els senyors del Jutjat us han de fer més preguntes, a tu i a la Dolors.

– Però deurem tornar a dormir a Bellvís, fa?

I la senyora que li respon quasi plorant:

– No, Serafina, no t’esveris, però val més que sàpigues la veritat: cal que t’enduguis un xic de roba i llençols nets; hauràs de quedar-te potser alguns dies a la presó, com a testimoni d’un procés. Tots els mossos que eren a Vilasirvent també hi són.

La mare no es va inquietar massa; tenia un tarannà coratjós i no veia mai les coses tan negres com són moltes vegades i a més ja estava acostumada a veure per altres casos que de les desgràcies dels peixos grossos els petits també en van malament. Això sí, es veu que quan van arribar a la presó, que era la del carrer que ja en deien aquest nom, i quan van tancar la reixa al seu darrera, el cor li fa fer un salt, però diu que sempre es va pensar que al cap de pocs dies tornarien a ser a la banda de fora. Quin mal havien fet elles? Els pares de donya Dolors pagaven dues cel·les individuals per a cada una, però estaven separades de dia i de nit; es veu que el fiscal havia manat que la seva mestressa, de moment, havia de romandre incomunicada. La mare es posava molt nerviosa quan li feien preguntes en castellà, perquè com es pot pensar no en sabia ni un borrall. Havia anat poc temps a l’escola i no li calia pas saber-ne, tampoc, si no havia estat mai més enllà de Girona: hi havia anat alguna vegada per les fires de Sant Narcís. Però amb penes i treballs va contestar tan bé com sabia.

Llegim aquest text després de passar l’entrada de can Francesc Ferrer, perquè s’entreveuen les pedres llises, enmig del bosc.


El bosc era espès d’arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga les unes damunt les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar. Un escorpí s’acostava amb el fibló enlaire; caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt al temps de dir amén i se’l va endur.

Som al costat dels pins, a l’encreuament, davant de can Carreras.


M’havia perdut i no sabia cap a quina banda tirar, fins que un camí de carro es pot dir que se’m va posar al davant i vaig seguir-lo. Feia bo, feia sol, feia una tardor com no n’havia vist cap altra en la meva curta vida. Assegut amb l’esquena contra la soca d’un pi, vaig respirar ben endins unes quantes vegades. El terra estava cobert de pinassa però no podia mirar-la tranquil: la ferida del braç em feia mal i la bena s’havia tacat de sang. […] Ran de peus una corrua de formigues arrossegava un escarabat de panxa enlaire: bellugava les potes sense poder arrapar-les enlloc. Em va caure una pinya a l’espatlla. Vaig alçar els ulls per veure d’on s’havia despenjat. Un vol d’ocells travessava el cel. L’escarabat, endut mig mort per les formigues, era gros, era negre, era lluent. Panxut. Em van venir ganes de posar-lo de potes a terra i esbarriar les formigues. Una canonada va desfer el vol d’ocells. Les formigues s’anaven enduent l’escarabat. Una segona canonada va petar més lluny com si l’aire se l’hagués enduta. Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò. Amb el braç endavant assenyalava cap a la banda d’on venien les canonades. Abans de perdre’s entre els pins va cridar: Torna a casa! Estona i més estona vaig pensar en aquell noi i en el seu crit. Però tenia gana i la gana em va distreure. D’un cop de pedra vaig esclafar la pinya. Els pinyons tenien mal gust i eren escarransits. M’hauria menjat un bou amb banyes. Feia hores i hores que dintre meu només hi havia entrat aigua d’aquell riu que passava més avall i quatre penjolls de raïm verd. Tot em feia mal: la ferida, les pales de l’esquena de tant haver hagut de fer llenya a cops de destral per la cuina dels soldats, de tant haver hagut de descarregar sacs de llenties i de patates. […] Les formigues tenien el cau embussat per la carcassa de l’escarabat que amb prou feines si bellugava les potes i anaven boges buscant la manera de ficar-lo a dins.

Viatge al poble de les trenta senyoretes
Barcelona: Edicions 62, 1980

Continuem el camí endavant i veiem la casa de la cantonada.


Veu les casetes? Totes amb la teulada inclinada, totes les teulades fent un gran pendent, totes amb les finestres amb reixa i el ferro de les reixes fent quadrets. […] Sent els ocells? Darrera de les casetes, potser no se n’ha adonat, s’estén el bosc d’alzines centenàries, de roures altíssims, de plàtans vells com el món amb la soca superba. Arbres com no se n’han vist de tan frondosos ni de tan plens d’ocells.” El sol encara no havia sortit. A la banda del sol el cel s’emporprava i el cant dels ocells s’anava fent més i més eixordador, més i més joiós.


Ja fa anys que no m’agrado. Em faig nosa. Tot em fa nosa començant pels cabells i acabant pels peus… i per aquesta taca del front. M’agradaria més ser una planta de les que broten i broten sense saber que viuen. Elles saben que viuen i saben cap a quina banda han de tirar per tenir més llum i més sol. Les que necessiten ombra, cap a l’ombra. I les llavors sempre van a plantar-se on s’han de plantar. Mai una planta de muntanya no es plantarà en un jardí. I si els homes la porten al jardí s’hi mor de tristesa.


Aquest català il·lustre va néixer a Verges, però es va criar a Besalú, on vivien els seus pares. La seva mare era filla de Verges, la qual cosa explica que ell nasqués allí. Als darreres de la casa hi ha una terrassa amb flors i una glorieta on es diu que el senyor Cambó passa moltes hores durant les temporades que hi sojorna. A Besalú l’admiren molt, però el conceptuen com un senyor una mica esquerp.

Ara no veurem el jardí, però ens hi podem imaginar Francesc Cambó assegut en una cadira tot escrivint aquestes paraules:


Tinc molt vius els meus records de la meva infantesa a Besalú, tan vius que podrien omplir alguns capítols.

(...)

La meva infància vaig passar-la entre Verges i Besalú, entre l’Empordà i la Garrotxa. Això pot explicar la complexitat del meu caràcter, amb els seus contrasts i contradiccions: imaginatiu, expansiu, sorollós i efusiu com un empordanès; retret, concentrat, tossut, com els homes de la Garrotxa, que ja s’assemblen als vigatans.

A la casa pairal de la família Cambó a Besalú hi vivia la meva àvia paterna, Modesta de Traver i de Ros, la qual, malgrat la noblesa de la seva ascendència, era la dona més senzilla del món. Era bona, dolça i caritativa. Però aquella casa tan gran, pocs anys abans plena d’animació i de vida, havia esdevingut silenciosa i trista en no tenir més estadants que una velleta i un capellà, que ni caçava ni jugava a cartes. Per tal que li animés la casa i li alegrés la vellesa, la meva àvia demanà al meu pare que li enviés un fill per fer-li companyia. Com que jo era el més gran –tenia prop de quatre anys- m’hi enviaren a mi a les darreries de 1880. I, amb mi, no sols hi entrà l’alegria, sinó una tempestat desfeta que anà creixent a mesura que jo creixia. Des de l’any 1880 fins al 1886 jo vaig viure a Besalú amb la meva àvia i el meu oncle capellà, llevat dels estius, en què la meva àvia ja tenia moltes visites que li feien companyia. Els estius jo els passava a Verges amb els meus germans: cada any en trobava un de nou.

(...)

La meva infància, però, bé pot dir-se que vaig passar-la a Besalú i els més vius records entre els anys 1880 i 1886 estan incrustats a Besalú i no en conservo més que records feliços.

En aquest punt es va viure un episodi que va quedar ben marcat a la memòria de la petita Anglada i de la seva germana Pilar, i que l’autora relata a No em dic Laura.


En aquells anys aquest segon poder, – el poder eclesiàstic - més ben intencionat, s’ocupava en tasques diversificades, a més a més de les que li corresponen per tradició secular: des de reconstruir esglésies fins a arreglar casoris entre persones tímides i piadoses, o empènyer suaument les noies indecises i amb inclinacions poc o molt místiques cap a les portes d’algun dels innúmers convents femenins de la ciutat, els noms dels quals ferien una llista potser massa llarga per al pacient lector. També havia de dedicar una part del seu temps aquest estament a investigar temes com el transcendental de la llargada de les mànegues en els vestits de les dones i noies: era – es preguntava – absolutament necessari que arribessin fins al colze? En cas afirmatiu continuava la qüestió bizantina: l’obligació començava als dotze anys o potser només s’iniciava als tretze, el màgic número femení? I encara més: era disculpable, a l’estiu, que manquessin a les mànegues dos, i fins i tots potser tres centímetres fins al límit sagrat, autoritzat i benvist?
El resultat d’aquestes elucubracions es reflectia de vegades en petites, insignificants escenes al carrer de la Riera, com en altres vies urbanes de Vic. Una tarda hi passàvem la Pilar i jo: ella no duia jersei, jo en canvi en portava perquè sempre he estat més fredeluga; de cop veiem arribar el bisbe amb el seu secretari.
En aquests casos era consuetud entre la mainada acostar-se a besar-li l’anell d’ametista – no sé si del Montseny -. Li beso l’anell i no passa res; l’hi besa la meva germana, que devia tenir nou anys, i en comptes de donar-li una estampa, aquell excel·lent baró - d’altra banda persona molt culta i gran coneixedor de Ramon Llull – que me li diu com si fos la cosa més natural del món:
- Nena, has d’anar més tapada.
A totes dues se’ns van encendre les galtes i la Pilar, de l’enrabiada, puja el pendentcom un llamp fins a arribar al carrer del Caçador, i amb el ferm projecte de no besar mai més de la vida cap ametista episcopal...


El monestir primitiu degué ser un cenobi d'aspecte romànic, com els de Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Rosa. Però enmig d'aquesta imponent nissaga monacal i guerrera, el monestir de Sant Feliu representava un somrís de bonança; era el punt dolç on els formidables ascetes armats, nascuts entre els cingles del Pirineu, vestits de burell i folrats de cuirasses de ferro, cedien a la temptació de deixar-se caure a la blana ribera d'aquesta mar tan alegre i tan blava, on encara pervivien les sirenes homèriques.

Arreu els monjos i frares medievals foren grans arquitectes i saberen escollir admirablement els indrets on fincar-se. En cap altre lloc de la costa no hi havia, com en aquest, un racó tan adient per a arrelar-hi una comunitat benedictina, resguardada a la vora de l'aigua. La badiola de Sant Feliu fou una troballa, una peça única: ni massa oberta, ni massa tancada, ni massa gran ni massa xica. Cenyida del tot, per la banda de terra, amb turons arbrats que en fan un niu i un estoig; respatllada, a ponent, per una serralada fosca, que llavors devia ser (a finals del segle XIX encara ho era) gairebé impenetrable, tallada a plom sobre la mar; coberta, al nord, pel gran massís de les Gavarres; tota ella encarada, a migdia, a la carícia del sol i de l'aigua; i ensems protegida, a  llevant i a garbí, per dos promontoris bessons, que li fan de sentinella i de tanca. Una platja arrodonida i suau com un llavi. I terra endins, tot d'hortes i de conreus petits, emmarcats de boscatge.

Els dies que fou bastit el Monestir eren temps durs, de moreria invasora, corsària i pirata; i per això varen emmurallar-lo tot, en un replec amagat, entre una riera i una muntanya. Pels escassos navegants que s'arriscaven a remuntar cap al Nord, des de Barcelona, i doblar el cap de Tossa, arran del penya-segat, solitari, que va fins a Sant Feliu; o que, baixant pel golf de Lleó, s'escorrien, un cop guanyat el cap de Creus, per la ribera coberta de pins, atzavares i ginesteres, sobre un rocam com de coral, devia ser un encís ple de misteri descobrir de sobte, a la vora dels amples sorrals que ara en diem les platges d'Aro i de Sant Pol, la badiola de Sant Feliu, tan perfecta i arrecerada, amb les dues puntes bessones cloent-la com les pinces d'un cranc.

De Sacalm a Farners (III)
núm. 17
12 de de juliol de 1923


Al peu ciclopi de la gran cinglera
on cantusseja càlida fontana,
rastre s’hi veu de muradals que foren
       romanes termes.
És aquell poble, clar espill de pobles,
qui la deu sobta, tota endins, bullenta.
Han passat segles, i l’oblit tot d’una
       son vel hi abriga.
Revenen guerres. L’humanal llinatge
foll s’abraona i en occir es delita;
i aprés la lluita, qui les nafres cura?
       qui solda els ossos?
Aqueixes termes, pel boscam ocultes,
tot d’una sobta el camperol, i alhora,
com si lassades de vagar es trobessin,
       fan el miracle.

Quan Catalunya llatzerada es troba
per l’abrivada de legions estranyes,
el pros Moragas, Serrallonga el destre
       i els que acabdillen
en Bach de Roda, Cellabona i altres,
cerquen en l’aigua de Farnés la cura
de sos mals gams, i d’un a un pregonen
       que és font de vida.
Enllà del temps s’escampa més sa fama.
La humanitat com una allau hi aboca
la carlinada, el daltabaix de Cuba...
       i les desferres
de la darrera gegantina lluita
que ha alçapremat tot l’univers llampant-lo.
Santa Coloma, Orion les Termes:
       vostra és la glòria!

Aquests dies d’hivern en què a totes hores plou
Girona: Institut Popular per a la Dona, 1936


Oh aquests dies d’hivern en què a totes hores plou! Se sap més que es tenen pares, se sap més que es tenen germans, se sap més que el menjador escalfa.
La sopera, la bullenta sopera, és superbament portada per la minyona de roges galtes, que les aparta del fum que n’ix perfumat i que les hi humiteja. La sopera ha entrat triomfalment entre crits, i el menjador ha quedat ple d’una confortadora fumerola.
I els vidres, molt savis i molt previsors, fan un tupid entelar-se, perquè més quedi a dins i més íntima sigui aquella alegria i aquella tebior del dinar d’aquests dies d’hivern en què a totes hores plou!

Evocació de Tots Sants
Barcelona, 01 de de novembre de 1936

El menjador va ser també un lloc de trobada amical per al cultiu de les lletres: tradicionalment s’hi reunien els poetes catalans, el dia de Tots Sants, en ocasió dels Jocs Florals de Girona. D’aquests àpats se’n conserven testimoniatges com els de Miquel Ferrà i de Josep M. López-Picó.


En Rafael Masó em digué: ‘Us espero a Girona’. I per les fires de Tots Sants, en un clar dematí fred, els seus braços em rebien dins l’estació de la vella ciutat catalana, que té una ànima gòtica i romàntica, i en un piset amb vistes al riu, del carrer de les Ballesteries, era acollit per la família d’En Rafael amb una hospitalitat tan graciosa que mai més no l’he oblidada.


I quan nostres ulls se sentien fatigats de tanta meravella i la nostra ànima inundada de claror, llavors ens duia en Rafael Masó a casa seva i ens feia seure amb els seus en una ampla taula on tot reia, i damunt de la qual el sol era una benedicció... Allí florien totes les flors de l’amor; el pare i la mare venerables presidien la taula i ordenaven totes les coses; la germana gran llescava el pa i el repartia [...]; les germanes petites feien alegres comentaris de joia, i els germans i els cosins i els amics glossaven de banda a banda la pau serena d’aquell dinar saborosíssim.
Després quedaven sols els germans amb nosaltres, i en Rafael Masó, que és un exquisit poeta, llegia els seus versos, aquell versos admirables en els quals tota la vida familiar és enaltida amb la màgia d’una riquíssima inspiració filla d’amor. I hauríeu vist (oh gràcil timidesa!) com la mare i les germanes, de la porta estant escoltaven els versos d’en Rafael; i hauríeu vist com un cop finida la lectura entraven al menjador i abraçaven el poeta i el beneïen mil voltes mentre el sol, tot meravellat, s’encantava... Hores placèvoles desfullades a Girona en uns dies clars de novembre! Dolç record de perfums...!

Carta a Rafael Masó
Girona: Diputació de Girona, 2011

Presideix una de les parets del menjador un retrat del patriarca Rafael Masó Pagès, col·locat poc després del seu traspàs, l’any 1915, i envoltat d’una inscripció: «En vida l’havem tingut i en ell ens hem tots alegrat. Sa mort no ens ha pas contristat, ni ens avergonyirem d’ell davant dels seus enemics». Aquell any no hi va haver dinar, però el matrimoni López-Picó va recordar la data amb una carta.


Estimat amic: En aquesta diada que tots els anys m’associàveu a la vostra joia, hem volgut nosaltres enguany associar-nos al vostre dol. I en la comunió dels vius i dels morts, l’estimada ombra absent del vostre pare és viva com una profunda i callada companyia. De tot cor amics sempre fidels, Josep M. i Angelina López-Picó.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Al final del passeig de Sant Roc hi havia l’estació terminal del carrilet Girona – Olot. Aurora Bertrana, en les seves Memòries, recull una anècdota del dia de la inauguració de la línia:


El representant del consell administratiu de la Companyia, senyor Bosch i Puig, acompanyat de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, esperava l’arribada del primer comboi. [...] El tren, el primer tren de Girona a Olot, estava a punt d’arribar. Sembla, però, que trigava una mica [...] Era ben bé l’hora de dinar. Almenys se n’havia escolat una de sencera des de la prevista per a l’arribada del tren. Les converses s’esllanguien, les rialles s’apagaven, els nervis es tibaven, els ànims dequeien. Tot d’una, pel bell mig de l’estreta via es va veure venir un home vestit de mecànic. Corria més que no pas caminava. D’una sola gambada saltava de travessa en travessa. A la petita andana, tothom havia emmudit. Tots els esguards restaven fixos en aquell missatger d’alguna imprevisible catàstrofe. L’home va arribar davant per davant del senyor Bosch i Puig. S’aturà, esbufegà, prengué alè.

—El tren s’ha aturat. No vol anar ni endavant ni endarrere.
Vam comprendre que era el maquinista, aquell mateix que es preparava a entrar triomfalment a Olot damunt la locomotora guarnida amb banderes i llorer.
—Descarrilat? –preguntà el senyor Bosch amb estudiada naturalitat.
—No, senyor. La màquina i els vagons continuen damunt els rails.
—Molts ferits? –volia inquirir el rector, decidit a anar a sagramentar-los.
—Només hi anàvem el fogainer i jo. L’he deixat sa i estalvi.
—Alabat sia Déu!
—Anem a dinar –decidí el senyor Bosch.
Santa paraula! Tothom tenia l’estómac als talons.

Olot: l'home i el paisatge
20-21
Olot: Agost-setembre, 1927

Des del prat de la mandra podem observar com el paisatge del Fluvià ha condicionat la imatge d’Olot.


La vostra ciutat, sense grans monuments, sense grans records històrics, es fa humil per a què hi triomfi el paisatge. Que poca cosa és la vostra ciutat de pedra al costat dels vostres monuments de verdor! Els recons ombrins, els prats tendres, les arbredes imponents, l’aigua transparent a tot arreu, el verd únic dels vostres camps d’ègloga [...] Totes les vores de riu i la Fageda d’en Jordà i tots els parcs naturals que emergeixen per tot arreu no són tants monuments? I el mateix Fluvià, tan manyac, tan amic, tan poc imponent, tan viu de balada? I aquests turonets, tendres i suaus, arrodonits com uns pits femenins, accessibles, creixent, com qui diu, tocant a les cases, com oferint-se a la petjada dels homes?

Tot és dolç, humà, suau, tendre, harmoniós, proporcionat, en la Natura olotina. L’imponent, el dramàtic, el truculent, no s’hi coneix ací.

L'Apotecari d'Olot
172
21 de de febrer de 1925

Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, és autor de la comèdia de costums L’apotecari d’Olot. En un fragment de l’escena V es fa referència a les propietats curatives de les Tries:


Cuidado el que em toqui Olot.
És la terra de les aigües
de les Tries i Sant Roc
que, si en fresc lo porró hi posa,
li refrescaran lo porró,
i, si per remei les tria,
tenen, a més del sabor,
sulfat de calç, carbonato,
magnèsia, ferro, porció
de sosa, cloruro, silici
i elements que juntats tots,
produeixen la riquesa
d’aigües que admira tothom.

El nom del riu
01 de de febrer de 2007

Aquí finalitza l’itinerari literari per l’alt Fluvià, que ha recorregut el seu tram garrotxí. Per acabar, llegirem un text de Jaume Cabré en què reflexiona sobre el material misteriós que transporten els rius i la seva significació lingüística. De ben segur les seves paraules ens portaran a retrobar el bon camí.


Els rius, a més de peixos, transporten misteris. [...] A aquesta perplexitat, encara n'hi he d'afegir una altra si més no en els rius catalans: la tria del gènere gramatical del nom del riu. Per què diem la Muga però el Fluvià? Per què el Llobregat però la Tordera? Per què el Tec, però la Tet i en canvi el Ter? [...] Els antics veneraven els rius com a deïtats i els dedicaven sacerdots i temples perquè la presència d'aigua dolça a peu de muralla (al marge de les malvestats periòdiques) suposa riquesa constant. Potser el portador dels misteris no és el riu sinó la llengua; perquè una llengua és un miracle de cohesió i coherència; el riu, ara que ja no és déu, indiferent als bateigs, es limita a portar aigua sovint contaminada.

Als baixos de la pairalia dels Climent a la Selva de Mar, Fages, el 1962, aprofitant l’esclat turístic i perseguint els possibles beneficis que li podria aportar –en realitat va resultar un mal negoci–, va obrir-hi un night club: El Celler d’en Climent, que avui és un restaurant.


Septiembre. Salvador Dalí visita el Celler d’en Climent en Selva de Mar, y me proclama arquitecto. Conozco bien a mi célebre amigo, pero nunca estuvo tan simpático y campechano como aquella inolvidable noche.

«Portlligat: el aire es tan transparente que el mundo parece pequeño»
Figueres: Brau, 2003


“Potlligat viene a ser una especie de Cadaqués marítimo, concentrado –escribe Rafael Santos– sin horizonte marino, cerrado por un brazo de tierra que aísla totalmente sus aguas. Me parece, sobre todo al atardecer, de una melancolía extremada.” […] Habitan en Portlligat solamente dos o tres familias pescadoras, los dueños de un breve hotel-restaurante y, en sendas casas propias, la escritora Rosa Alberoni y el culto ingeniero Joaquín Gay.

D’en terra de la població ix la carretera que ens condueix a cala Montjoi, avui molt coneguda pel cèlebre restaurant i futura fundació El Bulli. A Montjoi el 1957 uns francesos –que finalment van estafar els proveïdors de Figueres i de Roses– van emplaçar-hi el club Polynésie, un càmping naturista per poder practicar-hi el nudisme, al mateix lloc on avui hi ha el Ciutat de Vacances Cala Montjoi. En aquells anys, les franceses que anaven conilles cridaven poderosament l’atenció als homes que, de Roses i de més lluny, acudien al Polynésie per practicar el voyeurisme.


Ens han plomat, no hi fa res;
a Montjoi sura una tesi:
ells han fet l’empordanès,
nosaltres el polinesi.
Si el pare pateix d’amnèsia
i la mare perd el noi,
busqueu-lo al club Polinèsia
de la cala de Montjoi.

Sortirem del Far d’Empordà passant per Fortià. Aquest poble va ser el de la reina Sibil·la i avui s’hi conserva una casa de pedra atribuïda, segons la tradició, a la família de qui va ser la mullar de Pere III el Cerimoniós.


Al palau de la reina Sibil·la de Fortià, rebrien educació principesca tots els descendents  més o menys legitimats dels reis de Catalunya-Aragó i dels comtes d’Empúries...


Els mesos d’estiueig a Palol, un estudiant de capellà feia els oficis de criat eventual, sense que hom li tingués ni una atenció més que les degudes a en Mílio. Però en esser que rebia ordres menors, com si de cop i volta fos transformat de crisàlide en negra papallona, passava simplement de servidor de la taula a comensal, i tots s’avenien a tractar-lo de vostè i a dir-li “mossèn Pere” o “mossèn Martí”, i tot acabava amb una missa primera cantada a Palol mateix, amb orquestra i sermó, i matança d’un xai.


A Empúries se celebrarien diàriament, tot l’any, els jocs atlètics i es representaria Èsquil i Aristòfanes, amb gimnàs i aula on els peripatètics interrogarien els turistes referents a llurs angoixes existencials.


Per encabir el quadrant de tramuntana
com un ventall de llums iridiscents,
amb un acord perfecte d’instruments
Eol acut al pic de Tretzevents,
gerda tarima, altar de la sardana.


Sol, pel pendís d’aquesta feble vida,
branca de roure que ha perdut l’esqueix,
es sobreviu feixuc de si mateix.
Sent la campana d’Ordis que el crida.


“Dones del poble de Llers,
que sou gent de mala vida.”
Sortint de missa major
aneu a cavar la vinya.

Just a sobre de Palau-saverdera, en un relleix de la muntanya hi ha l’ermita de Sant Onfre (en cotxe s’hi accedeix per la carretera de Sant Pere de Rodes).

 


¿Potser fóra un augur, o un oracle,
o un pastor que vigila els estols,
Sant Onofre que feia el miracle,
o un bruixot que cacés cargols?

Girona: Diputació de Girona, 2013

Aurora tampoc no era conscient de la rancúnia que el seu marit covava en secret envers ella, i es va trobar completament abandonada a la seva sort a l’exili de Ginebra. Més encara, per poder tornar a Catalunya, el marit li exigia que es declarés culpable de delictes que no havia comès. El fet és, però, que la recta moral de monsieur Choffat no li va impedir pas d’apropiar-se dels bens mobles de la seva muller, Aurora, sinó que, a més, quan aquesta va tornar de l’exili a Ginebra el va trobar vivint al pis de la Diagonal amb una altra dona.

 


Totes aquestes acusacions, monsieur Choffat no me les havia fetes mai a mi directament, de manera que jo ignorava la seva rancúnia acumulada i secreta, la qual no el va privar de prendre possessió de tots els meus béns mobles aplegats al nostre estatge de la Diagonal, 313, mentre continuava exercint el seu sistema pedagògic familiar: «la gana adreça».

En temps més recents, un dels motius recurrents i addicionals per acostar-se a Vilabertran és escoltar algun dels concerts de la Schubertíada, el festival de música clàssica anual al voltant de l’obra de Franz Schubert que organitza Joventuts Musicals de Figueres. Maria Àngels Anglada evoca el festival en el conte «Indagacions sobre Virgili», inclòs a Nit de 1911, i a «Concert inacabat», de La daurada Parmèlia i altres contes. A banda, l’atmosfera de la Schubertíada queda ben representada a l’obertura de la novel·la Viola d’amore. Hi copsem les sensacions de Màrius Teixidor, personatge de l’obra, arribant al poble per assistir a un dels concerts:


La nit de divendres hi havia prou claror –tènue, difusa– per deixar veure el Canigó nevat. La primera i quasi prematura neu de la muntanya no resplendia, simplement es veia una gran taca clara, suspesa entre els turons més baixos i el cel. Ho vaig observar d’esquitllentes, tot conduint sense pressa cap a l’abadia. Ja hi era a tocar. Vell conegut, el campanar il·luminat m’indicava el camí. Alts xiprers obscurs li feien un contrast d’amarga bellesa.

Primer secretari del primer Patronat de Santa Maria, el periodista Manuel Brunet sentia autèntica devoció per la creu. Per això, l’escriptor i catòlic vigatà –però empordanès d’adopció– li va atorgar un lloc destacat dins el seu assaig L’Empordà i els empordanesos, lamentant però que des de la Guerra Civil restés amagada al públic. El 1961, el primer Patronat la va recuperar i ubicar a la capella dels Dolors. Després d’una important restauració, a principis del segle XXI es va ubicar definitivament a la capella dels Rocabertí, lloc d’enterrament dels vescomtes de Peralada.


Per exorcitzar aquest país Nostre Senyor el va declarar sota el patrocini de la Santa Creu i li va donar, cap al segle XIV, una creu d’orfebreria decorada amb gemmes d’Empúries plenes de déus i de deesses, la Creu de Vilabertran. [...] Aquesta creu, potser la més impressionant d’Europa, ja no és a l’altar de la seva església romànica. L’ha substituïda una Assumpta d’autèntica pasta pintada amb colors de roba interior. La creu amb tota la seva alçada, l’alçada d’un home, habita en una casa particular, on està més segura, i dorm o fa veure que dorm en un armari que fa olor de llorer i romaní. Pobre Vilabertran, país de renegaires, voltat d’un bé de Déu d’hortes tancades amb xiprers. [...] Si Figueres tingués un esperit imperialista ja s’hauria annexionat Vilabertran, que és l’únic monument d’aquest veïnat, i la Creu. I amb permís dels vilabertranencs que se l’estimen, que són els que no reneguen, la Creu podria, durant les festes de Santa Creu, presidir l’altar de la parròquia. Segur que s’estimaria més veure’s a l’altar que el règim penitenciari de museu o d’armari. Però com a record de la devoció del país a la Santa Creu només n’han quedat les Fires de Santa Creu.

Girona: Diputació de Girona, 2013


A l’Institut, hi estudiava gent de totes les nacionalitats, sobretot suecs, danesos i nord-americans. Els alumnes que venien del nord despenien molta més moneda que nosaltres, el petit grup de llatins: dos ginebrins, una lausanesa, una francesa, una persa d’origen francès, una italiana i dues espanyoles: l’Elisa Uriz i jo.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Sempre esperàvem que faria sol i podríem passejar pels molls del Roine, pels del llac, pel Jardí Anglès... Però el sol solia mancar. L’endemà plovia o bufava el vent del nord, fred i agressiu. La cambreta de l’Elisa tornava a ser el nostre refugi.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Des de 1923, època en què l’Elisa i jo discutíem en la seva cambreta de la Place des Eaux-Vives, les qüestions socials han progressat, i han evolucionat.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Les vacances de Nadal i Cap d’any no havien estat tan tristes i magres com jo esperava. Una de les alumnes ginebrines del meu curs, mademoiselle Bosset, en saber que jo romania a Ginebra, em va invitar a dinar el dia de Nadal. Vivia amb la seva germana, professora de piano, a la Place du Bourg-du-Four, en una casa antiga, com tot el barri, silenciós i quiet, amb el qual harmonitzaven les dues, ja madures, fadrines. Eren bones, senzilles, amables. Ens vam fer força amigues i, després, m’invitaven sovint.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Madame Brucker em va rebre amablement. Era jove, formosa, elegantíssima. L’apartament, un entresol en una casa de pisos, potser l’única que hi havia llavors en el residencial Chemin de Contamines, era modern, confortable, luxós. El barri senyorejava prop de l’aburgesat Quartier des Tranchées. Les cases particulars desapareixien entre els arbres esponerosos que les voltaven, la majoria centenaris.

Ara, tots aquells arbres, cada un dels quals era un formós monument vegetal, han estat arrabassats per les terribles màquines talladores i, en lloc dels parcs i jardins que guarnien les grans vil·les, hi veureu enormes cases de vuit i deu pisos, moderníssimes, proveïdes del màxim confort, habitades per nous i vells rics, entre els quals el nostre compatriota Patxot.

Girona: Diputació de Girona, 2013


La casa dels Gandillon resultava un palau, comparada amb l’apartament dels Brucker, el qual m’havia semblat el més confortable, elegant i luxós dels estatges. A casa els Gandillon, s’hi entrava per una ampla reixa de ferro que donava pas a un parc on s’alçaven i s’eixamplaven majestuosos castanyers bords, teixos, pins selvàtics, algun cedre blau... Amagat per l’esponerosa brancada dels arbres centenaris, l’edifici romania invisible des del Chemin de Contamines. A dins, senyorejava el confort i el luxe presidit per l’agradable escalfor dels radiadors sàviament distribuïts i per la flaire de la trementina de l’encerat. Per mi, després de la gelada cambra de la Terrassière, on havia tractat d’estudiar el piano amb els guants de llana i la bufanda posats, l’estatge dels Gandillon em semblava una mena de paradís, un trosset de cel enclavat a Ginebra. Em va rebre madame Gandillon, mestressa i senyora de la casa, senzilla, cordial i elegantíssima en la senyorívola simplicitat dels seus vestits.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Figueres també té l’encant d’alguns espais naturals, com el Parc Bosc, que van ser descrits amb tota mena de detall per Maria Àngels Anglada.


Sortosament, el Parc Bosc és més que un retall. Ens hi acull una esponerosa i variadíssima vegetació: arbres, arbuixells, plantes de flor, és a dir, les alzines, els pins que la tramuntana escabella, les mimoses, els baladres, les nimfees del bassiol, la glicina amb els seus penjolls liles, els flairosos llorers, i tants d’altres! No n’exhauriríem pas l’enumeració. Els pardals sempre hi troben restes per pellucar. Les merles, poc espantadisses, a penes inicien un breu volteig quan ens hi acostem i s’amaguen després, com qui no vol, entre les fulles d’un lilà. Aviat florirà, em dic, i també ho faran els rosers...


No cal dir que Figueres seguiria essent la City, perquè posseeix la jerarquia que li dóna aquesta Rambla nostra i nostrada, única al món, perquè conjuga la triple gràcia d’ésser ensems desnivellada, irregular i de proporcions limitades.

Barcelona: Companyia Espanyola d'Arts Gràfiques, 1919

A la part noble del castell es troben amplis espais senyorials, com la sala dels caps, que donen accés a les parts més elevades del castell, com la torre del nord, la muralla medieval i la torre de l’homenatge.


El Saló senyorial està situat en la part alta de l’edifici dominant les edificacions i adossat a la torre del Homenatge. Té una forma irregular i molt original. Un de sos costats està travessat per la pròpia torre que ocupa bona part de sa superfície. Aguanta la cobertura del saló un gran i ferm arc de mig punt. Lloses de marbre de dimensions diverses enrajolen el paviment. [...] La torre del Homenatge és superba i majestuosa. Se puja a son cim per una estreta escala. Es domina des de dalt tot el conjunt de les edificacions, els murs entrellaçats, els emmerletats, les torres, els estrets patis i els cossos sortints. El panorama és magnífic, tant a l’envolt de la gran comarcada de Requesens, com dret a la plana al mar als llunyans horitzons.

Excursió a Requesens
núm. 44
25 de de maig de 1933

Un dels membres de la Penya Tramuntana de Figueres explicava que després de l’excursió a Puig Neulós va seguir:


L’obligada visita al Castell acompanyats pel Capellà d’allí, Mn. Martí Costa. Entrem per una escala estreta completament fosca –on un rat-penat s’entreté a fer exhibicions aeronàutiques frec a frec dels nostres caps– i arribem al menjador que, tot i no estar la taula parada, atrau tota nostra atenció ja que és potser el departament de més bell conjunt artístic, visitem a continuació els diversos departaments així com les cambres dels Rocabertí essent tot avidosament requisat per nostres ulls incapaços de prestar la deguda atenció a les innombrables notes artístiques que se’ns ofereixen.

Anada al Castell de Recasens
núm. 39
1961

De la mateixa sala, Pere Barceló, del Centre Excursionista de Banyoles, donava la següent impressió:


Entrem en lo estatge dels nobles senyors que es diu en sigueren propietaris. Es tremola, no de por, sinó de pena: contemplar les nues i fredes parets de tanta habitació desmantellada; la llibreria o biblioteca, sols la presideix una llar majestuosa –pelada de tot ornament– trossos per terra d’arrimador de fusta tallada donen idea de que allí s’hi devia regalar el bon gust artístic. Què direm del menjador, de les habitacions particulars i fins de la cuina? Tot respira desolació. On seran els manuscrits i altres valuoses obres escrites? I les vaixelles, làmpades, i els vidres policromats dels vitralls? Tot ha desaparegut. Fa tristesa veure que inclús molta tuberia de plom ha sigut arrencada brutalment. Una banyera de brunyit i gruixut marbre encara resta aposentada en una de les cambres de bany. Ai, si no hagués pesat tant! Qui sap ja el temps que seria fora [...]. Pensar que en tanta sala i salonet ahir era poblat de trofeus que bandejaven gestes i fets gloriosos, panòplies curulles d’armes d’èpoques passades; tapissos, armadures etc., i que avui queda a res, (ni una cadira) en fi... Al traspassar aquell interior dóna angoixa i se sent la sensació d’escrutar l’ossada d’un cadàver mitològic.

Pel que fa a l’espoli de les parts nobles del castell, Francesca Vidal deia: 


Cal observar que tot el que es conserva són parets i reixes: les coses sòlides i no transportables. (Tan sols la Torre de l’Homenatge té un desperfecte; un llamp l’escantellà.) Però mobles, quadres, imatges, relleus en fusta (del notable “Saló de les Cares”), tot ha desaparegut. Queda, però, el més valuós: el Castell majestuós i el bellíssim paisatge.

En temps de la Guerra Civil, el Castell fou espoliat irresponsablement. Ací no hi hagueren ministres de cultura, ni simples delegats de cap organisme oficial, ni res de res, que posés fre als robatoris.

Acabada la Guerra, crec que s’hi instal·laren soldats, i ja sabem com deixaven les coses... Després, quedà una temporada a la bona de Déu.

Ignasi Iglesias, dramaturg i poeta modernista, també el mateix dia, era optimista.


La visita al castell de Requesens, tot recordant-se èpoques passades, en nom de la humanitat, ben passades me fan pensar molt i estimar la perpetuïtat del bon gust. Els comptes de Peralada, els seus restauradors mereixen l’agraïment dels bons pelegrins de l’art i de la vida.


Castelló d’Empúries fóra la ciutat levítica amb una fabulosa cúria de jutges i notaris, escrivans i agutzils.


Ran del Portal de la Gallarda
el veire d'or de cada tarda
es fa bocins.

Senyors candidats
05 de de novembre de 1932

Però –ho esmentàvem abans– la mirada idíl·lica no ha de negligir la realitat, de vegades dura, que perceben els qui hi viuen habitualment:


Les feixes abnegadament fèrtils que travessa la Muga són exposades adés a la sequedat, adés a la inundació.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

A Maria Àngels Anglada, a més d’anar amb el seu marit als bars de prop de casa, li agradava molt compartir amb les seves amigues sobretaula als restaurants, com ens conta en el seus «Esbossos de Figueres». En un d’aquests locals es troba per sopar en una freda nit d’hivern: no diu quin restaurant és sinó que proposa una petita endevinalla:


EN LES NITS DE DESEMBRE, TAN LLARGUES!, escrivia Joan Maragall. És bo d’escurçar-les, de tant en tant, amb un bon sopar i una llarga sobretaula, entre amics. Així ho han pensat, sens dubte, les amigues que m’han convidat a compartir taula en un restaurant que no celebra cap «reveillon» sorollós: els bons menjars, el vi que alegra el cor de l’home i la conversa ja constitueixen una celebració, tranquil·la i relaxada. Prou que les tulipes de xampany li donaren l’espurna joiosa que li cal...

Deixo al lector endevinar el nom del possible restaurant: la gastronomia empordanesa, i la figuerenca en particular, té bona anomenada. Per fer més difícil l’endevinalla, ni tan sols escric els noms dels carrers pels quals passem. Fa un airet de tramuntana que no gosa girar-se ben bé, net i vivificant. Si no hi hagués tanta claror artificial, veuríem les punxes brillants de moltes estrelles.

[...]

Hem arribat ja a un interior: al que ens ofereix taules ben parades, amb la neu de les tovalles i la petita flama, avui, de les espelmes enceses. On ens trobem? Al mític i planià «Motel»? A l’antic i acreditat Duran, descendent de la vella fonda «Ca la Teta»? Al de la pujada del Castell, o en un dels nous, relativament, i ben decorats menjadors? En un dels «xinos» més antics?

Madrid: Alianza Editorial, 1968


I si el món exterior desaparegués, qualsevol de nosaltres seria capaç de reconstruir-lo, perquè les muntanyes i els rius, els arbres i les fulles, les arrels i les flors, tot el que ha creat la naturalesa, està ja prefigurat en nosaltres: prové de l’ànima, l’essència de la qual és eterna i escapa al nostre coneixement, però que se’ns fa potent com a força amorosa i creadora.

I una de les anècdotes que ens podrien narrar la sentirem en paraules del propi protagonista. 


Un dia, amb els més entremaliats dels meus amics, tinguérem la idea d’anar a l’església parroquial en fer-se fosc per tocar sometent i alarmar la població. Les cordes de les campanes venien al costat de la pila baptismal, que, com de costum, tenia una tapa de fusta coberta de gran nombre de grossos claus punta enlaire per tal d’evitar la irreverència que algú hi prengués seient. Jo no en vaig tenir prou amb tocar la campana, sinó que vaig enfilar-me corda amunt: vaig relliscar i un dels claus de la pila baptismal se’m clavà al clatell, a un mil·límetre de l’occípit. És una de les vegades que he estat més prop de la mort: els metges que m’han vist després m’han dit tots que, de mil vegades, nou-centes noranta nou fóra la mort instantània.

vol. 5
Barcelona: Salvat editores i Edicions 62, 1983

Al costat de la Vera Creu hi trobem les relíquies de Sant Ferriol, personatge que ha suscitat llegendes com la que ara us expliquem.  


Fill de terres de França, i, segons conta la tradició, havia estat capità de lladres. Malgrat l’esborronador del seu ofici, tenia un bon fons i era creient. Cada vegada que cometia un crim se n’anava a confessar i pretenia que el confessor l’absolgués, i, com que això no era possible, aleshores matava el confés.

(...) després d’haver fet una e les malvestats majors que havien comès, el capità deixà la colla en una tavernota (...), mentre ell se’n va anar a confessar (...). El confessor el va conèixer i, per tant, va témer la fi que li esperava, si no l’absolia. El confés li prometé absoldre’l, si es comprometia a no cometre cap més crim, i parlà al cor del capità amb termes tan convincents i tan sentits, que Ferriol va prometre al sacerdot que no faria cap més crim, i aquest el va absoldre.

El capità se n’anà a trobar els seus a la taverna, els quals ja l’esperaven per anar-ne a fer una altra de molt grossa (...). El capità els indicà que ell tenia els seus dubtes de si havien de donar o no el cop que portaven de cap, i fins i tot els digué que no sabia si portaven una vida gaire recta ni si seguien gaire bon camí. Les paraules del penedit Ferriol van sorprendre ultra mesura els de la colla, que les van interpretar com un gest de covardia, i sense gaires contemplacions van matar-lo i, d’amagat de tothom, van enterrar el seu cos al celler de la taverna, sota d’una bóta.

La caterva se’n va anar, sense que el taverner s’adonés del que havia passat. I heus aquí que al cap de molt i molt temps, va semblar-li que d’una de les bótes que hi havia en un racó del celler ja se n’havia d’haver acabat el vi i que, així i tot, seguia rajant. I això va durar molt i molt temps (...).

La tradició transcrita va donar origen a la comparança semblar la bóta de Sant Ferriol, aplicada a les coses de llarga durada i que semblen inexhauribles.

Entrem amb M. Àngels, gràcies a les seves paraules, per conèixer els secrets que ens vol explicar. Ens diu:


Ja escrivia versos i sentia l’atracció dels llocs apartats i emboscats, on em semblava que podia habitar alguna mena de misteri. La casa Fontcuberta, on vivíem, molt gran i plena de racons i d’escales, m’hi ajudava, així com les pintures de colors esvaïts pels anys i la guerra, que el Vigatà havia pintat a les altes parets de les sales: encara s’hi reconeixien escenes dels vells mites – els cavalls del sol amb l’inexpert guia que intentava tornar-los al camí, el suïcidi de l’amant davant del cos mort de l’estimada.

Records de Vic des d'Esparta
Barcelona: Columna, 1990

L’ampla sala on el Vigatà va pintar les altes parets és un dels indrets més importants de la geografia personal de la nostra escriptora com el jardí de la mateixa casa, que va inspirar més d’ una línia:


Era el meu pont l’escala trenada amb gessamins.
Pels seus graons verdosos a poc a poc baixava
al màgic pou florit de faules i violes.

Les branques com crits verds encalçaven el sol,
avar i vell soldat cansat de llargues lluites
amb les boires d’hivern. Prop del saüc blanquíssim

en el mur del palau remorós de les merles
teixien heura i somnis arrels de força igual.
D’un a un han vingut a aixoplugar-se en l’arbre

dels records, mentre miro sota els alts eucaliptus
aquest carreró blanc des d’on el gessamí
enflora la tardor i la insomne memòria.

L’escriptora ens conta moments de la seva vida a la casa Fontcuberta, on va néixer i criar-se, escenes de vida quotidiana protegides pel gran portal que dona al mateix carrer de la Riera.


Aviat al jardí remorejaven les bosquetes, xiulaven les merles – segon la dita temptant -nos a dormir: “ gira’t i tomba’t, gira’t i jeu” -, el rossinyol s’hi amagava, esquiu, per refilar més endavant; tot i que era mig emboscat, entre les herbes i el gram florien els lilàs i la xiringuilla, de flaire molt penetrant. La vinya verge cobria la galeria llarga amb fulletes tendríssimes, que a mi en semblaven bones per menjar.

[...]

Moltes tardes ens aplegàvem a l’escon de fusta, d’alt respatller que voltava la llar de foc en la immensa cuina i el pare ens explicava les aventures d’un pastor, que funcionaven en episodis, un autèntic “gran relat” de la seva invenció que excitava la meva fantasia.
Algunes estones escoltàvem la ràdio; però, sobretot, jo llegia i m’empassava voraçment tots els llibres que podia haver de la biblioteca de casa, llevat dels prohibits que eren fora del meu abast; per sort hi havia sobretot llibres catalans. Així vaig començar la meva amistat amb Jacint Verdaguer, en les edicions populars de cobertes grogues i una medalla amb el rostre de Mossèn Cinto, com diem a Vic sempre que se’n parla. Amb el coratge que dóna la poca edat, vaig decidir d’aprendre de memòria el Canigó, començant pel darrer cant.


El cementiri està situat dins una vall curta i estreta. El camí que hi mena no duu enlloc més i mor als peus de les comes ombrívoles que tanquen Sant Feliu del cantó de ponent. En aquell indret solitari- fins que s'hi va obrir, ja en ple segle XX, la tortuosa carretera de Tossa- hi ha tot de petites hortes sorrenques, que aprofiten l'aigua profunda de les torrenteres del cims. Quan encara no existien els motors d'explosió, l'aigua era pouada per molins de vent.

L'horror que a la major part de la gent els cementiris inspiren prové de la mateixa megalomania que ja fa delirar; però no és pas un sentiment natural de totes les cultures i totes les èpoques. [...]

Els nostres pares veritables, però, els hel·lens i més tard els llatins, creadors fonamentals de la més gran cultura del món, que ha estat l'europea, no sentien pas l'horror malaltís de la mort  ni es turmentaven amb truculentes imaginacions d'ultratomba. Les esteles sepulcrals gregues de la millor època- una de les deixes més admirables i pures del món antic, que jo he contemplat llargament, com qui escolta un poema o una música inefables, al museus d'Atenes- donen dels morts una visió íntima, amorosa, casolana, serena. Un cementiri, pels homes savis i assenyats que bastiren aquells monuments, era un jardí melangiós, fet a posta perquè els vivents es puguin passejar i recollir en la companyia d'ombres estimades. [...]

Tampoc a mi els cementiris mai no m'han fet basarda. Són un dels llocs de més bon repòs, àdhuc en vida, que al meu entendre es poden trobar en aquest món. Sobretot si són bells, una mica antics i ben tinguts, com ho és en bona part el de Sant Feliu de Guíxols. Hi ha poques poblacions que el tinguin tan bonic. Al punt que si la gent d'avui no fos esventada i posseís una mica més el sentit del que és essencial i el que no ho és, la visita d'aquest cementiri hauria de figurar al programa turístic de la Costa Brava. Provaré de donar-ne una idea. [...]

El cementiri neutre és el que mereix més el nom de jardí melangiós. La solitud, la mitja ombra i el repòs que s’hi troben són de qualitat excepcional. Al qui hi entra per primera vegada, li fa l’efecte d’una mica foscant, envaït d’herbes i branques sobreres- com els jardins de les cases tancades, als afores de les viles, quan els amos se n’han anat de viatge. És la sensació exacta que dóna, amb el pes de saber que aquí els amos ja no tornaran més. Salzes, eucaliptus, troanes i arbustos espessos, fan a la llum un sedàs que l’agrisa i la dilueix en polsina impalpable. [...]

Aquí reposen barrejats- com els viatger en arribar a terme. Hi ha protestants, lliurepensadors,  maçons, agnòstics,... Com que la indústria surera va atraure tants d’estrangers de confessions diverses, sobretot nòrdics o centreeuropeus, i ensems la comarca ha esta sempre decantada al lliurepensament, aquest cementiri guixolenc, que en tants indrets del país no hauria estat possible, va formar-se es pot dir de faisó espontània, com una rara necessitat, produïda pel mateix tancament espiritual que trobava a la vora. Els enterraments lliures esdevingueren així una tradició respectada. En aquest clos tan petit n’hi ha hagut de moltes menes; i a la tribuna central, ara deserta, sota l’ombra dels arbres hi ha ressonat, en multitud d’idiomes, oracions fúnebres escoltades per gents exòtiques, entre símbols que mai encara no han triomfat entre nosaltres.


Llegamos al balneario cerca de mediodía. En la terraza que se extiende todo a lo largo de la fachada principal del edificio, de cara al parque, había animados grupos de bañistas, jóvenes y muchachas que charlaban y reían sin cesar. En los sillones de mimbre conversaban o se adormecían respetables señorones y magníficas damas. Se estaba allí muy bien. Bajo el amplio techado de la terraza que sostienen una hilera de elegantes columnas jónicas, la luz se replegaba suave y producía una agradable impresión de frescor y bienestar que convidaba a la indolencia. Augusto se encontró allí con algunas personas conocidas, gente distinguida y acomodada que le acogían con visible simpatía. Me abandonó largo rato... [...] Cerca del lugar donde me había quedado, había un grupo de elegantes muchachas que hablaban con algunos jóvenes de pantalón blanco y camisa de cuello rebatido sobre la chaqueta (como se estilaba entonces, y que a mi me parecía el colmo de la elegancia), relucientes las crenchas, fumando cigarrillos de exótico perfume.

Apoyado en una de las columnas de la terraza, los contemplaba yo accionar, reír, hablar, y, sin llegar a envidiarlos, pensaba con cierta melancolía que debía [de] ser agradable cosa esa de poder compartir con aquellas lindas muchachas y gozar sin preocupaciones de las delicias de una temporada de balneario, en donde las gentes se relacionan, traban amistades y acaban por quererse. Este era al menos mi parecer, tal vez excesivamente ingenuo.

Mientras los del grupo reían, yo no podía dejar der pensar en mi pobre vida incolora... [...] Aquellas muchachas y aquellos jóvenes no se parecían en nada a los que yo frecuentaba de ordinario. Eran otra clase: gentes extraordinarias que vivían, al parecer, en perpetua alegría y libertad, si preocupaciones,..., en perpetua fiesta, comiendo bien, fumando, charlando, riendo, sin otros asuntos importantes que su campeonato de tenis y sus tés danzantes...

Masó, devoció per la llar
núm. 387
Barcelona, 2013


El cosidor ens trasllada a les inicials i decoracions florals i geomètriques dissenyades per l’arquitecte. És l’espai de la dona, acollidor i també lluminós. Sanefes i quadrícules que retrobem en les jardineres de la galeria. A fora, les gavines sobrevolen el riu que baixa tranquil en un dia de fred intens.

A l’antiga estació de tren ara s’inicia el carril bici de les vies verdes. Montserrat Vayreda va descriure el camí en els primers versos del seu poema “Des de la font de Sant Roc”:


El caminet de Sant Roc
des de la font a les Preses
s’ha de seguir poc a poc
per sorprendre’n les sorpreses.

Quines són? El Fluvià,
clenxa d’aigua entre les ribes,
el miralleig que el sol fa
enmig plantes sensitives.

Barcelona: Columna, 1989

Si seguim el curs del riu arribarem al nucli més antic de la ciutat d’Olot. Ens guiaran els versos de Joan Teixidor:


La petita ciutat encara m’acompanya
i el riu que la travessa em farà de camí;
ara que ja arribo a l’última frontera
i només em tocava viure en el record.
Hi haurà plany i joia en la meva complanta
i una llum de tardor en les hores d’estiu;
el blau és net i pur i el verd una catifa
i la nit que m’abriga és un seguit d’estrelles.

Anem pel món perduts tot al llarg d’aquest joc,
imaginant paisatges i un lloc per somniar,
el reialme perdut de la nostra infantesa
i una tarda oblidada fan amarg el somriure.
L’horitzó ja no hi és, va fugint i s’escapa.
Cansat i decebut arribaré a l’origen,
com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps.
Ve l’hora del retorn, veig la casa dels avis.

Referint-se al mas d’en Godo, propietat seva, escriu:


Aquest mas, construït amb astúcia a lloure per la visualitat dels corsaris, té uns baixos de volta de canya del país tan bons com els del famós “Celler d’en Climent”, i algun dia, a imitació del Night Club dels gitanos, que funciona al mas dels Rabassers de Dalt, tan pròxim, a tirat de cordill, funcionarà, com a anella de la cadena de llocs d’esbarjo i perdició iniciada a la Selva.

És un lloc per a contemplar la natura, i basta ascendir tres minuts per a veure la punta de Cervera i el cap de Creus, i contemplar el trànsit d’algun navili que sembla perdut en la immensitat.

És un lloc ideal per a passar-hi una lluna de mel clandestina amb la muller d’un amic. És un indret escollit perquè t’hi trobin mort i rosegat per les formigues.

De Portlligat, la carretera, resseguint el retallat del litoral, ens porta a cap de Creus. La Maça d’Or (o d’Oros) és l’illot que hi ha al davant.


Canigó per mossèn Cinto,
pel pros Guerau, el Montseny,
Montserrat pel vers ferreny
d’en Sagarra, però el greny
del cap de Creus, jo me’l pinto.


Confesso que la declaració de la guerra europea esdevinguda durant aquell estiu no em va afectar tant com el canvi de col·legi. Estàvem jugant, aquelles primeries d’[agost], al bosquet de sota la terrassa, a Palol, i el pare, gesticulant amb el Brusi a la mà, ens va cridar, per explicar-nos, als meus cosins i a mi, la mobilització francesa. Llevat dels articles de Gaziel, que foren llegits en veu alta i comentats com a perfectes formalment, si bé marcadament tendenciosos, cap contacte no vàreig tenir, durant els anys que durà la conflagració, amb les zones d’oposició francòfila. En aquestes qüestions de vida o mort, els punts de mira de l’oncle Xavier, defensor d’un espanyolisme a ultrança, i el catalanisme intransigent del pare, es conciliaven fàcilment.

“Benedicant fontes Domino” resa una font, alimentada a doble raig constant per les escorrialles de la cova de Palol: que les fontanes beneeixin el Senyor! Jo ja sabia que era el datiu. Havia après, ajudant missa a mossèn Joan, el sentit de totes les oracions i rèpliques, que ell m’anava ensenyant, paraula per paraula, amb les variacions morfològiques de la llengua de Roma.

Entre Empúries i l’Escala, a prop de la vila grega, hi ha l’hotel Empúries. A la comarca ha estat de sempre conegut com a Cal Gambo perquè així li deien a Josep Paradís, fundador de Villa Teresita, el primer establiment que s’hi va alçar, llavors dedicat a acollir els arqueòlegs de la Mancomunitat que van iniciar les excavacions el 1908.

 


A Empúries, a cal Gambo,
és el lloc dantesc, precís,
on l’amor és Paradís
si en jocs d’amor feies ambo.


Entra de frau a la capella on frisa
a mitja veu i prova d’entonar
els goigs antics del màrtir Julià,
patró del poble amb santa Basilisa!


La mare em deia que, essent criatura,
va bressolar-me una dona de Llers.
Suau embruix que en mi perdura,
em prenc la vida com si fos un vers.

Recularem fins a Vilajuïga. És d’esperar que a la ‘vila judaica’ puguem veure-hi alguna cosa que en justifiqui el nom; no hi ha proves documentals, però abans o durant el segle X els jueus podrien haver protagonitzat el primer poblament del lloc i podrien haver-hi erigit una sinagoga. El que avui se’n diu ‘la sinagoga’ consisteix en la part més remota de la parroquial de sant Feliu. Aquesta església va començar a ser-ho al segle XI, es va consolidar amb el romànic i va ser ampliada durant el neoclassicisme (segle XVIII).


A Vilajuïga els patriarques es dirien Goliat, Marrassés, Simeó o Jeremies. Podrien ser bígams pel cap baix i les seves múltiples mullers serien criades per Rebeca, Ester o Lia...

Girona: Diputació de Girona, 2013

Mai més no va poder tornar a viure a la Diagonal però el record que la vida a la gran avinguda barcelonina serà ben present en novel·les com Cendres i Fracàs.


A Espanya, tampoc no hi podia tornar. Ja un cop ho havia intentat i els tres consolats espanyols a Suïssa –el de Zuric, el de Berna i el de Ginebra– m’havien refusat el visat, perquè tenien ordres de fer-ho. Deien que l’únic mitjà d’obtenir-lo era que el meu marit em reclamés. Però a monsieur Choffat, i per raons de caràcter personal, sembla que ja no li convenia la meva tornada a Barcelona. En acabar la guerra civil havia tornat a Catalunya, s’havia reinstal·lat al nostre apartament de la Diagonal, 313, on jo havia abandonat tots els meus béns mobles amb l’esperança de tornar-los a usar al seu costat, cosa que no vaig poder fer mai més.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Suposava que les dames de Vil·la Gilly haurien encès la calefacció i jo podria lluir el meu vestit sense petar de dents ni sofrir esgarrifances. Vil·la Gilly estava situada en un barri residencial, a pocs quilòmetres de Ginebra, al bell cim d’un pujol, voltada d’un gran parc-jardí i amb una vista magnífica. L’aspecte de la casa per fora i per dins em va impressionar. Ni monsieur Choffat ni la seva mare ni les seves germanes no s’adeien exteriorment amb la rica construcció i el moblatge de la casa.

Em van rebre en un gran saló encatifat, guarnit d’un piano de cua, d’un cadiratge elegantment entapissat. Grans pintures amb motllures daurades penjaven de les parets empaperades d’un to gris perla. El cortinatge dels finestrals no permetia veure el jardí. Un complicat salomó de petroli (madame veuve Choffat no volia tenir «tractes» amb l’electricitat) penjava del sostre, escampava una claror suau damunt els objectes. Costat per costat del gran saló hi havia la biblioteca, voltada d’altes llibreries i de vitrines plenes de llibres. El cor se me n’hi anava. Hauria preferit que me’ls deixessin remenar, triar-ne un i instal·lar-me sota el pàmpol verd i, emparada en l’ample silenci del parc, llegir en comptes de construir frases banals destinades a correspondre les frases igualment banals que em dedicaven les meves futures sogra i cunyades.

Les quatre dones, de comú acord, probablement inexpressat però tàcit, s’havien engiponat i pentinat amb la intenció d’impressionar-me. Volien fer-me comprendre, i ho vaig comprendre tot just arribada, que en aquella casa el luxe i la coqueteria femenins n’eren exclosos.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Jo suposava que el meu futur marit no solament es guanyava bé la vida, sinó que disposava de diners que hauria heretat del seu pare. Sovint parlava de llogar una vil·la a les ribes del Leman, on només viuen gent adinerada. Viure vora del Leman era una de les esborrajades il·lusions de la meva vida. N’estava enamorada, d’aquell llac ample, esbarjós, tranquil... Monsieur Choffat em parlava del moblatge que posaríem a la nostra casa: el menjador seria d’estil rústic normand, de fusta fumada...; la sala de rebre, el seu despatx, el meu estudi, els moblaríem de diferents estils... I jo, que sempre he tingut el mal costum de creure en tot el que em diuen, ja m’hi veia, en la suposada vil·la, i, naturalment, m’hi veia escrivint, que era el que més m’interessava al món. Assaboria anticipadament el goig d’instal·lar-me en el meu estudi de cara al llac davant aquella gran extensió d’aigua. Entre ratlla i ratlla llambregaria el Leman, el veuria canviar de color segons les hores del dia, segons la direcció i la força del vent. Ara seria d’un blau intens, adés d’un blau esvaït. L’hora més dolça del llac era al matí, quan l’aigua, d’un blau gris, roman quieta, silenciosa, sense onades. Escriuria la meva primera novel·la en el veïnatge del llac, veuria al lluny les veles blanques mig adormides, i més enllà les muntanyes... No sé si creia de debò en aquesta lluminosa felicitat o si em deixava bressolar per una llei de somni, el qual duraria el que duraria i tot de sobte s’esvaniria com tots els somnis.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La distància i les diferències que van causar la separació del matrimoni són el motiu que explica la mirada irònica d’Aurora envers el seu marit. Amb ell va passar tres anys a la Polinèsia francesa, van viure uns anys a Catalunya i l’any 1938 Aurora va marxar cap a Ginebra novament, en exili. El seu únic refugi, pensa, és Ginebra, i la casa de la seva sogra. En el text que segueix Aurora mostra el cru i dur contrast entre la Barcelona i la Ginebra de 1938.


Era el mes de juny del 1938. Havia abandonat Barcelona, una Barcelona arruïnada, afamada, bombardejada i bruta. Tornava a ésser a Ginebra, l’entranyable ciutat dels meus amors. L’any vint-i-tres, quan vaig arribar-hi per primera vegada, aquesta ciutat m’havia obert els ulls a un món nou, un món insospitat, revelador, i no precisament pels seus monuments, parcs, jardins, molls del Leman i del Roine, i el seu paisatge alpí, sinó pel grau de civilització, de cultura, de civisme i europeisme que s’hi respirava.

Aquell lluminós matí de juny de 1938 jo retrobava la meva amable Ginebra neta i alegre, poblada de gent ben alimentada, ben vestida, diligent, com amarada d’un afany i d’una joia de viure que contrastava amb el meu estat d’ànim. Jo no podia participar a l’animació general. Dos anys de guerra civil viscuts a Barcelona amb el cor i l’esperit amarats de la gran tragèdia de les lluites fratricides, l’enderrocament moral, social, polític i material de la nostra amada ciutat cap de Catalunya, m’havien llevat la facultat de sentir cap mena de goig.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Ginebra sí que serà el refugi de l’exiliada, però no Vil·la Gilly. La rebuda de les “dames de Vil·la Gilly” va ser decebedora i Aurora va haver de viure on va poder, amb els pocs diners que podia guanyar i així va començar el seu infern particular a la Ginebra de l’exili. Aquests fragments expliquen el retorn a Vil·la Gilly l’any 1938 i l’efimeritat de l’estada.


Vaig pujar a la mansarda, on, igual com tretze anys abans, m’hi esperava la meva habitació. Hi havia el mateix llit de matrimoni, ara per a mi sola. Em vaig asseure a l’esglaó de fusta a rampeu de la finestreta. Vaig començar a llegir. Monsieur Choffat no era cap notabilitat epistolar, però, amb més o menys faltes de participi i d’infinitiu, d’absència de dobles tes o de dobles efes, es deixava comprendre perfectament. Em deia poc més o menys: «Roman a Vil·la Gilly mentre jo sigui fora. Fins que puguem tornar a reunir-nos, la meva mare es compromet a allotjar-te i mantenir-te, però no esperis que et doni diners. Fes per manera de complaure-la en tot i d’ésser agradable i humil amb ella i les meves germanes. Aquest és el millor camí perquè t’aixopluguin i et mantinguin durant la meva absència, que pot ésser llarga. Si m’has de comunicar alguna cosa escriu-ho i lliura-ho a la meva germana M. Ella s’encarregarà de fer-m’ho a mans».

Girona: Diputació de Girona, 2013


El que no podia pressentir és que l’esmentada catàstrofe s’esdevindria tan aviat: en ple estiu, tres o quatre setmanes després de la meva arribada a Vil·la Gilly. L’excusa per fer-me fora era que les quatre dones se n’anaven a estiuejar i havien de tancar la casa. Jo sabia que la casa no la tancaven mai. Anys i anys que la vella madame Choffat no se’n movia. Era una magnífica finca voltada de jardí i de bosc, amb dotze dormitoris i dues sales i menjador espaiosíssims. Cap de les quatre dones no treballava fora de casa, vivien de renda. Jo era la muller d’un fill, sabien que venia d’un país assolat per la guerra, afamat i bombardejat, sabien que havia perdut catorze quilos de pes, ignorava on era el meu marit i no sabia on anar. Elles anaven cada dia a missa i a confessar i a combregar i, malgrat tot això, em van treure de casa abans que jo em pogués refer de les privacions i dels sofriments morals experimentats durant dos anys de guerra civil i abans que m’arribés cap nova del meu marit, ni pogués comptar amb la més lleu esperança del seu retorn.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

En aquest fragment es fa evident la passió –i el coneixement– per la natura de Maria Àngels Anglada. Però una altra de les seves passions fou també la música. En el següent text Anglada relata la vida musical de Figueres:


No és que a Figueres no hi hagi una certa vida musical: comptem amb escoles de música, amb la Jove Orquestra, amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. No hi manquen alguns intèrprets coneguts, se celebren concerts de música simfònica i coral, de jazz, ultra els grups de rock locals, i fins i tot podem escoltar un bon organista a l’església de Sant Pere. Però l’encís de la Schubertíada a Vilabertran és tota una altra cosa, més esperada, més intensa i subtil, i cada any ens sembla un miracle que pugui esdevenir real, ateses les dificultats que han de superar els seus organitzadors. [...]

Figuerencs, empordanesos, francesos, barcelonins i vigatans que han vingut expressament ens trobem als bellíssims claustres de la col·legiata i ens entaforem, feliços, als incòmodes seients del temple. Hi ha un ambient de passió per la música i d’entusiasme: els artistes i el públic sempre estableixen un contacte intens, en aquests concerts, i els bisos són gairebé obligats.

Mentre els assistents tot just enfilen la carretera, els membres de Joventuts Musicals de Figueres atenen els músics, pleguen les cadires, recullen els programes, ho deixen tot en ordre perquè l’església torni a servir per a la litúrgia de l’endemà, quan els concerts són en dissabte.

 


Aquest pretext ens sembla ideal per acomiadar-nos de Figueres i iniciar el nostre camí, tal com proposa Maria Àngels Anglada, cap a Vilabertran.

A la Rambla hi vivien, la freqüentaven molt sovint, o hi van deixar petjada una sèrie de personatges. A més de l’esmentat Joan Carbona, els fragments que segueixen evoquen Ramon Canet, que a més de residir-hi, hi tenia la llegendària llibreria; i l’alcalde d’aquell moment, el que va podar els plàtans per arranar-los severament.


I en Ramon Canet, l’home més federal i comprensiu, que ha començat venent diaris com Franklin, Edison i el cardenal Spellman, ja hauria arribat, si no a president del país, perquè no n’hi hauria –perquè el rei es diria Pere VIII o Jaume VIII–, a president de la Societat de Nacions.

Miquel Vallàs i Sala, de Sant Julià de Vilatorta, el 13 de setembre de 1903, expressava els seus sentiments patriòtics.


He visitat l’hermós i antic, senyorial Castell i Iglesia de Requesens, mostra patent de lo que era l’antiga i valenta noblesa catalana i al contemplar-lo i veure el despreci i menyspreu amb què es miren les antigues costums, i fins renegar de la llengua que els ennoblí, no puc menys que admirar l’antiga grandesa dels lliures senyors d’aquest Castell i exclamar: Visca Catalunya Lliure!


Quan el rei, com acabem d’explicar, se’n va anar a Castelló, el comte de Pallars, el príncep Alfons i els altres nobles que s’havien quedat a Peralada van demanar a En Dalmau de Rocabertí, que era el senyor de la vila, que escorcollés les cases per veure si hi havia prou menjar com per defensar-la  durant quatre mesos. En Dalmau, senyor de Peralada, va repassar una per una totes les cases de la vila i va calcular quant de menjar hi havia emmagatzemat. I aquell mateix dia al vespre va dir el següent al príncep Alfons, al comte de Pallars i a la resta de nobles:
—Senyor, si poguéssim salvar Peralada de caure en les mans dels enemics ningú no hi guanyaria tant com jo, que sóc el seu senyor i sé que val més que la resta dels meus béns. Nosaltres veiem i sabem prou bé quin tracte donen els francesos a tots els que sotmeten per força, i, tot i que aquesta plaça és prou forta i ens podríem arriscar a deixar-hi una guarnició si hi hagués prou provisions, jo he calculat quant de menjar tenim guardat i he vist que només podem alimentar cinc-cents homes durant cinc dies. Val més, per tant, que jo perdi Peralada que no pas  que el meu senyor, el príncep Alfons, que és ací, i jo i tot vosaltres ens perdéssim. I val més que fugim demà a la nit, abans que els francesos ens rodegin per totes bandes, perquè llavors no en podríem sortir sense perdre-hi la vida. I, si us sembla bé, ho farem així: quan els francesos es preparin per donar-nos batalla demà al matí, nosaltres farem el mateix perquè ells creguin que també ens preparem per a la defensa. I al vespre jo parlaré amb tota la gent de la vila i els faré fugir a tots plegats, homes, dones i infants. I l’endemà de bon matí, mentre els francesos es pensaran que estem esperant el seu atac, fugirem amb totes les armes cap a Castelló d’Empúries. Així, si no podem salvar la vila, si Déu vol, almenys podrem salvar la nostra vida.

Després de sentir les paraules d’En Dalmau de Rocabertí tothom estava decebut, perquè abandonaven una vila tan rica com Peralada sense oposar resistència. A la fi el comte de Pallars es va aixecar i, en nom de tots els assistents, va dir a En Dalmau que en les seves paraules mostrava gran fe i gran amor al senyor rei i a tots els nobles de Catalunya, i que, com no s’hi podia fer res més, tothom estava satisfet de la decisió presa i creia que s’havia de fer el que havia dit.

Aleshores el comte va ordenar les guaites i va distribuir els cavallers i els peons pels murs i per les barbacanes de la millor manera que li va semblar. Així van fer creure als francesos que, si ells atacaven, estaven preparats per defensar-se. I aquell mateix dia al vespre un destacament de l’exèrcit francès, format per uns cinc-cents cavallers i fins a cinc mil peons, es va acostar als murs de Peralada amb intenció d’atacar i també de calcular quanta gent hi havia a dins, perquè estaven convençuts que el rei d’Aragó era a Peralada i havien decidit que l’endemà al matí farien un gran atac, per totes les bandes, contra la vila i no pensaven parar fins a haver pres el rei i tots els que l’acompanyaven.

I quan el comte de Pallars i els homes que eren dins de Peralada van veure que els francesos s’acostaven al mur, es van armar ben bé cent cinquanta cavallers i uns tres mil peons, van obrir les portes de la vila i, tot decidits, van llançar-se contra l’enemic. I els francesos, veient-los sortir tan ben ordenats, van començar a fugir. Els homes del comte de Pallars els van perseguir ben bé un tret de ballesta més enllà de les barreres defensives de la vila i van matar set cavallers mentre trenta-quatre peons romanien estesos en el camp de batalla, alguns morts, els altres ferits de gravetat. Fet això, el comte i els seus  homes se’n tornaren cap a Peralada.

En fer-se de nit, van enviar els vigilants i els guaites fora del fossat i ningú dels que eren a Peralada va tenir temps de reposar, de dormir o de treure’s l’armament de l’esquena, i feien veure que pensaven quedar-s’hi molt de temps. Mentrestant En Dalmau de Rocabertí va parlar amb les autoritats de la vila i els va manar que tots plegats —homes, dones i infants― es preparessin en silenci i amb celeritat, de manera que no els poguessin sentir, i que, quan els ho indiquessin, se n’anessin amb tot el que poguessin endur-se, perquè a Peralada no s’hi havia de quedar ningú. Després de sentir les paraules d’En Dalmau de Rocabertí els homes de la vila van començar a plorar i a doldre’s, i no és estrany que ho fessin, perquè sabien que no es podrien endur moltes riqueses i moltes mercaderies i que les seves possessions i les seves cases quedarien a la intempèrie. Però alhora estaven tan contents de poder salvar les seves vides, que van oblidar de seguida les seves penes, i amb les seves dones, els seus fills i tots els criats es van preparar per anar-se’n i per endur-se tot el que van poder.

Mentrestant la nit va passar, i van arribar les primeres clarors de l’alba, i els cavallers que eren a Peralada van començar a fer grans crits per donar la impressió que es preparaven per a la batalla i la defensa de la vila. Tots els que en tenien, es van preparar amb els seus cavalls, i la resta de la gent també es va posar a punt, es van obrir les portes de Peralada i van calar foc a molts llocs de la vila. Tots van sortir fora de Peralada i van començar a fugir tan ràpid com van poder.  I van fer molt bé, perquè tan bon punt va ser dia clar els francesos es van acostar tant, i per totes bandes, a Peralada que van poder veure que no hi quedava ningú i que cremava, i es van sorprendre molt, però alhora, com és natural, també se’n van alegrar.

Els homes del rei d’Aragó, però, tenien motius per plorar i per lamentar-se, perquè havien hagut de deixar una plaça com Peralada sense lluita per manca de provisions. I els homes, les dones i els nens petits de Peralada se’n van anar a la ciutat de Girona, i ningú que els hagués vist, encara que tingués el cor de pedra, no s’hagués posat a plorar davant de les dames nobles i de totes les altres, i de les donzelles que, tristes i ploroses, se n’havien hagut d’anar a peu cap a Girona contra la seva voluntat. I aquells que la nit abans de sortir de Peralada eren rics i tenien més de mil marcs d’argent llavors no tenien, a part del que duien a l’esquena, gaire més de cinc sous.

Després que tota aquesta gent sortís de Peralada cap a Girona, N’Alfons, el fill del rei d’Aragó, el comte de Pallars i tots els altres nobles, cavallers i homes d’armes se’n van anar a Castelló d’Empúries per parlar amb el rei i explicar-li com havien hagut d’abandonar Peralada per manca de provisions. I al rei li va saber molt de greu, però ho va dissimular, perquè no es podia fer de cap altra manera. I mentrestant el dinar es va acabar de preparar i el rei i els seus acompanyats es van asseure a taula.

Mi ciudad en peligro
núm. 267
22 de d'agost de 1970

Per això, entre despit i amargor, se’n dol quan la modernitat li arravata protagonisme a favor, ja ho dèiem, de Figueres.


Castelló d'Empúries, que fue capital del condado, perdió su jerarquía con el Decreto de Nova Planta, y su importancia efectiva con la erección del hoy inútil castillo de San Fernando y el paso de la vía férrea, quedando reducida, de momento la prestancia de Castelló a la gracia de un templo de imponentes proporciones una especie de catedral sin prelado ni siquiera doméstico.


Magauli –el comte reu de les enveges
reials–, jacent estàtua de pàl·lid
marbre, en l’obaga de la Seu purpúria
vessa el robí de sang, última gota
que sobreïx la copa enverinada.


Ha vist al vas marmori de Magauli
armat –jacent rere l’altar major
de la murada seu de Castelló–
com l’animeta ix per la boca,
i plau-li d’imaginar que paga l’únic deute.


[El Sabater d'Ordis]... i ha après, per dir a la gent,
manta estrofa d'un tal poeta de Climent
el foll que més d'un cop al caure de la tarda,
sol veure als matacans del Portal de la Gallarda.


Diu que en Paia té una paia,
que la paia està molt caia.
Com se diu i com se deia
la Nita de can Saneia?

La visió de la vila comtal s'amara, al caient de la nit, del curs asserenat del riu en arribar al magnífic Pont Vell, construït per Ponç Hug II al segle XIII. Segons la llegenda, de la qual Fages féu diferents versions, les “set arcades desiguals” –una per any– tenen una major o menor amplitud segons com havien anat, respectivament, les collites:


I quan detens la teva cursa ràpida
sota el porxat Pont Vell de Castelló
-del vell comtat del vent, vila major-,
llumins i estrelles són l'encenedor
que esbrina el vers d'una futura làpida.

Viatge al poble de la por
Barcelona: Edicions 62, 1980

El jardí


Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb gran obertures: molt vidre i poc maó. […] Finestres i balcons s’obren al jardí. Un jardí de cent mil metres.

Viatge al poble de les rates ben criades
Barcelona: Edicions 62, 1980


Vam sortir de la casa i em va fer seguir-lo carrer amunt. A dalt de tot del carrer hi havia un mirador, i des d’allà, l’home, trist com els més tristos que mai hagi vist, va allargar el braç i va assenyalar la vall.


El camí no era ben recte i, cap a la meitat, davant d’uns quants pins carregats de bosses plenes d’erugues, vaig sentir rajar aigua. Fins que el camí es va eixamplar per desembocar en una placeta voltada per una barana de ferro. La vall que des d’allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada. Em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fossa cavada de poc, amb terra apilada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres esquenes… tot fet un garbuix tacat per reguerons de sang i bassals de sang que brillaven a la claror tan transparent d’aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l’entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xuclamels.


Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant. De tant mirar ja no veia res. De tant escoltar, ja no sentia res. Tot, muntanyes, cases, camí, abeurador, es fonia amb mi. No volia pensar en la sang: em fonia amb tot. 


Sobre les carreteres que menen al Gironès i a l'Empordà pels històrics i interessantíssims pobles de Sant Pau i Besalú, no hem trobat descripcions d'interès literari, tret de les relatives al trànsit que hom hi havia fet amb mitjans de locomoció actualment desapareguts.

Encara mig segle enrera, pintoresques tartanes i diligències portaven la gent a Olot des de Girona, Banyoles i Figueres, per les dues carreteres que s’ajunten a Besalú. L’allargassada (“longitudinal”) tartana de Figueres i la voluminosa tartana de Girona “durant la nostra infantesa i al trencant del segle”, recorda Joaquim Danés, “feien els respectius viatges en unes sis hores, o una bona mica més, car les parades reglamentàries solien ésser força llargues, per raó dels àpats de les persones i dels canvis de cavalleries.”

Una excursió a Olot
Barcelona: Impremta de La Renaixensa, 1892


La tartana o bé ordinari que de Figueras va a Olot, surt de la posada de ca la Teta a la una en punt de la tarda. A las dotze i tres quarts ja estava jo sentat al seti de davant per veure'l país; los tres cavalls ja collats. Mentres los viatgers anaven arribant, se carregava el fato, sac, baguls, sarrions, darrera i davant del vehícul, una muntanya de bagatge, sis samals de peix dejús. La tartana aquella es enorme, és la verdadera galera del sigle passat, lo violí dels correus de quan no hi havia carreteres transitables, una arca de Noè. (...) La carretera de Figueras á Besalú es prou coneguda per estalviar-me de fer-ne la descripció; és moderna, construïda a tot gasto, profusió de ponts sobre els corregots més insignificants; de distància en distància cases pels peons que cuiden la carretera, fetes com estacions de ferro-carril. Anem voltant la Mare de Déu del Mont en ses dues terceres parts.

La petita Anglada s’apropa a la casa encuriosida pels estranys moviments que veu en els finestrals. Interessada per resoldre enigmes, per descobrir de qui eren les ombres gesticulants i misterioses, la nostra autora, es deixa fascinar per la història dels habitants de la casa de mur heurós, la Casa de l’Heura


Els infants l’anomenàvem així perquè tota una paret plena d’heura espessa de dalt a baix tancava el jardí per la banda de migdia; només una finestra, a mitja alçada, s’obria en tota la façana verd fosc on remorejaven les merles, goludes de les baies quasi negres. També hi venien rossinyols, que sentíem refilar des del menjador. A la part baixa de la paret, s’hi podia arribar perquè s’alçava una resta de mur gruixut, amb petites baixades i pujades, estret però just per poder passar-hi, ple de molsa i petites herbes i fins i tot amb flors menudes; era vorejat d’una filera de boixos. Aquella paret i la seva finestra em fascinaven; sobretot la finestra. La podia veure molt bé des de la galeria que voltava el jardí per dues bandes. S’hi movien, de vegades, unes ombres gesticulants i misterioses, uns braços que s’obrien en un gest ample o s’alçaven cap amunt, com els actors que jo havia vist representant Els Pastorets, o, més ben dit, l’any 1941, Los pastorcillos de Belén, al teatre antic de l’Orfeó Vigatà, quan encara faltaven molts anys per traslladar-se a can Ricart.
Em ve a la memòria, després de tant de temps, una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre, perquè recordo que al vespre tots el fils d’electricitat del carrer eren plens d’orenetes; sempre s’hi reunien, abans de la Mercè, i poblaven el carrer amb els seus xiscles i les seves ales màgiques. Aquella nit, entre la resplendor pàl·lida, els arbres coneguts del jardí - el saüquer, el presseguer, la prunera, l’acàcia i un exòtic catalpa – semblaven un doble divers d’ells mateixos; el pou, condemnat d’anys ençà, amb la seva caseta, era com un niu de somnis, prop de l’escala d’alts graons ben coberts de gessamí.

A poc a poc la nostra autora descobrirà el secret del senyor Campdelacreu:


Era ja pel novembre, doncs, quan vaig anar esbrinant, amb preguntes al meu entendre molt ben dosificades, que el veí del nostre jardí emboscat es deia Lluís Campdelacreu; ja tenia un nom, ja no era només una ombra. També vaig saber que tenia setanta anys, i vivia amb la seva dona i una néta. Tot això ho anava preguntant amb comptagotes, perquè no volia aixecar la llebre si demostrava una curiositat excessiva.

Per descobrir de qui eren les ombres, que es veien a través de la finestra a mitja alçada de la paret coberta d’heura, M. Àngels va pensar que...


Quan s’acostava la rifa de Nadal es feien múltiples talonaris de loteria per a entitats benèfiques, i jo que dic a la mare:
-T ’ajudaré a vendre números de les Conferències de Sant Vicenç.
La meva inesperada col·laboració la devia sorprendre, perquè jo era més aviat tímida, però em lliurà un talonari; era per a mi una avinentesa per entrar a la Casa de l’Heura.
Amb el cor que em glatia molt de pressa, vaig arribar a l’entrada, gran i enllosada, que donava al curt carrer de les Basses; m’enfilo per l’escala, semblant a la de casa nostra, de graons baixos i amb barana de ferro:...

Amb el pas del temps l’autora va recollir diferents indicis que van ajudar a desfer el vel de boira espessa que envoltava la vida del veí. Desprès de fets personals molt dolorosos, el senyor Campdelacreu va identificar-se amb Mossèn Cinto, perquè, probablement es veia com Verdaguer quan estava endogalat pels deutes i al començament de la persecució aferrissada de què fou objecte.
Campdelacreu s’havia sentit atacat, allunyat del seu món de mestre per causa de la seva lluita per salvaguardar el que quedava, tot just vençuda la República, de la biblioteca de la seva escola i per la proximitat amb el seu gendre que es trobava a l’exili, a Mèxic, on, afortunadament, s’havia espavilat a guanyar-se la vida.
Malauradament la seva filla s’havia mort del tifus, endèmic a Vic temps endarrera. La filla es deia Laura i el pobre senyor Campdelacreu anomenava la petita Anglada Laura, probablement recordant-se d’ella. D’aquí ve el títol de la narració que seguim en el nostre passeig.


Primer m’havia arribat només d’ell una ombra i un gest en el silenci de la nit, des de darrera una finestra tancada: ara penso que és així com ens arriben els mots encara no dits, el nucli d’un poema, des de la nit, des d’un mur de silenci, encara no ben delimitats ni tancats ni escandits, tots bategant de promeses que no sempre podrem veure complir, i en voler-los aferrar ens deixaran com una pols d’ales de falenes als dits, clos i inacabat el vol meravellós i efímer.


Per acabar la curta sèrie de botigues immòbils, transmeses de pares a fills per una civilització fonamentalment estàtica, que ho encara vaig fruir en la meva infantesa, només parlaré d’una altre que n’hi havia també a Sant Feliu, i era una barreja, avui increïble, de barber-sagnador-arrancaqueixals-i-herbolari, i encara alguna cosa més, i estava establerta en una cofurna fosca i perfumada.

Abans de tombar el cantó del carrer estret on s’obria la seva porta, les aromes que es desprenien d’aquella botiga balsàmica us embolcallaven d’essències silvestres i medicinals. No tenia més que un mig aparador encongit; però s’hi amuntegaven una pila de saquets ventruts, amb herbes remeieres, collides a bosc, que guarien tots els mals de la humanitat senzilla; i enmig hi destacava un enorme bocal de sangoneres vives, que de vagades semblaven a punt d’esclatar, de tant inflades i lluents, i de vegades penjaven de la paret interior del vidre, arrugades i pansides, com pelleringues mortes. Els minyons de la vila passàvem llargues estones contemplant-les; i és per això, segurament, que encara recordo el peu de la lletra el poètic cartell, penjat damunt el bocal, que idealitzava als nostres ulls, misteriosament, les fastigoses bestioles.

Deia així:
Cual barómetro animado,
de experimental doctrina,
la sanguijuela adivina
de la atmósfera el estado.

El crèdit que tenien a tota la vila, com a instrument meteorològic, aquelles humils xucladores de sang, era tan gran, que si s’espatllava el frare de cartó pintat, que a totes les cases servia d’higròmetre, o els seu pronòstic era massa indecís, perquè no abaixava prou el braç o no acabava de posar-se la caputxa, les persones grans ens manaven: “Vés a veure què diuen les sangoneres”. 

D’una terra (VI)
Barcelona: Editorial Ariel, 1948


És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!
Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l’ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.

Temps
Barcelona: Proa, 1976


Torna’m, ah, torna’m als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
i el ping-pong.
No. No.
Torna’m a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n’alegro.

Pel camí dels mesos (pròleg)
Barcelona: SADAG, 1956


Parteixo, doncs, altra vegada i novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos. Alzinars beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis! Juliol, Agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de les destrals invisibles. Entre cop i cop sento només el crepitar feréstec del silenci mentre camino sota les branques de foc verd. [...] Pel relisser que baixa des del trencat fins a la bocana del gorg, l’estiu, a poc a poc, es despenja. Lianes, selva de goig, quietuds meves! [...]

Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d’una el vent d’aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil·len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades. Castanya i gla són a l’abast com petits tresors, com talismans, com brases vegetals.

Sé d’un indret...
Gaüses: Llibres del Segle, 1995


Sé d’un indret a Girona que és un castell i un palau, escumejat de gavines com onades de cel blau, navegant entre silencis com una mítica nau.

La gran alegria del riu
Girona, 31 de de maig de 1906


¡Es la gran joia del riu! L’alegria del Onyar.

Jo la se perque’m truca als vidres de la meva cambra al despertar-me; perquè he begut en les galeries de ca meva jugant amb mes germanes; perquè carinyosa m’ha besat el front eixut pel treball i arrugat pels números i les preocupacions.
¡L’alegria del riu amb els seus coloms que volen, les seves orenetes que xisclen, els galls que hi canten i les criatures que hi ploren!

Oh quina més bella pensada la de posar un riu a dins d’una ciutat! És la pensada del frare que posa el jardí prop de la cel·la. La de la malalta donzella que posa el canari en la finestra de la seva cambra!

Una ciutat amb un riu és com un matrimoni amb un infant. Perquè l’infant té la rojor a les galtes i la rialla als llavis i l’or en els rulls, com el riu té la color i el riure i la llum que alegra la ciutat.

Lo còlera morbo
Barcelona: Illustració Catalana, 1925

L'epidèmia de còlera de 1854


Oh, ací la pesta nos delma!
La mort n’és rei absolut!
Si ‘vui no ens fer sa bravada,
¿serà així demà com ‘vui...?

Aquest fossar no fa gaire
que era un clos d’herbat crescut,
d’arbres vells aufegats d’heura,
de corcades creus de fust.

Ara ni una herba s’hi troba:
los fossers l’han remogut,
cada creu de fresc n’és feta,
cada clot replè a curmull.

Fa deu segles que hi dormien
d’aquest poble los defunts;
omplert ara en deu jornades,
un nou fossar caven lluny.

Me dol, si hi tenc de romandre,
no esser ja dels que han caigut,
que en seria honrat de jaure
entre antics i sagrats murs,

davant la porxada històrica
del monestir benvolgut
que aixecà lo Comte Guifre
i han profanat malastrucs...

Si parl tant del cementiri
n’és que dóna manco enuig
que descriure’t esta vila
ont la pesta ens hi consum. [...]

Moltes cases són tancades
dels uns morts, d’altres que han fuit,
i l’herba del cementiri
pels carrers i places surt. [...]

Només los fusters fan feina,
los fusters que fan baüls;
cada martellada seva
dins lo cor de tots retruny.

No senyalen lo sant viàtic,
ni la unció dels moribunds;
i los morts de nit s’enduen
perquè la gent no s’assust.

No es fan dols ni funeraris;
los campanars estan muts,
com si llurs veus no bastessen
per lamentar tants defunts. [...]

Sols los mesquinets dels òrfens
famolejant i mig nus
a la vora dels rius juguen
sens esment del que han perdut.

M’esgarrifa sa gatzara
per entre espurnes i fum
ran dels focs que al vespre encenen
per netejar l’aire impur.

A les capelles dels barris
nit i dia hi cremen llums
perquè els Sants de Déu recapten
misericòrdia i salut.

L'epidèmia de còlera de 1865


En 1854 en que se cebó el cólera más cruelmente haciéndonos unas 200 víctimas, fueron estas en su mayor parte enterradas en el cementerio viejo, intramuros. Por espacio de dos años, en sus diversas épocas, a todas horas del día, bajo la influencia de todas las temperaturas, hasta la aparición del cólera [de 1865] se ha estado removiendo el terreno, vaciándolo en una buena parte de su extensión y profundidad, ora con el objeto de edificar en el mismo, ora con el de plantar árboles; para cuyas impremeditadas operaciones se ha estado trasladando de un punto a otro la osamenta de infinitos cadáveres, sin previsión ni concierto, sin el empleo de desinfectante alguno, sin poner en práctica ninguna de aquellas medidas preventivas que aconsejan no ya las leyes de higiene pública (sancionadas por las del Reino) o las reglas del arte (de más necesaria observancia que nunca en tales casos), pero ni las que dicta la simple prudencia.

Deixarem la Selva de Mar i pujarem pel camí que passa pel cementiri i l’ermita que queden més amunt del poble, a l’antic camí de Sant Pere de Rodes. Després recularem fins al Port.


Sant Sebastià a la Selva
té una ermita al cementiri;
si moro a casa i m’hi enterren
no tindria res a dir-hi.


Senyal de reialesa, el cap
de Creus du la corona d’una illa.
És la Maça d’Oros pel drap
verd d’una gloriosa manilla
[...]
La Maça d’Oros retrata
una semblança de Lleó,
fita del golf, de lluny felló;
de prop, mansoi com una rata.

Passats molts anys, després de la guerra civil espanyola, Fages de Climent torna a Palol:


Amb el balandre d’un turc –mig venedor de catifes, mig pirata– vàreig desembarcar a la platja d’Empúries en un bell matí, i, remuntant les vores del Fluvià amb una tartanota, vàreig arribar a Palol, un Palol desconegut per a mi.


I al cementiri arrenca un clap d’ortiga
on, baldament la terra és de ningú
gairebé es sap en lloc propi i segur:
fill, pare, mare omplen la terra amiga.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Vaig agafar el costum de refugiar-me cada vespre als establiments públics del meu barri, cafetots humils de mala mort i pitjor anomenada, freqüentats per la classe més baixa de la societat: meuques clandestines, atrotinades, algun macarronet poc afortunat, pispes fracassats i altres menes de bestiar de la mateixa espècie.

A Ginebra, naturalment, hom hi troba tota mena de cafès de totes les categories socials. [...] No els descriuré perquè altres «culs de cafè» ho farien o ho han fet més bé que jo. La història dels cafès de Ginebra mereix una atenció especial com la mereixen els de París, els de Londres, els de Barcelona i els de qualsevol gran ciutat del món. Hi ha gent que hi ha passat les millors hores de la seva vida i també les més negres i desesperades, les més perilloses i incertes. Qualsevol cafè on es reuneixen homes i dones de qualsevol classe social –cada classe tanca un interès que li és propi– constitueix la més interessant de les novel·les, drames, comèdies polítiques, socials i sentimentals.

Aquests cafès, que durant unes hores ens acullen, ens escalfen, ens reuneixen els uns als altres amb mil possibilitats d’amistat i fins –sovint– d’amor, reclamen plomes destinades a perpetuar-los. [...] Jo recordava amb nostàlgia els cafès de bohèmia que havia freqüentat els primers temps del meu exili, quan encara la guerra civil espanyola ofegava els darrers badalls de la moribunda República i jo no havia escurat a fons el calze de l’amargura. Allò era esplendorós en comparança amb els cafès de mala mort i pitjor anomenada on vaig refugiar-me en començar la Segona Guerra Mundial.

Girona: Diputació de Girona, 2013

El primer dels cafès que descriu Aurora és el Cafè de la Brosse. Hi va ser introduïda pel seu amic Jacquet que la va presentar com la «comtesse d’Olivarès», la qual cosa va suposar que Aurora representés un paper que la va divertir. A més, en la descripció d’aquest cafè apareix una de les dues vegades en les quals Aurora explica com va conèixer la mort del seu pare, sense que coincideixin les dues explicacions. La segona té capítol propi dins de les Memòries: “La mort del pare”.


A La Brosse, hi vaig viure un fet realment excepcional absolutament inexplicable, almenys per a mi, del qual el personatge principal és un gos. No recordo el seu nom, però a ell no perilla pas que l’oblidi. No era cap exemplar fora de sèrie, ni un gos de circ amb més o menys qualitats espectaculars. Era la joguina i, un poc, la mascota de La Brosse. Tothom el consentia, l’afalagava, el malcriava... Els terrossos de sucre, malgrat l’estricte i rigorós racionament nacional, endolcien sovint el paladar del gos.

L’estrany episodi del gos té una íntima relació amb la mort del pare, esdevinguda a mig novembre de l’any 41 a Barcelona.

Vaig rebre la nova del seu traspàs per un retall del setmanari Destino, que en publicava també una fotografia juntament amb un breu extracte biogràfic.

D’aquesta mort, com és natural, no en vaig parlar amb cap company de La Brosse. Cap d’ells no em semblava digne de compartir amb mi la dolorosa notícia. L’amor, l’admiració i el respecte que Prudenci Bertrana, home i escriptor, m’inspiraven, no em permetien comentar-la amb ningú. Per això cap company de tertúlia no em va estrènyer la mà amb més o menys simpatia. Només el gos-mascota se’m va atansar. No ho havia fet mai fins aleshores. Va estintolar el cap a la meva falda, l’hi va deixar una bona estona amb inequívoca mostra de simpatia. Ell, el gos, no cap altre client de La Brosse, va intuir, o potser sentir en una mena de telepatia que jo no oblidaré mai, que jo passava un gran trasbals i que ell, el gos, per hom no sap quins viaranys telepàtics, compartia amb mi.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La Vieille Ville de Ginebra plena de cafès, llibreries i botigues antigues és un dels llocs freqüentats per Aurora Bertrana. Al Cafè de la Clemence va fer coneixença amb gent de teatre. Un d’ells, Sacha Pitoëff, va ser, anys més tard, el protagonista de L’any darrer a Marienbad, que Aurora va veure en un cinema de Barcelona.


El Cafè de La Clémence, situat a la Place de Bourg du Tour, també hi veïneja [amb la catedral]. Tot el vell barri, des del començ de la cité, la rue de la Conféderation, on les llibreries de vell amaguen autèntics tresors bibliogràfics, fins a la Place de Saint-Pierre, amb la rue Calvin i l’estilat Hotel de Ville, fins els mateixos clients de la Clémence, són dignes d’especial atenció. [...] A La Clémence hi venia tota mena de gent, sobretot gent de teatre: autors, actors, entre els quals el genial Michel Simon, l’actor cinematogràfic que ha fet riure i plorar milions d’espectadors.

Un altre futur gran actor client de La Clémence era Sacha Pitoëff, fill de la cèlebre Ludmilla Pitoëff. Sacha, malgrat la seva joventut, cridava l’atenció pel seu destacat tipus físic: era alt i molt prim, duia els cabells molt llargs, eren d’un color negríssim tirant a blau. Malgrat la seva joventut, Sacha ja s’exhibia al teatre de la Comèdia de Ginebra juntament amb els seus pares i germans. Representaven la versió francesa de la Nymphe au coeur fidèle, de Margaret Kennedy.

Sacha no tenia altra dèria que el teatre. Pensava consagrar-hi tot el seu talent, tots els seus afanys. De moment, estudiava sota el guiatge dels seus il·lustres pares, refugiats a la Suïssa francesa des de la invasió de les tropes alemanyes a París. El país s’enriquia de personalitats antinazis del món sencer: autors, actors, cantants, músics, tots –més o menys–, contant-m’hi a mi, ens hi moríem de gana, però entre badall i badall, a Ginebra la vida encara hi era assaboridora.

Girona: Diputació de Girona, 2013


El fet que parli tant de cafès és, sentimentalment, ben comprensible. No puc evocar una llar ni una dispesa, més o menys confortables, perquè la golfa de Winkelried –el meu galdós habitatge– no mereix cap d’aquests dos qualificatius. [...] Després d’haver freqüentat La Brosse i La Clémence, vaig anar a raure al Cafè du Consulat, el més fraternal i popular dels cafès freqüentats per la bohèmia ginebrina.

El Cafè du Consulat estava situat a la part baixa de la Place de Bourg du Tour. La casa era antiquíssima –segurament històrica–, no puc assegurar-ho. L’aspecte rònec, l’entrada llòbrega, poc enllumenada, tot plegat respirava pobresa, però una pobresa plena de dignitat. [...] Al Cafè du Consulat no hi havia privilegis. Hi regnava una autèntica democràcia, i un crèdit il·limitat. Però un bon dia, els fidels clients del cafè van trobar la porta de l’establiment tancada i el fanal de la façana apagat. El mecenes havia desaparegut sense reclamar la liquidació de tot aquell paperam amb la vaga definició: «Val per un boc de cervesa» o: «Val per un bol de cafè amb llet», que s’enfilava filferro amunt al costat de la caixa buida i tancada. Els bohemis del Cafè du Consulat restaven desemparats i tristos.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Amb Frank Chabry anàvem sovint en un cafè de la Place Grenus, on hom s’hi emborratxava, s’hi aparellava per pocs calés i, a més a més, s’hi traficava en drogues. D’aquest cafè no recordo el nom. Frank l’anomenava, simplement, el Cafè de la Marie. Era molt a prop del seu estudi i el pintor s’hi deixava caure moltes vetlles. Era l’únic cafè de Ginebra on jo havia vist baralles. L’únic on més d’una vegada havia presenciat dues dones esgarrapar-se el rostre, arrencar-se els cabells a grapats l’una a l’altra. Quan Frank em veia més pansida que de costum, em proposava invariablement: «Anem al Cafè de la Marie? Potser hi haurà baralles».

Girona: Diputació de Girona, 2013


Aquella mateixa època, els alemanys van exigir de la neutralitat suïssa l’apagament urbà de tot el país. Deien que la clapa lluminosa de la Confederació Helvètica orientava l’aviació enemiga. A les vuit del vespre en punt, tot Suïssa romania a les fosques. Les finestres i portes dels establiments públics i particulars estrictament velades amb teles vermelles i els transeünts circulàvem proveïts de llums elèctrics de butxaca de vidre color blau fosc. Els tramvies circulaven sense fanals i els primers dies hi va haver una pila d’accidents. Nosaltres, la colla de Winkelried, ens refugiàvem al Café des Armures, situat a la part alta de la cité, al darrera de la rue Calvin, i així anomenat perquè, prop de l’establiment, s’hi exhibien uns vells i gloriosos canons dels temps heroics de les lluites contra els austro-russos. L’ascens i el descens de la ciutat antiga, a les fosques, es feien difícils i perillosos. Hi solíem anar en colles per l’escabrosa pujada de la Place des Trois-Perdrix agafats pel braç de dos en dos i de tres en tres.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002


La Rambla es clou com un absis
amb un peristil de plàtans;
diuen a l’alcalde: –Mata’ns
però, si us plau, no ens escapcis!

Ignasi Fages, el 2 de setembre de 1904, convidava, a més de visitar el castell, pujar el Puig Neulós i, des d’allà, com si d’una revelació es tractés, fer un jurament patriòtic:


¡Catalans que pugeu en aquest castell! No vos acontenteu admirant les seves belleses arquitectòniques; pugeu al Puig-neulós, i allí veureu quant rica i plena fou Catalunya mentre n’era Comtat gran. Fixeu-s’hi bé i jureu fer guerra a mort al centralisme que avui la té lligada i oprimida

L’excursió a Requesens
núm. 5
01 de de juny de 1928

Els membres de la Penya Tramuntana de Figueres, després de la visitar la muntanya i el castell, expressaven les seves sensacions i sentiments.


Emprenem decidits el camí de Cantallops i, en tombar-nos, veiem com les ombres del capvespre van envaint la muntanya i sols el castell com guaita, rep un últim raig de l’astre del dia. Quan arribem al poble ja el sol és post i els grills i granotes fan sentir els seu cants i en aquella hora que tant han cantat els poetes també nosaltres sentim melangia, melangia dels llocs que havem deixat.


Passats els cinc dies, tots els comtes, els nobles i els barons van dir al senyor rei que no convenia que ni ell ni l’infant N’Alfons continuessin a Peralada, sinó que se n’havien d’anar per organitzar la defensa de la terra. I el mateix havien de fer el comte d’Empúries i el vescomte de Rocabertí, que havien de reforçar els seus castells per poder plantar cara a l’enemic. I En Ramon Folc, vescomte de Cardona, que s’havia ofert per ocupar-se de la defensa i la guàrdia de la ciutat de Girona, se n’hi havia d’anar per organitzar la defensa, perquè a Peralada n’hi havia prou amb dos nobles, amb les seves tropes. Què us diré? Que així es va fer i el senyor rei va decidir que el comte de Pallars i Guillem d’Anglesola, acompanyats de N’Arnau de Cortsaví i d’En Dalmau de Castellnou, es quedessin a Peralada. (En Gilabert de Castellnou, que aleshores era molt jove, no es va separar del rei). A Peralada, doncs, s’hi van quedar quatre nobles que estaven entre els millors cavallers del món. Després, però, es va decidir que N’Arnau de Cortsaví i En Dalmau de Castellnou se n’anessin a fortificar els seus dominis, perquè a Peralada ja en feien prou amb el comte de Pallars i En Guillem d’Anglesola […]

Preses totes aquestes decisions, i havent-se acomiadat cadascú tot plorant del senyor rei, el senyor rei, que ja estava preparat per anar-se’n l’endemà,  va convocar consell general a Peralada. Els va parlar i els va adreçar moltes bones paraules, els va reconfortar i els va  demanar que fessin el bé, es va acomiadar i els va dir que l’infant Alfons i tothom se n’aniria l’endemà al matí. I els prohoms de Peralada li van dir:
—Senyor, no passeu ànsia per aquesta plaça, que és segura, forta i està ben proveïda de viandes i de soldats i, si Déu vol, nosaltres lluitarem tant que impedirem l’avenç del rei de França i no el deixarem anar més enllà. I, si ho fes, nosaltres li tallarem els camins i li assaltarem les bèsties de càrrega que duen les viandes.

I el senyor rei els va agrair molt les seves paraules. Què us diré? El senyor rei havia ordenat que dels cinc mil almogàvers  que estaven al seu costat, mil es quedessin a Peralada, i això no va agradar gaire als almogàvers que s’hi havien de quedar, que només pensaven en el que guanyarien els altres almogàvers en les ràtzies nocturnes contra els francesos, de manera que van buscar una alternativa. Ara sentireu quina una de tan grossa van fer: a mitjanit, quan el senyor rei i l’infant ja havien abandonat Peralada, i ja eren a Vilabertran o a Figueres, ells van calar foc a més de cent llocs de la vila de Peralada tot cridant:
—Sortiu, sortiu!

Què us diré? La bona gent, els homes i les dones que jeien al llit, en sentir el crit d’alarma i veure com cremava la vila, només va pensar a salvar el seu fill o la seva filla, i els homes, la dona i els fills, mentre els almogàvers només pensaven a robar i saquejar. Què us diré? Tota la vila es va cremar i es va consumir, que, tret dels murs, no hi van quedar ni deu cases en peu. I va ser una gran desgràcia, perquè Peralada era una vila ben antiga, que, des que Carlemany i Rotllà la van conquerir, mai no va ser sarraïna i, a més, és ben cert que Carlemany va aixecar  i va dotar el monestir de Sant Quirze a Peralada i a altres terres del Peraladès i del comtat d’Empúries.


I a Castelló –famosa per les cúries–,
capital morta que du el títol d’ex,
la tramuntana atura els esbufecs
i els estornells assagen voladúries.


Si en vas pairal –l’altar on la llosa és ara–
tinc per coixí la pelvis de la mare,
no em planyeu pas, amics, quan seré mort.


ENDREÇA

Bell de mi, en guasardó de tornar vista a un cec,
sols vull pel meu conhort, al caure de la tarda,
poder mostrar al meu fill l'aigua llisquent del rec
del Molí, sota l'arc del PORTAL DE LA GALLARDA.

El pont medieval de Castelló és el protagonista, l'emblema glossat des dels angles de la descripció i de la vivència anímica. Ja en el seu segon recull Tamarius i Roses (1925) hi és solemnement invocat amb to elegíac.


Pont Vell de set arcades,
bastit amb set anyades,
cada anyada, una arcada sobre el riu.
Anys d'abundor de Déu i anys de misèria,
marcats damunt l'artèria
del riu.

Pont Vell, serves records tristos i alegres;
han devingut tes pedres totes negres,
i ja sols un ramat, de tant en tant,
damunt del teu llom passa polsejant.

Mes tu encara rius amb indulgència
al pont nou, que ara et fa la competència,
Pont Vell!
Ets com una carcassa amb set costelles,
i al clar de les estrelles,
tens aire de castell!


Aquell mateix dia l’anaren a veure i Valldaura se n’enamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp, voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà d’una esplanada, es convertia en bosc. […] Quan el marquès de Castelljussà hagué sortit del despatx amb la cartera plena de bitllets, Amadeu Riera felicità Valldaura: ‘On vas a parar, ¡una torre amb més de cent mil pams de terreny!’ ‘Cent setanta mil cinc-cents’, digué Fontanills que havia estat molt quiet tota l’estona.


A entrada de vespre vaig arribar a la vora d’un bosc. Em va reprendre aquella olor d’arbre, em va ser un consol tenir per teulada branques i fulles. El caminet que havia començat a seguir s’endinsava bosc endins entre herbes altes.


Algú em seguia ja feia estona sense que pogués recordar ni on ni quan aquest algú havia començat a seguir-me. No sentia res, ni remor de passos, ni tremolor de fulles. Però estava segur que algú em seguia i no volia que jo el veiés com em seguia. No gosava girar-me. No gosava respirar. Posava els peus en els llocs més despoblats de fulles seques: que no cruixissin. Em sentia bategar els polsos. ¿Qui podia seguir-me? Si qui em seguia hagués estat de debò l’hauria sentit al meu darrera i només m’hauria calgut girar-me per veure’l. I jo no sentia res. Passaven núvols. Em vaig aturar per escoltar millor. No et giris. El bosc s’omplia tan aviat de claror, tan aviat d’ombra. ¿S’havia aturat algú en aturar-me jo? Sentir-se seguit al mig d’un bosc on darrera de cada soca es pot amagar algú, ofega. No et giris, em manava. Si et gires veuràs el que més val que no vegis. Si et gires, aquest algú que et segueix veurà que t’has adonat d’ell. Has de fer que no s’adoni que te n’has adonat. No et giris! ¿Era una veu aquella remor entre branques? Volia córrer i no podia. Tenia les cames segades i no podia. Una gota de suor gelada em va relliscar galtes avall. Havia sentit explicar històries de por, d’aquelles que fan dreçar els cabells; havia viscut la nit del castell, les nits a la casa del mirall del rebedor. Estava curat d’espants. Estic curat d’espants, em deia. Però la por que sentia en aquell bosc era diferent. […] La soledat dels boscos sempre m’havia portat consol. Em vaig picar les orelles amb les mans planes. Vaig provar d’empassar-me la saliva però no tenia saliva. Em vaig passar la llengua pels llavis més secs que si fossin de cartó. Al cap d’una estona, i a poc a poc, vaig gosar girar el cap i mirar amb un ull. Darrera meu el capvespre fabricava els seus castells vermells i grisos sota d’un núvol rodó com una medalla d’or. Entre aquell sol i jo, una muntanya de feresa. Hauria volgut trobar-me voltat de gent en un carrer ple de llums i amb aparadors a banda i banda; un carrer alegre amb dones que donessin la mà a criatures, amb la mica de por, només i encara, d’haver de morir algun dia que qui sap on para. ¿Per què havia de tenir por? Necessitava companyia i vaig fer un esforç per tallar el pensament perquè el mal que es trobava darrera meu no vingués a fer-me companyia. M’havia convertit en dues persones: la que suava de por i la que trobava que no havia de tenir-ne. ¿Per què? Necessitava cridar per espantar la por però no em sortia cap so de la boca. El cel amb les primeres estrelles va ser el meu enemic. Se’m tiraria a sobre per castigar-me de tenir por en un començament de nit com aquell. Sentia, més fort que mai, aquell algú invisible que tenia prou poder per llegir-me els pensaments. I tot d’una em vaig deixar caure a terra, tot jo un cabdell, amb els ulls que em feien mal de tan oberts. Havia de moure’m, caminar. Fugir d’allò que pesava com una llosa i que m’anava enterrant sota d’unes pedres tan grosses que no tenia força per apartar. Vaig alçar-me agafat a la soca d’un arbre… poder ser arbre poder ser núvol poder ser vent. Lluny, mig amagada, em va semblar que una bèstia dreta damunt les potes del darrera estava a punt de tirar-se’m a sobre. Una bèstia no em feia por. Tenia una set espantosa. Caminava mig arrossegant-me fins que em vaig entrebancar i vaig caure pla de ventre a terra. Res no era de debò. Jo no havia fugit mai de casa meva, tot ho havia somiat i encara somiava estirat en el meu llit mentre per la finestra oberta entrava l’olor que emborratxava dels clavells. Em va semblar que aquella bèstia encara em mirava i vaig estar a punt de cridar-la, que vingués, que vingués. Les ombres s’anaven estenent i anaven esborrant el dibuix de les branques. No sabia com ni quan havia començat aquell dia, com si hagués començat amb la por a dintre d’aquell bosc. ¿Qui m’havia xuclat del pensament el començament d’aquell dia? Va passar, alt i lluny, un vol d’ocells xisclant. Un raig de lluna tremolava als meus peus. Em va semblar que no era jo qui caminava sinó els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o ell havia entrat en mi? I em vaig trobar en una clariana que vaig travessar xisclant i amb els braços estesos com les ales d’aquells ocells que havien passat. La por ja era d’una altra mena: tenia por de mi. Por de no tornar mai més a ser jo per culpa d’aquella por tan grossa que m’estrenyia i m’estrenyia. La claror de la lluna em va posar al davant l’entrada d’una cova. M’hi vaig ficar amb els braços endavant fins que vaig tocar la roca del fons; m’hi vaig clavar d’esquena i em vaig deixar relliscar fins a terra. Veia una mica de cel que un núvol va cobrir. La sang m’anava lliscant per les venes, el cor se’m calmava. Una bestiola que tant podia ser un conill com una llebre va entrar furient com si l’empaitessin i devia sentir la meva olor perquè tan boja com havia entrat tan boja va sortir. No va trigar a desfermar-se una tempesta; els trons i els llamps no paraven i el cel abocava aigua com si es buidés. No sé si va ploure poc o si la pluja va durar hores i hores. Aquell aiguat em feia sentir protegit i vaig adormir-me amb un son espès. I a dintre del meu son s’hi va ficar un somni: una mà de gegant que s’acostava a través de grans riuades d’aigua tapava el forat de la cova perquè no pogués sortir-ne mai més.


Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrera, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l’aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que s’emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia una casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí… tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats… ¿S’esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre…

Besalú: Ajuntament de la Comtal Vila de Besalú, 2005

I just en aquest punt, Salvador Garcia Arbós fa una exel·lent descripció d’aquest riu subterrani.


Un dia d’aquells ens vam aventurar al túnel del Ganganell, entrant pel costat de Can Vilarrasa. Vam fer entorxes. Feia pudor i era ple de rates. Volíem arribar al final, però no crec que arribéssim a recórrer tot el tram que havien tapat sis anys abans, des de les escoles fins al transformador. Quan el Ganganell era obert pel costat del pati, els grans hi entraven i baixaven força avall i, segos deien, havien vist una ciutat amagada i grans meravelles.

A més de la casa de l’Heura, tenim aquí un altre dels llocs que atreien la curiositat de la jove escriptora, quan...


s’estava força estona a la galeria.
En canvi, com que la paret de llevant del jardí donava al seminari vell, que llavors era al carrer de Sant Just, em feia gràcia de mirar els estudiants de capellà, encara ensotanats, però ja sense el famós tarot: tenien una manera molt peculiar de passejar-se per l’esbarjós terrat, en grups de quatre o cinc, un grup encarat a l’altre, de manera que els uns caminaven a recules fins a arribar a l’extrem del terrat: aleshores, sense girar-se, es posaven a caminar tots plegats en direcció contrària; els qui havien anat endavant, avançant normalment, eren ara els qui reculaven, sempre a pas de passeig. Era tanta la importància i el pes del seminari a Vic, que fins i tot un eixam d’abelles que teníem al terrat de casa nostra, del qual cada any trèiem la mel i escuràvem les bresques rosses, emigrà cap al terrat dels plançons de capellà i els dugué la mel que libava de les flors del nostre jardí.

A través de les seves descripcions, M. Àngels Anglada ens explica episodis de la seva vida quotidiana, personals i de tota la ciutat. Ara el seminari, ara les obligacions a les quals era sotmès tothom, grans i petits:


Aleshores, per por d’altres represàlies i per conjurar els esperits vigilants i invisibles, la meva germana Pilar i jo havíem d’anar al local on es reunien les inefables “flechas” de falange, si no ho recordo malament al carrer de Sant Hipòlit, molt a prop del nostre.


Dels vells edificis que al terme de l’època gòtica i als inicis de la renaixentista foren els brasers de l’esperit civil, no fa pas gaires anys que encara se’n conserven a Sant Feliu una pila. Es veiem, sobretot, pels vells carrers que conflueixen a la Plaça de l’Ajuntament –una plaça que , tot i ser sempre única i la mateixa, va canviant de noms en cada daltabaix dels que el país sofreix amb tanta de freqüència. Avui, però, dels vells casals que dic en queden a penes rastres. Portals d¡amples dovelles de pedra, formant mig punt; balconeres orlades de caparrons graciosos; finestres lobulades i partides per una finíssima columna; vidrieres emplomades, verdoses, que semblen xopes de la llum d’un altre temps. D’aquelles façanes nobles, jo recordo haver-ne vistes encara una colla, amb les fosques i profundes quadres dels baixos convertides en obrador de fuster o en botiga de vetes-i-fils. Els antiquaris de se les anaren emportant sense fer remor, ara l’una, ara l’altra, d’ençà que, ja entrat el segle XX, es posà de moda fer cases noves amb pedres velles.


Parc de Sant Salvador. Troncs i branques d’arbres nus s’entrellacen damunt l’espessa, gruixuda catifa de fulles seques, matisada amb colors esplèndids. La tardor deu estar avançada, i aviat el vent arremolinarà i escamparà la fullaraca. Avui tot es manté ben quiet, immòbil. Si els arbres es conten ara, els uns als altres, els secrets de les seves misterioses i meravelloses vides, val més que nosaltres callem.

La casa de la memòria
Girona, 2004


La cuina del primer pis, blanca de rajoles i de plats, dóna a una galeria florida de geranis vermells atapeïda de roba estesa. [...] La minyona, que és vella com una àvia i ha tingut a la falda tots els fills de la casa, coneix les preferències gastronòmiques dels grans i dels menuts i guarda els secrets culinaris transmesos per la tradició; conserva els misteris ancestrals de les receptes no escrites, la gràcia de les fórmules sorgides de l’atzar, intuïdes per la saviesa i confirmades per la paciència. Des de la fosca cadira de balca, passa revista a les olles fumejants, controla el xup-xup de les cassoles i vigila l’oli roent de les paelles. No sap llegir, però recorda la proporció exacta de cada ingredient, la intensitat precisa de la flama, la mesura inequívoca de l’aigua i de la llet, de la sal i del sucre. Les cambreres han vingut de pagès, robustes de cos i vermelles de galtes. Abillades de negre, naveguen ingràvides pel passadís, entre la cuina i el menjador; el vent que bufa per la galeria infla les veles impol·lutes de llurs davantals blancs.


I diré de Palol de medievals cantúries
l’aplec pel Sant Patró amb rústiques cantúries
d’uns goig mig catalans, encara mig llatins.
La gent devia anar-hi per esborrats camins
o pel pont enrunat de la via romana
damunt del Fluvià, a fer-hi la sardana
o a so de cornamusa marcar el contrapàs.
I el Sant Patró els mirava rient per sota el nas.

Girona: Diputació de Girona, 2013


De Six épaves no em podré estar de parlar-ne, poc o molt, en aquesta segona part de les meves Memòries, perquè Six épaves, més que una novel·la filla de la meva imaginació, és el fragment de la vida real, d’uns personatges entre els quals el despreocupat Jacquet i la complicada [Gal·la] Tomaixevska.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Gal·la i jo n’érem les protagonistes femenines, Jacquet, Morisety i dos galifardeus més, els masculins. La novel·la es titulava Six épaves i, naturalment, cada un de nosaltres representava una de les épaves, paraula que no té traducció concreta en català. Gal·la Tomaixevska era l’estel al volt del qual ens movíem nosaltres, els cinc satèl·lits. Entre els quatre bordegassos n’hi havia un, l’adonis de la colla, de qui la pobra Gal·la estava forassenyadament enamorada. Es deia Philippe i la seva perfecció física, el seu encant, units a la seva despreocupació natural, el destinaven fatalment a una prostitució gairebé obligatòria. No hi podia fer res. Les dones –i també els homes– el perseguien obstinadament, se’l disputaven amb energia, Gal·la la primera. No sé fins a quin punt el formós Philippe corresponia a l’amor de la princesa. Només sé que la va plantar per una cançonaire francesa que actuava al Kursaal.

Girona: Diputació de Girona, 2013


La novel·la, sota el títol de Six épaves, va ésser presentada a un editor ginebrí. Va qualificar-la de «novel·la d’escàndol». Jo m’hi vaig enutjar i la vaig entaforar en una maleta, on encara hi és. Qui serà el desentaforador que la desentafori? El desentaforador que la desentafori bon desentaforador serà. Uns anys després, una altra novel·la inspirada també en personatges ginebrins d’aquella època, però ja pensada i escrita en català, va ésser també rebutjada i, igualment, qualificada de «novel·la d’escàndol» per més d’un editor barceloní. Aquesta tendència a escandalitzar-se, tant dels suïssos com dels catalans, fa sospitar que, tant aquells com aquests, s’hi veuen poc o molt retratats. No suporten que un autor qualsevol els tregui els drapets al sol.

Les meves relacions amb la Tomaixevska es van refredar no per manca d’una amistat i una comprensió mútues, sinó pel poc rendiment alimentari d’una de les parts contractants. Treballar tot el dia per un bon àpat potser valgui la pena. Tenir tot el dia ocupat per uns tallets de tomàquet i unes fulles d’enciam, no. Gal·la Tomaixevska ho comprenia.

Girona: Diputació de Girona, 2013

L’activitat literària d’Aurora en la seva segona etapa ginebrina, la de l’exili, es pot resumir amb aquests fragments, el darrer dels quals, en francès, pertany a la novel·la inèdita Six épaves, ambientada a Ginebra. L’original es conserva al Fons Bertrana de la Universitat de Girona.


Omplir quartilles, que tot seguit esquinçava. Barallar-me literàriament amb els personatges de la meva novel·la Six épaves. La resta em preocupava poc. Això passava a començaments del mes de desembre de 1941, quan Europa vivia l’època més escabrosa de la Segona Guerra Mundial.

Girona: Diputació de Girona, 2013


En aquella època jo col·laborava literàriament a Suisse Contemporaine, on darrerament un dels meus contes havia aparegut costat per costat amb textos signats per dos dels meus professors a la Universitat de Ginebra.

La Semaine Littéraire, de Ginebra, acabava de publicar, també, il·lustrat amb un preciós dibuix de Grovety, el meu conte «Noël dans les tropiques». I la meva col·laboració a La Gazette de Lausanne semblava anar també per bon camí. La meva novel·la Six épaves dormia de moment en una carpeta esperant el final de la guerra per provar fortuna a París, ja que Ginebra, la més lliure de les ciutats editorials de la Suïssa francesa, a judici d’un dels seus editors es veia «massa» representada en alguns dels personatges de la meva obra.

Fons Bertrana de la Universitat de Girona, 06 de d'abril de 2018


Un lourd paquet dans les bras, Soledad Pérez traversait lentement le Jardin-des-Bastions. À la hauteur de l’Université elle vit un banc vide y déposa sa charge, s’y laissa choir avec un soupir de soulagement. Elle essuya la sueur de son front et des ses joues, regarda navrée les marques rouges imprimées par le lourd paquet sur la peau de ses bras.

À l’ombre légère des arbres, par ci et par là le long de l’allée des jeunes mères tricotaient près des pousse-pousse vides. Des enfants gras et roses jouaient sur le gravier. Un vieux couple passait se donnant le bras, un sourire enfantin sur leurs rides. Des étudiants, la serviette bourrée de livres quittaient l’allée principale se dirigeant vers la bibliothèque universitaire.

Propietats, diners i plets
Figueres: Brau, 2015

Un epigrama immortalitza l’enterrament de l’advocat Paco Lagresa, enemic “judicial” de Fages, a qui l’anomenava Carpanta com el personatge d’Escobar, del còmic Pulgarcito.


La Rambla en plors queda xopa
mentre mossèn Pere canta.
M’ensorro el barret de copa
quan passegen en Carpanta.

També trobem molts exemples de doble patriotisme, expressió de l’historiador Josep Maria Fradera. Enric Codina, amb cinc persones més, el 3 de setembre de 1904 relatava la seva visita.


El Castillo de Requesens, una de las memorables moradas de los Rocabertis condes de Perelada y demás títulos, muy expresados en la Historia. Así como recordamos nuestra madre Patria España, no descuidamos nuestro cariño a la chica Catalunya. ¡Viva España! ¡Visca Catalunya!

Una de les notícies més antigues és la del pare Camós.


Desde muy largos tiempos en que habitando un ermitaño se determinó de dejarla y, como se fuese ya, a la que llegó al lugar de donde se comienza de descubrir la Capilla –cuando se sube por Cantallops–, que es de donde él se despedía [..]; le sucedió algún nuevo caso, con que se determino de volver a vivir en la casa de la Virgen: enseñando con eso el Cielo que no había de quedar sin tener quien se cuidase de ella. Fabricóse entonces un pequeño Oratorio en dicho lugar.

Excursió al castell de Requesens, Agullana, Besalú, Olot i Collsacabra
núm. 54
1899

Lluís Marià Vidal va presentar l’oratori com un dels punts des d’on s’aprecia millor la vista general de Requesens.


Les roques dites l’oratori, que és a on s’aturen els de Cantallops quan van en professó a Requesens. Forma el país una ampla comalada, coronada al nord per les muntanyes del Puig Neulós. [...] En mig de la fondalada que volten les estribacions del Puig Neulós se destaca un turonet cònic, i en son cim s’aixeca el castell de Requesens, que a mida que anem acostant-nos, en lloc de fer-se més visible, es va amagant dins de l’espessa vegetació del puig.

Barcelona: Companyia Espanyola d'Arts Gràfiques, 1919

A la Guia de les Alberes, Cèsar August Torras descrivia les roques de l’oratori.


Punt general de repòs dels romeus que van a visitar el Santuari de Requesens. Les professons s’hi aturen per a entonar càntics de salutació a la Verge. Hermós cop de vista de la comarcada de Requesens. Cims d’entonació enèrgica i de caients abruptes formen en molts indrets el cercle de les valls que s’acoplen al fons d’un colossal embut. El turó enasprat a on s’aixeca el castell, ocupant tot son rocós cim, se destaca avançat en el centre de les valls, dominant-les superbament. La massa rogenca de les construccions, amb ses mogudes masses de muralles esmerletades, torres i cossos sortints, entona garbosament amb el quadre que l’envolta.

Una excursió a Requesens
núm. 173-174
01 de de maig de 1928

Lluís Barceló també va fer una descripció general de la panoràmica des del veïnat.


Del mig d’aquesta vall emergeix un turó de regular alçada, i al cim de tot, com un niu d’àligues, el corona el Castell, rústec i sever al mateix temps, que es destaca perfectament de la verdor dels boscos i prats que l’envolten. La pedra nua s’adiu amb el to general, i des de sos merlets i torres hom pot contemplar a pleret el conjunt de la propietat que s’estén fins al confí de la carena en totes direccions.


La inoblidable Na Palomera de la Crònica és molt probable que es pugui identificar amb Ramona Palomera que el 18 de desembre del 1282 llogava per dos anys una taula de merceria a Ramon Bianya, un mercer de Peralada. El mateix dia R. Bianya li deixava  en préstec 60 sous, que s’havien de tornar en dos anys. En el cas que Na Palomera no pogués tornar els diners, si Ramon Bianya pagava 30 sous més es podia quedar la taula de merceria. Tot fa pensar que Na Palomera era una dona gran, potser una viuda.


Com se’n plany el gran empordanès d’aquest flagell que cau sobre l’antiga vila, de la qual remembra, ponderant el seu llinatge, que des del temps de Carlemany i de Roldà no fou de sarraïns. Ara és quan el cronista conta el cruent sacrifici de Na Palomera, aquella dona que roman tota sola a Peralada, entre les flames de l’incendi que coronen els murs de la vila, en la nit tràgica.


I mentre el foc s’escampava per tota la vila i tothom fugia, no hi va quedar ningú, llevat d’una bona dona que es deia Na Palomera, que se’n va anar a l’altar de Santa Maria, per qui sentia molta devoció, i va dir que volia morir allà. Mai ho hagués dit, perquè va trobar qui va fer-ho possible per amor seu! Aquella nit el rei de França i tot el seu exèrcit, que estaven atònits a causa del gran foc, se la van passar drets damunt  dels seus cavalls. I l’endemà a l’alba, en veure que tota la vila cremava, van descobrir que l’havien abandonada, van entrar-hi a dins i van apagar el foc com van poder. Els que eren bones persones lamentaven que un lloc tan bonic i tan pròsper s’hagués cremat. I n’hi havia de dues classes, de francesos, els bons, que apagaven el foc, i els dolents, que el tornaven a encendre. I fent això van arribar a l’església i hi van trobar  aquella bona dona abraçada a la imatge de la marededéu. I els malvats dels picards —la pitjor gent de tot l’exèrcit— van esquarterar la bona dona sobre l’altar; després van lligar les bèsties als altars i hi feien tota mena d’atrocitats, sense sospitar que Déu, com més endavant podreu sentir, els ho faria pagar car.

Quan el senyor rei d’Aragó, i el senyor infant i els nobles van saber que Peralada havia estat destruïda i cremada van sentir un gran disgust, però les circumstàncies eren les que eren i no s’hi va poder fer res més. Per aquesta raó, des de llavors, el rei d’Aragó, sigui qui sigui, està molt obligat a tractar bé a la vila de Peralada en general, i en particular a tots els que d’allà vinguin, entre ells el senyor de Peralada, perquè és de tots conegut que van perdre tot el que tenien al servei del rei d’Aragó. Que jo i molts d’altres que aquella nit vam sortir-ne perjudicats hi vam acabar perdent la major part de tot el que teníem, i no hi hem pogut retornar per viure-hi, sinó que hem anat pel món buscant protecció i passant moltes penes i treballs i molts de perills. I la major part ha mort en les guerres que el Casal d’Aragó ha fet.


El càstig no es va pas fer esperar: «Déu, com més endavant podreu sentir, els ho faria pagar car». Mentrestant, l’ànima de Na Palomera, que esdevé com un símbol del sacrifici de la vila, se n’anà pel cel empordanès.

Viaje sentimental
núm. 41
03 de de juny de 1939


Más tarde, cuando los sucesores del primer conquistador de Mallorca consideraron necesario afianzar su dominio terrestre en los castillos de Bellcaire i Castelló de Ampurias esta última villa se abrogó la capitalidad de la comarca para no cederla a Figueras hasta finales del siglo XVIII.


L’hereu: –Donen un pols a nora, fill o gendre.
La resta, meitadada, entre la cripta on jeu
la mare i la pairal llosana de la Seu.

El Portal de la Gallarda, aquest recer dels Climent, fou particularment apreciat pel poeta, que va fer-hi obres –fins i tot va posar una finestra biforada a la paret de la muralla– per poder-s’hi instal·lar i treballar, badar, imaginar...


EL POETA SOFISTICA UNA FINESTRA ROMÀNICA AL MUR ORIENTAL DEL SEU CASTELL

Bada’t, finestra, esquinça el mur.
Que el sol ixent sigui el meu hoste:
cada matí em doni una almosta
d’or deixatat en l’aire pur.

Romànic trau al ritme obscur
d’una era escrua que s’acosta.

A Trena de set aigües, reprèn la història del Pont Vell, però afegint-hi subtils imatges binàries.


Pont que Ponç Hug bastia amb set anyades,
cada any un arc, porxada de set ponts,
senyal dels anys dolents i dels anys bons:
fan de pilastra els Hugs, i d'arc els Ponç,
o desigual pont vell de set arcades!

Viatge al poble de la por
Barcelona: Edicions 62, 1980


Els propietaris dels xalets, així que van comprar el terreny per fer-s’hi construir el seu recer meravellós, ja el van trobar arboritzat. Hi ha mimoses d’aquelles que els jardiners en diuen “sempre-en-flor”, d’aquelles altres que al temps de la florida, que sempre s’escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d’or, i d’aquelles que tenen poca capacitat de florida però que creixen de pressa fins a alçades vertiginoses, dretes cap al cel. Hi ha un camí vorejat de moreres amb les fulles generoses d’un verd cristal·lí. Hi ha til·lers no tan importants com els de Schönbrunn però que Déu n’hi do. Una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S’hi acumulen una dotzena d’àlbers de fulla gronxadissa tota de plata a la banda de sota, mitja dotzena d’arços, un castanyer bord, dos avets, tres pins que aombren migradament la barbacoa, dotze cirerers del Japó que floreixen espès i rosa, i com a arbres fruiters plantats generalment al darrera de la casa hi ha quatre albercoquers, sis pruneres clàudies, sis presseguers, tres cirerers i quatre ametllers per poder fruir de l’espectacle d’una bella florida blanca al pic de l’hivern. L’única flor: roses de categoria. Com les dels mosaics dels banys, blaves, grogues i de color de rosa… I para de comptar. Els arbustos són innombrables: veròniques, butleies, forsíties, cotoneàsters, cineràries, romanins… Ah, deixava de mencionar dos desmais a la vora de l’estany, tres arbres de Judea o arbre de l’amor i, entre els arbres fruiters, un llimoner. L’arbre que domina el jardí, tot i que n’hagin abatudes unes quantes per fer lloc als altres arbres, és l’alzina. Arbre de gran monotonia però de gran seguretat. Sense malura, de fulla perenne, resistent a totes les envestides dels vents, que brota segur, que es protegeix la soca amb un gruix de suro actualment poc cobejat pels tapers, però que dóna a l’arbre l’abrigall que necessita i que li permet amb molta parsimònia, això sí, de fer-se centenari. Però en aquesta zona de xalets preciosos hi sura una mena de malefici, una mena de malestar que emmetzina i que només es manifesta a caiguda de tarda i durant la nit… No passa mai res, no s’ha pogut mencionar un sol fet desagradable, no es pot dir que els lladres hi tinguin tirada, ni els saltacamins, ni persona de costums reprovables… res de tot això. A entrada de fosc, quan els ocupants de les cases corren a tancar finestres i balcons, és perquè els envaiex el sentiment profund tot mirant la lluna o el núvol o les copes dels arbres retallades damunt la transparència o damunt l’opacitat del cel, que cada fulla de cada arbre és un ull carregat de poder i d’intel·ligència, no que els mira, sinó que els observa i enregistra tot el que pensen. Per què?...

Tot i que aquest text de Francesc Cambó no descriu concretament aquest edifici, ens ha semblat el lloc idoni per llegir-lo.


(...) els pòrtics romànics, que deuen ésser esvelts i de pedra daurada, però dels quals l’emblanquinat, sobreposat centenars de vegades, ha llevat tota la gràcia a les columnes; les cases més velles, amb façana romànica, i les que no ho són tant, amb façana gòtica, totes de pedra tallada, emblanquinades la majoria, excepte els finestrals, que es mostren tal com foren fets..., menys els que han perdut columnes esveltes i capitells preciosos venuts a cinc duros la peça...


Mentrestant la tardor, a la plana, avançava ràpidament: ens agradava de trepitjar els munts de fulles de plàtan, grogues i rogenques, que encatifaven el Prat de la Riera; no ens adonàvem pas que era com si el temps cruixís sota els nostres peus. Les orenetes ja havien emigrat del nostre carrer, i Tots Sants s’acostava de pressa, amb les primeres boires que s’ajuntaven al fum de les estufes de llenya, de serradures, de closca de pinyó i d’avellana; tothom començava a encendre-les perquè els vespres ja eren freds.

[...]

En l’endemig les fulles de l’heura eren verd fosc com sempre, en contrast amb els arbres que s’anaven despullant, alts i escardalencs, encalçant sempre un sol fugitiu, gairebé inaferrable.
Els dies queien a poc a poc, com les fulles;

[...]

Aviat la castanyera s’instal·là a la plaça, i a casa va venir en Ramon de la Serra a dur-nos un gran feix de bruc per al foc de torrar les castanyes.

[...]

Les orenetes poques vegades arribaven a la Plana per Sant Josep, sempre venien més tard; els seus xiscles omplien l’aire a primers d’abril i voltaven gràcils i incansables el campanar romànic de la Catedral, cap al temps de la Setmana Santa. Aquest dies eren silenciosos i greus a la nostra ciutat, però tenien les seves compensacions: hom podia menjar penjarelles ensucrades i unes pastes dures com la fusta, els “currutacos”, que penjàvem a les palmes. Si hi havia sort, estrenàvem un vestit per anar a beneir la palma i per seguir els monuments el Dijous Sant, així com per lluir-lo tot passejant pel Prat de la Riera sortint de la Seu.


Amb les de Sant Feliu, les principals drassanes vuitcentistes de la nostra costa, de Barcelona en amunt, foren les del Masnou, Arenys, Canet, Blanes i Lloret. També n’hi hagué de menys importants a Premià, Mataró, Malgrat i Palamós. Las millors de Sant Feliu, en els nostres temps, pertanyeren a una gran mestre  d’aixa, que es deia Bosch, i estaven, com ha de dit, arran del Passeig de Mar, davant per davant mateix de la Casa de la Vila. Llavors la Riera, que passa a tocar, avui ensoterrada, anava al descobert, i era tan profunda que per descompassar-la hi havia un pont de pedra. Els minyons, sortint d’estudi, anàvem a tafanejar per les drassanes, que ja havien minvant força, mentre les dones del barri del raig rentaven la roba a l’aigua de la Riera. El que més ens atreia era veure i seguir de prop les tasques de calafatar, o posar estopa a les juntures de les taules que cobreixen el costellam de les naus. [...]

El perfum que sortia de les grans peroles negres, a les drassanes guixolenques, barrejat amb la sentor de la mar, era un dels més sanitosos que es respiressin al món. I quan els homes estergien la pasta bullent, amb uns llargs raspalls aspres i en forma de filosa, per tot el flanc amorós de la nau –tal com devia anar fent-se per aquesta ribera des dels temps d’Odisseus-, tota la platja quedava ungida d’una flaire que els qui vàrem fruir-la només podem esperar tornar a sentir si un dia tenim la sort d’entrar al paradís.


–M’agrada tot això– va dir en Pere i no havia dit res més en tota l’estona.
Això va dir-ho quan passàvem per Sant Pere Petit. L’antiga capelleta de granit de cara al poble. Vàrem deixar el cotxe i vaig atansar-me a mirar el nínxol buit com tantes vegades havia fet. En temps de guerra havien cremat el sant i ara molt sovint hi havia animalots a dintre. Ens enfilàrem a les roques. Les sentia sota els peus les pedres velles i només calia procurar que la sorra del granit no et fes relliscar. I de cop les roques ens van rodejar i jo vaig asseure’m ben arrupida i les roques eren calentes sota les meves mans. I em vaig ajeure de mica en mica damunt les roques que eren rodones i agafaven el meu cos i en Pere era al meu costat estirat com jo i l’estimbada de granit no s’aturava fins a baix de tot.
–És sempre una sorpresa totes aquestes roques apilonades fent equilibris, com si no haguessin acabat de caure.
Vaig agafar un grapadet de sorra i me’l deixava caure a poc a poc damunt la cuixa.
–Mira que bonica que és, ben rosada.
–És sauló. La muntanya de granit que es descompon de mica en mica...

Llum d’albes enceses a la pell del rocar
2000


Aquesta ciutat fonda, mil·lenària,
té llum d’albes enceses a la pell del rocar
i cos esponerós de plàtans i vernedes
en la riera ombrada de la vall. [...]
El verd del teu boscatge, Santa Coloma, crida
a perdre’s per congostos i cingles escarpats,
a beure de les fonts que reguen les arbredes,
les hortes i els conreus i tot el fruiterar:
avellaners, perers, pomeres, pins i vinyes.
Resseguint la riera desplegues tots els verds.
[…]
Santa Coloma, verda, la terra generosa
t’ha donat el rocar i el sotabosc sorrenc,
el cirerer d’arboç, les resistents sureres,
el pinar perdurable i la ufana del bruc.
En la delicadesa dels castanyers terreges
i a les branques d’alzina estires el teu vol;
en esbarzers de móres, on grana la ginesta,
pareixes fills a l’ombra del sotabosc.
Fills de sota el rocar, els colomencs et serven
perquè et saben el nom i l’origen antic...

Carta a Santiago Masó
núm. 7
Girona, 1980

En els Jocs de 1913, Josep Carner va obtenir, amb Rims a l’atzar, el premi atorgat per Santiago Masó, consistent en un objecte d’art. El retard en la recepció de l’obsequi va fer que Carner escrivís una carta el seu mandrós mecenes.


Benvolgut amic: Els afalacs de la fortuna són de tanta virtut, que quan en rebem un sol d’aquesta voluble deesa quedem consolats de cent de les seves rebequeries. Un dels grans esdeveniments de la meva existència, no més inferior al dia de la Primera Comunió i a aquell en el qual vaig ésser proclamat Mestre en Gai saber sense saber-se ben bé si n’era, fou el guanyar en un Jocs Florals de la grata i vella ciutat gironina un premi per vós concedit. No cal dir com ha estat viva d’allavors ençà la meva expectació davant la suposada imminència de l’adveniment a ma llar de quelcom de delitós i memorable. Però els dies passen endebades. Jo sé massa que aquesta dilatació no obeeix a cap àvol determini de frustrar-me, sinó a la dificultat que per tota ànima exquisida enclou aquest deure subtilíssim: triar. Per això és que, desitjós de lliberar al mateix temps dos captius, (el meu amic, que n’és d’una cura, i jo, que’n soc d’una frisança) us poso aquestes ratlles per proposarvos que escurseu l’angoixa, simplifiqueu el deure i desempellegueu les vostres mans de la tasca i el meu cor del desig, obrint-me, planerament, un crèdit [...] a casa En Segura (Faians Català i Galeries Laietanes) o a casa En Renart. Aquesta elegant solució que us proposo, espero que’m permetrà aviat gaudir en el meu estatge de la visió benaventurada d’un ‘keepsake’ vostre, que serà de bon auguri per la meva felicitat.

«Cataluña en vacaciones. En las riberas del Fluvià: arroz, feudos y epigramas»
Figueres: Brau, 2003

A prop de Palol hi ha Sant Miquel de Fluvià, amb el seu temple fortificat, sever i impressionant.


Cerca del lugar donde cruzó la antigua calada romana, el monasterio de Sant Miguel, donde lloraba perlas la condesa de Molins, conserva arrogante y maciza su hermosa torre, flanqueando un templo arquitectónicamente intacto, y a la izquierda, un caserón espléndido en forma de dado, calado por elegantes ojivas, pone al paisaje una nota de arcaísmo deliciosa como el trato de sus simpáticos castellanos, los marqueses de San Mori.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Vaig passar una mica de por. Però anar darrere una moto m’agradava i encara més conèixer barris nous de la ciutat. Txereixewski va fer dues o tres marrades per mostrar-me’ls. Ens vam aturar al jardí Des Bastions, on s’alçava la Universitat de Ginebra i l’espectacular monument a la Reforma. Farel, Calví, Beze i Knox, gegantins, fantasmals, blancs, drets i rígids, s’estintolaven a la muralla de les antigues fortificacions. Semblaven voler espantar els pacífics freqüentadors del jardí. Els arbres, els arbusts, les flors, la gespa s’escampaven verds i tendres com si tractessin de desvirtuar la severitat del monument. Tot de joves mares, emmainadades, passejaven cotxets o feien punt de mitja a l’ombra amable de la brancada.

En havent contemplat i comentat el monument dedicat als reformadors, vam tornar a pujar a la moto i vam rodar devers el restaurant rus. La sopa de col amb paprika i sucre no em va acabar de convèncer. Era una menja massa exòtica per al meu paladar, encara que perfectament mengívola. La vodka no la vaig tastar.

Girona: Diputació de Girona, 2013


La finalitat i la tasca de la Universitat literària eren sagrades. El fet del meu reingrés a la Facultat de Lletres amb l’afany de trobar-hi no solament un refugi intel·lectual i moral, sinó prou graus de calefacció no tractaven d’amagar-ho ni ell ni jo. L’escalforeta de la calefacció central, reduïda però no suprimida, ens agermanava. Jo assistiria a tots els cursos que m’abellissin, no calia que em matriculés: història de la literatura italiana i francesa, redacció, fonètica... Monsieur François obria els braços assenyalant tot l’interior de l'edifici.

—En fi, ja ho sabeu, sou a casa vostra.

I així va ser! Mentre hi hagués una lliçó literària a prendre i calories i enllumenat a aprofitar, m’haurien trobat a la Facultat de Lletres. Ningú tan àvid d’«aprendre» (!) com jo encara que en arribar el vespre la Universitat s’enfosquís i es refredés a Winkelried. [...] em va eixorivir veure pujar a la tribuna de l’aula d’història de la literatura francesa l’admirat i estimat Henri de Ziegler. Es conservava fresc com una rosa. Els anys no havien modificat el seu humor combatiu. No transigia amb Voltaire [...] no es conformava amb els vells tòpics literaris rutinaris: Flaubert, Balzac, Colette... i el gran favorit de l’època, André Gide. (A mi la lectura d’unes certes obres d’André Gide em feia vomitar.) [...] Era un gran i sincer admirador de l’escriptor vaudois Ramuz.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Amb la Universitat, i a la Universitat, es resolia en part un dels meus problemes: el de la calefacció tèrmica i el de la cultura literària. Però, en fosquejar, les lluminàries a les aules s’apagaven. El jardí des Bastions restava embolcallat en ombres, fredor i silenci. Calia tornar a Winkelried. I què m’esperava a Winkelried? Solitud, fredor i silenci. Sobretot aquell horrible fred que jo no em veia amb cor de suportar.

Figuerencs i gironins
Figueres: Brau, 2015

Narcís Monturiol, l’inventor del submarí, té una estàtua a la part baixa del passeig. I Fages reclama en vers un altre monument a la Placeta Alta per a ell mateix, per als pintors Dalí i Ramon Reig, contemporanis i amics seus, i per als ja traspassats Anicet de Pagès, poeta admirat per Fages, i el músic Pep Ventura.


Em plauria un bloc de pedra

sisavat, de cara a vent

el meu bust, i al poliedre

un lloc buit pel geni absent.

 

I entremig d’ell i de mi,

mestre Pep amb un solfeig

de tenores i en Dalí

encarat amb Ramon Reig.

 

I el pobre Monturiol,

qui de glòria es mareja,

sentiria, trist, l’enveja

de romandre a baix, tot sol.

Hugas, el 14 d’agost de 1904, tenia dubtes sobre què admirar més:


Trobo que no sé què més admirar: si la grandiositat de la Natura, entre aquestes muntanyes, o bé el talent i generositat del home que va saber emplear part de sa fortuna en la reconstrucció d’aquest castell.... ¡Sí! Trobo encara més admirable de moment, degut a la passejada, la comoditat de l’otomana que tinc al davant.

Una de les primeres referències, antiga, és la del pare Camós.


En el término de Cantallops hay unos montes llamados de Recasens […] vino a habitar en ellos una Soberana Reina de tierra, y Cielo Maria. Con la veneración de […] su Imagen, que siendo tan devota, suaviza todo aquel lugar, que siendo tan áspero, por ser montes muy altos, y desiertos, llegó a ser muy nombrado, y frecuentado, desde que goza de esta antigua Capilla, en la cual como vellón divino para consuelo de los fieles, está la Imagen de esta gran Señora.

Bosch de la Trinxera, ja amb una idea clara del paisatge, també va descriure els boscos de Requesens.


Des de coll Forcat fins al coll de la Massana s'estén la gran boscúria. Comença sobre Cantallops i Espolla per suros, alzines, roures, faigs, grèvols, arboços, brucs, avellaners, etc., que la fan impenetrable. A la zona superior de la muntanya són els roures i faigs, arbres seculars, de gruixuda soca i gran alçada, barbuts de llarga molsa, decimats per los vents i llamps, inclinats los uns sobre els altres, caiguts de vellura, son poderós arrelam arrabassat. Un hom es creu dins d'una selva verge del nou món. Aquelles imponents boscúries, a on la fullaraca arriba a mitja cama, són els amagatalls de llops i pocs senglars.

Al propietario de Requesens
núm. 194
01 de de juny de 1908

Després de la mort de la comtessa Joan Adelaida de Rocabertí, l’hereu de Requesens va ser el mallorquí Ferran Trullols i Despuig, marquès de la Torre, que durant els primers anys del segle XX va vendre la propietat als germans Pere i Joan Rosselló, que van iniciar l’explotació dels arbres centenaris que poblaven la muntanya. Aquesta tala va incomodar alguns sectors socials empordanesos i va generar un primer moviment conservacionista. La Cámara Agrícola del Ampurdán va demanar al propietari de Requesens que canviés el diàmetre de tala per no tallar-ho tot.


La propaganda de la noticia de que habláis dispuesto el aprovechamiento de vuestra riqueza forestal de Requesens –la hermosísima montaña que por sus bellezas selváticas y tradicionales considera, cariñosamente el Ampurdán como su montaña predilecta– ha despertado en la comarca una alarma y estado de opinión que han trascendido por medio de la Prensa a toda la región catalana, lamentando los buenos ampurdaneses que, extremándose dicho aprovechamiento, no solo quite de momento el admirado aspecto estético y grandioso de aquellas selvas, que eso, aunque triste, fuera secundario, sino que llegue a alterar sensiblemente las condiciones climatológicas y la topografía de la comarca y cuencas de la vertiente, tan favorecida esta por la naturaleza, y objeto de inolvidables desvelos de nuestros ilustres predecesores.

El Diario de Gerona, en una nota breu publicada el 9 de maig de 1912, també recollia l’estupor per la tala dels boscos.


Son frecuentes los lamentos que llegan hasta nosotros con motivo de las escandalosas talas que se están llevando a cabo en los bosques de nuestra hermosa provincia. Realmente parece imposible que se acabe de esta manera con los pocos bosques seculares que nos quedan, con grave daño de la belleza de nuestras montañas, de la riqueza hidráulica y de la salud pública. A la tala de los espléndidos bosques de Requesens que hace poco tiempo vió desaparecer con tristeza y generales lamentaciones nuestro Ampurdán.

Requesens. Impresions i recorts
núm. 160
04 de d'abril de 1914

La tala de l’arbrat de Requesens va provocar que l’artista i professor figuerenc Sebastià Escapa evoqués i reivindiqués el castell i la ufanosa muntanya, destruïda pels homes, en una esplèndida prosa.


Al entrar en la boscúria, el cor se m’eixamplà novament i a ple pulmó aspirava joiós l’aire fresc i pur de la matinada i, amunt sempre: trobant en cada raconada un devessall d’impressions tan inesperades com agradoses. Aquí, una font que mormola un cant de ritme sempre dolç com per fer-se notar, malgrat la penombra que l’embolcalla l’espessor d’arbres, arbustos i plantes de totes menes, formes i colors; més enllà, cantant l’himne esbojarrat d’alegria del captiu que assoleix la llibertat, una cascada llençant aigua abundant, que juganera salta i corre avall, a lo desconegut. Per tot, arbres incomptables, corpulents, bells, amb bellesa sobirana que sols Déu pot concebre; i allí dalt, en un cim que l’atapeïda vegetació semblava viure sense visites d’éssers humans, se descobria una construcció en runes. Quedava dret, en lo més encimat, un pilar sostenint a mode de T el començ o arrencada de dos arcs. Eren les restes d’un castell que ben segur en temps de la invasió moresca féu de refugi als guerrers empordanesos... I Jo somniava, pensant;  –si tu fossis l’amo d’aquests boscos, com referies un castell tan bellament situat per donar-te el gust de viure en mig d’un parc natural, el més superb de Catalunya!

El propietari d’aquells terrenys ho feu així. Era un home aristòcrata per naixement i més aristòcrata per sa cultura, i reedificà sobre els mateixos fonament l’enderrocat castell. [...] Bell dematí era aquell que pujàrem la carretera del Castell. La naturalesa somreia per tots indrets. Sol brillant, aire transparent i pur: allà baix, en el golf sens parió, la mar reflexant llum enlluernadora; en els cims, el majestuós Canigó lluint blancors immaculades... Tot era encisador per a regalar esperit i sentits, i no obstant, estàvem fondament tristos. No podíem fruir el bé de Déu que ens envoltava, perquè l'afany humà de destrucció ens apunyalava el cor. I serà Sempre, etern Creador, que mentre Vos prodigueu vida i bellesa, l'home s’escarrassi en feines de botxí?

Excursionisme. La Penya Alegre a Recasens
núm. 778
05 de de març de 1932

En els primers anys vint, després de la tala dels boscos, els germans Roselló van vendre la propietat al Duc del Infantado, que la va posseir fins acabada la guerra civil, quan la va vendre a la Comercial Borés S.A. El 1955, els socis Esteba i Pijoan van comprar la finca, i avui pertany als seus hereus. Tot i la tala dels boscos, un dels membres de la Penya Alegre de Figueres, en unes notes literàries d’extraordinària vivesa, descrivia el paisatge fabulós.


Arribats a Cantallops ens dirigírem seguidament cap a Recasens camí d’una pintoresca drecera minsament embellida per la neu que venia caient [...]. Aviat ens trobàrem davant el trencant de la carretera del castell de Recasens, lloc on haguérem forçosament de deturar-nos llarga estona per contemplar des del romàntic pont el meravellós paisatge que ens oferia aquell còrrec vorejat per fantasmals arbres que, vinclats per la neu, besaven amb ses branques l'aigua impetuosa que vora els seus peus saltava. La gana que ens despertà la caminada, més que altra cosa, ens féu allunyar de tan ensomniador indret i ens refugiàrem camí que ens guia fins les portes del reconstruït castell, per dessota de les quals, àvides d'admiració, avançaven les nostres blanquinoses i ja místiques figures que, amb el seguit guspirejar de la neu, apareixien davant tan remota arquitectura com a ombres vivents del segle dotze, llençant-se pel dolç trepig a la conquesta de tan valuosa construcció.

Tardor a Requesens
Barcelona: Columna, 1996

Inspirada pels boscos de Requesens, Maria Àngels Anglada va escriure el poema “Tardor a Requesens”.


Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres
sumptuoses. Clares veus dels infants
–la Laura, l'Adrià– damunt del clavicèmbal
de l'aigua transparent entre els esqueis i l'ombra
de fecunds castanyers.
                                    Ja ho sé que és una treva,
que els dits llargs de l'hivern tornaran cendra grisa
les fulles dels aurons que trepitja el senglar.
Però ara cacem l'instant, quan el sol del migdia
encén el brancam d'or, i escalfa les petites
mans que es clouen felices damunt castanyes tendres
i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.

Els boscos de Requesens també van captar l’atenció de l’escriptor britànic Roger Deakin.


One half of the old stone building is a magnificent ruin like a monastery, in the shade of a giant plane tree and a small lawn above de rocky ramparts looking south for miles across the hazy Catalan hills all the way to the sea. […] It takes us three more to reach the top of the Puig Neulos, via a ridge from the Puig des Trois Thermes, along tracks through mixed deciduous woodland in a state of autumn carnival. For as far as we can see, the southern slopes are clothed in the rusty hues of hippy pullovers. Up high in the snow, ridges stretch away to east, west and south in a bloom of rosy-purple light glowing behind the pencilled outlines of the hills and mountains. To the west, Canigou and the higher mountain-tops are swimming in mist […]. Wandering the mountain above Requescens feels like the beginning of Yeats’s “The Wild Swans at Coole”: “The trees are in their autumn beauty, the woodland paths are dry”. We collect sweet, fresh chestnuts, easing them from their hedgehog husks. Following a steep-sided Holloway weaned with the exposed roots of beech, holly, hazel, chestnut, maple, ash and oak, we drink front the woodland springs.

Versió de Desclot


I sortint de Castelló d’Empúries se’n van anar a un lloc que es troba a l’horta de Peralada, que es diu Vilanova de la Muga. No es van poder endur, emperò, tots els seus béns: era impossible de saber quant valien les vànoves, i els matalassos, i els draps de seda, i la vaixella d’or i de plata i moltes altres coses que es van veure obligats, de molt mal grat, a abandonar a Castelló d’Empúries i en els altres llocs on es van estar, ja que no s’ho podien endur per manca de bèsties i animals de càrrega, de tantes com n’havien perdudes en el setge de Girona […] I quan els francesos van arribar a Vilanova van començar a construir gàbies i d’altres aparells per transportar el rei de França i els altres malalts que l’acompanyaven. I per preparar tot això es van passar quatre o cinc dies acampats a Vilanova.

Mentrestant els francesos que van poder se’n van anar, i no van sentir-se segurs fins arribar a Perpinyà. I l’endemà d’haver-hi arribat hi va morir el rei de França a causa de la malaltia que havia contret a Catalunya. Hi ha qui diu, malgrat tot, que el rei va morir a Castelló d’Empúries; n’hi ha d’altres que afirmen que va morir a Vilanova de la Muga, prop de Peralada, i n’hi ha d’altres que asseguren que va  morir travessant el coll de Panissars, en la gàbia on el duien malalt, però la primera versió és la més segura.

Versió de Ramon Muntaner


I quan el rei d’Aragó va saber això se’n va anar de seguida, amb tota la gent a cavall i a peu que tenia escampada per la frontera, al coll de Panissars per impedir la fugida del rei de França i del seu exèrcit. I quan el rei de França, malalt i ple d’angúnia com estava, se’n va assabentar va aixecar el setge de Girona i va anar-se’n al pla de Peralada, on va reunir tota la seva gent. I podeu estar ben segurs que amb prou feines va poder trobar tres mil cavalls armats i ben pocs peons, perquè la majoria dels seus homes havien mort ―uns en el camp de combat, i d’altres per malalties― de manera que estava desesperat. I del cardenal podeu estar segurs que de molt bon grat hagués absolt el rei d’Aragó si l’hagués deixat sortir sa i estalvi de les seves terres.

Què us diré? Que el rei de França estava tan amoïnat que la malaltia que patia encara es va agreujar més. Per aquesta raó va convocar els seus fills i va dir a monsenyor En Felip:
―Sire Felip, en tots aquests afers heu estat més savi que Nós. Si us haguéssim fet cas, Nós no moriríem aquí ―que podeu estar segurs que morirem abans no es faci de dies― ni tanta bona gent que, per culpa nostra, ha mort o morirà. Per tot plegat us donem la nostra gràcia i la nostra benedicció, i us preguem que procureu que a aquesta gent de Castelló, i dels llogarrets del seu voltant, que s’ha rendit ningú no els faci mal; els perdoneu tot allò que s’havien compromès a donar-nos i permeteu que cadascú torni a les mans del seu senyor. També us aconsellem que, en secret, envieu un missatger al vostre oncle, el rei d’Aragó, perquè us garanteixi que pugueu travessar, sense ésser atacats, la frontera vós, el vostre germà i el meu cos, que estic segur que, si ell volgués, cap de nosaltres no podria escapar-ne sa i estalvi. I Nós sabem que el rei d’Aragó us estima molt, tant com vós l’estimeu, de manera que no us dirà que no. Així fareu el millor per a la vostra ànima i per a la meva. I, per acabar, us demano que em satisfeu un últim desig.
―Senyor, ―va dir ell― es farà tot el que m’heu dit. I demaneu el que vulgueu, que estic disposat a fer-ho realitat.
―Fill, ―va dir ell― parleu molt bé. Que Déu us beneeixi com jo mateix ho faig! Voleu saber, fill meu, què és el que us demano? Que vós no us enemisteu amb el vostre germà Carles, que és ací, per haver acceptat el regne del vostre ―i del seu― oncle, que, com bé sabeu, ell no n’és responsable, perquè tota la culpa és nostra i del nostre oncle, el rei Carles d’Anjou. Us prego, per tant, que estimeu i honreu com Déu mana el vostre germà, que tots dos sou fills de la mateixa mare i de la millor casa de reis i de cavallers del món. Esteu, doncs, obligats a estimar-vos. També us demano que procureu i treballeu de valent perquè la casa d’Aragó faci per sempre més les paus amb el rei de França i amb el rei Carles d’Anjou i també perquè el príncep i cosí nostre pugui sortir de la presó. Si vós ho voleu i hi treballeu, la pau es farà realitat.

I, un cop dit això, el rei va abraçar i va besar els seus dos fills, i també va fer que es besessin entre ells. Tot seguit va dirigir la mirada cap al cel, va demanar la comunió, va combregar i, a la fi, ve rebre l’extremunció. I, havent rebut tots els sagrament que ha de rebre un bon cristià, va creuar les mans sobre el seu pit i va dir:
―Senyor i Déu veritable, encomano a les teves mans el meu esperit.

I d’aquesta manera va expirar dolçament i va morir com un bon cristià. I si em pregunteu on va morir, jo us ho diré, perquè va morir a la masia d’En Sord, a menys de mitja llegua de Peralada, l’any 1285.

La seu castellonina, mirada lírica...


Al rellotge de la Seu
lentament cauen dotze hores.

Evocación de don Eduardo
núm. 115
01 de de setembre de 1966

... o per evocar el temps de l’avior i els propis avantpassats: un inconegut rabí i un Climent remot. Al jardí de casa, Fages hi trobà una pedra tombal jueva amb la inscripció en hebreu “David Rabí de Cotlliure”.


En mi jardín de Castelló de Ampurias, desde donde se divisa cap Norfeu...

Al seu torn, a Somni de Cap de Creus és esmentat de passada, ara en el context de la reivindicació que Fages de Climent fa d'un il·lustre castelloní medieval.


En arribar a Castelló,
vila de coltell i forca,
sota els set arcs del Pont Vell,
la Muga ve remorosa.
Travessa el carrer del Pont
que a la vila fa de porta.
Ets ingrat vetust carrer,
ja que cap pedra recorda
el nom de Ramon d'Alguer,
aquell qui a Constantinoble
-la nit que en Roger de Flor
va ser escapçat- dalt la torre
sol, amb l'espasa a la mà,
amb la vida salvà l'honra.
Ai vila dels comtes ducs
que oblides els fills més nobles!


–A la plaça hi ha un alberg
amb màrfega i palla nova.


A l’hivern fa molta fred
i a l’estiu l’aixeta raja;
hi ha qui dina a Canet-Plage,
jo al Gran Hotel Canet.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


No és que a Figueres no hi hagi una certa vida musical: comptem amb escoles de música, amb la Jove Orquestra, amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. No hi manquen alguns intèrprets coneguts, se celebren concerts de música simfònica i coral, de jazz, ultra els grups de rock locals, i fins i tot podem escoltar un bon organista a l’església de Sant Pere.


Ja es començava a fer fosc. Donaren la volta pel camí de lloses que passava arran de la casa. A la dreta, amb les branques gairebé tocant a la paret, hi havia un arbre de fulles estretes i lluents. ‘¿Oi que és un llorer?’ preguntà la Teresa. ‘Sí senyora; i no en veurà gaires de tan alts’. Més enllà del llorer hi havia un pou i dos bancs de pedra sota una pèrgola coberta de glicines seques. Travessaren l’esplanada i la Teresa, tot mirant l’espessor d’arbres que hi havia al capdavall, pensà: ‘És bonic, però fa basarda’. Caminaven entre falgueres i esbarzers. A dalt de les branques se sentia parrupeig de tórtores. ‘Això, digué Valldaura, no ha estat mai un bosc: quan van fer la casa devia ser un parc’. ‘Em penso que té raó, li contestà Fontanills tot mirant a terra per no ensopegar; és un parc abandonat’. Aviat arribaren a la vora d’una bassa d’aigua voltada d’heures negres. ‘Aquesta bassa, senyora Valldaura, no s’asseca mai; cap al mig té més de set pams de fondària. A l’acabament del terreny hi ha tres cedres centenaris. Diuen que porten sort. ¿Vol que els anem a veure?’ Tot d’una, per entre heures ran de terra, se sentí un soroll de bestiola espantada. La Teresa s’acostà al seu marit: ‘Anem-nos-en…’ El vent, cada vegada més fort, feia anar les branques d’una banda a l’altra.


L’església de Sant Pere i Sant Prim fou fundada pel comte Guifré l’any 977, i consagrada per segona volta l’any 1003. És una obra feixuga, de parets gruixudes. Té la façana llisa amb portalada de mig punt sense ornamentació i amb un finestral romànic de molt bon estil.

Juntament amb l’església de Sant Vicenç, Sant Pere també ha estat un punt de referència pels habitants de la Vila, com ho testimonia aquesta breu anècdota, protagonitzada per l’àvia de Francesc Ventura Siqués, un conegut conciutadà de Besalú.


Anava a missa a Sant Pere, l’església que hi ha al centre del poble, fent sempre el mateix camí: el tros de carretera; tombava pel carrer dels Estudis, seguia el Firal i, pel carrer dels Horts, desembocava al Prat de Sant Pere. No se’n deia plaça, sinó prat, segurament perquè, abans d’haver-hi cases, devia ésser un prat. Molt de bon matí la gent ja transitaven, donat que començava el torn d’algunes fàbriques, i perquè el camió de la llet passava a dos quarts de set. Ella feia la seva ruta, perseverant, tranquil·la i una mica amagada de la gent. Era l’única sortida que feia cada dia al llarg de l’any, ja que, la resta del dia, el passava a la cuina.

Per dur a terme el seu treball de recerca, Anglada ens explica que va viatjar a Càller i a Venècia, però també que va investigar molt a l’arxiu de la “Cúria fumada”:


Si us arribeu a la Plaça de la Catedral, al costat de la seu trobareu el palau del bisbe, el “palacio”, com molta gent gran l’anomenava, anys enrere –un dels poquíssims castellanismes infiltrats, quan jo era infant, a la parla de Vic. Entrant al pati, a mà dreta, cal pujar dos trams d’escala per arribar a una mina d’or. Una mina on s’excava, silenciosament, l’or de la història, un arxiu que tothom coneix amb el nom de “Cúria fumada”. També s’hi agafen, si no ha millorat la calefacció, memorables refredats; abans els dits quedaven balbs en girar els fulls del paperam.
Des del balcó, abans d’entrar-hi, es veu el claustre que acabaven d’obrar mentre Andreu traduïa el seu Ciceró en els durs bancs de fusta de l’escola bufant-se els dits de fred.
Aquella tarda hi vaig trobar la Maria-Mercè Miró, l’Anna, l’Imma, en Ramon, cadascun amb plecs d’escriptures notarials, savis manuscrits o bells incunables. I, tal com esperava, l’ànima de l’arxiu, que en sap tots els secrets i en té totes les claus, la Ignàsia, em va ajudar a resoldre els meus dubtes i em facilità, havent consultat les seves llistes minucioses i practiques –fetes sense ordinador ni altres mitjans-, els anys de la vida del meu poeta i els posteriors a la seva mort.


Quan jo era petit, en aquest racó de món no hi havia més escola pública que la municipal, on anàvem a parar gairebé tots els minyons de la vila, des dels més humils els més benestants. Jo vaig aprendre de llegir i escriure amb els fills dels llauners, sabaters, fusters i patrons pescadors del poble, barrejats amb els dels fabricants, metges, notaris, rendistes i banquers. Tots havíem de passar per les mateixes banquetes, que eren la temuda palmeta d’un mestre vell i bonhomiós, anomenat don Pablo, que ja es devia apropar a la seixantena. Teníem l’estudi municipal a la mateixa Casa de la Vila, donant al Passeig de Mar, i el bon mestre ens solia esperar a l’entrada i ens hi acompanyava quan en sortíem xisclant com un vol d’orenetes. Li besàvem la mà seca i rugosa, dos cops al matí i altres tants a la tarda, i ell ens deixava fer amb aire pacient. Duia cabells i barbes grisos, unes menudes i fines ulleres d’or, de vidres entelats, un casquet de llustrina negra i un jaqué de color d’ala de mosca, sobre una armilla blanquinosa. Tot plegat, el seu aspecte era marcit, con el de els garses manyagues que llavors es veien a les portes de les carboneries.


Tenia set d’aigua pura
lo meu cor enfebrosit,
i enyorava la dolçura
de la deu de l’infinit.
Com el raig d’eixa Font Vella,
aboqueu vostra canella
en mon cor que s’esbadella,
i em veureu, Jesús, guarit.

La Girona del meu temps i la d’avui
OC XXXII
Barcelona: Destino, 1987

Josep Pla ha explicat la relació que va tenir amb Santiago Masó, amb l’arquitecte i amb el diari de la família.


Hi havia un grup, que en definitiva girava al voltant de la família Masó i Valentí. En aquella família, que tenia la casa a les Ballesteries, hi havia en aquell moment tres persones importants: l’advocat i polític, que fou diputat per Girona i era un senyor que tenia pes; el pedagog, que feia moltes crítiques a la pedagogia oficial, i l’arquitecte, que, de tots ells, és el que ha mantingut una reminiscència més llarga.

He conegut personalment l’advocat i polític, que em semblà sempre un home tolerant i equilibrat; no he conegut el pedagog; he tingut una certa relació —vaga— amb l’arquitecte, que morí tan jove. Crec que la seva personalitat fou la clau de tot aquest grup conservador però molt obert, tradicional però innovador, impulsor d’una nova política, creador d’una nova manera de veure les coses.

La família Masó posseïa la propietat del Diario de Gerona [...] que era el diari gironí per excel·lència. Tinc la impressió que el Diario era, probablement a causa de la seva mateixa vaguetat, un dels papers provincials millors que es publicaven en el nostre país. Jo tinc un record positiu d’aquest paper, perquè gràcies a les seves notícies hi vaig fer les primeres armes del periodisme que he exercit.

Eudald Solà, el neohel·lenista de Ripoll
núm. 170 (maig-juny)
Girona: Diputació de Girona, 1995

L'escenari ripollès per antonomàsia


[U]na molt bona amiga diu que aquestes ciutats [Roma, Atenes, París, Palerm, Venècia, Tessalònica] són per a mi el carrer de Sant Pere.

El bressol d'hel·lenistes


Aquesta placeta [d'en Dama] i aquest cap de carrer [Sant Pere], tan ripollesos, tan locals, han estat testimoni del naixement i de les peripècies de dos notables hel·lenistes catalans: Josep Alsina i Clota i Alexis Eudald Solà.

Girona: Diputació de Girona, 2013

Val la pena de llegir sencer aquest capítol del primer volum de les Memòries, publicades l’any 1973 i llegir a continuació el conte de Rodoreda, publicat dins del volum Semblava de seda i altres contes, l’any 1978. Les solucions d’una i altra autora pel que fa al desenllaç de la història mostren també les diferències entre elles.


Després d’uns dies de repòs absolut a la cambra de l’Elisa, vaig sortir per anar a consultar un altre metge, el qual ens havia estat recomanat per la mateixa madame Burnier. Jo no em sentia gaire bé, però desitjava saber si havia de continuar fent repòs o tornar a emprendre les classes a l’Institut Dalcroze.

El doctor X em va visitar detingudament. Semblava un home competent i honrat. Jo contestava totes les seves preguntes amb la mateixa honradesa. En havent acabat la llarga visita, el doctor em va dir que jo «ho tenia tot espatllat». És a dir, que en el meu cos no hi havia cap òrgan ni víscera que funcionés bé: budells, ovaris, fetge, pulmons i cor, tot en doina. L’únic que el doctor em trobava sa era el cervell. El cervell sí, ho havia comprès a través de les meves respostes.

Com que, segons ell, estava tota tarada per dins, no em va receptar res ni em recomanà res.

Vaig eixir de casa el metge en un estrany estat d’esperit. Jo era, em semblava a mi, un candidat a la tomba amb grans probabilitats d’èxit immediat i, d’altra banda, una dona jove caminant amb un poc de pena per les voravies d’una ciutat i amb unes ganes furioses de menjar quelcom. Si el que el doctor em deia era veritat, quasi quasi no valia la pena de continuar estudiant, lluitar tan asprament, debatre’m amb tota mena d’obstacles... Per arribar a què? Semblava que, amb una perfecta lògica, l’única cosa que m’esqueia de fer en aquell moment era posar fi a aquella vida sense goig, sense llum i amb la terrible amenaça d’una davallada física fatal.

Prop del lloc on jo em trobava en aquell moment hi havia el pont de la Machine. M’hi havia aturat sovint al bell mig. El Roine eixia del Leman com una bèstia fera engabiada a qui hom posa, tot de sobte, en llibertat. Les primeres passes del gran riu ciutat enllà eren ràpides, impetuoses, nodrides. Un cabal d’aigua ample, ferm, adelerat, començava sota el pont del Mont Blanc la seva gloriosa cursa devers la Mediterrània. Deixava el llac, feliç de desempallegar-se d’aquella fastigosa tutela. Es topava amb l’Ile Rousseau, primer obstacle en el seu camí, es dividia en dos corrents. A l’un, tranquil, silenciós, on nedaven cignes, s’hi gronxaven barquetes, s’hi emmirallaven vols de gavines. L’altre, rebel, brogidor, impetuós, passava arruixat sota el pont des Bergues i topava estrepitosament amb la barrera del pont de la Machine. El cabal, aturat de sobte per la resclosa, es convertia en muntanyes d’escuma. Les unes es precipitaven damunt les altres, retrocedien, tornaven a l’assalt, xocaven, es repel·lien, recomençaven obstinadament, fatalment, a envestir-se amb un terrabastall eixordador i uns remolins formats per tones cúbiques d’aigua. Allí, si hi anaves amb un company i volíeu bescanviar alguna paraula, ho havíeu de fer a crits, sense gaires probabilitats de sentir-vos.

L’espectacle era impressionant: el pont de la Machine era un perfecte «instrument de suïcidis». I jo no havia mai comprès per què els ginebrins desesperats de la vida, que, adesiara, es decidien a llevar-se-la «aquàticament», triaven el pont del Mont Blanc o l’Ile Rousseau per precipitar-se al Roine, d’on, pocs segons després, serien recollits per una barqueta de la policia davant l’expectació dels centenars de persones que transitaven per aquests indrets. El pont de la Machine el travessava poca gent i era un perfecte vial per anar, infal·liblement, ràpidament, a l’altre barri. Només caldrien uns instants perquè aquell cos meu, que segons el doctor X només era una ruïna, es convertís en un manyoc d’ossos trencats, d’òrgans aixafats i barrejats. La mort més ràpida i segura es trobava, sense cap mena de dubte, sota aquell pont urbà. Cap suïcida amb vocació de tal no ho podia dubtar. I fins i tot qualsevol badoc amb un poc d’imaginació.

Jo acabava de pagar la visita al doctor X amb diners de l’Elisa. El bon home m’havia comunicat plàcidament la meva sentència de mort sense exigir-me gaires diners. Me’n restaven una certa quantitat al portamonedes. Malgrat tot, jo sentia una gana de mil diables. La sola evocació de certs exquisits berenars a base de pa torrat, mantega i melmelada d’albercoc o de pruna amb cafè, llet, xocolata o te, em posaven l’aigua a la boca. Vaig decidir entrar en una pastisseria. La flaire de pa calent barrejada amb la de llimona o vainilla eixia fins al carrer. Deia d’una manera ben entenedora: «Entra! Entra! Asseu-te! Atipa’t!».

Aquesta veu tan persuasiva ofegava la veu encara llunyana del pont amb la seva resclosa i els seus milers i milions de litres d’aigua braoladora i mortal.

Dins l’establiment, s’hi fruïa una confortable caloreta. La cambrera, amb còfia i davantalet blancs, emmidonats, se m’atansà, em demanà què prendria.

—Una bona tassa de xocolata (allí no calia especificar «amb llet» perquè mai no se’ls havia acudit de desfer-la amb aigua) i torrades amb mantega.

Temps ha que em ballava pel cap fer una bona xocolatada a la suïssa. El que em recava era que l’Elisa no m’hi acompanyés. Però quan jo li explicaria el fatal diagnòstic del doctor X, la pobra noia perdria la gana. Jo assaboria aquella cremosa i perfumada xocolata i les torrades ben empastifades de mantega amb veritable delectació. Tot de sobte em semblava descobrir, o potser simplement recordar, que un dels principals goigs de la vida era menjar coses bones, i no comprenia com havia pogut renunciar a menjar no solament «coses bones» sinó, simplement, «coses». La meva dèria d’obtenir un certificat d’estudis i anar a ensenyar rítmica a Pèrsia, a l’Índia o a Califòrnia m’apareixia en aquell moment com un malson del qual hom desperta en descobrir el simple goig de viure.

Al diable la rítmica i l’Institut Dalcroze, als quals sacrificava forassenyadament la salut i la vida! Vaig pagar el berenar amb els diners de l’Elisa i vaig sortir al carrer en un estrany estat anímic. Respirava millor i Ginebra era diferent. No sé a quin lloc pregon del meu ésser s’havia encès una llumeta, m’il·luminava tot l’interior. S’hi podien distingir coses noves, vagues però encoratjadores. Era potser una esperança tan infundada com les altres. Qui sap si era, simplement, l’esperança de «viure». Viure!, viure, treballar, guanyar algun diner, menjar, viatjar, veure països nous assolellats i amables, enamorar-me, estimar un amic, escriure...

La vida era meravellosa i el doctor X, un ase.


Quan de flors faci un ram la
mort, que ve de cara al vent,
tindrem un sol monument
al capdamunt de la Rambla.

Mereixeu, mestre Anicet,
desbastat de cada cara,
un marbre d’Avinyonet
que és millor que el de Carrara.

El primer de setembre de 1905, el doctor Ramón Vandellós reflexionava sobre la natura i l’obra humana.


Desde este lugar ameno, puede estudiarse serenamente a madre naturaleza, libro abierto siempre a la observación del hombre y cuyas páginas no tienen ni pueden tener fin. Es dado, desde aquí, reconstruir así la historia interna como la externa de la edad media, llena de poesía y de bellezas. La grandeza y magnificencia del edificio, produce en nuestro ánimo, los efectos mismos de lo sublime; algo de placer y dolor a la vez. Placer, por la suntuosidad, dolor por el vacío y la soledad, que por doquier se respira, en vez de la animación y bullicio, propios del objeto de la obra.


Ramon Muntaner va viure la major part de la seva vida fora de la seva vila natal, tot i que —en contra del que ell mateix sembla assegurar a la Crònica— hi retornà en més d’una ocasió. La primera vegada de què tenim notícia va ser a principis de juny del 1298. El dia 13 d’aquest mes el peraladenc Guillem Llaner rebia de Ramon Muntaner, present, i del mallorquí Guillem Vilar, absent, els diners d’una deixa del seu oncle. Gairebé vint anys més tard, el 5 de maig del 1317, En Muntaner passava una altra vegada per una notaria de la vila, en aquesta ocasió amb motiu de la gestió d’una propietat seva a l’exterior del portal del Molí.

No sabem fins a quin punt els peraladencs el reconeixien com a un personatge il·lustre, però en un inventari del tresor de l’església de Peralada de l’any 1327 es distingien diversos objectes que el cronista havia donat al temple: quatre canelobres, una cortina de pany de lli i quatre peces més de roba amb el seu propi senyal (toyales cosides cum signo).

Barcelona: Joaquim Horta editor, 1956


VERSIÓ APÒCRIFA D’UN TEXT DE RAMON MUNTANER

Sota el cordam, l’aigua marina, el buf
d’aquest anhel que com la brisa
remou la meva sang,
car sóc el germà de tots vosaltres, gent
que de la plana viviu i llur conreu,
basters del Ter i de Begur,
pescadors de l’Escala,
becades que nieu als tolls de Castelló,
vostres nocturnes veus, gavines de les hosts
del golf de Roses. Què us diré?

D’infant acudia a les alegres primaveres.
Cavalcava, segur del meu país,
I l’aire era propici als falcons, que al capvespre
sentien el neguit dels corns de Torroella,
i amb llur remor tornava
l’adusta imatge del castell i la vila.
Girava el disc solar i, lenta, la faç
dels meus avantpassats apareixia
amb llurs records per les tranquil·les aigües
dels canyissars. La tórtora cantava.
Tot m’era familiar i Peralada brillava
en el meu cor adolescent.

Tot això us dic. Les llàgrimes són dolces.
Tinc un gran bagatge per anar ordenant:
la majestat, el gran Roger,
les illes, la faula d’Orient,
les nits de vetlla. Trepitjo aquesta terra
i parlo amb l’un i amb l’altre
com en els anys inhàbils de joc i de ballesta.

Què us diré? Sé que res no perdura.
Sento parlar la meva llengua.
Veig un vailet que plora, una dona,
un matoll de ginesta.
Vull ser enterrat aquí, sota aquest cel amarg.


Castelló d'Empúries. S'afua la balba
sentor de les coses: tot té un lleu perfum.
L'absis bru té arestes de groc i de malva
i els arcs torals semblen violins de llum.


Aquest rabí de Cotlliure
exhumat al meu jardí,
qui sap si ara és més lliure
o a l’hora que va morir.

Amb un delicat procés d'estilització, Fages plasma una visió capvespral del Pont, rica de comparacions i metàfores:


La lluna sempre és diferent i és una
com els set arcs del Pont de Castelló
damunt les aigües blaves de sabó
-sorres de cadmi, menta, or i salmó-
segons com giri el dau de la fortuna.

Per veure el riu com creix, Pont, ets tribuna.

De seguida trobem can Macelli, residència dels germans Ramon i Trinidad (Trino o Trini) de Fontcuberta i Roger. A la casa, hi visqué Ramon, que l'heretà. A prop hi ha cal Rescloser.


Ni el duc de Medinaceli,
el nostre comte d’Empúries,
podria aturar les fúries
dels germans de can Macelli.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


Surrealisme nocturn

Durant els caps de setmana de l’estiu, i fins i tot entre setmana, he vist cues memorables per entrar al Teatre-Museu Dalí. La filera humana més llarga que un centpeus, certament, baixa pel davant de la placeta de l’església i pel carrer avall, o bé dóna la volta fins a la plaça de l’Ajuntament i encara la desborda pel cantó de migdia. Dos monuments ben diferents, costat per costat, gairebé: l’església de Sant Pere, d’un gòtic auster, reconstruïda després de la Guerra Civil, i l’antic teatre, ara museu. El temple havia estat, en altres èpoques, l’única parròquia de la ciutat, com tan bé explica Jaume Guillamet. És digne d’una visita: molta gent ignora que, ultra la seva arquitectura, s’hi troba un grup escultòric molt bell, obra d’Amadeu, així com obres d’art del seu col·lega modern Claude Collet.

Fet aquest incís, cal fer honor al títol de l’apartat: surrealisme nocturn. És una bona manera de visitar les obres de l’artista de Portlligat, planejar una visita nocturna, que amb encert s’ha posat a l’abast dels turistes estivals, els d’aquí i els de fora. Fins i tot sembla que la nocturnitat s’adiu a l’obra d’un pintor genial, però d’una personalitat amb certs aspectes foscos i ombrívols. No heu pas de témer que la fosca us privi de gaudir de la contemplació de les obres: em penso que no tindreu cap queixa sobre la seva avinent il·luminació.

No és pas en aquestes planes que cal fer remarques més pròpies d’una guia o d’un catàleg. En canvi, us exposaré una opinió molt personal i espero que no la trobareu escandalosa. Deixo de banda, en la meva visita al museu –que evidentment, no és la primera–, els grans olis, els paranys plàstics espectaculars, i em decanto per un altre caire de l’artista: l’il·lustrador. Per raó de les meves dèries, m’agraden molt les seves interpretacions de mites grecs, originals i imaginatives: a tall d’exemples, fixeu-vos en el Narcís-flor, tot un símbol. I encara, en aquesta mateixa obra d’il·lustrador, ja em direu si no trobeu fascinadores les visions que fan plàstica la Divina Comèdia de Dante: especialment, per aquesta imaginació sovint ombrívola, les que corresponen a l’infern dantesc.

La nit silent, al defora, s’adiu amb les visions que podrien ser oníriques, «el somni de la raó», amb aquestes imatges poderoses que una força obscura, tocada de geni, i no pas sense el record del paisatge de Cadaqués, va fer sorgir per acompanyar les immortals «terzine» amb què el poeta florentí ens fetilla. Fins i tot ens sembla que aquelles «ombres silencioses i espectres orfes de llum» de Virgili, que l’acompanya, s’han de fer visibles al nostre costat.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Després d’una visió nocturna, Anglada ofereix una ràpida fotografia de la plaça Gala i Salvador Dalí:


Em penso que, al migdia, li interessarà el brogit dels voltants del Teatre-Museu Dalí, sota l’alta cúpula restaurada, o, més ben dit, nova de trinca: els vestits virolats dels turistes que sovint fan llargues cues, l’obsessió fotogràfica dels japonesos, l’art dels pintors que han començat ja a crear una tradició, i no sé si arribaran a formar una munió d’artistes com els que trobem vora la mar de Cotlliure.


Es ficà per entre els arbres. Acabava de sortir un raig de sol enmig de dos núvols que a penes podia travessar les fulles. Se sentia remor per les branques: devien estar plenes d’ocells, però la Teresa, que de tant en tant s’aturava a mirar enlaire, no en veia ni un. On n’hi havia molts era en el llorer del pou. […] Més enllà, l’aigua de la bassa era verda, gairebé negra, plena de cap-grossos que nedaven amunt i avall. Recollint-se la bata, anà fins a la paret del fons. Abans d’arribar-hi hi havia una clariana amb tres cedres, molt junts, molt vells. Els cedres que duien sort.


L’hospital de Sant Julià, tal com es coneix, va ser fundat pel monestir de Sant Pere de Besalú a final del segle XII o als primers anys del XIII. Això no impedeix que al segle XI el monestir tingui una xenodòquia (un edifici o una estança destinada a donar refugi temporal als pelegrins i rodamons).

(...)

No tenia la funció sanitària ni tampoc la d’administrar cures pròpiament dites, sinó que més aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit més estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i dones pobres, rodamons, pelegrins, infants abandonats i altres persones malaltes i de vida miserable. Els religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part gràcies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se més de pressa el cel ho deixaven indicat així en els seus testaments.

A l’obra L’agent del rei, M. Àngels Anglada explica la vida d’aquest vigatà que fou diplomàtic, escriptor i traductor al català de la Divina Comèdia de Dante. M. Àngels Anglada, fascinada per la seva personalitat, seguirà les seves petges en els documents, els testimonis i els poemes.
La presència del seminari vell, com de tots els convents i confraries, és una de les petges visibles a la ciutat, que es reflecteix també en el nom del carrer on va néixer l’Agent del Rei.
Diu M. Àngels Anglada:


(Es veu que els poetes tenen poc èxit, en esguard dels sants. Perquè el nom amb què s’ha provat de desbancar, inútilment, l’antiga denominació treta del casal de la família Sant Hipòlit no ha estat el d’Andreu Febrer, sinó el de sant Miquel dels Sants. Miquel va néixer més tard, i més avall, al mateix carrer costerut que puja des del carrer de la Ramada i, com si li costés d’enfilar-se, es revincla cap a la dreta abans d’arribar al darrera de la Casa de la Vila).

Otra vez desde el carro. De Manlleu a Sant Feliu (II)
05 de d'agost de 1892


[...] Ya levantados, con menos puntualidad que los planetas, nos dirigimos a la tan renombrada fuente de San Hilario para poder explicar al que leyere, con todos sus puntos y señales, las virtudes de sus aguas. Realmente son picantes. No diré que piquen mucho, pero pican. Pican hasta el extremo, que sé por datos rigurosamente exactos, que aquel líquido contiene más o menos gaseosa. Un agua, pues, que en estado natural contenga, a más de otras sustancias impalpables e invisibles, más o menos gaseosa, claro que buena ha de ser, comparada, y aun en absoluta, con las muchas que se expenden en los cafés que ni naturalidad tienen, ni están adornadas de tan laudables circunstancias.

Con tales antecedentes, no es de extrañar que sean muchos los que apenas apunta el sol acudan a la venturosa fuente, y que en las horas en que el hombre tiene más deseos de dormir que de beber, se beba una ración de agua capaz de apagar el fuego interno del más sediento ciudadano. Bebedor de agua hubo, hace años, que sólo por lograr fama de valiente campeón entre su colla, sin apenas chistar, tras, tras, tras, se engulló treinta vasos en ayunas. Claro está que de resultas reventó, pero no importa: muchos han sido los que han hecho excesos de agua (que no todos se han de cometer con vino) y, sin embargo, curaron. La cuestión estriba en beber bien, pero en pasear mucho el agua. Este es el problema, y esta es allí la creencia. Tanto lo es, que cerca la fuente no se ve más que gente paseándose como por obligación, señores muy serios que en su manera de andar se adivina que están cumpliendo un deber, que no se distraen por nada, siguiendo el precepto con laudable buena fe. Por no apartarnos, pues, de tan antigua costumbre, bebimos prudentemente, y subiendo al carro otra vez, continuamos el camino para pasear el agua. Lo triste es que el que más tenía que pasear era el bondadoso caballo...

Madrid: El Progreso Editorial [Ed. facs. amb motiu del centenari: Arbúcies: Ajuntament d’Arbúcies, 1993], 1893


Cuales sean los elementos de estas aguas, las sustancias que las constituyen, su análisis científico, las enfermedades que curan, los efectos que causan, no soy yo, lector, quien decírtelo debe. […] Prescindiendo, pues, de las aguas medicinales, per creerlo misión de nuestro querido doctor, considero que la mía en estas páginas es sólo la de abocetar algunas de mis impresiones durante mi estancia en estos sitios. Ninguna indicación mía podrá servir para los que aquí vienen á buscar la salud, enfermos de cuerpo; pero acaso encuentren consoladora distracción en la lectura de estos párrafos los que, enfermos del alma, buscan las vastas soledades para elevar sin testigos sus ojos al cielo, o los sombríos bosques de centenarios árboles, superiores á los mejores templos de la tierra, para levantar su corazón á Dios. […]

La orilla izquierda del Montsolí tiene sitios que pudieran llamarse idílicos. Pocos he visto que mejor se presten y más brinden al recogimiento y a la inspiración. Y no es de extrañar por lo mismo que allí me tropezara siempre con Soler y Rovirosa tomando apuntes para sus creaciones escenográficas, con Coll y Britapaja meditando quizá alguna de sus ingeniosas obras, o con Manuel María Angelón, su libro bajo el brazo, recordándome a su querido padre, que tendrá siempre sitial de honor en el conclave de los escritores catalanes. […]

En lo alto de las rocas unos sauces-desmayos velan la luz que se desliza tímida y respetuosamente para bañar el interior con claridades crepusculares, hilos de plata, que no de agua, serpentean por los estalactitados muros; hermosos grupos de filigránicos helechos asoman por entre las peñas; follajes de matices discolores rodean la gruta escondiendo en sus ramajes melománicas aves; un arroyuelo, al que debiera trazarse curso, esparce por el suelo sus díscolas y vagabundas aguas; y a la entrada de la gruta un árbol centenario extiende su copa rozagante y brinda a la meditación, a la poesía y a la lectura, junto a una verdadera y turbonada congerie de peñascos, a través de los cuales se abre paso el Montsolí que se precipita resonante por peligrosos saltaderos y por entre matas de blancos claveles silvestres, en torno de los cuales asoman sus áureas flores y sus purpúreos-colgantes racimos la retama y la grosella.

La Casa Masó de Girona
núm. 183 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 1997


Aquí s’ha d’entrar una mica encongit, perquè tots els llocs que han sabut retenir l’atmosfera d’èpoques antigues es fan visitar sempre amb cautela, con si ens fes por de pertorbar el son d’algú que dorm. Els llums, els mobles, tot respon a una determinació de celebrar la vida minúscula de la llar, tan important en els detalls, en la petitesa quotidiana, perquè és aquí, en aquest clos preservat a l’exterior, on es realitza el sentit de la família, amb els plaers i els tedis, les converses i els silencis, i el discórrer amable dels dies.

La contrarevolució dels arajais
Figueres: Brau, 2014

Galinsoga, director de La Vanguardia va ofendre’s un dia de 1959 perquè el capellà de la barcelonina parròquia de Sant Ildefons va dir el sermó en català (les misses es feien en llatí i els sermons habitualment en castellà). Va abandonar el temple tot vociferant en públic «todos los catalanes son una mierda». La reacció de la gent, liderada per Jordi Pujol, va fer que Godó, el propietari del diari, en demanés a l’Estat (controlava els directors dels diaris) la destitució, que, a la llarga, es va produir. La Rambla de Figueres també va ser testimoni de la indignació popular.


Els subscriptors de La Vanguardia es donaven de baixa d’una manera massiva. A Girona varen cremar, enmig de la Rambla, una quantitat impressionant d’exemplars. A Figueres –jo ho vàreig veure– penjaven el diari, com un ajusticiat, dels arbres.

Antoni Viver, prevere, acompanyat de mossèn Francisco Viver i Josep Lagresa, va visitar el castell el 5 de setembre de 1905, i escrivia uns versos plens de força i vitalitat, enmig de la natura.


Damunt d’aquestes muntanyes
sento eixamplar-se’m el cor.
Sento un bes de nova vida
que m’emplena de dolçor.
Deu ser el sol de l’altura,
deu ser l’oratge del bosc.
L’oreig de les serralades
altives de Puig Neulós.
¡Oh, aquí com emprèn volada,
mon pensament, cel amont!

... i aproximació epigramàtica: Uns quants rectors de la seu castellonina són objecte de les invectives epigramàtiques del Gaiter de la Muga.

Un rector vuitcentista de Castelló havia fet emblanquinar el temple parroquial, per la qual cosa topà amb Enric de Climent, avantpassat del poeta.


Déu perdó a mossèn Lapedra,
rector de tan poc encalç
que va fer pintar a la calç
una catedral de pedra.

La alegria de la fiesta mayor
03 de de setembre de 1952


Narra una piadosa leyenda, ignorada por Pella y Forgas, que fue el patricio amporitense Marcus Falcidius Clemens, quien instituyó en las postrimerías del siglo IX la fiesta mayor de Castelló de Ampurias colocando la villa bajo el patronato del glorioso mártir San Lorenzo, desde cuya época vino celebrándose con esplendor.

Aquesta visió subjectiva del Pont, lloc de pas obligat, l'impregna d'una aura de testimoni privilegiat de la història de la vila, amb els seus contrastos, líricament expressats.


Lliçó del Pont, teogonia d'astres,
amor i crims de gent sense padró;
oh catedral del riu de Castelló,
quilla esmolada en sèxtuples pilastres!

La Carla, l’Arnau i el lleó
Barcelona: Columna, 1996


Ens vam amagar darrera uns llorers molt alts i espessos, i miràvem entre el teixit verd fosc de les fulles. Vam sentir un trepig fort, vam veure com un llamp daurat que passava corrent:
– És un lleó! –ho vam cridar al mateix temps.
– Es deu haver escapat del circ rus que demà fa la primera funció.
– Sí, a casa ja tenim entrades –va dir l’Arnau.
Es veu que ningú més no l’havia vist, només nosaltres. No era estrany, perquè quasi tothom que va al parc es queda a la part de baix, un hi ha una caseta de fusta, gronxadors, uns cavallets que donen voltes i molta sorra per jugar els nens petits. En canvi, a la banda de dalt, on hi ha la font, el bassiol de les granotes i una pendent plena de pins molt alts, sol haver-hi poca gent.
– Mira, mira, el lleó ha tornat!
Ara no corria; amagats, el miràvem i no en podíem separar els ulls. Caminava a poc a poc, se’l veia cansat. Ell no ens devia olorar, perquè el vent venia de mar, de llevant, contra la nostra direcció.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Aquí, com en altres ocasions, per exemple a Les closes, l’autora fa partícip el lector de la seva repetidament declarada passió per la naturalesa, un altre tema cabdal de la seva literatura. A través d’un llistat de plantes, flors i ocells, i gràcies al seu amor incondicionat, ens mostra la riquesa d’aquest pulmó verd de Figueres.


Sortosament, el Parc-Bosc és més que un retall. Ens hi acull una esponerosa i variadíssima vegetació: arbres, arbuixells, plantes de flor, és a dir, les alzines, els pins que la tramuntana escabella, les mimoses, els baladres, les nimfees del bassiols, la glicina amb els seus penjolls liles, els flairosos llorers, i tants d’altres! No n’exhauriríem pas l’enumeració. Els pardals sempre hi troben restes per pellucar; les merles, poc espantadisses, a penes inicien un breu voleteig quan ens hi acostem i s’amaguen després, com qui no vol, entre les fulles de lilà. Aviat florirà, em dic, i també ho faran els rosers...

Per a una fotografia amb la néta Clara
Barcelona: Columna, 1996

Fent un altre vol amb la imaginació, es pot canviar ràpidament d’escenari i arribar al jardí de la casa pairal de Vilamacolum, on es va fer la fotografia a la qual es refereix la primera poesia d’aquest recorregut figuerenc. La néta Clara és així doblement immortalitzada: una imatge, un poema.


Per a una fotografia amb la néta Clara

Com si ella et protegís,
la mà damunt l’espatlla,
dreta damunt les pedres
del vell banc del jardí.

Com si ella fes sorgir
aquest darrer somriure
que ens deixes, en tocar-te
amb fetillera mà.

Com si dels dos esguards,
miralls de la tendresa,
nasqués, per emmarcar-vos,
la daurada claror.

Viatge al poble de la por
Barcelona: Edicions 62, 1980

La casa


Les parets dels banys estan cobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues. La sala d’estar té la llar amb la campana de la xemeneia acabada amb un jou de roure construïda damunt d’una paret de pedra de color rogenc (amb estries de color de plom), d’un roig rovellat.


Quan hom et visita, Besalú, se senyala l’indret on residien aquells semites. Sembla petit, massa petit, l’indret, per la vida que en manifesten els documents. I, passejant per alguns dels teus carrers, en l’estretor extremada d’aquests tals, hom creu veure en alguna llòbrega entrada els ulls brillants d’un jueu fenent la foscor. Imaginacions?

Seguim les passes de Diego Galaz, el protagonista de El sello del algebrista, que arriba a Besalú per buscar els seus orígens. Entrem amb ell a l’interior de la Cúria, imaginant que podria ser com es descriu a continuació.  


Un muro de hiedras y bejucos cabalgantes ocultaban la morada de Josef, como si con la espesura quisiera preservar su intimidad, o tal vez un lujo que vedar a los ojos cristianos. Antes de invitar al huésped a entrar, el chiquillo besó la mesusá, una cajita amarfilada que pendía del dintel con versículos bíblicos.

(...)

En el interior de la casa se respiraba severidad y un aroma empalagoso a sándalo se extendía por los rincones. Diego se sobresaltó. Una claridad mustia, como la de una iglesia abandonada, reinaba en la mansión. Desdibujado entre la opacidad del atardecer columbró al hebreo con los brazos en alto hacia el levante solar y la cabeza revestida por un lienzo inmaculada, meciéndose hacia atrás y hacia delante. Recitaba un kadish de su credo.

(...)

-Shalom, maese Diego, sé bienvenido a la casa de Josef ben Elasar.

(…)

La estancia se inundó de una luz translúcida, el último aliento de ocaso otoñal y los utensilios que adornaban los estantes, la menorá, el candelabro de siete brazos en bronce dorado, y un shofar, el cuerno de marfil anunciador de las festividades de año nuevo, se iluminaron con un fulgor azafranado, colmando la atmósfera de una placidez que invitaba a las confidencias.

(...)

Con muestras de afecto lo condujo a un comedor abierto a un patio de adelfas de donde llegaba el borboteo de un surtidor. Lo aguardaban con mirada expectante los hijos y la esposa del hebreo, ataviados con ziharas y bonetes de brocado. Candelabros de sebo almizclado, mientras en unos braseros chisporroteaban aromáticos granos de ámabar. Josef cumplió con el hagadad, la lectura del libro del Éxodo, y se entregaron a la degustación de una escudella de cordero al gusto catalán, sazonada con cilantro, picante alcaravea y esencias de azafrán.

Diego no podría arrinconar en el olvido aquellas horas de sincero apego y de confianza. Por vez única en su vida había experimentado el calor de un hogar auténtico donde era aceptado abiertamente. La mujer de Josef lo obsequió con una cadeneta de plata rematada con una estrella de David que el aragonés colgó agradecido de su cuello. Subyugado por la cordialidad que le profesaban aquellas personas, hasta ahora desconocidas para él, desgranó sus recuerdos, que fueron escuchados atentamente por los Elasar y prolongaron la cena hasta la segunda vigilia.

-Empeño mi palabra y os prometo que me veréis aparecer con Zakay por el puente de Besalú –declaró al despedir-se, con una expresión de agradecimiento en su mirada–. El deber y el interés me obligan a partir.

La nostra autora descriu així la seva casa durant les freqüents visites a Vic, mentre l’estan restaurant:


...llavors vaig veure una enorme grua que travessava el cel de la Plaça. Sempre que en veig una, de grua, pels carrers estrets de la meva ciutat, no em puc estar de tremolar i de preguntar-me quina casa espatllaran. Però aquella vegada em vaig errar de mig a mig:
- Aquesta grua –em va dir la mare– és per restaurar la casa d’Andreu Febrer, la vella casa del capdamunt del carrer de Sant Hipòlit.

[...]

M’hauria agradat, fantasiejava, comprar la seva casa de Vic, i encara més trobar-hi, tot fent-hi acurades i respectuoses obres de restauració, dirigides, és clar, pel meu cosí arquitecte, Manel, un plec de papers de la seva època. Per què no era possible? Sí, sortirien de darrera un envà sobreposat, una mica humitejats, potser, però encara ben llegidors: segurament cartes escrites als seus familiars de Vic, enviades des de Barcelona, des de Nàpols, des de Catània.

[...]

Aquest cop no en vaig veure cap, de grua, però la casa del poeta tenia la façana coberta de bastides; ja veuríem què en sortiria, acabada la restauració. Les xarxes no em deixaven veure gairebé res. Tenia l’esperança que aconseguirien de donar-li un aspecte acurat i vell alhora, que encertarien el to de la pintura. Hauria de quedar com un rostre ancià de bon veure, sense coloracions estridents, on somriu discreta l’antiga bellesa. Em semblava, curiosament, que el meu esforç avançaria paral·lel a les obres de restauració de la casa; una altra mena d’esforç, més solitari: jo n’era alhora bon o maldestre arquitecte, paleta i manobre, i també fuster, guixaire i pintor.


La puresa intocada, la gràcia terrenal, el perfum, la soledat, la quietud i la pau de les cales i platges de la Costa Brava, a les darreries del Vuicents, no solament ara estan perduts del tot, sinó que, per més que he cercat, jo no he sabut retrobar-los enlloc més del món. [...]

La mateixa platja de Sant Feliu, quan encara no ens l'havien esguerrada i malmesa amb el port, era un joiell lineal, de tan bé com l'havia traçada durant segles i segles el bes fresc i fonedís de les onades. Era com una catifa de sorra esbandida per l'aigua, ni massa granada ni massa fina, estesa davant mateix de la vila, i ben reclosa dins la ferradura dels pujols que tanquen la menuda badia, entre les puntes de Sant Elm i del Molí de les Forques.Feia una ratlla contínua i puríssima, graciosa com la del llavi femení, tal com només sap marcar-la la mar, ajaçant-se mansament a les riberes sorrenques.

Llavors les barques no tenien motor. Només arribaven per mar a Sant Feliu, fent soroll o traient fum, els vapors de càrrega, amb xemeneies primes i llargarudes. [...] Però els velers encara els feien la pols. [...]
L'encís de la badia guixolenca, amarada d'una immensa i saborosa quietud, amb la llum que hi anava canviant dolçament, aèriament, totes les hores del dia i de la nit, i el perfum insistent de la mar, arrapat a les roques i brollant del rompent que mai no para de rissar-se i bleixar, ni a les hores més calmes, donava una profunda, serena i divina embriaguesa. El sorral, de banda a banda, era ple de llaguts i bots de pescadors, amb les xarxes a assecar, esteses. La platja dibuixava una mitjalluna perfecta i la seva rampa suau muntava fins a confondre's amb el Passeig del Mar. De dia, era un gran rebedor marí, tot daurat, amb un fresc serrell blanc, d'escuma, que es feia i es desfeia sense parar, amb una remor endormiscadora. [...]

Com que no hi havia port- ni, per tant, mols, magatzems, grues, altres noses semblants (i tampoc camions, ni pensament que pogués haver-n'hi), el tràfic del suro es feia a la platja i a pes de braços, dels carros a les naus, mitjançant unes barcasses revingudes i xates, anomenades gavarres. Això vol dir que tots els sorolls eren humans, fins els dels enginys rudimentaris, com politges i cabrestants, o el d'amollar i llevar les àncores. La badia sencera, sota la llum del sol, o entelada de boira, i fins tremolosa i fredolica sota el vel de la pluja, tenia sempre un repòs i una serenitat d'aquells que només són perceptibles quan ja s'han perdut.


Aquell era un ambient d’una sensualitat fina, la vida hi lliscava suau, l’esperit reduïa les seves exigències... L’existència en un balneari és per a tothom... una mena de conte fades. Quan hi va, hom es proposa d’ésser per uns quants dies tot un altre. [...] La metamorfosi esdevé completa perquè, en despullar-se d’uns hàbits, un hom al balneari en pren uns altres, adopta noves regles de vida, disfressa a propòsit els sentiments, modifica el seu gust i quan es figura que fa com el altres, no veu que cada un d’ells experimenta la mateixa transformació. Les virtuts que donen el triomf en el món són diferents de les que asseguren l’èxit al balneari, on canvia fins l’objectiu de l’existència, talment que les persones reals hi obren com si fossin marionetes, o gnoms, o fades tretes de contes de Grimm o d’Andersen. [...]

Així s’escolaven les hores i els dies a l’hotel de Sant Hilari Sacalm. Ocupacions frívoles, sensacions voluptuoses, pensaments d’un materialisme feixuc, impulsions alades! [...] Feien una vida monòtona: de l’hotel a la font, de la font a l’església, de l’església a l’hotel, i a les poques hores tornem a començar. Els vells vivien atents a l’aigua que prenien, al seu pas pels ronyons... Els joves es reien de l’aigua i de les seves virtuts curatives, i es movien per la fascinació sexual, atents al negoci del casament, i es deixaven dur per aqueixes muntanyes russes del festeig amb els seus alts i baixos d’esperances i desenganys, d’il· lusions i quimeres. Ni per Déu, ni per la naturalesa, ni per l’amor no hi estava ningú.

Les vetllades eren d’una fastuositat que l’enlluernava: la sala resplendia de llum, com una catifa escampaven per terra flors desfullades, que feien una flaire desmaiadora. De dia es succeïen les excursions, riera amunt i riera avall, a la mansió de Montsolís, a Sant Hilari. I pertot arreu es trobaven ella i el Joan, fins sense voler. [...] Una tarda d’agost, quan els forasters que havien vingut en els cotxes a la font se’n tornaren a Sant Hilari, la Maria restà sola amb el Joan i en lloc de retirar-se a l’Hotel per la plaça de les acàcies, es desviaren seguint el marge de la riera d’Osor fins al pont de l’ermita. Llustrejava. Aneu a saber si la brisa o si el cant d’un ocell els féu passar el pont. En arribar davant de la capella es van asseure al llindar del porxo. Les paraules fluïen a l’atzar...


L’oncle Martí era a Sant Hilari Sacalm per prendre les aigües. Al balneari de la Font Picant. Hi anava cada any, a dates fixes, que sempre coincidien astutament amb una part del seu estiueig, encara que ell parlés de la necessitat de tenir cura dels ronyons. Que jo sàpiga, l’oncle Martí s’havia beneficiat sempre d’una salut de ferro.
Vaig anar amb tren fins a Breda, i d’allí a Sant Hilari amb autocar. Ja se sap: eren els mitjans de l’època . Unes travessies llargues –era l’efecte que ens feia–amb pauses per a donar voltes a les obsessions de cadascú... [...] L’oncle era al jardí. Anava tot ell vestit de blanc i es pot dir que resplendia. Portava un barret de panamà, d’un teixit de palma finíssim, i recolzava les mans en un bastó de puny de plata treballada. Pel seu volt, hi havia unes quantes senyores de mitjana edat (assegudes com ell en butaques de jonc) que el contemplaven amb adoració. En veure’m l’oncle Martí no va moure ni un múscul de la cara, en contrast amb les meves expansions d’alegria saturades de reserves interiors.
– Ja deus necessitar alguna cosa –em va dir per tota salutació.
– I ara! –vaig exclamar–. I ara! El vinc a veure per saber com es troba.

El plaent dematí en la meva cambra - 1905
Girona: CCG Edicions, 2006

Rafael Masó tenia aquest quadre en el seu dormitori, tal com es desprèn del poema «El plaent dematí en la meva cambra».


Ma cambra és el silenci i el goig de mon esprit;
té blaves flors rientes jugant per les parets;
uns vidres plens d’estrelles com la serena nit,
i un llit amb els llençols alegres de tan nets.

És sa portella estreta, com la d’anar al cel,
(el pom té una blancura de pau i de bondat).
Tobias amb la pesca somriu amb marc daurat,
donant la mà pacífica a l’àngel sant Rafael.

Cada matí em desperten els vidres tots daurats,
i em rento, i l’aigua clara me canta en el gibrell
omplint-me de besades els ulls mig ensonyats;

me dringa en les butxaques l’argent com cascavell,
el mocador de seda, el coll m’acaricia,
i el cel, el mar i el sol me donen el bon dia.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002

Diversos hotels van merèixer l’atenció de Fages. A la Rambla hi ha l’hotel París, avui seu del Museu del Joguet. Vet ací que, en motiu d’una festassa, l’hoteler Ermengol Sansà va decidir untar amb oli les palmeres de l’establiment perquè brillessin; la iniciativa va ser un desastre perquè tota la clientela s’hi empastifà.


En Sansà a l’hotel París
de la ciutat de Figueres
–que ve a ésser un hotel Figueres
de la ciutat de París–,
els dies de compromís
unta amb oli les palmeres.

Miguel Beltran, que visitava el castell amb Eusebi Güell López el 27 d’agost de 1905, qualificava el castell com la millor joia arquitectònica de l’Empordà.


Si España tuviese imitadores del Sr. Conde de Peralada e interpretadores tan inteligentes como el Sr. Maestro de obras Don Alejandro Comalat es indudable que estaría a la cabeza de la civilización Europea y el Centro Arquitectónico les seria al siendo más reconocido, tanto como le agradecen el Sr. Güell y López y el que suscribe las infinitas atenciones por el Sr. Comalat tiene en nosotros al explicarnos tan magistralmente las bellezas del Castillo de Requesens: Joyas, la mejor, del Ampurdá.

Una vegada l’exrei d’Itàlia Humbert II, acompanyat d’unes senyores, desitjava visitar el temple i Mn. Salvador Pagès Tubert no el deixava entrar perquè anava en calça curta. El fill de Víctor Manuel III li va allargar un bitllet de mil i el rector li deixà uns pantalons llargs que el monarca destronat anà a posar-se a dins del cotxe.


Diu que el rei d’Itàlia Humbert
amb shorts no pot entrar al temple,
i els calçotets li ha ofert
el rector mossèn Tubert,
que els duu llargs per donar exemple.

El Pont és l'espai reflex que acull alhora els desitjos del poeta de romandre-hi (el Pont) i de fugir-ne (el riu).


Esmunyedís vers una eterna fuga,
voldria ser la trena de la font
que, eixamorant l'areny, espilla el Pont,
reïx, o es filtra, abscosa com la Muga.

El primer poema va ser escrit al començament de la lluita ecologista, per donar suport als activistes.


Al Grup de Defensa dels Aiguamolls de l’Empordà

Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del Nord?
Àlics rosats, amics coll-verds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l’últim ocell,
lassat del vol, a frec d’aigua alterada,
quan escates d’argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l’home-botxí comença l’agonia.

I el segon és com un crit espontani de l’autora, que vol acompanyar la victòria del 1985, any en què els aiguamolls van estar definitivament fora de perill.


No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales. 
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent. 
Hem aturat la mort en llarg combat
– Una treva signada amb aire i ales.

Un judici insòlit
núm. 439
23 de de març de 1984


El judici del dia 8 ha estat gairebé un acte simbòlic, necessari perquè hi havia un procés judicial. Atès que era un judici obert, ens hem trobat un grup molt nombrós per fer costat als nostres companys. Sense l’acció d’aquests ocupants s’hauria passat a la destrossa de les llacunes entre la Muga i el Fluvià; un mal ja irreparable hauria estat comès i la llei dels aiguamolls, fa poc aprovada pel nostre Parlament, hauria estat impossible i supèrflua.

Però la Rambla no només era un lloc on anar a manifestar-se. Sovint Maria Àngels Anglada hi anava per passar una estona xerrant i participant de la vida de la ciutat:


Per començar, doncs, anirem a fer el vermut a una terrassa de la Rambla. O potser a la plaça Gala Dalí: la Rambla m’agradaria ensenyar-li al capvespre.

[...]

Els plàtans de la Rambla –hi hem fet cap, tot i cansades, al capvespre– i els que enriveten altres espais urbans, podien haver estat substituïts per arbres fruiters...

[...]

Persisteix, doncs, l’arabesc dels plàtans, sota els núvols fugissers, tocats, en aquesta horabaixa fresca i primaveral, del foc i l’aram dels sol ponent. Emmarquen l’harmonia serena del monument dedicat a Narcís Monturiol, bastit per l’escultor noucentista Casanovas.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

És notori el pas del temps, de les estacions que se succeeixen, gràcies als canvis dels quals la Rambla és testimoni. 


Llegia en un diari de Barcelona un article on s’afirmava que ja no es veien les parades de les castanyeres, a la tardor, anunci del fred que s’acosta. I bé, en tardors que semblen estius allargats, en tardes molt suaus d’octubre, a la nostra ciutat sí que apareixen els castanyers. En trobareu un al capdavall de la Rambla, que torra i ofereix la seva dolça mercaderia, les castanyes toves, castanae molles que ja agradaven a Virgili.

Durant una colla d’anys –no sé si quan llegireu aquestes ratlles encara apareixerà– era deliciosa una torradora de castanyes en forma de petita màquina de tren de vapor, pintada gairebé sempre de color verd (ara és negra). Semblava que les castanyes, cuites en tan bells fogons, havien de ser encara més bones i calentes. Era una estampa ben tardorenca, que en acostar-se Nadal s’esvaïa.

[...]

Comprar, a la Rambla, una paperina de castanyes ben calentones, un vespre que bufi la tramuntana, és un petit plaer, una cosa «plausible», i és agradable d’endur-se-les i anar-les menjant enmig de l’aire revolt, i palpar el paper de l’embolcall en comptes del plàstic que ara ho envolta gairebé tot.

La teulada i el llorer


La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall […], són uns quants elements d’una certa importància, entre molts, en “Mirall trencat”. I naturalment, el llorer.

A través dels documents, ens arriba la veu d’un dels testimonis del judici. Escolteu-lo atentament; segur que us farà somriure. 


Al capítol 18 diu que manifesta la seva condició vil anant menjant pel carrer sense vergonya (ivit et vadit quampluries comedendo per vicios frequenter, ut vilis persona et sine verecundia), i al capítol 19, com a cosa fastigosa, torna a explicar que compra budells a la carnisseria, se’ls posa a la pitrera, els porta al riu Fluvià per netejar-los, i després se’ls menja (emit quampluries mochas seu intestina, remoto sagimine, et ponit ea in gremio suo... portat ipsa publice ad levandum flumen publicum Fluviani ville Bisullduni, et postmodum ipsas mochas comedit). Al darrer capítol, el 20, és denunciat com a lladre de material útil de la sinagoga (furatus fuit oleum et ceram in scola sive sinagoga judeorum Bisullduni C 6r).

Barcelona: La Campana, 01 de de juny de 2018

Del mateix indret on Astruch rentava els budells per menjar-se’ls, Josep M. Espinàs en fa una descripció acurada i realista.


El riu és més aviat magre, i per molta neu que es fongui i molta pluja que caigui, l'aigua tria altres camins; també la vitalitat comarcal ha triat altres punts per a manifestar-se, com a Olot, que comparat amb Besalú és un "poble nou". Però és clar que no tot és qüestió de volum, sinó també d'estil i de gràcia, i des d'aquest punt de vista el riu i la vila tornen a agermanar-se: el Fluvià dibuixa unes valls boniques i fresques; i Besalú alça unes pedres nobles i solemnes.

Fixeu-vos en la pedra monumental que s’aixeca a l’altra riba. Els besaluencs la coneixen com la Roca d’en Manyach, que Ventura Siqués compara a una escultura de Chillida.


(...) Al mig,
la Roca d’en Manyach, imponent, superba,
sembla una figura d’en Chillida, implantada
com un monument al poble fort
de Besalú, que ha superat la història,
en tant que el Fluvià té la roca abraçada.
En aquest paratge esplèndid, lluminós
gaudint d’inèdites transparències, els horts
són un descans per l’esperit i la vista,
mentre serveix de distracció als vells, rebost
que manté tota la vila, de vianda.


Vaig resseguir els mateixos indrets que devia recórrer ben sovint Andreu, infant i adolescent. La Plaça, on els dies de mercat hi havia segurament la botiga amb les eines acabades de fer a l’obrador del seu pare, als baixos de la casa; el carrer de la Ciutat, tan curt, el de Sant Hipòlit, i el tros de carrer de la Ramada, que, en temps del poeta, potser encara servia de debò com a camí ramader, a temporades. Mirava de reconstruir el marc antic, sense que em costés gaire esforç: esborrar les antenes de televisió, l’enllumenat elèctric, els rètols massa vistents d’unes quantes botigues, els pisos que s’havien afegit a algunes velles cases de pedra, que encara mostren l’arc rodó amb dovelles, i els escadussers finestrals allargats, amb arcs petits i esvelts. Els campanars ja m’hi anaven bé, així com els sants dins les seves fornícules, les galeries amb porxos, els jardins endevinats per un arbre que s’enfila cercant el sol, per una taca de vinya verge o d’heura que s’escabella mur avall.
Però havia anat a Vic per cercar nous elements, no pas per fer aquest exercici de reconstrucció de pedres.

Després d’haver “vist”, guiats per les seves paraules, els carrers i els racons coneguts per Anglada, ara ens podrem concentrar en aquesta pròxima descripció de la plaça per eixamplar després, amb la poesia Dues planes, la nostra mirada fins arribar a abraçar l’altra plana estimada per l’autora, la de l’Empordà.


La plaça més bella de Catalunya no és tancada, no resta closa pels porxos i les cases antigues damunt les voltes. S’obre cap a ponent, i l’ample carrer que duu el nom del fill més il·lustre de la plana, Jacint Verdaguer, ens porta cap a una sortida ideal que, travessant les vies del tren, ens deixaria arribar al castell de Gurb.
La plaça més bella de Catalunya s’esponja, acolorida i fecunda, els dies de mercat, amb veu ressonant i tons de Tizià; en hores solitàries, però, vestida de silenci i de boira, només somriu als que la coneixen i l’estimen, amb aquella insinuació misteriosa dels llavis de la Gioconda.

Més enllà del castell de Gurb, del silenci i de la boira, cap a la plana camí dels vents:


He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.


La conca de Sant Feliu, tot i ser- segons ja he dit- com la cala més gran de la costa, té tan poca fondària que, entre la mar i el pendís dels pujols que la tanquen, només hi ha cabut, paral·lels a la platja, tres carrers principals, i encara no pas amples. Des de temps immemorial s'hi han encabit la majoria de les botigues, sobretot les que han fet forrolla. Tots els altres carrers guixolencs tallen perpendicularment aqueixes poques vies planeres, i són exactament els vells torrents que baixen dels turons veïns a desguassar a la platja. Aquesta configuració topogràfica- de petxina solcada per estries o radis que davallen devers la graciosa corba marina- ha estat la determinant de la màxima qualitat urbana de Sant Feliu, que és el seu Passeig del Mar, joiell civil i peça única, com de semblant no en té cap altra població de la costa, i que per a elles voldrien, ben segur, moltes ciutats de les que rumbegen pel món.

Si a Sant Feliu li treien o li esguerraven (com més d'un cop ha estat a punt d'esdevenir-se) el Passeig del Mar, li quedaria ben poqueta cosa. En canvi, ell sol es basta per donar-li amb escreix una presència capitalícia, acompanyada d'un encís que no es pot dir, exclusiu com el dels llocs ciutadans famosos. Tots els carrers que tallen les poques vies planes que caben entre la platja i el cercle dels turons, conflueixen al Passeig del Mar, com artèries vitals, i en fan el cor de la ciutadania. Això és justament el que diferencia Sant Feliu de les altres poblacions de la costa, per belles que siguin- i n'hi ha un grapat- que elles són plenes de promeses, però Sant Feliu és, ja fa estona, una realitat, una ciutat menuda i exquisida. Té encara molt a fer, és ben cert, per a polir-se i refinar-se. Estructuralment, però, és cosa acabada. La burgesia liberal vuitcentista, aquells avis nostres que - sense adonar-se'n del tot- varen descobrir i planejar vagament, durant la segona meitat del segle XIX, el que podia ser el Passeig del Mar, al qual la vila havia estat fins llavors mig girada d'esquena, són només comparables, en esperit civil, als creients que el segle XIV bastiren, a la Seu de Girona, la més ampla nau gòtica de les catedrals d'Europa.


Quan començava d’haver-hi moviment a les cases i torres que havien estat desocupades durant l’hivern, a la Mariona i a mi també se’ns girava feina. A casa teníem botiga i a nosaltres dues ens tocava portar a lloc els encàrrecs que feien les minyones dels senyors... Entràvem a les cuines, amb un olor que feien..., ens hi hauríem quedat ben bé a dinar... Les minyones duien davantals blancs i a les tardes seien darrera les senyores, amb les criatures, a prendre l’aire sa que els convé a la gent de ciutat. Sense presses, sense cotxes, amb una llarga tarda pel davant, els estiuejants de tota la vida es saludaven, conversaven i es deixaven adular i admirar pels botiguers i per gent que, de mica en mica, sense perdre els orígens, s’impregnava d’una certa modernitat. Als hotels les cambreres aprenien el castellà, llengua que utilitzaven, normalment, els senyors de més categoria, els més afins al règim, els de fora del país, és clar, o de tot una mica. La Miquela es trobava tan bé parlant-lo que fins i tot es confonia:
Me alargas las servilletas?
– Escolta, maca, a mi no cal que m’enraonis en castellà, eh? Que ja no te’n recordes que som veïnes?
– Ai, perdona, noia, estava distreta. Tampoc n’hi ha per agafar-s’ho d’aquesta manera.

De les èglogues del novell arquitecte - 1906
Girona: CCG Edicions, 2006

Masó al·ludeix a la funció de les escales amb celobert en les seves «Èglogues del novell arquitecte».


Mireu pel celobert! Les llums hi baixen molt dolces i es desmaien pel despatx, per fer-lo al recull propici. L’escala és clara pels cims per alivi del cansanci!
Tot l’ofec dels esglaons, es fon amb el blanc dels marbres!

Figuerencs i gironins
Figueres: Brau, 2015


Per fer ball sense permís
i encendre l’estufa amb gel
el vell sàtir del París
sembla que ha mudat d’hotel.

Eleuteri Genís, fabricant, el 24 de maig de 1905, escrivia els següents versos:


Enriquida és eixa terra,
per les mans d’un bon comtat,
que ha jurat sempre fer guerra
i més guerra a la impietat.

Gran Amor Pare atresora
qui lluita contra increients;
vulgam tots assimilar-nos
al comte de Requesens

L’hospital de Sta. Llúcia era propietari d’un mas de prop de can Fages i d’un cine al local de la Hermandad de Labradores –abans de la guerra, Centre Agrícola i Social, de caràcter catòlic. El rector n’administrava les rendes que eren destinades al manteniment de l’asil Toribi Duran.


Diu que mossèn Salvador
amb l’església, el mas i el cine
ha trobat la triple mina
del poble de Castelló.

També el Pont és l'indret d'esbarjo, en el record del poeta, als mesos de bon temps.


I a Castelló es dissol en l'aigua líquida,
oh escalinata nua del Pont Vell
de set arcades desiguals! La pell
s'hi va a esbandir. Per beure, és massa insípida.

Girona: Diputació de Girona, 2009

Caldria sortir de Castelló d’Empúries per arribar a moltes de les propietats dels Climent.


D’allí [les muntanyes immediates] estant, albirava tot el que el pare havia deixat per ell [Enric de Climent]: les terres fèrtils de Castelló, el Cortal on es peixia l’eugassada gràvida, i “la Climenta” espremuda a una vessant; la muntanya de St. Baldiri a l’altra, i de la banda de Pau, els petits coreus de la causa pia... Abans de marxar, els havia instal·lat tots en la casa del barri del Puig, on seria més avinent de rebre les visites...  


Ell sí que sap els dols i les penúries
d’userda seca i de rostolls cremats,
la set que torna palla el fenc dels prats
del vell cortal de Castelló d’Empúries.

El mas d’en Godo era una propietat del poeta a la península del Cap de Creus; un mugic, un pagès rus; Carlemany, l’emperador dels francs al segle VIII, i Quasimodo el geperut de Nôtre Dame de París a la novel·la de Victor Hugo.


En Fages, nét d’un cacic
i renét per Caramany
d’un fill bord de Carlemany,
per punir de frau i engany
fuetejava un mugic.
I el pagès, que riu sarcàstic
amb posat de Quasimodo,
davant d’un motiu tan plàstic
reconeix que és just el càstig
i abandona el mas d’en Godo.

En relació amb les restriccions de postguerra, es refereix als  propietaris castellonins de la Torre d’en Mornau i del mas del davant. Un d’ells era advocat al servei d’Hisenda, a Girona.


No fos pel fiscal de tasses
que ens ve a munyir les terrosses,
els rics germans Planas Bassas
es dirien Plenes Bosses.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Maria Àngels Anglada descriu una tarda passada aquí amb els seus néts:


En companya d’infants, avui he visitat el Museu del Joguet de Catalunya, instal·lat al bell cor de la Rambla, on temps era temps hi havia hagut l’Hotel París. Em sembla que recórrer les seves belles sales amb mainada és una de les millors maneres d’abocar-nos al món de les joguines.

Cal dir que he anat seguint tot el procés que ha dut a la nova i preciosa estructura d’aquesta col·lecció tan evocadora, nascuda de la passió i de la tenacitat de Josep Maria Joan i Rosa i també de la Pilar. Les joguines i els infants sempre han anat junts, encara que als grans també ens agradin. Per això, en començar la visita, a la sala gran i clara, on les joguines tenen espai i aire per respirar, els ulls se’n van a la vitrina que ens fa palès com jugaven la mainada, en temps de Grècia i Roma. Era costum que, en deixar la infantesa per casar-se –ho feien tan joves!–, les noies ofrenessin les seves nines als déus.

[...]

Als infants que m’acompanyaven se’ls ha encomanat una mica l’ambient ordenat i graciós, perquè no m’ha costat gens d’evitar que fessin corregudes i cal dir que no s’han avorrit ni un instant. També, penso, hi han contribuït les grans fotografies de nens amb joguines: amb cèrcols, bicicletes, pilotes. Hem pogut fer, doncs, una visita tranquil·la i relaxada. Ara, he decidit tornar-hi un dia sola, per examinar els llibres, i espero que el creador del museu fins i tot em deixarà penetrar en el taller de restauració d’aquest món màgic...

Anglada no s’hauria pas imaginat que pocs anys més tard també la seva silueta, treta d’una fotografia familiar, s’hauria sumat a les dels altres nens que van entretenir, durant la tarda recordada a Esbossos de Figueres, el seus propis néts. En aquella fotografia l'autora va vestida de dona feinera per participar en un concurs de disfresses organitzat durant el carnaval celebrat a Vic el 4 de juny del 1933.

El Museu del Joguet apareix com a punt d’aquest itinerari perquè, a més de ser un lloc que apareix en una obra seva, és també el lloc on es conserva una col·lecció de cartes de joc que Maria Àngels Anglada i el seu marit Jordi Geli van donar al museu. Ambdós eren col·leccionistes apassionats i aquesta passió es reflecteix a les pàgines del recull La daurada parmèlia i altres contes, publicat al 1991.


No li dol massa, de totes maneres, haver de renunciar a la recollida. La seva última col·lecció és completíssima, poc més podria enriquir-la. Quina varietat de formes, de coloracions! No es cansa de mirar totes les coloraines, immens arc de Sant Martí amb infinits matisos, i, encara, amb la gamma de blancs, negres, agrisats: l’exemplar d’un negre tenebrosicus, o el del negre rat-penat, de negre fum, de negre sutge, de negre infern... Li agraden més, però, les tintes delicades: ni vermell, ni negre, ni blanc; quin goig, l’ametista, el taronja, l’albercoc, el color d’encens, el color d’oreneta. I aquests de més d’un color, el clapejat de guepard, el vestit d’Arlequí; i encara els exemplars aparentment fúnebres, però que, tocats per un reactor, esdevenen rutilants. «Tot un món – pensa –, tinc a les mans, una imatge de l’univers.»

«N’he fruït, els he estimat, m’han donat maldecaps com una amant, però em són fidels sempre, els meus preciosos líquens, recollits un xic pertot: enfilant-me als arbres (el saüquer, els pins, l’olivera, el xiprer), pujant graonades rocoses, estintolant-me per velles teulades de masies abandonades, ajupint-me entre la sorra del desert, i prop de l’aigua salada del mar, a les dunes, arrapant-me als estimballs de l’etrusca Volterra.»

La vida dels nens i dels adults té una part lúdica, per sort, però Maria Àngels Anglada mai no s’oblidava de donar veu, com bé sabem, a qui no en té. Moltes vegades són els infants els que tenen prestades les seves càlides paraules de comprensió i participació adolorida i greu. Ara és l’Aram amb el seu quadern, ara és la jove germana de Stroumsa, i tots els altres nens torturats per les guerres i per les seves terribles conseqüències, buides de jocs i rialles.


Hem vist l’infant creuar els carrers de la mort
germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles.
Hem vist l’infant creuar el carrer de la mort
mentre alats corsers els seus passos retallen.

Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent
i es glaçaran els mots en el vers dels poetes
si oblidem que els infants petgen camins de mort
– Raïms mai madurats, quina amarga verema!

No podem cridar junts contra el crim i la sang
però a la cova profunda on els records s’amaguen
viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat
i tenyiran de dol les alegres imatges.


Treva de Gener

Avui es signa la pau a Vietnam
i per un dia joiosament dono
vacances als meus versos. Els deslliuro
de pactes d’aliança amb la tristesa
perquè els nens de Vietnam podran menjar
calmosament tot el seu plat d’arròs
i sobre Hanoi ja no cauran més bombes.

Versos-infants, digueu com és alegre
la llum d’aquesta tarda de gener
damunt els presseguers que ara poncellen.
– Abans que aquesta veu tenaç em digui
que no hi ha prou claror ni flors que esborrin
l’ombra dels morts, la terra extenuada.


Tot travessant el vestíbul sentiren xiular el vent que entrava per sota de la porta. A la sala, s'assegueren en el sofà, una mica arraconades. El llorer batia la paret. 'Sembla que vulgui entrar', digué la dida tot eixugant els ulls de la Sofia que plorava com si la matessin. La Gertrudis obrí la finestra i, una mica ajupida perquè la pluja no li mullés la cara, tancà la persiana que se li escapà dues vegades de les mans. La Sofia encara plorava. [...] La Teresa s'havia aixecat i havia obert la finestra; per entre les escletxes de la persiana veié que l'aigua baixava com un riu pel jardí. Quan anava a tancar, es quedà enlluernada i sentí com si la nit s'esqueixés. 'Ha estat a tocar de la paret, a la vora del llorer', digué l'Anselma tot acostant-se-li. [...] A la matinada, la tempesta es calmà. Només se sentia la remor de l'aigua que s'escorria per les canals. [...] L'aire fresc i els núvols s'anaven esllenegant. A la vora del pou hi havia un gran bassal d'aigua. Del llorer només en quedava la meitat. En Climent, amb la gorra enfonsada fins a les orelles i amb unes sabates molt velles, arrossegava el tros d'aigua que havia caigut. Quan sentí la Teresa i les noies aixecà el cap: 'El trec d'aquí perquè no faci nosa; val més que hagi rebut el llorer que no pas un de nosaltres; ¿no li sembla, senyora Teresa?'.

Cambó aquí també hi va fer de les seves.


Per tal que no tornés a anar a cops de roc, la meva àvia va permetre’m que anés a l’horta (una gran horta encerclada de paret i plena d’arbres fruiters). Allò fou com una pedregada: no era sols la fruita que jo regalava als meus companys, sinó que ens enfilàvem als arbres, destrossàvem la roba i quèiem sovint darrera d’una branca que es rompia.

Aquí davant hi podeu veure bona part de les herbes que es necessiten per elaborar una de les begudes més típiques de la Garrotxa: la ratafia. Us heu preguntat mai d’on ve el nom? Verdaguer ens ho explica en aquesta rondalla.


Què és ratafia? És un aigardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons los graus d’aroma que se li vulguen donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Aixís, mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, aixís ho fan los pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

(...) Diu que una vegada, en una masia de nostra terra, s’hi trobaren tres dels seus bisbes, lo de Vic, lo de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, esbrinant i escatint algun assumpte en petit concili territorial.

Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masiaire alguna cosa per a fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, los tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall que els presentà en una sotacopa.
La beguda era nova per ells, i els agradà, com sol agradar a tots los qui la tasten.

–Quina beguda és aqueixa tan bona? –li preguntaren–: com es diu?
–És una beguda que nosaltres nos fem –respongué el masover.
–I no té nom? –replicà un dels bisbes.
–Jo no n’hi sé cap –respongué el pagès.
–Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres –digué el bisbe-. Quin li posarem? Si en trobéssem un que fos com lo segell del tractat que acabem de fer, aqueix verament seria el millor.

Los tres senyors bisbes pensaren una mica fins que un d’ells se donà un colp de mà al front dient: –Rata fiat (queda firmat).

Amb l’aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb ell és conegut en totes bandes.

El barri dels horts
Besalú: Francesc Ventura Siqués, 1983

Tota aquesta zona d’aquí és coneguda com el barri dels Horts. Si ens hi acostéssim una mica més, comprovaríem que són certes les reflexions que es fa Francesc Ventura Siqués.


"El barri dels horts"

(...) Camí dels Horts, hi ha Cal Coro. El Molí,
Can Quimet de les Mitges... Tot un barri
amb un passat esplendorós, senyorial i noble,
que per moments es perd i s’enderroca,
malgrat, que trontollant encara aguanti,
com una part maleïda d’aquest poble,
barriada inexorablement condemnada,
que es resisteix, a voler morir.


La vila de Sant Feliu, a mitjans segle XIX, quan jo devia ser a punt d’arribar-hi, era molt menuda, amb cases baixes i velles, que excepcionalment tenien més d’un sol pis. Ja havien desaparegut les antigues muralles, de les quans avui no hi ha més que vestigis. Però les bullangues vuitcentistes entre “progressistes” i “reaccionaris”, i sobretot les darreres entre “cristins” i “isabelins” i “carlins”, havien obligat el Comú a resguardar-se dins una paret de tanca espitllerada, que amb prou feines resistia un tret de fusell, però almenys imposava un cert respecte als escamots carlins que provaven, sempre debades, de sorprendre la vila. “De tros en tros –conta un cronista local- hi havia a la feble muralla, a més dels consegüents portals, que es tancaven a entrada la fosc, una mena de torres o baluards, que en diuen tambons, i servien per a soplujar-s’hi dormir-hi els escamots de guàrdia”. El meu avi hi havia passat més d’una mala nit. En record d’aquella muralla esquifida, a la Rambla Vidal d’avui (que abans en dèiem carrer dels Arbres, pels bells plàtans que l’ombrejaven), el tros tocant al Passeig de Mar era conegut, encara no fa gaires anys, pel Portal del Peix, perquè per allí l’entraven els pescadors venint de la mar, a la matinada, i allí mateix el venien, en un taulells postissos, amb les paneres i balances que feien mercat.


Les fotografies dels estius a Sant Hilari són les més boniques: fresques, felices, festives, divertides. Rememorar aquella època, malgrat els refredats, que a la muntanya minvaven una mica, i els dies llargs, a vegades setmanes, que havia passat al llit amb tos i xiulets al pit, m’omple d’una benaurança tendra i flonja. Fent una passejadeta, anàvem a la Font del Ferro, on moltes àvies prenien les aigües o se les posaven als ulls esperant-ne una millora miraculosa; a la Font del Pic, la mare a fer ganxet, jo a gronxar-me tota la tarda, i des d’allà a la Font Vella, a peu, pel mig del bosc, per un caminoi estret, ple de serps negres i petites que s’esmunyien amb el so mínim dels nostres passos; a la Font del Sastre, a berenar prop de la bassa plena de libèl·lules, que a mi m’esveraven. Al juliol, el pare treballava i venia només els dissabtes i els diumenges, i entre setmana l’enyoràvem molt. Passava, després, tot l’agost amb nosaltres, a l’apartament petit, que llogàvem cada temporada a casa de la senyora Rita i que donava al pati ple d’hortènsies florides i bancs de ferro forjat on preníem la fresca, només amb una habitació justeta –tres llits disposats de manera calculada i una tauleta de nit–, una cuina econòmica, un menjador i un lavabo minúscul.

De la llar - 1911
Girona: CCG Edicions, 2006

En habitacions com aquesta hi dormien les germanes de Rafael Masó que ell evoca en el poema «De la llar».


A Vós qui sou el sol i el vent damunt les planes,
que deu a flors de marge una simple sentor,
i al peix, l’argent, i al gos, uns ulls d’amor...
A Vós, mercès, perquè m’heu dat germanes.

Car jo, no essent per elles, no hauria prop del llit
els lliris tan oberts de ma roba de nit,
i pres fora despert d’un grinyolar de portes;
i totes les gardènies, pel fred, serien mortes.
Mes elles són molt dolces i cap a mi se’n vénen
tot fent sonar l’argent de llurs medalles,
i tenen dins els ulls color de les vitralles,
i a l’arribar la nit, llurs ulls s’encenen...

Mercès, mon Déu; per Vós, consagro amb la besada
les seues mans, on altra cosa dura
no hi ha sinó un anell; les prenc amb cura
con si en temés, sobtadament, una volada.

I elles són pures com un gel!... I el llaç me nuen,
i llet o una tisana al llit me duen
quan las és el meu front, menjat de febre,
i posen amb amor la molsa del pessebre.

Joan Llussá–Isamat, soci del Centre Excursionista de Catalunya, el 2 de juny de 1905 lloava l’obra d’Alexandre Comalat.


La temença d’ofendre la modèstia del senyor En Alexandre Comalat no encongeix les manifestacions d’admiració que brollen de dins mon pit nascudes davant de la genial i superba obra de la restauració del castell de Requesens, mes després dels dolços sentiments de bellesa artística que tan hermosa obra ha despertat dins meu; sento una recança d’abandonar aquest deliciós lloc sense tributar un just tribut d’admiració a l’arquitecte que amb el seu amor a la pàtria ha escrit una pàgina d’or de la història de l’arquitectura militar catalana.

Can Climent de Castelló és just al costat del temple i del campanar. Aquest epigrama encapçala una sèrie de poemes que porten per títol “El cloquer de la vila”.


Tantes campanes, pics i repicons
per contorbar la pau dels meus matins:
si el capellà es pogués picar els collons
i deixar en pau el somni dels veïns.

Però cal no oblidar que el pont Vell també ha estat testimoni de les anades i vingudes nocturnes de bruixots i bruixes, entre Llers i Palau-Saverdera:


Bruixots i bruixes en màgica fuga
ixen de nit a donar el tomb;
les set arcades del pont de la Muga
tornen el riu de seda i plom.


Darrera d'aquella ala de vellut, en Ramon i la Maria eren d'una altra manera: no l'empenyien encara que els fes nosa, ni el pessigaven perquè s'avorrís d'estar amb ells i els deixés sols. A fora, el jardí desert i ventejat, vist a través dels vidres, no semblava el mateix que quan sortien a jugar-hi. Els bancs de pedra, la glorieta de les glicines, encara seques per la gran dormida de l'hivern, la gran estesa de sorra de l'esplanada, tot era més blanc. El llorer, amb les branques que el vent feia gemegar, era més fosc: ple de braços, ple de veus, amb una esgarrifança de llum a cada fulla. De la soca, si la rascava amb una pedra cantelluda, en sortia suc a poc a poc. Digué baixet: 'Les fulles del llorer ens miren'. I en Ramon li pessigà el clatell: 'No comencis a dir coses estranyes'. La Maria girà el cap, apartà una mica la cortina per veure la branca que anava d'una banda a l'altra darrere dels vidres. En Jaume s'adonà que els cabells de la Maria ja no li fregaven la pell de la galta i se sentí molt sol.

Actualment se’n conserva el que podeu veure, però ens podem imaginar com era en aquella època a través de l’explicació que Jezabel fa a Ítram, en el llibre El pont dels jueus de Martí Gironell.  


Van deixar que la mainada entrés a classe i els van encaminar cap a la sala d’oració, a la qual es podia accedir per dues portes. Un cop a dins, Ítram va haver d’aixecar la vista. Era un edifici amb sostre molt alt, fet que el revestia d’una monumentalitat que no s’apreciava des de fora.

–Això és el rovell de l’ou del barri, el centre de la vida de la nostra comunitat: la sinagoga –va anunciar, acompanyant aquestes paraules amb una reverència cap a una mena d’altar que hi havia en una banda de la sala.
–Què és allò? –va preguntar, mentre amb la barbeta apuntava cap aquell petit tabernacle amb una llàntia encesa.
–És la teua, que guarda la llum de Saron. Vetllem perquè la flama de l’Aron Ha-Qodes sigui eterna. Totes les sinagogues tenen un llàntia d’oli com aquesta que veus i és venerada per tots els membres de la comunitat.

(...) (A Ítram) Li va cridar l’atenció que la sala estigués dividida en dues plantes. Hi havia  una mena de galeria, una espècie de balconada enlairada separada amb unes gelosies de la planta de baix on es trobaven.

–Què és això d’aquí dalt? –va preguntar a Jezabel.
–És el lloc reservat a les dones i ha d’estar separat visualment del recinte d’aquí baix, aquest és exclusiu dels homes. Nosaltres seguim les oracions des d’allà dalt i entrem per una altra porta.

I li va assenyalar cap a la part de darrere d’aquell balcó. Era un espai senzill, no gens luxós, però que feia una gran sensació de pau i de tranquil·litat. Un gran moble de fusta tancat i envoltat de bancs de fusta s’erigia al mig de la sala i presidia l’estança amb autoritat.

(...) Van estar encara uns instants contemplant l’armari que contenia la Torà i després ell va baixar la vista cap al terra del temple. Tenia un enrajolat de toves vermelles, i les parets eren grises. Es tractava d’una estança austera; tret dels bancs de fusta i d’uns bancs de pedra encastats a les parets, no hi havia gaires mobles més.

–I aquests bancs? –va preguntar–. Quan s’omplen?
–Quan venim a resar, a llegir i escoltar la Torà i altres textos bíblics o quan el consell es reuneix per tractar qüestions que afecten tota la comunitat. El meu pare en forma part.
–Per tant, aquí us reuniu per fer de tot –va apuntar.
–Sí, és que de fet, sinagoga ve del grec synago, que vol dir “reunir”. És un lloc de reunió i recolliment que ens permet trobar-nos a nosaltres mateixos i sentir-nos més a prop de Déu, però abans hem de passar pels banys o micvé.
(...)
–El micvé són els banys de purificació... Vine –va gairebé ordenar-li.

La va creure i la va seguir. Feien la volta a la part central del temple per anar cap al micvé. Es van dirigir cap a un edifici annex.
Hi van accedir a través d’un passadís estret que semblava un canó. L’escala de baixada tenia uns graons de pedra polida. N’hi havia cinc. Després venia un replà i cinc graons més.

(...) Sentia soroll d’aigua. Van anar a parar a una estança amb poca llum, només hi entrava un fill de claror per la finestra que donava a la muralla, al costat de riu. Va aparèixer davant seu una piscina rectangular de lloses de pedra. L’aigua entrava per un forat a la paret que tocava al riu. En sortia un raig que arribava a l’altura del pit.

Abans que Jezabel digués res, va preguntar-li per a què servia aquell tanc ple d’aigua.
–Són els banys de purificació per tornar a néixer, per renovar-se. Aquí hi fem la neteja espiritual del nostre cos. Ens submergim en aquestes aigües per rentar el cos i l’ànima de les impureses. El bany ritual per immersió purifica el cos del contacte amb un cadàver, amb certes malalties. Després del part, per exemple, també ens purifiquem. També se sol fer abans de les celebracions en el temple. Tot contacte amb una impuresa necessita una immersió.

(...) Mentre Jezabel li explicava això es va anar acostant a aquella piscina, va tocar l’aigua amb la mà i va poder constatar que hi havia prou aigua per submergir totalment el cos d’una persona.


Quan venia la festa major, amb aquella serenitat i plenitud del primer d’agost –mar, terra i cel-, que mai no fallen, a la platja de Sant Feliu hi plantaven, no un, ni dos, ni tres, sinó quatre envelats, de renglera. Per ordre de sumptuositat eren aquests: el dels Senyors, el dels Nois, el de la Gorga i el de l’Anxova. I la festa no durava pas tres dies, com sol durar arreu, sinó cinc o fins sis –quan un diumenge o qualsevol altra diada no feinera s’hi afegia de torna. Calia veure damunt del sorra aquelles quatre embalums festius –de partes primes, llistades de blanc i de blau, tremoloses com veles inflades, i un sostre onejant com la mar, coronat de banderes-, amb tot de pals i cordes al voltant, per mantenir-los ben fermats a terra: no fos cas que, per descuit, els envelats es varessin tots sols i se n’anessin surant i brandant aigua endins, com galions plens de gernació, de llum i d’alegria.

L’envelat, a la seva gran època, fou una de les invencions més enginyoses de la Catalunya vuitcentista: la fórmula perfecta amb què una societat meridional, democràtica i encara novella, després dels segles que havia passat sotmesa, retreta i esquerpa, resolgué la manera d’esplaiar-se col·lectivament, una vegada l’any, improvisant el lloc que li mancava. [...]

Semblava, doncs, un  problema insoluble. Però llavors el geni de la raça el va resoldre creant l’envelat: el gran saló màgic, aeri i fresc, que es munta i desmunta en una nit, con en els contes de fades. I l’envelat sorgí de terra, amb tot l’equip de gnoms especialistes –empresaris, decoradors, tramoistes, bastaixos i traginers. Els fills de la democràcia, polls ressuscitats, havien trobat just el palau portàtil de lloguer que els calia.

 

La nostra ordinació i el nostre camí
núm. 4
Barcelona, 1907

Joaquim Torres-Garcia, artista també en evolució, va reflexionar en aquella època sobre el valor de les obres demanades per un client.


Una pintura sempre hauria de ser un encàrrec. El fons vertaderament humà de les obres de tot art superior ve d’això; l’artista és, llavors, quelcom qui respon a una necessitat social, i no un ser aïllat que es fa un món a part. Les seves obres tenen força, són cosa viva, col·laboren a l’aspiració comuna, són la realització de l’ideal, a vegades quasi profecia, altres història, i són també exemple, ensenyança, consell.

Musc
Barcelona: Selecta, 1963


(...) un cas sòrdid, remot, fosc, basat més en una venjança que en cap afany de diners ocorregut en un poble aparentment hermètic.

El pintor Miquel Utrillo, el 19 d’agost de 1905, era contundent:


Amb gaires castells com el de Requesens, a demés de tenir assegurat el nostre patrimoni català, cada dia vindrien més amics, de per tot arreu, a enfortir-lo i alabar-lo.

En determinat moment molts capellans compraren un cotxet, el llavors popular Seat 600, i una televisió per a entretenir els feligresos els diumenges.


Amb religiós ascens
un devot de Sant Llorenç,
mig mugic, mig capellà,
per les quaresmals costelles
ha fet posar unes graelles
dalt de tot del campanar.
Per ara ja té un “600”
i una antena als quatre vents.

Viaje sentimental
núm. 41
03 de de juny de 1939

És curiosa, finalment, l'anècdota, un punt intrigant, que sobre el Pont va explicar-li el seu pare:


Contaba mi padre cómo un viejo coronel que había llegado en plan de maniobras a Castelló de Ampurias efectuó la entrada por el puente viejo de los arcos desiguales. Al serle preguntado por qué extraña causa poniendo la villa un soberbio puente moderno, el Estado Mayor ordenó utilizar el caprichoso viaducto que Poncio Hugo mandara edificar.


Camí de plata, menes a una ermita
dita de Sant Joan (ses Closes o de l'Erm).
Per l'aplec que hi solia fer visita,
hi coneguí una verge com un cant.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


La Rambla d’aquells anys va unida, en el record de molts figuerencs, a una figura esdevinguda un petit mite: el llibreter Ramon Canet, federal, tolerant, amic de Josep Pla, generós amb els llibres i amb la conversa. «Ramon Canet era escandalosament prim. Era un ésser fràgil, tan espremut i tènue que no sé pas si hom podia veure’l de lluny», escriu Pijoan. «Culte i catalanista de soca-arrel, fou l’home pont entre la nostra generació i la història, la llengua i la cultura de Catalunya, que el franquisme intentà anorrear.» És una visió precisa i evocadora del vell llibreter, que duia sempre un guardapols, una bata d’un groguenc esvaït, i arborava un somriure acollidor i també fràgil darrere les ulleres. Ramon Canet contribuïa, amb la seva conversa i tertúlia a la rebotiga, a donar al bulevard aquell aire d’àgora mediterrània que enyorava el cronista esmentat.

També a tu, Cleanorides
Barcelona: Destino, 1981

I ara el llibreter del conte «També a tu, Cleanorides» –contingut al recull No em dic Laura– pare de l’enamorat de la protagonista, quasi un doble del llibreter real, de qui sembla fer un veritable retrat:


Aleshores estava molt interessada en els poemes òrfics, i tot cercant-los vaig entrar per primera vegada –després hi aniria quasi cada dia– a la més curiosa llibreria que ningú es pugui imaginar. Tot els detalls d’aquella tarda m’han restat, com incisos al fang, a la memòria: l’aire sec i lleuger de la dolça Àtica; les botigues de queviures, amb els aparadors curulls de fruites, els autocars que descarregaven els seus fardatges de turistes que venien dels indrets més fascinants, antics coneguts del somni... Però tot s’esvaeix quan penso en la llibreria gran de sostre altíssim, més atapeïda de llibres que una vinya de raïms just abans de la verema. Hi havia una mena de tarima i un llarg taulell de fusta polida de xiprer; allò que m’embadocà, però, va ser que al bell mig, com l’heura fosca s’enfila roure amunt, una estreta escala de cargol s’entortolligava al voltant d’una esvelta columna. Allà vaig veure per primer cop aquell somriure innocent i savi com el d’una koré[1], la claror acollidora d’aquells ulls una mica cansats. Confesso que em va captivar des del primer orisate que va adreçar-me. Fins i tot ara penso que va contribuir, sense jo adonar-me’n, a la passió que em va lligar al seu fill. Els senyor Àngelos Venieris era prim, quasi esquelètic, i duia una mena de bata groguenca; la seva pell era pàl·lida, gairebé transparent. Es movia àgilment entre els pilots inversemblants de llibres, i les seves mans seques i llargues els agafaven i els amanyagaven com papallones.

No, no tenia pas el llibre que a mi m’interessava –em va dir–, però si pujava a dalt, em cercaria alguna bella i antiga antologia que de segur m’agradaria. El seu somriure era encoratjador i hom no podia decebre’l.

Vàrem pujar els graons de fusta i aleshores vam entrar en una gran cambra, d’un desordre harmoniós, que li servia alhora de magatzem, de despatx i de sala d’estar. Em va trobar aviat una edició antiga de l’antologia de Bergk, del 1868, bellament relligada, amb el títol en or i només un xic deslluïda. Mentrestant un gat tranquil i manyac, després d’olorar-me les sabates, va saltar damunt la taula demanant-me carícies.

– No cal que em pagui el llibre ara –va dir-me aquell angèlic llibreter–. Endugui-se’l i llegeixi amb calma alguns poemes, i si li agrada el recull i l’edició ja me’l pagarà qualsevol dia.

No hi valgueren protestes; me’l va ficar a la bossa i ens vam posar a enraonar com vells coneguts. El meu interès per la seva llengua i el seu país el van convertir en amic meu, i un altre motiu que més tard vaig conèixer. I amb aquella gentilesa tan seva, familiar i un punt cerimoniosa ensems, em va fer dur presents d’hospitalitat per la seva dona: una senyora molt diferent d’ell, grassona, bruna, amb esplèndids ulls foscos. A la rebotiga vaig tastar, doncs, les ensucrades confitures, el loukoumi[2], i les nous amb mel, servides en culleretes d’argent i en copes, i acompanyat segons el costum del país amb vasos d’aigua fresquíssima, que entelava el vidre.

***
[1] Estàtua grega arcaica, femenina (nota de l’autora).
[2] Pastís de fruites (nota de la autora).


En Ramon li digué baixet: ‘Aquesta nit sortirem a la teulada a matar les bruixes que el vent hi haurà posat.’ ‘¿Com són?’ preguntà en Jaume amb una veu que a penes si es sentia. En Ramon li tornà a pessigar el clatell: ‘Verdes i morades… ¡a cavall d’una escombra de color de mosca!’ En Ramon només veia colors: la mamà era de color de rosa, el papà de cafè amb llet, la Maria blanca, l’Armanda de color de terra, l’àvia vermella… En Jaume sortí de darrera de la cortina i féu dues tombarelles: sempre en feia quan estava content. ‘Corre, amaga’t… la mamà baixa l’escala’, li digué en Ramon a cau d’orella tot agafant-li el braç; el tenia primet com una canya i en Ramon pensà en la branca que feia uns quants dies havia trobat a la part més salvatge del parc; acabava amb una forca de dues puntes una mica torçades i l’havia amagada perquè havia pensat que li podria servir per moltes coses. La bassa d’aigua era fonda, i el terreny, a les vores, feia pendís. Aquell racó era ombriu i desolat, i l’aigua, voltada d’arbrissons morts coberts d’heura i d’heures que s’arrossegaven per terra, era verda. A dintre s’hi veia l’ombra dels arbres allargassada i les taques negres de les fulles per entre esquitxos de sol. En Ramon de vegades mirava l’aigua amb les mans a les butxaques, escopia perquè fes rodones i, si estava sol, orinava. L’aigua s’estremia i les rodones anaven a morir lluny. L’heura feia raïms: uns granets negres, apilotats, que tenien un gust amarg. A l’estiu, quan el nivell de l’aigua baixava, el llot de les vores estava atapeït de cucs i de fulles mortes. En alguna banda, en branques altes, hi havia nius de tòrtores. Segons quins dies el vent arribava carregat de núvols que empenyien el cel i el feien recular; però el cel, tossut, tornava sempre al seu lloc: blau, clapat de fulles, ratllat de branques.

El pont travessa el riu
Olot: Edicions Municipals, 1988

Joan Teixidor, també s’inspira en la màgia que desprèn aquest indret, per escriure una evocació al seu passat.


Ens crèiem que tot era assequible
i pujàvem ardits cap als cimals;
conqueríem reialmes inventats i plantàvem banderes,
tot era camí dret i una gran esperança.

Oh Tallaferro dels meus jocs d’infant,
he jugat amb el teu nom a la casa de nines!
Érem guerrers amb arnesos brunyits
i unes noies molt lànguides a dalt del torricó.

Les golfes eren plenes de tresors devastats
però en fèiem grans palaus de cambres on t’hi perds.
Hi havia per al somni un riu sense fronteres,
els cavallers i les nines s’estimaven.

Per Sous i Comanegra pujàvem repeus
que cavalcà Gentil de la clara mirada.
Moriren els herois i prosperen els mites,
les noies es pentinen les trenes daurades.

Com han passat els anys sobre la pell usada!
Però encara en transparència
veig el rostre i la mà que tremola.
El pont travessa el riu i el Canigó rutila.


La segona gran aspiració progressiva del Sant Feliu vuitcentista ja hem dit que era tenir, a més del tren, un port de mar. I ara és el moment d’afegir que, així con el tramvia de foc, de Palamós a Flaçà, fou l’agulló que esperonà els guixolencs a fer-se ells tots sols el carrilet que els relligués amb Girona, també el desig del port es convertí en obsessió quan veieren que els palamosins, passant-los la mà per la cara, l’obtenien primer. El desig, però, ja venia de molt lluny. La prova és que en 1884 se’n parlava i se n’escrivia públicament. [...]

També en això Sant Feliu fou complagut: tingué tren i port. El tren, com acabem de veure,  des de 1892; el port, força més tard, dotze anys després, perquè el rei Alfons XIII, acompanyat del seu primer ministre, el mallorquí Antoni Maura, no en va posar la primera pedra fins el 9 d’abril 1904. Però el fet important és que les dues grans aspiracions dels guixolencs vuitcentistes foren satisfetes. Ara bé: si avui dia, en 1963, Sant Feliu podia triar entre el seu carrilet o unes bones carreteres, i entre el seu port malgirbat o aquella platja que era la més abrigada i harmoniosa que hi havia entre el cap de Creus i la Tordera, quina fóra la decisió unànime de la població? Què se li’n donaria, si els vaixells de càrrega se n’anaven al port veí de Palamós, a canvi de poder oferir al turisme mundial aquell llavi peresós i fresc que era la platja de l’antiga vila? No crec possible el dubte.

Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975

Ho explica Jaume Ministral, que vivia a la banda fluvial de la Rambla i venia a festejar al quart pis d’aquesta casa.


La psicologia de la gent que viu arran del riu és totalment diferent de la que té balcons i finestres en un carrer de circulació rodada. Aquests no estan mai separats per la distància daurada —la del riu— que permet conèixer si una veïna és jove o vella, però que no autoritza la pregunta ni la conversa. [...] A l’estiu, amb els balcons oberts, fins i tot es pot distingir que dinen, però no es pot saber què mengen. S’identifica els que són a taula, si el cap de casa s’ha tret l’americana, i amb vista fina es coneixerà si beuen vi o si són aiguaders. La separació està tan ben calculada que se segueix el curs d’una baralla en els seus petits detalls —quan ell s’aixeca i fa caure la cadira, quan ella plora o quan l’àvia dóna un clatellot al nét que té més a prop— com si fos una televisió sense so.

El 3 de juny de 1906 Francesc Martí (Aguileta) va escriure el poema “Pensament”.


Les fulles a la tardor
no cauen per estar seques
ni a l’impuls del fort mestral
ni de les brusques tempestes.
No obeeixen a altra llei
al desprendre’s de ses gemmes
que a la llei inquebrantable
de sabia Naturalesa.
Van caient perquè altres fulles
poquet a poc les empenyen,
les que rebran els petons
de l’hermosa Primavera

¡Les fulles...! Pensar el que són
ben mirat hasta fa pena...
¡Però si tot lo del món
veiem que és una cadena!

I resulta que un dia de tempesta, un llamp va caure al campanar i va rompre l'antena...


S’ha oït el clam del Poeta:
un llamp ha caigut del cel
i l’antena de Babel
se n’ha anat a la punyeta.

Una història d'amor
Barcelona: Columna, 1990

I abans d’anar cap al Teatre Jardí, el següent poema explica com va començar, a l’ombra de plàtans i til·lers, al claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, la història d’amor entre Maria Àngels i Jordi.


Va començar a l’ombra de plàtans i til·lers
ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
un cop l’any, i ginesta.

Durava encara quan,
campaneta de plata, la veu clara dels néts
ens abocava a doll l’aigua de la infantesa
als càntirs del record, i la tendresa nova
amb frescor de rosada pellava les ferides
del temps.

Encara dura, com una melodia
trobada en vells papers, i no sencera,
adaptada amb esforç, perquè no es perdi
per a veu i record.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

I ara un altre fragment d’Esbossos de Figueres:


Improvisem, aquesta nit?, a veure si així l’encertarem més que durant el dia. Volia portar els meus amics, una parella de catalans d’Elx, a veure els aiguamolls de l’Empordà, un parc natural del qual podem estar un xic orgullosos. Doncs bé, s’ha girat una tramuntana que escombrava els carrers i bufetejava els arbres, amb brots tendres, i hem desistit de la passejada. A mig camí, hem fet la volta per tornar a Figueres i ens hem trobat amb una avaria del cotxe; sort que en Gaspar l’ha sabuda solucionar.

– Anem a veure el Museu de l’Empordà –jo que els dic.

I per fer-los venir més ganes de visitar-lo, els en canto les lloances: que si hi podran veure Nonells excel·lents, ceràmica grega, Tàpies de la primera època, i la poc coneguda escola empordanesa, la més antiga dels Bonaterra, Eusebi de Puig, Reig, i els més moderns Vallès, Massot, Pitxot... No me’n recordava que, justament, és el dia que el museu tanca. M’ha sabut molt greu, fer-los-hi anar en va, i encara més perquè es tractava d’un oblit culpable: el meu marit, Jordi Geli, va ser un quant temps conservador d’aquesta bella col·lecció.

Per la seva importància en el lligam de l’autora amb la ciutat, és oportú llegir la següent breu descripció d’en Jordi, que l’autora escriu prologant un recull d’articles d'ell i així, gràcies a aquestes paraules, li ret un petit homenatge, ja que va ser ell qui va donar la Maria Àngels a Figueres. 


En Jordi escriví poc, en esguard de la profunda riquesa del seu món interior i dels seus extensos coneixements. Exercí més aviat una influència a través de la paraula parlada, com a professor d’història de l’art i sobretot d’una manera espontània, com a company escoltat en reunions, tertúlies informals, converses amb gent de tota edat i condició; presentacions de conferències al Museu de l’Empordà, informació donada amb gust a joves historiadors i visitants que venien a casa nostra, can Geli de Vilamacolum.


Els sentí riure a la teulada. El balcó estava obert i feia lluna. El despertà la calor. […] A les palpentes, pujà escales amunt. Estava content d’haver pogut veure aquell llampec; s’aturà i es tapà les orelles amb les mans per si venia un altre tro, tot pensant: ‘Ells són a dalt i riuen’, i començà a pujar l’escala que feia voltes: els graons eren amples d’un costat i de l’altre gairebé acavaben en punxa. S’agafava fort a la barana, per les espitlleres entrava una claror morta i olor de nit; la porta que donava a la teulada estava oberta i mirà avall. No gosà baixar per l’escaleta de ferro. La lluna, rodona com una taronja, estava quieta voltada d’un mar de núvols negres. Veié les dues ombres i la corda lligada de xemeneia a xemeneia; estaven estirats de panxa enlaire amb els peus contra la cornisa de ferro que des del jardí es veia reixada com una punta. Li vingueren moltes ganes d’anar amb ells però li feia basarda aquella escaleta tan recta amb una barra només per barana. Cridà: ‘¿Què feu?’ i no li contestaren.


De la gent més pobra i ensems més alegre d'aquelles gents, que eren els pescadors, avui en queda a penes rastre. D'aquells pescadors que eren tan essencials a la mar com els peixos, i s'hi assemblaven com germans, havent-hi tants de sardinalers, palangrers i homes de volantí o fitora, iguals que serrans i jurioles, congres i escórpores; que portaven també motius trets de la mar i feien idèntica ferum d'escata. Eren, em penso, la gent més antiga, la gent immemorial d’aquesta costa tan vella. [...]

Els sistemes de pescar bàsics han estat sempre dos: de terra estant i en barca. De terra estant es feia amb dos estris: amb canya, curta o llarga, i amb cordill, que se’n deia llinya o llinyola. En barca, hi havia, que jo recordi, diverses maneres de pescar. Amb cordill: volantí, xarambeco, potera, llença, canya emplomada, palangre, palangró penjat i curricà. Amb ormeig de jonc o de murtra: nansa, gavitana o garbitana, gambina, morranell i viver. Amb ormeig de malla: cel, cabrer (per agafar cabres), cullera i salabrell. Amb xarxes: bou, vaca, teranyina, sardinals, tresmalls, boleros, bogueres, mussoles i canyissat. Eren calats en barca i trets de terra estant: els arts, artets, les xàvegues i el batre. En barca també, finalment, i rarament des de terra, es pescava amb fitora, dofinera, arpeta i ganxo. [...]

Donat això, tota la resta segueix quan, encabits en un bot com el del meu amic Benet carreres, us aneu allunyant de la terra i endinsant a les aigües sempre a flor d’onada, fins a perdre de vista la costa i veure-la convertida en una ombra baixa, tan vaga, que ja no es pot dir si encara és terra o una boira estesa arran de l’horitzó. Llavors és arribada l’hora de recollir la vela, deixant-la reduïda a un floc només, per conservar el tibant d’aigua i  no anar-se’n brandant a la deriva. Llavors sou al punt que convé ajaçar-se a popa, recolzat a l’arjau, i deixar-ho tot en mans del ventet que empeny els núvols manyacs, allà enlaire, arrissa de frescor les onades, tot al vostre voltant, i fa cantar la correntia que s’escorre dessota la quilla. Escoltar la seva cantarella i sentir que a poc a poc us va encodormint. Fruir la sensació directa, viva, que us gronxeu entre dos abismes [...]: el cap, clar; el cor, ferm; els peus, descalços i frescos. Esguardar el bon company que jau a proa i no haver de dir-li res, perquè tot ja està dit quan no es compta la joia de viure. I així anar xuclant suaument la pipa encesa, espargint el fum i l’esguard pel voltant: immensitat a sobre, immensitat a sota, immensitat entorn. Sentir, de sobte, enmig d’aquella quietud còsmica, una estranya i esvalotada remor que s’acosta, sense que enlloc es vegi cap barca ni ànima vivint. I poc després veure atansar-se cap al bot, a estribord o a babord- tan a la vora que descobriu els ullets murris mirant-vos-, una retrunyidora corrua de dofins, fent el seu ballet mariner i navegant a una velocitat vertiginosa; els grossos, amb regularitat i cerimònia, boent fora de l’aigua, descrivint una bella paràbola i tornant a capbussar-se, sense parar de fer camí; i les cries saltant de biaix, d’una banda a l’altra, com mainada que segueix als mestres. I tots, amb grans esbufecs joiosos, alçant tempestes d’escuma...

Rafael de Somaria, capità d’infanteria, el 18 de juliol de 1906, també feia una transposició patriòtica.


Sobre tus gloriosas ruinas y debida a la magnificencia de un ilustre prócer, te elevas hermoso Castillo de Requesens, brindando dicha y felicidad como primer baluarte de mi Patria; Dios traiga otro que destruyendo infames raíces purifique al país y torne a la España de la Gloria a sus antiguos tiempos.

Júlia Stroumsa
Barcelona: Empúries, 2000

La història de Jacques Stroumsa va tristament lligada la història de la seva germana Júlia.


Fa temps que no puc escoltar el compacte dels Impromptus de Franz Seraph Schubert, interpretats admirablement per Murray Perahia, sense pensar en la història de Júlia Stroumsa.

Bé, no en fa pas tant, de temps: d’ençà del 4 de juny de 1998, quan vaig conèixer el seu germà Jacques, o Iákobos. És a dir, quan se’m va tornar de carn i de sang un personatge, encara que molt diferent de com jo, que no en sabia l’existència, l’havia imaginat: em refereixo al violinista amic del luthier del meu llibre El violí d’Auschwitz.

El meu ara estimat amic Jacques, que va ser violí solista durant un mes a l’orquestra d’Auschwitz-Birkenau, persona d’un tremp vital fora del corrent, em va dir un dia, el desembre proppassat, que vaig tenir el goig que fos el meu hoste a Figueres: «Us explicaré la història de la meva germania Júlia i en fareu una novel·la.»

El Teatre Jardí va ser l’escenari, al maig del 2005, d’un acte molt emotiu i altament formatiu per a les persones que van tenir la sort d’assistir-hi: va venir a Figueres Jacques Stroumsa, primer violí solista de l’orquestra d’Auschwitz-Birkenau, jueu supervivent dels camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial, que va portar el seu valuós testimoni sobre l’horror viscut amb la seva família i el seu poble.

Maria Àngels Anglada conta el primer cop que es va trobar cara a cara amb ell i, sobretot, la seva profunda emoció:


El dijous 4 de juny de 1998 va ser per a mi un dia inoblidable. Com us puc transmetre l’emoció d’una autora que es troba amb un personatge del seu llibre El violí d’Auschwitz que se li ha fet real? Un personatge, a més a més, d’un temps excepcional, d’un coratge i d’una sensibilitat poc corrents: Jacques Stroumsa, grec i jueu sefardita alhora, pertanyent a la comunitat de Salònica.

[...]

Abans he esmentat l’emoció de l’autora en abraçar el seu personatge, del qual no tenia pas notícia en escriure el llibre: jo m’havia inventat un violinista polonès. He d’afegir, també, el goig de sentir-lo tocar el violí i el trasbals de veure el tatuatge del seu braç d’artista, la marca de la mort amb l’ominós número d’internament.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


Per una casualitat benigna, aquesta nit es representava una obra de teatre al renovat Teatre Municipal, conegut molt de temps amb el nom de Teatre Jardí i abans, popularment, com Can Garida. Es tracta d’un bell edifici modernista, al fons de la plaça dedicada a Josep Pla, i al costat hi ha, en efecte, un jardí. La restauració del vell i decadent edifici ha estat intel·ligent i respectuosa, i lluu la seva arquitectura, plaent i equilibrada. Tot s’ha renovat: el pati de butaques, les llotges, el saló de descans, al cim de l’ampla escalinata, on hi ha una exposició permanent d’artistes de la contrada i que també serveix, ara i adés, per a conferències i presentacions de llibres.


L’endemà li digueren que havien passat la nit a la teulada per veure com es feia de dia. ‘I ara, ¡vés i explica-ho!’ Es ficà pels arbres i els sentí caminar al seu darrera. Queia una plugeta fina; de les fulles es despenjaven gotes d’aigua i el parrupeig de les tòrtores li feia companyia. Pensava: ‘Han vist com es feia de dia a la teulada, però jo vaig veure papallones i ells no’. Així que s’havia despertat havia corregut a dir-ho a l’àvia que estava esmorzant. L’àvia li havia dit: ‘Si que em fa quedar parada, senyor Jaume… les teulades són per estar-hi a sota. No hi vagi mai, vostè.’ […] En Ramon i la Maria devien seguir-lo de puntetes… Estava mort de por, però no volgué girar-se. Caminava a poc a poc, amb les mans arrapades a les cuixes, i a penes gosava respirar. No s’havia recordat de dir a l’àvia que havien jugat a posar-se sabates de la mamà. Li ho aniria a dir abans que la senyoreta Rosa el fiqués al llit; i també li diria que l’havien seguit per sota dels arbres, per fer-li mal. En Ramon se li havia posat al costat i sense mirar-lo li preguntà: ‘¿Ja has anat a explicar que aquesta nit érem a la teulada, xerraire? No has tingut temps ¿oi?’ I li clavà un cop de puny al mig del pit com un cop de pedra. En Jaume arrencà a córrer cap a l’aigua però en Ramon tenia les cames més llargues i l’atrapà de seguida. Havia collit la forca de terra i la hi posà al coll. ‘¡Quiet!’ Topà amb la soca d’un arbre. ‘Deixa’m, ¡que em fas mal!’ La Maria li passà una mà per la galta, com la mamà, i li digué: ‘Pobre nyicris…’ Tenia la mà dolça i els ulls li brillaven com les estrelletes que anaven caient de les fulles. En Ramon cridà: ‘¡Ara!’ La Maria tenia l’agulla de picar als dits. Quan sentí la punxada al coll la mirà com si no ho entengués i arrencà a plorar amb la boca oberta. Tenia les mans crispades, els mirava; es volgué treure la forca del coll i en Ramon l’empenyé. Caigué a terra i quedaren una estona quiets. ‘Recollida…’ I tot d’una el bosc s’il·luminà. Un sol petit i rodó color de taronja botia per entre els arbres i les fulles, que s’havien tornat vermelles. Tingué temps de pensar en quan es mirava les mans davant d’un llum i es veia l’ombra dels ossos voltada de carn rosada. La forca l’havia acostat a l’aigua. Estava dintre de l’aigua, d’esquena, i les fulles i les branques s’anaven tornant petites i tot semblava que fos molt lluny. Féu un esforç per moure’s però quedà mig de boca terrosa i sentí molt de mal darrera del cap i un gran fred.

Aquesta és la imatge del racó a mitjans del segle XX. 


Les ruïnes s’havien netejat, i acompanyat per un jardí ple de flors, de colors diversos i de perfums també diferents. L’elegància moderna i la joia floral s’humiliaven a les ruïnes polides de Santa Maria, que, així i tot, semblaven enlairar-se dolçament. El sol, abans de pondre’s, havia encès uns núvols, voltant-los d’una orla resplendent.

Mentrestant, de dalt estant d’aquest tossal, que ha presidit tanta d’història besalunina i àdhuc l’ha forjada, miràvem al poble que reposava, sense que se’n percebés gens de remor, sota un escampall de teulades força juntes les unes amb les altres, i quasi totes amb un color de certa vellúria. Les rajoles, i encara més el morter, ocultaven qui-sap-la construcció vella en pedra. Podien semblar com un sudari; però no és ben bé així.


Els casinos guixolencs amb casal propi, obert tot l’any, eren només tres: el dels Senyors, el dels Nois i el de la Gorga. [...]

El casino dels senyors, com el seu envelat, era el més rumbós però no pas el més alegre. Tenia com a socis la gent adinerada i conservadora: grans hisendats i fabricants, caps de la burgesia que donava a la vila els batlles municipals, durant els períodes en què manaven les forces dites de la pau i l’ordre, és a saber, les partidàries de digerir amb tot repòs els béns adquirits. I s’agregaven  a aquests element, per ganes de figurar a les vellors, els polls ressuscitats, o nou-rics, i sobretot els “càncamos”. Eren –com abans he apuntat- els antics emigrants a Amèrica, sobretot a les Antilles, que de molt joves havien sortit de Sant Feliu a l’aventura, una mà a la butxaca buida i l’altra portant al coll un farcellet; i al cap de vint-i-cinc, trenta o quaranta anys, després d’haver-se relativament enriquit Déu sap com, per la manigua, explotant  un ingeni amb un eixam de negres, o regenerant una botiga d’adroguer, a l’Havana, Cienfuegos, Matanzas o Santiago de Cuba, havien tornat fets uns petits rendistes. [...]

El casino dens nois ha estat sempre el més viu i genuí de la vila, i el més antic de la comarca, que de fet existia des de 1851. L’expressió “els Nois” a Sant Feliu no vol dir únicament la gent jove, no tampoc els fadrins, no els econòmicament modestos, no res de semblant. Designa sobretot el que podríem dir-ne l’element no anquilosat, obert d’esperit i radicalment “ progressista” –sense tenir en compte l’edat, la fortuna ni la condició social. [...]

Pere Cabré, el 9 de setembre de 1906, escrivia:


Emocionat per la brillant vista que estic veient dedico un record als fundadors d’aquests llocs a on un home hi pot esplanar ses idees i sos pensaments, i no sent dolor per descriure. Sols me resta expressar mon agraïment per aquests grans patricis que, fent art, fan pàtria. Lo més fidel dels aimants de Catalunya.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


M’agrada d’iniciar la passejada, doncs, just quan Figueres ha celebrat l’arribada de la primavera d’una manera que no és pas corrent: amb la Festa de la Poesia, que se celebra d’ençà de molts anys el 21 de març.


Un altre pegat, més important, per bé que igualment entusiasta, va ser la creació del carrilet de Sant Feliu a Girona, deguda exclusivament a l'empenta optimista dels guixolencs. El varen inaugurar l'any 1892 [...]

Hi hagué dos dies de festa: el 29 de juny, per a la benedicció de la línia, i el 30 per a la inauguració. Foren unes diades tan glorioses, que al cap de més de setanta anys jo encara les recordo. La vila estava més trasbalsada que si hagués hagut de rebre el rei o el papa. Del cantó de Tueda- el barri on s'havia construït l'estació- l'entusiasme pel tren va fer-hi sorgir un barri nou, comptant amb la vida i l'animació que el carrilet li donaria. El carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), que fins llavors havia estat una costa polsosa i excèntrica, que no menava enlloc, com que ara conduïa a l'estació, es convertí en una via animada on la gent rica construí, a banda i banda, cases noves i bones- tant, que encara hi són. El meu avi patern i el meu pare s'hi fincaren i hi anaren a viure. I és per això- i a més perquè jo era petit i em passava al carrer tot el sant dia- que aquelles festes les recordo tan bé com si fossin cosa de la setmana passada.

Ja "El Noticiero", el diari local, va sortir amb unes lletres de pam a la primera plana del número extraordinari, cridant als quatre vents: "¡¡Loor a los iniciadores don Juan Casas y don Enrique Heriz!!" (Per cert, tothom quedà espantat llegint aquest darrer cognom, que ningú no coneixia, escrit així, perquè tothom li deia l'Eris). I afegia: "!Gloria al pueblo de San Feliu!" Ara penseu com anava el meu carrer, a les sis de la tarda del dia 29, quan el rector de la parròquia del monestir, mossèn Jaume- el mateix que em va batejar i em donava una pastilla de goma cada cop que em trobava- acompanyat de dos escolans de gala, com si fossin del Vaticà, que tot ho estrenaven, sotana vermella, roquet de randa, guant de fil blanc i sabates xarolades, i seguit del Magnífic Ajuntament en pes, els agutzils, els serenos i una banda de música, passaven per davant de casa, camí de l'estació, cap a beneir el tren nou de trinca.

Els estalonaven una sens fi de tartanes i xarrets, i fins algun cavaller (vull dir un home dalt de cavall), empesos per tot el poble que venia darrera. ¿I com voldríeu que jo no me'n recordés, si els escolans eren el meu germà gran i un altre minyó de la seva edat, en Rafelet Valls, de la Banca Valls, i els meus pares, traient guspires i llustre, de tan vestits, també se n'anaven capa a l'estació, mentre jo, que no n'era digne, perquè a penes tenia cinc anys, m'ho mirava des del balcó del primer pis, custodiat per les minyones i escarrassos de casa, que eren vuit o deu?

L'endemà, dia 30, va ser la inauguració del carrilet, la seva primera aventura pels arriscats camins de la vida. Jo aquella nit vaig dormir com un soc- bon costum que tenia i encara conservo-, però suposo que els grans no varen aclucar ull, pel joiós neguit que duien dintre. El cert és que, a trenc d'alba, bon punt clarejava, una banda començà de fer la passada, que vol dir un tomb pels principals carrers i places de la vila, bufant amb gran empenta i despertant tothom. La gent es vestí a corre-cuita, i una gran gentada s'encaminà a l'estació, a veure la cosa mai vista i que ja no es tornaria a veure mai més: la sortida del primer tren del carrilet de Girona. Però deixem que parli el contemporani cronista del diari local: hi ha coses que ni els escriptors més genials no podrien dir tan bé com molts que amb prou feines saben escriure. "A la hora reglamentaria, la campana dió la señal y el poderoso silbido de la máquina anunció a San Feliu que la inauguración era un hecho. Emprendió el tren su majestuosa marcha en medio de atronadores vítores de la concurrencia entusiamada. Una música colocada en l andén hizo los honores a los expedicionarios" [...]

Els capells i les gorres dels homes, les ombrel.les, els mocadors i els ventalls de les dones, tremolaren enlaire, i molts ulls s'entelaren de llàgrimes, mentre una ovació delirant acompanyava el primer tren que s'esmunyia al lluny.

"En las afueras (volia dir a peu de l'estació) acabava el cronista local- hallábase un ómnibus, propieda de ls señores Viñas, Fabrelles y Cía, muy parecido a los carruajes que prestan servicio en la calle Fernando, en Barcelona". El de Sant Feliu era per portar viatgers a l'estació i recollir-ne a l'arribada dels trens. Però no va tenir èxit: tothom s'estimava, i encara s'estima més, anar i venir, amb fato o sense, sempre a peu.

El carrilet, tampoc es pot dir que fes sort, perquè mai no ha donat beneficis sensibles i només ha servit per a mantenir el personal que el fa anar; per sempre ha salvat discretament l'honor a la població que va crear-lo, i avui- com una joguina que circula puntualment per un paisatge de pessebre- fa somriure els forasters, i tots els autors el deixen inconcebiblement enrere. Ell, però, va fent encara la viu-viu.


Amb una mà agafada a la barana de ferro, amb l'altra aguantant-se els cabells que el vent li tirava a la cara, baixà a la teulada. El cel tibant, velat a una banda per pols d'estrella, foradat a l'altra per estrelles grosses, l'envalentia. Amb els braços oberts per no perdre l'equilibri, i amb els cabells davant els ulls, s'acostà a la cornisa reixada com una punta; tornà a mirar el banc de pedra que amb prou feines distingia, els arbres que s'acostaven al cel i el cel que s'acostava als arbres... es passà la llengua pels llavis unes quantes vegades. Si tens la llengua cargolada una bona estona contra el paladar, sentiràs el gust del nèctar. El llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d'aigua negra. Una teula es desprengué i un peu li relliscà. En el moment de tirar-se daltabaix li sortí un gemec de la boca oberta.


Com a tantes altres ciutats, la represa del curs escolar, ara més esgraonada, canvia en hores molt concretes l’aspecte dels carrers i fins i tot la circulació. Allò que és, però, específic de Figueres, és el fet que l’Institut Ramon Muntaner, en ple funcionament, és el més antic de tot l’Estat espanyol, i ja n’hem celebrat els cent-cinquanta anys. És bo de recordar que l’escriptor Josep Pla s’hi va examinar abans de començar el batxillerat: durant molts anys, quan aquesta etapa s’iniciava a l’edat de deu anys, el pas previ era l’anomenat «examen d’ingrés». El llarg carrer on és situat el centre d’ensenyament, en una placeta enrivetada d’alzines, avui dia es torna a dir carrer de Sant Pau.

[...]

Val a dir que ara l’aspecte de la placeta i de l’institut és ben canviat, i fa un cert goig, però es conserva el vell claustre, que a mi m’agrada molt; els xiprers resisteixen, poc o molt impàvids, el pas de les generacions i el brogit creixent dels estudiants.


El pot del llorer estava buit, la Júlia el rentà. 'Vaig a buscar fulles'. L'Armanda recordà aquella nit de tempesta: la tia Anselma havia explicat que el vent s'enduia la teulada i que la Sofia, petitona, plorava sense parar. El llamp esqueixà la branca mare del llorer... però aquella gran mutilació serví per fer-lo més frondós. Quan posaren el parallamps totes respiraren tranquil·les. Havia estat una temeritat viure en aquella casa amb aquelles torratxes tan altes sense parallamps. La Júlia sortí a fora. [...] Es quedà plantada a la sortida de la cuina mirant el parc. No s'hi hauria aventurat pas a la nit. Feia dos anys que era a la casa i encara li feien por els arbres; li semblava que creixien tots alhora i que es deien coses entre ells. Una vegada el senyoret Eladi li havia dit que al fons del parc hi havia tres cedres del Líban i ella li havia respost que no n'havia vist mai cap. 'Un dia, si vol, l'acompanyaré a veure'ls.' Ella li digué que gràcies... Al llorer arran de la casa, només li tocava el sol al matí. Tenia branques i brots baixos que els senyorets no deixaven tallar mai perquè les minyones poguessin agafar les fulles sense que els calgués l'escala. El mirà una mica inquieta. Alguna cosa no era com sempre. La soca del llorer estava coberta d'uns regalims de color de mangra. I la terra, al voltant, era molla i clapada d'estries vermelles. Aquells regalims brillaven. Els tocà amb la punta d'un dit, s'olorà el dit i no feia olor de res. Mirà enlaire. Per entre les fulles espesses veié una cosa blanca, com si un llançol hagués caigut d'un balcó i hagués quedat penjat al mig del llorer. Tornà a passar el dit pels regalims i arrencà a córrer esperitada i cridant que per la soca del llorer baixava sang. L'Armanda, asseguda pelant tomàquets, i la Jacinta rentant llagostins a raig d'aixeta, giraren el cap en rodó. L'Armanda digué: 'Anem a dalt a veure què passa', tot donant una mala mirada a la Júlia perquè estava tan esverada. Pujaren al tercer pis, sortiren al balcó i s'hi abocaren. L'Armanda es tapà la cara amb les mans i es doblegà tota com si li haguessin clavat un cop de puny al ventre. Les altres dues es sentaren amb els ulls tancats.

Scriptorium, un projecte engrescador
núm. 186 (gener-febrer)
Girona: Diputació de Girona, 1998

Fascinació de les lletres


L’11 d’agost de 1997, vora la tomba de comte Guifre, en el dia que es commemorava l’onzè centenari del traspàs d’aquesta figura històrica, l’alcalde de Ripoll, Eudald Casadesús i Barceló, anunciava a un amplíssim auditori tot un seguit de projectes que engresquen i il·lusionen la vila i la seva comarca davant del llindar del nou mil·leni que s’apropa. Fou remarcable l’èmfasi que l’alcalde dedicà al projecte Scriptorium.

[...] La casualitat o el suposat caràcter cíclic de la història ha fet que de nou al final del mil·leni retrobem ara en un scriptorium virtual aquella mateixa cultura que aleshores va continuar desenvolupant-se en el clos monàstic.

El projecte, doncs, parteix de la imatge ideal que tots tenim dels scriptoria. Això és un recinte monàstic on es practicava l’art de l’escriptura i de la il·lustració, copiant i estudiant els textos de l’antiguitat clàssica.

[...] Ningú no dubta que la paleografia és una ciència auxiliar imprescindible per al filòleg i l’historiador. Fa accessibles textos antics, medievals i moderns que altrament resultarien il·legibles.

[...] En definitiva, tots aquests sabers, força deixats de banda en els moderns currículums educatius, retornen amb força amb clares demostracions de vitalitat i ressò social, tot obrint l’interrogant de si aquests currículum tan nous responen o no als desitjos  i necessitats del nostre país i la nostra societat.

Francesc Martí, àlies Aguileta, torna a aparèixer el dia 22 de juny de 1907, amb un poema titulat “Petita ofrena”.


Altra volta hem admirat
amb fruïció i goig immens
una joia catalana,
el Castell de Requesens;
digne herald que a Catalunya
va ennoblir amb mil proeses,
ens recorda els temps passats
plens de gloria i de grandeses.

De sa gran restauració
tant interna com externa
tot el món ne guardarà
grat record, memòria eterna.

Altra volta hem admirat
amb fruïció i goig immens
una joia catalana,
el Castell de Requesens.

I l’endemà, encara impressionat, escrivia:

Des d’aquesta atalaia
del castell de Requesens
se divisa un quadro immens
com no es veu pels vols d’Hendaia
ni hi ha als peus de l’Himàlaia.

¡Grandioses i extenses terres
conquistades en cent guerres
pels Comtes peraladencs,
si en costen de sang i trencs
fets amb rocs d’aquestes serres!


Haig de remarcar que m’heu fet un homenatge excessiu. És cert que m’he fet ressò sovint de la veu d’aquest país, d’aquest fràgil i bellíssim paisatge i de la seva gent, en vers i en prosa, però això ha vingut amb naturalitat, fruit d’un arrelament amorós, sense cap esforç artificial per part meva. Així i tot, m’alegra aquest acte, i per això us he de fer una confessió que explicaré tot seguit: em congratulo que Figueres no sigui una ciutat perfecta. Perquè, si fos la «ciutat ideal», la polis (πόλις) que Plató somnia en la seva República, no m’hi haurien volgut, ja que el filòsof n’expulsa la poesia per raons morals i pedagògiques. [... ] Per sort Figueres, ciutat viva, real, oberta, no tan sols no desterra els poetes, sinó que ens nomena fills adoptius, es a dir, ens tria (ad-optare).

[... ]

Aquests dies, encara més sovint que no acostumo, esperant l’hora d’alguns dels actes que tan generosament m’heu dedicat, he escoltat força música. I tot sentint els admirables lieder del Viatge d’Hivern de Schubert, vaig pensar que de cap manera no em podia aplicar els desolats versos de la primera cançó:

“Com un estrany vaig arribar / me’n vaig com un estrany”

Primer perquè cap català, naturalment, no és un foraster a la capital de l’Alt Empordà i, en segon lloc, perquè, havent arribat com a empordanesa per casament, amb els anys he esdevingut figuerenca i ara m’heu atorgat la ciutadania de ple dret: ciues romanus sum. Per aquesta hospitalitat total, grega, doncs, us torno a dir moltes gràcies, εύχαριστω, i alhora vull agrair-vos públicament el càlid acolliment amb què heu envoltat sempre els meus llibres. La fidelitat dels lectors és el do que més agraeix un escriptor, ja que, com diu Marcial, «mihi sufficit in uestras saepe redire manus», «ja en tinc prou mentre torni sovint a les vostres mans».

L’Armanda, al final de la novel·la, evoca la vida dels nens a la torre, la teulada, els àngels…


Li vingué un desig estrany de pujar a la teulada. De veure el que veien les criatures abans. […] S’assegué al primer esglaó de l’escaleta. Amb les mans agafades a les baranes, mirava endavant, amunt; li semblà que volava de tan immòbil que ho mirava tot. Una veu perduda en la nit cridava un nom i no entenia quin nom cridava aquella veu tan feble que l’ensonyava. Li arribaven onades d’aire, onades de claror de lluna, onades de foc d’estrella; cada estrella, la casa d’un àngel. Enllà del mar, de cada casa lluent sortí un àngel vermell, una tropa d’àngels baixava a saludar-la i en venien de totes bandes de llevant i de ponent tropes i tropes; amb la punta de les ales li fregaven la cara més dolces que la mel, més fresques que un brot de julivert. Reia, reia, reia… presa en una xarxa de tendresa infinita… Els àngels no tenien cara, no tenien peus, no tenien cos. Eren ales amb una ànima vaporosa com una boira enmig de tanta ploma d’amor.

Salvador Castelló, Cònsol General de Mèrit d’Espanya i Director fundador de la Real Escuela de Agricultura d’Arenys de Mar, el 29 de juny de 1907, escrivia:


Al tener la honra de visitar y admirar esta histórica y deliciosa mansión no puedo menos que recordar con veneración a los Condes de Peralada, que, al reedificar tan señorial morada, legaron a la posteridad el reflejo de su exquisito gusto, de su vastísima ilustración y caritativos y humanitarios sentimientos, dando ejemplo que tantos de ilustre estirpe debieran imitar. La reconstrucción del Castillo de Requesens, constituye en mi modesto criterio una de las más preclaras glorias del renacimiento artístico catalán. 

El prevere Benet Juli té una línia del 17 d’agost de 1907 que recorda la sentència «Catalunya serà cristiana o no serà» de Torras i Bages.


Novament tinc la satisfacció de visitar aquesta avançada de nostra terra assentada en les grades dels Pirineus i gloria preuada de la que fou un altre temps Catalunya gran, forta, en però, creient.

El 14 de setembre de 1907, Sebastià Horta i Vilaseca explicava: 


La caminada ha sigut llarga per reunir-nos a visitar, més no em sap pas greu, puix és tanta la impressió que m’ha causat que desitjo altre volta, abans que mons cabells se tornin platejats, poder-nos venir novament a admirar-vos i contemplar més detingudament.

Nostra aimada Catalunya pot enorgullir-se de posseir una joia com és aquest sumptuós Palau, dintre sos històrics murs si rebel·len els més purs sentiments i amor a la nostra benvolguda terra catalana, i per això dono de tot cor i a plens pulmons els ferms i patriòtics crits: Visquin sos Senyors Propietaris! Glòria i llibertat a nostra Mare Catalunya!

Maria Boada, després de la seva excursió, feta el dia 21 de juliol de 1909, deixava constància de les següents paraules.


Des del cim d’aquest hermós castell, recordatori de temps més venturosos per nostra aimada Pàtria, sembla que l’ànima s’enlaira i fa exclamar al mirar aquesta petita mostra de la naturalesa ¡que Gran és Déu i que belles són ses obres!