Un bressol tres vegades genial. Casa Fages

Encetem l’itinerari a la Placeta Baixa de la Rambla on, fent cantonada amb els carrers de Monturiol i Enginyers, s’alça la casa Fages. L’escriptor parla sovint i amb admiració dels Climent, la família de la seva mare, de remotes arrels a la Selva de Mar i a Castelló; en canvi no mostra especial afecte als Fages, la meitat figuerenca, la família del seu pare. Però sí que va escriure moltes vegades sobre la capital empordanesa, ciutat que estimava, i on, quan hi era, vivia envoltat d’artistes, escriptors i persones sensibles que l’admiraven. Deixem que ell mateix parli:


Vàreig néixer a la ciutat de Figueres, novíssima capital de l’Empordà, en l’espaiosa i noble residència de la família Fages, d’una manera abstracta, en el número 2 del carrer d’Enginyers. Seria, amb tot, més concret afirmar que vàreig venir al món al carrer de Monturiol, donat que l’edifici dóna a tres vents, i el pis principal, que habitaven els meus avis íntegrament, té [...] quatre amples balconades al carrer de Monturiol, on dóna la cambra que varen ocupar els meus pares durant els tres primers anys de matrimoni [...]. La llosana del quart balcó, que és el corresponent a la cambra del meu natalici [...].

 

Sóc una mica enginyer de versos. Però un estímul de confortable companyia fa que em reclami més aviat del carrer de l’inventor del submarí, on varen debutar a la vida, ultra el pintor enginyer; el farmacèutic de la matemàtica de la història, Alexandre Deulofeu, i el genial nou boig d’Ordis Salvador Dalí, lligat a la meva producció pels vincles d’unes il·lustracions precioses.

De vita propria
Figueres: Brau, 2002

Aquest orgull de naixença va congriar-lo en un dels epigrames més populars, el que avui figura escrit en una placa clavada a la paret de Casa Fages que dóna al carrer de Monturiol, tan celebrat pel poeta.


Al carrer de Monturiol

l’inventor del submarí,

jo i en Salvador Dalí

–tres genis– hem vist el sol.

En canvi, quan fa referència al pare i al poc temps que de petit va viure al carrer “dels tres genis”, les manifestacions no són tan optimistes.


(El pare –el fill tercer– feia d'hereu intrús

i darrere la porta només hi trobà un fus.)

 

Adéu, la ciutat xica de la Rambla de plata!

Adéu, la casa gran, domassos d'escarlata!