La Rambla

Aquest és l’espai figuerenc que mereix més l’atenció del poeta. La Rambla, que cobreix la riera de Galligans des dels anys trenta del segle XIX, va connectar la vila vella amb l’expansió urbana que s’anava consolidant a l’altra banda del corrent d’aigua; és així com al llarg de quasi dos-cents anys el nou passeig va anar afermant-se com a centre urbà.


La Rambla de Figueres, aquest incomparable passeig nostrat, escenari de les excentricitats i atzagaiades del Sabater d’Ordis, que té un gran llit, l’espona solemne del monument a Narcís Monturiol; aquesta Rambla que és la millor de les rambles catalanes perquè participa de la triple virtut d’ésser irregular, desnivellada i curta, ratllada amb un sentit estricte de proporció i límit. Aquesta àgora on tots, qui més qui menys, hem anat a festejar-hi o a discutir algun dia. Don Joan va mesurar-la infinitat de vegades, de cap a cap. Va veure, sinó la plantació, la creixença, poda i el rebrot de les seves branques generoses d’ombra. I, com el bon pagès que llaura fent la creu, o sigui de tort i de través, ell va fendir-la i esbiaixar-la mil cops, sobretot els darrer anys nostàlgics i allargassats de la seva extensa vida, per anar i venir de casa seva a l’aula del Cafè Royal on tenia la seva càtedra d’ironia més constant.

 

Com una mena de castellà o feudal d’aquesta incomparable Rambla, perquè posseïa una mena de torre quadrada amb aires de fortalesa estantissa que se’n deia “la Portella” des d’on exercia una presidència vigilant a tres vents.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002

Diversos hotels van merèixer l’atenció de Fages. A la Rambla hi ha l’hotel París, avui seu del Museu del Joguet. Vet ací que, en motiu d’una festassa, l’hoteler Ermengol Sansà va decidir untar amb oli les palmeres de l’establiment perquè brillessin; la iniciativa va ser un desastre perquè tota la clientela s’hi empastifà.


En Sansà a l’hotel París

de la ciutat de Figueres

–que ve a ésser un hotel Figueres

de la ciutat de París–,

els dies de compromís

unta amb oli les palmeres.

La contrarevolució dels arajais
Figueres: Brau, 2014

Galinsoga, director de La Vanguardia va ofendre’s un dia de 1959 perquè el capellà de la barcelonina parròquia de Sant Ildefons va dir el sermó en català (les misses es feien en llatí i els sermons habitualment en castellà). Va abandonar el temple tot vociferant en públic «todos los catalanes son una mierda». La reacció de la gent, liderada per Jordi Pujol, va fer que Godó, el propietari del diari, en demanés a l’Estat (controlava els directors dels diaris) la destitució, que, a la llarga, es va produir. La Rambla de Figueres també va ser testimoni de la indignació popular.


Els subscriptors de La Vanguardia es donaven de baixa d’una manera massiva. A Girona varen cremar, enmig de la Rambla, una quantitat impressionant d’exemplars. A Figueres –jo ho vàreig veure– penjaven el diari, com un ajusticiat, dels arbres.


Quan de flors faci un ram la

mort, que ve de cara al vent,

tindrem un sol monument

al capdamunt de la Rambla.

 

Mereixeu, mestre Anicet,

desbastat de cada cara,

un marbre d’Avinyonet

que és millor que el de Carrara.

Figuerencs i gironins
Figueres: Brau, 2015

Narcís Monturiol, l’inventor del submarí, té una estàtua a la part baixa del passeig. I Fages reclama en vers un altre monument a la Placeta Alta per a ell mateix, per als pintors Dalí i Ramon Reig, contemporanis i amics seus, i per als ja traspassats Anicet de Pagès, poeta admirat per Fages, i el músic Pep Ventura.


Em plauria un bloc de pedra

sisavat, de cara a vent

el meu bust, i al poliedre

un lloc buit pel geni absent.

 

I entremig d’ell i de mi,

mestre Pep amb un solfeig

de tenores i en Dalí

encarat amb Ramon Reig.

 

I el pobre Monturiol,

qui de glòria es mareja,

sentiria, trist, l’enveja

de romandre a baix, tot sol.

Propietats, diners i plets
Figueres: Brau, 2015

Un epigrama immortalitza l’enterrament de l’advocat Paco Lagresa, enemic “judicial” de Fages, a qui l’anomenava Carpanta com el personatge d’Escobar, del còmic Pulgarcito.


La Rambla en plors queda xopa

mentre mossèn Pere canta.

M’ensorro el barret de copa

quan passegen en Carpanta.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002


La Rambla es clou com un absis

amb un peristil de plàtans;

diuen a l’alcalde: –Mata’ns

però, si us plau, no ens escapcis!

A la Rambla hi vivien, la freqüentaven molt sovint, o hi van deixar petjada una sèrie de personatges. A més de l’esmentat Joan Carbona, els fragments que segueixen evoquen Ramon Canet, que a més de residir-hi, hi tenia la llegendària llibreria; i l’alcalde d’aquell moment, el que va podar els plàtans per arranar-los severament.


I en Ramon Canet, l’home més federal i comprensiu, que ha començat venent diaris com Franklin, Edison i el cardenal Spellman, ja hauria arribat, si no a president del país, perquè no n’hi hauria –perquè el rei es diria Pere VIII o Jaume VIII–, a president de la Societat de Nacions.


No cal dir que Figueres seguiria essent la City, perquè posseeix la jerarquia que li dóna aquesta Rambla nostra i nostrada, única al món, perquè conjuga la triple gràcia d’ésser ensems desnivellada, irregular i de proporcions limitades.

Durant uns anys el Castell, a més d’allotjar soldats, havia fet també de presó. Però els versos ens diuen que aquest aspecte ombrívol de la fortalesa no afectava la Rambla: quedava prou lluny (cap a un quilòmetre) del passeig cosmopolita, elegant i irremeiablement alegre. Altrament, ni que Vila-sacra, segons Fages, fos la capital del món, la Rambla hauria perdut centralitat.


Ve del castell la queixa del presidi;

té un gest polit, més aviat francès,

la Rambla –arreu cenyida de cafès–

on no hi ha enuig ni dol que no s’oblidi.

Ja hem dit que abans la Rambla era el saló urbà per excel·lència. Lloc de trobada per antonomàsia, acotxava festejos, amistats i companyonies; propiciava el passeig, i sovint s’hi tocaven i ballaven sardanes. Avui no tant, tot i els benemèrits esforços dels irreductibles entusiastes del Foment de la Sardana. També feia de platea per als assistents als concerts que interpretava, des d’un cadafal posat a propòsit, alguna cobla i la banda militar de música de la guarnició del Castell de Sant Ferran. En unes i altres manifestacions musicals, el Sabater d’Ordis, proveït amb una canya verda tallada a la llera del Manol, feia com si dirigís la música, aplegant al seu voltant els curiosos que passaven.


Tota la Rambla esdevenia un temple,

seu trepidant d’esgarips i laments

pel foll concert que trempa els instruments,

solemne ofici on l’Empordà es contempla.

 

A mitja Rambla es dreça una tarima

com un altar festiu: el regiment

hi fa sentir, a les dotze, el furient

dominical concert, mentre s’anima...

 

Sota el compàs d’aquella canya prima

per solfejar tenia el faristol

del monument on en Monturiol

–pètria espona– tanca la tarima.

Damunt, davall d’aquesta Rambla breu
Barcelona: Quaderns Crema, 2003


Damunt, davall d’aquesta Rambla breu,

irregular, desnivellada feixa,

vora el carrer dels genis on vaig néixer,

dosser i catifa del llinatge meu;

 

passeig urbà, et mesura amb passa lleu

el ramader que du vara de freixe.

D’arbres ventissos closa sense reixa,

l’any de traspàs, s’hi atura un pols de neu.

 

Nus a l’hivern, els arbres són més alts.

Escopeters hi empaiten els pardals.

Fira d’amor, ¿qui no hi ha dut les noies?

 

Però quan ve la festa del dibuix

s’engalana la Rambla amb un arruix

de Sibeques, Felips i falsos Goyes.

Ara canta la magnificència del passeig en dues composicions, en les quals esmenta el cronista Ramon Muntaner, nascut a la propera Peralada; Pep Ventura, el músic modernitzador de la sardana –estableix la sardana llarga, l’actual–, fixa la definitiva composició de la cobla i introdueix la tenora com a instrument estrella; i els pintors empordanesos Joan Sibecas –amic íntim del poeta– i Joan Felip Vilà.


Si Muntaner tornés, que en reials cròniques

va escriure “un lloc Figueres nomenat”,

ponderaria fort el teu esclat

de veure’t, Rambla, al cor de la ciutat

bastida al llom d’una riera agònica.

 

Arbrat tinell, saló de la tenora,

primer graó en declivi terra endins

amb un deliri blau de submarins;

pàmpols de plàtan, ònix dels camins,

tarima al vent on Pep Ventura plora.

Res no cal afegir al que apassionadament Fages ens explica parlant de Joan Carbona, advocat, alcalde de Figueres i reconegut per l’escriptor com a mestre d’ironia.


A Figueres el senyor Carbona venia ser com els plàtans de la Rambla, el banc del General o el monument a Monturiol. La seva personalitat era consubstancial amb la ciutat per la qual sembrava generosament el seu gran sentit de l’humor.

Figuerencs i gironins
Figueres: Brau, 2015


Per fer ball sense permís

i encendre l’estufa amb gel,

el vell sàtir del París

sembla que ha mudat d’hotel.