El Garrigal

Vista del barri del Garrigal. Foto: Robert Molina

De l’hotel España, pugem per darrere el museu Dalí. A l’espai que avui ocupa un pàrquing municipal i més enllà, entre l’avinguda Marignane i el carrer de la Jonquera, hi ha el Garrigal. El que avui és un barri cobejat –quasi no hi queda cap de les precàries cases d’abans–, fa poques dècades s’estenia a l’extraradi de Figueres i llavors era habitat majoritàriament per gitanos i prostitutes que vivien prop de la indigència. Fages relaciona el barri amb el Sabater d’Ordis, que el freqüentava; parla de les mercenàries del sexe que hi exercien i d’algun client. I evoca una finca que curiosament havia estat propietat del seu oncle capellà, Mn. Mariano Fages, de la qual, repartida amb els seus cosins paterns, el poeta en va heretar una petita part. En un altre barri, ara de Girona, el del Mercadal, hi havia l’hospici provincial.


Doncs, baldament la terra ací planera

perquè ningú se’n faci un pedestal,

veurem sorgir, potent, al Garrigal

la canya nua, pal sense bandera.

 

Al Garrigal la meuca i el gitano

i al passeig Nou el senyoriu dispers

sota la triple nau dels arbres verds

senten el plor estantís d’un ronc piano.

Ars amandi: Deliberationes
Figueres: Brau, 2002


Les meuques del Garrigal,

per afició o per vici,

sempre han proveït l’hospici

del barri del Mercadal.

Figuerencs
Figueres: Brau, 2002


Diu que en Florenci Titoles

es disfressa d’oficial

i als billars del Garrigal

amb collons fa caramboles.

De vita propria
Figueres: Brau, 2002


Quin atzar estrafolari

–niu de meuques, tan se val–

em fa ésser propietari

del barri del Garrigal?