Pati del pou

Aquest és un dels lloc més freqüentats pels estudiants perquè hi trobem el bar i la biblioteca.

 

Barcelona: Institut del Teatre - Diputació de Barcelona., 1995

Jordi Sala és professor de literatura i dramaturg. En una de les seves obres hi podem llegir una anècdota que podria passar ben bé aquí.


SERGI: “Carpe diem”. Un missatge clàssic i universal, dels que no moren mai. On te la vas comprar?
AGNÈS: En una botiga de Pals. Necessitava una samarreta, i aquesta anava tirada de preu. (Silenci breu). O sigui que el freqüentes molt, El Got.
SERGI: Psè. Quan toca metafísica, sobretot.
AGNÈS: Què?
SERGI: Dic que quan toca classe de metafísica. En Martínez és un malson. Un vell decrèpit. Un avorriment, un fàstic. No el suporto. Només parla de coses... intangibles. És clar que això és la metafísica, diu. Diu ell. Jo què sé. Ell sí que és metafísic, és com una essència immutable, ha, ha. No canvia mai de to de veu. Quina llauna. Si ell és la metafísica, la metafísica és una cosa vella, antiga, arcaica... decrèpita. Sí, decrèpita.
AGNÈS: Et deia que si hi vas molt, al Got.
SERGI: Ja, sí, sobretot durant l’hora de metafísica. M’agrada més El Got que no pas la metafísica que explica en Martínez. Està prou bé, El Got: la cervesa és molt bona. Ah, i a més a més, al Got, en Martínez no hi és mai. Vaja, jo no me l’hi he trobat mai. Un dia, recordo que en Martínez va preguntar a classe (AGNÈS sospira): què és una cervesa? Sí, sí, de debò, va preguntar ¿que és una cervesa? I després va matisar (fingint una veu ronca) “Quiero decir” (parla en castellà) “qué es conceptualmente una cerveza?” Tota una classe parlant de cervesa. Que si els anglesos en diuen beer, però també tenen la ale, que és la cervesa negra (per cert, que a mi no m’agrada gens, la cervesa negra), i encara en tenen de més tipus: la lager, la bitter, la mild, jo què sé. I que això era una prova que per als anglesos el concepte de cervesa havia de ser necessàriament diferent del nostre, perquè la seva experiència del que és una cervesa també és diferent de la nostra. I que per tant també ho havia de ser l’ens, el concepte, perquè cap concepte no recolza pas en el buit, no et pensis, sinó que és una generalització que fem a partir del nostre coneixement de totes les cerveses del món.

Girona: Diputació de Girona, 2013

És a través d’aquest pati que podem accedir a la biblioteca de la Facultat. A cavall dels segles XIII i XIV, sant Dalmau Moner, un dels frares d’aquest convent que ja hem esmentat, va acabar fent vida eremítica en una cova propera, just on ara es conserven els fons especials de la Biblioteca. Per aquest motiu, aquella sala és anomenada «la cova». Entre d’altres, conservem el fons documentals dels escriptors Prudenci Bertrana i de la seva filla Aurora. Manuscrits, mecanoscrits –d’obres publicades, d’obres inèdites, de conferències, de presentacions–, i llibres, molts llibres de la seva biblioteca, alguns amb dedicatòries dels mateixos autors, des d’Elisabeth Mulder a Carles Rahola, passant per Carme Montoriol o Agustí Bartra, Miquel de Palol o Santiago Rusiñol; i cartes, moltes cartes. A les seves Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, Aurora Bertrana parla del seu retorn a Ginebra als anys quaranta:


El fet del meu reingrés a la Facultat de Lletres amb l’afany de trobar-hi no solament un refugi intel·lectual i moral, sinó prou graus de calefacció no tractaven d’amagar-ho ni ell ni jo. L’escalforeta de la calefacció central, reduïda però no suprimida, ens agermanava. Jo assistiria a tots els cursos que m’abellissin, no calia que em matriculés: història de la literatura italiana i francesa, redacció, fonètica... Monsieur François obria els braços assenyalant tot l’interior de l’edifici.

– En fi, ja ho sabeu, sou a casa vostra.

I així va ser! mentre hi hagués una lliçó literària a prendre i calories i enllumenat a aprofitar, m’haurien trobat a la Facultat de Lletres. Ningú tan àvid “d’aprendre” (!) com jo encara que en arribar el vespre la Universitat s’enfosquís i es refredés a Winkelried. [...] Tot continuava gairebé igual. [...] Em va eixorivir veure pujar a la tribuna de l’aula d’història de la literatura francesa l’admirat i estimat Henri de Ziegler. Es conservava fresc com una rosa. Els anys no havien modificat el seu humor combatiu. No transigia amb Voltaire. [...] No es conformava amb els vells tòpics literaris rutinaris: Flaubert, Balzac, Colette... i el gran favorit de l’època, André Gide. (A mi la lectura d’unes certes obres d’André Gide em feia vomitar.) [...] Era un gran i sincer admirador de l’escriptor vaudois Ramuz.

Probablement a Aurora Bertrana li agradaria que el seu llegat es conservi a la Biblioteca de la nostra Facultat de Lletres, ja que aquest també és un espai que proporciona refugi intel·lectual i moral. Com ho és per a tots els investigadors que acullen aquestes sales i que consulten els llibres i documents que s’hi conserven. Més o menys com explica la professora Margarida Casacuberta en el darrer capítol d’una de les seves obres, gestada en aquest edifici i resultat de la seva recerca:


Hi ha molt d’ella, en Els noms de Rusiñol. Va ser ella qui es va començar a interessar pel personatge, ella qui va freqüentar arxius, museus i biblioteques per seguir-ne el rastre, ella qui es va passejar pels seus escenaris; també va ser ella qui va voler dedicar-li una biografia, però posaria la mà al foc que vaig ser jo qui en va decidir el to i l’estil. Potser va ser ella qui va triar els noms que m’han permès esbossar la figura de Rusiñol, però és damunt meu que recau la responsabilitat del gènere literari escollit i del caràcter híbrid d’aquest gènere, de les opinions que exposo en el text sense cap mena de pudor, dels pensaments que hi desenvolupo, de la juxtaposició de sentiments, records, intuïcions, imatges, idees, sensacions, lectures, obsessions, fantasmes, creences, dubtes, que vaig pouant, això sí, de l’interior d’ella. Com que sóc intrèpid i extraordinàriament mal·leable i no tinc gaires manies, puc adoptar qualsevol punt de vista, desdoblar-me, camuflar-me, traslladar-me a través de l’espai i del temps, situar-me a una gran distància d’allò de què parlo o, si molt convé, comprometre-m’hi visceralment. M’ho puc permetre tot i m’ho permeto, efectivament tot. Sóc jo qui es decanta per un tema, sóc jo qui en selecciona el pretext o els pretextos que m’han de servir, que diria Josep Pla, com a mètode de treball. I en faig exactament el que vull: els abordo des de diferents perspectives, els esmicolo, n’escampo els trossets i els torno a unir. Així, apareix una figura nova, inèdita, a voltes distorsionada, a voltes –com la famosa i enigmàtica figura del tapís– tan sols insinuada.