Defensor de l'amor (el Palau Requesens)

El Palau Requesens, seu actual de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, és un edifici gòtic assentat sobre la muralla romana; el pati —que té modificacions posteriors— presenta una escala d’accés a la planta noble i és presidit per una torre de la murada.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

El personatge de Bernat, que ha acceptat —si més no aparentment— la immortalitat de l’ànima, es mostra més reticent a assumir els plantejaments morals, no pas doctrinals, que els seus interlocutors li plantegen. I és que Bernat, identificat emocionalment amb la història d’amor que narra Orfeu, es nega a renunciar a l’amor i a la centralitat que té a la seva vida. Aquesta persistència, aquest gaudi en l’amor, li és retret per Tirèsies, que, prenent el paper de moralista rígid, a l’estil d’un sant Vicent Ferrer, s’esforça a desenganyar-lo:


Lo meu ofici no és dir plasenteries ni llagots, sinó desenganyar. Tot lo delit que trobes en les paraules d’Orfeu és com ha parlat d’amor, e són verí a la passió del teu coratge, torbat per aquella.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

La manera que Tirèsies tria per desenganyar-lo és, si més no, poc cortesa. D’entrada, l’endeví ataca sense miraments les dones en general i, després, per a desesperació de Bernat, la seva estimada, la seva amant —que no és en cap cas la seva muller. Entre altres justificacions, parla de l’ús que fa de la cosmètica, que la dama, de ben segur, empra per enganyar-lo, per amagar els seus defectes físics i seduir-lo:


Qui ignora que la paret fumada e la cara de les fembres ixen tan blanques e colorades com lo pintor voldrà? Les sues mamelles, quines penses que sien? Cert, blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en los pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Les revelacions de Tirèsies afecten profundament Bernat, però aquest no renuncia a defensar les dones i contraataca amb la mateixa argumentació, ara aplicada als homes: també ells s’esforcen a millorar el seu aspecte i a amagar els defectes:


E los hòmens, qui se’n devien mills que elles abstenir, usen-ne sens tota vergonya públicament. No és menor cosa que el pintar de les dones lo raure que els hòmens fan fer de llur barba fort sovent, e la manera que tenen de fer-la raure pèl amunt, per tal que la cara romanga pus llisa; e lo pelar que fan del lloc on llurs celles s’ajusten.

Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Ni Tirèsies ni Bernat volen cedir davant dels arguments de l’altre. Tirèsies, rígid en la conclusió del diàleg, es mostra inamovible a l’hora d’atacar l’amor. Un sentiment inútili contraproduent, que anul·la fins i tot l’intel·lecte, no ha d’estar de cap manera per sobre de la raó. L’amor és incompatible amb la vida intel·lectual. Per això Tirèsies recomana a Bernat que abandoni els serveis mundans, la dedicació al senyor terrenal i a la dama. Només la dedicació a Déu, i a l’estudi continuat, salvarà la seva ànima:


Converteix, doncs, la tua amor d’aquí avant en servei de Déu e continuat estudi, e no t’abellesca negociar ne servir senyor terrenal. Hages assats treballat per altres, e entén en tos fets propis (no dic, però, mundanals ni transitoris, mes espirituals e perdurables), e especialment en conèixer e millorar tu mateix. Trenca lo pont per on ést passat, en manera que no et sia possible retornar. No et girs detràs, així com Orfeu. [...] Dient Tirèsies aquestes paraules, los falcons, astors e cans dessús dits començaren a cridar e udolar fort agrament. E jo desperté’m fort trist e desconsolat, e destituït tro al matí següent de la virtut dels propis membres, així com si lo meu esperit los hagués desemparats.

 


Bernat es desperta desconsolat per les paraules de Tirèsies. Abans ha admès, sense grans reticències, la immortalitat de l'ànima, però ara no accepta de cap manera la renúncia a l'amor humà. El final de Lo somni és deliberadament ambigu: l'epicuri Bernat s'ha convertit realment? Simplement ha acceptat als aspectes doctrinals perquè no li quedava altre remei, mentre que es resisteix a admetre els aspectes morals? Fins a quin punt és sincer en les seves paraules? I potser el que és més important: fins a quin punt podem identificar el personatge de Bernat amb l'escriptor Bernat Metge? 

Són preguntes que resten obertes i que avui, sis-cents anys després de la mort de l'escriptor, ens continuen interpelant.