El Museu del Joguet

Havent baixat la Rambla, s'arriba al trencant que porta al Museu del Joguet, un dels tres grans centres museístics de la ciutat.

 

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Maria Àngels Anglada descriu una tarda passada aquí amb els seus néts:


En companya d’infants, avui he visitat el Museu del Joguet de Catalunya, instal·lat al bell cor de la Rambla, on temps era temps hi havia hagut l’Hotel París. Em sembla que recórrer les seves belles sales amb mainada és una de les millors maneres d’abocar-nos al món de les joguines.

Cal dir que he anat seguint tot el procés que ha dut a la nova i preciosa estructura d’aquesta col·lecció tan evocadora, nascuda de la passió i de la tenacitat de Josep Maria Joan i Rosa i també de la Pilar. Les joguines i els infants sempre han anat junts, encara que als grans també ens agradin. Per això, en començar la visita, a la sala gran i clara, on les joguines tenen espai i aire per respirar, els ulls se’n van a la vitrina que ens fa palès com jugaven la mainada, en temps de Grècia i Roma. Era costum que, en deixar la infantesa per casar-se –ho feien tan joves!–, les noies ofrenessin les seves nines als déus.

[...]

Als infants que m’acompanyaven se’ls ha encomanat una mica l’ambient ordenat i graciós, perquè no m’ha costat gens d’evitar que fessin corregudes i cal dir que no s’han avorrit ni un instant. També, penso, hi han contribuït les grans fotografies de nens amb joguines: amb cèrcols, bicicletes, pilotes. Hem pogut fer, doncs, una visita tranquil·la i relaxada. Ara, he decidit tornar-hi un dia sola, per examinar els llibres, i espero que el creador del museu fins i tot em deixarà penetrar en el taller de restauració d’aquest món màgic...

Anglada no s’hauria pas imaginat que pocs anys més tard també la seva silueta, treta d’una fotografia familiar, s’hauria sumat a les dels altres nens que van entretenir, durant la tarda recordada a Esbossos de Figueres, el seus propis néts. En aquella fotografia l'autora va vestida de dona feinera per participar en un concurs de disfresses organitzat durant el carnaval celebrat a Vic el 4 de juny del 1933.

El Museu del Joguet apareix com a punt d’aquest itinerari perquè, a més de ser un lloc que apareix en una obra seva, és també el lloc on es conserva una col·lecció de cartes de joc que Maria Àngels Anglada i el seu marit Jordi Geli van donar al museu. Ambdós eren col·leccionistes apassionats i aquesta passió es reflecteix a les pàgines del recull La daurada parmèlia i altres contes, publicat al 1991.


No li dol massa, de totes maneres, haver de renunciar a la recollida. La seva última col·lecció és completíssima, poc més podria enriquir-la. Quina varietat de formes, de coloracions! No es cansa de mirar totes les coloraines, immens arc de Sant Martí amb infinits matisos, i, encara, amb la gamma de blancs, negres, agrisats: l’exemplar d’un negre tenebrosicus, o el del negre rat-penat, de negre fum, de negre sutge, de negre infern... Li agraden més, però, les tintes delicades: ni vermell, ni negre, ni blanc; quin goig, l’ametista, el taronja, l’albercoc, el color d’encens, el color d’oreneta. I aquests de més d’un color, el clapejat de guepard, el vestit d’Arlequí; i encara els exemplars aparentment fúnebres, però que, tocats per un reactor, esdevenen rutilants. «Tot un món – pensa –, tinc a les mans, una imatge de l’univers.»

«N’he fruït, els he estimat, m’han donat maldecaps com una amant, però em són fidels sempre, els meus preciosos líquens, recollits un xic pertot: enfilant-me als arbres (el saüquer, els pins, l’olivera, el xiprer), pujant graonades rocoses, estintolant-me per velles teulades de masies abandonades, ajupint-me entre la sorra del desert, i prop de l’aigua salada del mar, a les dunes, arrapant-me als estimballs de l’etrusca Volterra.»

La vida dels nens i dels adults té una part lúdica, per sort, però Maria Àngels Anglada mai no s’oblidava de donar veu, com bé sabem, a qui no en té. Moltes vegades són els infants els que tenen prestades les seves càlides paraules de comprensió i participació adolorida i greu. Ara és l’Aram amb el seu quadern, ara és la jove germana de Stroumsa, i tots els altres nens torturats per les guerres i per les seves terribles conseqüències, buides de jocs i rialles.


Hem vist l’infant creuar els carrers de la mort
germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles.
Hem vist l’infant creuar el carrer de la mort
mentre alats corsers els seus passos retallen.

Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent
i es glaçaran els mots en el vers dels poetes
si oblidem que els infants petgen camins de mort
– Raïms mai madurats, quina amarga verema!

No podem cridar junts contra el crim i la sang
però a la cova profunda on els records s’amaguen
viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat
i tenyiran de dol les alegres imatges.


Treva de Gener

Avui es signa la pau a Vietnam
i per un dia joiosament dono
vacances als meus versos. Els deslliuro
de pactes d’aliança amb la tristesa
perquè els nens de Vietnam podran menjar
calmosament tot el seu plat d’arròs
i sobre Hanoi ja no cauran més bombes.

Versos-infants, digueu com és alegre
la llum d’aquesta tarda de gener
damunt els presseguers que ara poncellen.
– Abans que aquesta veu tenaç em digui
que no hi ha prou claror ni flors que esborrin
l’ombra dels morts, la terra extenuada.