Torna a aparèixer el nom de Romanyà a l’entrevista que li va fer Carmen Alcalde l’any 1976, una part de la qual va ser publicada l’any 1996 als Fulls de la Revista de Girona.
Romanyà, però, sense nom, és omnipresent a les obres esmentades i també a Viatges i flors (1980). Si Rodoreda no hagués viscut a Romanyà, l’obra dels darrers anys no hauria estat la mateixa. La influència de l’entorn es fa ben palesa en les obres de Mercè Rodoreda, les que va escriure o acabar a Romanyà. Què més hi va trobar Rodoreda a Romanyà que la va fer aturar de rodolar, que la va fer deixar de cercar, que la va fer quedar? Potser el “jardí de tots els jardins”, potser la solitud necessària per a escriure, potser el coneixement més profund que mai del seu dedins, o dels móns interiors dels altres? Rodoreda havia mitificat el jardí de la seva infantesa, barreja de la casa familiar i de la torre dels Brusi, a Barcelona. No l’havia tornat a tenir un jardí, ni a París, ni a Ginebra, ni a Viena. Allà hi tenia els parcs que l’ajudaven a donar forma al seu jardí ideal, somniat: el parc des Cropettes, des Eaux Vives, de Mon Repos amb La Perle du Lac, a Ginebra; el Luxembourg a París, el Schönbrunn a Viena.
Rodoreda arriba a Romanyà de la mà de Carme Manrubia, hi troba el bosc i una dona emprenedora que s’hi construeix una casa i un jardí, que li ofereix la possibilitat de viure enmig de boscos d’alzines, que li reprodueix, a mida reduïda, el jardí de Mirall trencat, “el jardí de tots els jardins”. Carme Manrubia adora Mercè Rodoreda i li dóna tot el que vol. Juntes creen i fan jardí, fins que es cansen de fer jardí. Aleshores tornen a la seva activitat anterior, Rodoreda a escriure i Manrubia a fabricar coses. L’una aprèn de l’altra, de les vides que han viscut fora de Catalunya.
Les Gavarres, fa tres o quatre anys, van ser per a mi un descobriment. Feia molt de temps un metge va dir-me que per acabar amb la meva anèmia havia de passar una temporada a la muntanya. I vaig pensar: On és la muntanya? Què s’ha de fer per anar a la muntanya? I em vaig quedar quieta a casa perquè els problemes m’esgarrifen i anar a la muntanya equivalia un problema. Però en refer amistat amb unes amigues d’anys vaig ser invitada a passar uns dies a casa seva a Romanyà de la Selva. […] Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.