El Senyal Vell

Ens aturem davant de la casa. Convé explicar diverses coses: en primer lloc, en aquesta casa de Carme Manrubia, Rodoreda hi va passar llargues temporades des de 1972, quan va acabar de ser construïda, fins a 1979; en segon lloc, que la casa porta el nom del senyal del protagonista de la novel·la de Hermann Hesse, Demian; i en darrer lloc, que és el senyal de Caïm i de l’Adrià protagonista de Quanta, quanta guerra… També fem esment del fet que en aquesta casa va ser on va acabar Mirall trencat i que la casa refelecteix el jardí i té molts elements de la torre dels Valldaura. Per això hi podem escenificar fragments de la novel·la. Aquesta és la casa literària de Romanyà i de Rodoreda. És una reproducció, a mida reduïda, de la casa i del parc dels Valldaura. A més, la casa i el jardí són descrits al “Viatge al poble de la por” de Viatges i flors. S’hi poden veure encara els arbres que Rodoreda i Manrubia hi van plantar quan el van dissenyar i van construir el seu recer celest.

Romanyà
núm. 175 (març-abril)
Girona: Diputació de Girona, 1996


Com per art d’encantament, em vaig trobar al bell mig de moltes muntanyes d’alzines, a dintre d’un xalet situat a vora del dolmen de Romanyà.

Madrid: Alianza Editorial, 1968


Aquell home [Caïm] tenia poder, aquell home inspirava temor. Portava un senyal.

Madrid: Alianza Editorial, 1968


Portava l’estigma al front. Era Max Demian.


Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín.


Tu ¿què hi tens, a dintre? Jardí o infern? Una mica de tot. Segons d’on bufa el vent. I sense saber ben bé per què, vaig preguntar-li: ¿Què vol dir ser un Caín? Fins aleshores es pot dir que havia enraonat sense mirar-me i la pregunta li va fer girar el cap. ¿Què vols dir? Només això: ¿què és un Caín? ¿Em vols fer creure que no ho saps? Sé que Déu va castigar-lo i que després va protegir-lo. Quan feia enrabiar la meva mare em deia que jo era un Caín. I aquest senyal que tinc al front… Quines preguntes de fer. Tothom sap de memòria que Caín va matar… però hi ha qui el considera aquell que vol saber, que no s’atura mai, que no l’atura res, que ho vol conèixer tot. Quines preguntes, va acabar tot movent el cap.


Ja fa anys que no m’agrado. Em faig nosa. Tot em fa nosa començant pels cabells i acabant pels peus… i per aquesta taca del front. M’agradaria més ser una planta de les que broten i broten sense saber que viuen. Elles saben que viuen i saben cap a quina banda han de tirar per tenir més llum i més sol. Les que necessiten ombra, cap a l’ombra. I les llavors sempre van a plantar-se on s’han de plantar. Mai una planta de muntanya no es plantarà en un jardí. I si els homes la porten al jardí s’hi mor de tristesa.

Madrid: Alianza Editorial, 1968


I si el món exterior desaparegués, qualsevol de nosaltres seria capaç de reconstruir-lo, perquè les muntanyes i els rius, els arbres i les fulles, les arrels i les flors, tot el que ha creat la naturalesa, està ja prefigurat en nosaltres: prové de l’ànima, l’essència de la qual és eterna i escapa al nostre coneixement, però que se’ns fa potent com a força amorosa i creadora.

Viatge al poble de la por
Barcelona: Edicions 62, 1980

El jardí


Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb gran obertures: molt vidre i poc maó. […] Finestres i balcons s’obren al jardí. Un jardí de cent mil metres.


Aquell mateix dia l’anaren a veure i Valldaura se n’enamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp, voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà d’una esplanada, es convertia en bosc. […] Quan el marquès de Castelljussà hagué sortit del despatx amb la cartera plena de bitllets, Amadeu Riera felicità Valldaura: ‘On vas a parar, ¡una torre amb més de cent mil pams de terreny!’ ‘Cent setanta mil cinc-cents’, digué Fontanills que havia estat molt quiet tota l’estona.

Viatge al poble de la por
Barcelona: Edicions 62, 1980


Els propietaris dels xalets, així que van comprar el terreny per fer-s’hi construir el seu recer meravellós, ja el van trobar arboritzat. Hi ha mimoses d’aquelles que els jardiners en diuen “sempre-en-flor”, d’aquelles altres que al temps de la florida, que sempre s’escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d’or, i d’aquelles que tenen poca capacitat de florida però que creixen de pressa fins a alçades vertiginoses, dretes cap al cel. Hi ha un camí vorejat de moreres amb les fulles generoses d’un verd cristal·lí. Hi ha til·lers no tan importants com els de Schönbrunn però que Déu n’hi do. Una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S’hi acumulen una dotzena d’àlbers de fulla gronxadissa tota de plata a la banda de sota, mitja dotzena d’arços, un castanyer bord, dos avets, tres pins que aombren migradament la barbacoa, dotze cirerers del Japó que floreixen espès i rosa, i com a arbres fruiters plantats generalment al darrera de la casa hi ha quatre albercoquers, sis pruneres clàudies, sis presseguers, tres cirerers i quatre ametllers per poder fruir de l’espectacle d’una bella florida blanca al pic de l’hivern. L’única flor: roses de categoria. Com les dels mosaics dels banys, blaves, grogues i de color de rosa… I para de comptar. Els arbustos són innombrables: veròniques, butleies, forsíties, cotoneàsters, cineràries, romanins… Ah, deixava de mencionar dos desmais a la vora de l’estany, tres arbres de Judea o arbre de l’amor i, entre els arbres fruiters, un llimoner. L’arbre que domina el jardí, tot i que n’hagin abatudes unes quantes per fer lloc als altres arbres, és l’alzina. Arbre de gran monotonia però de gran seguretat. Sense malura, de fulla perenne, resistent a totes les envestides dels vents, que brota segur, que es protegeix la soca amb un gruix de suro actualment poc cobejat pels tapers, però que dóna a l’arbre l’abrigall que necessita i que li permet amb molta parsimònia, això sí, de fer-se centenari. Però en aquesta zona de xalets preciosos hi sura una mena de malefici, una mena de malestar que emmetzina i que només es manifesta a caiguda de tarda i durant la nit… No passa mai res, no s’ha pogut mencionar un sol fet desagradable, no es pot dir que els lladres hi tinguin tirada, ni els saltacamins, ni persona de costums reprovables… res de tot això. A entrada de fosc, quan els ocupants de les cases corren a tancar finestres i balcons, és perquè els envaiex el sentiment profund tot mirant la lluna o el núvol o les copes dels arbres retallades damunt la transparència o damunt l’opacitat del cel, que cada fulla de cada arbre és un ull carregat de poder i d’intel·ligència, no que els mira, sinó que els observa i enregistra tot el que pensen. Per què?...


Ja es començava a fer fosc. Donaren la volta pel camí de lloses que passava arran de la casa. A la dreta, amb les branques gairebé tocant a la paret, hi havia un arbre de fulles estretes i lluents. ‘¿Oi que és un llorer?’ preguntà la Teresa. ‘Sí senyora; i no en veurà gaires de tan alts’. Més enllà del llorer hi havia un pou i dos bancs de pedra sota una pèrgola coberta de glicines seques. Travessaren l’esplanada i la Teresa, tot mirant l’espessor d’arbres que hi havia al capdavall, pensà: ‘És bonic, però fa basarda’. Caminaven entre falgueres i esbarzers. A dalt de les branques se sentia parrupeig de tórtores. ‘Això, digué Valldaura, no ha estat mai un bosc: quan van fer la casa devia ser un parc’. ‘Em penso que té raó, li contestà Fontanills tot mirant a terra per no ensopegar; és un parc abandonat’. Aviat arribaren a la vora d’una bassa d’aigua voltada d’heures negres. ‘Aquesta bassa, senyora Valldaura, no s’asseca mai; cap al mig té més de set pams de fondària. A l’acabament del terreny hi ha tres cedres centenaris. Diuen que porten sort. ¿Vol que els anem a veure?’ Tot d’una, per entre heures ran de terra, se sentí un soroll de bestiola espantada. La Teresa s’acostà al seu marit: ‘Anem-nos-en…’ El vent, cada vegada més fort, feia anar les branques d’una banda a l’altra.


Es ficà per entre els arbres. Acabava de sortir un raig de sol enmig de dos núvols que a penes podia travessar les fulles. Se sentia remor per les branques: devien estar plenes d’ocells, però la Teresa, que de tant en tant s’aturava a mirar enlaire, no en veia ni un. On n’hi havia molts era en el llorer del pou. […] Més enllà, l’aigua de la bassa era verda, gairebé negra, plena de cap-grossos que nedaven amunt i avall. Recollint-se la bata, anà fins a la paret del fons. Abans d’arribar-hi hi havia una clariana amb tres cedres, molt junts, molt vells. Els cedres que duien sort.

Viatge al poble de la por
Barcelona: Edicions 62, 1980

La casa


Les parets dels banys estan cobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues. La sala d’estar té la llar amb la campana de la xemeneia acabada amb un jou de roure construïda damunt d’una paret de pedra de color rogenc (amb estries de color de plom), d’un roig rovellat.

La teulada i el llorer


La torre, la teulada, la gàbia dels ocells, l’armari japonès, la copa de cristall […], són uns quants elements d’una certa importància, entre molts, en “Mirall trencat”. I naturalment, el llorer.


Tot travessant el vestíbul sentiren xiular el vent que entrava per sota de la porta. A la sala, s'assegueren en el sofà, una mica arraconades. El llorer batia la paret. 'Sembla que vulgui entrar', digué la dida tot eixugant els ulls de la Sofia que plorava com si la matessin. La Gertrudis obrí la finestra i, una mica ajupida perquè la pluja no li mullés la cara, tancà la persiana que se li escapà dues vegades de les mans. La Sofia encara plorava. [...] La Teresa s'havia aixecat i havia obert la finestra; per entre les escletxes de la persiana veié que l'aigua baixava com un riu pel jardí. Quan anava a tancar, es quedà enlluernada i sentí com si la nit s'esqueixés. 'Ha estat a tocar de la paret, a la vora del llorer', digué l'Anselma tot acostant-se-li. [...] A la matinada, la tempesta es calmà. Només se sentia la remor de l'aigua que s'escorria per les canals. [...] L'aire fresc i els núvols s'anaven esllenegant. A la vora del pou hi havia un gran bassal d'aigua. Del llorer només en quedava la meitat. En Climent, amb la gorra enfonsada fins a les orelles i amb unes sabates molt velles, arrossegava el tros d'aigua que havia caigut. Quan sentí la Teresa i les noies aixecà el cap: 'El trec d'aquí perquè no faci nosa; val més que hagi rebut el llorer que no pas un de nosaltres; ¿no li sembla, senyora Teresa?'.


Darrera d'aquella ala de vellut, en Ramon i la Maria eren d'una altra manera: no l'empenyien encara que els fes nosa, ni el pessigaven perquè s'avorrís d'estar amb ells i els deixés sols. A fora, el jardí desert i ventejat, vist a través dels vidres, no semblava el mateix que quan sortien a jugar-hi. Els bancs de pedra, la glorieta de les glicines, encara seques per la gran dormida de l'hivern, la gran estesa de sorra de l'esplanada, tot era més blanc. El llorer, amb les branques que el vent feia gemegar, era més fosc: ple de braços, ple de veus, amb una esgarrifança de llum a cada fulla. De la soca, si la rascava amb una pedra cantelluda, en sortia suc a poc a poc. Digué baixet: 'Les fulles del llorer ens miren'. I en Ramon li pessigà el clatell: 'No comencis a dir coses estranyes'. La Maria girà el cap, apartà una mica la cortina per veure la branca que anava d'una banda a l'altra darrere dels vidres. En Jaume s'adonà que els cabells de la Maria ja no li fregaven la pell de la galta i se sentí molt sol.


En Ramon li digué baixet: ‘Aquesta nit sortirem a la teulada a matar les bruixes que el vent hi haurà posat.’ ‘¿Com són?’ preguntà en Jaume amb una veu que a penes si es sentia. En Ramon li tornà a pessigar el clatell: ‘Verdes i morades… ¡a cavall d’una escombra de color de mosca!’ En Ramon només veia colors: la mamà era de color de rosa, el papà de cafè amb llet, la Maria blanca, l’Armanda de color de terra, l’àvia vermella… En Jaume sortí de darrera de la cortina i féu dues tombarelles: sempre en feia quan estava content. ‘Corre, amaga’t… la mamà baixa l’escala’, li digué en Ramon a cau d’orella tot agafant-li el braç; el tenia primet com una canya i en Ramon pensà en la branca que feia uns quants dies havia trobat a la part més salvatge del parc; acabava amb una forca de dues puntes una mica torçades i l’havia amagada perquè havia pensat que li podria servir per moltes coses. La bassa d’aigua era fonda, i el terreny, a les vores, feia pendís. Aquell racó era ombriu i desolat, i l’aigua, voltada d’arbrissons morts coberts d’heura i d’heures que s’arrossegaven per terra, era verda. A dintre s’hi veia l’ombra dels arbres allargassada i les taques negres de les fulles per entre esquitxos de sol. En Ramon de vegades mirava l’aigua amb les mans a les butxaques, escopia perquè fes rodones i, si estava sol, orinava. L’aigua s’estremia i les rodones anaven a morir lluny. L’heura feia raïms: uns granets negres, apilotats, que tenien un gust amarg. A l’estiu, quan el nivell de l’aigua baixava, el llot de les vores estava atapeït de cucs i de fulles mortes. En alguna banda, en branques altes, hi havia nius de tòrtores. Segons quins dies el vent arribava carregat de núvols que empenyien el cel i el feien recular; però el cel, tossut, tornava sempre al seu lloc: blau, clapat de fulles, ratllat de branques.


Els sentí riure a la teulada. El balcó estava obert i feia lluna. El despertà la calor. […] A les palpentes, pujà escales amunt. Estava content d’haver pogut veure aquell llampec; s’aturà i es tapà les orelles amb les mans per si venia un altre tro, tot pensant: ‘Ells són a dalt i riuen’, i començà a pujar l’escala que feia voltes: els graons eren amples d’un costat i de l’altre gairebé acavaben en punxa. S’agafava fort a la barana, per les espitlleres entrava una claror morta i olor de nit; la porta que donava a la teulada estava oberta i mirà avall. No gosà baixar per l’escaleta de ferro. La lluna, rodona com una taronja, estava quieta voltada d’un mar de núvols negres. Veié les dues ombres i la corda lligada de xemeneia a xemeneia; estaven estirats de panxa enlaire amb els peus contra la cornisa de ferro que des del jardí es veia reixada com una punta. Li vingueren moltes ganes d’anar amb ells però li feia basarda aquella escaleta tan recta amb una barra només per barana. Cridà: ‘¿Què feu?’ i no li contestaren.


L’endemà li digueren que havien passat la nit a la teulada per veure com es feia de dia. ‘I ara, ¡vés i explica-ho!’ Es ficà pels arbres i els sentí caminar al seu darrera. Queia una plugeta fina; de les fulles es despenjaven gotes d’aigua i el parrupeig de les tòrtores li feia companyia. Pensava: ‘Han vist com es feia de dia a la teulada, però jo vaig veure papallones i ells no’. Així que s’havia despertat havia corregut a dir-ho a l’àvia que estava esmorzant. L’àvia li havia dit: ‘Si que em fa quedar parada, senyor Jaume… les teulades són per estar-hi a sota. No hi vagi mai, vostè.’ […] En Ramon i la Maria devien seguir-lo de puntetes… Estava mort de por, però no volgué girar-se. Caminava a poc a poc, amb les mans arrapades a les cuixes, i a penes gosava respirar. No s’havia recordat de dir a l’àvia que havien jugat a posar-se sabates de la mamà. Li ho aniria a dir abans que la senyoreta Rosa el fiqués al llit; i també li diria que l’havien seguit per sota dels arbres, per fer-li mal. En Ramon se li havia posat al costat i sense mirar-lo li preguntà: ‘¿Ja has anat a explicar que aquesta nit érem a la teulada, xerraire? No has tingut temps ¿oi?’ I li clavà un cop de puny al mig del pit com un cop de pedra. En Jaume arrencà a córrer cap a l’aigua però en Ramon tenia les cames més llargues i l’atrapà de seguida. Havia collit la forca de terra i la hi posà al coll. ‘¡Quiet!’ Topà amb la soca d’un arbre. ‘Deixa’m, ¡que em fas mal!’ La Maria li passà una mà per la galta, com la mamà, i li digué: ‘Pobre nyicris…’ Tenia la mà dolça i els ulls li brillaven com les estrelletes que anaven caient de les fulles. En Ramon cridà: ‘¡Ara!’ La Maria tenia l’agulla de picar als dits. Quan sentí la punxada al coll la mirà com si no ho entengués i arrencà a plorar amb la boca oberta. Tenia les mans crispades, els mirava; es volgué treure la forca del coll i en Ramon l’empenyé. Caigué a terra i quedaren una estona quiets. ‘Recollida…’ I tot d’una el bosc s’il·luminà. Un sol petit i rodó color de taronja botia per entre els arbres i les fulles, que s’havien tornat vermelles. Tingué temps de pensar en quan es mirava les mans davant d’un llum i es veia l’ombra dels ossos voltada de carn rosada. La forca l’havia acostat a l’aigua. Estava dintre de l’aigua, d’esquena, i les fulles i les branques s’anaven tornant petites i tot semblava que fos molt lluny. Féu un esforç per moure’s però quedà mig de boca terrosa i sentí molt de mal darrera del cap i un gran fred.


Amb una mà agafada a la barana de ferro, amb l'altra aguantant-se els cabells que el vent li tirava a la cara, baixà a la teulada. El cel tibant, velat a una banda per pols d'estrella, foradat a l'altra per estrelles grosses, l'envalentia. Amb els braços oberts per no perdre l'equilibri, i amb els cabells davant els ulls, s'acostà a la cornisa reixada com una punta; tornà a mirar el banc de pedra que amb prou feines distingia, els arbres que s'acostaven al cel i el cel que s'acostava als arbres... es passà la llengua pels llavis unes quantes vegades. Si tens la llengua cargolada una bona estona contra el paladar, sentiràs el gust del nèctar. El llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d'aigua negra. Una teula es desprengué i un peu li relliscà. En el moment de tirar-se daltabaix li sortí un gemec de la boca oberta.


El pot del llorer estava buit, la Júlia el rentà. 'Vaig a buscar fulles'. L'Armanda recordà aquella nit de tempesta: la tia Anselma havia explicat que el vent s'enduia la teulada i que la Sofia, petitona, plorava sense parar. El llamp esqueixà la branca mare del llorer... però aquella gran mutilació serví per fer-lo més frondós. Quan posaren el parallamps totes respiraren tranquil·les. Havia estat una temeritat viure en aquella casa amb aquelles torratxes tan altes sense parallamps. La Júlia sortí a fora. [...] Es quedà plantada a la sortida de la cuina mirant el parc. No s'hi hauria aventurat pas a la nit. Feia dos anys que era a la casa i encara li feien por els arbres; li semblava que creixien tots alhora i que es deien coses entre ells. Una vegada el senyoret Eladi li havia dit que al fons del parc hi havia tres cedres del Líban i ella li havia respost que no n'havia vist mai cap. 'Un dia, si vol, l'acompanyaré a veure'ls.' Ella li digué que gràcies... Al llorer arran de la casa, només li tocava el sol al matí. Tenia branques i brots baixos que els senyorets no deixaven tallar mai perquè les minyones poguessin agafar les fulles sense que els calgués l'escala. El mirà una mica inquieta. Alguna cosa no era com sempre. La soca del llorer estava coberta d'uns regalims de color de mangra. I la terra, al voltant, era molla i clapada d'estries vermelles. Aquells regalims brillaven. Els tocà amb la punta d'un dit, s'olorà el dit i no feia olor de res. Mirà enlaire. Per entre les fulles espesses veié una cosa blanca, com si un llançol hagués caigut d'un balcó i hagués quedat penjat al mig del llorer. Tornà a passar el dit pels regalims i arrencà a córrer esperitada i cridant que per la soca del llorer baixava sang. L'Armanda, asseguda pelant tomàquets, i la Jacinta rentant llagostins a raig d'aixeta, giraren el cap en rodó. L'Armanda digué: 'Anem a dalt a veure què passa', tot donant una mala mirada a la Júlia perquè estava tan esverada. Pujaren al tercer pis, sortiren al balcó i s'hi abocaren. L'Armanda es tapà la cara amb les mans i es doblegà tota com si li haguessin clavat un cop de puny al ventre. Les altres dues es sentaren amb els ulls tancats.

L’Armanda, al final de la novel·la, evoca la vida dels nens a la torre, la teulada, els àngels…


Li vingué un desig estrany de pujar a la teulada. De veure el que veien les criatures abans. […] S’assegué al primer esglaó de l’escaleta. Amb les mans agafades a les baranes, mirava endavant, amunt; li semblà que volava de tan immòbil que ho mirava tot. Una veu perduda en la nit cridava un nom i no entenia quin nom cridava aquella veu tan feble que l’ensonyava. Li arribaven onades d’aire, onades de claror de lluna, onades de foc d’estrella; cada estrella, la casa d’un àngel. Enllà del mar, de cada casa lluent sortí un àngel vermell, una tropa d’àngels baixava a saludar-la i en venien de totes bandes de llevant i de ponent tropes i tropes; amb la punta de les ales li fregaven la cara més dolces que la mel, més fresques que un brot de julivert. Reia, reia, reia… presa en una xarxa de tendresa infinita… Els àngels no tenien cara, no tenien peus, no tenien cos. Eren ales amb una ànima vaporosa com una boira enmig de tanta ploma d’amor.