I una de les anècdotes que ens podrien narrar la sentirem en paraules del propi protagonista. 

Un dia, amb els més entremaliats dels meus amics, tinguérem la idea d’anar a l’església parroquial en fer-se fosc per tocar sometent i alarmar la població. Les cordes de les campanes venien al costat de la pila baptismal, que, com de costum, tenia una tapa de fusta coberta de gran nombre de grossos claus punta enlaire per tal d’evitar la irreverència que algú hi prengués seient. Jo no en vaig tenir prou amb tocar la campana, sinó que vaig enfilar-me corda amunt: vaig relliscar i un dels claus de la pila baptismal se’m clavà al clatell, a un mil·límetre de l’occípit. És una de les vegades que he estat més prop de la mort: els metges que m’han vist després m’han dit tots que, de mil vegades, nou-centes noranta nou fóra la mort instantània.

Al costat de la Vera Creu hi trobem les relíquies de Sant Ferriol, personatge que ha suscitat llegendes com la que ara us expliquem.  

Fill de terres de França, i, segons conta la tradició, havia estat capità de lladres. Malgrat l’esborronador del seu ofici, tenia un bon fons i era creient. Cada vegada que cometia un crim se n’anava a confessar i pretenia que el confessor l’absolgués, i, com que això no era possible, aleshores matava el confés.

(...) després d’haver fet una e les malvestats majors que havien comès, el capità deixà la colla en una tavernota (...), mentre ell se’n va anar a confessar (...). El confessor el va conèixer i, per tant, va témer la fi que li esperava, si no l’absolia. El confés li prometé absoldre’l, si es comprometia a no cometre cap més crim, i parlà al cor del capità amb termes tan convincents i tan sentits, que Ferriol va prometre al sacerdot que no faria cap més crim, i aquest el va absoldre.

El capità se n’anà a trobar els seus a la taverna, els quals ja l’esperaven per anar-ne a fer una altra de molt grossa (...). El capità els indicà que ell tenia els seus dubtes de si havien de donar o no el cop que portaven de cap, i fins i tot els digué que no sabia si portaven una vida gaire recta ni si seguien gaire bon camí. Les paraules del penedit Ferriol van sorprendre ultra mesura els de la colla, que les van interpretar com un gest de covardia, i sense gaires contemplacions van matar-lo i, d’amagat de tothom, van enterrar el seu cos al celler de la taverna, sota d’una bóta.

La caterva se’n va anar, sense que el taverner s’adonés del que havia passat. I heus aquí que al cap de molt i molt temps, va semblar-li que d’una de les bótes que hi havia en un racó del celler ja se n’havia d’haver acabat el vi i que, així i tot, seguia rajant. I això va durar molt i molt temps (...).

La tradició transcrita va donar origen a la comparança semblar la bóta de Sant Ferriol, aplicada a les coses de llarga durada i que semblen inexhauribles.