Les “Fàbriques del suro” com en deien dels obradors on el manipulaven, venien a ser com repúbliques democràtiques en miniatura, on es compensaven- una mica massa i tot- el treball i la llibertat. Aquestes repúbliques tenien, a més, una alegria, un optimisme, un tirar-s’ho tot a l’esquena i un dolce far niente, de pura arrel mediterrània.

Els obradors on els taps eren fets a mà, amb una traça i una perfecció que si no s’han vist no se’n pot tenir ni idea, eren un model d’humanitat laboriosa i feliç, plens tothora de cants i rialles, d’acudits i facècies- amb l’amo enmig de tots, treballant com un altre, simul inter pares. Era senzillament entendridor. El meu pare, fabricant de taps i comerciant de suro, mort a la vora dels vuitanta anys, a les seves darreries encara mostrava amb orgull la nafra que en el palmell de la mà dreta hi deixà marcada una ferida de la seva joventut, quan per descuit va clavar-se l’esmolada ganiveta de l’ofici, de tall més fi que una navalla.

A la seva fàbrica, que era paret mitgera de la casa on la família vivíem, en el carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), s’hi sentien més cançons que no en cantava un orfeó, i moltes vetlles d’hivern, tot seguit d’haver sopat, jo em deixava dur al llit només per poder endormiscar-me al bres de “Les flors de maig”, cantades pels tapers, a tres veus. Les sentia a través del gruix de la paret, que hi posava sordina. I moltes nits el ritme gronxador d’una havanera es barrejava, quan a mar hi havia temporal, amb el ressò llunyà del rompent a la platja. Per un tres i no res, però, altres dies feiners la fàbrica quedava muda i deserta: era que, amb un pretext qualsevol- sant, boda, o senzillament, mandra- tots se n’havien “anat a fer-la”(com encara es diu avui, que vol dir de xefla); tots, amo i treballadors, carregats de cistells i coves amb pollastres, conills, fruita, tortells, ampolles, cassoles i graelles. Anaven a mar o anaven a bosc, a passar-hi la diada sencera. I l’endemà reprenien la feina amb més cantarelles que mai.