Can Viader


Al bell interior de la Rambla Vidal. Foto: Arxiu de Sant Feliu de Guíxols. Fons Espuña-Ibánez


Era tan gran l’eufòria d’aquells tapers vuitcentistes, que ja no dubtaven de res, ni que el suro pogués ser una matèria artística. La primera nova històrica que tenim d’aquesta estranya pensada és de 1834. [...]

La pensada va tenir-la un ganxó. Es deia Feliu Carreró i era un home que, amb traça i paciència mai vistes, feia flors, arracades, penjolls i capells de suro. Molt aviat, però, un metge de Palafrugell, Josep Martí Vintró, li va prendre la mà i es posà a compondre, cap a l’any 1854, un Cuadro Heráldico Conológico de España, fet a punta de ganiveta: avui dia és encara la peça artística més important que hagin produït, en suro, els cervells enfebrats de totes les èpoques. [...]

La data d’or, però, des suro artístic fou una mica tardana, ha dins del segle actual, 1907, perquè la maturació dels moments culminants és sempre lenta. Aquell any el suro va donar dues mostres sensacionals: a la famosa conferència d’Algesires –primer espetec, encara només diplomàtic , dels explosius que Europa duia amagats a dintre seu i que, al cap de set anys més, produirien la guerra de 1914- diuen que la taula era presidida per una monumental escrivania de suro, obra d’un taper empordanès, Joan B. Olivós; i el mateix any 1907, a la seva impremta de Sant Feliu, rival de la de Juan de la Cueva, a la Cuesta de Atocha, de Madrid, el mestre Octavi Viader llençava el món astora la primera edició del Quixot, de Cervantes, en fulls de suro. Era destinada als bibliòfils, constava només de 50 exemplars, i cada un d’ells valia 500 pessetes. Fou una pensada genial: els bibliòfils cervantistes, que constitueixen una mena de confraria del folls pacífics escampada per tot el món, no tingueren més remei que abraonar-s’hi. Així és que de l’edició memorable aviat no en quedà un exemplar, ni per remei. Qui avui en vulgui un ha d’amanir la bossa. L’impressor Viader, mort ja fa molts anys, era un bon amic meu. Quan li vingué l’hora de pujar al cel (potser després d’una estadeta al purgatori), ben segur que sortí a rebre’l amb els braços oberts el mateix dom Perignon, els sant barró que més havia fet, abans que ell,  per a l’enaltiment del suro...