Casa natal de Gaziel


Il·lustració: Marc Vicens


Aquí ja entrem de ple a la història contemporània –i jo a la coneixença directa de les coses, que és la meva vida. Encara sento la veu del meu avi patern, home de naixença humil, taper empeltat de músic, però viu con ell sol, contant-me els seus primers passos de fabricant i comerciant del suro, pels volts del 1865. Aquell anar a les palpentes, comprant i venent partides, cada cop més grosses, sostingut per crèdits precaris i fiant-se de compradors incerts,  sense més guiatge que l’instint, com el del perdiguer entre la bardissa i la brossa. Els viatges a la recerca de clients, en velles diligències i en els primers ferrocarrils, per terres desconegudes, de llengües estranyes. Les arribades plujoses, emboirades o enmig de la neu, a París, e Epernay, a Reims, a Londres, a Edimburg, a Coblença, a Maiança, a Hannover, a Hamburg (on trobà Brahams a casa d’un gros marxant), a Trieste, a Praga, a  Zuric, a Ginebra, a Torí, a Milà i a Roma (on quedà aïllat tres o quatre dies, al fons d’un petit albergo de la Piazza Navaona, veient desfilar les tropes que conquerien la ciutat dels papes, conduïdes per Victor Emmanuel, entre Garibaldi i Cavour). Quan ja començava a fer forrolla, casat amb un fill (el meu pare), conjuminà amb un belga una operació en gran escala, que representava per a ell tota la petita fortuna afanyada. El belga va fallir i morí del disgust; i el meu avi hagué d’anar a Brussel·les corrents, sense treure’n res més que assistir a l’enterrament del l’home que el deixava altre cop a l’escapça. [...]

Jo m’escoltava aquestes aventures del meu avi com si escoltés l’Odissea.