El cementiri està situat dins una vall curta i estreta. El camí que hi mena no duu enlloc més i mor als peus de les comes ombrívoles que tanquen Sant Feliu del cantó de ponent. En aquell indret solitari- fins que s'hi va obrir, ja en ple segle XX, la tortuosa carretera de Tossa- hi ha tot de petites hortes sorrenques, que aprofiten l'aigua profunda de les torrenteres del cims. Quan encara no existien els motors d'explosió, l'aigua era pouada per molins de vent.

L'horror que a la major part de la gent els cementiris inspiren prové de la mateixa megalomania que ja fa delirar; però no és pas un sentiment natural de totes les cultures i totes les èpoques. [...]

Els nostres pares veritables, però, els hel·lens i més tard els llatins, creadors fonamentals de la més gran cultura del món, que ha estat l'europea, no sentien pas l'horror malaltís de la mort  ni es turmentaven amb truculentes imaginacions d'ultratomba. Les esteles sepulcrals gregues de la millor època- una de les deixes més admirables i pures del món antic, que jo he contemplat llargament, com qui escolta un poema o una música inefables, al museus d'Atenes- donen dels morts una visió íntima, amorosa, casolana, serena. Un cementiri, pels homes savis i assenyats que bastiren aquells monuments, era un jardí melangiós, fet a posta perquè els vivents es puguin passejar i recollir en la companyia d'ombres estimades. [...]

Tampoc a mi els cementiris mai no m'han fet basarda. Són un dels llocs de més bon repòs, àdhuc en vida, que al meu entendre es poden trobar en aquest món. Sobretot si són bells, una mica antics i ben tinguts, com ho és en bona part el de Sant Feliu de Guíxols. Hi ha poques poblacions que el tinguin tan bonic. Al punt que si la gent d'avui no fos esventada i posseís una mica més el sentit del que és essencial i el que no ho és, la visita d'aquest cementiri hauria de figurar al programa turístic de la Costa Brava. Provaré de donar-ne una idea. [...]

El cementiri neutre és el que mereix més el nom de jardí melangiós. La solitud, la mitja ombra i el repòs que s’hi troben són de qualitat excepcional. Al qui hi entra per primera vegada, li fa l’efecte d’una mica foscant, envaït d’herbes i branques sobreres- com els jardins de les cases tancades, als afores de les viles, quan els amos se n’han anat de viatge. És la sensació exacta que dóna, amb el pes de saber que aquí els amos ja no tornaran més. Salzes, eucaliptus, troanes i arbustos espessos, fan a la llum un sedàs que l’agrisa i la dilueix en polsina impalpable. [...]

Aquí reposen barrejats- com els viatger en arribar a terme. Hi ha protestants, lliurepensadors,  maçons, agnòstics,... Com que la indústria surera va atraure tants d’estrangers de confessions diverses, sobretot nòrdics o centreeuropeus, i ensems la comarca ha esta sempre decantada al lliurepensament, aquest cementiri guixolenc, que en tants indrets del país no hauria estat possible, va formar-se es pot dir de faisó espontània, com una rara necessitat, produïda pel mateix tancament espiritual que trobava a la vora. Els enterraments lliures esdevingueren així una tradició respectada. En aquest clos tan petit n’hi ha hagut de moltes menes; i a la tribuna central, ara deserta, sota l’ombra dels arbres hi ha ressonat, en multitud d’idiomes, oracions fúnebres escoltades per gents exòtiques, entre símbols que mai encara no han triomfat entre nosaltres.