Els botiguers


Foto: Quim Díaz (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)


Per acabar la curta sèrie de botigues immòbils, transmeses de pares a fills per una civilització fonamentalment estàtica, que ho encara vaig fruir en la meva infantesa, només parlaré d’una altre que n’hi havia també a Sant Feliu, i era una barreja, avui increïble, de barber-sagnador-arrancaqueixals-i-herbolari, i encara alguna cosa més, i estava establerta en una cofurna fosca i perfumada.

Abans de tombar el cantó del carrer estret on s’obria la seva porta, les aromes que es desprenien d’aquella botiga balsàmica us embolcallaven d’essències silvestres i medicinals. No tenia més que un mig aparador encongit; però s’hi amuntegaven una pila de saquets ventruts, amb herbes remeieres, collides a bosc, que guarien tots els mals de la humanitat senzilla; i enmig hi destacava un enorme bocal de sangoneres vives, que de vagades semblaven a punt d’esclatar, de tant inflades i lluents, i de vegades penjaven de la paret interior del vidre, arrugades i pansides, com pelleringues mortes. Els minyons de la vila passàvem llargues estones contemplant-les; i és per això, segurament, que encara recordo el peu de la lletra el poètic cartell, penjat damunt el bocal, que idealitzava als nostres ulls, misteriosament, les fastigoses bestioles.

Deia així:
Cual barómetro animado,
de experimental doctrina,
la sanguijuela adivina
de la atmósfera el estado.

El crèdit que tenien a tota la vila, com a instrument meteorològic, aquelles humils xucladores de sang, era tan gran, que si s’espatllava el frare de cartó pintat, que a totes les cases servia d’higròmetre, o els seu pronòstic era massa indecís, perquè no abaixava prou el braç o no acabava de posar-se la caputxa, les persones grans ens manaven: “Vés a veure què diuen les sangoneres”.