Dels vells edificis que al terme de l’època gòtica i als inicis de la renaixentista foren els brasers de l’esperit civil, no fa pas gaires anys que encara se’n conserven a Sant Feliu una pila. Es veiem, sobretot, pels vells carrers que conflueixen a la Plaça de l’Ajuntament –una plaça que , tot i ser sempre única i la mateixa, va canviant de noms en cada daltabaix dels que el país sofreix amb tanta de freqüència. Avui, però, dels vells casals que dic en queden a penes rastres. Portals d¡amples dovelles de pedra, formant mig punt; balconeres orlades de caparrons graciosos; finestres lobulades i partides per una finíssima columna; vidrieres emplomades, verdoses, que semblen xopes de la llum d’un altre temps. D’aquelles façanes nobles, jo recordo haver-ne vistes encara una colla, amb les fosques i profundes quadres dels baixos convertides en obrador de fuster o en botiga de vetes-i-fils. Els antiquaris de se les anaren emportant sense fer remor, ara l’una, ara l’altra, d’ençà que, ja entrat el segle XX, es posà de moda fer cases noves amb pedres velles.