Drassanes


Coberta de l'itinerari. Il·lustració: Marc Vicens


Amb les de Sant Feliu, les principals drassanes vuitcentistes de la nostra costa, de Barcelona en amunt, foren les del Masnou, Arenys, Canet, Blanes i Lloret. També n’hi hagué de menys importants a Premià, Mataró, Malgrat i Palamós. Las millors de Sant Feliu, en els nostres temps, pertanyeren a una gran mestre  d’aixa, que es deia Bosch, i estaven, com ha de dit, arran del Passeig de Mar, davant per davant mateix de la Casa de la Vila. Llavors la Riera, que passa a tocar, avui ensoterrada, anava al descobert, i era tan profunda que per descompassar-la hi havia un pont de pedra. Els minyons, sortint d’estudi, anàvem a tafanejar per les drassanes, que ja havien minvant força, mentre les dones del barri del raig rentaven la roba a l’aigua de la Riera. El que més ens atreia era veure i seguir de prop les tasques de calafatar, o posar estopa a les juntures de les taules que cobreixen el costellam de les naus. [...]

El perfum que sortia de les grans peroles negres, a les drassanes guixolenques, barrejat amb la sentor de la mar, era un dels més sanitosos que es respiressin al món. I quan els homes estergien la pasta bullent, amb uns llargs raspalls aspres i en forma de filosa, per tot el flanc amorós de la nau –tal com devia anar fent-se per aquesta ribera des dels temps d’Odisseus-, tota la platja quedava ungida d’una flaire que els qui vàrem fruir-la només podem esperar tornar a sentir si un dia tenim la sort d’entrar al paradís.