Quan jo era petit, en aquest racó de món no hi havia més escola pública que la municipal, on anàvem a parar gairebé tots els minyons de la vila, des dels més humils els més benestants. Jo vaig aprendre de llegir i escriure amb els fills dels llauners, sabaters, fusters i patrons pescadors del poble, barrejats amb els dels fabricants, metges, notaris, rendistes i banquers. Tots havíem de passar per les mateixes banquetes, que eren la temuda palmeta d’un mestre vell i bonhomiós, anomenat don Pablo, que ja es devia apropar a la seixantena. Teníem l’estudi municipal a la mateixa Casa de la Vila, donant al Passeig de Mar, i el bon mestre ens solia esperar a l’entrada i ens hi acompanyava quan en sortíem xisclant com un vol d’orenetes. Li besàvem la mà seca i rugosa, dos cops al matí i altres tants a la tarda, i ell ens deixava fer amb aire pacient. Duia cabells i barbes grisos, unes menudes i fines ulleres d’or, de vidres entelats, un casquet de llustrina negra i un jaqué de color d’ala de mosca, sobre una armilla blanquinosa. Tot plegat, el seu aspecte era marcit, con el de els garses manyagues que llavors es veien a les portes de les carboneries.