La conca de Sant Feliu, tot i ser- segons ja he dit- com la cala més gran de la costa, té tan poca fondària que, entre la mar i el pendís dels pujols que la tanquen, només hi ha cabut, paral·lels a la platja, tres carrers principals, i encara no pas amples. Des de temps immemorial s'hi han encabit la majoria de les botigues, sobretot les que han fet forrolla. Tots els altres carrers guixolencs tallen perpendicularment aqueixes poques vies planeres, i són exactament els vells torrents que baixen dels turons veïns a desguassar a la platja. Aquesta configuració topogràfica- de petxina solcada per estries o radis que davallen devers la graciosa corba marina- ha estat la determinant de la màxima qualitat urbana de Sant Feliu, que és el seu Passeig del Mar, joiell civil i peça única, com de semblant no en té cap altra població de la costa, i que per a elles voldrien, ben segur, moltes ciutats de les que rumbegen pel món.

Si a Sant Feliu li treien o li esguerraven (com més d'un cop ha estat a punt d'esdevenir-se) el Passeig del Mar, li quedaria ben poqueta cosa. En canvi, ell sol es basta per donar-li amb escreix una presència capitalícia, acompanyada d'un encís que no es pot dir, exclusiu com el dels llocs ciutadans famosos. Tots els carrers que tallen les poques vies planes que caben entre la platja i el cercle dels turons, conflueixen al Passeig del Mar, com artèries vitals, i en fan el cor de la ciutadania. Això és justament el que diferencia Sant Feliu de les altres poblacions de la costa, per belles que siguin- i n'hi ha un grapat- que elles són plenes de promeses, però Sant Feliu és, ja fa estona, una realitat, una ciutat menuda i exquisida. Té encara molt a fer, és ben cert, per a polir-se i refinar-se. Estructuralment, però, és cosa acabada. La burgesia liberal vuitcentista, aquells avis nostres que - sense adonar-se'n del tot- varen descobrir i planejar vagament, durant la segona meitat del segle XIX, el que podia ser el Passeig del Mar, al qual la vila havia estat fins llavors mig girada d'esquena, són només comparables, en esperit civil, als creients que el segle XIV bastiren, a la Seu de Girona, la més ampla nau gòtica de les catedrals d'Europa.