La vila de Sant Feliu, a mitjans segle XIX, quan jo devia ser a punt d’arribar-hi, era molt menuda, amb cases baixes i velles, que excepcionalment tenien més d’un sol pis. Ja havien desaparegut les antigues muralles, de les quans avui no hi ha més que vestigis. Però les bullangues vuitcentistes entre “progressistes” i “reaccionaris”, i sobretot les darreres entre “cristins” i “isabelins” i “carlins”, havien obligat el Comú a resguardar-se dins una paret de tanca espitllerada, que amb prou feines resistia un tret de fusell, però almenys imposava un cert respecte als escamots carlins que provaven, sempre debades, de sorprendre la vila. “De tros en tros –conta un cronista local- hi havia a la feble muralla, a més dels consegüents portals, que es tancaven a entrada la fosc, una mena de torres o baluards, que en diuen tambons, i servien per a soplujar-s’hi dormir-hi els escamots de guàrdia”. El meu avi hi havia passat més d’una mala nit. En record d’aquella muralla esquifida, a la Rambla Vidal d’avui (que abans en dèiem carrer dels Arbres, pels bells plàtans que l’ombrejaven), el tros tocant al Passeig de Mar era conegut, encara no fa gaires anys, pel Portal del Peix, perquè per allí l’entraven els pescadors venint de la mar, a la matinada, i allí mateix el venien, en un taulells postissos, amb les paneres i balances que feien mercat.