Els casinos guixolencs amb casal propi, obert tot l’any, eren només tres: el dels Senyors, el dels Nois i el de la Gorga. [...]

El casino dels senyors, com el seu envelat, era el més rumbós però no pas el més alegre. Tenia com a socis la gent adinerada i conservadora: grans hisendats i fabricants, caps de la burgesia que donava a la vila els batlles municipals, durant els períodes en què manaven les forces dites de la pau i l’ordre, és a saber, les partidàries de digerir amb tot repòs els béns adquirits. I s’agregaven  a aquests element, per ganes de figurar a les vellors, els polls ressuscitats, o nou-rics, i sobretot els “càncamos”. Eren –com abans he apuntat- els antics emigrants a Amèrica, sobretot a les Antilles, que de molt joves havien sortit de Sant Feliu a l’aventura, una mà a la butxaca buida i l’altra portant al coll un farcellet; i al cap de vint-i-cinc, trenta o quaranta anys, després d’haver-se relativament enriquit Déu sap com, per la manigua, explotant  un ingeni amb un eixam de negres, o regenerant una botiga d’adroguer, a l’Havana, Cienfuegos, Matanzas o Santiago de Cuba, havien tornat fets uns petits rendistes. [...]

El casino dens nois ha estat sempre el més viu i genuí de la vila, i el més antic de la comarca, que de fet existia des de 1851. L’expressió “els Nois” a Sant Feliu no vol dir únicament la gent jove, no tampoc els fadrins, no els econòmicament modestos, no res de semblant. Designa sobretot el que podríem dir-ne l’element no anquilosat, obert d’esperit i radicalment “ progressista” –sense tenir en compte l’edat, la fortuna ni la condició social. [...]