Un altre pegat, més important, per bé que igualment entusiasta, va ser la creació del carrilet de Sant Feliu a Girona, deguda exclusivament a l'empenta optimista dels guixolencs. El varen inaugurar l'any 1892 [...]
Hi hagué dos dies de festa: el 29 de juny, per a la benedicció de la línia, i el 30 per a la inauguració. Foren unes diades tan glorioses, que al cap de més de setanta anys jo encara les recordo. La vila estava més trasbalsada que si hagués hagut de rebre el rei o el papa. Del cantó de Tueda- el barri on s'havia construït l'estació- l'entusiasme pel tren va fer-hi sorgir un barri nou, comptant amb la vida i l'animació que el carrilet li donaria. El carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), que fins llavors havia estat una costa polsosa i excèntrica, que no menava enlloc, com que ara conduïa a l'estació, es convertí en una via animada on la gent rica construí, a banda i banda, cases noves i bones- tant, que encara hi són. El meu avi patern i el meu pare s'hi fincaren i hi anaren a viure. I és per això- i a més perquè jo era petit i em passava al carrer tot el sant dia- que aquelles festes les recordo tan bé com si fossin cosa de la setmana passada.
Ja "El Noticiero", el diari local, va sortir amb unes lletres de pam a la primera plana del número extraordinari, cridant als quatre vents: "¡¡Loor a los iniciadores don Juan Casas y don Enrique Heriz!!" (Per cert, tothom quedà espantat llegint aquest darrer cognom, que ningú no coneixia, escrit així, perquè tothom li deia l'Eris). I afegia: "!Gloria al pueblo de San Feliu!" Ara penseu com anava el meu carrer, a les sis de la tarda del dia 29, quan el rector de la parròquia del monestir, mossèn Jaume- el mateix que em va batejar i em donava una pastilla de goma cada cop que em trobava- acompanyat de dos escolans de gala, com si fossin del Vaticà, que tot ho estrenaven, sotana vermella, roquet de randa, guant de fil blanc i sabates xarolades, i seguit del Magnífic Ajuntament en pes, els agutzils, els serenos i una banda de música, passaven per davant de casa, camí de l'estació, cap a beneir el tren nou de trinca.
Els estalonaven una sens fi de tartanes i xarrets, i fins algun cavaller (vull dir un home dalt de cavall), empesos per tot el poble que venia darrera. ¿I com voldríeu que jo no me'n recordés, si els escolans eren el meu germà gran i un altre minyó de la seva edat, en Rafelet Valls, de la Banca Valls, i els meus pares, traient guspires i llustre, de tan vestits, també se n'anaven capa a l'estació, mentre jo, que no n'era digne, perquè a penes tenia cinc anys, m'ho mirava des del balcó del primer pis, custodiat per les minyones i escarrassos de casa, que eren vuit o deu?
L'endemà, dia 30, va ser la inauguració del carrilet, la seva primera aventura pels arriscats camins de la vida. Jo aquella nit vaig dormir com un soc- bon costum que tenia i encara conservo-, però suposo que els grans no varen aclucar ull, pel joiós neguit que duien dintre. El cert és que, a trenc d'alba, bon punt clarejava, una banda començà de fer la passada, que vol dir un tomb pels principals carrers i places de la vila, bufant amb gran empenta i despertant tothom. La gent es vestí a corre-cuita, i una gran gentada s'encaminà a l'estació, a veure la cosa mai vista i que ja no es tornaria a veure mai més: la sortida del primer tren del carrilet de Girona. Però deixem que parli el contemporani cronista del diari local: hi ha coses que ni els escriptors més genials no podrien dir tan bé com molts que amb prou feines saben escriure. "A la hora reglamentaria, la campana dió la señal y el poderoso silbido de la máquina anunció a San Feliu que la inauguración era un hecho. Emprendió el tren su majestuosa marcha en medio de atronadores vítores de la concurrencia entusiamada. Una música colocada en l andén hizo los honores a los expedicionarios" [...]
Els capells i les gorres dels homes, les ombrel.les, els mocadors i els ventalls de les dones, tremolaren enlaire, i molts ulls s'entelaren de llàgrimes, mentre una ovació delirant acompanyava el primer tren que s'esmunyia al lluny.
"En las afueras (volia dir a peu de l'estació) acabava el cronista local- hallábase un ómnibus, propieda de ls señores Viñas, Fabrelles y Cía, muy parecido a los carruajes que prestan servicio en la calle Fernando, en Barcelona". El de Sant Feliu era per portar viatgers a l'estació i recollir-ne a l'arribada dels trens. Però no va tenir èxit: tothom s'estimava, i encara s'estima més, anar i venir, amb fato o sense, sempre a peu.
El carrilet, tampoc es pot dir que fes sort, perquè mai no ha donat beneficis sensibles i només ha servit per a mantenir el personal que el fa anar; per sempre ha salvat discretament l'honor a la població que va crear-lo, i avui- com una joguina que circula puntualment per un paisatge de pessebre- fa somriure els forasters, i tots els autors el deixen inconcebiblement enrere. Ell, però, va fent encara la viu-viu.