Impressions del captard
Cel rogent de capaltard,
que daures la volta blava:
del Catllar fins a Sant Roc
tot el cel sembla una brasa!
Cel rogent de capaltard:
perles, safirs i maragdes.
La nit va baixant dels cims
puntejant una sardana
i s’escorre pels carrers
enrotllant cases i places.
La nit va baixant dels cims
com una nina encisada.
Sobre Sant Antoni treu
la lluna la cara pàl·lida;
queda penjada del cel
com nota d’un pentagrama.
Sobre Sant Antoni treu
la cara, la lluna blanca.
Què més voldria ara jo
que el rellotge de la tarda
em parés aquest moment
d’auguris i sentors màgiques?
Què més voldria ara jo,
caient tan dolça la tarda!
La Muntanya de Sant Amand, nord enllà
No sé si m’ha encisat la teva testa
amb penjolls mil·lenaris de carreus,
la del teu cos robust vària vesta
o la flonja catifa dels teus peus.
No sé què m’ha encisat: si el teu celatge
o les teves cingleres o el teu sol,
o el teu alè balsàmic o el salvatge
escorranc per on salta el rierol,
o l’escala de verd de les boixedes,
les sorpreses de colls i de camins,
l’ombrívola frescor de les fagedes,
l’estesa cabellera dels teus pins;
potser l’esgarrifança de les coves,
potser el vent xiulador que et treu la son,
potser el faig gegantí, el delit que trobes
a les aigües gelades de la Font;
potser la mel dels mots i bonhomia
de bosquerols, pagesos i pastors;
la benaurada pau de la masia,
que feineja tranquil·la al teu redós;
o el monòton sonar de les esquelles
que trenquen el silenci somnolent,
el planyívol belar de les ovelles,
les vaques que pasturen lentament. […]
No sé què m’ha encisat: si la tempesta
esberlant els granítics penyalars
i esbrancant faigs i pins, o bé la festa
dels ocells i les flors i els dies clars;
si el coixí de la gespa o les tarteres,
els sagnants pinetells, l’avellanar,
la discreta rojor de les gerderes,
la forta vermellor del maduixar;
si de boires sedoses la capçana
o la gràcia humil i els poms de flors
de quatre esglesioles fent sardana
entorn de la maragda del teu cos;
o el misteri d’història i de llegenda
que envolta les ruïnes i l’afrau
on el bagauda Amand parà la tenda
i es ficava el cavall del comte Arnau;
o els plans insospitats dalt de la cima
senyada avui per mi amb la santa Creu…
Oh! tot, tot m’ha encisat… i el cor t’estima,
i ningú em matarà aquest amor meu.
I l’amor m’atraurà cap a l’altura,
i hi pujaré sovint, esbufegant,
a rabejar-me tot en la llum pura
que inunda el cim més alt de Sant Amand.
(...) parallamps protector del Ripollès (...)
Beneeix-nos els masos i vilatges,
els turons i la vall, l'aspre camí,
els conreus i les prades i els boscatges,
les aigües dels dos rius i els ermitatges,
les rodes incessants i el monestir.
La creu del cim de Sant Amand
[P]arallamps protector del Ripollès [...]
[b]eneeix-nos els masos i vilatges,
els turons i la vall, l'aspre camí,
els conreus i les prades i els boscatges,
les aigües dels dos rius i els ermitatges,
les rodes incessants i el monestir.
Sant Amand en la llegenda irreverent
Les monges de Sant aimanç
totes en ventana estan.
Veuen venir un jove galant:
«—Galant, galant, ¿busqueu lloguer?
¿De quina cosa sabeu fer?»
«—De posar monges a coucher.»
Quan vingué el cap d'any:
dotze montes, tretze infants
i la priora el més galant.