Qui és qui en la cursa dels rius?

 Lo Ter i lo Freser una aspra serra
               tingueren per bressol,
bessons que vegé nàixer de la terra
               la llum del mateix sol.

«—Si vinguesses amb mi, com jugaríem»
               —digué lo riu Freser a son germà—
«amb les perles i flors que trobaríem
               tot rossolant del Pirineu al pla.»

«—Si anem plegats no en trobarem pas gaires»
               —respon l’altre dels rius—;
«anem cada u per ell, com nois rodaires
               que van a cercar nius.»

I afegeix, refiat de sa llestesa,
               lo Freser: «—Qui a Ripoll arribe abans
pendrà a l’altre lo nom i la riquesa;
               això també s’estila entre els humans.»

Quiscun per son vessant, los dos parteixen
               saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s’esbargeixen
               pels ginestars florits.

Llarguíssima pel Ter és la baixada,
               però per davallar un riu és llest;
troba en cada baixant una marrada
               mes, si plau, lo camí s’acaba prest.

Per la balma passant de les Donzelles
               no escolta el càntic dolç
amb què responen les aloges belles
               als tords i rossinyols.

Les fades eren d’eixa vall mestresses,
               tan sols d’elles i d’ells s’oïa el cant;
encara no hi cantaven abadesses
               en lo vell monestir de Sant Joan.

No hi havia a Segúries temple encara,
               ni a Camprodon castells;
res hi vivia de lo que hi ha ara
               sinó les flors i aucells.

Mes lo Ter davallava davallava,
               no estava pas per toies ni cançons,
tot cant en son murmuri s’ofegava,
               tota flor se marcia a sos petons.

A l’altra banda de la serra brolla,
               com peresós corser
que entre les herbes sa carrera amolla,
               l’ajogassat Freser.

Dels cims de Finestrelles congestosos
               s’atura a recollir lo fred suor,
les cristallines fonts i rius lletosos,
               argent que el sol d’estiu barreja amb or.

En una sola garba los enfeixa
               trenant son curs amb ells,
per més enllà a cascades la madeixa
               desfer de sos cabells.

Anguileja, s’estimba, corre i salta
               jugant amb lo palet rodoladís;
rellisca com lo plor per una galta
               marges avall, com per un cingle llis.

Se cansa i en l’ombrívola verneda
               s’atura a reposar,
o llarga estona enamorat se queda
               les flors a festejar.

Amb les pastores de la Vall de Ribes
               s’atura a fer-los de polit mirall;
de bressol a les fades, que catives
               té en ses presons de marbre i de cristall.

I sempre baixa amb gran murmuri i fressa;
               mes troba ja a Ripoll
lo Ter, que hi davallà gastant més pressa,
               més pressa i menys soroll.

Prenent son nom, féu-li present de sa ona
               que rodolà amb les seves cap a Vic,
de Vic cap a les selves de Girona,
               i al pla de Roses tan plasent com ric.

Quan hagué vist d’Ausona les boscúries,
               les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avui, a Empúries,
               les llàgrimes del cel,

digué: «—Si jo hagués vist eixes vorades
               quan ahir davallava d’Ulldeter,
s’hi haurien adormides mes onades,
               i eix riu s’hauria anomenat Freser.»

Suïcidi frustrat, amb agreujant

De sobte, en Quel féu un dels seus gests d’amenaça i caigué al riu, tres o quatre metres més avall. I és de creure que “caigué” i no que es tirà, ja que no va dir res d’allò de “adiós, mundo cruel” que es diu en aquestes oportunitats. Tot fa creure que va perdre l’equilibri i la caiguda fou involuntària. L’efecte, però, fou el mateix. Se sentí el crit d’en Quel en caure, i el “xap!” en tocar l’aigua. La gent s’abocà ràpidament a la barana del pont intentant veure en la fosca. No veieren res però sentiren els crits d’en Quel que semblava no tan sols viu sinó també recobrat de la seva crisi.

Uns quants homes baixaren al riu fent volta pels camins practicables. Per sort l’home havia caigut on l’aigua era més profunda i el xoc no tingué conseqüències fatals. El pujaren entre quatre voluntaris, un xic inconscient, i l’estiraren a la vorera del pont, sota un llum.

—S’ha d’avisar el metge —deien uns.
—S’ha d’avisar la seva dona —replicaven altres.

Aquests varen guanyar. Aquesta mena de notícies sempre troben missatger.

En Quel anava tornant a la normalitat i semblava no haver petit cap lesió greu. Es queixava un xic de mal de cap però aquest mal segurament tenia un origen anterior a la caiguda. El preocupant era que havia begut força aigua i ningú no sabia quin efecte podia tenir en el seu organisme una substància, per a ell, tan rara i inusual.

Per fi, envoltada de veïnes, arribà l’esposa. Passat el primer moment d’angúnia, comprovat que el marit no havia sofert en la seva integritat física, encetà la filípica de consuetud, més airada que mai.

Quan ja gairebé havia disparat tota la munició de la seva artilleria i estava convençuda que ja sols quedaven per dir les darreres minúcies, reparà en un detall que se li havia escapat i que tingué la virtut de fer-li considerar que tot el que portava dit fins llavors no definia ni de bon tros el que hauria d’haver exposat. Féu un “oh!” immens que posà en silenci l’expectant concurrència i expressà en una sola frase, precisa, concreta i definitiva, la mesura de tota la grandiositat del drama:

—Miserable! I amb la gorra nova, t’hi has tirat!