Memòria quasi cinematogràfica. Escrit de Pere Gimferrer Torrens el 28 de març de 1930.

Però aquell matí d'hivern, llunyaníssim, al fons del glaç del record adolescent, jo tenia potser quinze anys. Ara ho recordo com quan, en despertar-nos, recordem un somni, amb precisió i al mateix temps sabent que ja no hi podem tornar, que només existeix com a record.

Un record exacte i diàfan del fred d'aquell matí, en una excursió escolar, quan arribàvem: el fred, com agulles petites fiblonejant les puntes dels dits, el palmell de la mà, esmolant la nuesa antiga del paisatge, davant la portalada romànica de Ripoll. Tot un món, un univers mínim i alhora grandiós de pedra remota, però sense aquella mena de grandària excessiva, sense aquell esclat del gòtic. No: a Ripoll, tot és més íntim, més quiet i reclòs, com el murmuri d'uns mots llegits, en veu molt baixa, en un breviari antic —dauradíssim de lletres miniades— mentre la verdor humida i fosquejant de l'herba sembla que ens prometi la pau d'un son quan la nostra mort -la nostra?- serà ja només un record que no fa mal.

I, mira: ara m'enfilo, ens enfilem, per unes escales que semblen molt altes, altíssimes -i com poden ser tan altes, en una església de mida tan humana?-, unes escales rústiques que, com que han passat vint anys, recordo fent giragonses. El record és també una espiral, té la forma d'una escala de cargol; hi pugem, panteixants, ansiosos, giravoltant entorn de l'eix secret i invisible de pedra d'aquesta escala fosca que, de tant en tant -només se sent, ràpida i lleu com un murmuri, la fressa dels nostres passos-, rep un cop de tralla de llum del sol d'hivern i de blavor del cel. I potser només m'ho sembla, però tinc, no sé per què, la visió d'un últim tram d'escala que era de fusta. I, quan arribàvem al cim d'aquells graons de fusta, ja érem a tocar de la campana, i hi havia una obertura petita a dalt de tot. I aleshores ens incorporàvem una mica més, potser ens posàvem de puntetes, i trèiem el cap per l'obertura. I no diré que ens rodava el cap; però, de cop i volta, tot era com una pintura d'algun mestre holandès, o potser més aviat com el fons d'alguns frescs de Giotto: vist des de molt amunt, el camp semblava una idea d'ordre fet paisatge. Tot hi era al seu lloc: les terres de conreu, les prades, l'arbrat, els masos, i —molt amunt— aquella torre de pedra i aquella campana i aquell noi que era jo i que ho mirava tot.

Contemplació i vida pràctica. Escrit de Joaquim Renart el 23 de maig de 1943.

A l’arribada a Ripoll, el campanar del monestir sembla que vos dongui el bon dia. La seva quadratura imposa [...] Donàrem la volta per la vila mentre s’acabava l’ofici, i retornant a l’església i de dret als claustres. Magnífic claustre que ens sembla familiar a tots els catalans. Romànic primitiu, ple romànic i apuntament del gòtic. Enfrascats en la contemplació de cada pedra i de cada capitell, que formen un veritable tractat d’arqueologia, s’ha passat el temps. El tren marxava a Sant Joan a un quart de dues i, faltant poc, hem donat per acabada la visita al claustre. Però, oh sorpresa! Ens havien tancat la porta i per més que picàvem ningú venia a obrir. Bona l’hem feta! En Corrales, tot esverat, ha anat al reixat de ferro que dóna a l’atri per si veia algú i avisar-lo. Jo, a la porta que dóna a la sagristia, truca que trucaràs; en Corrales esverat i jo més empipat. El temps corria i allò volia dir perdre l’excursió a Sant Joan de les Abadesses, el dinar, etc. etc.