Ja instal·lada a Ginebra, Aurora va realitzar un itinerari ginebrí per a unes conegudes, amigues de la família Salazar, que havien arribat de Girona amb la intenció de passar uns dies a la ciutat. Aurora no només es fixa en les edificacions, sinó també en els arbres i les bestioles que omplien la ciutat. Aprofita per lloar l’esperit reverencial dels ginebrins envers la natura i al mateix temps fer una crítica de la poca sensibilitat en aquest sentit del seu país d’origen. Reflexiona sobre el turisme, ella que mai no va viatjar com a turista, sinó que es va implicar intensament amb la gent que l’acollia, amb l’altre, el desconegut, per qui sentia profund respecte. Si algú vol, però, descobrir la Ginebra turística dels anys vint de la mà d'Aurora Bertrana ho té fàcil: només cal seguir aquest itinerari.
Vaig passejar les meves clientes pels molls del llac i del riu, vam travessar sovint els tres ponts, el del Mont Blanc, el des Bergues i el de la Machine (més enllà encara n’hi havia d’altres, però quedaven lluny del centre). [...] Vam visitar minuciosament la ciutat antiga, els seus patis i les seves façanes renaixement, la catedral protestant, l’Hotel de Ville, el museu Rath i el jardí botànic de l’Ariana, els parcs des Eaux-Vives i el de la Grange. A les dues gironines, els arbres de Ginebra els van produir gran entusiasme. Els arbres, en aquella època, eren veritables senyors de la ciutat. Arreu s’alçaven com monuments representant la naturalesa amb molta dignitat i lluïment. Se’n veien al llarg de les avingudes, a les places i, sobretot, als jardins públics. Les meves amigues no es cansaven d’admirar-los. Per als malaurats habitants d’un país on, ostensiblement, es fa la guerra als arbres, on per qualsevol motiu i amb visible i apressada fruïció hom els fa tallar i destrossar, el respecte i l’amor dels ginebrins envers els seus arbres les entendria. Tampoc no es cansaven de contemplar de prop els pardals, les mallerengues i els esquirols domesticats i lliures, en plena naturalesa. El pardal i la mallerenga, tan esquerps a casa nostra a força de ser perseguits pels galifardeus i assassinats a ballestades, i l’esquirol que hom afusella sàdicament en certs llocs de la Península ibèrica amb l’excusa de menjar-se aquell magre cos esquifit, eren allí els amics dels visitants dels parcs. Hom els alimentava pel goig de veure’ls acostar-se sense temença prendre les engrunes de pa o els cacauets i les avellanes de mans de llurs amics, els homes civilitzats, com si sabessin que un atemptat contra llurs febles però respectades vides seria castigat amb la presó.
Era durant el mes d’abril i, en els parcs i jardins de Ginebra, aquestes gracioses bestioles, les aus i els rosegadors, celebraven l’arribada de la primavera. Les plantes florien, els arbres brotaven, les gavines i les polles aquàtiques ja havien emigrat enduent-se la trista visió de l’hivern que les acompanya. Els cignes s’acostaven a les ribes del llac i esguardaven fredament agressius aquells qui se’ls acostaven massa. Vistos de prop eren immensos, espectaculars, pretensiosos, com moltes dames de l’alta burgesia.
Vaig embarcar les meves amigues en un dels primers vaixells que inauguraven la temporada. Seguia les costes de la Savoia i, en arribar al Gran Llac, el travessava fins a Nyon i allí feia rumb a Ginebra seguint la costa suïssa. Aquest tast de navegació lacustre era un luxe propi de turistes i, ensems que les dues gironines, jo el vaig assaborir. Fer de turista, sentir-me’n plenament, era, en aquella època de la meva vida, una fruïció que més tard, molts anys més tard, s’ha transformat en un divertiment dubtós, superficial, incomplet i fins i tot enutjós.