Nicolau d'Olwer


Lluís Nicolau d'Olwer i Aurora Bertrana. Fons Lluís Nicolau d'Olwer de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans

Aurora Bertrana i Nicolau d’Olwer van mantenir l’amistat tot al llarg de les seves vides. No només per les paraules d’Aurora a les Memòries ens en podem adonar, sinó també a través de la correspondència que van mantenir, que es conserva a l’Arxiu del Monestir de Montserrat. Nicolau va ajudar Aurora a trobar editor per a les seves cròniques des de la Polinèsia i finalment van aparèixer a D’Ací i D’Allà. 

Girona: Diputació de Girona, 2013

Així explica a les Memòries aquesta amistat, en l’escenari ginebrí.


Un dia, anant carrer enllà em vaig topar amb en Lluís Nicolau d’Olwer. Jo, a en Nicolau, l’havia tractat poc però l’admirava molt. La seva personalitat intel·lectual i política m’inspirava un gran respecte. El fet de trobar-nos cara a cara en un carrer de Ginebra ens va empènyer l’un devers l’altre amb una sobtada cordialitat. Nicolau em va dir que s’estava en un poblet de l’Alta Savoia prop de Ginebra, crec que a Monnetier o a Mornex. En preguntar-li jo què diantre podia fer en aquell racó de món, em va dir que escrivia. Per culpa de la dictadura de Primo de Rivera s’havia hagut d’exiliar. Havia triat aquell pacífic i formós indret al damunt del Mont Salève perquè hi podia treballar en quietud i, alhora, freqüentar gent interessant a Ginebra. [...] Vam passar moltes hores plegats: barquejant, passejant, menjant, jaient... Mai, ni per un curt instant, no hi va haver entre en Nicolau i jo ni un gest ni una paraula ni una mirada equívocs d’aquells que solen barrejar-se en les relacions amistoses entre un home i una dona joves, i poden enterbolir-les.

Més tard, molt més tard, després de la guerra civil espanyola, en Nicolau i jo ens vam tornar a trobar a Ginebra. Ell vivia a París. Novament era l’exili per a ell i, aquest cop, també per a mi. Però la nostra amistat continuava essent la mateixa. Ja no anàvem a barquejar, ni a nedar al Leman ni fèiem migdiada castament ajaguts l’un prop de l’altre damunt l’herba o la sorra riberals. Servo una fotografia d’aquesta segona època: Nicolau, amb el seu clàssic capell fort enfonsat fins a les orelles, la seva no menys clàssica corbata de tireta negra llaçada al volt del coll, el cos estintolat a la barana del pont del Mont Blanc, jo al seu costat amb un abric llarg i un barretet de feltre guarnit amb un vel que el vent dels Alps feia voleiar. Ens la va fer un fotògraf ambulant i en Nicolau li va donar la seva adreça a París. Uns dies després, em va enviar la foto a Ginebra amb una llarga dedicatòria. Després d’haver posat perquè ens retratessin havíem agafat un tren a l’estació de Cornavin. Baixàvem a Nyon i altre cop anàvem a seure damunt l’herba un poc humida dels prats jurassencs, jo damunt l’abric d’en Nicolau.

Entre el 1924 i el 1930, en Nicolau i jo vam mantenir correspondència: ell a França i jo a Suïssa, ell a Suïssa i jo a Catalunya. Ell a Catalunya i jo a la Polinèsia Oriental. Durant els anys de la República, tots dos érem a Espanya. Ens vèiem poc i no ens escrivíem gens. Fins el 1939 no ens vam tornar a freqüentar. Eren temps difícils tant per a ell com per a mi, però les estones que passàvem plegats tornaven a ser d’una plenitud i harmonia perfectes.