Gran Via, 718. La guerra civil


Façana de l’edifici de la Gran Via on va viure Fages de Climent. Foto: Unai Monge

A l’inici de la guerra civil, Fages de Climent és a Castelló d’Empúries, des d’on fuig amb la família i la minyona cap a Roses. Després d’intentar infructuosament arribar a França fou detingut. Ventura Gassol aconsegueix d’alliberar-lo i fer-lo conduir a Barcelona, on s’instal·là en el primer pis del número 718 de la Gran Via de les Corts Catalanes.

L’únic consol del poeta era la seva família. En el següent fragment de les Memòries parla de la seva filla petita Maria Antònia Fages (Maf).


Em sentia més exiliat, més estranger que no m’havia sentit mai en cap lloc apartat de la terra. [...] I retornava a casa, en pis manllevat, i, en la careta demacrada de la petita Maf, que m’obria la porta, veia els primers ulls en rostre amic d’ençà que, tres hores abans, havia eixit de casa.

La poca gent coneguda que em topava era sempre la mateixa. De tant en tant, un de menys. El front, la presó, l’èxode. L’única cosa qüestionable, de tan gastada, devenia inútil, irritant: «I, això, quan s’acaba?»

L’any 1937, a Barcelona, va ser detingut de nou i internat en una txeca. Gràcies a la intercessió de Joan Casanovas, President del Parlament, la seva esposa s’entrevistà amb el dirigent anarquista Aurelio Fernández, que accedí a alliberar-lo. Un cop en llibertat, ingressà en l’exèrcit republicà com a voluntari i fou destinat al campament de reservistes d’Arenys de Munt, a fer tasques d’alfabetització.


Si tinc d’ésser franc, enlloc no podia trobar-me millor, si no hagués estat per l’absència dels meus arraulits en un primer pis de la Gran Via, exposats als terrabastalls de l’aviació.

En aquests anys de grans tribulacions, la poesia esdevé refugi de l’esperit. A les Memòries, el poeta explica que escrivia un sonet cada matí.


Dormia, entre alarma i bombardeig, amb un bloc de quartilles i un llapis al costat.

Evocació de Maria Clara
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

En plena guerra civil, el 1938, publica Sonets a Maria Clara, edició bilingüe amb traducció al castellà de Valentí Moragas. Llegim “Evocació de Maria Clara”:


Dic el teu nom i un lacerant perfum
ha penetrat la cambra agemolida
i un espurneig, fulgor d’una altra vida,
estergirà, en la nit, contorns de llum.

Flama de pètals, nosa sense fum,
no sabré dir si nua, o acàs vestida,
la teva carn només era mentida
com la pintura que no té volum.

Esperit nu, miracle del cisell
en buf de seda i marbre a flor de pell
desesperat impuls de performança.

Ets rediviva sempre al fons de mi,
sang en la carn com l’àmfora i el vi,
ritme i accent i rima i vers d’estança.

Al costat del refinament líric dels sonets, el conreu del gènere epigramàtic, enginyós i irònic, li serveix per distanciar-se de la dura realitat.


La meva musa s’empara
d’un interior desori
amb el llibret amatori
Sonets a Maria Clara.