A ponent de les Muralles, a tocar del baluard de Sant Joan, hi ha la font de la Vituà. Aquest espai marca l'inici d'una passejada interessant per resseguir els contorns de la Ciutadella des de les defenses exteriors, els glacis. El nom de la font té un origen popular, amb dos possibles significats. El primer, seria la transcripció fonètica de la paraula francesa victoire; i el segon la faria derivar de la paraula ‘avituallament’. A pocs metres veiem la riera de la Trencada, de caràcter plenament estacionari, però que quan duu aigua arriba a despertar la imaginació infantil de fossos infranquejables i batalles mítiques.
J.V. Foix testimoniava el camí d'entrada a Roses a través de les seves impressions personals.
Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s’ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els còrrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l’aigua d’una sequiola, la fressa d’un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l’home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava.
L'impacte sensitiu que provoca la presència contundent de la Ciutadella quan s'arriba a Roses és fenomenal. Per un instant, podem preguntar-nos quines han estat les giragonses de la història que han barrejat moments i estils, places fortes i hotels. Per comprendre què signifiquen les Muralles, podem llegir el següent fragment d'una carta de Mercè Pi-Sunyer que, escrita des de l'exili, permet copsar com era aquest indret abans de la seva urbanització i com els veïns i estiuejants es feien seu aquest racó de món. La tristesa i melancolia de les seves paraules ens transportaran a la dècada de 1930, quan la plaça forta havia de ser enderrocada per edificar-hi, com deia l'eslògan publicitari, la Niça espanyola.
No hi havia tornat des de l'any 35, per por del xoc moral que me produiria (que ha estat fort). Però un cert dia d'estiu vaig posar-me a recordar sensacions passades. Reconstruïa els cap al tard a la carretera, prop de les muralles, a l'hora dolça en què els ocells canten i es busquen per passar la nit, quan tornen de treballar els horts a petits grups, cansats, silenciosos, mentre se sent al lluny el so metàl·lic esquerdat d'alguna retardada galleda pouant aigua i puja de la terra aquella olor humida a verd i a salabró de mar.