Platja de la Perola


Platja de la Perola. Foto: Jaume Cusí

La platja de la Perola rep el seu nom per la casa dels tints que el gremi dels pescadors va edificar-hi l'any 1834 per tenyir les xarxes de pesca en uns perols enormes. La casa va desaparèixer fa pocs anys, víctima de la ignorància i del nul valor que s’atorga al patrimoni històric, però el topònim ha quedat fossilitzat.

De la Perola estant i de la mà de Joaquim Fontdecaba Vidal, pescador i patró major de la Confraria de Roses durant més de trenta anys, hi reconeixem el veïnatge, encara que per endavant hi vagi el malnom, dels escalencs, però també el dels rosincs.


Hi havia molta rivalitat entre l'Escala i Roses, nosaltres els dèiem «esquenapelats» perquè cada dia havien d'avarar les barques, fent força amb l'esquena, pel fet de no tenir moll i ells ens deien «ànecs», perquè nosaltres les teníem fondejades i només les trèiem una vegada a l'any, per pintar-les. Les xerxes s'havien de tenyir amb escorça de pi. Encara hi ha l'edifici de la Perola, però la perola de bronze se la van emportar.

Josep Maria de Sagarra va narrar la vitalitat de la població i la platja dels Pescadors o de la Perola. Allà on hi havia xarxes i barques, ara només hi ha sorra i banyistes. Les paraules de Sagarra ens acosten a la realitat quotidiana d'un sector totalment transformat des dels anys seixanta i que havia estat un dels últims reductes de la vida tradicional dels pescadors. 


Difícilment es troba en tota la Mediterrània un lloc on el mar doni aquesta infinita sensació de calma i de pedra preciosa, i on s’eixampli l’horitzó d’una manera romàntica tan dolça i tan poc torturada. La gent de Roses ho saben perfectament, i per això estan tan orgullosos de la seva badia, i no hi ha dubte que tenen dret a aquest orgull, perquè a Roses hi ha unes postes de sol impossibles de descriure i de pintar sense fer un paper ridícul, perquè en realitat són postes de sol més de l’altre món que d’aquest.

A Roses hi ha un estiueig fort, amb hotels i cafès grandiosos, i club nàutic i cases de preu i de gust. A mi, però, sempre que vaig a Roses, m’entra un desig ràpid d’anar a la platja dels pescadors, amb la plaça que fa com una mena de queixal corcat dintre del qual vegeten les parets pobres i els establiments de beguda barata. Allí m’agrada veure les vaques i les barques de bou amarrades, i les que neden dins de la badia i arriben a la caiguda de la tarda carregades de peix. Amb el primer terme de les paneres curulles de pops llepissosos, la làmina metàl·lica i gelatinosa de la badia de Roses m’agafa unes proporcions de somni que em fa caminar amb els dits dels peus sense tocar de talons a terra.

Joaquim Ruyra, des d'una altra perspectiva, relata una escena quotidiana viscuda arran de platja, que perfectament es podia haver desenvolupat a la platja de la Perola i que ens acosta tant al parlar característic del món de la pesca com a una de les activitats més tradicionals a Roses: el comerç marítim de cabotatge.


Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d’Alacant. Fill de Blanes, s’havia casat amb una granaire de Roses que tenia una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes dues finques varen motivar que el matrimoni s’establís a Roses, des d’on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s’ho guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. [...]

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat, a l’altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges... no estaven pas mai buits. Els negociants a l’engròs venien a comprar. A la llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els tractes. El pare s’estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a les butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ulls mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.
–M’ho doneu per tant?
–Hissa!
–Ne voleu més-quant?
–Hissa, hissa!
–Posem-ho a tant-més-quant?
–Amarra.

Pronunciada la paraula ‘amarra’, ja la venda estava feta, i era tan sagrada i tan ferma com si n’hagués passat el notari.