El cavaller rossellonès Berenguer de Palou, un dels primers trobadors catalans, envia la cançó «Ab la fresca clardat» a Maria, filla de Ramon de Torrelles, senyor de Peralada. Documentada entre 1176 i 1201 i casada en primeres noces amb Bernat de Navata, Maria, com molts membres dels llinatges rossellonesos i empordanesos, tenia dominis i connexions a una banda i l’altra de les Alberes. Així doncs, l’inici de la ruta, a Peralada, mostra el ressò en la lírica trobadoresca de la densa xarxa de relacions entre les famílies nobiliàries del Rosselló i l’Empordà. Aquestes aliances formen el canal de circulació d’una lírica que, més enllà de les corts reials, ha estat adoptada com a pròpia per la noblesa catalana. El poema del rossellonès confessa com ha estat de foll en ofendre la seva dama. És interessant que els termes amb què descriu l’experiència amorosa (haver “comprat” la seva desgràcia i haver perdut el “grat” de la dama) els reprengui a les endreces finals a Maria (de qui desitja obtenir el “grat”), i també al seu marit Bernat (de qui és més vassall que si l’hagués “comprat”). El poema conclou, doncs, fent palesos els vincles entre Berenguer i els senyors de  Peralada, però també integrant-los tots dos simbòlicament en l’elit cortesa gràcies a la seva implicació final en el discurs amorós precedent.

Ab la fresca clardat
que mou del temps sere,
dona, et ab l’estat
que renovela e ve,
ai tot mon cor tornat
en la vostra merce, 
e quar tant ai estat
que vezer no·us volia,
si la colpa es mia
et ieu m’o ai comprat.

Mas tant ai sofertat
gran dezir e sai be
que si m’avetz desgrat
a mon tort s’esdeve,
dona, per ma foudat:
quar d’amic no·s cove
qu·el truep si dons irat
per nulha fellonia
e fols hom no·s castia
ans a trop mescabat.

[...]

Mes m’avetz, en Bernart,
en vostra senhoria
mielhs qu’om ja non auria
ren que agues comprat.

Chanso, a na Maria
diguas qu’ieu chantaria
si·n sabi’ aver grat.

 

[Amb la fresca claror que neix del temps serè, senyora, i amb l’estiu que arriba i tot ho renova, el cor se’m gira del tot cap a la vostra pietat, i com que he estat tant de temps que no us volia veure, la culpa és ben meva i jo m’ho he comprat. / Però he patit un desig tan gran, i sé del cert que si em teniu en desgrat és per culpa meva, senyora, per la meva follia: perquè no és adient que la seva senyora trobi l’enamorat irat per cap fellonia, i el ximple no es corregeix fins que ha perdut molt. [...] / Senyor Bernat, em teniu sota la vostra senyoria encara més que algú no tindria allò que ha comprat. / Cançó, a madona Maria digues-li que jo cantaria si sabés obtenir el seu grat.]

A propòsit de la connexió de l’Empordà amb el Rosselló i el seu reflex en la cultura trobadoresca, és interessant recordar que la Saurimonda que protagonitza la cèlebre vida del també rossellonès Guillem de Cabestany és una de les filles de Maria de Peralada. Segons aquest relat novel·lesc, una mena de biografia poètica del trobador, Saurimonda no va casar-se, doncs, amb un marit cortès com el seu pare, Bernat de Navata, sinó amb un gelós que va matar el seu enamorat Guillem i en va fer menjar el cor a la seva muller, que tot seguit es va llevar la vida.

Guilhems de Cabestaing si fo us cavalliers de l’encontrada de Rossillon, que confina cum Cataloigna et cum Narbones. Molt fo avinenz, e prezatz d’armas e de servir e de cortesia. Et avia en la soa encontrada una domna que avia nom madomna Seremonda, moiller d’en Ramon de Castel Rossillon, qu’era molt rics e gentils e mals e braus e fers & orgoillos. E Guilhems de Cabestanh si amava la domna per amor e chantava de lieis, e fazia sas chansos d’ella. E la dompna, qu’era joves e gentils e bella e plasenz, sil volia be major que a re del mon. E fo dit a Ramon del Castel Rossillon; & el, com om iratz e gelos, enqueri lo fait, e saup que vers era, e fetz gardar la moiller fort. E qand venc un dia, R. de Castel Rossillon troba passan Guillem senes gran compaignia & aucis lo; e trais li lo cor del cors, e fetz lo portar a un escudier a son alberc; e fetz lo raustir e far pebrada, e fetz lo dar a maniar a la moiller...

 

[Guillem de Cabestany fou un cavaller de la contrada del Rosselló, que confina amb Catalunya i el Narbonès. Era un home de molt bella aparença, preuat per l’ús de les armes, pel servei i per la cortesia. I hi havia a la seva contrada una dama que es deia madona Serimonda, muller de Ramon de Castellrosselló, que era molt poderós i noble i malvat i brau i ferotge i orgullós. Guillem de Cabestany estimava la dama per amor i li cantava i en feia cançons. I la dama, que era jove i gentil i bella i agradable, l’estimava més que res al món. I li van dir a Ramon de Castellrosselló; i ell, com a home irat i gelós, va investigar l’afer i va descobrir que era veritat, i va fer vigilar molt la seva muller. I va arribar un dia que Ramon de Castellrosselló va trobar Guillem de Cabestany que passava sense gran seguici, i el va matar; i li va treure el cor i el va fer portar a un escuder fins a casa seva; i el va fer rostir i va fer una salsa pebrada i el va fer servir a la seva muller per menjar…]

En alguns manuscrits de la vida de Guillem de Berguedà destaca, en canvi, el paper final del rei d’Aragó com a jutge i defensor de la cortesia, i també la manera com Catalunya i el Rosselló queden inclosos en els dominis trobadorescos, pels quals circulen les notícies corteses.

Mout en fo grans dols e grans tristessa per totas las encontradas ; el reclams venc davan lo rei d’Aragon, que era seigner d’en Raimon de Castel Rossillon e d’En Guillem de Cabestaing; e venc s’en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e quan fo vengutz, sil fetz prendre e tolc li totz sos chastels els fetz desfar e tolc li tot quant el avia e l’en menet en preison.

 

[En va resultar gran dolor i gran tristesa per totes les contrades; i el clam va arribar davant del rei d’Aragó, que era el senyor de Ramon de Castellrosselló i de Guillem de Cabestany. I va anar a Perpinyà, al Rosselló, i va fer venir Ramon de Castellrosselló davant seu; i quan va arribar el va fer agafar i li va prendre tots els castells i els va fer destruir; i li va prendre tot allò que tenia i el va posar a la presó.]