Tornant a Cerverí, com sabem, doncs, que no era gironí, però residia a Girona? Ens ho diu ell mateix als seus poemes, encara que sigui de passada, en diverses ocasions. La col·legiata de Sant Feliu hi té un paper rellevant perquè en un poema que la rúbrica del cançoner anomena Oració de tot dia, Cerverí fa una pregaria «a mon senyor Sent Felits», com a sant local. D’altra banda, al seu Testament satíric hi esmenta la bona relació amb els seus veïns: «A Gerona m’an dat e servit mey vesi, | pero si be comtam, de deu anys tro asi, | mas hi ay dat eu a ells, qu’ells no han dat a mi». I també incorpora Girona a la ficció amorosa quan explica que ni el veguer ni el batlle no tenen poder sobre la seva dama, que el tortura des de fa set anys amb la seva bellesa i dolçor, per la qual cosa ha d’apel·lar a la justícia del rei amb un Libel, és a dir una denúncia legal. Cal destacar que el poder de la dama la converteix en un perill públic, diu Cerverí: no només l’ha mort d’amor a ell, sinó que posa en perill la vida de tots els

Francs reys, humils e cars e d’amoros senblan:
car devetz tener dreit sobre cels qui tort fan,
a vos me venc clamar d’un bel cors benestan
qui m’a tan gran mal faitx c’anc res no me·n fetz tan;
e lay en Gerones negun poder non an
que la puscon destreyner, tant a valor presan
que bayle ne veguier no preza un besan.
Veus aci mon libel, que·us vuyll dire xantan.

Pus eu, en Cerveri, contre midons claman
que set ans m’a tengut pres, greus mal sofertan,
ab peryllos turmens, e languen e penan
–e  encara·m te pres, mas Joys e Amors m’an
manlevat, e Merces, tro·us fos vengut denan–,
del seu bel cors me clam, qui m’auci cuyndeyan,
e sas douças paraulas m’aucion gen parlan:
sens desviar me pres tot, rien e jugan.

Atressi soy clamans del seu amoros vis,
qui m’auci gen gardan e mantenen m’aucis
que la vi, d’on m’agr’ops que nuyll temps no la vis,
c’ades muyr, ades viu; o! si del tot moris:
puys no sentira mal e valgra·m mays la fis.
E seria razos c’alcun turmen sofris,
c’axi com mi auci, auci totz sos vesis,
c’anc nuyls hom no la vi que sempre no sentis
mal d’amor e turmen e per leys no languis.

 

[Rei generós, humil i preuat, d’aparença amorosa: com que heu de mantenir la llei sobre aquells que cometen injustícies, vinc a denunciar un bell cos perfecte, que m’ha fet un mal tan gran que mai res no me n’havia fet tant, i allà al Gironès no tenen cap poder per sotmetre-la, que té tant de valor preuat que no pren en la més mínima consideració ni el batlle ni el veguer. Heus ací la meva denúncia, que us vull presentar tot cantant.

Així doncs jo, Cerverí, tot acusant la meva dama d’haver-me tingut set anys presoner, sofrint mal greument, amb turments mortals, llanguint i penant –i encara em té pres, si no fos que Goig, Amor i Pietat han donat fermança per mi fins que em presentés davant vós–, denuncio el seu bell cos, que m’ha mort graciosament, i les seves dolces paraules que m’han mort tot parlant amb gentilesa: inexorable, m’ha captivat enterament, rient i jugant.

També acuso el seu rostre amorós, que em va matar tot mirant-me gentilment i de seguida que la vaig veure em va fer morir, per la qual cosa m’hagués calgut no haver-la vista mai, que ara moro, ara visc; oh, si pogués morir del tot: llavors no sentiria més mal i més em valdria acabar així. I seria just que ella patís algun turment, que tal com em va matar a mi, va matar tots els seus veïns, que mai cap home no la va veure que no sentís mal d’amor i turment i que no llanguís per ella.]